Els dies i les dones

Esmorzo a la terrassa d’un bar en una plaça cèntrica del lloc on he viscut tota la vida. Exercici estrany d’identificació. Parlo d’una clarividència que t’assalta quan et trobes en un entorn que coneixes, que et pertany, però en el qual el teu paper ja hi ha caducat del tot.

Entramat de carrers, de situacions, de llocs, fins i tot de persones, que conformen un conjunt aliè a la teva vida diària. A la contra, meravellar-te per l’entorn físic. Badar amb la bellesa tangible, falsament inalterada. Una estranya substitució de la vida moral per la vida arquitectònica, una mica com ser estranger a casa teva.

Una nova geografia humana bastida sobre una escenografia que cada vegada és més difusa i on els personatges hàbils per sentir-te a gust amb el que vas ser i allunyar-te d’aquest paper passiu que per circumstàncies normals i perfectament assumides ara adoptes, ja només pot trobar-se en l’evidència d’un passat. Sense nostàlgia, però ja tan sols en l’enrere.

Si treballes per a una ETT no tens ni el dret que el teu cap t’acomiadi: una trucada anònima et diu que demà no cal que hi vagis a treballar, que pots quedar-te a casa dormint o fent sudokus perquè l’empresa ha decidit prescindir dels teus serveis.

Ahir, una cosa semblant li van dir a ella. Avui m’ha tocat el rebre a mi. Vam començar plegats fa cinc mesos i ens hem anat coneixent. Des del primer cafè que vam treure de la màquina que ens vam entendre: "jo escric. Doncs jo pinto" i així fins ara. 

Ja hem quedat, sense quedar, que ni ella em faria fora del seu devenir ni jo del meu. Com sempre, la nova reglamentació de codis de conducta, allò tan nou de sentir-li la veu per telèfon, els mails irònics fent catarsi de la desfeta…

Per ara, un altre data per recordar-ne l’aniversari; una nova direcció on enviar una felicitació de Nadal; un nou telèfon mòbil per fer anar el polze; una nova adreça electrònica per afegir al grup "amics".

Per ara, un altre somriure on saber-me acollit de franc quan tornin els aiguats i les veles tornin a equinçar-se.

Fer festa en dilluns m’agrada. Despertar-te amb Ràdio Celobert i els glu-glu de dutxes que desentumeixen güiquends incrustats a la pell; dringar de cafès amb llet apressats. Criatures que ja demanen el seu primer àpat… Girar-se i planxar l’altra orella amb un somrís tot edredó confortable.

Aixecar-se a una hora ben galdosa, de quan la cridòria dels nens del col·legi de la placeta endrapen l’entrepà, per exemple. Engegar l’ordinador. Llençar la xarxa al mar internàutic. Riure amb la darrera atzagaiada del Vendrell. Mails: dels dos articles, un passa, l’altra s’haurà d’escurçar a la meitat. Un oferta per allargar el meu penis. Una oferta per escurçar la meva ansietat. No, no he pensat que la taxidèrmia sigui una professió de futur.

La dutxa, llarga; l’esmorzar lent, a ritme de llàgrimes de nescafè diluint-se en l’ocre giratori de la tassa. Un panet. Una mandarina. Estendre una maquinada de roba. Un mitjó enredat entre els llençols que se suïcida. Acompanyo el sentiment de la parella. Ho passarem plegats, tot el que s’hagi de passar. Sortir al carrer que es fet de sol, avui, i de núvols esperant una destinació segura.

Al forn, una de quart. A la farmàcia, fluimicil, que tinc mocs i no volen sortir ni a la de tres. Estirat al sofà llegint fins que em vingui la gana. Temptacions de Chet Baker o de Miles Davis. Res de Llach, massa potinejat aquests dies. Quan la música és a l’estómac, atacar la cuina. Desfer una hamburguesa, fregir-la i reservar-la. Escaldar tres o quatre tomaques, pelar-ne la pell, treure’n les llavors. Trossejar-les i a la paella amb l’oli de la carn, un pessic de sal, un pensament de sucre. Una olla: aigua, sal i els macarrons. Afegir l’hamburguesa a la tomaca.

Tot davant la tele. El Peris que diu que la Cinta no li deixa la nena. La Phibi que avui es veu que es casava. La senyora Sagitario que-me-mires-la-salut-que-el-amor-ya-lo-tengo-la-mar-de-bien a cops de tarot. Una Coronita ben freda. Cafè, copa, puret. El món gira, els dies passen i tinc tota a tarda per pensar-hi, o no.

Tenim el vent de cara. Torna el sol, si és que mai va marxar, i ens esbossa a la cara, aquella ganyota indefugible de contreure les faccions per no deixar-nos-el endinsar massa tot aquest astre.

El vent és ara una bossa etèria de plàstic que vola entre les branques d’un plàtan civil, sense poesia. Despullat de somnis com borles que cauen a terra. Cal guanyar temps perquè els temps no tornaran i seran oberts de paraules, si les vols, si les volem.

Hem de reviure en cada estació. Madurar amb la mesura. Endinsar-nos en el joc de les busques, ésser cada gra de sorra que es precipita, cada pèndol on gronxar-nos amb metrònoms d’estels. Esperar el just. No hi ha balanços, no. No ens en calen.

Cada record és un motiu per riure. Cada vivència, un trànsit incessant cap a tot el què ha de venir; que és tant, que ho és tot. Per ara, atendre els convidats a partir-nos a grills l’amistat. Contestar les mostres de ser-hi amb igual excitació. Rebre els silencis amb la mateixa indulgència.

Somriure sense espera de premi per aquests dotze mil quaranta-cinc dies que avui fa, diuen, que vaig posar-me a viure i les seves respectives nits.

L’Ahmed feia més de 40 anys que s’havia instal·lat a Sandpoint, un poble del nord de l’estat d’Idaho, als Estats Units. Feia molt de temps que havia deixat el seu Marroc natal. Als Estats Units hi havia conegut la seva dona, la Mery, una canadenca que s’havia convertit a l’Islam i amb qui va tenir un fill.

La Mery feia tot just un any que havia mort i el seu fill, després de conèixer una noia francesa  a les pistes d’esquí de Sun Valley, havia decidit anar-se’n a viure a Montpeller. S’havien casat i ara tenien una nena. Amb el seu fill, xerraven sovint. Ell l’hi havia instal·lat una web-cam i l’hi havia ensenyat com enviar mails. Així estaven en contacte. 

Els anys, però, no havien passat en va per l’Ahmed. Malgrat que gaudia d’una bona salut i no parava de fer coses, sobretot a l’Associació musulmana d’Idaho, se sentia cansat. L’endemà l’Ahmed feia 80 anys. Aquella primavera, volia replantar l’herba del jardí i no s’hi veia amb cor de fer-ho tot sol. Per això, va enviar un mail al seu fill preguntant-li si tenia previst visitar-lo en breu per tal de fer junts la feinada de remoure la terra, treure l’herba malalta i plantar-la de nou.

La contesta del seu fill va ser prou sorprenent: "Sobretot, pare, no remoguis l’herba del jardí. Podrien descobrir allò que hi ha enterrat". L’Ahmed no va entendre aquella resposta. Va pensar que el seu fill li prenia el pèl. Va sopar qualsevol cosa, va mirar la tele una estona i se n’anà al llit d’hora.

A mitja nit, un gran terrabastall el despertà. Gent amb armilles de la CIA, l’FBI, la policia local, l’exèrcit i tot de gent eren al seu jardí. Una gran màquina estava removent tota la terra. Els mateixos homes van entrar a la casa de l’Ahmed i li van fer tot de preguntes.Van passar-s’hi tota la nit buscant coses al jardí de l’Ahmed.

Així que es va fer de dia, els agents de l’ordre van deixar en pau a l’Ahmed tot dient-li que en una setmana no sortís del poble i que estigués localitzable. L’Ahmed va sortir a fora. L’aire feia olor de terra. Trepitjà un terròs amb el peu. Volia escriure al seu fill per explicar-li tot l’assumpte. En obrir el seu correu, va trobar-hi un mail del seu fill:

"Pare, espero que el nostre govern, hores d’ara, ja m’hagi eximit de la feinada de remoure la terra del nostre jardí. Qui diu que aquesta administració deixa de banda els ciutadans de religió musulmana? Espero que passis un bon aniversari. T’estima, el teu fill Ibrahim"

La nit sobrevinguda? Potser. L’escorça de la vesprada. Els troncs nocturns pelats, ordint els primers somnis. Res de lluna. Encara no han tocat les nou. Contrastos, colors i enlluernaments precisament controlats pel demiürg de guàrdia.

 Cabòries, les de sempre. Endinsar-se en l’edat adulta. No un cartipàs de renúncies, sinó de descobertes. Trobar plaer, molt més immens, per exemple, en un dinar improvisat amb un amic que és de passada a la ciutat, que no pas en moltes apostes eixorques d’alcohols i fums desmesurats.

Tenir-la, la nit, com un mantell sedós que abrigui. Resseguir-ne totes les hores només de tant en tant, perquè no sigui dit, perquè res no s’acabi del tot. Però cantar-la, la nit. Esperar-la, escriure-la, presagiar-la. Dotar-la de principis tangibles. Abocar-la i rabejar-s’hi.

La cua arriba fins a fora, al carrer. Malgrat que les dependentes despatxen sense encantar-se, hi ha massa gent. No hi ha gaires forns oberts el diumenge. Entra un home de mitjana edat, ben clenxinat, amb una visible corba de la felicitat tibant-li un pullover blau marí.

Fa una indicació a una de les noies. La noia deixa el què està fent i l’atén. Un parell de somriures després, ella es treu el davantal, surt de darrera el mostrador i fa que l’home la segueixi. Tots dos baixen per unes escales que hi ha tot just al costat de les xapates i les barres de pa sense sal.

No sé si la dolenteria s’apodera d’alguna altra de les persones que estem esperant tanda. Sigui com sigui, la meva imaginació s’apressa després d’observar el cartell a l’entrada on s’hi pot llegir: "Se hacen capuchinos, suizos i descafeinados".

Deu minuts més tard, el mateix home d’abans, torna a pujar les escales: penjant del seu dit índex, el que sembla un tortell molt ben embolicat, posa fi a les meves fantasies luxurioses. Darrera puja somrient la noia.

Dies de fer el badoc amb tota la gradació de malves dels ametllers, de cels esplendorosos de núvols batent-se en retirada per mestralades enfollides, de crepitar de branques i troncs d’avellaners preparant-se per la propera brostada, de temps mesurat en batalls… Costa tornar a engegar.

Com sempre, voler ser part d’aquest paisatge rotund que mai et cansaries de mirar sense necessitat de fer-lo verb. Ésser poema i no poeta com Gil de Biedma. I malgrat tot, en la contemplació, caure en els mateixos paranys de sempre. No per deixar escrit allò que veus amb ulls d’escriure mentiràs més.

Ho té dit un savi de Sueca en un diccionari per a ociosos: moltes vegades, gairebé sempre, callar, també és mentir.

Només aixecar-se tard amb el cap enterbolit pel beure, lleu però mal fet, d’anit. Només rentar els plats amb bata i pijama mentre sxxxxxxxxxxxxuis: la màgia efervescent del retorn es desfà dins un got. Només fer una maquinada de roba de molts, molts colors. Només esmorzar amorrat davant la televisió un tall de pizza rescalfat mentre Tom i Jerry s’hostien amb nostàlgica fraternitat. 

Només fer desfilar capes freàtiques de fulls i papers i més fulls del damunt de l’escriptori. Només dutxar-me sense pressa, amb vocació de pansa; sortir-ne i el bany que ja és Londres. Només vestir-me amb samarretes foradades i xandalls que em van curts i mitjons desaparellats, foradats i que em van curts. Només dinar caldo i una hamburguesa amb patates mal fregides i una poma i un llegurt i més tele.

Només fumar un puret badant com un home, al pis del davant, pinta el seu pis de blanc. Només rellegir una vegada i una altra, les paraules escrites damunt un senzill paper quadriculat, la millor crítica que mai rebré per res que hagi escrit.

Només engegar a tots aquells que no els entri al cap que avui hagi experimentat la més gran de les felicitats possibles.

Aquest apunt d’avui va dirigit només a tu. Sí, sí, a tu. No, no et giris: davant la pantalla no hi ha ningú més. Sí, sí, ets tu. No dissimulis. Tampoc cal que els nervis se t’emportin, per això. Ho sento, t’ha tocat i prou. Són coses que passen.

Potser sigui al mati, tot just encès l’ordinador i llegits els mails del dia. Potser sigui a la tarda, amb la migdiada feta i  un cafè o un te s’envoli de fum. Potser sigui a la nit, ja amb els de casa adormits i amb la llum de la pantalla només blavejant la cambra.

Em llegeixes, potser, perquè hi ha versos que desconeixies. Em llegeixes, tal volta, perquè compartim un somni de llibertat. Em llegeixes, qui ho sap, perquè tampoc tu ets pots conformar a no dir-te damunt el teclat, allò que et passa cada dia. Em llegeixes, igual, per primera vegada. Sigues benvingut si és així.

Amb els anys has après a fer-te una idea de qui sóc. Probablement del tot inexacta. Els escaires, els matisos, tota la gamma de colors que van del negre al blanc, són el que som. Una màscara, un escenari i uns quants silencis ben repartits són els components de la vida. Això ho va dir un dramaturg anglès molt savi. Sempre hi he estat d’acord.

Jo en canvi, a penes et conec. Et puc posar uns quants noms escampats en un grapat de comentaris. No puc, en canvi, posar-te ni veu, ni rostre, ni cos. Amb tot, sí que hi ha una cosa que puc fer: es tracta de percebre la teva mirada. A can Vilagüep no ho saben, però jo, he descobert la manera de tenir constància de cada retina, de cada nineta, de cada parpella.

Com un eixam de petits sols opacs, aprenc a dibuixar els meus mots amb l’ajuda de redols color de mel, de cercles com la mar esbravada, de rodones com d’escorça de rebolls i alzines. Una rutilant col·lecció d’ullades que en silencis ovals m’acompanyen.

Que sàpigues, lector gens hipòcrita, el meu igual, el meu germà, que avui, amb la teva d’ara, son ja vint mil els esguards que em provoquen aquest seguit de mots que trobaràs a la teulada del teu somriure. Vint mil mirades teves que, dia a dia, m’obliguen a mirar-me per veure’t.

Esperant el metro, una veu sud-americana em crida. En girar-me els seus ulls immensos, blaus, em somriuen. Ens besem. Quina agradable sorpresa! Ens posem a xerrar. De seguida noto la seva increïble energia. Malgrat tenir-la present, n’havia oblidat aquesta sensació tan agradable de deixar-te’n participar a l’instant.

Vam coincidir una colla de mesos en una feina anterior. Malgrat estar a prop de la cinquantena, sempre va estar amb el grup dels més joves. La seva vitalitat encomanadissa ens la feia propera. Recordo que quan ens vam conèixer, tot just feia unes setmanes que havien arribat amb els seu marit de l’Uruguai. Entre tots fèiem pinya per atenuar la mania que li tenia una coordinadora un pèl racista que exagerava la seva incompetència.

Compartírem confidències domèstiques entre glop i glop de cafè amb llet horrorós de màquina d’oficina, durant els vint minuts de descans oficial que ens tocava. Aviat vam instal·lar-nos en una complicitat agradable que ens permetia explicar-nos les nostres coses. Des del primer dia, em va cridar l’atenció un bonic medalló que portava penjat del coll. Així que vaig tenir-hi més confiança, li vaig preguntar per aquella penjoll.

Em va dir que el medalló en sí, no tenia cap valor material, però en canvi, de totes les seves pertinences, aquell tros de ferro, era el què més s’estimava. Un dia em va explicar perquè: se’l va treure, el deixà damunt la taula i em va dir que l’agafés. La vaig obeir. "Abrelo". No vaig entendre-la però ella insistí. "Abrelo sin miedo". En efecte, el medalló podia obrir-se.

Dins només hi havia un paperet enrotllat. Em va fer cosa desenrotllar-lo. El seu somriure em va donar llum verda. El bocí de paper era molt prim, com de fumar. Hi havia escrit alguna cosa. Em vaig adonar que es tractava d’un poema.

La senzillesa del poema em va commoure. Estava escrit amb un llapis molt prim. Amb delicadesa vaig tornar-lo a enrotllar i posar-lo dins el medalló que ella va tornar a penjar-se al coll. M’explicà que aquell poema, l’havia escrit el seu germà des de la presó, als anys setanta.

La dictadura de Juan María Bordaberry va ser tan o més brutal que les de Xile o Argentina. El seu germà, vinculat a moviments estudiantils marxistes, l’havien agafat dels primers. Donat que se’ls havia prohibit d’enviar cartes o rebre’n, la correspondència es feia a través d’aquest minúsculs paperets de fumar. El poema, l’havia escrit a la seva companya. Tant al seu germà com a la companya, se’ls va donar per desapareguts. D’ell no en tenia res més que aquell bocí de paper que sempre procurava portar prop del cor.

Ja dins el metro, m’explica que encara segueix treballant al mateix lloc. La coordinadora ja no li fa la guitza perquè la van canviar de departament. Em diu que ara tot just s’ha agafat uns dies de vacances i que amb el seu marit faran una escapada a Montevideo, la seva ciutat. Mentre parlem s’adona que no puc deixar de mirar-li el medalló. Tot just abans de baixar a la seva parada, es posa la mà al cor tota encara més somriure. "Siempre cerca del corazón, David", em diu mentre baixa i es transforma en un adéu que s’allunya.

La retrobaré a casa quan trobi en una llibreta escrit, un bellíssim poema d’amor escrit en un senzill paper de fumar.

A veces llueve

y te quiero.

A veces hace sol

y te quiero.

La cárcel es a veces

y siempre te quiero.

Que jo també procuro portar no gaire lluny del cor.

Ens asseiem al voltant de la taula. D’una carpeta surten els articles. En fem la tria. Hi afegirem alguna entrevista, un glossari. S’encomanaran dues col·laboracions. Es demanarà ajuda a una tercera traductora. Ens repartim la feina a fer. Quedem per a la propera reunió.

Les col·laboracions s’hauran de pagar. La traductora s’haurà de pagar. Es calculen les despeses de la persona estrangera que eventualment podria venir a presentar el recull. Què costarà el disseny. Què costarà la impressió. Què costarà la distribució…

Cap dels que som a la sala veurà ni un duro. No hem invertit un parell d’hores de la tarda per cobrar res. Com no invertirem les properes hores de les properes tardes per cobrar res. 

Plana en l’aire una seguretat absoluta, total, sense ni la més petita ombra de dubte, que fem el que fem senzillament perquè és allò que s’ha de fer i prou.

Jo que em pensava que això dels plurals mal fets era cosa només dels de casa i resulta que no, que això dels "reixos" és general a tot el Camp. Doncs res, tu. Dia de Reixos i no se’n parli més!

Havia deixat tota la secció de sabateria a la terrassa. Aigua pels camells (aquí hi hauria d’anar un acudit fàcil, estic cansat, vosaltres mateixos) i quatre vellanes i ametlles per ses majestats. Vaig curt d’armilla, ho sento. Amb tot, no em puc queixar del què he arreplegat.

A les sabates de mudar, a les sabatilles d’anar per casa, als mocasins, a les botes d’anar d’excursió, a les espardenyes… hi havia una cosa o altre.

Que acabi de provar!

Hay en ti la fatiga de un ala mucho tiempo tensa.

Dulce María Loynaz. Poemas sin nombre (1953)

He descobert els teus ulls molls de nit.

Roses i asfalts s’aturen quan els miro.

Signen somnis de follies, d’atzars.

Redrecen el rumb de tots els silencis.

Les cançons d’aquests dies no m’agraden.

Hi ha llums idiotes, pampallugues fútils.

Un batec catòdic d’imatges buides.

Estels domats amb filferros urbans.

Que reposat el teu esguard menut,

aliè al tràfec dels presents sense ànima.

Et vull parlar de l’amor que et tinc ara.

Reposat amor que em dicten els fars

dels teus ulls encesos de foscor certa.

Aquests ulls com un túnel, com un llarg

comiat sense espera ni encès crepuscle.

Ulls de tinta des d’on omplo la ploma

un any més, per signar el nostre vell pacte:

aquell que m’obliga a fer-me poema

pels qui no puc estimar més sovint;

aquell que t’obliga a fer-me poeta

pels qui, en aixecar la vista del full,

descobreixin d’ells el més gran misteri.

                                            DF

(fotografia de Martina Martínez)