ARRELS
Al terreny del costat, fa mesos que hi van fer tallar els pins. Abans ja havien fet desaparèixer les pereres. Ara, una excavadora, en treu les arrels. Una forta olor de terra. Han pintat, amb calç, les ratlles on aixecaran els fonaments de la nova casa. Hi ha un sol net que escalfa. Assegut a la terrassa vaig desviant la mirada del llibre que llegeixo.
També ho fa l’amo del terreny, ara cedit al seu nebot, assegut a l’alambor que volta l’olivera, davant l’altra casa. Hi ha plantada aufàgrima al peu de l’arbre de soca nerviuda. L’home abans pintava. Se’l podia trobar a la plaça o en un camí amb el cavallet parat. Fins fa dos dies, unes pomes seves que volien ser com les de Cézanne, volien sortir del marc al nostre menjador. El mateix barret de feltre. Em saluda amb la mà així que l’excavadora se’n va. Li torno la salutació.
Tot d’una s’aixeca i avança pel terreny boterut. L’ajuda un bastó a caminar. Hi ha un genoll que no doblega. S’atura davant una de les arrels desenterrades. La tusta amb el bastó. Ara ja és a tocar meu. Sembla més fràgil del que és enmig tot aquest paisatge destartalat, grumollat de terra amb tots els matisos del marró.
"Com anem?", em pregunta. Li dic que he pujat a passar el cap de setmana. La seva dona i ell ja es queden fins passada Setmana Santa. S’interessa pel llibre que llegeixo. "La catedral baix la mar", el magnífic llibre amb fotografies d’Agustí Torres, sobre l’actuació que va fer Miquel Barceló a la Catedral de Palma. Magnífic regal de l’O. pel meu aniversari.
"Ah, el Barceló…. És gran aquest xicot. Molt gran!" i m’explica que al gener hi van ser a Palma amb la dona però que no ho va poder veure perquè estava tapat. "Allò no és ni pintura, ni és escultura. Saps què és allò? l’esperit de la terra, del mar, de l’home fent callar Déu i tots els sants.
Ara passen un parell de núvols immensos. Semblen un parell de clares d’ou preses dins la sopa calenta del cel.
"Hi ha un dia -continua- que t’adones que tu no les podràs fer aquestes coses. Que tu no passaràs de deixar damunt la tela, un paisatge ben proporcionat, uns colors que potser suggeriran alguna cosa més del que es pot veure al quadre… Desenganyem-nos, el veritable artista, és aquell que tradueix amb paraules, gestos o colors, tot allò que ens arrela amb l’ànima de l’univers".
I se’n torna desfent el camí a aseure al seu alambor i esperar que el cridin per dinar.