BALANCES OKTOBERFEST

El passat 30 de setembre de 2010 ens deixava Joan Triadú, poeta, crític, pedagog i professor. Cal dir i recordar ara i aquí que Joan Triadú i Josep Romeu, juntament amb Josep Palau i Fabre, són el trident indiscutible de la recuperació, manteniment i pervivència de la llengua i la cultura catalanes en els temps foscos i sinistres de la immediata postguerra. Qui usem, estimem i valorem la llengua i la cultura catalanes devem un tribut permanent a aquest trident irrepetible, i en tota justícia hem d’atribuir-los una lluita , fins i tot contra els elements del propi país, de la qual a sobre en van sortir malparats i en certa mesura vilipendiats.

Avui toca veure quina estreta relació van mantenir Josep Palau i Fabre i Joan Triadú. Així doncs, aquesta entrada és l’homenatge doble dels Balances Oktoberfest: l’habitual a Josep Palau i Fabre, i un altre per al mestre Joan Triadú.

Foto: Joan Triadú, Josep Palau i Fabre i Jordi Porta, expresident d’Òmnium Cultural. (M.SERRA, Vilaweb)

“Abans d’anar-me’n a França, el desembre de 1945, vaig deixar algunes de les coses que tenia entre mans a cura de Joan Triadú“. Això escrivia Josep Palau i Fabre el 6 de juliol de 1974 en el seu article intitulat Una mica d’història. A propòsit de l’entrevista amb Triadú, article on Palau i Fabre narra fil per randa totes les activitats que ell i molts d’altres feien en la immediata postguerra per mantenir amb vida la llengua i la cultura catalanes. El fragment citat reflecteix la confiança extrema que tenia Palau amb un jove Joan Triadú.

Van ser Joan Triadú, Josep Romeu, Miquel Tarradell, Frederic Pau Verrié i Josep Palau i Fabre els qui van fundar Ariel el mateix 1945. Ariel i Poesia són dues revistes que en aquell temps de derrota i desert cultural i intel·lectual van permetre que la literatura catalana, i més concretament la llengua catalana, no quedés reduïda, en paraules de Palau, “a un ús purament domèstic, tan digne i apreciable com ho pot ser el de cuinar un bon gall dindi per al dia de Nadal, però res més“.
Josep Palau i Fabre va patir un autèntic calvari per culpa d’un article que va escriure a La Soli, un pamflet infecte franquista. Palau es va enlluernar amb un company d’institut més gran que ell, Luys Santa Marina, i va estar a punt de caure en el franquisme. Però se’n va adonar de seguida, encara que després va tenir una idea millor: des de dins del franquisme mateix, erosionar el mateix movimiento fins a fer-lo esclatar. No hi va caldre, perquè per sort per a nosaltres, es va convertir en un antifranquista integre i sense fisures. Malgrat tot, insistim, aquest maleït article que va publicar a La Soli el va portar pel camí de l’amargura i va fer que moltes de les ments benpensants barcelonines intel·lectuals del moment el deixessin a l’estacada. És espectacular com Palau narra a les seves memòries com va haver d’aguantar la mirada inquisidora i perplexa de la mateixa Mercè Rodoreda.

Qui no el va deixar mai a l’estacada va ser Joan Triadú. A propòsit de l’arraconament que va patir Palau a causa d’aquest article, Triadú va escriure una carta a en Palau en aquests termes: “Es coneixen les teves activitats polítiques[de resistència antifranquista] i tenen ganes de fer-te mal de debò. A tu i a la revista (es refereix a Ariel). A la revista tots hem pres automàticament l’acord de fer front amb decisió qualsevol insinuació en contra teu. No et preocupi res, te’n responc“. També va rebre una carta de solidaritat de Josep Romeu i en definitiva un suport incondicional de tot el grup Ariel.

És per motius com aquest que Palau i Fabre tenia plena confiança en Joan Triadú. A les seves memòries reclama amb amargor que no se’l deixés liderar la resistència intel·lectual catalana amb la seva rauxa particular. Afirma Palau: “¿Per què el que no s’atrevien a fer ells, la majoria dels intel·lectuals catalans, no m’ho deixavan fer a mi i a algú altre que m’hauria secundat? Penso, en dir això, en  Joan Triadú,  l’únic dels joves que, durant aquells anys, em semblava decidit a menar les coses del tot endavant…“.

Palau i Fabre era conscient, i així ho expressa, que Triadú i la resta del grup Ariel res podien fer contra els intel·lectuals barcelonins benpensants.  Però la confiança en Triadú és  tal que un cop a París, Palau edita el seu llibre Càncer i vol fer-ne arribar deu exemplars a Catalunya mitjançant un activista de la resistència que passaria la frontera. Aquests deu exemplars de Càncer han de ser lliurats a Joan Triadú per tal que els reparteixi a les persones que ell cregui convenient. Palau expressa amargament com mai van arribar aquests llibres a Triadú perquè l’activista en qüestió perd la maleta. Palau se’n fa creus en mans de qui està la responsabilitat de la resistència si algú és capaç de perdre la maleta amb tot el que hi podia haver dins.

Joan Triadú va estar a totes amb en Palau. Hi va ser present en les múltiples trobades clandestines que Palau organitzava per fer-hi recitals de poesia; va ser el primer en conèixer el projecte de Palau que consistia en retre un homenatge de benvinguda a l’exiliat Carles Riba; va organitzar el sopar de rebuda a en Palau, que es va celebrar a La Punyalada, quan aquest tornava de París i que va comptar amb la presència fantasmagòrica de Salvador Espriu (el poeta d’Arenys no s’atrevia a entrar al restaurant i pretenia que Palau l’anés a cercar per pregar-li que entrés. Palau s’hi va negar en rodó perquè tots els altres assistents hi havien anat per voluntat pròpia); Triadú va ser editat per l’editorial La Sirena, editorial que va crear Palau i Fabre el 1944.

Per acabar us torno a deixar amb un fragment que ja va sortir en una altra entrada en homenatge a Palau. Considero un fragment cabdal dins les memòries d’en Palau i que reflecteix el seu compromís insubornable amb la llengua i literatura catalanes. Ara també cal llegir-lo en clau Joan Triadú:

“Però sense la generació del 39, sense la generació dels qui, davant
l’ocupació franquista i la interdicció de la llengua, vàrem reaccionar
decididament en contra —Triadú, Romeu, Perucho, Tarradell, Verrié,
Panyella i Rosa Leveroni, que constituïa l’excepció a la generació anterior–, res no hauria estat possible del que de positiu es pogué fer durant els anys 40“

sergi borges

Pd: Joan Triadú se’ns ha mort i  ara no podrem saber què en pensava ell d’en Palau, que en podria dir de totes les històries i anècdotes que ens explica L’Alquimista, com per exemple la que es va produir al Pati de la facultat de Lletres on, en presència de Triadú, Palau li va cantar la Santa Espina als morros d’un infecte líder sindical del SEU (sindicat franquista) quan aquest va dir quelcom ofensiu dels catalans.

sergi borges

“Teoria dels colors és un conjunt de set poemes, com el seu nom indica, basats en colors diferents. Però el primer d’aquests poemes, que es titula El danubi blau, és basat sobre un quadre de Picasso, el punt de partida va ser un quadre de Picasso.

De tota la meva producció d’aquests Poemes de l’Alquimista, segurament la Teoria dels colors són els que s’acosten més al que es podria anomenar surrealisme, és a dir, són poemes en els que l’inconscient, l’intent de que l’escriptura gairebé s’avanci al pensament, és més visible“.

Aquest fragment que acabeu de llegir és un comentari de caire oral que Josep Palau i Fabre va fer durant el transcurs d’una lectura de poemes que va ser enregistrada sota el títol de Josep Palau i Fabre x Josep Palau i Fabre en el programa Sonen les paraules, dirigit per Dolors Martínez, de la ja desapareguda Catalunya Cultura.

Considero que aquests enregistraments són una de les joies més preuades que en aquest àmbit es conserven de Palau i Fabre, perquè a part de recitar-los, molt sovint fa petites explicacions que són al·legats de la gènesi dels seus poemes. I a més a més la seva recitació és fresca, pura, gens forçada; en definitiva, marca de la casa. Per a mi representen el súmmum de les recitacions de Josep Palau i Fabre.

Aquests enregistraments es poden escoltar a la Fundació Palau a Caldes d’Estrac

En aquest apunt, vull que descobriu la Teoria dels Colors. En els Poemes de L’Alquimista aquests set poemes els trobem a Laberint i venen precedits d’una dedicatòria unívoca: “Al boig dels colors, Picasso“.

Són set poemes on trobem alguns dels versos més antològics i desconeguts de Palau. Alguns d’aquests versos són els meus versos de capçalera i sempre els tinc a mà per quan s’escau utilitzar-los. Alguns exemples:

De Capítol en blanc (pag. 18 pdf):

– ¿A qui es dirigeix principalment el blanc? ¿A la nostra ploma, al nostre enteniment, al nostre pinzell? A cap d’ells: el blanc es dirigeix sempre al nostre sexe. Cal violar el blanc.

– Cal combatre la inhumanitat del blanc fins a fer-lo plorar, fer-lo gemegar, fer-li confessar tots els secrets, obligar-lo a despullar-se.

– No hi ha cap marbre de Grècia darrere el blanc.

De El primer amor (pàg 32 pdf):

– El vermell és l’únic color que ens mira de cara: no de biaix, com el groc, ni amb els ulls baixos, com el lila.

– Potser mirem el blau, però abracem sempre el vermell.

– La nostra esperança és vermella: hipòcrites quan diem que és verda!
(Aquest sens dubte és el vers de Josep Palau i Fabre. Un dels meus preferits i un dels grans versos de L’Alquimista).

– Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor.

De El danubi blau:

– Els ulls blaus ho veuen tot blau. […] Només els ulls blaus tenen aquesta propietat de permanència.

– Hi ha malalties blaves, hores blaves, músiques blaves.

– La cinta blava en el cabell de les noies i ja no goseu tocar-les.

De Cul d’ampolla (pàg 24 pdf):

– Els crims són verds, les conspiracions són verdes, l’enveja és verda.

– Hi ha els grans ulls verds de Lady Macbeth, sempre oberts.

– El verd procedeix sempre a passos alambinats. Quan us n’adoneu ja us ha pres l’amiga, l’amant, la muller…

-[…]i tots, quan odiem, tenim els ulls verdíssims.

sergi borges

pd: Uns dies després d’escriure aquest apunt me n’assabento d’una pàgina web que conté uns enregistraments extraordinaris de Josep Palau i Fabre que em fa trontollar la teoria que explicava més amunt sobre la recitació de Palau a Sonen les paraules.

Però ja és tota una altra història que ja us donaré a conèixer…

L’any 2010 és prolífic en celebració dels centenaris de poetes i intel·lectuals catalans. L’u d’abril de 1910 naixia a la ciutat de Barcelona, Rosa Leveroni i Valls, poeta catalana. Per tant, enguany se celebra el centenari del seu naixement.

I el proper 4 d’agost es commemoraran els 25 anys de la seva mort, que es va produir a Cadaqués el 1985.

I avui ja fa vint-i-nou mesos que vam perdre Josep Palau i Fabre. En aquest apunt recordem en Palau i de retruc la Rosa Leveroni; veurem què pensava, què sentia i que ens deia d’ella el nostre Alquimista.

Començarem pel final.

Josep Palau i Fabre té un escrit intitulat Record de Rosa Leveroni al seus Quaderns de l’Alquimista. En ell ens fa saber que ha sabut de la mort de Rosa Leveroni. Diu Palau:

“El seu nom no dirà res a molta gent. Però durant els anys 40 era un dels pocs que em deia alguna cosa“.

Per Palau, Rosa Leveroni era “una de les nostres”. Diu:

“Era una de les rares persones amb qui podíem comptar per a establir lligams, per a donar consignes, car no es resignava a veure el país espoliat i alienat“.

Li atorga el màxim mèrit d’haver revaloritzat una figura com la d’Ausiàs March en la nota intitulada El meu Ausiàs March que Palau i Fabre va incloure a la seva revista Poesia l’any 1944. Palau i Fabre considerava que la seva generació havia estat cabdal en la transformació de la visió d’Ausiàs March. Per Palau, Ausiàs March abans de la guerra (in)civil era un poeta català medieval, i després de la guerra, Ausiàs March havia esdevingut un poeta modern. I la pionera en aquesta revalorització fou Rosa Leveroni. Així ho afirma Palau en una al·locució als Jocs Florals de Barcelona l’any 2002. Diu Palau:

” Rosa Leveroni[…] qualificà Ausiàs March de poeta maleït i “germà gran” de Baudelaire“.

Palau ho tenia clar que Leveroni modernitza March. Fixeu-vos amb quina pregunta més bonica remata el tema:

“¿Què o qui la dugué a llegir tan eficaçment el poeta de Gandia, si no és algun desconsol intern dels que ella canta o rumoreja en els seus versos?“

Deixebla de Carles Riba, Palau revela que va ser ella qui li feu arribar les primeres còpies de Les elegies de Bierville, “que uns quants ens passàvem de mà en mà“. Explica Palau que fou ell que li suggerí retre un homenatge a Carles Riba quan retornà a Catalunya. Així reaccionà Leveroni en paraules del propi Palau:

Ella sabé transformar el meu projecte, purament llibresc i intel·lectual, en una iniciativa pràctica i de més envergadura, que era la d’oferir-li una casa a Cadaqués[…]”.

Palau i Fabre i Leveroni compartiren els terribles anys de buidor i extrema solitud de la immediata postguerra. En un article intitulat Temps congelat, Palau ens narra d’una manera angoixant quins intel·lectuals quedaven a Catalunya entre el període 1939-1943 aproximadament. Quan Ferran Soldevila  va tornar el setembre de 1943, Rosa Leveroni escriví una carta a Palau on hi apareixia una frase que l’impressionà: “ja som un més“. Diu Palau:

“Si això m’ho podia escriure encara el setembre de 1943, imagineu el que devia ser la soledat el 1939…“.

Palau i Fabre i Leveroni anaven  junts, amb un grapat més d’intel·lectuals i literats catalans, en la recuperació de la llengua i de la cultura catalanes quan celebraven reunions poètiques clandestines, els únics llocs on el català podia conservar-se i no caure en la anihilació. Fixeu-vos quina declaració més contundent fa Palau:

“Però sense la generació del 39, sense la generació dels qui, davant l’ocupació franquista i la interdicció de la llengua, vàrem reaccionar decididament en contra –Triadú, Romeu, Perucho, Tarradell, Verrié, Panyella i Rosa Leveroni, que constituïa l’excepció a la generació anterior–, res no hauria estat possible del que de positiu es pogué fer durant els anys 40“.

Rosa Leveroni no hi va faltar pas al sopar d’homenatge que s’organitzà en honor de Josep Palau i Fabre quan retornà a Catalunya el febrer de 1961 després de la seva estada a París.

I acabem per on hem començat. Mireu quines paraules més boniques li escriu Palau per tancar el seu escrit Record de Rosa Leveroni:

“Ella es deia Rosa, i el seu nom, en forma de nom comú —rosa, rosae–, apareix sovint en els seus versos, no pas convertit en facilitat o en un recurs banal, sinó cultivant-lo expressament, amorosament, adobant la terra d’aquesta rosa única que ella duia dintre seu i que fou tota la seva vida“.

sergi borges

Enguany se celebra a Catalunya l’Any Maragall que commemora el 150è aniversari del naixement del poeta i el centenari de la seva mort.

Avui, 23 de juny de 2010, 28 mesos després de la mort de Josep Palau i Fabre, us mostrem què en pensava i com analitzava la seva obra el mestre Palau de Joan Maragall i Gorina.

Dos poetes un dels nexes d’unió dels quals és llur “Cant espritual”: el de Maragall i el d’en Palau i Fabre.

El primer que diu Palau i Fabre, tot parlant del gènere de la tragèdia a Catalunya, és que només hi ha tres obres que es poden prendre en consideració com a tals: Mar i cel, d’Àngel Guimerà, Antígona de Salvador Espriu i Nausica de Joan Maragall. Afirma Palau que Nausica “és una obra pulcra, acurada, escrupolosament escrita, neta“, però acaba per afirmar que “no és una tragèdia” perquè hi trobem “aburgesament”. Diu Palau: “El que resulta interessant per a nosaltres és que aquestes dues obres —Mar i cel i Nausica— ens poden fer veure, a causa de llurs defectes, el que és una veritable tràgèdia“. De Guimerà lloa la seva embranzida, però la falta de sentit artístic — que la fa barroera–; de Maragall li fa nosa el seu aburgesament, però en canvi apunta un motiu que ja mai més abandonarà tota l’obra maragalliana: la paraula. Diu Palau: “Que l’obra s’infli com un fruit madur i no com un pneumàtic. Maragall es va preocupar per aquest aspecte, per aquest pes substancial de l’obra, per la qualitat de la paraula, de cada paraula“. Més endavant Palau i Fabre revelaria que aquestes consideracions sobre aquestes tres obres van ser escrites a París “una mica a les palpentes” i que si bé hi continuava estant d’acord amb l’essència del text, de bon grat l’enriquiria amb matisacions i contextualitzacions.

Per a Palau i Fabre un poeta es fa transparent , el descobrim, per dos camins: pel to –per l’accent, per la veu– i pel contingut. Diu que admira i prefereix els poetes de to divers, de diversos accents. I cita a Joan Maragall i Carles Riba. De Maragall diu que el de Vistes al mar és serè i objectiu, molt diferent de El comte Arnau, que per a Palau és arravatat i romàntic. El Maragall de Cant Espiritual és místic i reflexiu.

Amb un parell de dies de retard, arriba l’homenatge mensual a Josep Palau i Fabre. Un mes més sense ell. I ja en són 27. Molts. 

Avui volem descobrir un llibre clau en la bibliografia palauifabriana. Es tracta d’un estudi dels Poemes de l’Alquimista, un estudi de culte, i que com dic és una obra fonamental per conèixer millor l’obra poètica de Palau i Fabre.

El llibre es diu Poesia, Alquímia i Follia. Aproximació a l’obra poètica de Josep Palau i Fabre d’Enric Balaguer Pascual, publicat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat el setembre de 1995.

És una sort que el puguem consultar gratuïtament gràcies a Google Llibres.

Segueix a continuació…

Avui, una faceta que molts desconeixíeu de Josep Palau i Fabre.

D’entrada, cliqueu aquí. I també en aquest altre.

I per rematar feu el favor de seguir-nos llegint l’article…

Continuarà…

• 1- Missiva
• 2- Nàpols
• 3- Jo em donaria a qui em volgués
• 4- Poema dins obra de teatre Homenatge a Picasso
• 5- Mèdium
• 6- La sabata
• 7- La gran cursa del mar
• 8- Cançó de la noia que habita el cor
• 9- Beatus Ille
• 10- Cant Espiritual
• 11- Vaig com les aus
• 12- Carole Lombard, estrella del cinema, mor carbonitzada en incendiar-se l’avió que la conduïa a Los Angeles
• 13- Sonet sord sobre l’art egipci (pàg.68 de l’enllaç)
• 14- Helena Fourment en vestit de noces
• 15- L’aventura (Sensació)
• 16- Balada (La noia que em roba el son)
• 17- L’ingrat
• 18- Ballada
• 19- Mirall
• 20- El primer amor (pàg.32 de l’enllaç) 
• 21- Vi dolç
• 22- Sol
• 23- Conte (pàg.22 de l’enllaç) 
• 24- Ombra d’Anna

Avui dia 23 de gener de 2010, portem 23 mesos sense Josep Palau i Fabre. Avui ens fixarem en la relació entre Josep Palau i Fabre i un dels grans poetes desconeguts en llengua catalana.

Fixeu-vos la primera declaració de principis de Palau i Fabre: “Un altre gran poeta, mort prematurament, redescobreix pel seu compte, més plenament encara, la tradició alquímica a través de la poesia: és Bartomeu Rosselló-Porcel, mallorquí, com Ramon Llull”.

A Defensa de l’Avantguarda, article que apareix en els seus Quaderns de l’Alquimista, Josep Palau i Fabre afirma:

 “Si Rosselló-Porcel acosegueix d’escriure el millor llibre de poemes de la generació de pre-guerra, Imitació del foc, és gràcies a haver pouat en les fonts més agosarades de l’època – Apollinaire, Éluard… – que alguns epígrafs dels seus poemes delaten“.

No és poca cosa l’elogi que li fa en Palau: millor llibre de poemes de tota una generació.

Per a Palau i Fabre l’obra de Rosselló-Porcel és “importantíssima” per ser la pionera en el nostre país, i dins l’àmbit de la poesia, de revolucionar de manera radical el concepte d’identitat. En què consisteix aquesta revolució? Diu Palau: […] trenca del tot amb la concepció monolítica del jo i ens lliura la del jo diversificat, desintegrat, contradictori, que és el de l’home modern, que som nosaltres“. Això es plasma, això s’esdevé en el seu esplendor a Imitació del foc. Atenció a les paraules de Palau i Fabre sobre la funció que assoleix aquest llibre:

“Per això el seu gran llibre Imitació del foc era bandera durant els anys 40 a Barcelona, no sols perquè era un llibre de poemes en català en el moment que la llengua era més perseguida, no sols perquè el seu autor havia mort jove sense poder-lo veure editat, sinó perquè era un llibre que en el moment de la màxima pressió opressora de la nostra identitat personal i col·lectiva ens parlava de la llibertat i de l’expandiment del jo, d’un jo fruint de totes les seves possibilitats en lloc d’encotillar-les. Aquest aspecte lúdic, en aquella Espanya més negra que mai, és el que li conferia un valor inigualable durant aquells anys i és encara una proposta vigent enfront de totes les possibles tiranies o castracions.”

sergi borges

Fa exactament vint-i-tres anys que Josep Palau i Fabre escrivia un article intitulat “El Nadal de Salvat-Papasseit” als seus Quaderns inèdits de l’Alquimista lloant el que per a ell “fulgura amb una llum especial i més intensa que els altres”: el Nadal de Joan Salvat-Papasseit.

Afirma Josep Palau i Fabre que, Renaixença ençà, el tema del Nadal ha estat una constant dins la literatura catalana. Passant per les nadales de JV Foix, de poemes de Nadal n’hi ha molts.

Per a Palau i Fabre, el de Maragall era pura evocació; el de de Josep Maria de Sagarra era fragant; el poema Els treis reis d’Orient de Carles Riba és penetrant. En canvi, el de Salvat-Papasseit “té quelcom de paradigmàtic sobre el qual han coincidit diverses generacions de lectors” i afirma que “el poema s’ha endinsat en les nostres fibres, ha esdevingut substància nostra, s’ha retransmès emocionalment[…].

Diferents aspectes vol destacar en Palau. De primer, la ambivalència que es produeix d’entrada entre la manca de delicadesa inicial, un punt basta, amb la transcendència del missatge que vol comunicar. Un cop més Palau ho atribueix a la llengua acabada de recuperar, com un balbuceig, una mica maldestre, vivíssima; és una llengua “que no sap empolainar-se, ni tan sols vestir-se. El poema se’ns presenta nu“.

Palau li dóna una importància cabdal a la forma del poma Nadal de Salvat-Papasseit. Fixeu-vos que diu i com sonen avui aquestes paraules en dies com els que corren on es menysté el rigor per les formes: “Gairebé sempre és reproduït erròniament, sense respectar la seva distribució tipogràfica original“. Creu Palau que aquesta distribució plàstica incideix, i creu que per a bé, en els defectes auditius que abans esmentava.

Palau considera que el poema s’hauria de reproduir sense puntuar tal i com apareix originalment, en una clara influència d’Apollinaire i Eluard. Això obliga a “reconstruir” el poema, a “endevinar-lo més que a entendre’l“. En aquest sentit Palau posa sobre la taula un debat apassionant, i també molt actual, entre la llengua viva, de carrer, i la llengua normativa, que ens engavanya. Diu Palau: “Comprendre i estimar Salvat-Papasseit és, en alguns casos, com en aquest, comprendre’l en el seu món, en el seu primitivisme lingüístic, que ha estat, en bona part, el nostre primitivisme[…]”.

El poema, formalment de tres estrofes, es va aconseguint progressivament. Creu Palau que “els defectes inicials desapareixen en la darrera estrofa” i més encara en els darrers dos versos.

Poema de Nadal de Salvat-Papasseit: primera estrofa, impressionista, notes d’un barri vell, més aviat pobre. Segona estrofa, descriptiva, del carrer a la casa. Tercera estrofa, intíma, va de dret a la consciència individual.

L’última estrofa també enllaça amb els nostres dies. Avui, però, ja ni tan sols ens parem a pensar. La tercera estrofa és una crítica velada a uns temps que han de ser solidaris, però que no són res més que actes pagans. El poema, a més a més, hi accentua la mala consciència tan típica del cristianisme. Fixeu-vos com acabava Josep Palau i Fabre el desembre de 1986 al voltant d’aquestes reflexions:

“No sé si les generacions actuals llegeixen gaire aquest poema, si el tenen present, si és un element cultural de pes com ho ha estat per a moltes generacions de catalans, creients o no. La socitat de consum més aviat ens distreu d’aquests esquemes, els treu importància[…]”.

Reflexions de rabiosa actualitat.

sergi borges

Amb tres dies de retard, recordem Josep Palau i Fabre.

Un poema de gran cruesa, que ha estat cantat i recitat per diversos cantautors.

La soledat és ben dura quan no hi ha companyia:

SOL

A voltes, en llevar-se, l’home sol

sent fred al cor, una dent que el mossega

a causa de no haver sota el llençol,

durant la nit, un cos per a la brega.

I es mou feixuc, amb la recança oberta

d’abandonar un lligam que desconeix,
i mira el llit de nou i empal.lideix,

veient la companyia tan deserta.

Viu amb el pensament alatrencat,

com si tot l’univers mudés de ruta
i no trobés una esfera segura.

I va tot sol i sent nosa al costat:
algú que en el flanc dret se li detura

fent-li present la seva vida eixuta.

Josep Palau i Fabre

Entrada feta per la balança esquerra:
sergi borges