BALANCES OKTOBERFEST

Ara per reis vull que em portin un ipad, un iphone i un lector de llibres electrònics. Vaig bé, cirerer, oi?

Durant el 2010 s’han obert 100 milions de comptes a Twitter.

Facebook té més de 583 milions de registrats.

Hi ha qui creu que Facebook és la revista Hola d’internet…

I a d’altres que pensen –entre els quals m’incloc — que Twitter és la més gran xarxa “professional” mai vista.

I tenim una pila de noms: Google Chrome, Dropbox, Moodle, Netvibes, Delicious (RIP?), Slideshare, Skype, Spotify, Posterous, Yfrog, Flickr, Google Docs, Wikis, Issuu, TweetDeck, blogs…i encara molts, moltíssims més. Us sonen?

‘Usuari’ i ‘contrasenya’ són les dues paraules que més llegim a les pantalles dels ordinadors o telèfons mòbils. És a dir, username o password.

Connectats… connectats… connectats…

Connectats a què? Encara existeixen llocs com aquest (merci, Oriol Ibars).

Migdia de dissabte de l’octubre passat, dos nois dinen en una terrassa cadascú amb el seu iphone, cadascú xatejant sorollosament –pip pip, pip pip — i flipant, i gemegant i rient i…menjant, és clar. No es van dirigir la paraula ni una sola vegada.

Un dia de twitter de La Tdp –marca de la Transmissió d’en Puyal — : sabem totes les estadístiques del Barça, quins canals de televisió i quantes vegades han retransmès els seus partits, a quines hores ha jugat el FC Barcelona els seus partits i quantes vegades han repetit hora… Minut a minut sabem els aspectes més inversemblants del Barça. Passat el xàfec, pressento que m’agrada aquest devessall de dades (del Barça).

Em penjo uns auriculars, clico una pestanya de l’ordinador i ja puc parlar amb el meu amic Agustín Wydler de Buenos Aires durant una, dues, tres hores com si el tingués al costat, tot això enviant-nos fotos recents, afegint missatges de text escrit i fins i tot compartint vídeos. Això gràcies a l’Skype.

Però l’Skype no serveix només per ‘boludear’ o fer el ximple. Compte perquè mitjançant l’Skype s’estan començant a fer classes de llengües, no només orals sinó també amb suport escrit. Ara de moment la tecnologia només permet la simultaneïtat de quatre persones –el professor i tres alumnes–, però de segur que aixó anirà a més. La fi de les classes presencials?

Aplicacions per a webs, pluggins de tot tipus, eines al capdavall, xorres o no tant, tot depèn del que necessitis, com per exemple, eines per usar el facebook com un portal per a vendre el teu negoci on els ‘amics’ ja no són amics, sinó possibles clients. 

Aquest blog mateix, Balances Oktoberfest, com a paradigma de la nostra llibertat creativa, la de na Glòria Barrobés i un servidor, és parit gràcies a les eines TiC. I un motiu d’orgull: seguim recordant Josep Palau i Fabre.

M’he fet un addicte del twitter de serracasals i wwwhatsnew.    

Més noms: TripAdvisor, GeocoEarth, About.me, Wirify, GoogleBuzz, FourSquare, HTC Magic, Nexus S, Android 2.3 Gingerbread…

I quins verbs podem fer servir amb les eines 2.0? Multitud. A veure si m’ajudeu perquè a mi me’n surten alguns com comprar, vendre, escriure, debatre, opinar, insultar, desfogar-se, poetitzar, sintetitzar, jugar, pensar, dibuixar, emmagatzemar…i aprendre.

Atenció! Preguntes:

– Allò que avui és una novetat, serà vigent la setmana vinent?

– Allò que avui descobrim, ens en recordarem d’aquí un mes? I d’aquí tres?

– Les eines 2.0 són un espai de llibertat o ans al contrari són un globus de fantasia per mantindre’ns a tots embaucats?

Apareixen noves formes de comunicació i transmissió de dades que fan tremolar els ciments i la seguretat dels països com és el cas emblemàtic ja de wikileaks. La nova comunicació ens fa més lliures?

Apareix el costat fosc del 2.0: pederàstia, mobbing, esclavatge sexual, amenaces de mort, difusió de la xenofòbia, el racisme i el feixisme…

Milions de persones connectades a la xarxa. Ens en recordem de totes aquelles que no poden ni saben ni tenen ni en tenen consciència de l’existència de les eines TiC?

Tot ho podem fer mitjançant la xarxa i en tenim multitud d’eines en multitud de formats. Quedarem atrapats a l’iphone, a l’ipad, al netbook? Deixarem d’abraçar-nos, estimar-nos, besar-nos, acariciar-nos, en definitiva, deixarem de socialitzar-nos?

Tot allò positiu que podem aprofitar per als  nostres beneficis personals o professionals, ho podem abastar tot realment?

Diuen –qui?No ho sé– que el 2.0 ja és història i entrem de ple al 3.0. Ai mare! On és? Què és? L’atraparem el 3.0?

Per a mi, les eines 2.0 són:

Paraula, vídeos i fotografia combinats enmig d’una tempesta
cibernètica inabastable, incapaços d’assumir-la ni copsar-la en la seva
totalitat.

Aposta personal: l’any 2011 serà l’any d’explosió i adhesió massiva al twitter.

A tots els lectors de Balances Oktoberfest, a tots els lectors de la catosfera en general i a tots els internautes del món, que tingueu una immillorable entrada de 2011.

sergi borges

Altrament: ¿qui són aquesta Electra i aquest Orestes, que l’autor es vana de conèixer tan bé, i d’on surten?
 

Avui recordem en Josep Palau i Fabre, dramaturg.

El text que acabeu de llegir pertany al fragment inicial que introdueix l’obra de teatre Mots de ritual per a Electra, escrita per Josep Palau i Fabre entre els mesos de maig i juny de 1958. Va ser representada per primera vegada al Teatre don Juan de Barcelona el 13 de febrer de 1974 i la posada en escena va anar càrrec de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, en col·laboració amb el Cercle Studio, i dirigida per Ricard Salvat. 

Més recentment, el 2003, va ser representada a l’Espai Brossa amb direcció d’Hermann Bonnín, i tenia la gran particularitat, el luxe i el privilegi de ser el propi Palau i Fabre qui recitava aquest pròleg, no sé si ben bé amb ‘veu contundent’, però sens dubte amb aquell recitar seu tan ‘sui generis’ que emmelava els espectadors, els atrapava en una hipnosi indefugible, en una sensació de dir:’aquí en passarà una de grossa’.

I a més a més, i si tenies sort, ho feia front a front amb la separació justa que dóna l’espai d’una cadira. Veure’l recitar així, amb aquesta transcendència, just davant teu, en una mitja penombra, en una sala realment un punt claustrofòbica és una de les experiències més colpidores que he viscut en relació a L’Alquimista. Una cosa és recitar poesia, una altra ben diferent és recitar poesia dins el teatre. 

Em sembla que enguany també la van fer al TNC, però no en sé res de res.

Mots de ritual per a Electra és una obra de summa importància dins la dramatúrgia d’en Palau. Encara diria més: cabdal. A les seves memòries, concretament a l’articlet El Retorn, I la cita com un dels tres factors que el van fer tornar a Catalunya l’any 1961. Havent anomenat els altres dos — la notícia de la fundació del Museu Picasso a Barcelona i el fet de posseir un terreny a la Costa Brava per fer-se una caseta que el permetés “de treballar i i viure independentment“–, Palau afirma: “…i el fet d’haver escrit Mots de ritual per a Electra, on sé que dic, en forma críptica o velada, tot el que he de dir, tot el que puc dir, per a qui ho vulgui entendre“.

La gènesi de l’obra de Mots de ritual per a Electra parteix de la base, en paraules del propi Palau, “d’unes vivències personals molt doloroses“: la constatació que els dos focus de resistència per combatre la dictadura franquista, els exiliats i els de la Catalunya interior, es donaven l’esquena els uns dels altres, volent-se prescindir mútuament. Palau sabia del que parlava perquè en la primera, primeríssima immediata postguerra, Palau va intentar encapçalar la resistència interior, el gran gruix de la qual sostenia que els exiliats no hi podien fer res per salvar el país perquè havien “perdut el contacte amb la realitat“. Però Palau també s’exilià i a París constatà que els exiliats afirmaven que el país només seria redimit des de fora ja que els de dins eren febles encara que anessin contra Franco. Resultat: una Catalunya escindida, girada d’esquena una de l’altra. I una tragèdia.

Per a Palau, la Guerra Civil fou “una autèntica tragèdia, a l’altura de la tragèdia grega“. Parteix, doncs, d’una tragèdia grega per oferir la seva versió de la divisió fratricida entre germans que ocorria en la resistència entre els de fora i els de dins. Diu Palau i Fabre: ” Aquesta era, per a mi, una disjuntiva profundament tràgica que he intentat expressar a través d’Electra, que encarna la resistència, l’interior, i d’Orestes que representa l’exili, amb l’intent d’acostar-los, d’unir-los demostrant que es necessitaven l’un a l’altre i que llur unió havia de ser tan forta que per força havien d’arribar a l’extrem oposat, a l’excés, a…“. Secret.

Palau i Fabre va voler unir a través de Mots de ritual per a Electra. A El Retorn, I, on abans deia que ho havia dit tot per a qui volia entendre’l, acaba reblant: “Però es veu que no, que ningú no ho ha volgut entendre. ¿O no serà més aviat, que he estat massa ben entès i tot?“.

La frustració d’en Palau, en veure que quan va tornar li va costar Déu i ajuda representar la seva obra de teatre, el va fer afirmar si no es rebaixava massa “volent ser escoltat per sords i ser vist per cecs“. 

La dramatúrgia de Josep Palau i Fabre continua sent l’assignatura pendent que aquest país li deu a L’Alquimista. Fins i tot en vida es va convertir en una obsessió per a ell que no la va poder veure representada en tota la seva totalitat. Per això, aquest només és el primer dels infinits capítols que es poden fer repassant l’obra teatral d’en Palau.

sergi borges

Dibuix: Jaume Bagés.
Trobat aquí.

És una reflexió, però val la pena pensar-hi…

SOM CATALANS, PETI QUI PETI, AGRADI O NO!

Sí, accepto que com a Nadala és una mica particular.

BON NADAL A TOTS

La nena del pou

Un anunci molt bonic per a una sensibilització necessària.
Extret de la pàgina devour.com, una pàgina que segons els entesos busca els millors vídeos del youtube…

sergi borges

La detenció de Julian Assange i el posterior assetjament que pateix WikiLeaks és l’escàndol més gran que fa trontollar totes les lletres de la paraula ‘democràcia’.

El cas ‘WikiLeaks’ demostra que no existeix ni la democràcia ni la llibertat d’expresió ni la llibertat econòmica ni la llibertat en general.

Diuen els analistes internacionals que WikiLeaks posa en risc la seguretat mundial. Mentida: qui posa en risc la seguretat mundial són els dirigents que emeten i disposen les opinions i fets que revelen els documents que WikiLeaks treu a la llum pública.

Menys mal que ens queden els ‘miralls’ de wikileaks.

El món és avui una mica més fosc i tot em remet a la cèlebre novel·la de George Orwell.

Benvinguts a 1984!

Emesa la meva opinió, només em resta donar la paraula a l’autèntic protagonista de tota aquesta pel·lícula de terror amb el vídeo següent…

sergi borges

Aquest llibre que teniu a la foto és aquell que buscava amb insistència i que va ser exemple de controvèrsia a la famosa entrada del tancament de la llibreria Ona. Evidentment no és de l’any 1922, però és d’una segona edició que es va fer el 1978. Mireu quina portada tan xula i tan retro. El vaig encarregar a la Fira del llibre antic que es va fer al passeig de Gràcia de Barcelona el passat mes de setembre. 

Hem de tenir en compte que és un llibre del segle XIX i va ser traduït el 1922 per Francesc Payarols. El llibre ens presenta un català vacil·lant, ple del que avui en diríem faltes d’ortografia, però no són com les que trobem avui, per desídia o per manca d’atenció, sinó que són errades emmarcades dins un terreny de  vacil·lació i de falta de direcció única en segons quins aspectes com plurals acabats amb -as o expressions com ‘donar-se conta’ (sic). Fabra encara no havia fet el seu diccionari ni la seva gramàtica.

Convé amb urgència que Proa –o qualsevol altra editorial — revisin i actulitzin aquesta edició de Pares i Fills. El llibre bé que s’ho val. Caldria unificar criteris quant a ortografia i modernitzar expressions. A més a més, caldria tornar a traduir l’obra de Turguénev sense menystenir la de Payarols, aprofitant-la quan calgués. Seria un pas més cap a la normalització del llibre en català.

Per la meva part, només puc dir que he pogut saciar el meu desig de llegir aquest llibre en català.

A la contraportada del llibre se’ns diu que el senyor Turguénev compartia l’honor de ser un dels tres colossos de la narrativa russa, juntament a Dostoievski i Tolstoi, “sense arribar a les dimensions excepcionals dels altres dos“. Doncs, deu n’hi do, com s’acosta!

Insisteixo que no hem d’oblidar en cap moment que el llibre original va ser escrit el 1862. Trobem una Rússia on l’aristocràcia i la burgesia rep clarament la influència europea de França, Anglaterra i Alemanya, i on a les grans extensions de terreny controlades per terratinents comencen a aparèixer els primers problemes amb la pagesia, clarament insatisfeta amb les seves condicions. Pares i fills s’endinsa en la problemàtica del conflicte entre terratinents i pagesia, i com s’enfronta des d’un punt de vista generacional, on efectivament s’hi produeix un xoc.

Però el llibre és un autèntic laberint. Un laberint encarnat en el personatge principal de la novel·la: Eugeni V. Basàrov.

Ja des del moment de la seva primera aparició, per tal com el construeix i ens el configura Turguénev, Basàrov marcarà el punt de vista de tota la novel·la. Totes les seves accions, pensaments, disputes, consells, dubtes i sensacions arrosseguen més d’un personatge i condicionen el desenvolupament dels fets.

El llibre té una estructura circular ben simple fins que s’endinsa en un laberint. De primer veiem com l’estudiant acabat de llicenciar, Arcadi Nicolaïtx, acompanyat del seu tutor, amic i guia espiritual, Basàrov, arriben a casa del pare d’Arcadi, imponent i vingut a menys terratinent rus, Nicolau Petròvitx Kirsànov. Tot és luxe i classisme en una família on falta la figura materna, la dona de Nicolau Petròvitx i mare d’Arcadi, morta molts anys abans i que ara és substituïda per una jove i bonica dona, Fenitxka, atemorida per mantenir relacions amb un home sense estar casada, fins i tot amb un fill pel mig, i constantment vigilada pel germà de Nicolau, Pau Petròvitx, un aristocràta turmentat per la davallada dels valors i que ha estat abandonat en l’amor. En aquest ambient, l’arribada de Basàrov causa un autèntic terratrèmol. Les discussions entre Basàrov i Pau Petròvitx arriben a l’odi; Nicolau no l’entén, però el respecta per la modernitat de les seves idees; Fenitxka el veu com un bon home i el pobre Arcadi Nicolaïtx es va diluint com un terròs de sucre, mancat de personalitat.

Ambdós amics abandonen la casa dels Kirsànov i se’n van a ciutat on mitjançant un estudiant que coneixen entren en contacte amb una dona ben bonica i enigmàtica, Anna S. Odintsova. Rica, culta i soltera, Odintsova també provoca un terrabastall entre els dos amics: l’un, Arcadi, se n’enamorà perdudament; l’altre, Basàrov, es va deixar seduir a poc a poc. Odintsova sembla que té més interès per Basàrov, mentre deixa que la seva germana, Kàtia, i Arcadi es vagin coneixent amb més profunditat. La intimitat entre Anna i Basàrov cada cop creix més fins que ell se li declara. Odintsova, independent per sobre de tot, no respon. Basàrov, que creu que ha fracassat, se’n va de la casa, emportant-se amb ell un desconcertat Arcadi que cada cop dubta més entre Odintsova i Kàtia.

I a on van? Se’n van a veure els pares de Basàrov. Una parella de vells decrèpits que viuen en ple camp, en unes condicions ben humils, però amb gran dignitat, i que volen mantenir la seva cada cop més perduda classe hegemònica. El pare de Basàrov és un antic metge militar que ara fa de pagès, però que continua guarint els seus veïns. Arcadi es troba com a casa malgrat no tenir els luxes que hi té a la seva, i la generositat i bondat d’aquella gent el captiva. Els pares i tots els criats adoren d’una manera deïfica Basàrov que, agobiat i amb la ment posada en Odintsova, decideix tocar el dos, tornant-se’n a emportar a Arcadi, ambdós amics cada cop més separats espiritualment i ideològicament.

A partir d’aquí comença l’autèntic laberint perquè es comencen a produir esdeveniments cada cop més sorprenents i que ens agafen als lectors totalment desprevinguts i en fora de joc. Només diré que Basàrov és el guia d’aquest laberint i que hi va tan depressa pel seu interior que s’hi acaba perdent ell mateix.

Fixeu-vos la modernitat d’una novel·la de mitjan segle XIX: un home nihilista que no respecta res ni reconeix cap autoritat; un home aristòcrata vidu que manté relacions amb una joveneta amb qui ha tingut un fill; una dona bonica, rica i soltera que no vol saber res dels homes i serà ella i només ella la que triarà si és que n’ha de triar un…

És un llibre imprescindible. Malgrat que a l’inici es fa feixuc, és clarament un llibre de menys a més i que sense adonar-vos, estareu atrapats en una trama realment que no sabreu on us duu. Com quan aneu a cegues per un laberint.

sergi borges