BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Un conte-homenatge al meu antic pis

Publicat el 31 de juliol de 2008 per aniol

Ara que visc dins la tranquil·litat bucòlica de Collsuspina, em ve de gust recordar la memòria de la meva antiga llar d’indústria recuperant un conte que vaig escriure en el seu dia per a la Lidia i la Irma…

Basat en una història real…

KAFKA

La va descobrir la Lidia, un vespre, mentre miraven la tele, una merda de pel·lícula en un dels canal de cable on no hi feien mai res de bo. La Lidia havia anat a rentar-se les dents, fastiguejada, i en tornar del lavabo va anunciar que hi tenien una cuca gegantina.

-Mata-la! –va ordenar immediatament l’Irma, fent una ganyota d’angúnia.

-Jo l’he de matar? –va protestar la Lidia.

-Jo sóc artropofòbica! –es va excusar l’Irma.

-I què? –va respondre la Lidia-. Anirem les TRES al lavabo i acabarem amb ella.

Però l’Irma es va excusar dient que havia d’estudiar i es va tancar a l’habitació amb els peus damunt el llit. La Glòria i la Lidia, soles davant el perill, es van quedar una estona al menjador mentre discutien l’estratègia. No va ser fàcil. La Lidia sostenia que la millor manera era esclafar-la amb una bota. La Glòria defensava la tàctica de l’aspiradora, que tants bons resultats li havia donat contra les aranyes mutants de l’àtic on havia viscut en el passat.

-Però a l’aspiradora no es morirà. Es quedarà a dins, alimentant-se de tota la merda i criant! 

Després de sospesar l’horror que allò suposava, van decidir-se finalment per l’opció expeditiva: la bota. Van triar cuidadosament l’arma del crim, de sola dura i resistent i van
enfilar el llarg camí del passadís fins a la porta amb l’estrella, la porta del lavabo, el cau de la bèstia.

La van obrir, bota en mà i, des del passadís, van fer un escanneig visual.

-Està aquí! –va exclamar la Lidia-. Déu meu, és enorme!

La Glòria es va ajupir per veure-la. En efecte, era monstruosa, allà plantada darrera la pota
de l’armari metàl·lic IKEA: una veritable criatura de l’avern, amb la seva carcassa marró metal·litzada dissenyada per a sobreviure un holocaust nuclear, un ésser formidable fruit de l’enginy evolutiu de la natura.

La Lidia, sense pensar-s’ho dues vegades, va passar a l’atac, colpejant el terra de sota l’armari sense pietat amb la sola de la bota, però el monstre va resultar ser un digne rival i fent gala de la seva gran agilitat i velocitat va fugir. En alçar la bota, no hi era, com elles havien esperat, esclafat. S’havia esfumat, esvaït, a saber cap a on.

Les dues noies, van tornar a tancar la porta del lavabo per redissenyar un pla des del passadís. 

-Crec que el millor és calçar-se la bota –va afirmar la Lidia, i va procedir a treure’s una de les sabatilles per posar-se l’arma de destrucció coleoptèrica.

Va respirar fons i va entrar al lavabo de nou. Però la bèstia ja no hi era.

-Ha entrat per la finestra, segur, aquest matí quan l’he oberta per ventilar. Això ha vingut de casa els veïns –anava dient, mentre es preparava per l’assalt imminent.

Al final, van decidir que el millor era ignorar la seva existència. Tornar a obrir la
finestra per donar-li l’oportunitat de sortir i deixar-la.

Era més fàcil dir-ho que fer-ho. La vida ja no va tornar a ser el mateix. Cada viatge al lavabo es va convertir en una expedició a la selva, on calia guaitar primer tots els racons abans de poder seure a la tassa.

Van decidir abordar la situació convertint-la en un objecte familiar, menys terrorífic i així
cadascuna, per la seva banda, li va posar nom. La Lidia li deia Cuqui, la Glòria Kafka i l’Irma Darth Vader. Obrien la porta del lavabo i xiuxiuejaven el nom de torn abans d’entrar, per no espantar-la, perquè es quedés al seu racó, fos on fos, i no sortís mentre elles feien la seva. Van deixar de dur sabatilles d’anar per casa i les botes de muntanya es van convertir en el calçat oficial del pis.

Al poc temps, van deixar de dutxar-se, perquè la idea de descalçar-se damunt la catifa en forma de cor era massa horrorosa, perquè la idea de despullar-se i que el Cuqui/Kafka/Vader les estigués observant, esperant el moment per a passejar-se damunt la seva pell nua, els resultava insuportable.

Un dia fatídic i funest, la Glòria, en un descuit fatal, va oblidar tancar la porta del lavabo
després d’anar a pixar. 

-Però què has fet? –va cridar la Lidia, empal·lidint.

-I si ha sortit? –va ser l’exclamació d’horror i desesperació de l’Irma, abans de començar a
gratar-se tot el cos.

La situació no era per menys. I si realment havia sortit? Ara podia ser en qualsevol racó de la casa. A la cuina, al menjador, fins i tot a les habitacions. I ara què?

Dos mesos després, el pis es llogava.

La Lidia va acceptar una oferta de la Universitat de Leiden per a donar-hi classes, la Glòria va decidir provar sort a Austràlia i l’Irma es va hipotecar les celles per comprar un pis al Raval.

No se sap què se’n va fer del Cuqui, també conegut com Kafka o Darth Vader.

Possiblement va sortir aquella mateixa nit altre cop per la finestra on havia entrat, a la recerca dels seus, que vivien còmodament al pati dels veïns de sota. Potser es va quedar trista i sola en un racó, malferida pels cops de bota de la Lidia, a esperar la mort i la descomposició posterior. Potser va sortir del lavabo per sota de la porta i es va estar passejant per la caixa de queviures de la cuina, pel piano de la Lidia, pels Cd’s de l’Irma, pel llit de la Glòria –que dormia a terra.

Qui sap? No ho sabrem mai.

Glòria

 

Cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 24 de juliol de 2008 per aniol
Veureu i sentireu recitar en directe en Josep Palau i Fabre.

Concretament, li sentireu recitar el seu poema “La Sabata” en el mític programa de BTV, “Saló de lectura”.

Aquest poema, escrit el 21 de març de 1943, és un dels més simbòlics de Palau i la reacció que va provocar entre els “intel·lectuals” del moment li va portar molts maldecaps.

Ens ho explica el propi Palau:

La sabata és, de tots els meus poemes, aquell que va ser més, durant els anys 40, pedra d’escàndol. Considero que és el poema que, involuntàriament – perquè aquest és involuntari, del tot involuntari -, trenca amb el noucentisme. I aquesta ruptura amb el noucentisme em va significar dintre dels elements, inclus catalans, una marginació bastant marcada durant els anys 40”.

Gaudiu-ne.

sergi borges

Si voleu llegir aquest poema, cliqueu aquí:

Carta oberta (i de despedida) a Ronaldinho Gauxu

Publicat el 16 de juliol de 2008 per aniol

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
@font-face
{font-family:”@Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

En
Ronaldo de Assis Moreira, “Ronaldinho”, se’ns en va. Era la crònica d’una
despedida anunciada. Personalment se me’n va un ídol irrepetible, un artista,
un mag, un jugador d’aquells que t’aixeca de la cadira, pel qual val la pena
pagar una entrada per anar al futbol. A continuació una carta oberta ( i de
despedida) per a un crack, per al cinquè blaugrana que ha canviat l’esdevenidor
d’aquest club tan especial com és el FC Barcelona: Samitier, Kubala, Cruyff,
Diego Armando Maradona…i Ronaldinho Gauxu.

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
@font-face
{font-family:”@Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
@font-face
{font-family:”@Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Benvolgut Gauxu,

 

Primer de tot, moltes gràcies. Moltes gràcies perquè quan
vas arribar, allà al juliol del 2003, vas injectar VIDA per la vena a un club
moribund, agònic, rídicul i en estat de xoc com era el FC Barcelona
postGaspart. Un club que havia passat per una de les seves etapes més fosques i
vergonyants de la seva història.

 

No és fàcil aixecar un club com el Barça. Tu ho vas fer.
Amb el teu somriure, el teu bon rotllo, la teva implicació, la teva actitud i
sobretot i el més important de tot, el teu futbol.

 

El teu futbol ha estat increible. Dels gols, en parlaré més
endavant. Més que futbol has estat un artista de la pilota. Les teves assistències
de gol semblaven tan fàcils que no s’han valorat. Tothom et critica el teu
partit a la final de la Lliga de Campions a París, però ningú se’n recorda de
la teva assistència a Giuly a San Siro, camp del Milan, que ens va donar un 75%
del bitllet a la final.

 

Has fet assistències sense mirar; espaldihes; cues de vaca; barrets; la increible “elàstica” que ens
va deixar a tots amb la boca oberta, extasiats i babejant; rabones; les croquetinhes, i fins i tot, passades amb
el cul. Això no ho havíem vist fer mai al Camp Nou amb la teva assiduïtat i el
teu alt rendiment.

 

He tingut la sort de veure passar pel Camp Nou els milors
cracks del moment. Això només et pot passar a un club com el Barça. He vist a
Schuster, Diego Armando Maradona, Gary Lineker, Koeman, Laudrup, Stòitxkov, el
traïdor Luis Figo, el qual mal ens pesi dir-ho es va partir la cara pel Barça,
el millor Ronaldo, l’incomprès Rivaldo…Potser si exceptuem els tres grans
craks del Dream Team, tu, Gauxu, és el que ens has donat més rendiment i,
sobretot més títols. Ja sabem tots el que ens va donar a nivell de títols el “soci”
Schuster,  o el gran Diego o el
supergolejador Lineker: res de res de res. Sí, sí, més rendiment, tu, Gauxu,
tu.

 

L’entorn d’aquest club tan gran com és el FC Barcelona ha
estat cruelment injust amb tu. Jo sempre dic una cosa. Si un alpinista en un
any puja quatre 8000 (cosa que no sé si és possible) i l’any següent només en
puja un, difícilment se’l pot titllar d’alpinista de merda. Això és el que t’han
dit a tu, Gauxu, futbolista de merda quan vas baixar el teu rendiment. Un
rendiment que mai cap altre jugador de futbol del planeta terra havia estat
capaç de donar. A aquest alpinista ningú gosaria dir-li inútil. Com he sentit
que et deien a tu al Camp Nou la trista tarda del passat desembre que el Madrid
ens va guanyar 0 a 1 amb  golàs de Julio
Baptista. Quina vergonya aliena.

 

Tota la corrua d’opinadors, periodistes, aficionats i
bufons de saló que han parlat de tu aquests darrers dos anys han estat
encantats de la vida de banyar-se i xipollejar en una piscina plena de merda.
Tot removent-la. Han dit de tu que ets un pèssim professional, un alcohòlic, un
drogaadicte, que tancaves discoteques, que te n’anaves de putes, que no
entrenaves, que passaves la ressaca al jacuzzi del Camp Nou, que t’amagaves,
que estaves gras, que passaves de tot, etc. Ningú de tots aquests sap que és
ser un jugador d’elit, i ningú de tots d’aquests sap el que és la paraula
pressió. Pressió. Qui, amb dos dits de front, pensa que tu, Gauxu, després d’haver
aixecat un club com el Barça i haver-lo posat en la primera línia de la
globalització mundial pots rendir davant aquest allau de merda? Algú em dirà: “No tenia pressió per anar a cobrar el xec de
fi de mes
”. Cert, però això són lleis del mercat, això és pura enveja, això
ja estava pactat i ara el Milan segur que et paga, Gauxu, més euros que el
Barça.

Jo em quedo amb els teus gols. Amb les TEVES jugades ja
em vas fer aixecar de la cadira, però els teus gols seran irrepetibles. Difícilment
els tornarem a veure. Potser Leo Messi s’hi acostarà. Però ningú més. Et diré
una cosa. El millor gol amb la samarreta del Barça el vas fer en un partit que
vam perdre 4 a 2. Va ser a Stamford Bridge, el camp del Chelsea, on els duels contra
els londinencs seran sempre recordats. Aquell dia, veient el partit amb uns
amics, i parlo de l’any 2005, ja et criticaven. Instants abans que fessis el
millor gol que has fet amb la samarreta del Barça, aquella punterinha impossible, sense espai, rodejat de tres defenses,
enganyant-los amb un cop de maluc, instants abans et deia un company i amic ja
et criticava tot dient que ja no eres el d’abans. Tot just dir això, punterinha impossible, 3 a 2 i
classificats per a la següent eliminatòria. Un gol de Terry ens eliminaria a la
segona part.

 

El defensa del Chelsea, John Terry, aquest que va fallar
el penal decisiu que li anava a donar la primera Champions al seu equip, també es protagonista d’un altre gol teu,
Gauxu. Al Camp Nou, em sembla que en un partit de lligueta de la Lliga de
Campions, encara recordo com te’l vas endur per davant com si fos un ninot de
peluix, encara el veig caient a terra i tu, Gauxu, passant com un tren per
batre el porter del Chelsea. Com et deia abans, irrepetible.

 

N’hi ha tants, de gols teus! El pepinarro
teu contra el Milan també en un partit de lligueta de la Champions a l’últim minut; tots els gols de falta directa que ens
has fet i que van arribar a dir-te que només en feies de falta, com si fos fàcil;
un altre pepinarro antològic contra el Sevilla la famosa nit del gaspatxo; l’espectacular
xilena contra el Vila-real al Camp Nou, que fins i tot encara la despreciaven
alguns mitjans al dia següent; i parlant de xilenes, l’últim gol amb la
samarreta del Barça és una espectacular xilena al Vicente Calderon, camp de l’At.
Madrid, ara fa uns mesos. Ahir sentia a la ràdio que la televisió italiana,
quan anuncíï el teu fixatge pel Milan, haurà de passar imatges teves de fa tres
anys. Mentida. Només cal que posi el teu últim gol amb la samarreta del Barça,
aquesta antològica xilena.

 

I els gols contra el Real Madrid. “Això és el que em faltava per veure, ara ja em puc morir, ara ja em puc
morir
” udolava en Joaquim Maria Puyal després de veure com el Santiago
Bernabeu s’aixecava per apalaudir-te, Gauxu. Saps qui és en Puyal? Crec que sí,
que ho saps, però et diré que deu ser el periodista esportiu que més partits ha
radiat del Barça. I fixa’t el que deia, el camp del màxim rival t’aplaudia a
tu, Gauxu, després del teu segon gol, el tercer del Barça, al Bernabeu. T’aplaudien
a TU, Gauxu, i també al FC Barcelona, que ningú ho oblidi. Quin jugador del
Barça ha estat aplaudit al Bernabeu? Tu, Gauxu, tu, tu i només tu. (I potser
Johan Cruyff, però no n’estic segur).

 

El segon millor gol amb la samarreta del Barça és el
primer dels dos que fas en aquest partit al Bernabeu. Aquell sprint des del mig
del camp, com te’n vas del defensa, i com te’n vas de l’Ivan Helguera, ell cap
a un costat, tu tranquil·lament cap a l’altra banda, xutarro i Casillas ni la
veu. Casillas diu:”Yo flipo”.

 

Ronnie, em deixo moltes coses per dir-te. Has estat, ets
i seràs sempre el meu ídol. Per culpa teva vaig trencar la promesa de no comprar
mai una samarreta del Barça amb el nom d’un jugador a l’esquena. Després d’una
derrota al camp del Betis, me’n vaig anar al Camp Nou i em vaig comprar una
samarreta amb el 10 a l’esquena i un nom que m’ho ha donat tot: “Ronaldinho”.

 

Muito obrigado!!!

 

sergi borges

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
@font-face
{font-family:”@Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

 

PD. T’ho torno a dir.
Moltes gràcies per haver injectat VIDA per la vena al FC Barcelona.

El castellà perseguit, per Carme Meix

Publicat el 15 de juliol de 2008 per aniol

No tenia ni idea qui era aquest castellà perseguit. Però avui l’he vist. Corria carrer avall perseguit per una tropa de barrufets amb barretina vermella: catalans repressors, he pensat. I com que no m’agrada que ningú abusi de ningú, sobretot si són més, he decidit baixar a veure si em calia donar-li una mà.
Però he fet tard. El castellà perseguit havia ensopegat amb la seva pròpia prepotència, cosa que li ha causat un trau al front, i l’ha obligat a anar a la farmàcia de la cantonada, en recerca de mercromina i esparadrap. Abans, però, d’entrar-hi, s’ha aturat a la porta desconcertat perquè al rètol de l’establiment hi deia farmàcia, així, amb un accent posat del revés, cosa que feia dubtar molt. Ha estat quan jo l’he atrapat. Ha entrat a dintre i jo rere seu, disposada a col•laborar en allò que fes falta.

El primer problema, per a indignació i escarni del pobre castellà
perseguit, ha estat comprovar que totes, però totes eh, les
indicacions, noms i explicacions dels medicaments eren en català! Així
que no ha tingut més remei que sortir de la farmàcia sense res per a
posar-se a la ferida, sentint-se més que mai víctima de la
intolerància. He mirat de consolar-lo i se m’ha explaiat:
-Es que mire, hoy mismo me he quedado sin poder comprar pan, porqué no
he encontrado ninguna panadería! El olfato me ha llevado a un
establecimiento que tenía este producto en el escaparate, pero com
decia FORN DE PA no me he atrevido a entrar. I si me dan gato por
liebre? Després m’ha fet mirar els preus d’una fruiteria d’aquestes
d’ara, que tenen tots els productes, amb el preu, a la vista. Alguns,
oh horror, també tenien el nom en català. I era molt dificultós saber
que el meló que anunciaven, i que era allà mateix, oferint el seus
encants al vianant, era el melón que ell desitjava comprar. He
compadit, vívament, el pobre castellà perseguit. Sobretot quan he
entrat al cinema i he pogut comprovar que totes les pel•lícules eren
doblades al català!
Per això us envio aquest correu, perquè feu córrer per internet aquest
missatge: Amics, si veieu el castellà perseguit, doneu-li un copet de
consol a l’esquena. Són una llengua en perill d’estinció!

Carme Meix

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“Les senyoretes de Lourdes” de Pep Coll

Publicat el 14 de juliol de 2008 per aniol

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
@font-face
{font-family:”@Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

És que a mi tot aquest rotllo de Lourdes,
què vols que et digui…
”. Aquesta és una frase que apareix en un moment
determinat de la novel·la Les senyoretes
de Lourdes
de Pep Coll. És una frase que resumeix la meva recança davant la
idea de començar aquest llibre. Però no sé a on vaig llegir una ressenya on es
parlava que Pep Coll havia assolit una gran maduresa narrativa (o alguna cosa
semblant) amb Les senyoretes de Lourdes,
obra que va guanyar el Premi Sant Jordi 2007. Això em va atraure cap al llibre
amb la voluntat de descobrir un nou narrador vencent el “rotllo” de Lourdes. I
la veritat és que és un gran llibre aquesta biografia novel·lada sobre
Bernadette Soubirous, la nena visionària “responsable” de tot el maremàgnum que
significa avui dia el Santuari de la Mare de Déu de Lourdes.

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
@font-face
{font-family:”@Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Jo no sé si Pep Coll assoleix la seva maduresa narrativa, però la novel·la
te l’empasses en un moment. Amb un català col·loquial, ric, esquixat per tot de
formes del catala occidental, la novel·la combina la primera persona, amb veu
de la nena visiònaria Bernadette Soubirous, amb la tercera narrativa on es
donen  veu a la corrua de personatges que
envolten Bernadette. L’estil és lleuger, gens carregat, i compon una lectura
plena de qualitat.

 

Pep Coll és de Pessonada (Pallars Jussà) i es nota en la novel·la. Salvant
les distàncies m’ha recordat a un altre grandíssim escriptor de català
occidental com Jesús Moncada. Dic salvant les distàncies perquè comparar sempre
és dolent i no crec que a Pep Coll li agrada que li diguin que sembla a Moncada.
El que vull dir és que per la composició del llenguage i la gran aportació de
formes occidentals me l’ha recordat.

 

I arribem al tema de Lourdes i el seu sant “cristo”. A mesura que vas
llegint la novel·la et ve al cap d’un mode constant les peregrinacions a
Lourdes. L’acció del llibre es produeix a l’any 1858, és a dir fa 150 anys. Per
tant fa 150 anys de les aparicions. Fins i tot el papa Benedict anirà a Lourdes
per a la commemoració. A mesura que avances la novel·la vas fliplant.

 

 Flipes de com es va gestant un dels
centres de peregrinació mundials del catolicisme; flipes de com utilitzen a la
pobra nena; flipes com la ciutat de Lourdes, a l’ombra d’altres poblacions veïnes,
aprofita les aparicions per ser la referència de la zona; flipes amb el paper
de l’església catòlica que no aprova les aparicions fins que li comencen a
caure allau de donacions econòmiques; flipes amb el paper dels adults, família de
la nena inclosa, que aprofiten el guirigall per als seus propis beneficis
personals (diria que tots menys la pròpia mare de Bernadette); flipes com un
forat en una gruta, la cova de Massabielha, pot arribar a patir aital
transformació (a l’actualitat es pot visitar les 24 hores del dia).

 

Un altre gran idea que es desprén de la novel·la és la dels centres
mundials del catolicisme segons homes o dones. Roma, amb el Vaticà com a
principal centre de peregrinació mundial, simbolitza els homes amb els papes,
els cardenals, la cúria masculina, els guàrdies de la Ciutat del Vaticà, etc.
Per altra banda, el Santuari de la Mare de Déu de Lourdes simbolitza el món
femení encapçalat per la nena visionària, Bernadette Soubirous, que diu que ha
vist fins a 18 vegades la Santa Verge; les dones de la Congregació dels Enfants
de Marie, autèntiques motors de tirar endavant la teoria de les aparicions, i
les monges que acolliran Bernadette a la població veïna de Nevers. Diu el
llibre: “Roma és dels mascles, mentre que
Lourdes és de les dones”
.

 

Avui dia passen pel Santuari de la Mare de Déu de Lourdes més de sis
milions de persones a l’any. Us recomano aquesta novel·la on s’explica d’una
manera divertida, col·loquial i crítica com es va gestar aquest autèntic fenòmen
de masses. Us recomano que venceu el “rotllo de Lourdes”.

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
@font-face
{font-family:”@Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

sergi borges

Com donar la volta al món en 4×4 sense gastar ni un sol litre de benzina?

Publicat el 8 de juliol de 2008 per aniol

La resposta la té
el senyor Sushei Yamada, un japonès que s’ha proposat demostrar que es pot
viatjar utilitzant com a carburant oli de cuina o industrial usat, que va
demanant pels restaurants i les cases d’allà on s’atura i ell mateix converteix
en biodièsel amb un aparell que du al maleter del cotxe i que genera 40 litres al dia.

Condueix un
Toyota Land Cruiser normal i corrent, sense cap trucatge especial del motor. Amb
això, en Yamada vol demostrar que és possible una font alternativa d’energia –
que a més a més, en aquest cas, té l’immens valor afegit de reciclar oli usat,
un producte de rebuig altament contaminant. Esperem que això faci obrir els
ulls a més d’un i tanqui la boca a totes les veus contràries al biodièsel pel
tema de la pujada del preu dels cereals (que a més a més és mentida. Els
cereals pugen per culpa de l’especulació i del mercat de futurs, aquesta mena de “matrix” borsària que hauria
d’estar prohibida).

Un gran visca
pel senyor Yamada i per tota la gent amb iniciativa que treballa per a fer un món
millor!

I a veure si els
polítics comencen a fer alguna cosa útil per aquest planeta d’una vegada.

Sayornara!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El PP d?Alacant i Francisco Franco

Publicat el 4 de juliol de 2008 per aniol

Aquest era un petit
apunt en un diari avui:

El PP d’Alacant
vota en contra que Franco no sigui fill predilecte

El PP alacantí
revoca una moció per retirar el nomenament de fill adoptiu i predilecte de la
demarcació d’Alacant a Francisco Franco

El Partit Popular
d’Alacant va revocar ahir al ple de la Diputació una moció socialista que volia
retirar el nomenament de fill adoptiu i predilecte de la demarcació d’Alacant a
Francisco Franco.

El Partit Popular
considera que, segons la Diputació, els nomenaments honorífics són de caràcter
vitalici i que per tant “no se li pot treure cap distinció” al dictador.

Aquestes coses tan
sols passen en aquest país…

Jo no m’imagino cap partit alemany votant en
contra de retirar qualsevol menció a Adolf Hitler, o de mantenir-ne una estàtua
en una plaça pública i aquestes coses. Els franquistes espanyols, que malauradament
encara són molts després de més de 60 anys de fer la vista grossa amb la
història d’aquest país, poden estar ben contents. Gràcies a aquesta actitud general
de la transició i la posterior “democràcia” (i ho poso entre cometes perquè a Espanya
encara ha de madurar molt a nivell polític) d’amagar el cap sota l’ala, l’actitud
de l’oblit, amb l’excusa de no obrir ferides ni furgar entre la merda, han aprés
que malgrat tot, poden passejar-se amb tota impunitat, amb el cap ben alt,
sense avergonyir-se de res. És com si la paraula DICTADURA a Espanya no volgués
dir el mateix que a la resta del món. Però la crua realitat és que la paraula
DICTADURA vol dir el mateix a tot arreu, és una atemptat directe contra la
democràcia (amb la que els senyors del PP tant s’omplen la boca defensant aferrissadament
la Constitució quan els interessa alhora que honoren la memòria d’un dictador);
una DICTADURA és una cosa que cal condemnar ara i sempre.

Per desgràcia en
aquest país, els franquistes s’ho han muntat prou bé per a sortir-ne airosos i
encara es creuen amb dret de treure pit i seguir defensant un colpista i un règim
dictatorial. Potser ja va essent hora que Espanya passi per un procés de revisió
real i exhaustiu de la Guerra Civil i de la Dictadura.

Senyors, que un cop
d’estat contra el govern elegit democràticament en unes eleccions obertes i
lliures és un atemptat contra la humanitat a TOT ARREU. Però com que Spain is different, no?

La niña del pozo

CAMPANYA CONTRA EL PAPER DE REGAL

Publicat el 1 de juliol de 2008 per aniol

Aquest és un
manifest contra una de les formes més absurdes de malbaratament, consumisme
inconscient i estupidesa occidental: el paper de regal. Digue’m no a aquest
símbol de la societat consumista sense raó,
el gastar perquè sí i sense necessitat. Si la gràcia és que la persona
no vegi el que hi ha i s’endugui la sorpresa en obrir-ho – trencant un paper
que es llença immediatament (amb sort al contenidor blau)- es pot fer servir,
perfectament, un diari d’ahir, el correu comercial o el fulletó de les ofertes
del Lidl. Quina necessitat hi ha de paper de colors – en la majoria dels casos
de gust dubtós?- CAP. És un atemptat ecològic de primera, un malbaratament de
recursos indecent en estat pur i dur.

Reciclem paper vell
i siguem creatius, i serà més divertit i gratificant que el paper del Corte
Inglés, que és mera propaganda, o papers horrorosos comprats al basar xinès de
la cantonada.

No hi ha res en
aquest món que justifiqui el paper de regal, RES. I si la persona que rep un
regal embolicat amb paper de diari o del Mediamarkt ho considera indigne per
qualsevol motiu (que no podrà ser més que absurd, ridícul i fruit de l’educació
més superficial i pija) és que no es mereix que li facin un regal, simplement.
Adheriu-vos a la
campanya contra el paper de regal. No em digueu que la Indústria del paper de
regal genera llocs de treball; que és bo per a l’economia i que un boicot és
perjudicial, etc, la típica cançoneta política per a justificar tota la merda
que ens empassem a diari. Que fabriquin llibretes!

De la mateixa
manera que diem No a les bosses de plàstic d’un sol ús, DIGUEU NO AL PAPER DE
REGAL. Reconeixeu l’absurditat d’un producte així, que tan sols la seva
existència ens hauria d’avergonyir, perquè no diu res de bo de la societat que
el fomenta – la societat de la superficialitat i el malbaratament.

Publicat dins de General | Deixa un comentari