BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Catorze mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 d'abril de 2009 per aniol

Si us plau,

cliqueu la foto i n’augmenteu la mida amb el ratolí.

Després engrandiu la finestra.

Gràcies.

El dimarts passat Josep Palau i Fabre hagués celebrat el seu noranta-dosè aniversari.

Que la boira alquímica, és a dir ELL, ens embolcalli per felicitar-lo.

Avui, dia de mercadeig i de llibre-escombraria, que no literatura. Que no us ensarronin ni engalipin.

Us deixo amb uns aforismes i fragments de versos palauifabrians per recordar-lo i per a què hi penseu.

Avui compraré llibres. Però ahir també ho vaig fer i demà hi repetiré.

sergi borges

Totes les veus de la terra

Publicat el 22 d'abril de 2009 per aniol

EL COMTE ARNAU

I
Els timbals de l’orgia ofenen l’aire
 de l’hora matinal, que encara guarda

les quietuds de l’aire de la nit.

I surt dalt del cavall el comte Arnau,

que porta la capa blanca,

i va a veure l’abadessa
del convent de Sant Joan.

Els pastors, per les muntanyes,
tots de lluny guaiten com passa;

els pagesos tots tremolen…
 “És el comte Arnau!”

II

Adalaisa, l’abadessa,
l’espera mig desmaiada.

Ell travessa la capella

amb la barba escabellada

de l’orgia de la nit.

Passa, i la deixa tota profanada…
I entra rialler en la cambra d’Adalaisa.
Adalaisa mig riu i està contenta:
té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
i un clot a cada galta.

III

-Treu-te la capa, -li demana ella.

Treu-te la capa, que et veuré més gran.

-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.

No, que só l’abadessa de Sant Joan.

Canta una alosa de la part de fora,

per la finestra entra el sol brillant,

el cel és blau i resplendenta l’hora:

el comte i l’abadessa es van mirant.

-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:

sense toca et voldria i sense vel.

-De genolls jo et voldria en la capella:

tan gloriós, faries goig al cel.

-Pro a mi el cel no em fa goig més que si el miro

des de la terra sobre meu obert:

me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,

buit i silenciós com un desert.

El cel és el repòs de la mirada,

i és el repòs del braç i el pensament;

perxò, ajagut a terra, el cel m’agrada

i m’adormo mirant-lo fixament.

-Altre cel és per mi la tenebrosa

capella on un altar brilla tot sol:

el cos humiliat sobre una llosa,

l’ànima deslliurada aixeca el vol.

I de la terra i d’aquest món s’oblida,

sospirant per la mort que ha de venir.

-En tos llavis gruixuts, de mort al dir,

com hi oneja suaument la vida!

-Mes, són fang. Quan per sempre s’hauran clos,

vindran els cucs i se’n faran pastura.
Vull amagrir els meus llavis i el meu cos

per fer-me tornar l’ànima més pura.

Canta una alosa de la part de fora,

per la finestra entra el sol brillant,

el cel és blau i resplendenta l’hora:

el comte i l’abadessa es van mirant.

-Adalaisa, tu que ets tan vividora

i que els ulls els tens plens de voluntat,

i aquesta àvida boca prenedora,

i en els teus aires tanta majestat,

¿com és que ara malparles de la vida,

per la que estàs tan fortament armada?

No t’escau la mirada esmortuïda

sota l’arc de la cella ben poblada.

Escaurà bé a tes pàl.lides germanes,

tristos cossos per sempre immaternals:

per elles són les fantasies vanes

de vagues resplendors celestials.

Però tu, performada criatura,

delícia de la terra, torna al món!

Romp el cordó que injuria ta cintura!

Arrenca’t, Adalaisa, els vels del front!-

I avança Arnau hermosament:
pro es gira
airosa ella an el Sant Cristo nu,

i signant-lo an el comte, li diu: -Mira:

aquest encara és més hermós que tu!

Canta una alosa de la part de fora,

per la finestra entra el sol brillant,

el cel és blau i resplendenta l’hora:

el comte i l’abadessa es van mirant.

IV

Totes les veus de la terra

criden contra el comte Arnau

perquè, volent Adalaisa,

sens ella se n’ha tornat.

-”Fill de la terra, -fill de la terra,

comte l’Arnau:

per una imatge
t’has deturat,

per un cadavre,
tu que en fas tants!”

-”Com el Sant Cristo – no n’he fet cap.”

-”Què té el Sant Cristo?
Què té el Sant Cristo,
comte l’Arnau?

És fusta morta: – no pot brotar.”

-”Ai, sí, que brota! – Ai, sí que brota!

Valga’m Déu val!

Quina mirada – ella li ha dat!”

-”Quina mirada, – quina mirada,

comte l’Arnau,

quina mirada – deu haver estat!”

Ell vol esclafir la rialla,

fa un gran crit i arrenca el plor.

Al rugit del plor que arrenca

clamorós el comte Arnau,

totes les veus de la terra

se dispersen udolant.

V

Nit!… Tota l’hermosura d’Adalaisa

jeu adormida als peus del Cristo nu.

Arnau segueix pacient un camí negre

per dins de les muntanyes silencioses.

Per damunt de la volta hi passa un riu

una estona… Després se perd i calla…

L’Arnau de sota terra surt al porxo.

Va cercant Adalaisa entre les celdes

i la veu que adormia sa hermosura

tota ajaguda als peus del Cristo nu,

sense vels, sense toca, sense manto,

sens gesto ni defensa… Allí, adormida.

Té una gran cabellera molt frondosa.

“Quins cabells més sedosos, Adalaisa!”

pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc

se li amoroseix tota la cara

com reflectant el pas serè d’un somni,

fins que mig riu molt dolçament. Li vola

una estona el somrís entorn dels llavis.

“Quins llavis amorosos, Adalaisa!”,

pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Un gran sospir travessa el dormir d’ella

com onada del mar, i s’aquieta.

“Quin pit sospirador tens, Adalaisa!”,

pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Mes, quan ella obre els ulls, ell desencanta’s

la pren amb un braçat i se l’emporta.

Quan surten a camp ras se fa de dia.

VI

Totes les veus de la terra

aclamen el comte Arnau

perquè de la fosca prova

ha sortit tan triomfant:

”Fill de la terra, -fill de la terra,

comte l’Arnau,

ara demana, – ara demana:

què no podràs?

-Viure, viure, viure sempre:

no voldria morir mai;

ser com roure que s’arrela

i obre la copa en l’espai.

-Els roures riuen i viuen,

pro també compten els anys.

-Dons, vull ser la roca immòbil

entre sols i temporals.

-La roca viu sense viure,

que res la penetra mai.

-Doncs, la mar somovedora

que a tot s’obre i dóna pas.

-La mar s’està tota sola,

i tu vas acompanyat.

-Doncs, ser l’aire quan l’inflama

la llum del sol immortal.

-Pro l’aire ni el sol no estimen

ni senten l’eternitat.

-Doncs: ser home sobre-home,

ser la terra palpitant.

-Seràs roure, seràs penya,

seràs mar esvalotat,

seràs aire que s’ìnflama,

seràs astre rutilant,

seràs home sobre-home,

perquè en tens la voluntat.

Correràs per monts i planes,

per la terra, que és tan gran,

muntat en cavall de flames

que no se’t cansarà mai.

El teu pas farà basarda

com el pas del temporal.

Totes les veus de la terra

cridaran al teu voltant.

Te diran ànima en pena

com si fossis condemnat.”

VII

“Tota la nit l’he cridada

i encara no ha obert els ulls.

No els obris ara, Adalaisa,

que el migdia no és per tu.

El migdia no és per tu,

de cara al cel en mos braços.
 Nit i dia i tot per mi,

que miro al dret dels meus passos!

Tu desclouràs les parpelles

quan el cel s’haurà enfosquit.”

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Al punt de la mitjanit
 Adalaisa obre els ulls a les estrelles.
 “-Arnau, que em puges al cel?

-El nostre cel és la terra.
 -On anem, Arnau? -Pel món.
 -Pro jo miraré al cel sempre.

-Jo el miraré en els teus ulls

cada nit quan te despertis.

-Jo amb mos ulls t’alçaré al cel.

-La carga del teu cos m’aferma a terra.

-Mos ulls faran lleu mon cos.

-Tota tu ets d’eterna dura.

-Els meus ulls són cel en flor.
 -I el teu cos fruita madura!”

VIII

El comte Arnau no es lleva,

tampoc no se’n va al llit,
que corre i corre sempre,
 i sempre amb més delit.

No segueix nord ni via,

que va d’ençà i enllà.

Arreu on passa, mira:

no es cansa de mirar.

No hi ha res que el deturi,

que corre com el vent:

si algun destorb l’afronta,
 l’abat d’un cop, rient.

Perxò va deixant rastre
 de plors i de renecs;

pro els seus grans crits de “juli!”

ofeguen clams i precs.

IX

Aquella nit els ulls de l’Adalaisa
 se van omplir d’una pietat tan gran

que el comte Arnau s’hi va encisar una estona,
 oblidat dels seus passos. Aviat

va sentir no tocar de peus en terra.
 Quin esglai! Va llançar un gran crit d’esglai.

Totes les veus de la terra – s’hi van arremolinar;
 pro de seguida
 l’infant pesà en el ventre d’Adalaisa
 i els va tornar a la terra. I digué Arnau:

“Com s’ha espessit ta figura!

La boca et surt enfora àvida i dura:

demana per l’infant.

S’ha deformat ta cintura

i el teu esguard al cel és menys brillant.
 Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…
 Doncs, en la terra et deixo… I, ara, adéu.

-Arnau, si jo era teva, no eres meu!
-Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos”.

X

A punta de dematí,
les monges del monestir,

que dies ha l’havien soterrada,
 varen trobar la morta fora el sot,

que tomava la rosada.

Joan Maragall

6 de gener de 1973

Publicat el 21 d'abril de 2009 per aniol

El dissabte 6 de gener de 1973 els nens i nenes catalans es despertaven ben d’hora per veure que els havien portat els reis mags d’orient…Se suposa que un parell de mitjons i algunes llaminadures…

1973 també va ser un any on regnava la crisi econòmica…

La Pietat de Miquel Angel era restaurada a la basilica de Sant Pere del Vaticà després que hagués patit un atemptat.

A
París seguien les negociacions i les converses per arribar a un alto al
foc a Vietnam. S’esperava l’arribada del sinistre Henry Kissinger, pel
bàndol nord-americà, i de Le Duc Theo, enviat de Hanoi. El president
dels USA, Nixon, es mostrava pesimista que s’arribés a un acord de pau.

Pluges torrencials havien provocat moviments de terra i caiguda d’edificis a Messina, Sicilia.

Mark
Spitz, flamant nedador, tromfador als jocs olímpics de Munic 72,
anunciava el seu proper casament amb Susan Weiner, de 20 anys d’edat.

Arribava al Palau de la Virreina de Barcelona una gran exposició d’obres del pintor equatorià Oswaldo Guayasamin.

Aquell
dia apareixia la notícia de la desaparació durant dos dies de Mick
Jagger, stone per excel·lència, i la seva dona Bianca a Managua, Nicaragua. Les
cròniques deien que havien aparegut sans i estalvis a l’aeroport de
Kingston, Jamaica. Suposo que hi anaven per recuperar-se de l’ensurt…

la notícia freak del dia 

Als
diaris de l’època, en anuncis força grans, es recordava els lectors de
les “formidables” i “grans” curses de llebrers que se celebraven als
dos canòdroms més importants de la ciutat de Barcelona, el de la
Meridiana (Concepció Arenal, 165) i el de la plaça Espanya. A Mundo
deportivo d’aquell dia 6 de gener del 73 hi havia una entrevista amb
Pedro Sanz, president de la Federació de…Llebrers!!! on deia que les
curses de llebrers gaudien de moltíssima salut gràcies a la importació
de femelles “pura sang”. L’home afirmava que ja hi havia més de 1000
llicències entre les curses de camp i de canòdrom.

sergi borges

“Bowling for Columbine” de Michael Moore

Publicat el 20 d'abril de 2009 per aniol
Aquest matí es commemoren els 10 anys exactes de la terrible matança que van provocar dos estudiants alienats a l’institut Columbine de la petita població de Littleton a l’estat de Colorado, USA.

En efecte, el 20 d’abril de 1999, Eric Harris i Dylan Klebold, de 18 i 17 anys respectivament, van entrar a l’institut Columbine i van matar 12 alumnes i un professor, a part de ferir irreversiblement molta altra gent. Un cop van acabar es van suïcidar.
 
Arran d’aquests fets, el cineasta i escriptor nord-americà Michael Moore va elaborar el documental “Bowling for Columbine”, un retrat dur, mordaç, punyent i irònic sobre un dels estats de la qüestió més controvertits als USA: l’ús i la possessió d’armes de foc.

“Bowling for Columbine” és una pel·lícula de culte, un documental de capçalera, un film que hauria de ser a les nostres tauletes de nit, com un bon llibre. Us adjunto uns fragments del documental que he trobat a youtube. Després us l’aneu a llogar al videoclub. O encara millor: la compreu. Imprescindible. 

 

Fragments de Bowling for Columbine de Michael Moore:
 

Bowling for Columbine-What a wonderful world

Michael Moore entrevista Charlton Heston  

 

“La teva terra” de Cesare Pavese

Publicat el 15 d'abril de 2009 per aniol

Llibre extraordinari de Cesare Pavese, autor de qui no havia llegit res encara i que he trobat fascinant. Escrita sota el prisma teòric del famós neorrealisme italià, Paese tuoi (La teva terra) és una novel·la de 120 pàgines on es produeix el xoc ben conegut entre la ciutat i el camp, esquitxat de violència glacial.

La teva terra (1941) és definit pel propi Cesare Pavese com un “sord duel de picardies”, del qual el lector és un espectador de privilegi. En aquest llibre la lectura s’entén com un exercici d’imaginació visual. Mentre el llegeixes, tens la sensació d’estar veient una pel·lícula de la qual només t’arriba el so de la lectura. El lector gaudeix de la lectura i es munta la seva pel·lícula. Per això Pavese m’ha semblat un autor fascinant.

La història narra el xoc entre Berto, un pinxo urbanita del Torí de mitjan 30, i Talino, un autèntic camperol de la zona de les Langhe, al nord d’Itàlia, zona que Pavese coneixia bé  i on cenyeix bona part de la seva narrativa.

Berto és engolit per aquest món rural i primari que el bufeteja constantment a base d’engany rere engany. Però Berto en sobreviu gràcies a la picardia que abans deia Pavese. L’orgull de la ciutat, el sentit de superioritat, la franquesa sincera i perillosa urbanita el fa sobreviure davant tot el món d’aparences de l’àmbit rural. Els personatges del camp estan formats per ells mateixos i pel mateix camp, el camp és un personatge més, i tot plegat és una simbiosi que embriaga, que distreu, que ho amara tot sense saber cap a on has de tirar. Berto hi juga fort i… li surt bé?

Talino és l’autèntic protagonista de la novel·la. Els cineastes dirien que és el personatge on recau el punt de vista narratiu i això no vol dir que aparegui constantment en l’acció narrativa. Talino juga a casa, es mou en el seu territori i la seva picardia es multiplica proporcionalment. Però, alhora, Talino és com la rata que vas arraconant contra la paret i es torna
cada cop més i més i més histèrica. Una rata histèrica deu fer molta
por.

El neorrealisme és un  tast magnífic. Tant el cinema com en la literatura. És un corrent artístic que reconeixes fàcilment i que de seguida t’atrapa. El ritme el marca la pròpia obra en si, i en el cas de Paese tuoi és un ritme trepidant i sense gaire concessions. En aquest sentit formal, l’estructuració de capítols que estableix Pavese la trobo admirable. La separació de capítols et permet agafar aire, reprendre l’alè i gaudir el màxim la lectura. És una novel·la breu i la llegeixes rapidíssimament.

La teva terra és una novel·la que va marcar tota una generació d’escriptors italians a partir de l’espècie de triangle format, com un punt de partida, per les novel·les Els Malavoglia de Giovanni Verga, Converses a Sicilia d’Elio Vittorini, i la pròpia La teva terra de Cesare Pavese.

sergi borges