BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Arxiu de la categoria: El fons del pou

La misteriosa llum de Manresa

Publicat el 21 de febrer de 2014 per aniol

A Manresa avui és la Festa de la Llum (tresor del Patrimoni Cultural i Immaterial de Catalunya i Andorra, eh? Poca broma!). I no, no té res a veure amb l’increment de la factura elèctrica. És un festa d’origen medieval i de fet commemora un miracle.

Tot comença amb una sequera, un dels mals endèmics catalans, que assolava els manresans des de 1333. Fallaven les collites amb tot el que això comporta: fam, empobriment, abandó de les terres, augment la mortaldat, voltors voleiant pels camps devorant les carcasses putrefactes del bestiar, malalties, cementiris desbordats i, com a darrera conseqüència, despoblament –Manresa va perdre la meitat dels seus habitants i penseu que era la segona ciutat més important de Catalunya amb uns 20.000 habitants-. 

Els consellers de la ciutat es van reunir i van acordar una solució -temps era temps que els polítics aportaven solucions útils, avui en dia això seria el miracle-, això sí, i no ha canviat gens, la solució consistia en construir una infraestructura, una, a més, que ens resulta molt familiar: una sèquia de 26 km per portar l’aigua del Llobregat fins a Manresa. Sí, al segle XIV ja fèiem transvasaments. Però encara que fos l’Edat Mitjana un no podia agafar pic i pala i començar a cavar així com així, llavors ja calia el permís d’obres corresponent, en aquest cas un permís del rei Pere III, que va arribar el 23 d’agost de 1339, juntament amb una rebaixa d’impostos per ajudar amb el finançament de l’obra (avantatges de no dependre d’un Ministerio de Fomento).

L’obra va ser encarregada a l’arquitecte Barceloní Guillem Catà i de seguida se’n va decidir el traçat i es van iniciar les tasques d’anivellament del terreny.

Fins aquí, tot normal. Fins que s’hi fica l’església (sí, Sancho, sí). El 1340, el bisbe de Vic Galcerà Sacosta s’oposa a que la sèquia passi pel municipi de Sallent, sota la seva jurisdicció. La disputa per aquest tema acaba amb l’excomunió de consellers, treballadors i arquitecte i la suspensió de misses i litúrgies a la ciutat (que llavors sí era una cosa molt greu; ara m’agradaria veure la Conferència Episcopal provant quelcom semblant, l’esclafit de riure general de la població el sentirien fins els pingüins emperadors enmig d’una tempesta antàrtica però al segle XIV aquesta mesura no feia gens ni mica de gràcia). Tot i això, van continuar les obres, no us penseu, doncs la situació de la ciutat era realment desesperada. I a partir d’aquí els historiadors seriosos us diran que el conflicte va durar fins que el Sacosta es va morir el 1345 i el nou Bisbe es va avenir a negociar. Però quina gràcia té això, quan existeix una alternativa amb molt més suc?

Per això, cavallers, tenim la tradició. I heus aquí que el 21 de febrer de l’any de nostre senyor de 1345, una misteriosa esfera de llum resplendent provinent de la muntanya de Montserrat baixa fins la ciutat de Manresa, es dirigeix a l’església del Carme i entra per la finestra de la façana principal mentre toquen les campanes. [“el dia 9 de les calendes de març de dit any, vigília de la Cadira de Sant Pere, després de la sortida del sol, vegeren a la capella de dit altar una flama o signe clar i fulgent, semblant a una estrella, que sortí de dita capell i pujà suaument i sense precipitació fins a la volta de dita capella.”] [21 de Febrer era hora de tersia (que serien les nou de la matinada) […], veuen tots generalment venir una molt maravellosa llum donant tant de claror que sobrepujava lo claror del Sol, la qual venia de las partidas de Nostra Sra. de Montserrat […], passà per demunt del mitj de la Ciutat entre dos ayres, cobrint los raigs del Sol i tirant la via de la Berge Maria del mont del Carme que està cituada dintre la Ciutat en una montanya prop la muralla. La gran multitud de gent qui anava qui homens, donas y minyos seguint la sua via; y com la llum estigué devant de la Iglesia comensà a tocar la campana per ella mateixa.” ]

I això no és tot, un cop a dins, es divideix en tres feixos (o boles) que il·luminen l’absis i dues capelles. Tot seguit, es torna a unificar en una sol bola i emprèn la retirada cap a Montserrat.

Això és interpretat com un senyal diví i obliga el bisbe a rectificar (el nou bisbe, perquè Sacosta es mor abans de fer-ho).

La treva oficial es redacta i se signa a Vic el 19 de novembre de 1345.

L’anècdota de la llegenda podria ser un capítol d’Ancient Aliens perfectament. En té tots els ingredients: una esfera de llum resplendent. No hi pot haver història d’extraterrestres sense esferes de llum. Però a més a més aquesta baixa de Montserrat, el centre d’observació de fenòmens OVNI a Catalunya per excel·lència. Cal res més, de debò?

Sigui el que sigui: un miracle de la Moreneta, un fenomen sobrenatural, un fenomen meteorològic o una sonda alienígena escannejant la població per agafar mostres d’ADN, el Bisbe va cedir, la sèquia es va acabar (i encara hi és) i Manresa va sobreviure a la sequera.

http://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%A9quia_de_Manresa

http://www.sortirambnens.com/excursions/a-peu/2558-la-sequia.html

http://www.parcdelasequia.cat/nivells/plantilla1/titular/centre-de-visitants
 

La nena del pou (o avui podria dir de la sèquia)

Delenda est Cartago i el Joc d’Ender

Tot en aquesta vida és pura casualitat. Bé, tampoc ens passem. Però no es pot negar que les casualitats formen part inherent de les nostres vides, de la manera més nícia, tot sovint. Ahir al matí se’m va acudir la idea d’escriure un post sobre la famosa cita “Delenda est Cartago” de Cató. I justament uns hores més tard quedava amb el meu bon amic Sergi C –no confondre amb en Sergi B- per anar a veure la pel·lícula Ender’s Game. I heus aquí que són dues coses que es poden lligar perfectament en un sol apunt. Bé, perfectament, allò que se’n diu perfecte, tampoc. Però farem el que podrem.

 

Delenda Cartago, como decía Catón el Grande”. Aquesta frase és part de la meva infantesa, sí, per molt estrany que sembli. És de l’Astèrix i els Llorers del Cèsar (la cito en castellà, vés, perquè és l’edició que tenim a casa i és així com la recordo). A la meva família sempre hem estat grans aficionats als còmics d’Astèrix, tradició que continuen les meves nebodes, que ja de ben petites gaudien amb el seu pare llegint-los els còmics de casa els avis. Curiosament, de nena, jo mai vaig copsar la referència – ni aquesta ni d’altres-. No va ser fins molts anys més tard, no sé si veient un documental sobre Cartaginesos o llegint sobre els Ibers, o segurament totes dues coses, que hi vaig reconèixer la cita i en vaig conèixer la història.
La frase s’atribueix a Cató el Vell, un militar romà del qual en diuen que començava molts dels seus discursos amb aquesta cita o una de les seves diverses versions: Ceterum censeo Carthaginem esse delendam o Ceterum autem censeo Carthaginem esse delendam.  Bàsicament, vol dir: Jo crec que cal destruir Cartago. I n’hem d’anar a cercar l’orígen a les Guerres Púniques.
Pel bé de la brevetat, direm que una disputa per Sicília entre romans i cartaginesos va provocar la Primera Guerra Púnica, que va durar 20 anys. Va acabar amb un tractat de pau, pel qual Roma es quedava Sicília i els Cartaginesos accedien a pagar un tribut als romans. Entra en escena Amílcar Barca, l’home que va conquerir part de la península Ibèrica mentre els romans s’afanaven Còrsega. Amílcar odiava els romans amb totes les seves forces i somniava de venjar-se’n, però sabia que no podia. Així que bàsicament va traspassar tot aquest odi al seu fill, Anníbal, literalment; diuen que li va fer jurar odi etern a Roma quan tenia 9 anys. Molt pedagògic, tot plegat.

Anníbal, crec que no cal explicar-vos, és aquell senyor famós per haver provat de conquerir Roma travessant Pirineus i Alps amb un ramat d’elefants. Ja sabem que no se’n va sortir i que va fer emprenyar els romans, tot i provocant la Segona Guerra Púnica. Que es va acabar quan Publi Corneli Escipió va derrotar Anníbal a la batalla de Zama i el va obligar a signar un nou tractat de pau amb Roma, però li va permetre seguir governant Cartago. I gràcies a això els cartaginesos es recuperarien del cop i tornarien a prosperar ràpidament. Cosa que no va agradar gens als romans, que amb dues revoltes ja n’havien tingut prou. Un dels àvids instigadors de destruir Cartago abans que tornés a fer-los mal era Cató el Vell. Ho creia realment. I segons la llegenda ho reafirmava sempre que en tenia ocasió (Ceterum censeo Carthaginem esse delendam). I el missatge va anar calant en les ments dels romans, suposo, els quals van decidir buscar la primera excusa de canvi per atacar. I la van trobar. Quan els Cartaginesos, farts de les ràtzies dels veïns, van atacar Numídia.

La Tercera Guerra Púnica durà uns tres anys i es va donar per acabada quan el net d’Escipió va entrar a l’assetjada Cartago, es va carregar tothom qui va poder o els va capturar com a esclaus. Després va cremar la ciutat fins que no en va quedar res. I finalment, diu la llegenda, que va llaurar la terra amb sal perquè no hi tornés a créixer res. Era l’any 146a.c. Cartago havia estat destruïda. El senyor Cató ja podia dormir tranquil. Si és que no havia quedat prou descansat arrasant poblats ibers. Perquè una conseqüència col·lateral de tot aquest assumpte va ser que quan van enviar Cató a Hispània hi va anar tot decidit a no cometre els mateixos errors amb els ibers que s’havien comès amb els cartaginesos, amb els quals s’havia estat massa benèvol. I ho va complir. Oi tant. Tolerància zero. Heu vist algun Iber darrerament?
I què hi té a veure tot això amb un clàssic de la ciència-ficció ara convertit en pel·lícula? Pels que ja conegueu el llibre (boníssim, imprescindible per a amants de la ciència ficció i recomanable en general), hi reconeixereu la terrible filosofia que transmeten a l’acadèmia militar terrestre: Anihilem l’enemic (en aquest cas no són cartaginesos ni ibers sinó uns extraterrestres que semblen insectes) perquè no es pugui tornar a alçar contra nosaltres. La guerra preventiva. Una idea nefasta i horrorosa que tan sols pot sorgir de l’odi d’una ment retorçada, psicòpata i venjativa (o de certs líders de l’AVT, però millor no entrem en aquest tema).
En el cas del Joc d’Ender tot plegat és encara més espantós perquè els militars utilitzen nens per imbuir-los aquesta idea i els entrenen perquè siguin grans comandants militars capaços d’executar-la.
És molt complicat condensar un llibre com Ender’s Game, d’Orson Scott Card, en dues hores de metratge. De fet, els ha calgut simplificar la història i eliminar tota la trama paral·lela amb els germans del protagonista. Però personalment considero que se n’han sortit prou bé. Visualment és espectacular (la sala d’entrenament sense gravetat és senzillament sensacional). I el ritme és trepidant. I al final… bé, no us l’explicaré. Si heu llegit el llibre (o heu vist la pel·lícula) ja el coneixeu.

Delenda est Cartago, com deia Cató el Vell. Quin tros de malparit!

La nena del pou

 

Us deixo amb el tràiler

De morts estranyes i curioses

Avui m’he topat per casualitat amb un article sobre morts estranyes o curioses. Encapçalava la llista la mort de Rasputin (recordeu que la llegenda diu que el van enverinar, després li van fotre diversos trets, el van colpejar durament amb un objecte contundent i finalment el van llençar al riu embolicat amb una cortina. I tot i així, quan van trobar el seu cadàver uns dies més tard havia aconseguit alliberar un braç. Causa oficial de la mort: ofegat). Aquesta història és més o menys coneguda i bastant mítica. Però a la llista n’hi havia algunes que m’han cridat l’atenció. Per estranyes, per misterioses, per ridícules. Comencem per les absurdes: 
 
Ohio, 1871. Un home mor d’un tret durant una baralla en un bar. El defensor de l’acusat per aquest crim argumenta que la víctima es va matar per accident mentre provava de treure’s la pistola de la butxaca tot i estant de genolls. Per demostrar que això és possible davant del jurat, prova de fer el mateix amb una arma que suposadament està descarregada. Suposadament (ja ho diuen ja, que les armes les carrega el diable). Es mata i en fer-ho, demostra la seva hipòtesi. L’acusat és absolt. 

Aquesta hitòria també és coneguda. És la d’un advocat canadenc al qual li agrada demostrar que el vidre de la seva oficina en un gratacels és irrompible llençant-s’hi amb totes les seves forces. Fins que un dia -havia de passar-, el vidre cedeix i es fot de cap 24 pisos. Però de fet, tenia raó. El vidre no s’ha trencat; la finestra sencera ha sortit del marc. 
Seguidament, les curioses: 
La plaga de la dansa. Any 1518. Un bon dia i sense motiu aparent, una dona es posa a ballar al bell mig d’un carrer d’Estrasburg. Al cap d’una setmana, se li han unit 30 persones. Al cap d’un mes, ja en són 400. Gent que balla durant dies fins caure mort per extenuació. Encara no se n’ha trobat cap explicació. Un cas d’histèria col·lectiva, potser. El més curiós és la reacció de les autoritats: contractar músics per acompanyar la dansa (si hem de fer-ho, fem-ho bé, collons!). 
Mort per cervesa. Un accident en una cerveseria de Londres provoca, el 1814, la fuga de més de milió i mig de litres de cervesa. I la inundació subseqüent destrueix dues cases i mata 7 persones. Un accident similar però amb melassa provoca una altra inundació letal a Boston el 1919. La massa llefiscosa avançant a uns 50 km/h acaba amb 21 persones.
1994. Una dona amb un càncer avançat ingressa en un hospital. Una de les infermeres li nota que l’alè li put lleugerament a all i un altra que la sang li fa certa olor a amoníac. Tots els metges i infermeres que l’atenen es comencen a desmaiar o a trobar malament. Acaben evacuant tots els altres pacients d’urgències. La dona acaba morint per insuficiència renal. L’explicació de perquè afecta la gent del seu voltant no té pèrdua:  La pacient hauria pres sulfòxid de dimetil (DMSO) per al dolor (Diuen que té una mica de gust a all). En administrar-li oxigen a la pacient, aquest s’hauria combinat amb el DMSO per crear DMSO2, i el shock elèctric del desfibril·lador hauria convertit el DMSO2 en DMSO4, que és un gas verinós. Aquesta és la teoria. 
I acabarem amb les misterioses:
1998, un partit de futbol entre dos equips al Congo. Cau un llamp que fulmina els 11 jugadors d’un dels dos equips. Els de l’altre queden intactes. I com que és Àfrica no triguen a sorgir sospites de bruixeria. Algú s’imagina l’entrenador cridant “¿Por què?” a la roda de premsa posterior?
Dues germanes canadenques apareixen mortes a la seva habitació d’hotel en el transcurs d’un viatge per Tailàndia. L’informe apunta que han mort per intoxicació de DEET, que haurien ingerit en un cocktail que duia aquest repel·lent de mosquits neurotòxic (sí, un cocktail). Però un cop al Canadà, se’ls practica una segona autòpsia que conclou que la quantitat de DEET a la seva sang no era letal com per provocar la mort. Llavors, de què coi s’han mort?
He deixat pel final la més misteriosa i estranya; un cas digne de Mulder i Scully, directament. Se’l coneix com l’Incident del pas Diatlov
Febrer de 1959. 9 alpinistes surten a pujar el Kholat Syakhl (que en rus vol dir  “muntanya de la mort”. Sí, de debò. Efectivament és un nom que ja no augura res de bo). I efectivament no tornen mai. Quan l’equip de rescat troba el seu campament, està destrossat. La tenda està rebentada DES DE DINS. Les petjades que fugen de la tenda són de gent que va descalça. Troben dos cossos al costat d’un arbre, a 1,5 km del campament i en roba interior. Algunes branques trencades apunten que algú s’ha enfilat a l’arbre. Tres cossos més estan repartits entre l’arbre i el campament i sembla que han mort intentant tornar a la tenda. Un d’ells té el crani fracturat. Dos mesos més tard troben els 4 cossos que falten en un barranc a uns 75 metres de l’arbre on van trobar els dos primers cossos. Estan embolicats amb trossos de roba que els investigadors conclouen que els han tret als altres membres de l’expedició ja morts. I el més curiós: la roba és radioactiva. 
Tot i que aquests cossos no presenten senyals externs de trauma (ni blaus, ni rascades ni ferides) la causa de la mort és el trauma provocat per fractures al pit. Segons els metges, són fractures equiparables a les provocades per un accident de cotxe. Però no presenten danys externs, excepte una de les dones, a la qual LI FALTA LA LLENGUA!
L’informe final conclou que els membres de l’expedició van morir a causa “de forces naturals imperioses”. Queda clar que no sabien que collons posar a l’informe. 
El cas encara porta cua i ha generat llibres, documentals i, acabo de descobrir buscant una imatge per il·lustrar aquesta entrada, ha inspirat una pel·lícula de terror de 2013. Heus aquí algunes de les coses que van ser omeses als informes oficials, segons els investigadors: 
1) Un dels assistents al funeral va declarar que els morts tenien la pell molt morena.
2) Un altre grup d’alpinistes que es trobava a uns 50 km de l’incident va informar que havien vist uns esferes estranyes al cel durant la nit. Testimonis similars coincideixen entre febrer i març d’aquell any (la versió oficial és que eren llançaments de míssils soviètics).
3) Segons alguns informes hi havia restes de metall a l’àrea, que duen a especular amb l’ús militar de la zona.
4) El darrer campament de l’expedició es trobava entre dues zones que la Unió Soviètica feia servir per a proves nuclears. 
5) Un dels oficials de policia a càrrec de la investigació va declarar anys després que no havien trobat cap explicació racional als fets i que havien rebut pressions per mantenir-ho tot en secret.

Efectivament, tot un Expedient X. Si en voleu saber més detalls: 

http://en.wikipedia.org/wiki/Dyatlov_Pass_incident

La nena del pou 

Insultem en català, sí, però sabent què diem. Avui la lletra D.

Seguim amb els insults catalans. Avui toca la lletra D. La llista és més curta que en altres lletres. I com sempre, demanem col·laboració (sembla que en va, perquè sou d’una ajuda que…). 

 

Dat pel cul
dat pel sac
degenerat
deixat
delinqüent
demagog
dement
desagraït
desairat
desalapat – Descarat/da, sense judici. Ferot/a.
desassenyat
desastre 
descamisat 
descarat
descastat –  Despullat dels bons sentiments que hom naturalment ha de tenir envers els seus pares, la seva nissaga, el seu país
descentrat
descordat – Mancat de la deguda contenció, immoderat
descregut
desendreçat
desequilibrat
desgairat
desgraciat
deslleial
desmanegat 
desmanyotat – Mancat de destresa, d’aptesa manual.
despenjafigues
destraler 
destrempat
desvergonyit
diable 
dictador 
dièsel
dimoni
dimoni escuat
disbauxat
dogmàtic 
dolent
dona de cadira
dona de la vida – puta
dona pública – puta
dona de mala vida – puta
dona de món – puta
dona errada
dona mundana
doner – que va amb meuques
donjoan
donota – Dona menyspreable.
dormilega 
drapaire 
droga 
dropo
dròpol 
drut – amant

INSULTEM EN CATALÀ, SÍ, PERÒ SABENT QUÈ DIEM. AVUI LA C

Seguim amb els insults catalans. Avui toca la lletra C. Si coneixeu el significat d’alguna de les paraules, si us plau, no dubteu en col·laborar.

Ca –gos
cabana
cabassut
cabeca
cabort
cabra
cabrit
cabró
cabrona
caçacagalls
caçadots
caçahereus
 Dona que cerca de casar-se amb un hereu, amb un home ric. 
caçamarits
caçapubilles
 Home que cerca de casar-se amb una pubilla, amb una dona rica.
cacatua 
cafre
cagaarestes
cagabandúrries/
cagamandúrries – Persona de poc seny, de poc trellat, que actua de manera irresponsable, que no té gens de formalitat, que fa les coses de qualsevol manera.
cagacalces
Covard, pusil·lànime.
cagacalçons – Persona covarda, pusil·lànime.
cagacebes
cagadéus
cagadimonis
cagadubtes –
Dit de la persona que difícilment sap deseixir-se de dubtes en haver de resoldre alguna cosa.
cagadur – Ric avariciós.

cagafil
cagaelàstics
Mot emprat en l’expressió fer la fi del cagaelàstics (loc verb) Acabar malament en la fortuna, en la salut; anar a mal borràs. 
cagaire
Caganer. 
cagaïssa 
cagalatxa
cagall 
cagalló – Home poruc, covard.
cagalló de la gramàtica
cagallot –
Home poruc, covard. 
cagamànecs
cagamiques – avar, gasiu
caganaies
cagandances
cagandanes
caganer
 Covard, cagacalces.
caganinyols
caganya
caganyinyetes
cagaó
cagapoquet
cagaprim
cagarada
caga-ranci
cagareli
cagarel·lós
cagarí
cagarina
Cagacalces, covard, pusil·lànime. 
cagarot
cagarret
cagarri 
cagarrina
cagarro
cagarro sec
cagarul·lo 
cagasucs
cagat
cagatatxes
cagat de por
cagatinta
cagó
càgola
Home petit i de poc servei. Noi petit i amb pretensions de gran. 
cagolla
caguelis
caguerot
Persona petita i ridícula.
caguerri
Covard, poruc.
caguerris 
cagueta
caguetes 
caia
caifàs
caïm
calamitat
calàndria
calavera
Home disbauxat.
calçasses 
calent de cap o orelles
Que ha begut massa, embriac

caletPersona que, amb pretensions de senyoriu o distinció, resulta ser rústica i sense il·lustració.
caletro
camaco
camacoix
camacurt
camadret
calollo
camàlic
camallut
camanduler
Inclinat a camandulejar.
camàndules
Raons, explicacions, etc., hipòcrites, importunes, que no treuen cap a res. No em vinguis amb camàndules. 
camell
cames de bròquil
cames de gànguil
campanar de bajoques
canalla
cananeu
cançoner –
Dit de qui amb circumloquis, hesitacions, excuses, etc., difereix l’execució d’una cosa, triga fora mesura a fer les coses.
càndid
canfanga
canorga
cantamanyanes – Persona que es caracteritza per explicar coses que no son. Comediant.
cantamatines
cantarano
cantinfles
cantonera
canyàs
caparró
Persona eixelebrada, de conducta lleugera. Quin caparró n’hi ha, de ta germana!
caparrot
Persona testarruda.
caparrut
Tossut, obstinat.
capat
capat mental
cap boig
 (o cap calent, o de pardals, o de trons, o desgavellat, ofluix, o sense cervell ) Eixelebrat, lleuger, sense seny. 
capbord
capbuit
cap buit (o cap d’ase, o de carbassa) fig Neci, ignorant. 
cap calent
Persona que s’avara fàcilment, irreflexiva i fanàtica.
capclòs
cap cremat
cap d’ase
Neci, ignorant.
cap de burro
cap de carbassa
Neci, ignorant,  persona amb l’enteniment molt curt
cap de collons 
cap de cony 
cap de cul
cap de fava
cap de fums
cap de fusta
cap de marrà
cap de mastre
cap de meló –  Ésser neci, ignorant. 
cap de pardals
Eixelebrat, lleuger, sense seny. 
cap de porc
cap desgavellat
Eixelebrat, lleuger, sense seny. 
cap de sitrell
cap de soca
cap de sopes
cap d’estopa
cap d’estornell – No tenir seny, ésser eixelebrat, lleuger
cap de suro
cap de tartana
cap de tort
cap de trons
Eixelebrat, lleuger, sense seny. 
cap dur
cap esberlat
capesflorat
 De poc seny, amb lleugeresa en les obres i falta de prudència.
cap espès
cap esquerdat
capet –
Persona de poc seny, eixelebrada, de conducta lleugera. 
capfluix
 Eixelebrat i frívol.  Que té l’enteniment feble. 
cap foradat
capgròs
cap lleuger – No tenir seny, ésser eixelebrat, lleuger
capó
cap pelat 
cap quadrat
capriciós
capritxós 
cap-sec
 Cap d’ase.
capsigrany
Persona de poc seny, no gens entenimentada.
capsot
Persona caparruda i obstinada. És un capsot, mai no cedeix en res. Persona de poc seny; capsigrany. 
captaire
cap verd – No tenir seny, ésser eixelebrat, lleuger
carabrut
cara d’allò que en fan taps
cara de collons
cara de cony 
cara de cul 
cara de desenterrat
cara de desmamar criatures
cara de forrellat de presó
cara de gnom
cara de gos 
cara de Judes
 Tenir l’aspecte d’hipòcrita, de traïdor. 

cara de jutge / cara de tres déus / cara de pocs amics Cara de la persona adusta, de mal tractar. 
cara de llufa
cara de merda d’oca
cara de mico
cara de nyau-nyau
 Tenir l’aspecte d’hipòcrita, de traïdor. 
cara de pomes agres – T
enir l’aspecte de no trobar-se bé, d’estar enutjat. 
cara de prunes agres
cara de santificètur
cara de sípia
cara d’ovella i urpes de llop
Tenir l’aspecte de bona persona però ésser pervers. 
cara gruixuda
No immutar-se per cap retret. 

Caragirat – Traïdor, Fals, hipòcrita. 
carallàs
carall de mitja cerilla – tenir el penis petit
carallet – Persona sense esperit, poc espavilada.
carallot – Persona aturada, condescendent per badoqueria o per beneiteria, ximple. 
caramot – carallot
carbassaire
Alumne que és suspès sovint en els exàmens. 
carca
carcaller
carcamal
Persona decrèpita. Barroer, animal. Eixelebrat.
carcany
carcàs – gargall

cardo
careto
carmellós
carnaval
carnisser 
carnús
 Home brut, deixat. Home de molta còrpora i de poc enteniment. / Animalot.
carraca
Persona que es mou amb dificultat, que no se sap treure la feina de les mans, etc.
carregós
Que carrega, molesta, amoïna.
carreter – Que blasfema molt
carrincle
carrincló –
Mancat de distinció, de consistència, d’originalitat, ridícul.
carronya
carrossa 
carterista
cascallunes
cavallot
Persona, especialment noia, esvalotada.
cavernícola
ceballot
Estúpid, beneit.
celerat
celestina
cercabaralles
cercabregues
cerca-renous
cigalet
cigaleta 
cínic
cirabotes
cleptòman
cloquipiu
closca d’aram
closcadur
cocodril
coix de cervell
colflori
colgafocs –
Home que resta ociós a casa quan els altres surten cap a treballar. 
col·laboracionista
colló
colloneta
collons grossos
colzepelats –  Persona que és molt estudiosa o té molta experiència en algun tema.

comediant
consagrat
consentit
conyarri – Faldiller, home que corre amb un excés d’afecció darrere les dones
copieta
coquetó 
coquí – Gasiu, avar,
Dit del covard, del qui és capaç de trair.
corcó
cornell – marit enganyat
cornut
corrupat
cortesana
cosó
Que es fa apegalós cercant carícies, afalacs, etc. / Efeminat, doneta.
cotilla
cotnós – (la cotna és la pell del porc)
cotorba
covard
cràpula
Home que viu en la disbauxa
cregut
cremapalleres
cremat
cremida 
cretí
cridaire
criminal
cuc (de forat)
cuguç
Marit de la dona adúltera.
culacarenat
cul blanc
cul brut
culcosit
cul de bugadera
cul de cafè – passar moltes hores al café

cul de canonge
cul d’església – passar moltes hores a l’església
cul de taverna – passar moltes hores a la taverna
culdestrempat 
cul d’olla – Persona de poca categoria.
culejador – que remena el cul
culfaristol
culgròs
culimerdis

culmerdós
cul pelat
culremena
culserrat
cultiparlant
curandero
cursi
curt
curt de cap 
curt de gambals o d’enteniment

curt de mans Dit de la persona que fa poca feina. 
curt de tei
curt de vista
Més curt i no neixes 
Més curt que una màniga de guardapits

Insultem en català, sí, però sabent què diem. Avui la lletra B.

Publicat el 22 d'octubre de 2013 per aniol
Seguim amb els insults catalans. Avui toca la lletra B. Alguns són molt coneguts. D’altres, són obvis. I d’altres no els he sabut trobar. Si coneixeu el significat d’alguna de les paraules, si us plau, no dubteu en col·laborar.

Babalí-babalà
Babau– Home curt d’iniciativa, que queda aturat d’admiració o d’indecisió per coses que no tenen importància
baboia – ximplet, Que no té el seny complit.
Bacallà – Persona molt magra i seca. 
Bacó – Persona que és bruta físicament o moralment.
Bacora – figaflor
badabadoc – badoc
badaluc
badanes
Badoc– Persona que bada, mirant coses que li distreuen l’atenció
baganer 
bagarro
Bagassa – Prostituta
Bagasser – Que freqüenta bagasses.
bagassut
baix d’aigüera
baix de sostre 
Bajà – Beneitot, mancat del bon ús de la raó
Bajoc – Babau, bonàs, calçasses.
balandran
balcam
baldufa – Persona molt baixa d’estatura.  
baliga-balaga – Persona que no té formalitat en res
baloni
baluerna – (Cosa que fa molt d’embalum)
balustre – (CONSTR Columneta tornejada adornada amb motllures, de terrissa, de pedra, etc., que serveix per a formar baranes de balcó, de terrat, d’escala, etc.)

Bàmbol – Curt d’enteniment
Banasta – persona curta d’enteniment o de maneres esbojarrades.
Banau – Curt d’enteniment i de coratge. 
bandarra – Prostituta / Persona sense cap mena d’escrúpols; brètol. Home de baixa condició moral 
bandit – bandoler – lladre de camí ral
banyabaix – Persona que va amb mala intenció.
Banyarriquer – (Nom aplicat a diversos coleòpters cerambícids longicornis, com el banyarriquer del pi (Acanthocinus aedilis), d’antenes molt llargues, elbanyarriquer del pollancre (Saperda carcharias) i el banyarriquer del roure(Cerambyx cerdo). )
Banyut – Que ha estat enganyat pel seu cònjuge o parella. 
baranda
barbamec – Que no té pèl a la cara, s’aplica especialment a l’home adult.
barbantana 
bàrbar 
barbasta
barbolla – (xerrameca, parla sense substància)
Bardaix– Sodomita.
Bardaixa – prostituta
Bardoma – 
bare – bausador: Perjur, traïdor. 
Barjaula – Dona bàmbola, curta d’enteniment, meuca
barjaulo
barra – Home que té barra, que és barrut. El barra de ton germà fa temps que no paga la quota.
barrabam
barragana
Barragàs – Gran porc, deshonest 
Barraler – Persona que beu molt vi.
Barram – Prostitut/a
barret de rialles – ésser un barret de rialles Dit de la persona que no es pren res amb serietat, que tot la fa riure. 
barretines 
barrim-barram –  Que fa les coses sense mirament.
Barroer – Que treballa malament, poc mirat en la feina; matusser.  Inhàbil, graponer. Mancat de finor, groller, bast. Que obra grosserament, sense la delicadesa que caldria
Barrufell – Persona que pren com a reals coses imaginàries; visionari.
barrufet – Diable
barrugo
barrut – Que té barra
bastaix – (El qui té per ofici transportar coses de pes a coll. Més forcegut que un bastaix de la riba.)
bastard
batolles
baturro
batusser – Que es complau a tenir batusses.
Batxiller – Tafaner
Bausador – Traïdor, perjur
bava de gripau
bavaire
bavart
bavós
beat
beata a les fosques
beata farinera
becmoll
beco –  Beneit, curt d’enteniment.
Bedós – 
Befa –  Burla injuriosa; derisió.
Belitre – Home roí.
benagai 
beneit del cabàs
beneit 
beoci – D’esperit obtús. 
Bergant – Home astut o de conducta moral tortuosa
berganta
berloc
bernat pudent  (Gènere d’hemípters heteròpters de la família dels pentatòmids (Nezara sp), de forma aplatada, com d’escut, generalment de color verd, que emeten unes secrecions acres produïdes per les glàndules odoríferes.)
Berro – Porc mascle no castrat
Besaculs – llepaire
besanyí
bèstia 
betzo, betzol  – Beneit, toix.
Beuarra – Persona que beu molt
Beverris – Afectat a la beguda.
bitxo
blanquivilis
bleda (assolellada, confitada) Dona excessivament delicada, aveciada, aprensiva
blet – (blet pudent Blet grisenc que fa una intensa olor de peix podrit (Chenopodium vulvaria). )
boc –  Mascle de la cabra. 
boca de fel
bocaalabau
bocafluix – bocamoll
Bocamoll – Qui xerra sense discreció coses que hauria de tenir secretes
bofiós
bogia
boginyot
boig
boig 
bolbol
bombat – (Que presenta una convexitat com de bomba o de volta. )
bonifaci – bonàs
bonyeguer 
boques
borbó 
Bord o bordegàs – Fill o filla que és nat de pares no units en matrimoni
bordegàs
bordellenc
Bordeller – Que freqüenta bordells.
Borinot – Persona que freqüenta un lloc o una companyia amb massa insistència i que fa nosa
borni de cervell
borrango
borrasser
Borrasquer – Amic de gresques i d’esvalots.
borratxo
borrec – ( Animal de llana d’un any a dos anys)
bossut
Boterut o botorut – Deformat, més abonyegat o voluminós d’una banda que de l’altra
botifarra
botifarraire
botifarró
Botifler – Partidari de Felip V durant la guerra de Successió
Bòtil – boritó: Home, noi, petit i gras.
botimflat  – embotornat: inflat
botorut 
boví
brac
Bragasses – Home descuidat i fluix, sense energia
bragueter
Brètol – Malcriat, desvergonyit
Brivall – Home de la púrria, de la briva.  
brivó
broida – (Planta subarbustiva perenne de la família de les compostes (Artemisia abrotanum), amb fulles molt dividides i un gran nombre de petits capítols pènduls agrupats en raïm. )
bronquinós –  Amic de buscar raons, diputes, baralles.
bruixa
bruixot
brut
brutinyó
bubota – Espantall, Fantasma, ànima en pena.
budell
bufaculs
bufafocs
bufaforats – (Qualsevol insecte lepidòpter de la família dels esfíngids. )
bufagaites
bufallums 
bufanúvols –  Home envanit, presumptuós. ‘persona creguda, presumptuosa, pedant’, però sovint també s’usa en un sentit diferent, per referir-se a algú que no toca de peus a terra, que fa castells en l’aire.
Bufat – Vanitós, satisfet de si mateix. / Embriac
bufeta 
bufó
bugadera – Persona embolicaire i xafardera.
Buidaampolles  – Gran bevedor.
Buidabutxaques – Lladremaner
buidapisos – Que furta amb manya el que hi ha en un pis.
Bujarró – sodomita
búlgar
bullanga – (Alçament popular, tumult sediciós.)
Bullanguer – Que mou bullanga o soroll de baralla
bunyolaire
bunyoler – Persona que fa les coses malament.
burdimany
burgès – persona acomodada
Burleta – Que és afectat de fer burla
Burot – (Antic funcionari municipal encarregat de cobrar els drets d’entrada de certs articles. )
burraca
burrangues
burro
burro de set soles
burxaire –  Qui és donat, hàbil, a burxar o atiar, burxa.
burxaorelles
Burxeta – Home que insisteix molestosament en una cosa o que s’agrada de xerrar dels altres i posar renyines entre la gent
Burxó – El qui és donat, hàbil, a burxar o atiar, burxa.
busaroc
buscabregues 
buscagatoses – Vagabund, desenfeinat
buscagotes 
busca-raons
buscona
butxaca foradada
bútxara – Home egoista, de poca formalitat, que va a la seva sense miraments.

I si voleu consultar la lletra A:
 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/252939

Insultem en català, sí, però sabent què diem. Avui la lletra A.

Publicat el 18 d'octubre de 2013 per aniol
Fa temps que corre per la xarxa una llista d’insults en català, que la gent es va passant alegrement i enllaçant en blocs amb la directiva: insultem en català!
A veure, sí, tot això està molt bé, però si no en coneixem el significat ni l’ús adequat, de què ens serveix una llista pelada de paraules? És clar que moltes les coneixem i moltes són evidents i no necessiten definició, com  “avortament del dimoni”. Però n’hi ha moltes que no em sonen de res i que, per tant, no puc utilitzar. També hi ha molts barbarismes que hauríem d’eliminar.
Per això, un dia vaig agafar la llista i em vaig posar a buscar-ne les definicions. No és fàcil. Moltes recerques et remeten als milers d’enllaços a la llista pelada, que la gent ha anat retallant i copiant. Però n’he anat trobant unes quantes, aquí i allà. He apuntat les definicions de les paraules que no coneixia i les més inusuals. Moltes no les he trobades o no m’hi he molestat. Crec que no cal definir “acollonit, borinot o dropo”, per exemple. 
Avui us posaré la lletra A. Us demano que si coneixeu el significat d’alguna de les paraules que assenyalo en itàlica i subratllada me’l feu arribar. 
Gràcies. 

 

A
 
abellot – Borinot  Persona que mai no calla, que hom es troba sempre al davant, etc.
abraçafanals –  Persona aduladora, sense criteri propi.
absurd
abusananos – Persona que s’aprofita en excés d’algú més dèbil que hom.
abusanenes
acabacases – Malgastador, dilapidador.
acaparador
accidiós – peresós
acollonit
acuseta
adormit
adupit
advocat de marge – advocat dolent o que no ha acabat la carrera
advocat de secà  – que exerceix sense tenir el títol
afaitapagesos – Persona que procura treure diners de la gent intervenint en llurs afers i entabanant-los amb les seves males arts.
afaneta – que té l’hàbit d’afanar (furtar: robar d’amagatotis)
afartapobres
afemellat – que sembla una dona
afonacases – dilapidador
afram – golut
agaçant – en francès vol dir “irritant, insuportable”.
agaçoris 
agarrat – avar
agafallós – agafatós (pesat per les seves assiduïtats, els seus afalacs, de qui és difícil de desempallegar-se.
agafa-sopes  – Persona que s’entreté amb excés, que s’eternitza en l’execució de les coses.
aganit – aganyit, escanyolit
aganyit – escanyolit

aguantaespelmes
aguiló
aixafabolets
aixafaguitarres – esgarriacries
aixafaterrossos – esclafaterrossos – pagès, persona rústica. 
aixecacamises 
aixecasamarres
alarb – Ésser inculte, salvatjot, ferest. (Anar com un alarb: Anar mal vestit)
alatrencat – Que no segueix el dret camí, que no fila bé.
albardà – bufó
albat – Persona càndida, fàcil d’enganyar
alcavot – encobridor
alçapius –
alçaporro – Persona que beu molt
alcohòlic
alficòs – cogombre
alienat – Afectat d’una alienació mental
al·lucinat –
alobat
amagacreus
amagaolles
amagapinyes
amargat
ampadura
analfabet
andoi
angoni
ànima de cadafet – (un cadafet és un fraret: au marina)
ànima de càntir – Persona curta d’enteniment i pusil·lànime.
ànima de Judes
ànima de mal repòs
ànima deserta
ànima en pena
animal 
animalàs
animal de rapinya
animalot
anormal
apagesat
apardalat
apollardat
aprofitat
aragonès
aranya – aranya de forat: Persona que viu retirada i fuig de la gent. ésser una aranya No deixar escapar cap avinentesa de guany, saber-se aprofitar de tot. 
arganàs
argaràs 
arlot – home vil, de mala vida.  Persona que viu a costa d’una dona prostituïda.
armanac
arna – Persona molt astuta, que fa el seu fet sense donar-ho gaire a conèixer 
arpellot– persona desmanyotada o de comportament groller o eixelebrat.
arrabassaqueixals – Arrencaqueixals. 
arracada – Persona pesada, enfadosa, que hom no es pot treure de sobre. / Persona poc recomanable. 
arrauxat
arrencapèls 
Arrencapins – home menut i denserit
arrecat
arrencaqueixals
arreplegaire
arreplegat –  Dit de les persones incompetents per a una tasca, que no arriben a formar un conjunt homogeni
arrodit – Arrodir-se: Doblegar-se sobre si mateix; cargolar-se
arronsat – covard
arronyacat – Dit d’un arbre migrat, petit i amatat a terra
arrossinat – En molt mal estat, decaigut, ple de xacres per l’edat, per malalties, per contratemps, etc., en mala situació per revessos de fortuna, etc.
arrugat –
artista de barraca
artista de plexiglàs
asclaire
as de bastos
ase – Persona d’enteniment obtús, no gens intel·ligent. ase magre, ple de mosques (o de nafres) (fig i col·loq) Refrany amb què hom comenta l’acumulació de desgràcies sobre la persona que ja està abatuda: l’ase va davant (col·loq) Dit per a ridiculitzar els qui s’anomenen primer que els altres. 
ase alabau
ase mort
+ ase que gros
assaltador – persona que assalta
assassí
assedegat
assot – suplici
assotacristos
atabalat   Poc-seny, el qui obra massa de pressa i sense reflexió
atontat
atontat de les bombes
atudacandeles : (atudar és apagar).
aturat
aujam
australopitec
avalotador
avalotapobles
avar
avariciós
avinat – (Definició de la paraula al diccionari: Amarat de vi) Intueixo que com a insult ve a ser el mateix que borratxo. 
àvol fembra
avortament del dimoni 

I fins aquí, la lletra A. En uns dies penjaré la B.

La nena del pou 

Seguem arran, que la palla va cara!

Publicat el 2 d'abril de 2013 per aniol
Catalunya, comtat gran,
qui t’ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra.

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

Lo comte duc d’Olivars
sempre li burxa l’orella:
-Ara es hora, nostre rei,
ara és hora que fem guerra.-

Contra tots els catalans,
ja veieu quina n’han feta:
seguiren viles i llocs
fins al lloc de Riu d’Arenes;

n’han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i caporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.

Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l’església,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n’engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.

A presencia dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:

-Llicència els he donat jo,
molta més se’n poden prendre.-

Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume,
n´hi foren les dependències.

A vista de tot això
s’és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.

Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.

De tres guàrdies que n’hi ha,
ja n’han morta la primera;
ne mataren al Virrei,
a l’entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l’Audiència.

Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta:
mireu que aixís ho faran,
quan seran en vostres terres.

Anaren a la presó:
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
Amb la mà dreta i l’esquerra:

-On és vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:

Aquest és nostre capità,
aquesta és nostra bandera,
a les armes, catalans,
que el Rei ens declara guerra!

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran

Aquesta és la versió de l’original del s. XVII dels Segadors, documentada per Milà i Fontanals.

El més flipant i preocupant és llegir-lo i poder establir paral·lelismes amb avui. De fet, per aquest motiu i pels fets que descriu s’escauria a la secció “por i fàstic” però no voldria que ningú ho interpretés erròniament com un insult al nostre himne ni res similar. 

Així que el deixo al fons del pou, que també s’hi escau, aquest pou negre i sense fons on ens volen veure els Olivares i cia. 

No pot ser casualitat que els catalans, tan xaiets i pacífics, tinguem un himne tan rotund. En algún racó amagat del nostre caràcter diplomàtic i negociador encara s’hi déu amagar algun almogàver, trist i abandonat (i força emprenyat). Tant de seny, tant de seny, potser el que ens cal és un xic de rauxa.
Això sí: seguem arran, que la palla va cara!

 

El canòdrom meridiana: olors i arquitectura

Publicat el 11 de febrer de 2013 per aniol

Força amics del barri del Congrés compartim un curiós record d’infància: els nostres avis o àvies duent-nos a veure les curses de gossos al canòdrom algun matí assolellat de dissabte.

Pot resultar bucòlic i entranyable pensar-ho: un avi i el seu net, passejant per les grades. La gent, els lladrucs, la catifa de butlletes no premiades a terra, les fotos dels gossos campions a les parets, els altaveus anunciant les curses, els pobres gànguils escanyolits perseguint la llebre automàtica, l’olor, aquella flaire inigualable, aquella fortor única de canòdrom que a mi em feia pensar en el gust de les cols de Brussel·les (una de les raons per les quals no els hi tinc gaire estima, a aquests vegetals).

Sí, la imatge podria ser fins i tot poètica sinó fos per un petit detall: aquells nens es van fer grans i van descobrir la crua veritat; el canòdrom meridiana era un antre. Un punt de trobada de gent rara, un indret de vici i de maltractament animal, un símbol ranci d’una època pretèrita. Alguns d’aquells infants hi van tornar, de grans, ja ni tan sols a apostar, directament a comprar-hi droga. Era un dels punts de “trapitxeo” més coneguts de la zona (potser, fins i tot de Barna, no ho sé).

Ja de grans, quan ens miràvem les curses des del balcó de casa d’una de les meves amigues, en un dels blocs que envolten l’espai que ara és una plaça, ens fèiem creus que algú hi pogués dur un nen, allà, a passejar. Els temps canvien. Per sort.

Les curses de gossos van deixar d’atraure el públic i suposo que la colla d’homes que es passaven el dia palplantats darrere la reixa que donava al carrer Concepció Arenal xiulant i llençant comentaris inapropiats a totes les dones que passaven per la vorera – suposo que la protecció de la reixa els donava una sensació de seguretat i de confiança per fer-ho que no oferia, per exemple, el banc de pedra que quedava a fora, al carrer. O això o alguna mena de síndrome de presidi que se m’escapa- no aportaven els ingressos suficients com per mantenir-lo obert. I el canòdrom meridiana va tancar el 2005. Va estar un temps abandonat, prou com perquè el director Marc Recha el pogués immortalitzar a la seva pel·lícula Petit Indi abans que n’enderroquessin la pista i els murs exteriors per fer-hi una plaça (conec algú que va anar a veure la pel·lícula només per veure-hi el canòdrom).

No sé si per inaugurar la plaça o pel que fos, havien col·locat unes astes gegants amb unes banderes negres amb un gànguil vermell, que semblaven l’estendard de les hosts de Mòrdor o alguna cosa similar però poc després les van treure i no sé per què. Eren moooolt frikis. Per sort existeix el google images.

 

De l’últim canòdrom actiu de l’Estat espanyol en queda l’edifici principal amb les grades, un brise-soleil i una estructura metàl·lica penjada obra de l’arquitecte Antoni Bonet i Castellana per la qual va guanyar el premi FAD d’arquitectura el 1963. Declarat d’interès arquitectònic, era un dels edificis que es podien visitar al BCN Open House de 2012, per exemple. 

La idea era destinar-lo a ser un centre d’art contemporani. El projecte va fer fallida per falta de pressupost, mala època per les iniciatives artístiques. Ara està tancat i sembla que no saben què fer-ne. Poca imaginació. No costaria gaire posar-hi un mercadillo vintage moderniqui fashion, per exemple, a l’estil Camden. Hi ha prou espai interior i sota porxo com per poder posar parades en dies de pluja. Es prou lluminós com per no haver de gastar en enllumenat -horari solar-. Potser no seria gaire rendible econòmicament cobrant 25 euros per parada, però s’hi donaria un ús. I podria atraure gent al barri els diumenges al matí. I és més turístic que cedir l’espai a entitats de l’estil agrupament escolta, esplai, casal, associació o similars, com es podria proposar si això no fos Barcelona, la tercera ciutat més feliç del món segons Forbes (un segon, que vomito una miqueta). Llàstima que la quota de bibioteques estigui coberta per aquests barris…
Però encara més llàstima tenir aquell espai abandonat, tancat i barrat. 

Més imatges 

La nena del pou 


 

De camps de futbol i pistes de patinatge…

Publicat el 9 de febrer de 2013 per aniol
Fa anys el barri del Congrés tenia:
 
– 1 camp de futbol – on els caps de setmana hi jugava el club “Viviendas del Congreso”, que va ser subcampió d’Espanya aleví la temporada 72-73…
– 1 pista de patinatge – on entrenava el C.P. Congrés, amb els seus equips de hockey i una secció de patinatge artístic molt premiada en campionats de Catalunya.
-Pistes de tenis
-Un rocòdrom (tot i que bastant posterior a les altres instal·lacions) del qual jo n’havia estat sòcia durant uns anys. 

El camp de futbol es trobava en un interior d’illa de les cases Massana envoltat de 4 placetes. Si no m’equivoco, un litigi dels veïns amb el club de futbol van provocar-ne el desmantellament el 1983. Es va convertir en un descampat erm de sorra ronyosa que durant molts anys va tenir el dubtós honor de ser un gegantí pipican urbà no oficial. Des de fa uns anys, té vegetació i un parc infantil. I dos bars de xinesos (això no té res d’especial: tots els bars del Congrés són, ara per ara, de xinesos). Nosaltres continuem parlant del camp de futbol per referir-nos a l’espai.
La pista de patinatge també va tancar, si mal no recordo, per les queixes dels veïns. En aquest cas era un interior d’illa amb portes, que es van tapiar amb ciment (va quedar preciós, no cal que us ho expliqui). Els equips de hockey i de patinatge es van quedar sense lloc on entrenar i van acabar havent de demanar asil polític a l’escola Pegaso. 
A l’antiga pista, tancada i en evident estat d’abandó, la merda s’hi va anar acumulant durant anys. De tant en tant senties històries de com, de nit, hi saltaven ionquis, gamberros o adolescents… Cosa que als veïns els feia poca gràcia. Però em sembla que aviat van deixar de saltar-hi per por de les rates, que havien trobat un racó acollidor on proliferar. No cal dir que els veïns n’estaven encantats. Finalment, al cap de 20 anys (pel cap baix) de denúncies per insalubritat, es va acabar netejant i condicionant com a plaça– que queda tancada per la nit.
Les pistes de tenis i el rocòdrom van ser víctimes col·laterals de no sé quin pla municipal que incloïa l’enderrocament del canòdrom meridiana (que ara que hi penso, mereix un post en aquest bloc). Es van convertir, respectivament, en una residència d’avis i un centre de diàlisi. 
 
Sí, al meu barri, fa anys, hi havia equipaments esportius. No en queda cap. 
Això sí, l’ajuntament ha construït un flamant nou centre esportiu municipal a les antigues Cotxeres de Borbó. Però, que jo sàpiga, no s’hi pot ni patinar, ni jugar a futbol o a tenis, ni escalar. Però eh, per 60 euros al mes pots anar a ficar-te al jacuzzi, fer body pump i estirament holístics…
 
La nena del pou

Istanbul, una mica de màgia a la vora del Bòsfor

Publicat el 27 d'octubre de 2012 per aniol
Hi ha indrets que, tan sols amb el nom, traspuen màgia, història, llegenda i poesia. Istanbul és un d’aquests indrets. Era la darrera parada del nostre viatge per Turquia. Arribàvem, com els cavallers de la primera croada o els almogàvers de Roger de Flor, a l’antiga Constantinoble, aquella ciutat que el 29 de maig de 1453 va contemplar la caiguda de l’Imperi Bizantí i va posar fi a l’Edat Mitjana en caure en mans dels otomans. A les 7 d’un xafogós matí d’agost, la meva companya de viatge i jo creuàvem el Bòsfor i tornàvem a Tràcia, Europa. El darrer trajecte nocturn en un dels busos de línia que ens havien dut amunt i avall d’aquell país extens. Havíem patit calor, xafogor i desajustos intestinals. L’Anna havia patit nits d’insomni per culpa dels imams que criden a la pregària a l’alba des dels altaveus de les mesquites amb aquella mena de cante jondo primigeni i jo, en aquell moment, necessitava rentar tota la meva roba urgentment, fins i tot la que duia posada. Però tot plegat havia valgut la pena per visitar el país quasi totalment asiàtic més europeu. Havíem gaudit de paisatges fantàstics, àpats boníssims i una fruita (uns préssecs, unes figues) de somni.
Hoz geldiniz; merhaba! 

 


Ara érem a Istambul, parada i fonda de l’Orient exprés, ciutat de la barreja, dels contrastos, de les mil mesquites, els comerços, els mars, les llambordes mal col·locades, els venedors pesats que parlen català; el pont entre occident i orient on passegen els fantasmes de bizantins, de croats, de mercaders, de la Companyia Catalana d’Orient, dels poderosos sultans i les seves favorites, de poetes i aventurers. Aventurers com Petrus Gyllius, que el segle XVI, va descobrir que alguns ciutadans de la ciutat pescaven des dels seus soterranis. Intrigat, es va endinsar al subsòl de la ciutat amb una torxa i va trobar -i més tard explorar amb una barca- la Cisterna Basílica, el dipòsit d’aigua bizantí oblidat pels otomans després de la conquesta. Ara és una visita turística curta però sorprenent. En un altre racó de la ciutat encara s’alça l’aqüeducte que l’alimentava.

Des de l’estació de busos, un tramvia ens va dur a l’alberg, al bell mig de Sultanahmed, just darrere de Santa Sofia, la Reina de Bizanci, Constantinoble i Istambul desde fa 1500 anys, la mare de totes les catedrals, punt culminant de l’arquitectura bizantina i meravella arquitectònica mundial. Llàstima de la immensa bastida que n’ocupava part de l’altíssima nau central des de feia una eternitat. Encarregada per Justinià I l’any 532, avui encara és la quarta església amb l’àrea coberta més gran del món, amb una alçada de 55,60 m. És, senzillament, espectacular. Al seu costat, la Mesquita blava de Sinan (1.000 anys més jove) va ser–per a mi- una gran decepció: ni tan sols és blava; de fet, ni tan sols és la mesquita més bonica de la ciutat (la de Beyazid II, la segona més antiga, és molt més espectacular – i sense tanques per als turistes). A més a més, com totes, és una còpia de Santa Sofia. Per mala sort la de de Suleyman ens la vam trobar tancada per obres de restauració i ens vam haver d’acontentar amb la tomba del sultà i de la seva favorita, Roxelana; la de Fatih no la vam poder visitar perquè el dia que hi vam passar era dia de pregària i estava plena de feligresos vigilats per la policia.

El primer dia a Istanbul vam passar el pont de Gàlata, damunt la Banya d’Or (criador de meduses per excel·lència) per passejar per Beyoglu, fins la torre Gàlata i per Izkital Caddesi (que ve a ser una mena de Portal de l’Àngel i per tant, no té cap gràcia). Ens vam perdre per un barri poc recomanable i decrèpit de carrerons costeruts i roba estesa als balcons i ens en va treure la policia en un cotxe patrulla – 4 agents que tan sols parlaven turc, ens miraven, comentaven i reien. I ens van tornar a deixar al carrer principal del turó. Teşekkür ederim (gràcies), senyors.
Ara sí, vam baixar pel camí bo i vam tornar a passar el pont cap a Eminönü per endinsar-nos al basar de les espècies (Mısır Çarşısı), dissenyat per dos arquitectes de la cort i acabat el 1660. Vam acabar comprant –espècies, evidentment- a un venedor que parlava un català quasi perfecte. Com en saben, de vendre!

Poques ciutats marítimes poden presumir de ser-ho tant com Istanbul, ciutat de mars – Màrmara, el Bòsfor i la Banya d’Or-. Els espigons interminables acullen homes i nens (i alguna dona) que pesquen i es banyen a les aigües. El nostre segon dia, i aprofitant que feia bon temps – Istanbul no és tan calorosa com la resta del país: la prova és que aquí no compràvem ampolles d’aigua i en teníem prou amb els líquids que preníem amb els àpats i algun çai (te) ocasional -, vam agafar el vaixell que puja tot el Bòsfor des de Màrmara fins al Mar Negre. Per l’estret s’alineen els barris bons de la ciutat, amb el Palau de Dolmabaçe i les casetes otomanes de fusta restaurades amb la piscineta i l’embarcador a la vora de la mar –i alguna que altra ambaixada-. Àsia, a una banda, més verda i Europa, a l’altra, més urbanitzada.

Un nou dia en aquesta ciutat de contrastos (noies modernes amb el seu cotxe al costat d’altres completament tapades amb la burka negra, sense comptar les drag queens de Taksim). Ens tocava una altra d’aquestes visites evocadores: el Palau de Topkapi, llar de sultans i els seus harems d’odalisques – una idea que és quasi surrealista, com de conte o llegenda, de mil i una nits i genis de llàntia-. És un palau immens que no té res a veure amb els palaus que veiem per Europa. Està estructurat al voltant de patis amb quioscs enrajolats, pavellons, jardins i estances. T’hi podries passar hores i hores voltant per dins i llegint les mil històries sobre els sultans i la seva costum de matar els germans petits per evitar guerres fratricides pel poder.

Vam descobrir els locals on mengen els treballadors turcs: unes quantes olles de plats per escollir a un preu ridícul i cap turista, sobretot. Eren autèntics i el menjar era molt bo – sopes de llenties, de iogurt (m’encanta l’ús culinari que donen al iogurt en aquest país), estofats de carn, de verdures i l’omnipresent albergínia, que no falti. Ens esforçàvem a saludar –merhaba-, donar les gràcies – teşekkürler– i  demanar tot el que podíem en turc. I ens convertíem en la raresa del dia al local de torn.

I evidentment, calia dedicar una tarda o dues a explorar l’altra visita obligada d’Istanbul: el mercat cobert més gran del món (això sense comptar amb els innombrables carrerons dels voltants), el Kapali Çarsi, altrament conegut com el Gran Basar. És una cosa que s’ha de veure. Que és ultraturístic i moltes botigues venen exactament el mateix? Sí. I és una llàstima però això és el que passa als indrets turístics. Però val molt la pena passejar-hi, sobre tot si com a mi, t’acompanya una brúixola humana, capaç de tornar a trobar sense fer marrades innecessàries qualsevol botiga de dins i dels carrerons del voltant. I l’experiència d’emprovar-se una jaqueta i que un venedor guapíssim et convidi a sortir de festa (són turcs) és impagable. Això sí, a partir del capvespre, cal fugir de la zona, que esdevé totalment fantasmagòrica.

I encara ens quedava temps per descobrir, a Beyoglu, a la vora del mar, la millor “backlaveria” del país (segons el seu propietari, és clar, que ens va explicar tot orgullós que alguns dels seus clients feia 20 anys que hi venien a berenar cada tarda plats de pastissets amb gelat). Precisament amb un passeig per la Banya d’Or, unes baclaves i un sopar d’albergínies en iogurt ens vam acomiadar de la ciutat un vespre calorós d’agost.

Güle, güle, Istanbul; güle güle Turquia.

Breus curiositats sorprenents sobre el Metro de Barcelona (II)

Publicat el 21 d'octubre de 2012 per aniol








Foto: Sergi Borges

Els Balances Oktoberfest alucinem literalment amb el post Breus curiositats sorprenents sobre el Metro de Barcelona que és d’una manera inexplicable i sorprenent el post més llegit i visitat d’aquestes Balances Oktoberfest.

És una entrada que va ser creada un diumenge al matí pel pur plaer de l’emplenament. Proposa algunes reflexions –convinguem-ne que un pèl absurdes – sobre el metro de la ciutat de Barcelona. No és ni de bon tros el millor escrit d’aquest blog a quatre mans, però arrasa en qüestió de visites, amb tota la publicitat que ens pugui aportar.

Desconeixem el misteri del fenomen. De la mania inicial que li vam agafar pel fet d’enfilar-se tan ràpidament al primer lloc del rànquing, hem passat a la incredulitat i al pasme, i actualment el comencem a mirar amb bons ulls.

Per aquesta raó fem aquesta segona part, una mica com a homenatge, una mica com a experiment, una mica com el primer: des de l’absurditat.

Nota prèvia: aquestes impressions van ser escrites el divendres 15 d’abril de 2011.


Avui divendres he anat amb metro i he vist:

-Una primera dona depressiva sota els efectes dels ansiolítics

-Una sudamericana exuberant que ha canviat sospitosament de seient, vigilada de prop per un home que semblava ser el seu acompanyant

-Una dona trista assolada per l’angoixa

-Un primer home depressiu, amb la cara estrafeta

-Uns adolescents que udolaven crits amenaçadors contra no sé qui o què.

-Una mare okupa amb els ulls vermellosos i esbatanats, potser de cansament, o de no sé què, que anava amb la seva filleta que duia una motxilla groga

-Una dona xinesa encorbada, amb un cap cadavèric i un rostre de trets immòbils, com dibuixada, que maldava, arrossegant-se, per arribar a pujar al vagó

-Un sidós assegut al costat de les seves crosses arrepenjades i que duia una gorra de Ferrari

-Una segona dona depressiva, que feia basarda de veure-la tan i tan i tan lluny

-Dos nois amb síndrome de down, subnormals, saludant-se algunes i repetides vegades des de les seves respectives andanes

-Una parella d’amants que enganyaven les seves parelles

-Un, dos, tres, quatre i fins a cinc homes que duien xandalls del FCB de diferents colors, models i varietats

-Un segon home depressiu que es movia com un autòmat, absolutament aterrit

-Homes negres, xinesos, àrabs, blancs, sudamericans

-Homes i dones que es veia d’una hora lluny que eren delinqüents

-Uns nois amb capacitat intel·lectual límits, borderlines, que parlaven tan fort que cridaven dins el vagó

-Un vigilant de seguretat, gras com un porc, suat de dalt a baix

-Un noi estranger abillat amb un abric tres quarts – i amb la calor que feia!

-Un tercer home depressiu que mirava a terra, trist.

-Un home calb amb ulleres que mirava de reüll el company assegut al costat

-Una noia filipina amb un tatuatge al centre mateix de l’esquena que mirava tothora a dreta i a esquerra

-I molts homes i dones, i nois i noies, i joves i vells, demacrats, desfigurats, horribles, estrafets.

Avui divendres he anat amb metro i he vist tot això mentre intentava llegir Carrer Marsala de Miquel Bauçà, la lectura del qual m’ha influït decisivament a l’hora d’escriure aquestes segones breus curiositats sorprenents sobre el metro de Barcelona

 

 

 

 

I l’home va crear els mercats

Publicat el 31 de juliol de 2012 per aniol

Fa molt i molt de temps, els homes van crear els déus. I aquests déus van adquirir vida pròpia i van acabar dominant els homes. I exigint sacrificis als homes per apaivagar la seva ira o a canvi de bones collites o el que sigui. I els homes van acabar fent girar la seva vida al voltant d’aquests déus, entitats artificials que ells mateixos havien inventat. Oi que sembla absurd? És que ho és.

Suposo que la humanitat és així i no s’hi pot fer res.

Perquè, senyors, l’home va crear els mercats. Tan sols són un concepte abstracte, però tanmateix han adquirit vida pròpia i ens dominen. En parlem com si fossin entitats amb intel·ligència i voluntat. I els seus portaveus ens demanen sacrificis per apaivagar-los, com els sacerdots pagans. I sant tornem-hi, the song remains the same:  Les nostres vides depenen d’una cosa totalment artificial que hem creat nosaltres mateixos. Temem la famosa prima de risc (de la qual no n’havíem sentit a parlar mai fins ara… d’on coi ha sortit? Qui l’ha inventada? És filla dels Mercats i la Borsa, com Àrtemis era filla de Zeus?) com si es tractés de Shiva o de qualsevol altra divinitat destructora, amb poder real per a destruir. Però no són reals. Són un invent, com tots els altres. Són religió pura i dura.

Un cop dit això, podem despertar i sortir de Matrix ja, si us plau?

I centrar-nos en la crisi autèntica, la de la gent que no té feina, la de les empreses que han de tancar. Arreglem els problemes reals! Abordem la crisi de debò. Començant des de baix. I deixem els déus i els mercats al Valhalla.