BALANCES OKTOBERFEST

L’Eduard, el germà de la Glòria, va ser el primer a avisar-nos. Una curta, però demolidora crítica amb un títol que no deixa cap dubte: Friky Cutrina Can Fanga (de Woody Allen).
 

La vaig veure per primera vegada divendres passat a TV3. Menys mal, doncs, que no vaig anar al cinema.

En una època on les noves tecnologies et permeten triar i remenar totes les opcions d’àudio possibles, TV3 només ens van deixar veure-la en un doblatge infecte.

Però que l’excusa de la llengua no tapi aquest autèntic insult signada –ai!–per un mestre com Woody Allen.

Aquí van deu tuits per a aquesta merda de peli:

1- Vergonya, senyor Allen, vergonya! Com vau poder signar un producte
com aquest? Això és un encàrrec personal del productor executiu.
Money!!!

2- Actors i actrius de primera línia, per sota de les
seves possibilitats. Només se’n salva Rebecca Hall (Vicky). A passar el
tràmit. Insulsos.

3-Vaig fer un reset i em vaig posar a mirar-la sense cap mala predisposició. Però als 5 minuts, sensacio d’incredulitat: plena de tòpics pèssims.

4- Banalització de Barcelona amb els principals punts turístics de la ciutat falsejats. La peli ha fet mal. Ahir a la nit: el Born=Guirilandia.

5- A cada instant saps què és el que passarà. Horrible sensació de previsibilitat. Woody Allen ha controlat el guió? O li ha fet un ‘negre’?

6- Woody Allen, a part de dirigir, què més has fet? Passejar-te per BCN i Oviedo? Cap dels personatges són creïbles, malgrat puguin ser reals.

7- L’última vegada que vaig veure completament sol el drac del Park Güell va ser a mitjan anys 80, i atemorit perquè no m’atraquessin #fuerafuera.

8- Una història que podria haver tingut el seu què, es tractada sense suc ni bruc, superficialment. Sexe? Ui no! Woody, agafa els diners i corre!

9- Identitat catalana gràcies al senyor productor executiu. Doncs, se’n van a Oviedo –què cony pinta? — i es casen a ‘España’ #esdeserinutiles

10- Taca ben negra al currículum per a tots els qui intervenen i la signen. I especialment per al productor executiu i llepaculs del productor executiu.

sergi borges

Pot un sol actor esdevenir l’autèntic protagonista, erigir-se magistralment com una torre de vori i salvar ell sol una pel·lícula? La resposta és sí, absolutament. L’actor és Jeff Bridges i la pel·lícula “Crazy Heart” (Cor salvatge).

Una bonyiga és l’excrement del bestiar boví i popularment s’usa com a sinònim de merda. “Crazy heart” és una bonyiga sobirana.

Aquest apunt també podria anar a la categoria Els cracks perquè bàsicament és un elogi al fantàstic Jeff Bridges.

Si el cinema és la gran fàbrica dels somnis, aquesta pel·lícula és el factoria dels malsons. Avorrida, previsible, plana, Crazy heart és un producte anticinematogràfic.

Ni és nou l’argument, ni original
el desenvolupament, són conegudes les situacions, previsibles les
resolucions i american way of life el final: tots salvats, sans i
estalvis, i feliços de la vida.

Tracta la vida d’un looser, d’un perdedor, d’un cantant de country que s’arrossega pels escenaris, perd l’estrellat a mans del seu principal alumne (Tony Sweet) i lluita per la supervivència. Vet aquí que s’enamora d’una noia que té un fill (ui, sí, quina idea més original!), la caga i es rehabilita. Tot plegat amanit amb situacions típiques i tòpiques del cinema made in Hollywood que només et (us) condueix a perdre una hora i mitja (menys mal que no és més llarga!) i a llençar 7 euros a la paperera. Si voleu veure la caiguda als inferns d’un cantant country millor que vegeu la pel·lícula Honkytonk Man (1982) protagonitzada per Clint Eastwood, que sense ser una gran peli, és infinitament superior. Crazy Heart no li arriba ni a la sola de la sabata.

 Tot això se salva in extremis gràcies al nostre principal protagonista, Jeff Briges, a qui la setmana passada li van atorgar l’òscar a la categoria de millor actor. Coincidirem que no el necessitava per ser considerat un dels millors actors del moment. Un crack.

El seu paper a Crazy Heart amb el personatge de Bad Blake tancaria el triangle que fa amb l’antològic The Dude a The Big Lebowski (1998) i amb el paper de Noah,  curt però intens que interpreta a Tideland (2005) del geni inclassificable Terry Gilliam. Tres perdedors entranyables, amb la mateixa estètica i diferent gradació escalonada de personalitat: el babau més carismàtic The Dude; el salvatge irresponsable tutor Noah; el més ianqui dels rehabilitats Bad Blake.

La magistral interpretació que fa Bridges de Bad Blake salva la pel·lícula bàsicament perquè és l’única cosa creïble de tot el film. És impressionant com recrea les moltes cares que té el personatge al llarg de la peli, i és especialment colpidor com i quan accentua el caràcter d’alcohòlic que té el seu personatge. Sembla de debò que Bridges sigui un alcohòlic.

El paper de la noia de qui s’enamora (Maggie Gyllenhaal) ja l’hem vist mil vegades i per mil actrius igual de ben interpretat de sempre (no surt de la línia plana general). Ni el mític Robert Duvall (El padrí) se n’escapa, d’aquest encefalograma pla.

A Jeff Bridges també el podem veure a Starman (1984) de John Carpenter; als Fabulosos Baker Boys (1989) juntament amb Michelle Pfeiffer i el seu germà Beau Bridges; a The Fisher King (1991) de Terry Gilliam i coprotagonitzada per Robin Williams; The door in the floor (2004) de Tod Williams, pel·lícula basada en el llibre Una dona difícil de John Irving on Bridges interpreta l’inoblidable Ted Cole, juntament amb Kim Basinger; i compartint cartellera amb aquesta infecta Crazy Heart, podem trobar Bridges a The Men Who Stare At Goats (Els homes que miraven fixament a les cabres) compartint cartell amb tres monstres més de la interpretació com són George Clooney, Ewan Mc Gregor i Kevin Spacey. Diuen que provoca riallades i de les grosses…

Esteu avisats: ni se us passi pel cap anar a veure aquesta bonyiga de Corazon salvaje , a menys que us vulgueu delectar amb Jeff Bridges (tranquils, d’aquí dos dies sortirà en dvd o sinó mireu de trobar-la per la xarxa).

sergi borges

Al senyor Baz Lurhmann li feia il·lusió fer una pel·lícula èpica sobre el seu país, on sortissin elements típics (aborígens, vaquers, els bombardeigs de la Segona Guerra  Mundial, cangurs…). Però així com la seva reinterpretació del musical a Moulin Rouge era original (un pastiche kitsch, sí, però diferent de la resta) o el seu Romeu i Julieta en un context modern era, si més no, curiós (un altre pastiche kitsch també), en aquest cas ha triat les fórmules més trillades dels gèneres cinematogràfics que hi barreja: el western, el bèl·lic i
el romàntic amb un toc de comèdia a l’inici que es volatilitza en breu. 

El resultat ha deixat de ser el pastiche kitsch però personal de les seves pel·lícules anteriors per a esdevenir un simple pastel despersonalitzat amb moments de vergonya aliena – d’aquells que et tapes la cara al cine per no mirar.

Una dama anglesa viatja fins a Austràlia i es troba el seu marit mort a la finca familiar (en un estat deplorable) i un traïdor que treballa pel ramader que vol monopolitzar tot el comerç boví d’aquella zona del país. Amb l’ajut del mosso dur i campestre de torn –un físicament imponent Hugh Jackman amb el que s’embolica quan tan sols fa tres dies que s’ha quedat vídua i amb el que, per variar, dues escenes enrere s’estava insultant- i els seus empleats aborígens, portarà les vaques a través del desert fins a Darwin tot i la persecució dels dolents que ho volen impedir. Fins aquí la part Western de la pel·lícula (amb aborígens enlloc d’apatxes).

Llavors ve el tros “yo tenía una granja en Australia” en que la parella i els aborígens se’n
van a viure feliços a la granja però ell és un home lliure que no es deixa lligar i necessita marxar a portar vaques amunt i avall de país cada dos per tres (li falta l’avioneta) i el nen mestís s’ha d’amagar de la policia que el vol portar a un centre d’internament per a instruir-lo com a servent dels blancs (l’element essencialment australià del film el compon aquest detall especialment vergonyós de la història del país).

La darrera part de la pel·lícula se centra en el bombardeig de Darwin per part dels japonesos durant la Segona Guerra Mundial, amb el nostre protagonista anant a rescatar el
nen del centre d’internament per a mestissos que es troba justament en una illa que bombardegen els nipons i conclou amb el retrobament feliç de la família enmig d’un panorama de desolació i la mort del dolent a mans d’un bruixot aborigen.  

Entre mig, alguns detalls especialment ridículs – com l’escena del ball en que fins l’orquestra deixa de tocar quan ell entra vestit d’smoking o el barman rus que en 2 segons passa d’odiar els aborígens i prohibir-los l’entrada al seu bar a ajudar el protagonista a treure els nens mestissos de l’illa, cosa que no té cap mena de sentit. Però la pitjor és una escena en que els protagonistes han quedat atrapats en una tempesta de sorra amb les vaques i tothom els dona per morts perquè fins i tot una avioneta ha vist els cossos
tirats al desert i de sobte apareixen tots a Darwin amb el ramat per art de màgia aborigen però sense que se sàpiga ben bé com. I l’ús de la cançó “Somewhere over the rainbow” ja ni el comento.

Tot plegat és un entreteniment totalment banal de gairebé tres hores de clixés i algun travelling aeri per a promoció turística (deuen tenir enveja de Nova Zelanda pel Senyor dels Anells). Qui no busqui res més en una sessió de cinema, és la seva pel·lícula per aquestes festes. Qui busqui una pel·lícula sobre el tema dels nens aborígens, que vegi
Rabbit-Proof Fence, que en castellà es deia “la generación robada”, que narra la història real de tres nenes que es van escapar d’un d’aquests camps d’internament i van aconseguir tornar a casa seguint la tanca per a conills que creuava el país.

I qui s’ho pugui permetre i vulgui conèixer Austràlia, que hi vagi… I de pas faci una visita als nostres amics els estromatòlits a Shark Bay.

Atentament,

La nena del pou

Quantum of Solace
Sí, sí, ja sé què pensareu: On vas a parar? Què esperaves d’un Bond? La veritat sigui dita, no sóc gaire fanàtica de les pel·lícules de James Bond i mai no n’havia vista cap al cine; per acabar-ho de rematar el Daniel Craig ni tan sols em sembla atractiu. Però el cas és que vaig veure Casino Royale en DVD i em va agradar força – l’escena inicial de persecució parcourt és fantástica- i vaig pensar que Quantum of Solace, essent una continuació, es mantindria dins la mateixa línea. M’equivocava.

La pel·lícula està formada per un seguit de persecucions banals amb un
muntatge d’aquells que les revistes descriuen com “ritme trepidant” i
que bàsicament vol dir que tot va tan ràpid que no tens temps
d’assimilar res de res. Els fanàtics autèntics de la saga Bond trobaran
a faltar en Q i la Moneypenny. El que sí que no falla és l’Aston
Martin, els smokings negres, una festa luxosa, un desplegament de
mitjans per poder filmar en diversos escenaris – Siena, Àustria, el
desert, Port au Prince…-, en James bevent cóctails (tot i que, com
que representa que el personatge està encara en procés de formació no
són martinis “mixed but not stirred”), els dolents super-dolents i
super-poderosos manipulant el món i les noies guapes. Però el que
realment compta és que la pel·lícula és fluixa, fluixa, molt fluixa.

La
niña del pozo

No sé per què aquesta pel·lícula ha guanyat tants premis, especialment els de festivals tan prestigiosos com el de Sundance. Vejam, m’explicaré…El film no és creïble en cap moment; jo anava pensant: “L’únic que està bé d’aquesta castanya és la música, certament espectacular. Quan arriben els crèdits mires els actors i són perfectes desconeguts: es tracta de Glen Hansard i Markéta Irglová. Bé, desconeguts del tot no, Glen Hansard apareixia a The Commitments, ja fa molts anys. Bé, la cosa em va quedar més clara quan llegeixo els extres. Tant Hansard com Irglová són dos músics de reconegut prestigi. Ell pertany al grup The Frames i ella és una gran compositora txeca. A més a més ara mateix són parella i viuen junts a Dublin.

Jo pregunto: per què no en comptes de fer una pel·lícula que no s’agunta per enlloc no van fer un documental explicant la seva vida i com en són, de feliços i què bé que s’ho passen component cançons?

És la història que no s’aguanta. Ell és un músic de carrer que treballa amb son pare arreglant aspiradores. Ella és una pobre immigrant txeca que es guanya la vida com pot i té una filla mentre el seu marit es va quedar a Txèquia. Ell encara està enamorat d’una ex i viu en una depressió permanent component cançons per a ella amb l’ajut de la pobre noia txeca. Ella només pensa en com tirar endavant amb la seva filla i es passa el dia pensant en el seu marit. Però el que queda del tot evident és que entre el músic i la txeca s’estan…enamorant!!!! En què quedem, doncs!?!!?

Són superpobres, però…com toquen!!! Com els àngels. Però son superpobres. Dues persones que toquen així de bé i componen així no poden ser superpobres, potser pobres, però segur que la música pot ser una sortida, poden donar classes, poden ensenyar, etc. Suposo que la idea era reflectir que hi ha músics bónissims que estan al carrer i no poden sortir endavant. Ho sento, però tal com està filmat no queda creïble.

Són superpobres, però lloguen un cap de setmana un estudi per 2000 lliures per gravar uns cds. 2000 lliures quan de primer valia 3000 i mostrar-nos un regateig per part de la noia txeca i com n’és de bo l’amo de l’estudi. Vinga, home, per favor!

Per gravar aquestes maquetes, el tio rollo bon jan els hi diu a uns músics de carrer que coneix i toquen al mateix carrer. Resulta que la banda són uns cracks!!! Si són uns cracks no poden estar tocant al carrer. Ho siguin que poden estar tocant al carrer, però no ho passaran malament, recollirant euros a cabassos perquè són boníssims.

A mesura que avança la peli ells dos es van enamorant clarissimament, però ell li diu que se’n va a Londres perquè vol recuperar l’ex. I ella també s’està enamorant, però li diu que està contenta perquè per fi pot venir el seu marit. Ell es passa la peli queixant-se de l’ex i en un moment donat el veiem paralant amb ella per telèfon…de super bon rollo!!! No!!!! I a sobre ella li diu que l’espera a Londres i que l’anirà a buscar a l’aeroport!!!! No!!!

Tot plegat amanit amb un ritme lent i espès, ple de cançons en la seva durada íntegra (3 o 4 o minuts de cançons) i un sopor espantós. Ella és insuportable (de debò que mentre durava el rodatge van afirmar la seva relació? Marededéu!!!) i ell va passant de la depressió a l’èxtasi i de l’èxtasi a la depressió com qui canvia de mitjons. Prrrrrffttt!!!!

Per acabar-ho d’adobar, després de tota la pel·lícula passant penúries econòmiques ell se’n va a Londres i el seu pare li dóna uns diners per a la fiança de la casa a Anglaterra. Va i el tio se’ls gasta comprant-li a ella…un piano!!! Bravo!!! Fantàstic!!!

Menys mal de la música, que és boníssima, però si volien reflectir les penúries i dificultats dels músics de carrer no assoleixen l’objectiu. A mi em sembla que aquesta peli és una excusa per ensenyar-nos què bons són Hansard i Irglová, que ho són. Molt bé, d’acord, però per això que haguessin fet un documental.

sergi borges

Potser ja no hi sóc a temps, però no me’n puc estar d’avisar-vos que la ditxosa pel·lícula del Woody Allen, que vaig anar a veure ahir, és francament dolenta.
L’argument ja de per sí és bastant xorra, però encara sembla més xorra
per culpa de la manera com està plantejat: amb una veu en off,
absolutament irritant, que ho va explicant tot com si els espectadors
fossin
subnormals.
És una barreja del narrador dels dibuixos del Kevin Spencer i
l’audioguia per a invidents.
Les relacions entre els personatges evolucionen tan ràpid que acaben
semblant esquemàtiques i superficials: com si haguessin agafat un
serial de la tele de centenars de capítols i l’haguessin intentat
resumir en una hora i mitja.

Pel que fa als actors, el Javier Bardem i la Rebecca Hall encara se salven, però la Scarlett Johanson està per sota de les altres pel·lícules que li he vist, i el personatge de la Penélope Cruz és una caricatura ragndguignolesca que sembla que s’hagi escapat d’un film de l’Almodóvar.
I ni tan sols té el morbo de veure escenes de sexe perquè, tot i que n’hi hauria moltes, les han “arreglat” perquè sigui apta per a les sales
americanes.
No dubto que la pel·lícula portarà turistes ianquis a Barcelona (com deia
avui el Bardem al TN, “como si Barcelona necesitara más turistas”), però,
en realitat, de la ciutat en sí se’n veu ben poca cosa i molt inconnexa.
Posats a mostrar la ciutat, a “L’Auberge Espagnole” com a mínim els
protagonistes es patejaven el barri gòtic de veritat, encara que fos
durant les borratxeres…
Per acabar, si tot i així aneu a veure la cosa, procureu que sigui la
versió original, on potser la barreja d’anglès i castellà tingui una mica de
gràcia. El doblatge al català (que substitueix les parts en anglès) és
mediocre i, a més, fa que moltes converses no tinguin gaire lògica.
Ja em direu el què.

Eduard