BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Previously on Homeland…

Publicat el 4 de juliol de 2013 per aniol

No sóc d’enganxar-me a sèries de televisió, malgrat el boom que hi ha ara al respecte. Des de Lost, el fenomen creix i creix d’una manera fulgurant. Però n’hi ha una que m’ha atrapat per complet i de la qual tothom en va ple. Homeland. No és una pel·lícula, però hi té dret a cabre en aquesta secció perquè és absolutament patològica. 




ATENCIÓ! Aquest post conté ‘spoiler’, és a dir desvetllen fets de la trama de Homeland. Si l’estàs veient o la vols veure NO el llegeixis.

Primer de tot he de dir que l’he vista per internet, en anglès i amb subtítols en anglès. I no és postura per fer-me el xulo: estudio anglès en una EOI. Això ha provocat que la visió dels capítols fos lenta i poc fluïda. Vaig començar d’una manera desimbolta, marcant com a únic objectiu entrenar l’oïda i no voler entendre-ho tot. Però fou impossible. T’atrapa tant que al final potser havia de veure dues, tres, fins a quatre vegades la mateixa escena per entendre-ho tot. I encara se m’ha escapat alguna cosa. Per contra, aquesta insistència, basada en l’aprehensió de la lingüística anglesa, va provocar que m’impliqués encara més en la història, la trama, i sobretot, en el lligam emocional amb els personatges.

La trama és fàcil: marine nord-americà combatent a Iraq és segrestat durant 8 anys per Al-Qaeda i, un cop alliberat, torna als USA per recomençar una nova vida al costat de la seva família: la seva dona i dos fills. Però la CIA té coneixement d’un atac imminent al país i una agent del cos d’intel·ligència sospita, ja d’entrada, del marine retornat.

I a partir d’aquesta simple premissa, embolica que fa fort. Aquesta és la gran virtut de Homeland: cada capítol és un nou exercici de portar fins al límit l’embolic de la trama. Això, que pot semblar senzill i raonable, Homeland ho fa magistral perquè molt sovint cada capítol pot ser entès com un ens independent perfectament integrat en un tot perfectament sincronitzat. Cada capítol de Homeland és un altre pas de rosca d’una trama envitricollada i clarament patològica. Per aquesta raó, intitulo aquest post amb Previously on Homeland…

L’altra gran força de Homeland són els personatges de la sèrie, interpretats extraordinàriament per uns actors i actrius que no coneixia i que he descobert amb la sèrie. Permeteu-me una visió personal dels personatges principals:

Nicholas Brody (@lewis_damian): Impressionant. Li fan jugar tots els papers de l’auca tant des d’un punt de vista físic com psíquic. No deu ser fàcil interpretar un paper com el de Brody. A cada escena, nou rol; nova mentida, nova veritat; cara amable, cara fosca; te l’estimes, l’odies a mort; el compadeixes, l’assassinaries. Fa una cosa molt difícil: s’empapa d’aquell caràcter nord-americà de l’Amèrica profunda i el combina amb dos extrems com són el d’un marine i el d’un congressman ianqui. Molt mal parat de cara a la 3a temporada.

Carrie Mathison (Claire Daines): Al·lucinant. La defineix la frase que li diu Saul Berenson al darrer capítol de la sèrie: You’re the smartest and the dumbest person I’ve ever known (Ets la persona més intel·ligent i més estúpida que mai he conegut). Per alguna cosa, Carrie és bipolar. La seva intuïció absolutament increïble resol la majoria de situacions límit. Per contra tira pel dret i fa el que li dóna la gana. No crec que a la vida real durés ni un sol minut a la CIA, però aquest debat és el que volen generar els autors de Homeland: és vàlida una geni impulsiva?

Saul Berenson (Mandy Patinkin): Pronunciar /S?l/si us plau. El meu personatge preferit. També d’una intel·ligència preclara i absolutament fascinant, Saul Berenson és la cara perfecte de l’eficiència en seguretat i la diplomàcia de la CIA. El seu fracàs matrimonial és com un pes del qual no es pot despendre, però no li treu 1mm d’eficàcia professional. La seva empatia amb la terrorista Aileen, que li fot un gol per l’esquadra, quasi li costa la feina. Se salva miraculosament de la manera més paradoxal. Formador i mentor de Carrie, per qui sent devoció, Saul Berenson serà determinant la 3a temporada. L’actor que l’interpreta és Mandy Patikin, el gloriós Iñigo Montoya de La princesa promesa. És un actor impressionant.

David Estes (@DavidHarewood):  El poli dolent de Homeland. Es el màxim responsable de la CIA i té una cara fosca que es va destapant a mesura que avança la sèrie. Peter Quinn li diu clar al final de la 2a temporada: ‘’només t’interessa salvar el teu cul’’. La venjança d’Abu Nazir serà terrible i ell és el primer que en paga les conseqüències. La 3a temporada sense ell no serà el mateix. El seu amor – odi amb Carrie Mathison és una constant al llarg de la sèrie, especialment al final de la 1a i començaments de la 2a. Guanya Carrie de llarg i Estes es va enfonsant pel seu passat fosc. Té un equip increïble, però un superior ‘ignorant’, l’inefable Walden.

Jessica Brody (@missmorenab): Jess és la dona d’en Brody. El seu paper dins la història és realment complicat perquè el retorn de Brody l’enganxa per sorpresa (concretament al llit amb Mike Faber, el millor amic de Brody) i li tornen un Brody que, mai millor dit, és una autèntica bomba de rellotgeria. Però Jess té la virtut d’una força irrompible que li fa resistir la muntanya russa en què es converteix la seva vida. El seu taló d’Aquil·les és Carrie Mathison. Amb un equilibri de ferro intenta combinar el terrabastall que provoca el seu marit– cada cop més lluny d’ella – i l’ascens de la família cap a elits socials per a les quals no estan preparats. Intenta protegir els seus fills, Dana i Chris, de tot plegat però no ho acaba d’aconseguir.Té més protagonisme a la 1a temporada. Ho passaran malament ella i els seus fills a la tercera.

Dana Brody (@morgansaylor16): Dana és la filla de Brody i Jessica. És un personatge que va creixent inversament proporcional a com s’embolica Homeland. No és del tot un personatge principal, però és cabdal en molts moments de la sèrie, especialment a la 1a temporada. Durant la segona, li costa encaixar en la nova classe social dels Brody i li passa coses tan bèsties que crec que a la vida real no sé si ho aguantaria. Té un punt de complicitat amb el seu pare que es va espatllant progressivament. La seva paraula preferida és Bullshit!

Peter Quinn (Rupert Friend): Apareix a la 2a temporada i és una espècie d’analista de la CIA que ha d’ajudar Carrie i Saul en l’afer Abu Nazir. Molt bon professional, desperta sospites entre els seus companys. És antològic –i patològic– el seu interrogatori a Brody. Intenta vacil·lar Carrie, però n’acaba absolutament admirat. És el típic fatxenda que vas odiant i valorant alhora, i que al final demostra que té un parell de collons desmuntant-li la paradeta al seu cap Estes. 

Homeland és un envitricoll que, com ja he dit, creix a mesura que s’embolica. Això té una part crítica: la dificultat de la versemblança total. És difícil creure que moltes coses de les que passin puguin ser reals o les entenguéssim a la vida real. I qui millor encarna això és Dana, la filla de Brody, que ha d’entomar una sèrie de vivències i confessions que a mi em portarien a tallar-me les venes. Però per això és una sèrie de TV i segur que, com diuen sovint, la realitat supera la ficció. 

El gran mèrit de Homeland és que 24 capítols després tornem a ser al punt de partida: és Brody un yihaddista musulmà o és un bon tio, un gran marine, superat per les circumstàncies?

Al setembre, 3a temporada. Friso.



twitter: @Boktoberfest73