BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Arxiu de la categoria: Els debats del fons del pou

Phrasal Verbs (PV) versus Pronoms Febles (PF)

Publicat el 10 d'octubre de 2013 per aniol
Què passa quan una filòloga anglesa i un filòleg català que comparteixen un bloc amb una secció de debats més o menys absurds es troben un dia? Doncs, que es posen a discutir sobre què és pitjor, si els Phrasal Verbs anglesos o els pronoms febles catalans. Així que decideixen convertir-ho en un debat, i perquè sigui un debat com Déu mana cal que exposin els seus arguments. Com que el Sergi és un cavaller, em deixa obrir a mi. Amb la vènia: 

Els Phrasal Verbs
 

Un Phrasal Verb és una unitat semàntica formada per un Verb, una partícula i/o una preposició. El problema és que el seu significat no és compositiu, és a dir que no se’n pot deduir el significat a partir de les seves parts individuals, i per tant, és impredictible. Aquesta característica que els fa tan interessants és la que els converteix, precisament, en la tortura dels estudiants d’anglès!
ask
ask for — prep. demanar (sol·licitar)
ask in — adv. tr. convidar (algú) a entrar a casa, sobretot espontàniament
ask out — adv. tr. convidar (algú) a sortir
ask over — adv. tr. convidar (algú) a casa
bang
bang about — adv. intr. fer soroll movent-se per casa
bang on about — adv./prep. parlar sense parar sobre
bang out — adv. tr. fer ràpidament (alguna cosa), sense gaires esforços
bang up — adv. tr. 1 (am.) danyar, espatllar 2 (br) empresonar (algú)

Trobem al menys tres tipus principals de construccions segons el verb es combini amb una preposició (Prepositional Phrasal Verb), una partícula (Particle Phrasal verb) o totes dues coses. 
Who is looking after the kids? 
You should not give in so quickly.
She is looking forward to the new season of Californication. 
Quan un Particle PV és transitiu pot semblar un Prepositional PV, cosa que contribueix a la confusió entre els pobres mortals. Hi ha una manera de diferenciar-los, però: Quan l’objecte d’un Particle Verb és un pronom definit, pot precedir (ho sol fer) l’article. En canvi, l’objecte d’una preposició mai la precedeix.
a. He is getting over (Superant) the situation – over és una preposició. 
b. *He is getting it over. – L’objecte (The situation/it) d’una preposició no la pot precedir.
a. He is thinking over (rumiant) the situation – over és una partícula.
b. He is thinking it over – L’objecte (The situation/it) del Particle verb pot precedir la partícula.
No us ho ha aclarit gens, oi? Hahaha! Doncs espereu, que encara n’hi ha més. Els Particle PV transitius permeten variacions en l’ordre de les paraules segons el pes relatiu dels seus components. És a dir, que a vegades en canvia l’ordre!!! Normalment es canvia l’ordre dels components de menys pes. 
a. Mary made up a really entertaining story – Ordre normal.
b. Mary made it up – L’ordre varia perquè el pronom definit “it” té poc pes i es pot colar entremig. 
c. Mary made a really entertaining story up – Massa forçat, el complement té massa pes per ficar-se entre el verb i la partícula. 
 
Total, que al final, l’única manera d’aprendre-se’ls és fer-ho de memòria i fent-ne ús.
 
Però tinc bones notícies: Algú ha creat un diccionari en línia anglès català de PV:
El tema dona tant de sí que trobem incomptables recursos en línia, evidentment:
The girl in the well

Els pronoms febles (PF)

Un dels temes més complicats de fer entendre és l’ús dels pronoms febles. Al principi pensava que era més fàcil explicar-los a gent catalanoparlant, per tal com els tenim incorporats a la llengua oral, a diferència dels no catalanoparlants, que o bé no en tenen a les seves llengües o només en tenen alguns. Però amb el pas del temps te n’adones que és igual de difícil per a als uns com per als altres per diversos motius.

La primera cosa que hem de fer és saber què és un pronom i què fa.

Mirem el diccionari i diu això 1 m. [FL] [LC] Categoria lèxica constituïda per mots generalment variables, que poden tenir caràcter substantiu, adjectiu o adverbial i que presenten un significat ocasional, delimitat a partir de relacions díctiques o anafòriques. Pronoms demostratius, possessius, interrogatius, indefinits, neutres.

És a dir és un mot o element gramatical variable que té la capacitat de substituir un nom i els seus complements, els complements del verb, i a vegades, el subjecte de l’oració.

Ara hem de saber per què els diem pronoms ‘febles’.

Si n’hi ha de febles, vol dir que hi ha pronoms forts. Els pronoms forts són pronoms tònics –això vol dir que les vocals que els formen són tòniques — i substitueixen la persona gramatical en un discurs. Quins són els pronoms forts? Els pronoms personals: jo, tu, ell, ella, nosaltres, vosaltres, ells, elles. També trobem el pronom mi, nós, vós, vostè i vostès.

Els pronoms febles es diuen així perquè són àtons, és a dir les vocals que els formen són àtones. El pronom ‘es’ l’hem de llegir /?s/.

Per tal que tinguin un sentit ple, els pronoms febles els hem de contextualitzar. En aquest sentit una bona definició és la següent: usem els pronoms febles per referir-nos a un complement del verb IDENTIFICAT perquè n’acabem de parlar o bé és en el context on es produeix la comunicació.

Ex: Volem anar a Berlín, però no sabem si hi anirem a l’estiu o a la tardor

‘Hi’ és un pronom feble que substitueix el complement circumstancial de lloc ‘Berlín’. Si no coneguéssim el mot Berlín, el pronom ‘hi, per si sol, no tindria cap sentit i no entendríem la frase.

Hi ha 13 pronoms febles. Són aquests:

Allò que realmenr costa d’identificar és la funció sintàctica que fa el pronom feble referit al complement del verb IDENTIFICAT del qual abans en parlàvem. Els pronoms febles fan la mateixa funció sintàctica que els noms a què substitueixen i aquesta és la part que més els costa als alumnes: identificar la funció sintàctica del nom substituït i afegir el pronom corresponent.

Aquest enllaç de gencat.cat explica força bé les funcions sintàctiques de cada pronom, a més d’una proposta d’activitats per mirar d’entendre-les. 

Els pronoms febles que costen més d’entendre i que també estan perdent el seu ús espontani dins l’oralitat de la llengua catalana són els pronoms ‘en’ i ‘hi’.

Una altra qüestió és la combinació de dos o tres pronoms. Els quadres que s’han creat a tal efecte són d’una perfecció matemàtica, però els experts sovint avisen que hi ha combinacions ‘inventades’; és a dir, sí que es poden donar des d’un punt de vista teòric de la llengua, però no en el seu ús espontani i real, que és el que realment importa.  



twitter: @Boktoberfest73 

També ens podeu trobar aa FacebookI a Google+

Publicat dins de Els debats del fons del pou | Deixa un comentari

(Inevitables) Pensaments revolucionaris

Publicat el 5 de març de 2012 per aniol
Fa molts i molts anys, en un país anomenat França, una classe alta formada per nobles i reis tenia el poder al país. Ho aprofitava per viure fantàsticament bé mentre un poble cada cop més empobrit passava gana. 
Fa molts i molts anys, a la Rússia tsarista, una classe alta formada per…. sí, el mateix, tampoc cal fer un “copiar i enganxar”.
Al cole, als llibres d’història, a la Wikipèdia, a Hollywood i a tot arreu es consideren les dues revolucions com fites històriques de la humanitat, un pas cap a la llibertat, una cosa positiva, un canvi necessari on els poderosos eren els dolents i el poble tenia tot el dret del món a revoltar-se. Així és com ens ho han ensenyat des de petits. 
Ara anem a fer un cop d’ull al món avui. 

No, massa extens. Centrem-nos en Europa. Una classe rica formada per empresaris, banquers i polítics elegits democràticament té el poder mentre una classe mitja i una de baixa cada cop més empobrida i putejada pels abusos de poder comença a passar gana, mentre veu com la riquesa cada cop s’acumula en mans de menys i menys persones que controlen l’economia, la justícia i es fan les lleis a mida. Més o menys com en els dos casos anteriors però amb les diferències òbvies per tractar-se de dues èpoques diferents.
-Però és clar, avui el poble no pot encendre les torxes i anar a l’assalt del castell (o del palau d’hivern o prendre la Bastilla).  
-Ah, no? Per què?
– Perquè això és una democràcia i la democràcia es intocable, és el sistema que hi ha, legitimat per la gent i per les urnes i no la pots posar en dubte. Perquè si la poses en dubte ets un antisistema i un terrorista. Els tsars i els reis de França eren monarques absolutistes i antidemocràtics i per tant estava bé anar-hi en contra.
– Val. Però ells NO ho sabien, que eren els dolents de la pel·lícula. Estem parlant d’una època en què la monarquia era el sistema que hi havia, des de sempre, legitimada per Déu Nostre Senyor, intocable i que no es podia posar en dubte. I qualsevol que ho fes era un traïdor a la pàtria (no podia ser un antisistema ni un terrorista, evidentment, perquè els dos conceptes no existien. Però tampoc existia el concepte de democràcia, llavors… Hi havia una cosa que havien fet els grecs clàssics de votar i tal però, sincerament: qui coneixia aquesta dada a les èpoques a les què em refereixo?). 
El que vull dir és que quan la massa furibunda va assaltar el palau dels tsars, vosaltres creieu que aquests van pensar: “uf, és que ens hem passat”? NOOOO, es van indignar perquè allò era un atropellament al sistema, un atac il·legítim, una traïció i tot el que vulgueu (inseriu les paraules de Mas quan aquells quatre penjats van assaltar els parlamentaris catalans i poseu-les en boca de Lluís XVI, per exemple; segur que queden perfectes).  
La història els ha jutjat com tocava -i ells se’n deuen fer creus, encara-. I la història és un cicle que tendeix a repetir-se. I ara hi ha quatre tios al poder que es creuen intocables perquè un sistema inqüestionable els legitima. Igual que ho pensaven els tsars i els monarques francesos. I el més preocupant del cas és que han adoptat la mateixa postura que els seus predecessors d’escudar-se en aquest pensament enlloc de posar-se a reflexionar, i així, senyors, anem malament. ANEM MALAMENT. 
A veure, estudiants (criatures de 14 i 15 anys) que surten al carrer a reclamar que PASSEN FRED i les forces de l’ordre els matxaquen (què és això, un homenatge a Dickens?Ho llegíem en llibres d’història i ens semblava al·lucinant i ara resulta que està passant a casa nostra en ple segle XXI).  Potser estic simplificant massa les coses, com fan, de fet, els llibres d’història que ens han fet estudiar. Sincerament, jo no tinc cap ganes de viure “temps interessants”, com diu la maledicció xinesa. No vull haver de viure el caos d’un revolució violenta, ni guerres, ni massacres. Jo vull viure tranquil·la, a casa meva, fent la meva, sortint els caps de setmana d’excursió i anant a veure el Barça. Però cada dia que passa més em temo el pitjor. Perquè el món avança cap a un canvi necessari, i no precisament per la via pacífica per culpa de quatre dirigents obtusos. Sant tornem-hi, que la història es repeteix. Quina gran merda tot. 

La nena del pou

Publicat dins de Els debats del fons del pou | Deixa un comentari

Les fissures invisibles de la société (apunt en francès)

Publicat el 12 de febrer de 2012 per aniol

À propos de la nouvelle qui est apparue dans le journal Le Soir (voir ici), qui parle d’une squat dans une luxueuse villa, je veux donner mon point de vue en ce qui concerne l’état de la question des squatters.

En premier lieu c’est absolument necessaire de dire qu’il y a deux types de squatters et c’est primordiel de les differéncier.

D’une part, je peux mentionner un groupe qui a fait de l’occupation des logements que sont vides leur manière de vie. Ils les occupent mais en contrapartie ils feront des travaux communautaires avec l’objectif d’aider leurs voisins.

Ça c’est l’ideologie originaire des squatters des années 60, un mouvement qui profite des fissures invisibles de la société.

Ce mouvement degradé avec le temps et souvent les squatters s’est sont devenus des gens qui proviennent d’un coté de la délinquance et aussi d’un type de gens qui ne veulent pas travailler. Et et l’autre des jeunes fils à papa, des jeunes millionaires qui ne savent que faire de leur vie et se mettent a jouer à faire des squatters pour rien faire.

L’autre groupe de personnes qui squattent c’est un type des gens comme la chômeuse de la nouvelle. : des gens qui font une occupation par désespoir, parce qu’ils n’ont rien.

Peut-être que ce n’est pas la situation de Danny mais elle se trouve avec une fissure invisible de la société.

Je suis entièrement d’accord avec l’action de Danny parce qu’elle ne fait rien de mal. La villa est vide… Pourquoi? Nous ne savons pas les raisons mais la realité c’est que la villa est vide.

Danny l’occupe mais elle se met a travailler: elle a nettoyé les grands espaces de la maison, elle s’est occupée de faire du jardinage; en conclusion, elle améliore les conditions de la villa.

Combien d’appartments, logements et maisons sont vides dans les grandes villes européennes? A ma connaissance il y en a un grand nombre. Peut-être ce sont des propietrés d’autres gens. D’accord. Mais il y en a un grand nombre qui sont vides et personne, même pas l’administration, ne les réclame. Et alors?

Il me paraît que Danny n’est pas une sans gêne. À mon avis elle trouve une fissure invisible de la société. Elle l’à bien dit: “Ce serai bien que d’autres que moi puissent également  profiter d’endroits aussi merveilleux…“.

sergi borges (Twitter:@sergi_borges )

Publicat dins de Els debats del fons del pou | Deixa un comentari

#AgurETA

Publicat el 21 d'octubre de 2011 per aniol

Aquesta entrada que segueix és la reproducció d’un magnífic article aparegut en el blog Profesor en la secundaria i que ens mostra les contradiccions del penós i lamentable final de la banda terrorista ETA.

Enverinats com estem pel neofranquisme i la neoxenofobia que arrassa moltes parts d’Espanya –aquells que coneixem com la caverna mediàtica, mil milions de vegades pitjors que ETA–, convé llegir articles com aquest, un article valent, sincer i reflexiu,  i alhora representatiu d’un final, insisteixo, miserable.

sergi borges


Diario íntimo de un abertzale

Hoy ETA ha anunciado su final. Tengo cincuenta y cinco
años y he seguido su origen, su lucha y hoy su cese definitivo de la lucha armada. Me embargan
sentimientos contradictorios porque yo apoyé con mi alma su combate contra la
dictadura franquista y su defensa radical de los derechos del pueblo vasco.
Tuvimos que matar, primero a torturadores como Melitón Manzanas, a enemigos del
pueblo vasco que se dedicaban a oprimir a nuestras gentes. Iniciamos nuestra
andadura con la lucha del Che y tuvimos la idea de pueblo como raíz de nuestra
acción política y militar. El pueblo inspiraba nuestra acción, una idea
romántica del pueblo en la que nos sumergíamos y nos hacía vivir una especie de
hipnosis colectiva. Matamos a guardias civiles asesinos, matamos a
colaboradores, matamos a taxistas delatores, matamos y matamos… y nunca sentí
que hiciéramos algo que contradijera la moral del pueblo. Nuestra lucha estaba
justificada en sí misma. La justicia revolucionaria nos asistía ya que no
teníamos un estado y una justicia propios. Ajusticiamos a Carrero Blanco en una
acción que inspiró películas y levantó la moral de todos los que luchaban
contra la dictadura. Vino la democracia y sentimos que nada había cambiado. Los
enemigos del pueblo vasco seguían en el mismo sitio. Vino la amnistía y
pensamos que era el momento de intensificar nuestra lucha contra la dictadura
reconvertida. Eran los mismos que querían humillar al pueblo vasco y tuvimos
que matarlos, perseguirlos, acosarlos… La voz del pueblo se hacía oír desde
cualquier esquina. Lo nuestro no era violencia sino justicia. Las masas
luchaban por su libertad y los enemigos reconvertidos en socialistas, en
nacionalistas traidores, en izquierdistas falsos vinieron a enfrentarse a la
razón del pueblo que elevaba la ikurriña como símbolo de nuestra libertad.
Tuvimos que matar. Matar no era un placer pero sentíamos que
era un precio inevitable ante el destino tan glorioso que  tenía reservado
la historia para el pueblo vasco. Nuestros luchadores, nuestros gudaris,
pegaban tiros en la nuca, nuestros gudaris ponían bombas en Hipercor o en el
cuartel de Vic o en la casa cuartel de Zaragoza, en cafeterías concurridas…
El sistema acentuaba sus contradicciones y terminó enfrentándose con nosotros
con las mismas armas que utilizábamos nosotros, pero veíamos un atisbo de épica
en todo lo que pasaba. Sabíamos que cada uno que dudaba, cada uno que miraba
con miedo lo que pasaba allí, cada uno que callaba era una presa fácil para
nosotros. El pueblo vasco escudriñaba a todos y cada uno de los que vivían en
nuestros pueblos. Las miradas eran elocuentes. Muchos tuvieron que huir de
Euskalherría y refugiarse en otras tierras. Los traidores y los tibios no nos
servían. Tuvimos que seguir matando porque la historia estaba de nuestro lado,
y tarde o temprano nos justificaría. Nuestro pueblo era el eje de la historia
más potente, ni siquiera los romanos o los árabes consiguieron doblegarnos.
Nuestra lengua era ancentral. Éramos nosotros los que íbamos a conquistar la
última explicación de la historia.
Matamos, claro que matamos, porque no quedaba otro remedio. Por cada
gudari encarcelado se levantaban veinte nuevos gudaris en los pueblos
de nuestra tierra. Las paredes gritaban y reproducían nuestro emblema.
Allí
estábamos nosotros, en cada calle, en cada plaza, en cada pueblo
alentando la
rebelión contra España y todo lo que significaba… Cuando se fueron sus
guardias civiles llegaron los otros, los colaboracionistas de rojo, y los
gobiernos que intentaban contentarnos pero pactaban con el enemigo…
Nunca dudé. Nunca dudé. Me lo repito una y otra vez y sé que
todo lo que hicimos tuvo sentido. La sangre debió correr porque nuestra lucha
era sagrada como nuestra amada ikurriña.
Hoy, sin embargo, cuando ETA anuncia su final siento un
amargo poso de derrota y empiezo a pensar si todo lo que hicimos mereció la
pena, si cada muerto añadido a la lista y los que tuvimos propios  justificaban este magro resultado. Empiezo a
pensar que fuimos sujetos de una alucinación colectiva, que aquellos muertos
que nos enorgullecían eran en realidad crímenes sin ninguna justificación, que
todo lo que hicimos y que pensábamos que merecía la pena revelaba nuestro
error, nuestro trágico error, ese error que nos llevó a matar sin compasión
pensando que el pueblo algún día nos exoneraría.
Hoy estoy confuso. Yo no he matado pero he contribuido a que
otros lo hicieran y ya no sé muy bien si aquello estaba justificado por la
historia. Hoy reconocemos nuestra derrota, pero no sé muy bien si sentir algo
por lo que hemos hecho, por lo que creíamos que era nuestro destino.

Tengo que pensar sobre ello.

Publicat dins de Els debats del fons del pou | Deixa un comentari

La meva primera vegada: llegir un e-book (‘!Guardias!,!Guardias! de Terry Pratchett)

Publicat el 30 d'agost de 2011 per aniol

Sempre hi ha una primera vegada per a tot.

En aquest  cas la lectura d’un llibre electrònic (e-book) sobre un lector de suport (e-reader).

En aquest apunt us explico com van ser els antecedents, i quines diferències he trobat entre un llibre ‘normal’ i un d’electrònic.

Antecedents

Els reis mags d’Orient em van portar un lector de llibres electrònics (e-reader). Com un nen amb sabates noves, vaig fer cap al primer ordinador que tenia a mà per comprar el meu primer llibre electrònic. Ni cal dir que me’l volia comprar en català i tenia dos candidats claríssims: o bé el llibre del contes de Pere Calders ( el llibre ‘normal’ se’m va quedar oblidat en un autocar de Brasil) o bé el llibre de contes de Manuel de Pedrolo.

Quina desil·lusió! Cap dels dos hi era en format electrònic. La veritat que ja d’entrada vaig arrufar el nas: l’oferta en català de llibres electrònics era (és) pobríssima. Només hi havia els llibres ‘mediàtics’ o algun que altre clàssic que o no m’interessava o ja m’havia llegit. No recordava que el llibre en català estava del tot normalitzat (vegeu aquí).

Paradoxalment hi havia algun dels llibres d’en Miquel Bauçà com per exemple El canvi. L’aposta era forta: per començar a llegir en format electrònic, la tria de Bauçà em semblava agosarada, una mica bèstia. Però aquí em va fer enrere el preu: 26 €. Algú em pot explicar en concepte de què un llibre en format electrònic val 26 €? Més tenint en compte que sobre format paper en val 33 €.

Desil·lusinat, trist i emprenyat vaig optar per comprar-me dos llibres en un pel mòdic preu de 8 €: La mort d’Ivan Ilitx i La sonata a Kreutzer de Lev Tolstoi. Però no em vaig llegir cap dels dos.

Començava aquella fase de tenir un e-reader, tenir un e-book i ara calia decidir-se a llegir sobre aquell format. Però hi havia un no sé què que em tirava enrere, un respecte envers el nou suport o una fidelització a l’antic. Es va obrir un període de repòs.

La tria de !Guardias!, !Guardias! de Terry Pratchett

Durant aquests 7 o 8 mesos m’he anat comprant algun llibre electrònic més com per exemple l’últim d’en Murakami en català, 1Q84, algun en francès com el premi Goncourt 2010, La carte et le territoire de Michel Houellebecq i me n’han passat d’altres via llapis electrònic. Però no em decidia per cap; insisteixo que ja no era tant el llibre en si com el respecte reverencial cap al nou format.

Però un dia la Glòria va fer un apunt extraordinari sobre un dels seus escriptors preferits: Terry Pratchett (vegeu aquí). Em va fascinar. Fa temps jo havia llegit Mort del mateix autor i em va introduir en l’univers Pratchett però sense anar més enllà. Vaig decidir que seria Terry Pratchett el primer autor en llegir sobre suport digital. Vaig buscar els seus llibres en català. No n’hi ha ni un, traduït al català. Ai, no recordava que el llibre en català estava del tot normalitzat (vegeu aquí).

Diferències i semblances entre un llibre ‘normal’ i un llibre electrònic

A partir d’ara llegireu una sèrie d’obvietats, però que crec que són del tot necessàries per establir les semblances i diferències entre tots dos.

La primera semblança és que a tots dos, ‘llegeixes’. Sí, ja us ho he dit que diria obvietats, però aquesta és una obvietat molt important. Més amunt deia que no m’atrevia del tot a introduir-me dins el suport electrònic, hi havia un no sé què que em tirava enrere. Eren els dubtes sobre la lectura: tindria problemes a l’hora de llegir sobre digital? M’hi acostumaria o em seria del tot impossible entrar-hi? Bé, un cop comences a llegir sobre suport electrònic, et trobes la mar de bé: la lectura és exactament igual i un cop comences, ja és com si llegeixis un llibre ‘normal’. Suposo que aquí també hi influeix el suport electrònic, és a dir, l’e-reader; imagino que uns deuen ser millors que altres. Amb el meu estic molt content.

Una altra semblança, que alguns hi veurien diferència, és que pots prendre notes sobre els dos suports. En el suport paper pots anotar allò que vulguis als marges –depèn si són més amples o més estrets –, pots subratllar, en definitiva, pots guixar el llibre. En el suport electrònic, també; pots ressaltar paraules i frases del text, pots ‘escriure’ directament sobre espais blancs ben amplis configurant notes que van associades a paraules o fragments del text que vulguis. La diferència aquí entre tots dos suports seria la ‘netedat’: a l’electrònic tot és més net, asèptic, fins i tot fred. Encara diria més: la lletra amb la qual escrius les notes sobre el suport electrònic és estranya, lletja, no sembla ben bé la teva. És la lletra tipus de pissara electrònica però una pissarra diminuta.

La primera gran diferència té relació amb el verb “fullejar”. Aquí va una altra obvietat: el llibre electrònic no el pots fullejar. Físicament és clar. Una pregunta: vosaltres, quan llegiu, sou dels que “fullegeu” el llibre, tot mirant quant us queda per acabar? Feu allò de passar molt ràpidament els fulls d’un llibre? Això s’ha acabat amb el suport electrònic. Però és molt més que dir que s’ha acabat i prou.

Al suport digital, passar “el full” d’un llibre és clicar un botó que diu ‘Next page’ o ‘Prev page’. És a dir sí que podeu fullejar un llibre, però clicant el més ràpid possible un botó. Aquest detall que pot ser una ximpleria és importantíssima a l’hora de la lectura; influeix psicològicament a l’hora de llegir. En un llibre normal veieu la progressió en la lectura, “veus” com avances quan llegeixes –ara vas per la meitat, ara tot just comences, ara ja estàs a punt d’acabar–; en canvi llegint un e-book no veus la progressió física de la lectura, la sents per com avança el llibre i les coses que passen, però no la “veus”. La progressió de la lectura t’és indicada d’una manera fredíssima: si el llibre té 200 pàgines i tu vas per la 100, el llibre t’ho indica així: 100/200. Em va costar acabar !Guardias!, !Guardias! potser per aquesta raó, perquè sembla que sempre siguis al mateix lloc. I sembla que mai arribis al final.

Una altra diferència molt notable i molt paranoica –diria la més paranoica de totes les diferències — és que mai saps ben bé a quina pàgina ets en el suport electrònic. M’explico. Basant-me en l’exemple de  !Guardias!, !Guardias!, una pàgina del llibre normal equival a tres “pantalles”, a tres “clicades”, del suport electrònic. És a dir que hi ha moments que no tens cap número de pàgina a la pantalla que llegeixes; per tant, hi ha moments que NO saps a quina pàgina estàs. Si ho penseu fredament és una diferència molt important respecte al llibre ‘normal’on sempre saps per quina pàgina vas. Influeix psicològicament, hem d’aprendre una nova manera de llegir.

Una pantalla no és una pàgina, per tant quan cliques ‘Next page’ no cliques la següent pàgina, cliques la següent part de la mateixa pàgina. M’he fixat en altres llibres electrònics i passa el mateix: varien el número de “pantalles” que equivalen a una pàgina (dues pantalles=1 pàgina; 4 pantalles=1 pàgina, etc.). A tot això s’ha d’afegir el tamany de la lletra amb la qual voleu llegir: el meu e-reader té fins a 5 tamanys de lletra diferent. Imagino que això també fa variar el número de “pantalles” que equivalen a una pàgina. Aquesta deu ser la raó per la qual sembla que costi tant acabar un llibre.

Una altra gran diferència és que has de “carregar” electrònicament el llibre digital. Suposo que la durada de la bateria també depèn de la qualitat de l’e-reader, però continua havent-hi situacions i entorns on precisament no tens un endoll a mà. Per exemple, al mig del bosc. O a la platja. O en un tren. És clar que l’usuari se n’ha de preocupar abans, però és evident –una altra obvietat– que aquest problema mai el tindràs amb un llibre ‘normal’.

En contrapartida, si vols dur a la platja El senyor dels anells en versió normal, crdc que no te’l emportaràs i optaràs per comprar el diari. Ara bé, si el tens en versió electrònica, és molt possible que sí que te l’enduguis. A més a més hi haurà Guerra i pau, El Quixot, La muntanya màgica o qualsevol ‘totxo’ que us vingui al cap. Aquest és un avantatage decisiu per al llibre electrònic: la comoditat de dur en una llibreta els llibres que vulguis.

Altres comoditats que té l’e-reader és que gràcies a ser d’injecció de tinta –o alguna cosa així que encara no he entès–, el llibre electrònic el pots llegir de dia, a plena llum del sol, i no hi ha els problemes que tens per exemple quan llegeixes un mòbil o una tablet com l’i-pad. Els mòbils i les tablets emeten llum i per això no les pots llegir bé a la llum del sol. Aixo no passa amb els lectors de llibres electrònics d’injecció de tinta.

No us penseu que he deixat de llegir llibres ‘normals’. Ans al contrari. Segueixo llegint molt més en suport paper que en suport electrònic. Només volia fer esment de les diferències que he trobat entre els dos suports i dir-vos que aniré augmentant la meva lectura amb l’e-reader perquè és diferent de l’altre, però tampoc és cap drama. 

Deixo per a un altre apunt què m’ha semblat !Guardias!, !Guardias! de Terry Pratchett. Us avanço que m’ha agradat i seguiré infiltrant-me en el particular món del Discworld. 

sergi borges

Publicat dins de Els debats del fons del pou | Deixa un comentari

Els Balances Oktoberfest arribem als 300 apunts

Publicat el 20 d'abril de 2011 per aniol
Els Balances Oktoberfest arribem als 300 apunts i la nena del pou i jo hem decidit destacar quins 10 apunts fets per l’altre/a ens agraden més, és a dir que jo diré quins apunts destacaria de la Gloria i ella quins dels meus.
El podeu veure clicant aquí.

Què difícil és triar-ne 10! Molts, de boníssims, es queden pel cami.
Això és el que té de dolent fer una llista tancada. Proposo obrir una
secció per anar recordant els millors apunts de l’altre plat de la
balança.

Així doncs aquí van els 10 apunts més interessants i més bons que ha fet la Glòria àlies la nena del pou.


Els millors 10 posts de la Glòria

Abans de res vull avisar que els títols dels apunts de la Gloria són molt personals i intransferibles i alguns despisten, tant per bé com per malament.

En la posició 10 destaco un apunt que sota un títol bel·lic se’ns amaga una gran i curiosa informació sobre la formiga viatgera africana. El títol és La perfecta societat militar i la frase del post es: “el que diferència l’home de les bèsties no és el cervell i la capacitat
de raonar el nostre paper dins l’univers (com podem saber que les rates
no s’ho plantegen, això?), sinó la capacitat tecnològica“.

El número 9 és un altre amb un titol sui generis i que només la Glòria i els seus amics saben què coi vol dir: Cròniques ioperes. És un apunt excel·lent per a tots aquells que us agradi la muntanya i us agradi llegir literatura sobre i a la muntanya. En aquest cas haureu d’anar a un document word on podreu llegir una inquietant història que va passar a Andorra, exactament al Pic de Pessons…

El número 8 es diu Paisatges en moviment, un retrat deliciós de, en paraules de la Glòria, “un dels maxims exponents de l’expressionisme abstracte“. Es tracta de Mark Rotkho. Hi ha inserits enllaços per aprofundir en l’artista. Un dels millors apunts de la Glòria.

El 7 un dels apunts de la Glòria marca de la casa quant a destroyer total. No és el mes bèstia, però es despatxa a gust amb els gustos occidentals. El títol tampoc deixa cap dubte: Cagum el Pare Noel.

El 6 un homenatge a un gran personatge literari que tant a la Glòria com a mi ens fa pixar de riure. El seu nom, el titol de l’apunt: Ignatius J. Really.

El 5 és El camp de sègol s’ha quedat sense el seu vigilant. Un altre homenatge literari per a un dels escriptors de culte mes universals: JD Salinger.

El 4 bé podria ser un llibret editat per fomentar els Ports de Beseit. Des del sentiment, magnífic apunt sobre els secrets i els viaranys d’aquest “país” dins les terres del sud. Alta literatura. El títol, ben enganyós: Ara que la meva terra crema…

I comença el podi.

Medalla de bronze per a El món segons Monsanto, un apunt terrorífic sobre fins a quin punt els éssers humans estem exposats a la dictadura de les multinacionals. I a més a més sobre un aspecte vital: alimentació i salut. Aquesta entrada de la Gloria dóna sentit a la nostra secció Por i fastic a…

Medalla de plata per al gran apunt de la Glòria en tots els sentits: L’hora dels estromatólits. Sense cap mena de dubte és el seu millor apunt, però com aquest es el meu rànquing, el poso segon –-ara he semblat el fastigós de Mourinho–. Ens descobreix que carai son els estromatòlits. La frase del post es “Eren feliços, duien una vida senzilla com tan sols es podien permetre certs
organismes primitius, menjant llum solar i concentrant les seves energies en la
divisió cel·lular“. És l’apunt que hauria d’encapçalar la llista dels més visitats a Balances Oktoberfest.

I per fi, amb el numero 1, el millor del millors, un apunt gens estúpid amb el pitjor títol possible que amaga un text per pixar-s’hi de riure. Us imagineu que a Catalunya hi hagues un poble que es diu Cardant? O més bèstia encara, un poble el nom del qual fos Follant? Com es dirien els seus habitants: folladors? La Glòria ens conta una anècdota imperdible a Apunt estúpid per omplir un post

sergi borges

Publicat dins de Els debats del fons del pou | Deixa un comentari

Pluja d’idees a l’entorn de les eines TiC 2.0: una revolució o una bogeria?

Publicat el 31 de desembre de 2010 per aniol

Ara per reis vull que em portin un ipad, un iphone i un lector de llibres electrònics. Vaig bé, cirerer, oi?

Durant el 2010 s’han obert 100 milions de comptes a Twitter.

Facebook té més de 583 milions de registrats.

Hi ha qui creu que Facebook és la revista Hola d’internet…

I a d’altres que pensen –entre els quals m’incloc — que Twitter és la més gran xarxa “professional” mai vista.

I tenim una pila de noms: Google Chrome, Dropbox, Moodle, Netvibes, Delicious (RIP?), Slideshare, Skype, Spotify, Posterous, Yfrog, Flickr, Google Docs, Wikis, Issuu, TweetDeck, blogs…i encara molts, moltíssims més. Us sonen?

‘Usuari’ i ‘contrasenya’ són les dues paraules que més llegim a les pantalles dels ordinadors o telèfons mòbils. És a dir, username o password.

Connectats… connectats… connectats…

Connectats a què? Encara existeixen llocs com aquest (merci, Oriol Ibars).

Migdia de dissabte de l’octubre passat, dos nois dinen en una terrassa cadascú amb el seu iphone, cadascú xatejant sorollosament –pip pip, pip pip — i flipant, i gemegant i rient i…menjant, és clar. No es van dirigir la paraula ni una sola vegada.

Un dia de twitter de La Tdp –marca de la Transmissió d’en Puyal — : sabem totes les estadístiques del Barça, quins canals de televisió i quantes vegades han retransmès els seus partits, a quines hores ha jugat el FC Barcelona els seus partits i quantes vegades han repetit hora… Minut a minut sabem els aspectes més inversemblants del Barça. Passat el xàfec, pressento que m’agrada aquest devessall de dades (del Barça).

Em penjo uns auriculars, clico una pestanya de l’ordinador i ja puc parlar amb el meu amic Agustín Wydler de Buenos Aires durant una, dues, tres hores com si el tingués al costat, tot això enviant-nos fotos recents, afegint missatges de text escrit i fins i tot compartint vídeos. Això gràcies a l’Skype.

Però l’Skype no serveix només per ‘boludear’ o fer el ximple. Compte perquè mitjançant l’Skype s’estan començant a fer classes de llengües, no només orals sinó també amb suport escrit. Ara de moment la tecnologia només permet la simultaneïtat de quatre persones –el professor i tres alumnes–, però de segur que aixó anirà a més. La fi de les classes presencials?

Aplicacions per a webs, pluggins de tot tipus, eines al capdavall, xorres o no tant, tot depèn del que necessitis, com per exemple, eines per usar el facebook com un portal per a vendre el teu negoci on els ‘amics’ ja no són amics, sinó possibles clients. 

Aquest blog mateix, Balances Oktoberfest, com a paradigma de la nostra llibertat creativa, la de na Glòria Barrobés i un servidor, és parit gràcies a les eines TiC. I un motiu d’orgull: seguim recordant Josep Palau i Fabre.

M’he fet un addicte del twitter de serracasals i wwwhatsnew.    

Més noms: TripAdvisor, GeocoEarth, About.me, Wirify, GoogleBuzz, FourSquare, HTC Magic, Nexus S, Android 2.3 Gingerbread…

I quins verbs podem fer servir amb les eines 2.0? Multitud. A veure si m’ajudeu perquè a mi me’n surten alguns com comprar, vendre, escriure, debatre, opinar, insultar, desfogar-se, poetitzar, sintetitzar, jugar, pensar, dibuixar, emmagatzemar…i aprendre.

Atenció! Preguntes:

– Allò que avui és una novetat, serà vigent la setmana vinent?

– Allò que avui descobrim, ens en recordarem d’aquí un mes? I d’aquí tres?

– Les eines 2.0 són un espai de llibertat o ans al contrari són un globus de fantasia per mantindre’ns a tots embaucats?

Apareixen noves formes de comunicació i transmissió de dades que fan tremolar els ciments i la seguretat dels països com és el cas emblemàtic ja de wikileaks. La nova comunicació ens fa més lliures?

Apareix el costat fosc del 2.0: pederàstia, mobbing, esclavatge sexual, amenaces de mort, difusió de la xenofòbia, el racisme i el feixisme…

Milions de persones connectades a la xarxa. Ens en recordem de totes aquelles que no poden ni saben ni tenen ni en tenen consciència de l’existència de les eines TiC?

Tot ho podem fer mitjançant la xarxa i en tenim multitud d’eines en multitud de formats. Quedarem atrapats a l’iphone, a l’ipad, al netbook? Deixarem d’abraçar-nos, estimar-nos, besar-nos, acariciar-nos, en definitiva, deixarem de socialitzar-nos?

Tot allò positiu que podem aprofitar per als  nostres beneficis personals o professionals, ho podem abastar tot realment?

Diuen –qui?No ho sé– que el 2.0 ja és història i entrem de ple al 3.0. Ai mare! On és? Què és? L’atraparem el 3.0?

Per a mi, les eines 2.0 són:

Paraula, vídeos i fotografia combinats enmig d’una tempesta
cibernètica inabastable, incapaços d’assumir-la ni copsar-la en la seva
totalitat.

Aposta personal: l’any 2011 serà l’any d’explosió i adhesió massiva al twitter.

A tots els lectors de Balances Oktoberfest, a tots els lectors de la catosfera en general i a tots els internautes del món, que tingueu una immillorable entrada de 2011.

sergi borges

 

 

 

Publicat dins de Els debats del fons del pou | Deixa un comentari

Qui oblida la seva història

Publicat el 26 d'agost de 2010 per aniol
26 d’agost de 1938

Parte d’un bàndol

“Ayer, 25, se ha cumplido un mes del victorioso paso del Ebro por las tropas españolas. Además de reintegrarse para la patria buen número de poblaciones, liberándolas de la presencia ominosa del invasor, han sido desarticulados totalmente los planes del adversario, que se estrellaba entonces contra la heroica resistencia de las fuerzas de Levante y hoy sigue consumiendo sus mejores reservas ante la inquebrantable tenacidad del pueblo español.
La aviación extranjera intentó desde el primer día, por acciones en masa, aplastar nuestra ofensiva; pero frustrados en absoluto sus propósitos, por la actuación gloriosa de los aviones republicanos que de día en día superan sus hazañas, así como el certero fuego de nuestros antiaéreos y por el fuego de la infantería española, lográndose abatir bajo lluvia de toneladas de metralla tantos aparatos de la invasión.”
Parte de l’altre
“En el sector del Ebro ha seguido su desarrollo nuestra maniobra, castigando duramente al enemigo. Las bajas que se le han ocasionado son numerosas y los prisioneros caídos en nuestro poder pasar de 160.
En combates aéreos han sido derribados hoy nueve aviones enemigos y otro más por artillería antiaérea. Ayer, además del que se hizo constar parte, fueron derribados otros cuatro aviones rojos”.

Publicat dins de Els debats del fons del pou | Deixa un comentari

Què podríem fer amb 96 milions d’Euros?

Publicat el 12 de juny de 2009 per aniol

L’ 11 de juny de 2009, el Real Madrid Club de Futbol ha fitxat Cristiano Ronaldo, jugador de futbol, per noranta-sis milions d’euros.

Opinió personal: pagar aquests diners per un futbolista és directament pornogràfic.

Us proposo un debat.

Què podríem fer amb 96 milions d’euros?

S’accepten tot tipus de propostes, des d’erradicar els deutes externs de països africans fins a calcular quantes piruletes a 40 cèntims cadascuna podríem comprar amb aquests diners.

Vull dir que si voleu podeu arreglar el món (que se’n pot bastant, d’arreglar-lo amb aquests diners) fins a proposar frikades o coses curioses.

Aquí va la meva. A mi m’agrada llegir i jo em compraria llibres amb aquests diners. Si calculem un preu mitjà de 20€ cada llibre, em podria comprar, atenció, quatre milions vuit-cents mil llibres (4.800.000). Necessitaria unes quantes vides més per llegir-los tots.

També m’agrada molt viatjar. Algú podria dir quantes voltes al món podríem fer amb aquests diners? Pregunta ambigua per on es miri.

I per acabar una pregunta?
Què nassos vol dir Prick? (fixeu-vos en la foto!!!!!)

sergi borges

Publicat dins de Els debats del fons del pou | Deixa un comentari

Paranoia al Baix Llobregat

Publicat el 24 de novembre de 2008 per aniol

El triangle que formen les poblacions de Sant Joan Despí, Cornellà de Llobregat i Sant Boi de Llobregat es troben en estat de risc químic. Uau!!! Sirenes, tancament obligatori a les cases o edificis propers, escoltar la ràdio (només Catalunya Ràdio o Radio Nacional de Españñññña), impossibilitat de fer trucades, impossibilitat d’anar a buscar els nens i nenes a l’escola…uf!!! Els habitants d’aquestes poblacions estan rebent (o rebrant) uns tríptics que expliquen els passos que cal seguir segons el Pla d’emergència de risc químic a Catalunya, Plase Q Cat. I tot això és perquè aquestes tres poblacions tenen a tocar dues empreses importantíssimes que treballen amb productes químics: la Societat General d’Aigües de Barcelona i la Barcelonesa de Drogas y productos químicos.
Sí, ja ho sé, em direu que són protocols de seguretat bàsics en societats civilitzades del primer món; sí, ja ho sé em direu que la setmana pasada es va activar el Plase Q Cat a la Pobla de Mafumet per culpa d’un incendi a una empresa de Repsol; sí, ja ho sé em direu que la societat civil ha d’estar organitzada, informada i preparada davant una situació de risc…

Jo el que vull proposar és un debat: realment la població civil actuaria tal i com demanen les autoritats en cas de pànic generalitzat? Estem (estic) preparats per seguir aquests protocols de seguretat en cas de pànic? Tots i totes els ciutadans i ciutadanes estem preparats i preparades per interpretar correctament les prohibicions i/o consells que ens donen les autoritats competents?

La crítica que faig és que tot plegat em sembla molt ianqui, molt “american way of life”. El que de debò haurien de vetllar les autoritats és que la seguretat d’aquestes empreses químiques fos implacable i de risc zero. D’acord, el risc zero no existeix, però després de l’estiu que portem amb segons quins accidents a Vandellòs, on també se’ns amaguen les causes dels accidents i s’ometen responsabilitats, la ciutadania té la mosca darrere l’orella. Sipeta Vandellòs, ni sirenes ni Catalunyes ràdios que valguin…

Que consti que no estic en contra d’aquests protocols de seguretat, el que dic és que dubto molt sincerament que, en cas de pànic,  la gent no s’amagui dins els seus cotxes, no vagi de pet a buscar els seus fills a l’escola i el primer que faci no sigui trucar per telèfon.

Jo paranoio, tu paranoies, ell paranoia, nosaltres paranoiem, vosaltres paranoieu, ells paranoien…

sergi borges

Publicat dins de Els debats del fons del pou | Deixa un comentari

Per què els transportistes tenen dreta fer vaga i la gent és subnormal

Publicat el 11 de juny de 2008 per aniol

Per començar, no és
que els transportistes tinguin tot el dret del món a protestar pel preu dels
carburants; és que gairebé hi estan obligats, no tan sols ells; tothom!!! La
gent  del món s’hauria d’alçar en bloc
amb les eines de segar a la mà i les torxes enceses per assaltar el castell
dels senyors de les petrolieres i procedir a un linxament públic, al més pur
estil tradicional de protesta (vegeu si no qualsevol llibre d’història per a
trobar alguns exemples: la revolució francesa, la russa, la dels Segadors, la
remença… etc). És així com es fan les coses a la societat humana.

El que és
tristament patètic són les mostres de pànic apocalíptic de tota la gent
SUBNORMAL    que es dedica a assaltar
supermercats per acaparar oli i llet com si s’hagués d’acabar el món.

Sí, que no vagin
els camions és un problema, oi? Haver-ho pensat abans de crear una societat
totalment dependent del transport per carretera on els productes locals ja no
existeixen perquè els de Grècia van fins a Rússia, els de Suècia fins a Espanya
i els Espanyols cap a Turquia; i si pot ser, en hora punta col·lapsant el túnel
del Montblanc.

I què se n’ha fet
dels trens de mercaderies? Si la xarxa ferroviària no fes pena podrien seguir
existint aquestes alternatives de transport de productes per a casos
d’emergència (o simplement per estalviar camions).

El que no tenen
dret a fer els camioners és col·lapsar les rondes i recórrer a acciones
violentes contra els que es neguen a fer vaga –molts perquè són autònoms o no
podran recuperar els diners que perden estant parats. En un país en crisi
immobiliària i la inflació pels núvols, molts treballadors autònoms amb
hipoteques astronòmiques i guarderies privades perquè les públiques no tenien
plaça pels seus fills, no es poden permetre deixar de treballar una setmana.

Per l’augment del
preu dels carburants, tots hauríem de sortir a protestar; i de passada, penjar etiquetes
de “sóc subnormal” a la penya que acapara 28 litres de llet i 28 litres d’oli al súper
en previsió de la guerra termonuclear global.

 

La niña del pozo

Publicat dins de Els debats del fons del pou | Deixa un comentari

Gasolina o dièsel?

Publicat el 28 d'abril de 2008 per aniol

Retornaré a la secció dels debats amb un clàssic: gasolina vs dièsel.
La raó, simple i senzilla, és que m’he de comprar un cotxe. Marxo de Barcelona, ciutat asfixiant i fagoticida; Cerco la tranquil·litat en un principi a Osona, on els transports públics segueixen la tendència de la Catalunya no metropolitana a ésser en el millor dels casos deficients. I el dilemma que se’m presenta és triar el tipus de combustible. La diferència de preu entre l’un i l’altre és notable i per tant, necessito bones raons i arguments per decidir-me a traspassar la línea dels 11 mil euros en pro del gasoli. En aquest tema he comprovat que tothom té la seva opinió. Què tal si la compartim?

De moment, Internet és un recurs per a aquets debats.
http://diesel.portalvasco.com/  et permet fer un càlcul d’amortització del dièsel.

Publicat dins de Els debats del fons del pou | Deixa un comentari