BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

The 11th Hour – Festival de cines de pau i drets humans

Si pots anar gratis al cine, no dius que no.
Inauguraven el festival de pau i drets humans i la Mireia tenia 4 entrades per a l’estrena, així que vam anar-hi. L’organització de l’acte, la podríem qualificar de “poc brillant”. Una paia vestida de princesa Leia –a mi em sembla molt bé que un estigui ficat a la casa del Tibet, les causes pro drets humans i el hippisme més obsolet, però en aquest món, si vols arribar a la gent, has d’esperar que se’t prenguin seriosament, i vestir-se com si anessis a la convenció Star Wars, no és la manera. La qüestió és que era un dia entre setmana, a les 10 de la nit.
La gent treballa, el metro tanca a les 12 i aquestes coses. Com que presentaven el festival, la Leia va fer el discurset inaugural (dots d’oradora: nuls). I llavors va començar a presentar convidats, els quals havien de sortir tots a parlar. La de Greenpeace –encara pitjor oradora-, el representant de la casa del Tibet –un monjo que amb la seva sensatesa budista va admetre que no era moment de discursos sinó de veure la pel•lícula i va ser brevíssim-, el representant d’una organització birmana – que tenint en compte que al festival hi ha un dia dedicat a les pel•lis sobre Birmània i al tema de Birmània, potser hagués estat més escaient aquell dia… dic jo-, va sortir amb uns folis a la mà i la gent va començar a bufar als seus seients. Va fer un discurs en un anglès incomprensible que entendria un 10% de la sala sobre la necessitat que els polítics es mobilitzin per Birmània i tal… Ja, però, és que aquí, l’únic polític que hi ha és el regidor de medi ambient de l’ajuntament de Barcelona, i la resta de penya ha vingut a veure una pel•li sobre el canvi climàtic. Després la Leia va presentar un dels responsables de la Pel•li –l’únic orador que realment tenia sentit, però ningú no se’l va escoltar perquè la gent ja n’estava farta. Després va pujar el regidor de l’ajuntament i aquí el murmuri de fons de la gent era evident. Van començar a proliferar els atacs de tos col•lectius. Va pujar un altre paio, prometent “seré breu”. Algunes persones van començar a marxar. La noia que estava asseguda amb mi ho va descriure com: això és un abús. No, això és una organització pèssima! Finalment van passar la pel•lícula. The 11th hour és un documental d’imatge ràpida i una mica estressant en moments, que bàsicament és un missatge per dir-nos: o canviem ja la nostra mentalitat consumista, el nostre sistema de producció industrial i la nostra economia, o ens en anem a la merda com a espècie i de passada, arrosseguem el 99% de la resta d’espècies del planeta en la nostra extinció. Hem d’abandonar el nostre sistema de producció que genera més residus que productes –i que tan sols és un lent suïcidi per a l’espècie humana-, i imitar la natura, on tot s’aprofita. Hem d’abandonar els combustibles fòssils i fer fora tota la classe política –és un docu americà- que està ficada en la indústria del petroli i, per tant, no farà res per les energies renovables. O ens movem ja, o morim. De fet, és una crida a la revolució anti-industrial (o millor dit la nova revolució industrial). És massa ràpid de desenvolupament a trams i no et dona temps de veure bé els exemples que et posen d’edificis sostenibles o trens ecològics… però per primer cop va més enllà de la simple presa de consciència del problema ecològic i fa una crida al canvi – a un canvi radical, a gran escala i global. I això és una novetat. A la nostra generació li toca canviar el món – i per primer cop, literalment. Potser és molt ianqui i una mica panflet, però em va agradar el seu plantejament radical.

La niña del pozo

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Por i fàstic a…Salton Sea

Espectacular documental al 33 sobre el Mar de Salton, un mar que es podria anomenar el mar de la Mort: s’hi moren milions de peixos l’any, els pelicans s’infecten de butolisme, suïcidis per aquí, penjats per allà, inundacions descontrolades. Una desfilada de frikies marca de la casa expliquen que el Mar de Salton esdevindria el punt turístic més important dels USA si es netegés el mar. Mentrestant, esperen i es podreixen. Deliciós retrat de l’Amèrica profunda.

Diu que tot va començar a mitjans 60 quan els inevitables ianquis van veure negoci a l’espectacular mar Salton, ubicat a Califòrnia, arran de la frontera amb Mèxic. Típic: comencen a muntar zones recreatives, amb bars, minigolfs, àrees de pesca, fins i tot un port esportiu, "espectacular i deliciós" afirma un vell.
Els caps de setmana, milers de caravanes i cotxes particulars arriben principalment per pescar i practicar esports aquàtics, alguns comencen a comprar parcel·les i els especuladors a construir cases. El primer freaky, un home gran amb la seva caseta guai diu: "era com anar de vacances al Mediterrani". Les imatges el desmenteixen: un mar enmig d’un desert i prou.
Aquest boom s’acaba amb dues tempestes tropicals al 1976 i 1977. Inundacions a dojo perquè, com diu un testimoni, "el mar no té desaigüe". Bravo. A partir de les inundacions, el retrat d’un infern: desastres, un rere l’altre, i frikies que els neguen, els desmenteixen i els justifiquen. Les males llengües asseguren que gegantines corrents subterrànies de les aigües residuals de tot Mèxic desemboquen al Mar de Salton. "Nooo", nega un, "això és una fal·làcia. Són les aigües més sanes de Califòrnia". Sí?
Milers i milers i milers de peixos moren a Salton Sea, però "és millor perquè tones de peixos morts retonifiquen el mar, es formen algues i donen menjar als nous peixos". Buf! I així tornen a pescar, però un testimoni assegura "els pescadors d’aquí no se’ls mengen mai".
Un altre desastre: els milers d’ocells migratoris que passen els hiverns al Mar de Salton moren al menjar-se els peixos i s’infecten de butolisme. L’epidèmia és tan gran que pot arribar a afectar les persones. Els serveis ecòlogics dels Estats Units es passen des de 1996 recollint pelicans morts i intentant guarir els malals. Diuen que 7 de 10 se salven. I això els anima.
I a part la gent. Els frikies. Tots esperen que s’inverteixin diners per convertir el Mar de Salton en un paradís turístic. Mentre esperen, una noia negra ens explica "allà va morir un home, allí un es va penjar, fins i tot en aquesta casa un es va morir cagant". Però el perill sempre ve de fora. "Són els de Los Angeles que vénen a robar i fumar herba. Aquí no hi ha res, però és tranquil. No hi ha bandes i així els teus fills no cauen en les drogues". Una nena proclama: Si m’ofereixen droga, dic no. La nena ens presenta el major friky: Papi Blanchot, un hongarès que diu que va lluitar per la llibertat "fugint d’Hongria quan van entrar els comunistes". Es declara lluitador de la llibertat mentre ensenya el cul fent un calvo als nens i nenes del poble. Beu cervesa i diu mirant la llauna: Això és Amèrica!
Més frikies: un que diu que parla amb Déu i comença a pintar una…muntanya!!! amb missatges tipus Holy Bible o Deu ens salvarà. La muntanya la fa amb fang i evidentment li cau a sobre. La torna a fer i la fixa amb caravanes abandonades i ciment. Molt ecològic. Un altre friky: un vell de 80 anys va en pilotes perquè es declara nudista. Reclama el Mar de Salton per fer la major àrea nudista de Califòrnia. Al seu costat, la bandera de barres i estrelles.
Una vella ens explica que Sonny Bono, un congressista va començar a fer campanya per invertir Salton Sea i ho va portar al Congrès dels USA. La vella diu: "tot es va acabar quan Sonny Bono va anar a esquiar"i es fot a riure. Sonny Bono va morir fent esquí nàutic!!!
Una senyora intenta vendre’ns la moto: una parcel·la amb desaigüe per fixar una caravana o una casa mòbil val 3500 dòlars. Ens ho recomana. "Es una inversió, el Mar de Salton serà un paradís, no sé quan, però ho serà". Ni de conya.
Opinió personal: un lloc horrorós. Espantós. En l’actualitat està infestat de construccions barates ("cutres") abandonades després del fracassat boom inicial. Una bonica posta de sol no amaga un desert lleig banyat per un mar que és el mar de la Mort.

sergi borges

Y tu que sabes?!?!?!?

Només sé que és una estafa: en vaig tenir prou quan per intentar explicar-nos la reacció del cos humà a l’excitació sexual, la nostra protagonista arriba a la feina i es troba el seu cap, rollo Benny Hill, mirant-li el cul a la seva secretària després de llançar-li un paper a terra per a què el reculli.


Me’n vaig anar del cine tres quarts d’hora després que comencés aquesta estafa majúscula. I massa que vaig durar amb semblant espectacle. El que hauria d’haver estat una suggerent explicació científica al voltant de la condició humana i el desenvolupament dels seus actes s’havia convertit en una autèntica bajanada disfressada amb explicacions d’uns personatges, pressumptes físics, neuròlegs, psiquiatres, teòlegs, anestesistes, biòlegs moleculars i fins i tot un pobre vident que es fa passar per filòsofa mística. Qui els va enganyar per aparèixer en aquesta bírria de documental?

El paper que dóna el cine Verdi diu: “[…] la película se sumerge en el fantástico mundo de Alicia en el País de las Maravillas con sus encuentros casuales y sus fenómenos inexplicables.” I és clar, els incauts espectadors com jo i la raki piquen, compren l’entrada i acte seguit ja estan flipant amb aquesta presa de pèl que provoca atacs de riure nerviosos a mesura que deixa pas a una extrema i profunda indignació. Quin insult per a Lewis Carroll!!! Pobre Alicia, aquesta pressumpta pel·lícula no li arriba ni al serrell de la faixa a les seves aventures.

El tuf ianqui apareix ja des del principi. El tuf ianqui del seu producte popular i escombraria. Comencen a aparèixer una sèrie de preguntes a l’aires que van lligades amb una història que condueix una persona sord muda que treballa de fotografa, tot plegat amanit amb l’opinió dels experts científics, opinions tan enravessades que no diuen res bàsicament perquè no s’entenen. Malament quan en un documental sobre el misteri del ser humà les explicacions ja d’entrada no s’entenen. I l’espectador comença a observar, primer flipat, i després indignat, com la fotògrafa, que suposadament hauria de ser Alicia, és una empanada, és una flipada de pa sucat amb oli. Buf!!!

Intentes aguantar al seient esperant un canvi revel·lador que canviï el rumb d’aquella basofia i tot torni al que prometia la falsa publicitat. Però amb dues escenes de la presumpte pel·lícula ja pots treure l’entrellat que l’estafa és real. La primera és quan intenten explicar com reacciona una persona quan veu alguna cosa que és nova, que no coneix. Després de teories inintel·ligibles sobre el cervell i les seves capacitats (pobre cervell, com me’l maregen) acaben per posar un exemple molt sospitós: el que van sentir els indígenes americans quan van avistar per primer cop les caravel·les de…!!!Cristòfor Colom!!! I ells què saben si els indígenes americans no havien vist abans algun altre vaixell pel mar? I ells què saben si els indígenes americans no tenien per ells mateixos navegacions pròpies encara que no fossin tan espectaculars com les putes caravel·les de Colom? Sabeu que diuen a la peli sobre la reacció dels indis? Afirmen que els indígenes americans no van sentir res en veure les caravel·les de Colom perquè mai havien vist cap caravel·la i per tant no podien sentir res perquè per ells era una cosa nova mai abans vista. Ni tan sols al veure-les a la llunyania no haurien experimentat cap sensació. Sabeu de qui era la culpa del sentiment de temor que van experimentar al veure-les? Del xaman de la tribu que com estava fins al cul d’herbes psicotròpiques anunciava l’arribada d’una espècie de Déu. No us sona d’alguna cosa aquesta interpretació? Imperialisme, potser? Encara hi som amb allò de què Colom va descobrir Amèrica?

La segona escena encara és més dantesca. Figura que la fotografa sord muda arriba tard a una sessió de fotos. Al ja s’està cagant-se en tot perquè perd un metro, però de seguida se li passa el cabreig quan es queda al·lucinada amb un anunci publicitari. Se li acosta un tipus del metro que li fa una reflexió insofrible i amb un punt d’erotisme (sembla que se la vulgui lligar) sobre la interpretació de l’anunci. La fotografa se’l mira com un boig pero acte seguit se la veu molt pensativa amb la reflexió, que no té ni cap ni peus, del viatger. Ui ui ui!!! Però seguim. Acte seguit veiem a la dona pel carrer corrent per arribar a la sessió quan de sobte veu un nen negre juagnt a bàsquet al carrer. Malgrat la pressa que té es para i el nen pretén ser el conill d’Alicia però d’un mode barroer i barat. El nen comença fotent unes reflexions sobre la realitat que no faria ni un científic quàntic i li demostra a la nostra protagonista que no tot el que veiem és real i que hi ha moltes realitats superposades. Fins aquí encara. L’obliga a llençar a cistella i la noia falla. I el nen li diu que no te fe que ho torni a intentar. I aleshores amb uns efectes especials horribles comença una perorata sobre la realitat en forma de pluja de pilotes de bàsquet. La noia veu la llum (osti tu, quina crack) llença i encistella. Ooooohhhh, basket!!! Ara ja està contenta. I li pregunta al nen com ho sap tot això ell. I aleshores el xaval es treu un còmic de la butxaca i diu que tot el que sap està en les històries de no sé quin cony de superheroi americà. Indecent.

I aleshores, com no, apareix la figura de Déu. Home, no hi podia faltar!!! Les reflexions sobre Déu per part dels experts encara eren més difícils d’entendre, però hi va haver una que semblava la d’un integrista cristià que deia que tot en l’home humà és possible, però de cap manera dubtar de la existència de Déu. Amb una agressivitat indigna d’un científic manava a l’espectador que Déu és intocable i res té a veure amb les mil i una probabiliats del ser humà. Ah!!! Collonut!!!

Me’n vaig anar quan per intentar explicar-nos la reacció del cos humà a l’excitació sexual, la nostra protagonista arriba a la feina i es troba el seu cap, rollo Benny Hill, mirant-li el cul a la seva secretària després de llançar-li un paper a terra per tal que el reculli.

“¿!Y tu qué sabes!?” és una estafa en tota regla disfressada de producte nordamericà amb el seu tuf característic. El millor que podeu fer si voleu saber les diferents probabilitats que té el ser humà des d’un punt de vista psiquiatric, psicolgic o neurofisiologic és veure el programa de televisió Redes de l’Eduard Punset que és d’un rigor científic i on les explicacions emeses s’entenen i arriben a tots els espectadors. I si de debò voleu submergir-vos en el món d’Alícia en el País de les Meravelles llegiu el llibre de Lewis Carroll.

 

 

CASINO de Martin Scorssese

Un conte de fades sanguinari i cruel, on ens claven una autèntica pallisa amb pals de ferro que ens rebenten.

La fàbrica dels somnis era la definició del cine que feien els nostres avis, fins i tot els nostres pares. Els que tenim més de 30 anys ens podem considerar fills de la generació audovisual, la qual va començar amb el VHS i segueix el seu ascens imparable amb la webcam, l’últim dels cims assolits. I encara l’últim dels últims pot ser youtube. Els que tenim més de 30 anys podem definir el cine com l’art de fer contes de fades gegantins per més cruents i cruel que puguin semblar.

Perquè Casino és un conte de fades dins la monstruosa realitat de Las Vegas. Una trama impecable propera a la perfecció malgrat que sigui una trama embolicada. Les trames embolicades fan pensar i el guió de Casino és EL guió, el demés són punyetes. Casino és un conte de fades exigent per a l’espectador que acaba plenament recompensat i ¿satisfactòriament? remogut. L’espectador resta angoixat més enllà del final.

Casino és un conte de fades perquè descriu un passat, imaginat o no, però ben proper a la vida real que coneixem. El que fa por de Casino és que pugui ser real, fins i tot que ens pugui passar a nosaltres. Aquest conte de fades utilitza el present real i el ridiculitza. A la pel·lícula podem sentir: “Las Vegas es hoy Disneylandia”. Els personatges que surten a Casino els podem imaginar a la vida real? I tant. Però Casino ho disfressa tot amb una gegantina història d’imparable descens als inferns on apareixen diners, poder, sexe i desesperació. Què fer? Ens ho creiem o no? Els contes de fades sempre són mentides. Per això ens agraden tant.

Fins i tot la música és un personatge a Casino. Un personatge entranyable que ho va lligant tot d’un mode envolvent i acompanya la trama com un actor més. Els contes de fades sempre van envoltats de músiques envolvents que ens embriaguen.

El final no aconsegueix fer desapareixer l’angoixa. Tot el que ha passat ens diuen que en realitat no ha passat. Sí, és clar, però restem angoixats. Per això Casino és un conte de fades perquè Martin Scorsesse ens vol fer creure que el que passa a Casino ja no passa avui. I aconsegueix fer creure ambdues coses: que la realitat és la de Casino, però ara ja no. És un conte de fades, salvatge i brutal, però un conte al cap i a la fi.

M’agraden els adjectius. Robert de Niro en el seu paper de Sam Rohnstein està estratosfèric, galàctic, sublim i descomunal. Grandiós. A Casino Robert de Niro és un Deu de la interpretació. Tot actor hauria de voler ser Robert de Niro a Casino.

I Joe Pesci està senzillament estel·lar.

Menció a part per a Sharon Stone que tothom recorda quan es va obrir de cames a Instinto Básico. Mirant Casino descobrim una nova Sharon Stone, descobrim una monumental actriu digne de reconeixement i lloances. El seu personatge és difícil, imprevissible, subjecte a tot tipus de canvis. Ella s’adapta perfectament al seus nous rols i Scorsesse la fa brillar des de tots els angles possibles. A Casino la veiem des de tots els punts de vista: guapa, pèrfida, llesta, desagradable, traidora, etc. Impressionant.

Hi ha contes de fades les formes dels quals podem qualificar de màgics com les joies de Miyazaki El viaje de Chihiro o El castillo ambulante; hi ha contes de fades entranyables com Paris, Texas; humorístics com La vida de Brian; deliciosos i brillants com Down by law de Jim Jarmusch. I hi ha contes de fades com Casino, on ens claven una autèntica pallisa amb pals de ferro que ens rebenten.

sergi borges

Crònica d’un fracassat intent de fer un blog

Fa un temps, ja molt, el Sergi em va començar a perseguir amb la idea de fer un blog conjunt.
Insistent com és, vam aconseguir quedar un dia i obrir-ne un de prova al meu servidor personal.
Era gener del 2006.
Ja sabíem que, tot sovint, els blocs solen ser els diaris depriments de quatre penjats que
airegen les seves desgràcies per Internet.
Els que ens coneixeu a mi i al Sergi, o a un dels dos, sabreu perfectament que som massa frikis per anar deprimint la penya amb les nostres desgràcies.

Al contrari, el nostre ànim era un espai on vomitar totes les nostres opinions sense embuts sobre les coses de la vida i del món. Era una idea maca i prometia.

Desgraciadament, la cosa es va quedar aquí. Des de llavors, no ha plogut molt i ha nevat zero però el temps ha passat, i jo amb els meus contes, la meva feina de traducció i els meus caps de setmana provant de matar-me a les tarteres del Pirineu o insistint en trepar parets amunt tot i ser una patata en el tema i amb la idea fixa d’anar-me’n a viure al poble més perdut dels Ports… vaig abandonar aquell primer bloc -que de fet, tenia seccions i bastants posts, però que se m’omplia d’spam i vaig decidir eliminar-lo. RIP.

Mentrestant, el Sergi es llicenciava: al·leluia!- en filologia catalana després 13 anys-, se n’anava a viure amb la Raquel a l’antic pis de la Montse a Sant Andreu i es posava a treballar de corrector i de profe per a immigrants, deixant enrere per sempre temps de misèria atenent 10.000 garrulos mundials al dia i altres feines poc recomanables.

De tant en tant ens veiem o ens escrivíem i recordàvem el nostre oblidat projecte de bloc – un de tants projectes conjunts oblidats de la nostra col·lecció personal, el més important de tots, i que algun dia tocarà enfrontar, el famós guió-.

Però ahir la tarda, ens vam posar en marxa. Vam obrir aquest humil Oktoberfest i vam decidir proclamar-lo als quatre vents. No hi ha res, encara, però us convidem a fer-lo créixer amb les vostres aportacions… El nostre bloc és el vostre bloc. 

Benvinguts a la festa de la balança.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LOS OTROS, d’Alejandro Amenábar




El primer que vaig fer quan es va acabar la projecció va ser anar a la guixeta del cine a reclamar que em tornessin els calés de l’entrada.


La guixeta restava tancada; era l’última sessió. No obrien fins a l’endemà, però vaig picar ben fort contra el vidre. Res a fer.

Qualsevol conte d’Edgar Allan Poe fa més por que Los otros perquè tota la recreació ambiental de Los otros la trobem a Edgar Allan Poe. Aquest és el gran “mèrit” de la pel·lícula: copiar l’atmòsfera de Poe. I res més. En un conte de Poe trobem tot el que hi ha a Los otros i, per descomptat, la pel·lícula no li arriba ni a la sola de la sabata a l’univers de Poe.

A Los otros tot és tan previsible que t’avorreixes com una ostra. Fins i tot el parell d’ensurts de tota la pel·lícula són previsibles, els endevines. El pitjor és això: t’estan dient que vas a veure una pel·lícula de terror i només hi ha dos….dos!!! grans ensurts, a sobre previsibles i que queden en això, en simples ensurts. Qui digui que el va atrapar progressivament l’atmòsfera de Los otros fins a produir-li una gran sensació de terror i angoixa, té un gran dèficit en quant a pel·lícules de terror. Simplement li podríem recomanar el terror en estat pur, el terror líquid de La matanza de Texas de Tobe Hooper (compte! no confondre’s amb el remake de l’any 2004 que d’aqui poc podria sortir en aquesta secció).

Els personatges es queden en el llindar de la presentació inicial. Ni evolucionen, ni progressen ni varien res del que no sàpiguem des de l’inici. El personatge de Nicole Kidman és passa la pel·lícula de mala llet, tancant finestres i portes, renyant els nens i passejant amunt i avall atemorida. Ui quina por!!! A Los otros fins i tot Nicole Kidman fa pena perquè perd tots els seus dots interpretatius gràcies a un paper repetitiu, fals, carrincló, poca-solta i d’un dramatisme de pa sucat amb oli. Voleu veure Nicole Kidman de debò? Mireu Dogville de Lars von Trier o Eyes wide shut de Kubrick. Els nens són tan avorrits que ni quan tenen la possibilitat d’escapar-se de la casa fan res d’interessant. La nena il·luminada és castrada constantment per la mare fins a l’avorriment, al nen petit cagadubtes li vas agafant una mania creixent a mida que va avançant la peli fins que arribem a la brometa del cementiri; ratlla la més pura de les penositats i dispara totes les alarmes de la falta d’idees que trobem a Los otros. El marit que torna de la guerra és un amargat i més soso que un plat sense sal. En comptes de la guerra sembla que torni d’un enterrament d’una tieta hortera. Els criats, uns altres amargats, que en comptes de simular una conxorxa intrigant i demolidora, es passen la peli mirant-se entre ells, còmplices, amb cara de tòtiles i ensenyant les fotos dels morts, ui quin terror!!!

I el final? Al final se’t queda cara de babau. Ah! era això? Buuufff!!! Al principi és la cara de babau de la que va neixent una progressiva sensació d’estafa flagrant, de pressa de pèl indomable, d’haver perdut diners i sobretot, temps. Aiiiii!!! El final és per a què et tornin els diners i puguis denunciar el senyor director en un jutjat de guàrdia que l’hauria de condemnar per tota la seva filmografia posterior a Tesis, és a dir pel 90% de la seva filmografia. Los otros no és que sigui molt soroll per res, és directament res de res, ni soroll, no arriba ni a tintineig. I el final, l’explosió final, ja és quan t’afartes, t’indignes i t’emprenyes. Veure Los otros és agafar una emprenyada de les grosses, és posar-te de mal humor, és un insult per a la paraula cine.

Dins l’àmbit de la crítica cinematogràfica, en general una estrella vol dir “Allá usted”; Los otros és mitjà estrella que vol dir: “Allá usted; si la ve se cabreará de lo lindo, maltratará a su perro, pegará a sus hijos, malditos los euros que perdió ya sea en el cine o en DVD”.

Si mai us trobeu a un videoclub i dubteu d’agafar Los otros, no dubteu: no l’agafeu. A canvi agafeu tots els contes d’Edgar Allan Poe i llegiu, per exemple, La caiguda de la casa Usher (en català trobareu traduccions de Carles Riba, i en castellà de Julio Cortázar; això sí que és un luxe); gaudireu de la por sense estafes ni presses de pèl. Ja veureu com m’ho agraireu.

Com diuen els argentins, Los otros és una cagada; com diem aquí, Los otros és un trunyo.

 

sergi borges

 

Lost in Translation






Sofia, Sofia, si no en saps, aprèn del papa…







Pobre Bill Murray! Després d’una extensa carrera com a actor còmic van i el nominen a un Oscar… Per quina pel·lícula? Lost in Translation. Viure per veure!!! No entenem com el 90% de la crítica cinematogràfica i el gruix de l’espectador mitjà d’aquest planeta poden defensar que “això” sigui una gran pel·lícula. Fins i tot han arribat a deshonrar Breve Encuentro, comparant-la amb ella.

Una de les defenses més típiques és afirmar que Lost in Translation (per què no han traduït aquest títol?) transmet a la perfecció la sensació de soledat que experimenta la protagonista perduda per Tòquio. I què? Durant 10 minuts està molt bé, però no pots omplir hora i mitja amb això.

Segona defensa típica: oh, és que retrata la nit de Tòquio. Primera, la persona que t’ho diu, probablement, el més a prop que ha estat de Tòquio és veient Bola de Drac pel Canal 33. I segona, si vols un retrat de la nit de Tòquio, tens dues opcions: Anar-hi, la qual cosa és cara i comprenem que no tothom s’ho pot permetre, o comprar-se la Guia de viatges del Discovery Channel.

Ara parlem del final. NO TREU CAP A RES!!!!! Quan sembla que han vist la llum i tot indica que faran alguna cosa de profit amb les seves vides, en una escena infumable pels carrers de Tòquio, el paio ATURA la vida de la metròpolis japonesa, com si es tractés de Palau de Plegamans en Diumenge de Pasqua, per què? Per fer-li un petonet i tustar-li l’espatlla. OHHH! Els defensors de la pel·lícula diuen que és que a la vida real és el que passa en realitat. La gent es resigna a la seva quotidianitat i tal. Però com diu una amiga meva: Si és realista, ja no és cine, són les notícies.

No ens impressiona l’atmosfera, ni la història, no ens arribem a sentir MAI identificats amb els personatges. Avorriment fins al final.

Els únics moments salvables són els moments Bill Murray, com no podia ser d’altra manera. Com per exemple, les proves per l’anunci de Whisky.

Sofia, Sofia, torna’t a mirar las Vírgenes Suicidas, que allò sí que era un tros de peli, i busca en el teu interior el moment en que et vas desviar del camí. Si no en saps, demana consell al papa.

La nena del pou & sergi borges

 

 

BENVINGUTS AL BLOC DE BARROBÉS & BORGES!!!

HA NASCUT DESPRES D’UN PART LLARG I DOLORÓS. ALIMENTEM-LO ENTRE TOTS PER A QUÈ CREIXI SA I FORT

Beneficieu-vos del
bram de Barrobés & Borges, balances oktoberfest, beneïts per un banzim-banzam
bantu boiximà bereber o beduí:

Benvinguts al
blastema que neix al so de les bandúrries, els banjos, les balalaiques i els
bandoneons, bastint berbenes de berenars de bullabesses botifarres bolets
brioxos i braons, brindant amb brous bullits de barbiturics des de
La Boca fins a La
Barceloneta
,
des de Berga fins a Bescanó, des de Buenos Aires fins a Barcelona, des de Bari
fins a Brindisi, des de Budapest fins a Berlín, des de Bretanya fins a
Borgonya, des de Birmània fins a Bahrein, des de Brasil fins a Bolívia.

Burxarem contra els
babaus, baboies, bajans i bajocs; els banaus, baldragues, baligues-balagues i
barrims-barrams; els bisbes beats, belitres, bergants, blasfems i bandarres,
els bramans, brètols, barítons de en bi bemoll i els busca-raons de butxaca.

Beureu beuratges on
hi trobareu bulímics amb boques bilabials, bífids i bel·ligerants; bregadors
bolxevics de butaca fumant burilles; bruixes sense brúixola que baixen de
balmes i baluernes muntant bacanals baladreres en un batibull de besos que fan
basquejar; el brogit d’un basar en un bulevard ple de bàscules de baquelita o
basalt o basanita plenes de baldufes, brotxes, botes i botons, i botiguers que
juguen a la bescambrilla i al bridge; bordells de beneficència amb bidets
bruts, plens de butaners amb barbes i bigotis, baldats per les bombones batuts per les butllofes que balafien els
seus béns amb bagasses barjaules i bardaixes barates tot buscant balanitis
brutals que els fan bruelar com balenes fets un basilisc; bebès bessons amb
bolquers brodats que fan becaines dalt brutals baobabs carregats de birimboies
bandejant borrasques blaves o bruixonades braves que fan soroll de barrumbada;
un brivall bielorús amb una betza bestial que brinda amb un britànic benvist al
Berguedà, beneficiari d’unes bodegues on es beu segons l’elecció en bóta o en
biberó; brigades bèl·liques de botiflers que fan bugada mentre les seves baionetes,
ballestes, bazooques, bengales, bombes i botafocs de broma no fan basarda al
bosnià que duu bossa, cotitza en borsa i brosta brins de boix al bosc.

Benaventurats els
qui brollaran idees i les boleiaran des dels seus burgs fins al blog BORGES
& BARROBÉS, BALANCES i BOHEMIS, blog que és un bagul barroc, una bossa de
bambú, la bambolina d’una Barcelona de barranc, el brillar de la balisa, la
botzina del budell, el bub-bub del bulldog, la buixarda dels brillants, el
brunzir dels bucaners.

[B]OLEM botxins
burletes i blasfems; barreja de barrabassades; befes bàquiques; bombes de
benzè, butà i berkeli; baguls de brams i bruels; biberons de barbitúrics
bàrbars; balances de bronze i baquelita; bacanals de beates en biquini; els
bidets dels bisbes i les bledes; búbals, búfals i burros bigarrats i…
bellugar-nos en bòlid, i els buròcrates, de bòlit!

Ben baladí!!!

Benvinguts!

sergi borges

Publicat dins de General | Deixa un comentari