BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

La “democràcia” de la indissoluble unitat (reaccioneu partits polítics catalans!!!)

Publicat el 29 de juny de 2010 per aniol

Por i fàstic en la “indissoluble unitat d’Espanya”

No per esperada, menys indignant.

L’única cosa que de veritat és anticonstitucional és aquesta sentència. Com si d’un partit de tennis surrealista es tractés (6 a 4, 6 a 4 i 8 a 2), ens arriba aquest nyap de sentència després de 4 anys per part d’un Alt Tribunal del Tribunal Constitucional (TC) digne de vergonya aliena: magistrats morts, magistrats amb el mandat caducat (fins i tot la presidenta!!!), magistrats reaccionaris i ultres, magistrats en contra de tot, magistrats adlàters d’altres magistrats…Un Alt Tribunal del TC de por i fàstic.

Resultat de la sentència: 14 articles anul·lats, 27 de reinterpretats, el terme nació a prendre pel sac, la llengua, arraconada i degradada un cop més — atenció al que arriba a dir La Vanguardia: “no perdamos la perspectiva, solo se trata de un hachazo a la lengua“–, el martelleig constant de la “indissoluble unitat d’Espanya”, i retallades en tot: justícia, immigració, caixes, vegueries, ajuntaments, serveis socials, competències pròpies…Fins i tot deixen clar que la convocatòria de referèndums i consultes populars és cosa seva.

Però què significa això? Què és aquest país de pandereta? Què és aquesta vacil·lada?

I això és democràcia? Quina? La seva? La democràcia de la “indissoluble”?

Demano als partits polítics de Catalunya que davant aquesta sentència, hi hagi desobediència. Que diguin: Molt bé, gràcies, torni’ns l’Estatut i el transformin en paper de vàter per a despatxos oficials, públics  i privats, i que ens enviïn a tots els ciutadans i ciutadanes rotlles de paper de vàter amb aquest estatut retallat. L’altre, el de debò, que el posin en pràctica immediatament, que ja anem tard, esperant els inútils aquests, i vol ploure.

També demano als partits polítics de Catalunya que d’una vegada per totes arraconin, menystinguin, despreciïn, aïllin, boicotegin, i rebaixin al PP de Catalunya. Que expulsin de manera immediata i fulminant qualsevol representant d’aquest partit o membre proposat per aquest partit que sigui del Consell de Garanties Estatutàries. Ja en tenim molts, d’enemics a fora, com per tenir-los a dins, a casa. I si us plau, traguem-nos les màscares, com diria aquell: aquesta sentència es produeix única i exclusivament pel recurs presentat pel Partit Popular als 10 sinistres personatges del TC. Ja n’hi ha prou!

I també demano als partits politics de Catalunya que des d’avui mateix comencin a promocionar, impulsar, empènyer, en definitiva, a propulsar de manera clara i fefaent el Referèndum per a la Independència de Catalunya. Vinga, senyors convergents, menys “ara no toca” perquè per a vostès mai tocaria, menys por, menys seny i més rauxa que ja seria  hora, que per després dir que ens vam equivocar, doncs ves per on, ja n’estem una mica farts d’aquest “nacionalisme”; vinga, senyors socialistes, si de debò voleu passar a la història per alguna cosa verament important, trenqueu les cadenes amb el PSOE d’una vegada per totes i comenceu a treballar única i exclusivament pels catalans –que no us adoneu que us enganyen, que si naps i cols, amb això del federalisme i no sé quantes bestieses més –; vinga, senyors republicans, a veure si us poseu les piles d’una vegada que porteu 70 anys proclamant la indepèndencia i un cop arribeu al poder, us arronseu com peixos bullits, us dividiu, i això és una olla de grills, sou vosaltres que heu de fer més pressió, sou vosaltres els que heu de donar un cop de puny a la taula, sou vosaltres els qui esteu més legitimats per convèncer els demés: vinga collons!!! I vinga, senyors d’Iniciativa, a veure si feu honor al vostre nom, i la preneu, la iniciativa, a veure si recupereu una mica de l’esperit del PSUC que tan bé us va anar desfer per poder pujar a les poltrones i a viure del “cuento”, a veure si us adoneu que això no és un “cau”, un “esplai”, que això és un país i que si sou el govern no podeu dubtar com ho feu, us heu de posicionar clarament, i evidentment heu de ser més professionals i responsables, i alinear-vos en un bàndol i sense fisures.

I vosaltres, senyors del PP i Ciudadanos, feu-nos un favor: deixeu Catalunya en pau, sou els enemics i sempre ho sereu.

Em sembla que queda clar com n’estan de plenes, les Balances…

Por i fàstic a Espanya, a l’estat espanyol, i a la indissoluble unitat d’Espanya.

Tota la informació en relació a la sentència  a notícia vilaweb.

sergi borges

Happy Tree Friends o com la innocència pot esdevenir sadisme pur

Publicat el 25 de juny de 2010 per aniol

Des d’una innocència aparent — atenció a la musiqueta inicial que se us enganxarà–, de sobte tot es converteix en un sadisme que posa els pèls de punta.

Són els dibuixos de Happy Tree Friends. Suposo que molts de vosaltres ja els coneixeu. Per als qui no, us deixo amb aquests videos youtuberos.

Com diu el tòpic, aquests dibuixos poden ferir la sensibilitat de l’espectador.

Vint-i-vuit mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de juny de 2010 per aniol

Enguany se celebra a Catalunya l’Any Maragall que commemora el 150è aniversari del naixement del poeta i el centenari de la seva mort.

Avui, 23 de juny de 2010, 28 mesos després de la mort de Josep Palau i Fabre, us mostrem què en pensava i com analitzava la seva obra el mestre Palau de Joan Maragall i Gorina.

Dos poetes un dels nexes d’unió dels quals és llur “Cant espritual”: el de Maragall i el d’en Palau i Fabre.

El primer que diu Palau i Fabre, tot parlant del gènere de la tragèdia a Catalunya, és que només hi ha tres obres que es poden prendre en consideració com a tals: Mar i cel, d’Àngel Guimerà, Antígona de Salvador Espriu i Nausica de Joan Maragall. Afirma Palau que Nausicaés una obra pulcra, acurada, escrupolosament escrita, neta“, però acaba per afirmar que “no és una tragèdia” perquè hi trobem “aburgesament”. Diu Palau: “El que resulta interessant per a nosaltres és que aquestes dues obresMar i cel i Nausicaens poden fer veure, a causa de llurs defectes, el que és una veritable tràgèdia“. De Guimerà lloa la seva embranzida, però la falta de sentit artístic — que la fa barroera–; de Maragall li fa nosa el seu aburgesament, però en canvi apunta un motiu que ja mai més abandonarà tota l’obra maragalliana: la paraula. Diu Palau: “Que l’obra s’infli com un fruit madur i no com un pneumàtic. Maragall es va preocupar per aquest aspecte, per aquest pes substancial de l’obra, per la qualitat de la paraula, de cada paraula“. Més endavant Palau i Fabre revelaria que aquestes consideracions sobre aquestes tres obres van ser escrites a París “una mica a les palpentes” i que si bé hi continuava estant d’acord amb l’essència del text, de bon grat l’enriquiria amb matisacions i contextualitzacions.

Per a Palau i Fabre un poeta es fa transparent , el descobrim, per dos camins: pel to –per l’accent, per la veu– i pel contingut. Diu que admira i prefereix els poetes de to divers, de diversos accents. I cita a Joan Maragall i Carles Riba. De Maragall diu que el de Vistes al mar és serè i objectiu, molt diferent de El comte Arnau, que per a Palau és arravatat i romàntic. El Maragall de Cant Espiritual és místic i reflexiu.

(continuarà)

Fragment de novel·la de José Saramago per a un homenatge

Publicat el 22 de juny de 2010 per aniol

El passat divendres 18 de juny moria José Saramago, poeta i novel·lista portuguès.

Des de Balances Oktoberfest, ens volem sumar al dol per la figura d’aquest gran escriptor.

Jo el vaig descobrir amb Memorial del convent (1982), un llibre meravellós i poc valorat. La parella literària formada per en Baltasar i na Blimunda són d’aquelles que les recordes per sempre.

En record i homenatge al gran José us deixo amb un fragment a l’atzar d’aquesta novel·la que us recomano vivament:

” Quan Blimunda es desperta , allarga la mà cap al farcell on acostuma a desar el pa, penjat a la capçalera, i troba el lloc buit. Palpa el terra, el jaç, fica les mans sota el coixí, i aleshores sent Baltasar que diu, No busquis més, no ho trobaràs, i ella, tapant-se els ulls amb els punys closos, implora, Dóna’m el pa, Baltasar, dóna’m el pa per l’ànima de qui te la va donar, Primer m’hauràs de dir quins secrets són aquests, No puc, ha cridat ella, s’ha girat bruscament i ha intentar rodolar enfora la màrfega[…] No em facis això, el crit ha estat tan colpidor, que Baltasar l’ha deixada anar, espantat, com penedit de la seva violència, No et volia fer mal, només volia saber quins misteris són, Dóna’m el pa i t’ho explico tot, Ho jures, De què servirien els juraments si no valguessin el sí i el no, Aquí el tens, menja, i Baltasar ha tret el sarró de dins l’alforja que li feia de coixí.
Cobrint-se el rostre amb l’avantbraç, Blimunda es va poder menjar el pa. Mastegava a poc a poc, un cop acabat, va fer un gran sospir i va obrir els ulls. La claror cendrosa de la cambra es va emblavir de sol ixent per aquell cantó…”
.

José Saramago, Memorial del convent, pàg.81/82 Proa

“Los detectives salvajes” de Roberto Bolaño: embriagadora i hipnòtica

Publicat el 18 de juny de 2010 per aniol

En l’últim apunt de la categoria Literatura: gènere en extinció us deia el que segueix mentre parlava del llibre Crim i càstig de Dostoievski: “I serà probablement la millor lectura de l’any — amb el permís del llibre que m’estic llegint en aquest moment el títol del qual de moment no revelaré–.

Doncs bé, ara sí que el revelo. Los detectives salvajes de Roberto Bolaño és la millor lectura d’aquest 2010.

Ara mateix em trobo sota els efectes d’aquell estat anímic en què es troben els segrestats recentment alliberats, és a dir, en una espècie de síndrome d’Estocolm que em permet afirmar “l’heretgia” següent: Los detectives salvajes és millor –o m’ha agradat més o totes dues coses alhora — que el llibre 2666 del mateix autor. És una heretgia personal dir això perquè a mi 2666 és un llibre que em va ajudar a sobreviure, em va mantenir en vida, em va fer sentir molt viu. De seguida entendreu perquè ve a tomb aquesta confessió.

Los detectives salvajes
(LDS) de Roberto Bolaño també és un clàssic com Crim i càstig. Encara diria més: Roberto Bolaño va escriure l’últim clàssic del segle XX –amb LDS — i el primer del segle XXI amb 2666.

A finals d’un infaust 2004, enfonsat psicològicament, amb la ment en un altre continent i amb l’amarga quotidianitat mesquina i mancada de tota il·lusió ben present, em vaig comprar 2666 de Roberto Bolaño el 31 de desembre de 2004. Va ser una entrada d’aire fresc tal, em va agradar tant, el vaig gaudir tant que com ja he dit em va permetre sobreviure, passar el mal tràngol i a l’instant Roberto Bolaño es va convertir en un Déu. Em vaig llençar a les prestatgeries de les llibreries per aconseguir més llibres de Bolaño. Però només en vaig comprar un: Los detectives salvajes.

Però no el vaig llegir. Mantinc una política de no llegir dos llibres seguits del mateix autor i el vaig desar a la prestatgeria de la biblioteca on va romandre latent, sempre seductor, sempre present, sempre a l’abast. Un dia, en un article de La Vanguardia intitulat Patti Smith felicita a Bolaño vaig llegir el següent: “Tras su texto, Patti Smith le cantó a Bolaño. Sólo con su voz. “Tus detectives salvajes me mantienen con vida“. Aquesta frase fou la metxa que va fer rescatar-lo de la lleixa de la biblioteca i llegir-lo sense treva.

Los detectives salvajes és un llibre embriagador i hipnòtic.

Qui no s’ha embriagat mai? L’embriaguesa perd tota la seva gràcia quan et passes de la ratlla. Aleshores t’endinses en el terreny de la inconsciència, el vòmit i la papositat –paraula no normativa, però que enten tothom–. En canvi, aquella embriaguesa on els sentits es multipliquen, on apareix l’eufòria, quan la desinhibició és màxima, en aquell instant on l’embriaguesa proporciona plaer, és així com et sents llegint LDS.

Associo lectura i plaer físic i aquest és un llibre la lectura del qual en provoca, cosa gens fàcil en els temps que corren.

D’altra banda, Los detectives salvajes és un llibre hipnòtic. Com el mític 2666. T’endinsa en la narració fins a tal punt que oblides el món real perquè ets dins les històries del llibre; hipnòtic perquè ets un personatge més que acompanyes els altres. És l’encanteri de la música del qui encanta les serps. És una hipnosi plaent, que s’allunya radicalment de la hipnosi entesa com a somnífer. Hipnòtic entès com una desconnexió amb el món exterior.

En les pauses en la lectura de LDS no hi ha treva. Hi penses. Però també et remous, t’indignes, t’inquietes, et meravelles, especules, t’excites. Oblideu-vos d’aquest llibre com aquell que t’endus al llit per agafar el son. La hipnosi d’aquesta novel·la et manté ben despert a la realitat.

I qui són els hipnotitzadors? Els dos personatges principals: Ulises Lima i Arturo Belano. El llibre es teixeix al voltant seu –en tres parts ben diferenciades, dues de les quals interconnectades– hipnotitzant, embriagant el lector mitjançant una tirallonga d’històries que recorren transversalment dues dècades temporals, infinitat de continents, països, regions, territoris, ciutats i pobles. Hi juga un paper ben destacat la ciutat de Barcelona.

Històries d’aventures, somnis, tràgiques experiències vitals, tortuoses relacions amoroses, sexuals, iniciàtiques. Històries versemblants, inversemblants –de nou el famós realismo mágico llatinoamericà, ben viu en Bolaño –, màgiques, alegres, tristes, alegres, desbocades, impossibles. Hipnòtiques. Històries d’aventures hipnòtiques que ens sedueixen i embriaguen. Mossos (de mos) de realitat, bocades de realitat, bocins de realitat embriagadores i hipnòtiques.

Los detectives salvajes és un llibre que se’t grava a la pell com un segell de foc. No és un llibre més. És un tòpic, però hi ha un abans i un després de llegir LDS. És un llibre frontissa. Esdevenim un nou lector un cop l’hem acabat de llegir gràcies al plaer que se’ns queda enregistrat a l’adn.

La força de Los detectives salvajes, els autèntics encantadors de serps (o de lectors) són els seus personatges. Tots. Són ells els que ens hipnotitzen i amb els quals recorrem les històries esmentades que ens emnriaguen. Bolaño deu ser el millor escriptor contemporani en la creació i caracterització dels personatges. Els dóna un retrat psicòlogic únic. Tots et provoquen una reacció: d’amor, d’odi, de fàstic, d’inquietud…

Roberto Bolaño és un ESCRIPTOR. En majúscules. Malauradament ja no hi és entre nosaltres. La seva fidelitat a una manera d’escriure i de narrar crec que li va costar la vida. Només amb una dedicació exclusiva, amb una inspiració d’hores i hores i més hores, a costa de grans sacrificis, pots escriure llibres com Los detectives salvajes o 2666. Ell que ens ajuda a sobreviure als demés, va pagar un preu molt alt. Roberto Bolaño és l’escriptor total, ben mereixedor d’aquest nom i ofici, avui tan menystingut i envaït per tants impostors en forma de periodistes, publicistes, advocats i científics.

Alta, altíssima literatura, allà on els altres no li arriben ni a la sola de les sabates.

sergi borges

16 de gener de 1973

Publicat el 15 de juny de 2010 per aniol

Notíces destacades d’aquell dimarts 16 de gener de 1973:

– Un incendi espectacular consumia l’edifici de les ambaixades d’Irlanda i d’Israel a la ciutat nord-americana de Boston.

– Richard Nixon anunciava que amb tota seguretat el divendres següent podria anunciar l’anhelat alto el foc a Vietnam. En aquell dia se sabia que la part vietnamita havia cedit en quatre punts molt importants.

– Golda Meir, la primer ministre d’Israel arribava a Ginebra (Suïssa) amb la intenció d’entrevistar-se amb el primer ministre de la Costa d’Ivori. La delegació africana desmentia aquest supòsit. Les mesures de seguretat que rodejaven Meir, extremes; ni tan sols els periodistes s’hi van poder acostar.

– En aquell llunyà setze de gener del 73 es va disputar el partit
d’anada de la primera edició de la Supercopa d’Europa, competició que
enfronta els guanyadors de la Copa d’Europa o Lliga de Campions i els
guanyadors de la copa de la Uefa, avui anomenada Europa League.
Aleshores la van jugar l’Ajax d’Amsterdam (campió de la copa
d’Europa’72) i el Glasgow Rangers, com a campió de la desapareguda
Recopa d’Europa del mateix any. El torneig va ser extraoficial, és a dir la Uefa no el va reconèixer perquè havia suspès durant un any l’equip escocès degut al
comportament indegut de la seva afició. Us recordeu no fa gaire d’un supporter britànic agafat a un arbre de les Rambles de Barcelona a punt de la inconsciència i el vòmit? Era del Rangers: els temps no canvien gaire. Malgrat tot, aquell enfrontament Ajax – Rangers es considera la Primera Supercopa d’Europa.

Naixement del dia: l’actriu nord-americana Josie Davies, actriu de sèries de televisió, entre d’altres Bones o CSI: NY. Si algú la coneix que aixequi la mà…

LA PEL·LÍCULA

Publicat el 13 de juny de 2010 per aniol
Una pantalla negra dona pas a la imatge fixa d’un frondós palmeral tropical al compàs d’un batec d’hèlices a càmera lenta. Les palmeres s’alcen, majestuoses, exuberants, mentre comença a sonar una música de fons: són els primers acords de The End, dels Doors. Un núvol de fum groguenc s’escampa per la pantalla ennuvolant-nos la vista. Part de la silueta d’un helicòpter creua la pantalla com una exhalació, i de sobte les palmeres esclaten en flames mentre Jim Morrison ens canta “This is the End”…

Hi ha bones pel·lícules; hi ha obres mestres del cinema; hi ha pel·lícules que mereixen un lloc d’honor en la història del setè art; hi ha pel·lícules totalment imprescindibles… I hi ha Apocalypse Now (amb Redux o sense).

Seran les imatges -moltes d’elles referents indiscutibles en la història
del cinema? Qui no té present la càrrega dels helicòpters al compàs de
les valquíries de Wagner?
 
Serà la fantàstica narració de Michael Herr, recitada per Martin Sheen?
I was going to the worst place in the world, and I didn’t even know it
yet. Weeks away and hundreds of miles up a river that snaked through the
war like a main circuit cable and plugged straight into Kurtz. It was
no accident that I got to be the caretaker of Colonel Walter E. Kurtz’s
memory, any more than being back in Saigon was an accident. There is no
way to tell his story without telling my own. And if his story is really
a confession, then so is mine.

Traducció:
Em dirigia cap al pitjor indret del món i ni tan sols no ho sabia
encara. A setmanes de viatge, centenars de milles amunt d’un riu que
serpentejava a través de la guerra com un cable elèctric que em
connectava directament a Kurtz. No era cap accident que jo hagués
d’esdevenir el marmessor de la memòria del coronel Walter E. Kurtz, tant
com no era cap accident que jo hagués tornat a Saigon. No puc explicar
la seva història sense explicar la meva pròpia. I si la seva història és
realment una confessió, llavors també ho és la meva
.

Serà el retrat esperpèntic del caos i la bogeria de la guerra? En
concret de la del Vietnam?
Els càmeres de televisió filmant un atac a un poblat i cridant als
soldats que NO mirin a càmera mentre un oficial sonat envia els seus
homes a fer surf sota el foc de metralladores?

Serà Robert Duvall, encarnant magistralment el tinent Kilgore, amb el
seu “I love the smell of Napalm in the Morning”?
O les conilletes del playboy marxant per potes en helicòpter i acabant
tirades en un campament on no hi queda ni un sol oficial i els soldats
han perdut la xaveta?

Willard: Qui és l’oficial en cap?
Soldat: Què no és vostè? 
I mentrestant, Lance el surfista, col·locat d’àcid fins al cul, s’endú
un cadell de gos a passejar entre les trinxeres enmig d’un foc creuat.

Serà “l’horror, l’horror” de Marlon Brando moribund de malària i que ha
perdut la xaveta totalment?

Alguna cosa em va enganxar totalment a la pantalla de la meva
televisió la primera vegada que vaig veure Apocalypse Now, i ho
continuava fent davant una pantalla del cinema Icària anys després quan
Coppola va tenir la genial idea de muntar “Apocalypse Now Redux”. Fins i
tot en això va ser prou original com per evitar el tòpic “director’s
cut”. 

No cal parlar d’aquesta pel·lícula. Parla per ella mateixa.
Jo crec que Joseph Conrad se sentiria honrat de veure el seu Cor de les
Tenebres posat al dia d’una manera tan magistral.

Sí,és LA PEL·LÍCULA, perquè per a mí no n’hi ha d’altra. I amb ella
Coppola es va guanyar un lloc d’honor al panteó dels déus del cinema.

Qui no sigui capaç d’apreciar-la no sabrà mai què és
el bon cinema.

Charly don’t surf

La nena del pou