Doncs sí, he trigat 40 anys a veure Quadrophenia, una pel·lícula clarament patològica i de culte per a tots els fans del cinema musical.
Només amb la BSO, amb noms com The Who, Derrick Morgan, James Brown, The Supremes, Marvin Gaye, entre d’altres, ja n’hi ha prou per veure-la.
I un crit: ‘’We are the mods, we are the mods, we are, we are, we are the mods’’. Retrat d’aquesta tribu urbana polèmica i elegant, la influència de la qual arriba fins als nostres dies, i germen d’altres tribus també molt conegudes com els skinheads.
Quadrophenia és la història d’en Jimmy, un adolescent de Londres, que veu com a poc a poc i d’una manera que no entén se li va esfondrant el seu món quotidià. Ell només viu i es desviu per ser mod, per pertànyer al grup amb orgull i passió.
Però els esdeveniments l’aniran abocant al desengany i a la caiguda dels mites. El seu modus vivendi xocarà frontalment amb la quotidianitat.
El final de la pel·lícula dóna joc a moltes interpretacions: plega Jimmy de ‘ser’ mod des d’un punt de vista ‘estilístic’? O ben al contrari es converteix en un mod des de l’essència, més enllà de la façana estilística? Una mica d’història. Els mods (The mods en anglès, és a dir The MODernists) van ser una tribu urbana que va néixer a principis dels 60 a Londres i que van establir la ciutat costanera de Brighton, al sud d’Anglaterra, com el seu temple. Fonamentalment eren joves de classe treballadora, joves que es feien aprenents a qualsevol dels sectors en auge d’una Anglaterra que deixava enrere la segona guerra mundial. Alguns antropòlegs afirmen que la generació mod va ser la primera generació després de la guerra que, tot i ser pencaires i començar a treballar de molt joves, no van tenir la necessitat de donar el seu sou a les finances familiars, fet que els va dur a poder gastar-se’l en ‘estil’: roba elegant, scooters Lambretta, vestits ‘old-style’ dels anys 40/50 i molta roba que encara avui dia està de moda (parques amb caputxa, els polos esportius, les camises de quadres, les jaquetes negres Harrington, etc.). La imatge, doncs, és el primer bastió on fonamenten el seu orgull de pertinença a un grup i la voluntat d’allunyar-se dels altres, de ser diferent a la resta, especialment dels ‘rockers’, a qui consideren desfasats, passats de moda i antiquats.
A Quadrophenia apareixen de seguida dos elements distorsionadors: les drogues, en forma de ‘blue pills’, i la violència, per a mi en forma de bretolada adolescent i com a forma de resposta al tradicional conservadorisme ‘british’. El fet de voler pertànyer a un grup els fa reunir-se i cridar que ho són, els fa cridar l’atenció i barallar-se amb els ‘rockers’, els fa participar a les ‘riots’ (revoltes de carrer) angleses per reivindicar-se. Tot això en Jimmy ho viu com un flaix, com un èxtasi total que el fa sentir més viu, amb una transcendència desmesurada, mentre que per als seus companys tot plegat són ‘uns riures’, passar el cap de setmana i prou, la vida segueix dia a dia, estan orgullosos de ser mods, però no obliden la quotidianitat.
La pel·lícula avança lentament cap a la tragèdia. És impossible de dissimular. A Jimmy, se li comença a esfondrar tot: l’amor, les amistats, la família i el fet de comprovar que el seu ídol, Ace Face, és ben lluny de ser el model mod que ell ha mitificat. Se sent traït. I continua drogant-se amb pastilles blaves. El desenllaç sembla clar.
La pel·lícula ens deixa unes escenes antològiques que cal recordar:
-El duel a capella entre el ‘Be-bop-A-Lula’ de Gene Vincent i el ‘You Really Got Me’ dels The Kinks en uns banys públics de Londres, interpretats per en Jimmy i el ‘rocker’ Kevin, amic seu de la infància.
-El ball de ‘My generation’ dels The Who per part de la banda mod d’en Jimmy a la festa on es colen.
-La destrossa d’un cotxàs de luxe per part de Jimmy i els seus amics després que hagin esat timats, donant-los gat per llebre en qüestió de drogues.
-El diàleg generacional entre Jimmy i el seu pare mentre el jove mod mira per la tele, extasiat, el xou dels Who que interpreten ‘Anyway, Anyhow, Anywhere’.
-El clau a peu dret entre Steph i Jimmy en un carreró estret convertit en amagatall improvisat de la revolta que té lloc al carrer. Antològic com descobreixen el sexe, mentre a escassos metres hi ha una batalla campal entre mods, rockers i policia.
-El Jimmy maquillat – i drogat — que va al tren que el duu a Brighton entre gentlemen indignats i espantats de tenir un company de viatge com ell.
-El passeig amb scooter de Jimmy vorejant els penya-segats de Brighton.
En definitiva, Quadrophenia és una pel·lícula clarament patològica, que reflecteix la inflùència de la subcultura expressada en les tribus urbanes i la seva estètica, la seva música i la seva pertinença.
El meu repte era escriure un apunt amè i per a tots els públics sobre el fenomen fonètic més influent en la pronuncia de la llengua anglesa. És complicat. Parlar de fonètica perquè ho entengui gent que no en té ni idea de fonètica i no provocar-los badalls. Però ho intentaré.
Un dels principals problemes per als estudiants d’anglès és la pronuncia, tan aparentment arbitrària, de les vocals.
En primer lloc i abans d’entrar en el tema, deixeu-me aclarir que l’anglès té 12 vocals (fonèticament parlant, és clar. Si voleu fer una comparativa, en català central en tenim 9: dues a, dues e, dues o, una i, una u i una neutra. I en castellà no es compliquen gens la vida i en fan cinc, tal qual.)
I algú pensarà: potser per això és tan difícil encertar la pronuncia de les vocals en anglès. Però en realitat no explica per què la a o la i poden sonar com un diftong, per exemple, en segons quina paraula, oi?
L’explicació de la curiosa pronuncia de les vocals angleses té molta més conya marinera i per a un filòleg és molt més divertida. Rau en una lenta mutació que el lingüista danès Otto Jespersen va batejar amb el nom de “The Great Vowel Shift” (El Gran Desplaçament Vocàlic).
Ja sabem que les llengües evolucionen, pateixen mutacions i canvien amb el pas del temps i amb l’ús, de manera paral·lela i estretament vinculada a l’evolució dels pobles que les parlen. Els canvis no es produeixen d’un dia per l’altre. És evident que els anglesos no es van llevar un bon dia pronunciant totes les vocals a l’inrevés. De fet, el Desplaçament Vocàlic va ser una dansa de sons pausada i tranquil·la que va durar segles. I que marca la transició entre els períodes que anomenem Middle English i Modern English (la conquesta Normada de 1066 marca la transició entre l’Old English – llengua saxona- i el Middle English, molt influït pel francès dels conqueridors. Si els saxons no haguessin perdut la batalla de Hastings, la llengua que ara es parlaria en aquell país no s’assemblaria gens a l’anglès actual. Com he dit abans, l’evolució de la llengua va estretament lligada a l’evolució dels seus parlants).
El Great Vowel Shift (GVT) és una dansa, però no tothom hi està convidat; tan sols la ballen les vocals llargues (l’anglès té vocals curtes i vocals llargues). Aquest detall és molt important perquè explica nombroses incoherències de pronuncia.
Recordem que les vocals es classifiquen segons el punt d’articulació, que depèn de la posició de la llengua dins la boca (alta o baixa, anterior o posterior). Normalment es presenten de la següent manera, i probablement aquest diagrama us ajudarà a entendre-ho tot millor.
Quadre 1: Vocals del Middle English
Aquí les vocals llargues del segle XIV i en què s’han convertit (recordeu que parlem de sons i no de grafies):
Quadre 2
Posició
Middle English
Modern English
Vocals anteriors
Alta
/i:/
—> /ai/
Mitjana (Tancada)
/e:/
—> /i:/
Baixa (Oberta)
/æ:/
—> /e:/ (posteriorment–> /i:/)
Baixa (oberta)
/E:/
—> /i:/
Vocals centrals
Baixa
/A:/
—> /ei/
Vocals posteriors
Alta
/u:/
—> /au/
Mitjana (Tancada)
/o:/
—> /u:/
Baixa (oberta)
/O:/
—> /ou/
Però els passos d’aquesta dansa no són senzills, ni clars, ni directes. I en alguns casos es produeixen en diverses etapes. Aquí alguns exemples concrets:
Quadre 3
XIV
XV
XVI
XVII
XVIII
i:
ij
ei
@i
ai
Life /laif/
e:
i:
Deed /di:d/
E:
e:
i:
Deal /di:l/
A:
{:
E:
e:
ei
Name /neim/
O:
o:
ou
Home /houm/
o:
u:
Moon /mu:n/
u:
uw
ou
eu
au
House /haus/
/E/ és el símbol per la /e/ oberta /O/és el símbol per la /o/ oberta /@/és el símbol per la vocal neutra
Bàsicament, i resumint, el que passa és que les vocals es tanquen (o pugen, de baixa a mitjana i de mitjana a alta – vegeu quadre 1). Si us fixeu en el quadre 3, veureu que la /E/ es torna /e/. I la /e/ es tanca encara més i esdevé /i/.
I tot comença perquè la /i:/ i la /u:/, que no es poden tancar ni pujar més, esdevenen diftongs –aquest és el primer desplaçament, on comença tot, i que provoca un canvi en cadena. En saltar de la graella, deixen un espai buit; la /e:/ i la /o:/ pugen a ocupar-lo, deixant, alhora, el seu espai buit… i així successivament.
ei < i: < e: < E: <@:
ou < u: < o: < O:
La dansa consta de 8 passos.
Quadre 4
Si preferiu veure-ho amb dates per fer-vos una idea del lapse temporal:
Quadre 5
I aquí alguns exemples més:
Middle English
1550
1600
Posterior
Bite
/i:/
/ei:/
/ai/
beet
/e:/
/i:/
/i:/
Beat
Meat
/ E: /
/e:/
/e:/
/ei/
/i:/
/e/
Mate
@:
@:
E:
/e:/
/ei/
Out
/u:/
/ou/
/au/
Boot
/o:/
/u:/
/u:/
Boat
/O:/
/o:/
/o:/
/ou/
Great
Steak
/ E: /
/e:/
/ei/
Com podeu veure mate i steak acaben sonant igual /ei/ tot i partir de sons /m@:t/ i /stE:k/ i grafies diferents. En canvi beat i meat que coincidien en so i grafia amb steak [/bE:t/ i /mE:t/] acabaran sonant amb una /i/: /bit/ /mit/ i beet i beat esdevindran homòfons.
I així el verb saxó cēpan (ē és com escrivien llavors la e llarga) acabarà esdevenint Keep /ki:p/ (sí, també perdrà la declinació pel camí en diversos passos).
Però en canvi el participi cēpte es converteix en kept /kept/. Per què? Perquè seria massa fàcil si la cosa s’aturés aquí, però ja coneixeu la fonètica, quan s’hi posa no hi ha res que la deturi. El cas és que el desplaçament no era l’únic fenomen fonètic que afectava les vocals. Se’n van produir dos més que en van alterar la llargada. En alguns casos, les vocals llargues es van escurçar.
Alguns exemples del que es coneix com a shortening:
N’hi ha més, és clar, amb diverses explicacions (si la vocal es troba en síl·laba tònica tancada seguida per dues àtones i coses similars). Però la que ens interessa ara és la següent: Totes les vocals llargues que es trobaven davant d’un grup de consonants es van escurçar. Això és el que li va passar a la e llarga de cēpte, que es va escurçar perquè precedia pt. Es va quedar en cepte, i això va evitar la seva deriva cap a la i. En perdre la declinació i canviar l’ortografia de la c per la k es va convertir en el kept que coneixem avui dia.
Això també explica, per exemple, quefive faci diftong /faiv/ i fifty no /fɪfti/. I explica, en part, alguns plurals irregulars (allò del foot-feet o el mouse-mice), però tan sols en part, perquè al cas dels plurals irregulars cal afegir-hi un altre fenòmen fonètic i la pèrdua de les declinacions.
Per acabar-ho d’adobar, algunes vocals curtes, per enveja, es van allargar:
Alguns exemples de Lenghtening
Abans de /r/ es tornen
/i /
/u/
/e/
/o/
/@:/
/ E: /
Bird /bE:d/ 1
Church /tʃE:tʃ/
Person /pE:sn/
Word /wE:d /
/A/
/A:/
Part /PA:t/
Start /stA:t/
/@/
/ O:/
War /wO:/ (/wO:r/ si la paraula següent comença per vocal)
Warm /wO:m/
Abans de fricativa sorda es torna
/A/
/A:/
Path /pA:θ/
/θ/és el símbol que representa el so que vindria ser com la z castellana 1Parlem d’anglès britànic estàndard (l’americà estàndard pronuncia aquesta /r/ Ex: Bird /bE:rd/)
I tot plegat contribueix al merder que avui dia és la pronuncia de les vocals angleses. La pregunta lògica que tots ens fem és: I per què? Què va provocar aquests canvis? Qui va decidir convertir les i les u en diftongs? No se sap ben bé. Hi ha diverses teories.
Una d’elles cerca la causa en la migració posterior a la Pesta Negra del s.XIV, que va despoblar gran part del sud-est anglès. La barreja dialectal dels nous pobladors donaria peu als canvis.
Una altra teoria també busca la causa en la Pesta Negra, però enlloc de migració geogràfica es tracta d’una migració social, de classes baixes que pugen (mira, com les vocals).
Una altra teoria apunta al canvi de xip de l’aristocràcia, francòfona fins a principis del s.XIV. Ara França és l’enemic i això provoca una deriva anglòfona de les classes governants.
I una altra possible influència són els canvis i revoltes socials al s. XV.
La meva teoria? Els estudiants de fonologia d’una universitat extraterrestre van decidir fer servir Anglaterra com a laboratori per al seu treball de fi de carrera.
I el resultat de tot plegat: El caos més absolut
Gerard Nolst Trenité – The Chaos (1922)
Dearest creature in creation Studying English pronunciation, I will teach you in my verseSounds like corpse, corps, horse and worse. I will keep you, Susy, busy, Make your head with heat grow dizzy; Tear in eye, your dress you’ll tear; Queer, fair seer, hear my prayer. Pray, console your loving poet, Make my coat look new, dear, sewit! Just compare heart, hear and heard, Dies and diet, lord and word. Sword and sward, retain and Britain (Mind the latter how it’s written). Made has not the sound of bade, Say–said, pay–paid, laid but plaid. Now I surely will not plague you With such words as vague and ague, But be careful how you speak, Say: gush, bush, steak, streak, break, bleak , Previous, precious, fuchsia, viaRecipe, pipe, studding-sail, choir;Woven, oven, how and low, Script, receipt, shoe, poem, toe. Say, expecting fraud and trickery: Daughter, laughter and Terpsichore, Branch, ranch, measles, topsails, aisles, Missiles, similes, reviles. Wholly, holly, signal, signing, Same, examining, but mining, Scholar, vicar, and cigar, Solar, mica, war and far. From “desire”: desirable–admirable from “admire”, Lumber, plumber, bier, but brier, Topsham, brougham, renown, but known, Knowledge, done, lone, gone, none, tone, One, anemone, Balmoral, Kitchen, lichen, laundry, laurel. Gertrude, German, wind and wind, Beau, kind, kindred, queue, mankind, Tortoise, turquoise, chamois-leather, Reading, Reading, heathen, heather. This phonetic labyrinth Gives moss, gross, brook, brooch, ninth, plinth. Have you ever yet endeavoured To pronounce revered and severed, Demon, lemon, ghoul, foul, soul,Peter, petrol andpatrol? Billet does not end like ballet; Bouquet, wallet, mallet, chalet. Blood and flood are not like food, Nor is mould like should and would. Banquet is not nearly parquet, Which exactly rhymes with khaki. Discount, viscount, load and broad, Toward, to forward, to reward, Ricocheted and crocheting, croquet? Right! Your pronunciation’s OK. Rounded, wounded, grieve and sieve, Friend and fiend, alive and live. Is your r correct in higher? Keats asserts it rhymes Thalia. Hugh, but hug, and hood, but hoot, Buoyant, minute, but minute. Say abscission with precision, Now: position and transition; Would it tally with my rhymeIf I mentioned paradigm? Twopence, threepence, tease are easy, Butcease, crease, grease and greasy? Cornice, nice, valise, revise,Rabies, but lullabies. Of such puzzling words as nauseous, Rhyming well with cautious, tortious, You’ll envelop lists, I hope, In a linen envelope. Would you like some more? You’ll have it! Affidavit, David, davit. To abjure, to perjure. SheikDoes not sound like Czech but ache. Liberty, library, heave and heaven, Rachel, loch, moustache, eleven. We say hallowed, but allowed, People, leopard, towed but vowed. Mark the difference, moreover, Between mover, plover, Dover. Leeches, breeches, wise, precise, Chalice, but police and lice, Camel, constable, unstable, Principle, disciple, label. Petal, penal, and canal, Wait, surmise, plait, promise, pal, Suit, suite, ruin. Circuit, conduit Rhyme with “shirk it” and “beyond it”, But it is not hard to tell Why it’s pall, mall, but PallMall. Muscle, muscular, gaol, iron, Timber, climber, bullion, lion,Worm and storm, chaise, chaos, chair, Senator, spectator, mayor, Ivy, privy, famous; clamour Has the a of drachm and hammer. Pussy, hussy and possess, Desert, but desert, address. Golf, wolf, countenance, lieutenants Hoist in lieu of flags leftpennants. Courier, courtier, tomb, bomb, comb, Cow, but Cowper,some and home. “Solder, soldier!Blood is thicker“, Quoth he, “than liqueur or liquor“, Making, it is sad but true, In bravado, much ado. Stranger does not rhyme with anger, Neither does devour with clangour. Pilot, pivot, gaunt, but aunt, Font, front, wont, want, grand and grant. Arsenic, specific, scenic,Relic, rhetoric, hygienic. Gooseberry, goose, and close, but close, Paradise, rise, rose, and dose. Say inveigh, neigh, but inveigle, Make the latter rhyme with eagle. Mind! Meandering but mean, Valentine and magazine. And I bet you, dear, a penny, You say mani-(fold) like many, Which is wrong. Say rapier, pier,Tier (one who ties), but tier. Arch, archangel; pray, does erring Rhyme with herring or with stirring? Prison, bison, treasure trove,Treason, hover, cover, cove,Perseverance, severance. Ribald Rhymes (but piebald doesn’t) with nibbled. Phaeton, paean, gnat, ghat, gnaw,Lien, psychic, shone, bone, pshaw. Don’t be down, my own, but rough it, And distinguish buffet, buffet; Brood, stood, roof, rook, school, wool, boon,Worcester, Boleyn, to impugn. Say in sounds correct and sterlingHearse, hear, hearken, year and yearling. Evil, devil, mezzotint,Mind the z! (A gentle hint.) Now you need not pay attention To such sounds as I don’t mention, Sounds like pores, pause, pours and paws, Rhyming with the pronoun yours; Nor are proper names included, Though I often heard, as you did, Funny rhymes to unicorn, Yes, you know them, Vaughan and Strachan. No, my maiden, coy and comely, I don’t want to speak of Cholmondeley. No. Yet Froude compared with proudIs no better than McLeod. But mind trivial and vial, Tripod, menial, denial, Troll and trolley, realm and ream, Schedule, mischief, schism, and scheme. Argil, gill, Argyll, gill. Surely May be made to rhyme with Raleigh, But you’re not supposed to say Piquet rhymes with sobriquet. Had this invalid invalid Worthless documents? How pallid, How uncouth he, couchant, looked, When for Portsmouth I had booked! Zeus, Thebes, Thales, Aphrodite, Paramour, enamoured, flighty, Episodes, antipodes,Acquiesce, and obsequies. Please don’t monkey with the geyser, Don’t peel ‘taters with my razor, Rather say in accents pure: Nature, stature and mature. Pious, impious, limb, climb, glumly,Worsted, worsted, crumbly, dumbly,Conquer, conquest, vase, phase, fan,Wan, sedan and artisan. The th will surely trouble you More than r, ch or w. Say then these phonetic gems: Thomas, thyme, Theresa, Thames.Thompson, Chatham, Waltham, Streatham, There are more but I forget ‘em– Wait! I’ve got it: Anthony, Lighten your anxiety. The archaic word albeit Does not rhyme with eight-you see it; With and forthwith, one has voice, One has not, you make your choice. Shoes, goes, does *. Now first say: finger; Then say: singer, ginger, linger. Real, zeal, mauve, gauze and gauge, Marriage, foliage, mirage, age, Hero, heron, query, very, Parry, tarry fury, bury,Dost, lost, post, and doth, cloth, loth, Job, Job, blossom, bosom, oath. Faugh, oppugnant, keen oppugners, Bowing, bowing, banjo-tunersHolm you know, but noes, canoes, Puisne, truism, use, to use? Though the difference seems little, We say actual, but victual, Seat, sweat, chaste, caste, Leigh, eight, height, Put, nut, granite, and unite. Reefer does not rhyme with deafer, Feoffer does, and zephyr, heifer. Dull, bull, Geoffrey, George, ate, late, Hint, pint, senate, but sedate. Gaelic, Arabic, pacific, Science, conscience, scientific; Tour, but our, dour, succour, four, Gas, alas, and Arkansas. Say manoeuvre, yacht and vomit, Next omit, which differs from it Bona fide, alibiGyrate, dowry and awry. Sea, idea, guinea, area, Psalm, Maria, but malaria. Youth, south, southern, cleanse and clean, Doctrine, turpentine, marine. Compare alien with Italian, Dandelion with battalion, Rally with ally; yea, ye, Eye, I, ay, aye, whey, key, quay! Say aver, but ever, fever, Neither, leisure, skein, receiver. Never guess-it is not safe, We say calves, valves, half, but Ralf. Starry,granary, canary, Crevice, but device, and eyrie, Face, but preface, then grimace, Phlegm, phlegmatic, ass, glass, bass. Bass, large, target, gin, give, verging, Ought, oust,joust, and scour, but scourging; Ear, but earn; and ere and tearDo not rhyme with here but heir. Mind the o of off and often Which may be pronounced as orphan, With the sound of saw and sauce; Also soft, lost, cloth and cross. Pudding, puddle, putting. Putting? Yes: at golf it rhymes with shutting. Respite, spite, consent, resent.Liable, but Parliament. Seven is right, but so is even, Hyphen, roughen, nephew, Stephen, Monkey, donkey, clerk and jerk, Asp, grasp, wasp, demesne, cork, work. A of valour, vapid vapour,S of news (compare newspaper), G of gibbet, gibbon, gist,I of antichrist and grist, Differ like diverse and divers, Rivers, strivers, shivers, fivers. Once, but nonce, toll, doll, but roll, Polish, Polish, poll and poll. Pronunciation-think of Psyche!- Is a paling, stout and spiky. Won’t it make you lose your witsWriting groats and saying “grits”? It’s a dark abyss or tunnel Strewn with stones like rowlock, gunwale, Islington, and Isle of Wight, Housewife, verdict and indict. Don’t you think so, reader, rather, Saying lather, bather, father? Finally, which rhymes with enough, Though, through, bough, cough, hough, sough, tough?? Hiccough has the sound of sup… My advice is: GIVE IT UP!
Tot en aquesta vida és pura casualitat. Bé, tampoc ens passem. Però no es pot negar que les casualitats formen part inherent de les nostres vides, de la manera més nícia, tot sovint. Ahir al matí se’m va acudir la idea d’escriure un post sobre la famosa cita “Delenda est Cartago” de Cató. I justament uns hores més tard quedava amb el meu bon amic Sergi C –no confondre amb en Sergi B- per anar a veure la pel·lícula Ender’s Game. I heus aquí que són dues coses que es poden lligar perfectament en un sol apunt. Bé, perfectament, allò que se’n diu perfecte, tampoc. Però farem el que podrem.
“Delenda Cartago, como decía Catón el Grande”. Aquesta frase és part de la meva infantesa, sí, per molt estrany que sembli. És de l’Astèrix i els Llorers del Cèsar (la cito en castellà, vés, perquè és l’edició que tenim a casa i és així com la recordo). A la meva família sempre hem estat grans aficionats als còmics d’Astèrix, tradició que continuen les meves nebodes, que ja de ben petites gaudien amb el seu pare llegint-los els còmics de casa els avis. Curiosament, de nena, jo mai vaig copsar la referència – ni aquesta ni d’altres-. No va ser fins molts anys més tard, no sé si veient un documental sobre Cartaginesos o llegint sobre els Ibers, o segurament totes dues coses, que hi vaig reconèixer la cita i en vaig conèixer la història.
La frase s’atribueix a Cató el Vell, un militar romà del qual en diuen que començava molts dels seus discursos amb aquesta cita o una de les seves diverses versions: Ceterum censeo Carthaginem esse delendam o Ceterum autem censeo Carthaginem esse delendam. Bàsicament, vol dir: Jo crec que cal destruir Cartago. I n’hem d’anar a cercar l’orígen a les Guerres Púniques.
Pel bé de la brevetat, direm que una disputa per Sicília entre romans i cartaginesos va provocar la Primera Guerra Púnica, que va durar 20 anys. Va acabar amb un tractat de pau, pel qual Roma es quedava Sicília i els Cartaginesos accedien a pagar un tribut als romans. Entra en escena Amílcar Barca, l’home que va conquerir part de la península Ibèrica mentre els romans s’afanaven Còrsega. Amílcar odiava els romans amb totes les seves forces i somniava de venjar-se’n, però sabia que no podia. Així que bàsicament va traspassar tot aquest odi al seu fill, Anníbal, literalment; diuen que li va fer jurar odi etern a Roma quan tenia 9 anys. Molt pedagògic, tot plegat.
Anníbal, crec que no cal explicar-vos, és aquell senyor famós per haver provat de conquerir Roma travessant Pirineus i Alps amb un ramat d’elefants. Ja sabem que no se’n va sortir i que va fer emprenyar els romans, tot i provocant la Segona Guerra Púnica. Que es va acabar quan Publi Corneli Escipió va derrotar Anníbal a la batalla de Zama i el va obligar a signar un nou tractat de pau amb Roma, però li va permetre seguir governant Cartago. I gràcies a això els cartaginesos es recuperarien del cop i tornarien a prosperar ràpidament. Cosa que no va agradar gens als romans, que amb dues revoltes ja n’havien tingut prou. Un dels àvids instigadors de destruir Cartago abans que tornés a fer-los mal era Cató el Vell. Ho creia realment. I segons la llegenda ho reafirmava sempre que en tenia ocasió (Ceterum censeo Carthaginem esse delendam). I el missatge va anar calant en les ments dels romans, suposo, els quals van decidir buscar la primera excusa de canvi per atacar. I la van trobar. Quan els Cartaginesos, farts de les ràtzies dels veïns, van atacar Numídia.
La Tercera Guerra Púnica durà uns tres anys i es va donar per acabada quan el net d’Escipió va entrar a l’assetjada Cartago, es va carregar tothom qui va poder o els va capturar com a esclaus. Després va cremar la ciutat fins que no en va quedar res. I finalment, diu la llegenda, que va llaurar la terra amb sal perquè no hi tornés a créixer res. Era l’any 146a.c. Cartago havia estat destruïda. El senyor Cató ja podia dormir tranquil. Si és que no havia quedat prou descansat arrasant poblats ibers. Perquè una conseqüència col·lateral de tot aquest assumpte va ser que quan van enviar Cató a Hispània hi va anar tot decidit a no cometre els mateixos errors amb els ibers que s’havien comès amb els cartaginesos, amb els quals s’havia estat massa benèvol. I ho va complir. Oi tant. Tolerància zero. Heu vist algun Iber darrerament?
I què hi té a veure tot això amb un clàssic de la ciència-ficció ara convertit en pel·lícula? Pels que ja conegueu el llibre (boníssim, imprescindible per a amants de la ciència ficció i recomanable en general), hi reconeixereu la terrible filosofia que transmeten a l’acadèmia militar terrestre: Anihilem l’enemic (en aquest cas no són cartaginesos ni ibers sinó uns extraterrestres que semblen insectes) perquè no es pugui tornar a alçar contra nosaltres. La guerra preventiva. Una idea nefasta i horrorosa que tan sols pot sorgir de l’odi d’una ment retorçada, psicòpata i venjativa (o de certs líders de l’AVT, però millor no entrem en aquest tema).
En el cas del Joc d’Ender tot plegat és encara més espantós perquè els militars utilitzen nens per imbuir-los aquesta idea i els entrenen perquè siguin grans comandants militars capaços d’executar-la.
És molt complicat condensar un llibre com Ender’s Game, d’Orson Scott Card, en dues hores de metratge. De fet, els ha calgut simplificar la història i eliminar tota la trama paral·lela amb els germans del protagonista. Però personalment considero que se n’han sortit prou bé. Visualment és espectacular (la sala d’entrenament sense gravetat és senzillament sensacional). I el ritme és trepidant. I al final… bé, no us l’explicaré. Si heu llegit el llibre (o heu vist la pel·lícula) ja el coneixeu.
Delenda est Cartago, com deia Cató el Vell. Quin tros de malparit!