BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Arxiu de la categoria: Josep Palau i Fabre: L'Alquimista

Vuitè aniversari de la mort de Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de febrer de 2016 per aniol

Aquest poema de la foto, com bé sabeu, és el meu poema preferit de Josep Palau i Fabre. Quan vaig tenir la sort que em rebés a casa seva, avui fa poc més de quinze anys, un 20 de febrer de l’any 2001, me’l va transcriure manuscrit. Aquí el teniu, és al meu exemplar de Poemes de l’Alquimista.

Nàpols_manuscrit_Palau (II)

 

Avui fa vuit anys que la boira alquímica embolcallà la ciutat de Barcelona i s’endugué en Josep Palau i Fabre. Em ve de gust recordar-vos els meus 50 moments josepalauifabrians, el per què d’aquesta passió que va aparèixer publicat aquí farà quasi quatre anys: http://blocs.mesvilaweb.cat/aniol/?p=219976

Us recordo els comptes de twitter,  tant el meu @BorgesSergi, com el de Josep @PalauiFabre.

 

Sisè aniversari de la mort de Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de febrer de 2014 per aniol

Anet Duncan, artista i amiga personal, estrangula en broma Josep Palau i Fabre. La foto, inèdita, va ser feta per Alícia Vacarizo i me la va donar molt amablement la pròpia Anet Duncan.

ELS GRANS POEMES DE L’EMPERADOR IANG-PO-TZU

VI

… Passa-hi els dits,

al llac de la delícia:

és ella, sí,

tan propera del Somni,

Madona Fantasia.

Poemes de l’Alquimista – L’alienat
Josep Palau i Fabre 

twitter: @BorgesSergi  / @PalauiFabre 

Seixanta mesos (Cinquè aniversari) sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de febrer de 2013 per aniol

Avui celebrem els seixanta mesos sense Josep Palau i Fabre. Cinc anys sense l?Alquimista.

 

Avui us ofereixo un regal molt íntim. És l?única fotografia que tinc amb en Josep Palau i Fabre. Va ser feta al pati del museu Marès una tarda del mes de maig de l?any 2004 en un acte de la setmana de la Poesia de Barcelona, que reunia poetes gallecs, bascos i catalans. Jo acabava d?aterrar de l?Argentina i va ser la tarda en què em va explicar el famós acudit de les tribus de la Patagònia.

 

I ara, si seguiu llegint, més sorpreses…


Comiat.

Ja no escriuré, ja no sé escriure més.
La tinta m?empastifa els dits, les venes…
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d?or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l?arbre i el vent sinó en el vent d?un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?

La resta són paraules…
Res no sabré escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se?m moren a dins
i jo visc en les coses.

París, 6 de maig de 1946

Josep Palau i Fabre


Aprofito el poema Comiat del mateix Josep Palau i Fabre per anunciar-vos que de moment aquí s?atura aquesta secció. Han estat 60 mesos, cinc anys recordant l?Alquimista cada dia 23 de cada mes ininterrompudament. Ja ho reprendré quan sigui al moment. Potser als 70, als 80, als 90 o als 100 mesos sense en Palau. També ho deixo obert a qui em vulgui rellevar i seguir donant a conèixer la vida i l?obra d?en Palau. Jo m?aturo aquí, però…

Enceto un nou projecte 2.0 que neix amb la mateixa voluntat que hi ha en aquest que ara s’atura: donar a conèixer la vida i obra de Josep Palau i Fabre:

https://twitter.com/PalauiFabre

En aquest cas obro un compte a twitter amb el seu nom i aniré afegint la vida i obra de l?Alquimista en 140 caràcters, una mida ideal per encabir els seus versos. Desitjo que us en feu seguidors i avui, en una efemèride tan especial, és el dia ideal.

Us deixo aquests 60 mesos sense Josep Palau i Fabre i us convido a veure’ls sempre que ho desitgeu.

sergi borges 

Cinquanta-nou mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de gener de 2013 per aniol





S’engega l’Any Espriu i tothom parla del geni arenyenc amb devoció i quasi submissió. Aquest mes veurem quina relació van tenir Salvador Espriu i Josep Palau i Fabre. Què en pensava d’ell, Palau i Fabre? Compte perquè cauran molts mites. Passar pel sedàs de l’Alquimista acostuma a deixar esgarrinxades i ferides. Com sempre, directe i contundent. I sincer.

http://www.nuvol.com/noticies/espriu-i-lalquimista/

Cinquanta-vuit mesos sense Josep Palau i Fabre




Vaig descobrir el poema narratiu Conte de Josep Palau i Fabre durant la meva estada a l’Argentina on, és clar, m’hi acompanyava el seu Poemes de l’Alquimista.






La seva lectura, la seva interpretació, la seva reelectura qui sap quantes vegades més, l’aventura increïble que vivia a Buenos Aires i el propi influx de L’Alquimista van provocar que profanés el meu Poemes amb aquest dibuix que podeu veure a la fotografia.

CONTE

Una vegada era un príncep que havia estimat molt
i molt, però que no havia tingut dona ni fills.
Encara jove,
els seus cabells s’havien tornat tots blancs, platejats.
Un
dia caigué malalt. Els metges li pronosticaren una ferida
al cor. El mal s’anà agreujant. La ferida era ara un tu-
mor. Els diagnòstics es contradeien. Però el tumor s’ana-
va fent més i més gran i el cor s’empetitia progressiva-
ment. Fins que descobriren que aquell tumor no era un
tumor, sinó un embrió, un fetus, que devorà el cor sen-
cer. Hagueren d’operar el príncep per a salvar l’infant.
El príncep va morir.  

París, 7 de juny de 1948



twitter: @Boktoberfest73

Cinquanta-set mesos sense Josep Palau i Fabre












En els seus anys més negres a París, assenyalat pels franquistes i aïllat dels altres exiliats, Palau conviu amb l’espectre de la follia. El 2 de desembre de 1947 va anar a trobar Antonin Artaud al sanatori d’Yvri sur Seine […]. Artaud ha travessat el límit. Palau troba en aquesta experiència d’Artaud la seva pròpia salvació’.

Fragment del text de L’Alienat, que apareix al catàleg de Josep Palau i Fabre, l’Alquimista editat per KRTU, i a cura de Julià Guillamon, pàgina 78.

De nou Josep Palau i Fabre com a traductor.

 

Tothom sap que lluità com un brau per conèixer Pablo Picasso, a qui finalment consagrà els seus estudis a costa de la seva pròpia carrera literària.

 

Però potser no és tan coneguda la coneixença que Palau i Fabre feu amb un altre geni, l’alienat, el poeta i actor francès Antonin Artaud, tot un mite a França.

 

Són esfereïdores les cròniques de les trobades amb Artaud al sanatori d’Ivry sur Seine, que Palau narra a les seves Memòries dins l’Obra Literària Completa volum II.

 

En destaca especialment una en què Artaud manà Palau que es girés d’esquena enmig d’un atac de follia del geni francès. Palau, en fer-ho, s’adonà que sobre el llit del poeta hi havia un martell. El terror de Palau mentre es girava convençut que rebria una martellada mortal al cap havia de ser espantós. A més a més durants uns llargs segons no ocorregué res, fet que augmentà la paranoia de Palau. De suor freda.

 

Us deixo amb un fragment del poema Ci-gît d’Antonin Artaud en traducció del propi Josep Palau i Fabre. Aquesta traducció pertany al llibre Versions d’Antonin Artaud realitzat pel propi Alquimista i editat per la Magrana a la Col·lecció Cristalls, dirigida per Vicenç Altaió i Jaume Creus.

 

 

AQUÍ JAU

 

Jo, Antoni Artaud, sóc el meu fill, el meu pare, la meva mare,

                                       i jo;

anivellador de l’imbècil periple en el qual s’empala l’engendrament,

el periple papà-mamà

                                       i l’infant,

greix del cul de la vella àvia,

molt més que del pare-mare.

 

La qual cosa vol dir que abans de mamà i papà

que no tenien ni pare ni mare,

                                       diu hom,

¿i on diantre els haurien pres,

                                       Ells,

quan esdevingueren aquest cònjugue

únic

que ni l’esposa ni l’espòs

no ha pogut veure dret o en repòs,

abans d’aquest improbable trau

que l’esperit es busca per tal,

 

de fastiguejar-nos un xic més de nosaltres?,

 

existia aquest cos no utilitzable,

fet de carn i d’esperma folla,

aquest cos penjat, d’abans dels polls,

suant sobre la impossible taula

del cel

la seva fortor callosa d’àtom,

la seva alcohòlica fortor d’abjecte

detritus

ejectat del son

de l’Inca mutilat dels dits

 

que tenia un braç per idea

però per mà no tenia sinó un monyó

mort, per haver perdut els dits

a causa de tants reis occits.

Cinquanta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 d'octubre de 2012 per aniol














A l’últim post sobre L’Alquimista, abordàvem un dels seus poemes més coneguts i mediàtics, però alhora dels més profunds i transcendents. L’escoltàvem recitar el seu Cant Espiritual, un poema que tanca el seu llibre Laberint.

Avui descobrirem una creació no tan coneguda de Palau i Fabre, que precisament obre Laberint: Les metamorfosis de Crorimitekba.

És un text en prosa que narra la història d’un ésser mitòlogic, de ciencia-ficció, de llegenda, que des de la natura i tots els seus estadis animals, minerals i vegetals arriba a l’androgínia i traça un pla bifrodita que el convertirà en la criatura més poderosa de tota creació coneguda i desconeguda. I ho aconseguirà.

Podeu llegir-lo a google Llibres escrivint el seu títol. També podeu llegir al mateix lloc les interessantíssimes observacions que fa Enric Balaguer Pascual en el seu llibre Poesia, Alquímia i Follia.

Per la meva banda, aporto les que per a mi són les deu frases més impactants d’aquest text narratiu.

Una seducció a la lectura –i a la vida—via Josep Palau i Fabre.


Les deu millors frases de Les metamorfosis de Crorimitekba

 

-En el món de Crorimitekba no hi havia estrelles –o almenys llur lluor erat tan llunyana que encara no havia pogut arribar fins a ell.

 

-Aquest, segons els seus càlculs, era un ésser hermafrodita, o millor, bifrodita, que copulava amb ell mateix i, segons la forma especial de fer-ho engendrava, ara un peix, ara un rèptil, un mineral, una palmera.

 

-Sigui com sigui, de tornada, ell no mostrava mai aquella fosforescència platejada que tenia a l’anada; venia una mica carbonitzat i, a vegades, fins i tot havia arribat arrossegant-se.

 

-[…] quan arribava el matí, engolia el seu desdejuni per a no infondre sospites, el defecava ràpidament, es disfressava d’home, i sortia al carrer.

 

-La seva peculiaritat consistia a lliurar-se amb tanta de força i tanta de rapidesa en el coit que, després d’aquest, queia lassat, en un son màgic, per a despertar-se metamorfosejat.

 

-[…] la seva finalitat era perversa: volia arribar a una fórmula per a copular amb […] fer-se el seu igual, i destronar-lo.

 

-Ja en el seu primitiu estat d’home-com-els-altres, havia començat a experimentar, de molt jove, crisis de desdoblament.

 

-Si pogué sortir endavant pel seu camí del risc fou gràcies a la seva fe immesurada en el coit com a acte central de l’existència i com a mitjà de coneixença metafísica.

 

-Es així com anà creixent en via regressiva i en via evolutiva, i això li donà un poder i un domini sobre les coses del món, que el feien temible per la seva ciència, la qual […] tenia graus de sobrehumana.

 

-[…] però finalment sucumbí i va esflorar-se simultàniament pels dos sexes, passant així el poder demiúrgic a Crorimitekba que, a cops de fal·lus i succions de vagina, impietosament, va acabar de pulveritzar-lo.

Cinquanta-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

El poeta vol creure amb Déu, vol creure amb la transcendència, però no pot. És la raó contra la fe i és, també, el lament que la fe no pugui guanyar la raó. És un poema desesperançat i adolorit de qui sap que la vida és finita i que no hi ha vida més enllà de la vida“.

Àlex Broch, historiador, editor i crític literari, dins 36 mesos sense Josep Palau i Fabre


Tothom se l’hauria d’aprendre de memòria.

Encongeix el cor i humiteja els ulls.

Segueix la tradició d’altres Cants Espirituals de poetes catalans com Ausiàs March o Joan Maragall.

Palau i Fabre recita el seu Cant espiritual from fundaciopalau on Vimeo.


Cant espiritual

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu —i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

 ¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida?¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.


Josep Palau i Fabre, Cant espiritual. PALAU I FABRE, Josep. Poemes de l’alquimista. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1997, p. 174.

Cinquanta-quatre mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 d'agost de 2012 per aniol

Última ressenya de la sèrie que he publicat sobre els llibres de contes de Josep Palau i Fabre.

La sèrie, com una combinació que ens pogués fer milionaris, la trobareu als 38, 39, 41, 44, 46 i 52 mesos sense Josep Palau i Fabre.

En aquests 54 mesos sense L’Alquimista abordem els 8 contes inèdits que apareixen a la seva Obra Literària Completa Volum I.

Víkings a la costa!

Suècia és el centre del punt de vista narratiu i al voltant del qual Palau teixeix una espècie de fantasia eròticoinvasora amb un exèrcit de noies sueques triades escrupolosament que han de complir una missió per aixecar l’autoestima nòrdica.

Víkings a la costa! pot estar emparentat amb El  valencià d’Estocolm, de Les metamorfosis d’Ovídia, on també trobem una admiració divina pel poble nòrdic (i les seves dones).

Atenció al final on s’esfondra còmicament tot aquest castell de cartes tan excitant.


La irresistible vocació del pare Jofresa

Conte que vol explorar diverses formes de comunicació, com el mateix silenci, el mim o la xerrera desbocada des de la ironia i la comicitat.

El sarcasme ens l’aporta el món religiós; trobem un monjo cartoixà (que prediquen el silenci quasi absolut) absolutament garlaire .

Palau va jugant amb les dues ambivalències possibles resultants: el mim versus el doll de la paraula; les veus teatrals versus la tragèdia grega…

Quin malnom li posaran al pobre pare Jofresa?

 

Com i per què em vaig convertir en un violador

El més eròtic dels vuit, no apte per a puritans políticament correctes fàcils d’ésser escandalitzats.

És un conte on Palau i Fabre gaudeix com un boig escrivint-lo, i això es nota perquè en ell hi trobem la provocació palauifabriana per excel·lència: la del don Joan més sàtir.

El que més m’ha agradat és la sublimació de la màgia d’un instant: deixar-la escapar t’enfonsa a la misèria. Què n’és de difícil, decidir en un instant, igual com passa a la vida real.

Tot el que ve després encara és més tòrrid i més lasciu i Palau hi arremet fins al coitus interruptus (literari).


Mari-Mai-Lim

Conte amb reminiscències orientals el tema principal del qual és la submissió perpètua de les infants xineses a qualsevol propòsit.

Mari-Mai-Lim, des de la seva naixença, haurà de exercitar-se per ser l’elegida de l’Emperador.

Qui porta el punt de vista narratiu és la mare de Mari-Mai-Lim, obsessionada en convertir les mans i els peus de la seva filla en dues extremitats iguals.

L’obsessió de la mare és tal que va més enllà del pròposit inicial.

 

L’espill i el mirall

Per a mi és un conte breu però el millor de tot el recull; és un conte brutal.

La primera part del conte agradarà als científics de les llengües, els filòlegs.

I tot el conjunt passa pel sedàs de la imaginació de Josep Palau i Fabre que converteix dos mots en passat i present.

L’espill o la màgia del passat amb la seva obscuritat. El mirall o la simple/grisa quotidianitat que alhora és el motor per avançar.

És brutal perquè té tocs de prosa poètica i podria ser perfectament un dels poemes de la seva Teoria dels colors.

 

La Venus aquella

Un altre conte que busca confrontar passat i present, aquest cop des del fascinant món de la docència de la Història de l’Art.

Es tracta de reconstruir una famosa escultura grega clàssica mitjançant l’especulació estudiantil adolescent en un espai temps obscur, tenebrós i tancat com el del franquisme.

La ironia, sempre present, ens arrencarà riallades en aquest conte que expressa una experiència que possiblement tots haurem fet a la vida.


La torre dels besos

Josep Palau i Fabre pren la veu del jo narrador en aquest conte que ens presenta la dualitat entre el vell i el nou dins l’àmbit de creació d’un nou barri a la ciutat de Barcelona.

Quins són els avantatges i els inconvenients dels barris vells de les ciutats enfront dels barris de nova creació? Palau els dóna veu en un diàleg al marge del jo narrador.

La torre dels besos serà el nexe d’unió entre el vell i el nou. Però, per què serà així? Només una pista: Palau hi surt reconfortat.

 

La dama de les magnòlies

És l’ultim conte escrit per Josep Palau i Fabre, datat del 7 d’agost del 2003 a Caldes d’Estrac. En aquest sentit, llegiu que ens deia Josep Sampere, exdirector de la Fundació Palau, als 36 mesos sense Josep Palau i Fabre:

[…] em plau assenyalar “La dama de les magnòlies”, el darrer conte de l’autor. El va escriure l’estiu de 2003, tot just  inaugurada la Fundació Palau, a la vista del magnolier que hi ha al pati. Ell el podia contemplar des del petit habitatge que tenia a la Fundació i on va passar els darrers anys de la seva vida. Em sembla que aquell estiu de 2003 devia ser un dels més agradables de la seva vida. 

És un conte d’amor que el fa esclatar el perfum luxuriós de les magnòlies.

És un cant a la llibertat sexual i un cant d’adoració als magnoliers per la seva potent capacitat perfumadora.

twitter: @BorgesSergi

——————————————————–

twitter: @Boktoberfest73

 

 

 

 

 

 

Cinquanta-tres mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de juliol de 2012 per aniol






Foto: Sergi Borges (Llançà, 5 de març de 2011)

En un dia com avui en què l’incendi de la Jonquera està arrasant tot l’Alt Empordà, deixant a tothom un nus a la gola i una tristesa infinita, ens anem a Llançà, concretament a la platja de La Gola, per trobar el nostre homenatge a Josep Palau i Fabre.

L’11 de setembre de 2009 el poble de Llançà va retre homenatge a Josep Palau i Fabre col·locant una placa on hi ha forjat el poema (vegeu foto).

La idea va néixer del llançanenc i amic personal d’en Palau, Eugeni Déu.

Recordem el nostre Alquimista amb el poema Pedra.

PEDRA

Dura com l’aigua dura.

Arrel d’ella mateixa.

En èxtasi perenne

la pedra perpetua

la pedra, imatge pura,

i la idea de pedra

se’ns fa del tot madura.

Josep Palau i Fabre, 1942



Cinquanta-dos mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 25 de juny de 2012 per aniol



“[…] però si només he de triar un llibre em quedaria amb ‘Les metamorfosis d’Ovídia‘, i concretament amb el conte que dóna títol al recull. Reuneix totes les virtuts de la seva literatura i hauria de ser lectura obligatòria a les escoles”.

 

David Castillo, 36 mesos sense Josep Palau i Fabre



Reprenem l’anàlisi de la producció de contes de l’Alquimista. En aquesta ocasió ens referim a Les metamorfosis d’Ovídia, l’únic dels 5 volums de contes que no té cap escrit a tall de pròleg. Es tracta d’un recull de dotze contes que narren les relacions dels éssers humans amb diversos factors que els envolten.

 

L’aigua primigènia

Relació de l’ésser humà amb l’aigua, amb el mar, amb el fet de nedar. Josep Palau i Fabre era un boig de l’aigua i de nedar al mar, i en aquest conte es fa palès. És un conte oníric on a força de nedar i nedar i nedar s’arriba a la puresa, a un estat pur o al retorn a la matriu materna.

Ell, el dèspota, el malvat, el tirà, l’abominable

Conte molt cruel sobre la solitud humana.

Una governanta d’un hotel luxós de París fa la seva feina d’una manera excel·lent. No se li coneix marit, ni amant ni home. Però algú dèspota, malvat, cruel, tirà la tortura. Què serà?

La imaginació del lector es dispara.

Té un toc de realisme màgic.

La carta, la carta!

Allò que és dit, allò que és llegit i allò que és escrit pot ser diferent  i pot provocar contradiccions un cop es deixa reposar i passa un temps.

Una dona envia una carta amb un mot escrit i un cop enviada, se’n repensa i la vol recuperar. Ho aconseguirà? Com ho farà?

Simbolisme sobre l’amor i tot allò que l’envolta i el rodeja: els dubtes, les passions cegues, la seguretat, etc.

Un altre conte molt interpretatiu.

Les salvatgeries

Conte que explora les dues cares de l’ésser humà: la polidesa i la bona educació contra el desfogament i la violència.

El punt de vista d’aquest conte és el business, un negoci molt apropiat per als temps que corren.

Palau no desaprofita l’ocasió per esmentar la sexualitat com un dels elements inherents al negoci de les salvatgeries.

Atavismes

L’ésser humà i la superstició, l’atzar, la bona i la mala sort, i la rivalitat.

Se’ns plantegen dubtes sobre si és permès o no realitzar accions dins uns paràmetres cívics més o menys establerts com la que fa una de les dues protagonistes.

És un conte molt divertit on, de nou, el lector haurà d’imaginar com acaba la història.

L’edat de Matusalem

L’ésser humà i el pas del temps. Conte sobre el temps que han de viure els homes i les angoixes que se’n deriven, ja en sigui molt, o en sigui poc, de temps.

No hi falten intents de seducció a noietes joves.

I per fi trobem la resposta (imperdible!) a la pregunta del milió: Quina és l’edat de Matusalem?

La veu de Ludmila

Conte al·legòric sobre la veu humana i les seves circumstàncies. El record d’una veu perfecta engega la capacitat per recordar sons.

Existeix la veu de l’ànima?

És divertit com embolcalla el conte Palau i Fabre.

La noia de l’orangutan

Els gelos, la gelosia, contemplada des d’un punt de vista brutal,  animal, salvatge.

El valencià d’Estocolm

Un dels contes més divertits del recull. Un valencià obsessionat per les sueques. D’on pot ser aquest bon home?

Apareixen inevitablement les taronges valencianes i les seves correlacions eròtiques.

El vell Vladimir

A parer meu, el millor conte del recull.

Narració a tomba oberta d’una juguesca entre militars.

Embolcallada, disfressada, de les polítiques vàries de l’època d’entreguerres, Josep Palau i Fabre confereix un conte realment dur i bestial sobre un dels jocs més aterridors.

Els mots crucificats

Dedicat, com no podia ser d’altra manera amb el títol que hi duu, a Màrius Serra, enigmatista.

Un enigmatista és aquell que parla amb enigmes.

Ens planteja la relació de l’ésser humà amb els mots i com a través d’ells es pot assolir la plenitud, la puresa total i la nostra redempció com a persones.

Hi ha una pregunta final per al lector que busca descaradament la seva complicitat.

Les metamorfosis d’Ovídia

Relació de l’ésser humà amb la màxima expressió de la vida: el naixement.

Qui és Ovídia? Quina relació hi té amb els naixements?

Josep Palau i Fabre connecta la matriu humana d’aquest darrer conte amb la matriu del primer conte del recull: L’aigua primigènia.

I què és per a Palau la matriu humana? No hi ha ombra de dubte, és el Paradís.



Altres apunts sobre els contes de Josep Palau i Fabre:

-Els pròlegs dels contes (38 mesos sense JPiF)

-Contes despullats (39 mesos sense JPiF)

-La tesi doctoral del diable ( 41 mesos sense JPiF)

-Amb noms de dona (44 mesos sense JPiF)

-Un saló que camina (46 mesos sense JPiF)


Cinquanta-un mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de maig de 2012 per aniol


La unió entre l’educació i les eines TIC (Tecnologia de la Informació i la Comunicació) dóna resultats extraordinaris en l’àmbit de l’aprenentatge d’adults.



Un exemple ben clar és el blog del cursos de català a distància de Gavà, tutelat pel Consorci per a la Normalització Lingüística i dirigit pel Jaume Sans, docent dels cursos i responsable pedagògic del CNL Eramprunyà.

En Jaume va triar dos poetes que marquen dues generacions ben diferents i contrastades, i va treballar amb els alumnes des de les eines TIC. Alguns alumnes s’havien de declarar fans de Josep Palau i Fabre i els altres, del malaguanyat Salvador Iborra. Des d’una posició activa, treballaven els autors i van confegir un qüestionari.

Em van demanar que contestés les preguntes del qüestionari referent a l’Alquimista. Per a mi fou, com sempre, tot un honor, però una gran responsabilitat.

En aquest apunt hi ha el qüestionari dels alumnes de català de distància de Gavà i les meves respostes. Qualsevol rectificació, esmena o puntualització per part dels lectors d’aquesta categoria — reputadíssims experts en Josep Palau i Fabre – serà acceptada i afegida, i mantindrà aquest esperit de col·laboració, de donar i rebre, que representen les eines TIC.

Què volem saber sobre Josep Palau i Fabre?

Josep Palau i Fabre era escriptor, però alhora estava interessat per altres manifestacions artístiques com la pintura. A quin artista va dedicar diverses de les seves obres? (María B.- I3)

Picasso a banda, a qui no només va consagrar la seva obra, sinó fins i tot la seva vida, hi ha molts artistes pels quals Palau i Fabre sentia devoció. En aquest sentit, el llibre ideal és Quaderns de l’Alquimista on trobareu una gran quantitat d’articles en què Palau valora i lloa i opina sobre molts artistes, tant catalans i espanyols com estrangers.

Va ser una explosió creativa: poeta, autor dramàtic, assagista, estudiós de Picasso… Josep Palau i Fabre va trobar el seu lloc dintre de l’art? (Annabel- S2)

Algú va dir — i ho trobareu a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre– que Palau i Fabre tenia un esperit modernista (arrauxat, revolucionari, contestari…), però una manera de treballar i un rigor noucentista (pulcre, clàssic, perfeccionista, metòdic…). Reputadíssim expert internacional en pintura, el seu lloc dins l’art és sens dubte el d’Alquimista, és a dir aquell que cerca, en qualsevol de les expressions artístiques, l’obra perfecta.

Quins són els motius del poeta  per vincular la literatura amb l’art de Picasso? (Beatriz- S2)

És una molt bona pregunta, però molt difícil de contestar. Tanmateix crec que ho has de considerar com dues autopistes diferenciades: d’una banda, la literatura de Palau (especialment poesia, teatre i contes) i de l’altra l’estudi minuciós de l’art de Picasso.

El contacte amb l’art de primera mà és el que va a impulsar l’origen de la poesia alquimista? (M. Ángeles-I3)

 L’alquímia és la recerca de l’obra perfecta, sigui sota la forma que sigui. Palau i Fabre era tan perfeccionista que només té un llibre de poesia, Els poemes de l’Alquimista, i es pot veure l’evolució de la seva poesia: al principi, en clar procés d’aprenentatge i al final, acomiadant-se, dient que ja no pot escriure més. Però hi ha multituds de poemes dispersos en les seves obres de teatre i els experts opinen que són molt bons. I l’art retroalimenta l’art.

 

El pare de Josep Palau i Fabra, Josep Palau Oller, va ser pintor i decorador no gaire reconegut per la societat catalana del seu temps. La relació de Josep Palau i Fabre amb el seu pare i el desig de distanciar-se d’ell, va ser determinant en l’acostament a la figura de Picasso i la seva obra? (M. Ángeles-S3)

No, ni de bon tros. Si hi va haver distanciament –cosa que dubto – va ser degut per l’esperit tan i tan rebel d’en Palau. En un moment històric molt i molt delicat, Palau volia tirar pel dret i enfrontar el franquisme des de la rauxa. El seu pare hi posava seny (com tots els pares). Palau hi veia por. Però l’acostament a Picasso es degut a l’estada de Palau a París que és quan el va conèixer per primera vegada. A partir d’aquí hi ha un creixent interès per Picasso fins a l’obsessió.

Quina de las seves creacions li ha enriquit més espiritualment? (María S2)

Molt difícil de contestar. Però penseu que Palau i Fabre va abandonar la seva carrera literària per centrar-se única i exclusivament en la vida i obra de Pablo Picasso. Tots els seus estudis sobre Picasso l’enorgullien enormement.

Val la pena crear normes en la vida si aquestes van en contra dels nostres sentiments? (Lídia- S3)

Filosofia pura. Pel que fa a Josep Palau i Fabre, aquesta va ser una lluita constant: normes, privacions i llibertats. Palau va fer una cosa molt valuosa: en comptes de queixar-se, va fer el que li demanava el cos i tirava pel dret. Es va quedar tranquil amb si mateix, però alhora sol, sense companyia. Què triaries? Hi ha una entrevista que li fa JM Espinàs on trobem un Palau força cremat amb el món. Al final de la seva vida va trobar la recompensa de la gent en forma d’admiració, especialment de la gent jove.

És realment apreciat i considerat un dels millors escriptors catalans? Perquè a mi em sembla fabulós. (Crista –I3)

Se’l jutja més per la seva rauxa i per les coses incòmodes que escrivia davant els senyors benestants del noucentisme. El poema La sabata és un exemple claríssim. Quan has estat marginat completament de la societat catalana, sortir a primera línia costa molt. Ell, sense aturar-se i anar fent, va tornar a primera línia els darrers anys de la seva vida on va recollir els fruits d’admiració de l’opinió pública, crítics i admiradors. A mi també em sembla un escriptor fabulós.

Va ser més valorat pel públic en general després de la seva mort com molt grans artistes? (Marina-S1)

Després de la mort hi ha l’oblit. I no hem d’oblidar Josep Palau i Fabre. Mai sortirà a la primera fila com els Carner, Riba, Espriu, etc. Potser va ser una mica més conegut, i prou. Per això és tan important la Fundació que va deixar a Caldes d’Estrac. Es diu Fundació Palau i us recomano moltíssim la seva visita (especialment un dissabte a la tarda).

Dins del món literari, en quin gènere es sentia més a gust escrivint ,en poesia o en prosa? (Matilde- S2)

Molt difícil de dir. Per a ell, ser poeta era un fet tan i tan i tan responsable, que va haver de plegar perquè s’havia de sentir molt segur. Però no va abandonar la poesia perquè va tornar a conrear-la a les seves obres de teatre. La prosa la va tocar en molts àmbits (assaig, crítica, contes) i s’hi movia com peix a l’aigua.

A més de la poesia en quin altre gènere molt representatiu ha escrit Josep Palau i Fabre? (Ana-S3)

Palau i Fabre és conegut com l’home de les cinc cares: poeta, assagista, contista, dramaturg (teatre) i crític literari. Els seus contes són molt notables i amb els seus assajos literaris podem resseguir la literatura catalana del segle XX. A més hi ha tota la prosa sobre l’art de Picasso, una feina monumental i que és tot un tresor.

De quina manera s’ha compromès amb la cultura literària i periodística sota el franquisme? (María del Carmen-S2)

Va ser un lluitador en la recuperació de la llengua i la cultura catalanes. Va crear dues revistes de poesia en català en ple franquisme, cosa totalment prohibida: la revista Poesia i la revista Ariel. A París va organitzar un manifest d’intel·lectuals contra el franquisme i fins i tot va obtenir certes adhesions de prestigi com Albert Camus o Jean Paul Sartre. A França va escriure en francès nombrosos articles denunciant la dictadura que vivia l’estat espanyol. Palau i Fabre va ser un gran lluitador contra el franquisme.

Estava influenciat Salvador Iborra per Josep Palau i Fabre?  (M. José- I3)

Aquesta pregunta no la sé, sincerament. L’hauríem de fer als amics i poetes més propers a en Salvador. El que sí que puc dir era la gran ascendència que tenia Palau i Fabre sobre molts poetes i poetesses joves que començaven i que ara ja tenen un nom. Podria ser perfectament el cas del malaguanyat Salvador Iborra.

Aprofitem l’avintesa per agrair a Sergi Borges la seva inestimable col·laboració

 

Cinquanta mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 d'abril de 2012 per aniol

Foto: Espiell de la casa de Josep Palau i Fabre al carrer del Bruc de Barcelona. Fixeu-vos les marques negres de les seves ditades, espiant gelós qui gosava importunar-lo de la seva feina. Foto cedida per Anet Duncan.

Potser ha arribat l’hora a què em refereixi al perquè d’aquesta passió per Josep Palau i Fabre. Les passions són incontrolabes, indefinibles i arrauxades, fugen del seny i són inexplicables.

Per això ens agraden tant.

Els meus 50 moments #palauifabre

(per ordre cronològic i amb els desgavells propis de la lluita amb la memòria)

 

 

Els meus 50 moments #palauifabre

1 A l’escola Santa Anna (I): És on escolto el nom ‘Josep Palau i Fabre’ per primera vegada: lluitador de la llengua i la cultura catalanes a l’exili.

2 A l’escola Santa Anna (II): És on em conten que Josep Palau i Fabre va crear les revistes Poesia i Ariel en català durant la dictadura franquista.

3 A l’escola Santa Anna (III): És on llegeixo que Josep Palau i Fabre és l’autor dels ‘Poemes de l’Alquimista’. Amb un títol així és impossible oblidar-se’n mai més.

4 Any 1997: Descobreixo el poema ‘Nàpols de Marquet’ de Josep Palau i Fabre que viatja enganxat al metro de Barcelona. Resto atrapat per sempre : sempre que hi pujava, el buscava.

5 Any 1997. Juliol. Primera hora d’una tarda de dissabte tòrrida. Barcelona, una ciutat deserta. Decideixo anar a comprar-me els Poemes de l’Alquimista

6 Any 1997. Juliol. A la llibreria agafo els Poemes de l’Alquimista i vaig a pagar. En pessetes. Valia tres mil i pico. Pago amb 5000. Em tornen el canvi de 10000. Alquímia.

7 Descobreixo el poema Missiva de Josep Palau i Fabre: ‘T’escric amb llapis vermell, mots de foc; parlo del bes i ja és besar-te un poc

8 Escric el poema Missiva a una noia amb la clara intenció de seduir-la. L’escric en una postal i li envio. Sóc a Amsterdam amb els ‘Poemes’ sota el braç.

9 Agost 1997. Festes de Gràcia. Sedueixo la noia de la postal gràcies al poema Missiva. Josep Palau i Fabre ha aconseguit amb divuit mots el que jo no he pogut en anys. Éxtasi perenne.

10 Conec personalment, per primera vegada, Josep Palau i Fabre el 26 de març de 1998. És al final d’una conferència que fa a la Universitat de Barcelona i la qual jo no assisteixo.

11 M‘atanso a ell al final de la conferència. El saluda tothom. Estic espantat i temerós. Li demano, si us plau, que em dediqui, com dubtar-ho, el poema Missiva. Me’l dedica.

12 Vaig a veure l’obra de teatre La confessió o l’esca del pecat de Josep Palau i Fabre. Hi vaig sol. Quan surto sento dins meu la crueltat de la solitud que tan bé descriu el poema ‘Sol’. És la tardor de l’any 2000.

13 Vaig a l’exposició Josep Palau i Fabre: L’alquimista al Centre d’Art Santa Mònica. Hi vaig sol. És a finals del 2000 o principis del 2001. En surto extasiat. A la sortida em compro els Quaderns de l’Alquimista.

14 Any 2001. Inicio la recerca personal de Josep Palau i Fabre. Decideixo que el vull conèixer i escriure-li una carta manuscrita. Em manca l’adreça.

15 La recerca de Josep Palau i Fabre es converteix en una mescla de passió i obsessió. Escric correus electrònics a gent que m’ajudi a contactar-lo.

16 Quan li demano per e-mail com puc contactar Palau, Ada Castells — que l’ha entrevistat al Cultura de l’Avui — em respon: ‘les obsessions són dolentes’. És clar, jo que li dic, m’ho dius tu que l’has entrevistat a casa seva.

17 Malauradament no recordo com, però aconsegueixo l’adreça de Josep Palau i Fabre. Li escric una carta manuscrita, feta amb molta cura. Li demano coneixe’l. Deu ser gener del 2001.

18 Una tarda torno de la Universitat i el meu company de pis em diu: ‘ha trucat un senyor. Es diu Josep Palau.’ Em volia morir! I jo sense ser-hi. Ai!

19 Audiència (I): Finalment es produeix l’audiència a casa seva del carrer Bruc. Per a mi és tota una audiència. Estic nerviosíssim. És el 20 de febrer del 2001.

20 Audiència (II): Va durar tres quarts com a molt. Em va dir que li agradava escriure als trens i que recentment havia fet el seu primer viatge en avió a Estocolm.

21 Audiència (III): Sorpreses que tallen la respiració. Josep Palau i Fabre em regala el seu Vides de picasso i el Catàleg de l’exposició, tot convenientment dedicat. A més a més, em copia manuscrit el seu poema Nàpols.

22 Març de 2001. Viatge a Londres. Al Tate Museum, compro una postal d’un quadre de Picasso de l’època blava i li envio a la casa d’en Palau al carrer del Bruc

23 Acte inaugural dels Set Dies de Poesia a Barcelona 2001 al Moll de la Fusta. Tothom ‘llegeix’ la seva poesia, Palau i Fabre ‘recita’ el seu poema La gran cursa del mar. Superb.

24 Després de sentir-lo recitar La gran cursa del mar, torno a casa. Sorprès, em trobo Palau i Fabre al metro, Línia 3, la verda. Baixa a Passeig de Gràcia. No m’atreveixo a saludar-lo.

25 Entrevista (I): No trobo la data ni per internet. Per a mi, la millor entrevista per TV a Josep Palau i Fabre la fa Emili Manzano a Saló de lectura (BTV).

26 Entrevista (II):Una altra gran entrevista per televisió, històrica i amb un altre tarannà, la va fer Josep M.Espinàs al programa Identitats (6/2/1985).

27 Entrevista (III): La que li va fer Màrius Serra per al programa del Canal 33, Alexandria, ja des de la seu actual de la Fundació Palau.

28 Dimecres 15 de maig de 2002: recitació memorable de Josep Palau i Fabre al pati del Museu Marès de Barcelona. Més d’una hora recitant de memòria poemes dels seus autors preferits en diversos idiomes.

29 Dimecres 15 de maig de 2002: recitació memorable de Josep Palau i Fabre al pati del Museu Marès de Barcelona. Enregistro aquell acte amb un walkman i una cinta de cassette al costat d’un altaveu.

30 Dimecres 15 de maig de 2002: recitació memorable de Josep Palau i Fabre al pati del Museu Marès de Barcelona. Alquímia: mentre recita Guerau de Liost, diu Palau: ‘sonen les campanes’ i en aquell precís instant se senten les campanes de la Catedral de Barcelona.

31 25 de maig del 2002: és el dia que Perejaume va organitzar ‘De com posar Verdaguer a Folgueroles’. Palau i Fabre recita ‘Els dos campanars’ del Canigó de Verdaguer a la plaça central de Folgueroles.

32 Palau i Fabre recita ‘Els dos campanars’ del Canigó de Verdaguer unes tres o quatre vegades rodejat d’una vintena de persones per tanda. Aquell dia sí que m’atreveixo a saludar-lo i és el primer dels dos que em reconeixerà personalment.

33 El dia que Palau i Fabre recita ‘Els dos campanars’ del Canigó de Verdaguer a la plaça central de Folgueroles, apareix el Don Joan seductor que porta dins. A petició de la meva companya que li demana que li signi el poema ‘El meu primer amor’, Palau li pregunta, maliciós: A on?

34 Meravelloses recitacions radiofòniques intitulades ‘Josep Palau i Fabre x Josep Palau i Fabre’ en què Palau va recitar els seus poemes al programa Sonen les paraules de Catalunya Cultura. 

35 Data indefinida d’un diumenge entre gener i març de 2003: Josep Palau i Fabre, per sorpresa, recita el parlament inicial de la seva obra de teatre ‘Mots de ritual per a Electra’ a l’Espai Brossa. Sóc a primera fila i el tinc a dos metres com a molt. Memorable.

36 Absència (I): Participació de Josep Palau i Fabre a Nit de Poesia al Palau de la Setmana de Poesia 2003. No hi puc assistir perquè sóc a Buenos Aires, Argentina. Palau va rebre una ovació de deu minuts seguits en una nit on recitaren Enric Casasses o Patti Smith entre d’altres.

37 Buenos Aires, Argentina (I): Lectura a les 5 del matí de les ‘Metamorfosis de Crorimitekba’ en una infecta residència d’estudiants. Descobreixo nous registres en Palau. Maig del 2003.

38 Buenos Aires, Argentina (II): profanació dels Poemes de l’alquimista amb un dibuix personal que rodeja tot el poema ‘Conte’. Maig del 2003. Palau m’acompanya en el meu exili voluntari.

39 Buenos Aires, Argentina (III): descobriment poema Idil·li. Octubre del 2003. Impacte total: Palau i Fabre és inabastable.

40  Setmana de la Poesia. Maig del  2004. Pati Museu Marès. Trobada de poetes catalans, bascos i gallecs. És el segon dia que Josep Palau i Fabre em reconeix. Li explico que tot just sóc aterrat de l’Argentina i davant la meva sorpresa, m’explica un acudit d’una tribu de la Patagònia.

41 Setmana de la Poesia. Maig del  2004. Pati Museu Marès. Trobada de poetes catalans, bascos i gallecs. M’han deixat una càmera digital i demano que em facin una fotografia amb Josep Palau i Fabre. És l’única que tinc. Un tresor.

42 Setmana de la Poesia. Maig del 2004. Pati Museu Marès. Trobada de poetes catalans, bascos i gallecs. El sento recitar per primera vegada el poema ‘Era dia de mercat’. Em trasbalsa. D’on surt aquest poema del tot nou per a mi?

43 Setmana de la Poesia. Maig del  2004. Pati Museu Marès. Trobada de poetes catalans, bascos i gallecs. És l’última vegada que veig personalment Josep Palau i Fabre viu.

44 Absència (II): 23 de maig de 2005. Amb les entrades a la cartera per a l’homenatge ‘Palau al Palau’, i ja un cop dins el Palau de la Música, em passa una cosa curiosa: la perdo. No puc entrar-hi. Dies després em truquen del Palau de la Música que tenen la meva cartera. Les entrades hi són a dins. Alquímia dolenta.

45 Any 2005. M’assabento que surt l’Obra Literària Completa volum I de Josep Palau i Fabre. En compro el primer volum i reservo el segon a totes les llibreries que em trobo per davant.

46 Any 2005. Un dia en una llibreria veig que ja ha aparegut l’Obra Literària Completa Volum II de Josep Palau i Fabre. Me’l compro immediatament. Dies després em truquen totes les llibreries en què l’havia reservat. Me n’escapoleixo com puc.

47 23 de febrer de 2008. A les 17h 53min 03 segons rebo un sms del meu amic Salvador González Pratdesaba: ‘Ha mort Palau i Fabre’. Cop de puny a la panxa, ganivetada al tórax, gerro d’aigua gelada. Barcelona està embolcallada per una boira ben estranya.

48 13 de setembre de 2010. Rebo un comentari en l’apunt Trinta meses sem Josep Palau i Fabre. És de l’Alícia, companya, muller, amiga d’en Josep Palau. Ens coneixem i m’obre les portes de la Fundació Palau. El seu ajut és total per poder dur a terme Els 36 mesos sense Josep Palau i Fabre, l’apunt cabdal d’aquesta sèrie.

49 Any 2011. A la Fundació Palau de Caldes d’Estrach, l’Alícia m’ensenya els originals de la revista Poesia. És un moment indescriptible amb paraules: torno a l’origen de la meva  crida per Palau i Fabre.

50 Mes d’abril de 2011. Em demanen que parli de Josep Palau i Fabre per primera vegada a la meva vida davant d’un auditori. És en el marc d’uns actes literaris de Sant Jordi amb alumnes de català del CPNL Eramprunyà de Castelldefels. Tot un honor i una gran responsabilitat. Por escènica per primera vegada a la meva vida, jo que cada dia he parlar en públic.

@BorgesSergi

Quaranta-nou mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de març de 2012 per aniol

El geni, poema de Josep Palau i Fabre, el darrer dels poemes del llibre Càncer inclòs dins els Poemes de l’Alquimista.

foto: pais.com



El geni

 ¿Geni? Quin nom més estrany!

Jo sóc un geni: única forma possible de conjugar aquest mot.

¿Què vol dir geni? ¿Per què geni? ¿I per què no una altra cosa? ¿Per què no pilota o aire o baldufa? Però, precisament, geni! El nom més espès, més isolat, més irrespirable. No, no és una atmosfera dolça: de cap manera! Que callin els qui encara no ho creuen, si és que algú ho creu.

Hi ha els peixos, hi ha els ocells, els simis, els homes i les dones, i hi ha els genis.

Hom no ha estudiat aquesta darrera espècie.

No hi ha geni sense crim.

Cal inventar el crim, un nou crim, un crim diferent. No és tan fàcil com sembla! El propi crim, l’únic: el que només puc fer jo.

L’olor de sang m’omple els narius, em taca les mans…

¿On ets, Lady Macbeth, que no et conec encara? Oh, sí, vine, vine, ajuda’m! Sigues el meu braç fort… ¿Quin nom té, digues, el meu crim? Digues el nom… Lady Macbeth, amiga, dolça amiga…

                                     3 de febrer del 1945