BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Dogville a la nord-catalana

En una sola tarda, en un parell d’hores em vaig llegir (i es pot llegir) el llibre El dia de l’ós de Joan-Lluís Lluís escriptor català de la Catalunya Nord. Amb una narrativa àgil, fresca i directa Joan-Lluís Lluís esbossa la història de  Bernadette Boher, una noia que viu a Barcelona i per un assumpte de màxima urgència ha de tornar a Prats de Molló, lloc on va néixer i del qual la van desterrar per un “delicte” d’obscenitat pública. Bernadette fa el cor fort i malgrat el terror visceral que s’apodera d’ella, retorna a Prats, un feu català dominat per soldats francesos que s’ocupen de garantir que s’acompleixi l’administració francesa.
Quan les llegendes i la ignorància van de la mà, el resultat és terror líquid. Algú ha vist Dogville de Lars von Trier? En aquella pel·lícula, filmada com si es tractés d’una obra de teatre, el personatge de Nicole Kidman, tot fugint d’uns sicaris enviats pel seu pare per tal que retorni a casa, arriba a Dogville, un poble prototípic de l’Amèrica profunda. Allà la reben aparentment amb els braços oberts però la integració de la noia es va complicant degut al que dèiem abans: la ignorància. Finalment el personatge de la Kidman és una esclava del poble el qual ha bastit aquest esclavatge a partir de mentides, incultura i maldat. La venjança és inenarrable.

En el cas d’ El dia de l’ós de Joan-Lluís Lluís, a la ignorància de tot un poble, basada en un mestre capellà del tot funest i maligne, se suma la llegenda de l’ós del Pirineu, la qual diu que un dia baixarà un ós a Prats i s’endurà una verge, es casaran i amb aquesta unió zoofílica s’acabarà la dominància francesa a Prats i tornaran a governar forces catalanes. Per tant, cada any celebren el dia de l’ós, una disbauxa on predomina l’alcohol i l’adulteri per vanagloriar-se que cap ós ha baixat del Pirineu i tot segueix igual.

Amb la tornada de Bernadette Boher a Prats i l’aparició d’un ós a les muntanyes es disparen totes les alarmes. El poble viu en una angoixa irracional perquè associen la verge amb Bernadette i l’ós la vindrà a buscar. Malgrat que la pena de desterrament que pesa sobre Bernadette ja fa temps que ha vençut, totes les forces del poble la conviden a solucionar els seus assumptes i guillar d’allà tan ràpid com pugui. La inadaptació de la família de Bernadette, una de les poques famílies de Prats que no té un soldat francès com a hoste obligatori, fet que permet a tots els soldats francesos a viure de les famílies i viure com marajàs, agreuja la situació. El terror líquid s’apodera de Bernadette que viurà situacions delirants, situacions pròpies de l’Edat Mitjana.

Hi ha un personatge que uneix magistralment El dia de l’ós i Dogville. A la novel·la de Joan-Lluís Lluís és en Daniel, un antic amor de Bernadette, que és l’única esperança per a ella, però que no és immune al pas del temps ni als terribles costums de Prats de Molló. A Dogville hi ha un noi que rep el personatge de Nicole Kidman i sembla el seu protector fins que al final és un dels principals responsables de l’esclavatge salvatge que viu la noia. Amb aquests dos personatges es vol desmostrar que la pitjor de les ignoràncies no és la inconscient, la que està basada en la incultura, la pitjor de les ignoràncies l’encarna aquell que és conscient, que no fa res i a sobre l’agreuja.

El dia de l’ós és una novel·la de terror. A la dedicatòria, Joan-Lluís Lluís els la dedica a un o dos habitants de Prats per aviam si així el perdonen. Un llibre on el millor de tot és el tractament del temps perquè sembla basat en el dia d’avui i el dubte que et crea és saber si el que explica el llibre pugui realment passar en el dia d’avui, no només a Prats de Molló, sinó al món sencer.

sergi borges

pd: En el món sencer passen coses pitjors, sense cap mena de dubte.

La balança ja és aquí

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}

23 de setembre. Ja
és aquí el temps de la balança! I per celebrar-ho, començarem amb una imatge de
la nostra constel·lació.

La llatina Libra és una constel·lació poc lluminosa que no té cap estel de primera. Està situada entre la Verge a l’oest i l’Escorpí a l’est. Com testifiquen els
noms dels estel més brillants, abans era part de les urpes d’Scorpius – recordem que la combinació escorpí-balança és nociva per als balança, totalment subjugats i dominats pel signe de novembre.

Quina és la característica principal dels balança? Doncs que la balança no està mai equilibrada, anem d’extrem a extrem: les coses són genials o són una merda -vegeu la secció cine per adonar-vos-en; estem eufòrics i hiperactius o tirats al sofà fets pols. Però som bellíssimes persones, diplomàtiques, carinyoses, intel·ligents i atractives (això ho diuen tots els horòscops, que consti).

I de moment això és tot. Visca la balança!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Friki, Cutrina, Canfanga (de Woody Allen)

Potser ja no hi sóc a temps, però no me’n puc estar d’avisar-vos que la ditxosa pel·lícula del Woody Allen, que vaig anar a veure ahir, és francament dolenta.
L’argument ja de per sí és bastant xorra, però encara sembla més xorra
per culpa de la manera com està plantejat: amb una veu en off,
absolutament irritant, que ho va explicant tot com si els espectadors
fossin
subnormals.
És una barreja del narrador dels dibuixos del Kevin Spencer i
l’audioguia per a invidents.
Les relacions entre els personatges evolucionen tan ràpid que acaben
semblant esquemàtiques i superficials: com si haguessin agafat un
serial de la tele de centenars de capítols i l’haguessin intentat
resumir en una hora i mitja.

Pel que fa als actors, el Javier Bardem i la Rebecca Hall encara se salven, però la Scarlett Johanson està per sota de les altres pel·lícules que li he vist, i el personatge de la Penélope Cruz és una caricatura ragndguignolesca que sembla que s’hagi escapat d’un film de l’Almodóvar.
I ni tan sols té el morbo de veure escenes de sexe perquè, tot i que n’hi hauria moltes, les han “arreglat” perquè sigui apta per a les sales
americanes.
No dubto que la pel·lícula portarà turistes ianquis a Barcelona (com deia
avui el Bardem al TN, “como si Barcelona necesitara más turistas”), però,
en realitat, de la ciutat en sí se’n veu ben poca cosa i molt inconnexa.
Posats a mostrar la ciutat, a “L’Auberge Espagnole” com a mínim els
protagonistes es patejaven el barri gòtic de veritat, encara que fos
durant les borratxeres…
Per acabar, si tot i així aneu a veure la cosa, procureu que sigui la
versió original, on potser la barreja d’anglès i castellà tingui una mica de
gràcia. El doblatge al català (que substitueix les parts en anglès) és
mediocre i, a més, fa que moltes converses no tinguin gaire lògica.
Ja em direu el què.

Eduard

Set mesos sense Josep Palau i Fabre

 

Poema: La gran cursa del mar

Avui per celebrar els set mesos sense Josep Palau i Fabre us deixo amb un dels poemes més bonics que apareixen a Poemes de l’Alquimista: La gran cursa del mar.

Com ja he comentat en aquest espai vaig tenir el privilegi de veure-li recitar en una inauguració de la Setmana de la Poesia a Barcelona. Va ser al Moll de la Fusta de Barcelona i els poetes escollits recitaven des d’un vaixell i el públic escoltava des de terra ferma. Va ser el primer cop que vaig descobrir, meravellat, que Palau i Fabre no “llegia” els seus poemes ni els “recitava” tot llegint-los, sinó que els DEIA, els RECITAVA de memòria, entonant, acompanyant la dicció amb el to, l’embranzida i les pauses corresponents en cada moment.

Encara el puc sentir recitant l’últim vers d’aquest poema meravellós, com la paraula aigua quedava realment suspesa, com si es tractés del ritme de l’onada.

Fa uns anys hi havia un programa a Catalunya Cultura que es deia “Sonen les paraules” dirigit per Dolors Martínez. Aquest programa va tenir el privilegi de comptar en dues sessions amb Palau i Fabre recitant molts poemes de l’Alquimista. Entre ells, la gran cursa del mar. Els responsables d’aquell programa haurien de treure aquell enregistrament a la llum. És un tresor.

sergi borges

 

 

 

 

LA GRAN CURSA DEL MAR

La gran cursa del mar sempre distinta
(jo he navegat la Grècia catalana),
m’atrau per les sirenes impossibles
i pels dofins lluents -fulgors d’espases-
i els blaus, sempre més blaus, de les llunyàries.
Ara navego en mi mateix una aigua
més nua i transparent, més impalpable.
Una aigua com un aire. Matinada
del cor, en pau, sense vaixell ni onada;
sense dofins ni rems, corda ni escàlem;
una aigua només aigua i aigua i aigua.

 

Poemes de l’Alquimista
Ed. Proa, Óssa Menor

 

 

 

Barcelona galàctica

Espectacular pregó per a les Festes de la Mercè del nostre cantautor galàctic Jaume Sisa. Us deixo l’enllaç i quan tingueu temps us recomano ferventment que no us el perdeu. Dic quan tingueu temps perquè dura poc més de mitja hora. És un compendi magistral entre una Barcelona que ja no existeix, amb els seus espais i costums que tants cops hem sentit, i la que hauria de ser ara i que no ho és.
Dimarts 23 d’abril a les 11 de la nit a la Plaça Catalunya, Barcelona viurà una nit galàctica, amb pluja o sense, gràcies a Sisa i amics. Qui sap, tractant-se d’en Sisa, potser la nit de dimarts és aquella on qualsevol nit pot sortir el sol.
Us deixo amb un dels moments d’èxtasi del pregó i us encoratjo a què el veieu.

Foto: trovadores.net

És aquest el nervi estimulador sentimental d’una
Barcelona que més m’estimaria amb menys turistes
pixaners i més viatgers il·lustrats, amb menys txàndals
olímpics de patacada i més boletaires d’innocència
nua amb el cap a les estrelles, i amb els buròcrates
emmagatzemats al Museu de Cera i els taurons
especulant amb casetes retallables i hortets metafísics
i no pas amb sostres i parets –que, tant de bo, no
fossin de ningú!–.


twitter: @Boktoberfest73

Ordesa

Fent el GR-11 per dins el Parc Nacional d’Ordesa, em va sorprendre trobar aquesta senyal, que suposadament vol dir: Prohibit transitar pel Parc de nit. Però més aviat sembla que digui: prohibit portar l’àvia a caminar pel Parc de nit o prohibit sortir a passejar amb la Caputxeta vermella de nit… No creieu?
La veritat és que queda una mica ridícul, ell amb la motxilla i ella amb faldilletes, no??? Potser sóc massa moderna.

La niña del pozo (que surt a caminar amb pantalons i es porta la seva pròpia motxilla)

Adjunto la crònica de la IOP…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Turquia

Doncs bé, aquest estiu, l’Anna i jo teniem vacances alhora i no sabíem què fer. El pressupost era ajustat; no ens venia de gust Europa i ella ja s’havia patejat el nord d’Àfrica. Al final ens vam decidir per anar a Turquia.
Aquí adjunto la crònica fotogràfica en dues parts per qüestions d’espai.

Güle güle

Publicat dins de General | Deixa un comentari