BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

L’arbre de la vida, Malick a l’enèsima potència… i dinosaures

Sí, em vaig atrevir amb l’Arbre de la vida. Resulta que Terrence Malick és l’autor d’una de les meves pel·lícules de capçalera: The Thin Red Line, coneguda a casa nostra com “La delgada línia roja”, una pel·lícula de guerra anti-heroica on els seus protagonistes passen més temps reflexionant sobre la vida, la mort i tota la pesca en estat contemplatiu en veu en off que lluitant. Per tant, ja sabia de quin peu calça aquest director americà tan atípic. En plena batalla de Guadalcanal, Malick ens enfoca un mussol, les fulles voleiant, les onades, el vent…

 

Amb L’arbre de la Vida  en Terrence hi ha tornat – a la reflexió filosofico-contemplativa en off- però elevada a l’enèsima potència. 

De fet, podríem dir que la pel·lícula es compon de dues parts: la primera és un passi de diapositives (impressionants, això sí): l’univers, els planetes, la terra, la vida i totes les meravelles de la creació… La segona part és el retrat d’una típica família americana dels anys 50 centrat en la relació pare-fill des de la perspectiva del nen (brillant, tant pel que fa al tractament narratiu com a la interpretació dels dos actors com als matisos dels personatges). Això sí, ho remata amb unes escenes finals en una platja que potser no caldrien.

Ah, sí, i dinosaures.  


Pel que havia llegit a les crítiques, The Tree of Life no deixa ningú indiferent. O t’entusiasma o en renegues amb tota l’ànima al més pur estil  Balances http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/70635/. A mi em va encantar però comprenc que hi hagi gent que s’hi ennuegui. No és per tots els públics. 
Visualment, un 10. Fins i tot els dinosaures.

La nena del pou 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Quaranta-tres mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt dedicat a la meva neboda Bruna que avui celebra el seu primer aniversari (Cliqueu aquí )

Després de la intimidant interlocutòria per part del TSJC on es demanava que s’apliqui l’Estatut i s’aturi la immersió lingüística a les escoles en la nostra llengua, crec que és hora de donar-li la veu a Josep Palau i Fabre per tal que un cop més aboqui llum sobre el tema de la llengua catalana.

Transcric integrament un petitíssim article inèdit que surt publicat al volum II de la seva Obra Literària Completa:

Una
llengua ha de ser sobirana en tots els ordres en el seu àmbit natural.


Si
formulo aquesta proposició de signe humanista és perquè considero que la via política,
amb els estatuts dits d’autonomia, són objecte de tota manera de malentesos i
tergiversacions, i només la proposició anterior, aprovada i avalada per
organismes com la UNESCO, podria tornar les coses al seu lloc.


Caldria,
per part de les noves generacions, l’obtenció d’una declaració d’aquesta mena
per una organització d’abast internacional per a salvar-nos del daltabaix que
ens amenaça
.’

València, 26 d’octubre
del 2001

 

(Continua…)


Després de de llegir en Palau, la meva opinió és la següent: els
polítics d’aquest nostre país haurien de demanar SÍ O SÍ el
reconeixement oficial de la llengua catalana al Parlament Europeu.
Aquest és l’autèntic drama: l’estat espanyol, estat genocida lingüístic,
va votar que no a proposar el català com una llengua més al Parlament
Europeu.

No passa res, com reclama Palau, ho farem la societat civil catalana. I ho aconseguirem.

sergi borges

Què és un tempesta solar? (Sol, solet, vine’m a veure que tinc fred)

Apunt per a tots els amants de l’astronomia i curiosos en general dels fenòmens més espectaculars que afortunadament ens apropen les cada cop més increïbles noves tecnologies.

Quines coses més grosses que passen a l’espai exterior i com resisteix el nostre petit, minúscul, insignificant, i molt estimat, planeta Terra. 

Realment, com deia la Glòria aquí, som ben poca cosa.

Us deixo amb un sensacional vídeo elaborat per la Universitat d’Oslo –i més concretament pel seu departament de Física — on ens explica fil per randa què carai és una tempesta solar. Fa pocs dies, el planeta Terra en va rebre l’envestida d’una, i semblava que s’havia d’acabar el món (una vegada més).

Per entendre el vídeo imprescindible saber anglès. Ara bé, mireu-lo igual perquè gràficament està tan ben fet que crec que s’entén tot per intuïció. (Bé, jo no ho entenc tot i menys parlant d’astrofísica, però vull dir que no us el perdeu).

Aprofito l’avinentesa per recomanar-vos un bloc destinat als amants de l’astronomia i de la física, una autèntica meravella. Es diu ‘Astrofísica y Física. Noticias y artículos sobre astronomía, astrofísica, física y ciencia en general‘. Hi podeu anar clicant aquí.

sergi borges

Jaume Borges i Rebullida in memoriam (Record de la mort d’un pare el 19 / 9 / 91)

Jaume Borges i Rebullida, el meu pare, va morir el 19/9/91, una data capicua, no sé si terriblement diabòlica o entranyablement romàntica.

Desconec si traspassar en una data així et dóna algun tipus de privilegi extra, un descans etern més palindròmic, és a dir, un descans etern total.

Fou fill d’El Prat del Llobregat, poble del qual n’estava orgullós i sempre en parlava amb un deix d’emoció. Li agradava apropar-shi amb els seus fills — és a dir amb mi i amb ma germana — i ens mostrava, ufanós, on va néixer, on va viure de menut, a quines cases s’havia mudat…

Gran amant de l’atletisme, contava una vegada i una altra que ell havia vist néixer els campions de marxa pratencs com en Jordi Llopart i en Josep Marin. Fins i tot havia tingut com a entrenador el pare d’en Marin, Moisès Marin.

(continua…)

Jaume Borges i Rebulllida era un home de mitjana alçada, tirant cap a baix, però fort gràcies a la seva passió per l’exercici físic. Els seus gestos, mirades i caràcter el convertien en un gran seductor, amic dels seus amics i persona despresa allà on necessitessin del seu ajut.

Fou un dels joves i incipients comercials que treballant com animals guanyaren molts diners en la incipient democràcia dins un ram en auge aleshores: l’àudio i el vídeo. És a dir equips d’alta fidelitat, reproductors de vídeo, nous televisors en color, equips de so, etc. Parlo de mitjan anys 70: jo havia nascut el 73, ma germana Laia ho faria el 79. I dic que treballava com un animal perquè és ben veritat: de dilluns a divendres jo quasi mai el veia; corria o bé per Euskadi i nord de l’estat espanyol ( Bilbao, Santander, Donosti, Iruñea, Gasteiz, Logroño i Saragossa) o bé pel País Valencià (València, Alacant). Hi estava enamorat de les dues àrees que li tocava treballar. Si jo vaig néixer a Pamplona (Iruñea) és perquè els meus pares viven a Bilbao.

Aquesta família petitburgesa de classe mitjana alta vivia ben feliç. Matrimoni i la parelleta. He de dir en honor de la veritat que no teníem xalets –com els uns –, ni BMWs ni Mercedes –com els altres –, però el meu pare Jaume Borges i Rebullida es deixava tots els diners en la família: estades a la neu per nadal i setmana santa, vacances de tot l’agost a la costa brava, bones escoles per als seus fills, i grans i pantagruèlics menjars allà on fes falta.

La meva primera gran complicitat amb el meu pare va ser la neu. Esquiar. Per a ell era la seva passió i me la va transmetre no sense sang suor i llàgrimes. Impulsiu i poc pacient, a vegades volia que les coses entressin perquè sí i jo, allà perdut enmig d’un pendent de pista vermella, no podia de cap de les maneres encaixar la bota amb l’esquí. Quins crits, quins plors, quin desesper! Aquesta anècdota de dolor és només un puntet en les grans excursions de caps de setmana sencers que ens fèiem els dos per Cerler, Formigal, Setcases i Camprodon, alguna que altra escapada a la sempre pija Baqueira Beret i al final de tot, a Andorra. I només érem ell i jo perquè ni ma mare –un parell d’ensurts que li van costar la trencadissa d’ una tíbia i un peroné– ni ma germana –quan un dia se la van endur pendent avall– van seguir la tradició de la  neu. Tornant d’un cap de setmana d’esquiar, vam sentir els dos, ben emocionats, un senyor que cridava: Urruti, t’estimo; Urruti, t’estimo; T’estimo Urruti. Si alguna cosa he trobat a faltar és poder haver anat més a esquiar amb ell.

La segona gran complicitat va ser el FC Barcelona, el Barça. Què és ser del Barça? O qui et fa del Barça? Sens dubte a mi m’hi va fer el meu pare i cada cop que podia (li deixaven uns carnets, aconseguia entrades, etc.) em portava a l’Estadi. Us ben juro que els tres primers partits que vaig assistir a l’Estadi van tenir el mateix marcador: 6-0. També va ser una època que em portava al Gamper, el torneig de l’estiu, i deuria ser quan el FC Barcelona va fitxar Diego Armando Maradona que el meu pare em va dir: Si aproves les assignatures del setembre, et faig soci del Barça. No m’ho podia creure. Evidentment vaig aprovar i ara sé que havies de demanar-ho molt de temps abans poder tenir seient a Can Barça.  Va ser una època molt feliç malgrat que com tothom sap l’equip no hi va ajudar gens.

Jaume Borges i Rebullida, el meu pare, va ser un home que un dia va trepitjar merda i va perdre tota la bona sort o potser diríem va guanyar tots els trumfos de la desgràcia. Ho situaria a mitjan anys 80 quan un seguit d’esdeveniments li van caure al damunt empastifant tota una vida i marcant sinistrament tots els actes futurs.

Anys nefastos que començarien amb una estranya, estranyíssima pulmonia que quasi el duu a la mort. Ben estrany aquest fenomen en un home ben sa com ell.

Després vindria la crisi del sector audiovisual que a les darreries dels 80 –us en recordeu quan l’elapé desapareixia i s’iniciava el CD?– es va estancar d’una manera quasi inerta en una espècie d’hivernació que va durar anys i que esclataria amb una revolució del sector audiovisual que ja inclouria molts dels elements d’avui dia: des de reproductors de compact disc fins als dvds, per no parlar de la revolució en aparells de música lligada amb ordinadors i per no esmentar el boom que encara s’espandeix dels mòbils. Tot això el meu pare ja no ho veuria. Es va consumir cagant-se amb les botigues com Miró i maleint-se els ossos de no haver-ne posat ell una.

Un seguit de morts ben properes el van colpir deixant-lo exhaust. La seva mare –la meva àvia — va morir en una infausta nit de cap d’any quan tota la família érem a França, havent de tornar el mateix dia 1, rodejats d’uns cotxes enormes i potentíssims que feien un soroll del dimoni i anaven cap a l’Àfrica a córrer una cursa. Bona manera de començar l’any 1989.

Poc després moria el seu millor amic, Echarte de Pamplona, el qual li havia donat tot al meu pare quan jo estava a punt de néixer. El senyor Echarte els havia deixat als meus pares un pis a Pamplona per tal d’instal·lar-se allà amb tota la calma i tranquil·litat mentre un servidor arribava al món. Doncs bé, una altra mort cruel que tombava el meu pare d’un cop de puny.

Va passar els últims mesos de la seva vida arrossegant-se per la capital de l’estat espanyol, Madrid. S’havien acabat els luxes i havia d’anar a veure els representants amb metro. Un dia em va contar com gràcies a un representant havien dinat plegats amb el cèlebre periodista José Maria Garcia. Eren els temps de Pablo, Pablito, Pablete i sembla ser que el dinar va ser una diatriba continua contra tots els xupopters i “abrazafarolas” que consumien l’esport dels veïns.

Una llarga i cruel malaltia va acabar amb ell, no sense abans haver passat per Madrid i per Sevilla per veure com el FC Barcelona perdia la mateixa temporada una copa del Rei i una Copa d’Europa en dos partits que serien l’antitesi del que és el Barça avui dia. El vaig abraçar com un boig el dia següent de la final de Sevilla. Pobre home.

Ni cal que digui que la seva mala sort pel que fa al Barça és ben palpable. Podríem dir que va veure in situ la primera lliga del dream team i la primera copa d’Europa d’handbol del club. I a més a més en un estat físic deplorable. Quina pena.

Sempre l’he portat al cor, el meu pare, i quan algú pregunta si la mort d’un pare és fàcil de superar, sempre responc el mateix: la mort d’un pare no es supera. O com a mínim jo i a la meva edat quan va morir: 17 anys.

Hem tirat endavant tota la família i ens n’hem sortit prou bé. Per recordar-lo, cada any anem a La Molina i passem un dia junts, on fem un gran àpat i estem a prop seu.

Vint anys sense Jaume Borges i Rebullida, el meu pare.

Aquest escrit in memoriam.

sergi borges

‘Llum de guàrdia’ de Julio Manrique (#elputoamo)

Fa temps que segueixo la feina que fa aquest senyor: Julio Manrique.

Actor, dramaturg i director teatral, qui no el conegui potser el recorda de la sèrie de TV Porca Misèria.

A mi se’m va ficar a la butxaca per la seva feina d’actor de teatre en obres com 2666 dirigida per l’Àlex Rigola, La forma de les coses de Neil Labute –on dirigia i actuava– o la magistral La tragèdia de Hamlet d’Oriol Broggi, on feia un paper descomunal, difícil de definir-lo amb paraules…

L’any passat va debutar al Teatre Romea com a director amb una adaptació marca de la casa de L’hort dels cirerers d’Anton Txejov. Aquesta marca de la casa a què després m’hi referiré segur que ha estat decisiva per ser nomenat director artístic del Teatre Romea per a la temporada 2011/2012.

I ‘Llum de guàrdia’ demostra el per què de l’aposta.

‘Ghostlight’, una obra de teatre dinàmica, original, i fresca. 

Boníssima.

El segell marca de la casa de Manrique és la seva exquisida selecció musical que sovint fa de trànsit entre escenes.

A més a més incorpora els elements propis del món audiovisual (imatges filmades, subtítols, referències televisives i cinematogràfiques).

Música més imatge componen l’adn teatral de Manrique que assoleix l’equació final gràcies al treball dels actors i actrius, el seu nucli dur, perquè tal i com ha repetit moltes vegades, els actors i actrius que dirigeix són amics seus als quals admira profundament.

Manrique sap treure el millor d’ells –com Josep Guardiola, l’altre #putoamo, sap treure el millor dels seus futbolistes — i aconsegueix fer-los fer el mateix personatge, però en registres ben diferents segons l’evolucio de l’obra (estats d’ànim, oficis, situacions que els rodegen, estats extrems, etc.).

Per què és dinàmica?

Perquè està estructurada en cercles que tot ho enllacen. Són petits ‘short cuts‘ que fan progressar i avançar la història. És dinàmica pels seus canvis de decorats, pels canvis de música –harmoniosos i deliciosos–, pels canvis d’ambient, pels canvis de vestuari, pels canvis constants d’escenes diversificades…

Per què és original?

És una obra dramàtica emplenada d’una gran comicitat. És transcendent en els continguts, i traspua conya, mofa i befa. És una barreja perfecta i alhora inquietant. Té escenes que fan recordar Big Lebowski, la pel·ícula de culte dels Cohen.

És original perquè és un gran retrat de molts temes que amoïnen l’ésser humà d’avui i que afecten a tothom. Solitud, por, terror, fracàs, autoconeixement, els sentits de la vida, de l’amor. I de la superstició. I també com diuen tots dos autors –Julio Manrique i Sergi Pompermayer–, dels
fantasmes i dels monstres que viuen en nosaltres i els altres.

L’originalitat rau en com, de quina manera, aborda aquest gran retrat de temes.

Per què és fresca?

Per la naturalitat de la feina dels actors i actrius, pels diàlegs contemporanis que podem sentir cada dia en la nostra quotidianitat (un llenguatge proper que ens connecta amb l’obra), per la gran fusió entre música i imatge, i pel seus constants homenatges a tots els mons als quals els espectadors hi acudim dia rere dia (ràdio, llibres, cinema, teatre).

Si aixequem així el teló per començar la temporada, la temporada promet i molt.

sergi borges

No acatem la sentència contra el català. #SomEscola

Por i fàstic a les terres de trista mentalitat unilingüe. Una interlocutòria del TSJC dóna un ultimatum al govern per a què apliqui la sentència del TS d’Espanya.

Balances Oktoberfest recupera el manifest Som Escola i ens hi adherim incondicionalment.

No acatem la sentència contra el català.

BALANCES OKTOBERFEST
Gòria Barrobés & Sergi Borges

Manifest. SOMESCOLA.CAT

El Tribunal Suprem espanyol ha dictat tres sentències que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Aquest fet atempta clarament contra un dels elements bàsics de l’escola catalana, un model que ha funcionat amb èxit els darrers 30 anys i gràcies al qual la nostra societat gaudeix d’un bon nivell d’educació i cohesió social.

Davant d’això, les persones, entitats i centres educatius sotasignants

AFIRMEM:
– Que l’escola catalana és un model educatiu consolidat, basat en la no separació dels infants i joves per raó de llengua i que fa possible el coneixement de les dues llengües oficials per part de l’alumnat en acabar l’ensenyament obligatori, tot afavorint la cohesió social i la igualtat d’oportunitats.

– Que la immersió lingüística i la consideració del català com a llengua vehicular han donat força i solidesa a aquest model, el qual ha estat objecte de reconeixement per part de diverses institucions internacionals, i és un referent com a model pedagògic eficient en el Marc Europeu de les Llengües.

– Que aquest model lingüístic ha contribuït de manera decisiva a pal·liar el greu desequilibri que viu el català, llengua pròpia de Catalunya, respecte al castellà, en diferents àmbits.

– Que l’actual model d’escola és el resultat dels esforços de tota la societat, especialment de la comunitat educativa, que amb un consens absolut entorn del model lingüístic, i amb la implicació  de pares, mares i del professorat, ha treballat diàriament per tenir una escola catalana, democràtica i de qualitat.

– Que amb l’arribada d’un nombre important de famílies nouvingudes durant la primera dècada del segle XXI, aquest model d’escola ha ajudat a mantenir la cohesió social del país i s’ha demostrat eficaç en l’acollida i l’arrelament dels infants i joves de les darreres onades immigratòries. A més, situa un nou escenari de multilingüisme que afavoreix l’excel·lència en la competència comunicativa.

SUBRATLLEM:
– Que la immersió lingüística ha de continuar essent un dels principals actius per aconseguir una societat cohesionada, en què no hi hagi separació entre comunitats ni discriminacions de cap mena.

– Que les sentències del Tribunal Suprem espanyol amenacen aquest model d’escola i de societat i obren la porta a demandes interessades que poden posar en perill la cohesió social de Catalunya.

– Que cal actuar contra aquestes agressions de manera positiva, reforçant el model d’escola catalana i millorant la seva eficàcia per garantir un bon coneixement de les llengües oficials que possibiliti l’ús del català en els àmbits socials, econòmics i culturals.

EN CONSEQÜÈNCIA:

– Rebutgem les sentències del Tribunal Suprem espanyol contra l’escola catalana i les demandes que les han inspirades.

– Fem una crida a continuar reforçant el model d’escola catalana i a lluitar amb tots els mitjans democràtics per no posar en perill la nostra cultura i la nostra cohesió social.

– Animem les persones, les entitats i tota la comunitat educativa a comprometre’s de manera activa en suport d’una escola catalana en llengua i en continguts, que no separi els infants i joves per la seva llengua d’origen i que ajudi a construir una societat més cohesionada, democràtica i lliure.

Barcelona, 16 de febrer de 2011

SOM BEN POCA COSA

10 d’abril de 1815.
El Tambora entra en erupció en una illa d’Indonèsia, aniquilant la seva població. Això és tot? Noooo….

1816:

Europa espera la primavera que no arribarà mai. No deixa de ploure i de nevar i els rius es desborden. 200.000 persones moriran de gana en els anys següents.
Als Estats Units les gelades i la sequera maten les collites; vedells i xais moren tan sols néixer.
Al Canadà, el desgel no s’arriba a produir. Es baten rècords històrics de temperatures baixes, mai vistos. 300 km de gel entorpeixen l’arribada dels vaixells amb subministraments.
A la Xina el fred mata arbres, collites i búfals. Les inundacions provocades per una alteració dels monsons acaba de rematar la jugada.
La mateixa alteració del monsó provoca una epidèmia de còlera que s’estén des del Ganges fins a Moscou.

 

Les gelades i nevades arriben a Taiwan, un país tropical.
Les espantoses collites arreu fan pujar el preu dels aliments. Al Regne Unit i a França es produeixen revoltes causades per la fam. A Suïssa arriben a declarar l’estat d’emergència – pagesos desposseïts, vídues i nens abandonats han inundat les grans ciutats, que ara van plenes de prostitutes, pidolaires, carteristes i lladres.
A Irlanda, a més a més, un brot de tifus contribueix a la mort de 100.000 persones.
A Hongria hi neva neu de color marró. A Itàlia no, és vermella.
A Suïssa, John William Polidori i Mary Shelley visiten el seu amic Lord Byron, però el mal temps no els deixa sortir de casa. Ella escriu Frankenstein, Lord Byron escriu el poema Darkness (Obscuritat) i Polidori la novel·la El Vampir (gran demostració del fantàstic estat d’ànim de tots tres).
A Anglaterra William Turner pinta una col·lecció d’aquarel·les per reflectir unes postes de sol excepcionalment rogenques.
A Alemania, a conseqüència de l’augment dels preus de l’avena, Karl Drais decideix buscar una alternativa al transport a cavall i inventa el velocípede, antecessor de la bicicleta.

1817
Hivern. A Nova York – que rep una allau migratòria massiva de granjers arruïnats des de Nova Anglaterra, i Vermont-  la temperatura arriba als 32ºC sota zero. Es glaça la badia fins al punt de permetre el pas de trineus arrossegats per cavalls.

1818
Juny. A Suïssa, la paret de gel que s’havia format a la glacera Giétro dos anys enrere s’esfondra amb resultats catastròfics.

I tot perquè el 10 d’abril de 1815 un volcà a la llunyana Indonèsia va entrar en erupció enviant tones de cendra i sofre a l’atmosfera, que van alterar el clima del planeta. Ens creiem els reis de la creació, però som ben poca cosa.