BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Cinquanta-quatre mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 d'agost de 2012 per aniol

Última ressenya de la sèrie que he publicat sobre els llibres de contes de Josep Palau i Fabre.

La sèrie, com una combinació que ens pogués fer milionaris, la trobareu als 38, 39, 41, 44, 46 i 52 mesos sense Josep Palau i Fabre.

En aquests 54 mesos sense L’Alquimista abordem els 8 contes inèdits que apareixen a la seva Obra Literària Completa Volum I.

Víkings a la costa!

Suècia és el centre del punt de vista narratiu i al voltant del qual Palau teixeix una espècie de fantasia eròticoinvasora amb un exèrcit de noies sueques triades escrupolosament que han de complir una missió per aixecar l’autoestima nòrdica.

Víkings a la costa! pot estar emparentat amb El  valencià d’Estocolm, de Les metamorfosis d’Ovídia, on també trobem una admiració divina pel poble nòrdic (i les seves dones).

Atenció al final on s’esfondra còmicament tot aquest castell de cartes tan excitant.


La irresistible vocació del pare Jofresa

Conte que vol explorar diverses formes de comunicació, com el mateix silenci, el mim o la xerrera desbocada des de la ironia i la comicitat.

El sarcasme ens l’aporta el món religiós; trobem un monjo cartoixà (que prediquen el silenci quasi absolut) absolutament garlaire .

Palau va jugant amb les dues ambivalències possibles resultants: el mim versus el doll de la paraula; les veus teatrals versus la tragèdia grega…

Quin malnom li posaran al pobre pare Jofresa?

 

Com i per què em vaig convertir en un violador

El més eròtic dels vuit, no apte per a puritans políticament correctes fàcils d’ésser escandalitzats.

És un conte on Palau i Fabre gaudeix com un boig escrivint-lo, i això es nota perquè en ell hi trobem la provocació palauifabriana per excel·lència: la del don Joan més sàtir.

El que més m’ha agradat és la sublimació de la màgia d’un instant: deixar-la escapar t’enfonsa a la misèria. Què n’és de difícil, decidir en un instant, igual com passa a la vida real.

Tot el que ve després encara és més tòrrid i més lasciu i Palau hi arremet fins al coitus interruptus (literari).


Mari-Mai-Lim

Conte amb reminiscències orientals el tema principal del qual és la submissió perpètua de les infants xineses a qualsevol propòsit.

Mari-Mai-Lim, des de la seva naixença, haurà de exercitar-se per ser l’elegida de l’Emperador.

Qui porta el punt de vista narratiu és la mare de Mari-Mai-Lim, obsessionada en convertir les mans i els peus de la seva filla en dues extremitats iguals.

L’obsessió de la mare és tal que va més enllà del pròposit inicial.

 

L’espill i el mirall

Per a mi és un conte breu però el millor de tot el recull; és un conte brutal.

La primera part del conte agradarà als científics de les llengües, els filòlegs.

I tot el conjunt passa pel sedàs de la imaginació de Josep Palau i Fabre que converteix dos mots en passat i present.

L’espill o la màgia del passat amb la seva obscuritat. El mirall o la simple/grisa quotidianitat que alhora és el motor per avançar.

És brutal perquè té tocs de prosa poètica i podria ser perfectament un dels poemes de la seva Teoria dels colors.

 

La Venus aquella

Un altre conte que busca confrontar passat i present, aquest cop des del fascinant món de la docència de la Història de l’Art.

Es tracta de reconstruir una famosa escultura grega clàssica mitjançant l’especulació estudiantil adolescent en un espai temps obscur, tenebrós i tancat com el del franquisme.

La ironia, sempre present, ens arrencarà riallades en aquest conte que expressa una experiència que possiblement tots haurem fet a la vida.


La torre dels besos

Josep Palau i Fabre pren la veu del jo narrador en aquest conte que ens presenta la dualitat entre el vell i el nou dins l’àmbit de creació d’un nou barri a la ciutat de Barcelona.

Quins són els avantatges i els inconvenients dels barris vells de les ciutats enfront dels barris de nova creació? Palau els dóna veu en un diàleg al marge del jo narrador.

La torre dels besos serà el nexe d’unió entre el vell i el nou. Però, per què serà així? Només una pista: Palau hi surt reconfortat.

 

La dama de les magnòlies

És l’ultim conte escrit per Josep Palau i Fabre, datat del 7 d’agost del 2003 a Caldes d’Estrac. En aquest sentit, llegiu que ens deia Josep Sampere, exdirector de la Fundació Palau, als 36 mesos sense Josep Palau i Fabre:

[…] em plau assenyalar “La dama de les magnòlies”, el darrer conte de l’autor. El va escriure l’estiu de 2003, tot just  inaugurada la Fundació Palau, a la vista del magnolier que hi ha al pati. Ell el podia contemplar des del petit habitatge que tenia a la Fundació i on va passar els darrers anys de la seva vida. Em sembla que aquell estiu de 2003 devia ser un dels més agradables de la seva vida. 

És un conte d’amor que el fa esclatar el perfum luxuriós de les magnòlies.

És un cant a la llibertat sexual i un cant d’adoració als magnoliers per la seva potent capacitat perfumadora.

twitter: @BorgesSergi

——————————————————–

twitter: @Boktoberfest73