BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Arxiu de la categoria: Els cracks

Sid Meier i la fi de la civilització

Publicat el 13 de maig de 2014 per aniol

El juny de 2012, un usuari d’un lloc Web anomenat reddit va llençar una crida demanant ajuda. Feia 10 anys que jugava la mateixa partida de Civilization II -un joc d’estratègia per torns on tries una civilització i la fas créixer i prosperar -, havia arribat fins l’any 3991 i tenia un problema: El seu món havia esdevingut “un malson infernal de patiment i devastació”. A la Terra tan sols hi quedaven 3 superpotències (Celtes, Vikings i Americans, que havien conquerit la resta del planeta) lluitant pels escassos recursos existents després que tot un seguit de guerres nuclears haguessin convertit grans extensions del planeta en erms inhabitables. Els casquets polars s’havien fos unes 20 vegades pel cap baix (escalfament global accelerat per tanta guerra nuclear) inundant totes les terres no muntanyoses, que ja no eren cultivables (aigua salada i radioactivitat són un còctel mortal). Un 90% de la població havia mort anihilada per la guerra o la fam subseqüent causada per la desaparició de les terres de cultiu. Els enginyers estaven permanentment ocupats construint noves carreteres per les tropes, que eren destruïdes immediatament al torn següent per l’enemic. Per tant no tenien temps de drenar pantans o netejar els residus nuclears.

Sí, era la guerra dels 1700 anys, en la qual estaven embrancades les tres nacions supervivents. La pau era impossible. Qualsevol alto al foc es trencava al torn següent perquè una de les altres dues nacions (les controlades pel joc) atacava. I per tant la guerra es perpetuava ad infinitum.

Els tres governs que quedaven eren dues teocràcies i un règim comunista (el del jugador, que havia provat de mantenir una democràcia però s’havia vist obligat a derrocar-la feia mil anys per salvar el seu imperi de la destrucció, i ara la gent l’odiava i tenia revoltes que havia de sufocar desviant recursos que necessitava per defensar-se dels enemics).   

La situació militar era en un punt mort. A aquestes alçades del joc cap nació estava més avançada que les altres i gaudia d’algun avantatge tecnològic. I com que tots els recursos estaven desviats a la maquinària de guerra no es podien dedicar a res més i la gent es moria de gana.

El nano necessitava ajuda. Volia acabar la guerra, netejar el terreny per cultivar-lo, reconstruir el món. Però no sabia com.

I si penseu que ningú no li va contestar, aneu ben errats. La gent s’hi va abocar, fins al punt que la WEB va crear un fil http://www.reddit.com/r/theeternalwar  exclusiu per resoldre el problema, que va rebre centenars d’aportacions. El jugador va arribar a penjar el fitxer amb la seva partida guardada perquè la gent pogués provar solucions. I gràcies a això un altre jugador va aconseguir netejar la contaminació en “tan sols” 102 anys  (http://www.reddit.com/r/theeternalwar/comments/uyswv/here_it_is/c50walu). 

Va ser tal el rebombori causat que la història va arribar al creador del joc, Sid Meier (http://mashable.com/2012/06/15/reddit-sid-meier-responds/), que va declarar que quan va crear el joc mai no va imaginar que algú jugaria una partida durant tants anys per predir un escenari com aquell.  

 I aquí no s’acaba la cosa. Perquè, tal com sempre dic jo, el món és dels frikis, i La Guerra Eterna va inspirar cançons, danses i fins i tot intents de literatura (https://docs.google.com/document/d/1WneV328O9VygijORSuU4BiLwT5HjdKfd3n6Lo8eBnUY/edit?pli=1)


A mi tot això em fa pensar: si la gent es capaç d’engrescar-se i dedicar temps i recursos a resoldre una situació així en un joc d’estratègia i simulació, per què no dirigim tot aquest esforç a resoldre problemes reals? Com és que ningú sap engrescar la gent adequada de la manera adequada per fer més coses útils? No estic parlant d’acabar amb l’escalfament global ni de netejar residus nuclears, per les quals cal més coneixements científics que per a un joc, però es podria aplicar a petites coses. No sé. És una reflexió.

  

“My goal for the next few years is to try and end the war and thus use the engineers to clear swamps and fallout so that farming may resume. I want to rebuild the world. But I’m not sure how. If any of you old Civ II players have any advice, I’m listening”.

 

La nena del pou

De cascades tròfiques, llops i els cursos dels rius

Publicat el 5 de maig de 2014 per aniol

La meva àvia m’explicava sovint que quan era petita el sereno de Gandesa -aquell senyor que patrullava els carrers de nit cantant l’hora, el temps que feia i la situació en general-, arrossegava una manta amb algunes cassoles per mantenir allunyats els llops. Deixant de banda com de bé es devia dormir amb un senyor fotent de crits i arrossegant una manta plena de cassoles per tot lo poble, es veu que, temps era temps, els llops baixaven dels Ports i s’aventuraven pels carrers de les poblacions (més o menys com ara els senglars a la part alta de Barcelona). Fins que van deixar de fer-ho.  El darrer llop de Catalunya fou oficialment abatut precisament a Horta de Sant Joan, als Ports de Besseit l’any 1929 (en conserven la pell al Museu de Zoologia).  

Ara diuen que d’un temps ençà se n’han tornat a veure per la serra del Cadí, es veu que venen d’Itàlia. La recuperació de la fauna sempre és una bona notícia (tot i que a algú potser no li ho sembli) però encara ho sembla més després de veure aquest vídeo sobre les increïbles conseqüències del retorn dels llops a Yellowstone.

Philip Seymour Hoffman

Publicat el 14 de febrer de 2014 per aniol

En estat de xoc. Així ens vam quedar molts quan vam llegir la notícia el dia de la Candelera. Sí, l’hivern és viu i ens ho demostra amb un gerro d’aigua ben glaçada.  

(article escrit a quatre mans per @lanenadelpou i @BorgesSergi)

Recordo perfectament que, quan el Sergi i jo vam triar anar a veure “The Master”, una de les raons va ser Philip Seymour Hoffman. Perquè era aquesta classe d’actor, el reclam que t’arrossega a veure qualsevol pel·lícula tan sols per la seva presència, immensa, a la pantalla. Crec que podríem dir que era un dels actors de culte dels Balances Oktoberfest. I de molta, moltíssima gent. S’ho mereixia. No recordo ben bé quan el vaig descobrir, potser amb el pervertit de Happiness –aquella petita meravella de Todd Solonz-. O potser no, tant li fa. N’hi ha tants per escollir, de personatges, alguns més memorables que altres, però tots impecablement interpretats. No es pot negar que la seva filmografia és impressionant. No n’escriuré la llista ni la dels seus premis i guardons perquè això ja ho estan fent d’altres.

Ens ha deixat prematurament, com tants d’altres grans talents artístics, per motius ben tristos. Malaguanyat. Els Balances el trobarem a faltar.

 

Em fixo detingudament en la filmografia de PS Hoffman i miro de recordar quan el vaig ‘descobrir’ de debò. És a dir, vaig  veure Happiness, però no ‘sabia’ que aquell personatge tan fastigós era ell,  o no podia ni tan sols sospitar que en Brandt, el genial secretari de Mr. Lebowski, fos el malaguanyat Hoffman. Sincerament crec que és a Capote quan flipo amb colors amb ell i des d’aleshores ja el busques o si hi surt ja se’t queda.

Com bé diu la Glòria, vam anar a The Master per ell. La seva interpretació és colossal. De fet, és el millor de la pel·lícula. Convindrem que Hoffman era un actor bàsicament de papers secundaris, sobretot el gran bloc dels primers 10/15 de la seva filmografia. Però tant a Capote com a The Master en fa de personatge principal i el trobem encara millor que de secundari.

Però he de dir que el personatge que em va impactar més i encara ara flipo més és Andy Hanson a Before the Devil Knows You’re Dead de Sydney Lumet. És el germà heroïnòman (ai las!) de Hank Hanson, un altre incommensurable Ethan Hawke, amb qui volen idear l’atracament perfecte. Si no l’heu vista ja trigueu.

I una altra recomanació és la interpretació del pare Brendan Flynn a Doubt, on representa el paper feixuc que ha de suportar un reverend de barri a qui acusen de pederàstia. És brutal com Hoffman es carrega ell solet la peli a l’esquena i la fa convertir-se en una peli brillant.

Un autèntic desastre que Hoffman s’hagi mort. Una llàstima. És claríssim que Heroin Come Back, l’heroïna i la seva addicció tornen de manera diàfana en aquest segle XXI que ha començat com el cul i que sembla que estiguem al IX o a l’XI. Era un dels actors pels quals triaves anar a veure una pel·lícula i si la tal pel·lícula era una merda, sempre quedava la seva interpretació, (quasi) sempre excel·lent.

I jo també m’he d’afanyar a veure pelis com Boggie Nights, Magnolia, The Talented Mr.Ripley, Love Liza, 25th hour, Charlie Wilson’s War o The Ides of March que encara tinc pendents.

I tornar a veure amb uns altres ulls les ja esmentades de Happiness, Big Lebowski o Before The Devil…, amb uns ulls exclusius per a Philip Seymour Hoffman.

SMOKE ON THE WATER o A VEGADES CAL UN IDIOTA AMB UNA BENGALA

Publicat el 1 de gener de 2014 per aniol
Si passeu per Montreaux, Suïssa, i aneu a passejar per la vora del llac, hi trobareu una estàtua dedicada a la cançó més famosa de la banda Deep Purple. No és perquè sí, té una explicació.

Era un 4 de desembre de 1971 (llàstima, si arriba a ser 1973 ho petem); els Deep Purple es trobaven al casino de Montreux perquè el dia 5 havien de començar a gravar un disc en un estudi de gravació mòbil que hi havien instal·lat (i que els havien deixat els Stones). Però això era l’endemà. Aquella nit actuava al teatre del casino el gran Frank Zappa acompanyat per la seva banda The Mothers of Invention

Tot anava bé, quan, de sobte, a mig concert, concretament en mig del solo de sintetitzador de la cançó King Kong, algun idiota va tenir la genial idea de llençar una bengala dins un local amb sostre de rotang, una canya massissa. Òbviament el local es va incendiar i les flames es van estendre a una velocitat alarmant, calcinant tot el recinte. Els membres de Deep Purple -Richie Blackmore, Ian Gillan, Roger Glover, Jon Lord i Ian Paice-, van sortir cames ajudeu-me i ja fora de perill van poder contemplar les flames engolint el casino, veure com el fum s’estenia damunt les aigües del llac de Ginebra i ser testimonis de com el director del Festival de Jazz de Montreaux, Claude Nobbs, ajudava la gent del públic a sortir del recinte.

Per culpa d’això la banda es va veure obligada a buscar un altre lloc per gravar el disc. Però la nova ubicació no els va dur gaire sort, tampoc; els veïns es van queixar del soroll quan tan sols havien aconseguit enregistrar els riffs de guitarra del primer tema, encara sense títol i sense lletra, i la policia els en va fer fora. Finalment van llogar el Grand Hotel de Montreaux, que estava gairebé buit i van improvisar-hi l’estudi on acabarien gravant el seu àlbum de més èxit Machine Head, fent servir matalassos per aïllar el so. I allà van acabar aquella cançó que s’havia quedat a mitges. Ian Gillan va escriure’n la lletra. I explica Roger Glover que el títol se li va acudir en despertar sobtadament d’un somni.

I fa així:

We all came out to Montreux / Vam venir a Montreaux
On the Lake Geneva shoreline / A la riba del llac de Ginebra
To make records with a mobile / Per gravar-hi un disc amb un estudi mòbil
We didn’t have much time / No teníem gaire temps
Frank Zappa and the Mothers / Frank Zappa and the Mothers
Were at the best place around / Eren al millor lloc de tots
But some stupid with a flare gun / Però un idiota amb una pistola de llançar bengales
Burned the place to the ground / Va cremar el local
Smoke on the water, fire in the sky / Fum damunt l’aigua, foc al cel
Smoke on the water / Fum damunt l’aigua
They burned down the gambling house / Es va cremar la casa de jocs
It died with an awful sound / Va morir fent una fressa horrorosa
Funky Claude was running in and out / Funky Claude corria d’un cantó a l’altre
Pulling kids out the ground / Traient els nanos a fora
When it all was over / Quan tot va haver acabat
We had to find another place / Vam haver de trobar un altre lloc
But Swiss time was running out / Però se’ns acabava el temps suís
It seemed that we would lose the race / Crèiem que perdríem la cursa
Smoke on the water, fire in the sky /Fum damunt l’aigua, foc al cel
Smoke on the water / Fum damunt l’aigua
We ended up at the Grand Hotel / Vam acabar al Grand Hotel
It was empty cold and bare / Estava buit i desolat i hi feia fred
But with the Rolling truck Stones thing just outside / Però amb el camió dels Rolling Stones a fora
Making our music there / Composant la nostra música
With a few red lights and a few old beds / Amb alguns llums vermells i alguns llits vells
We made a place to sweat / Vam construir un lloc per treballar
No matter what we get out of this / Tant se val què n’acabi sortint, de tot això
I know we’ll never forget / Sé que mai oblidaré
Smoke on the water, fire in the sky / El fum damunt l’aigua, el foc al cel
Smoke on the water / Fum damunt l’aigua…

Així doncs, és ben possible que deguem un dels clàssics més emblemàtics de la història del rock a un idiota amb una pistola de llençar bengales. Ironies de la vida.

El disc Machine Head es va posar a la venda el 1972 però a que no endevineu quin any va sortir com a single Smoke on the Water? Sí, ara sí: 1973. És que ho petem!

I quina versió podríem posar millor que la d’un concert a Montreaux?

 

La nena del pou

Lou Reed (1942-2013)

Publicat el 28 d'octubre de 2013 per aniol

Els membres i fundadors únics de Balances Oktoberfest, na Glòria Barrobés i en Sergi Borges, celebràvem els 40 anys el 17 i el 6 d’octubre respectivament. Ahir va ser la Glòria que em va enviar un correu que deia ‘S’ha mort Lou Reed’ i a part de l’òstia inicial que et gira la cara, el primer que vaig pensar va ser: ‘L’he pogut gaudir 40 anys’. Un record homenatge a un home brillant, peça indiscutible del rock contemporani.

You Make Me Forget Myself. 

40 anys gaudint Lou Reed

No recordo com el vaig descobrir ni qui me’n va parlar primer, però tinc molt present que el meu pare em va comprar el disc ‘New York’ en K7 en una àrea de servei quan anàvem a esquiar a Andorra. Dec estar parlant de l’any 1989. Anava tard com de costum però a mi el disc ‘New York’, que sempre m’ha agradat moltíssim (per exemple, cançons com Romeo Had Juliette, Dirty Boulevard o Strawman) , em representa la porta d’entrada a l’univers de la música ‘autèntica’, el de la ‘bona’ música.

De les poques coses que puc salvar de la meva estada a l’Institut Maragall va ser conèixer una noia de Montgat que em va regalar un K7, amb el The Man Who Sold The World de David Bowie en una cara i a l’altra el Transformer de Lou Reed. Des d’aquí li dono les gràcies, i mil vegades més li’n tornaré a donar. Per fi feia el passeig pel costat fosc amb Walk on the Wild Side, però la cançó que de veritat em va impressionar (i sempre m’emociona amb un nus a la gola esfereïdor) és Perfect Day.

Va venir moltíssims cops a Barcelona i a Catalunya, i mai el vaig veure en directe. Juraria –corregiu-me si m’equivoco – que va fer un Palau de la Música on va cantar el ‘Songs for Drella’ amb John Cale. També és mítica la seva actuació a Escalarre el 1996 un diumenge per la tarda començant amb Sweet Jane i aquella llum càlida de tarda dels Pirineus banyant-lo de dalt a baix. Jo ho veia pel Canal 33 mort de ràbia i enveja. Què faríeu si tornéssiu a néixer? Entre moltes d’altres coses, anar a la 1a edició del Doctor Music Festival a Escalarre. Per les festes de la Mercè de l’any 1998 va tocar a la plaça de la Catedral de Barcelona, recordat pels caos organitzatiu que es va muntar. Era un dia ideal per a poder haver-lo vist en directe i resulta que jo era a Mèxic de viatge.

Cap als 2000, vaig descobrir l’origen de tot, és a dir The Velvet Underground. Quan me’n vaig anar a Argentina un dels discos que més escoltava era el The Velvet Underground & Nico amb el famós plàtan d’Andy Warhol a la portada, declarat per la revista Rockdelux el millor disc del segle XX. Què us he de dir, qui no s’ha emocionat amb Sunday Morning, amb All Tomorrow Parties o a qui no li ha girat la cara amb Heroin? Quan coneixes la història de Lou Reed amb The Velvet Underground pots entendre la seva trajectòria individual: díscola, irreverent, indomable, salvatge… Genial.

A la segona meitat de la dècada dels 10, Lou Reed s’enamora de la cultura catalana i especialment de la poesia catalana. Balances Oktoberfest li va fer un article el 2008 agraint-li que ens posés a la primera línia de la cultura mundial, recitant Brossa, Blai Bonet o Casasses.

L’any 2007 havia de fer un concert al Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols on interpretaria el seu disc Berlín. Ja teníem les entrades a la mà. Es va cancel·lar!!! Es repetia la mateixa història que amb David Bowie: amb entrades en mà per anar a Carcasonne a veure’l, es va anul·lar la gira després d’un concert a Praga.     

I una pregunta: Algú ha pogut escoltar el disc ‘Berlín’ de dalt a baix sense aturar-lo? Mai una obra d’art havia transmès tanta angoixa i tanta tristesa. És un disc de l’any 1973 i és clar que un dia els Balances Oktoberfest haurem de parlar d’ell.

Ahir deien que havia mort diumenge al matí…

Little Big Horn

Publicat el 25 de juny de 2013 per aniol
Avui els balances celebrem l’aniversari de la batalla de Little Big Horn. És aquella que va enfrontar Lakotas, Cheyenne i Arapaho amb el setè de cavalleria del general Custer (que hi va morir “amb les botes posades” segons una de tantes pel·lícules esbiaixades de Hollywood), el 25-26 de juny de 1876. Fou la gran victòria dels indis americans que, per desgràcia, acabarien perdent la guerra contra els colonitzadors. Però aquesta batalla la van guanyar i per això ho celebrem amb aquest post.

El Festival POESIA I + de la Fundació Palau

Publicat el 20 de juny de 2013 per aniol

POESIA i

soroll i silenci i xiprers i estels i vent de garbí i capvespre i nit i tempo i paraula i Palau i Fabre

 

POESIA i +

FESTIVAL D’ESTIU, FUNDACIÓ PALAU CALDES D’ESTRAC

DEL 28 DE JUNY AL 12 DE JULIOL 2013

www.fundaciopalau.cat

Coincidint amb el desè aniversari de la Fundació Palau, la vuitena edició del Festival POESIA I + fa un salt de qualitat important i presenta un programa que podríem definir, ras i curt, com espectacular.

El pati de la Fundació Palau i el Parc de Can Muntanyà seran els dos escenaris pels quals passaran un seguit de músics, poetes, actors i artistes interdisciplinaris de primera línia amb el ferm objectiu de situar el Festival POESIA I + com un festival d’estiu de  referència.

Alguns dels actes més interessants del Festival són:

-L’inimitable Carles Santos, només amb la seva veu i el piano, obrirà el Festival POESIA I + amb l’espectacle Sense títol. Només de pensar en la seva actuació en el marc incomparable de Can Muntanyà, amb Caldes als seus peus, fa venir salivera. Un crack absolut només per començar.

-Un quartet de corda + un clavicèmbal + un tenor + dos rapers = Retaule d’avars, nou espectacle dels extraordinaris Brossa Quartet de corda.

-Teatre. El llibre La idea d’Europa de George Steiner, adaptat a monòleg teatral, dirigit i interpretat per Òscar Intente i acompanyat musicalment per Ferran Martínez.

-Projeccions. El documental Desvío Noteboom repassa la vida literària de l’escriptor holandès Cees Noteboom mitjançant converses i entrevistes. A més a més, es projectarà la pel·lícula My left food, un relat autobiogràfic del pintor irlandès Christy Brown.

-L’espectacle De la llum a la foscor de Pep Blay & Krishoo Monthieux no només és un recital de poemes, sinó que també són poemes, històries,sons, gemecs…

Enric Casasses i Pascal Comelade. Serà un dels plats forts del Festival. No necessiten cap presentació. Els versos d’un més els riffs de l’altre configuren un espectacle ple de llibertat, esclat i revolta.

-Alquímia poètica. Marc Serrats, Carles Belda, Pau Gener i Xavier Grimau presenten l’espectacle Combat d’amor i de guerra.

-Música folk. El petit de Cal Eril. És la revelació de la temporada en l’àmbit de la música catalana. Qui l’ha vist ha quedat impressionat. Presenta el seu àlbum La figura del buit, ’17 miniatures que presenten personatges i petites històries de l’univers personal de Joan Pons’.

 

La resta de programació del festival POESIA I + la podeu consultar aquí:

 http://www.fundaciopalau.cat/docroot/fundacio-palau/pdf/programa_festivalpoesia2013.pdf

 

A part dels actes propis del Festival, hi haurà la proposta paral·lela de poder visitar la Fundació Palau en diverses jornades de portes obertes.

Podrem veure l’exposició permanent de la Fundació, així com també l’exposició temporal, Nocturn diürn. Sant Pol de Mar 1911-1980, comissariada per Perejaume, i que reuneix obres d’artistes santpolencs al costat d’obres de Picasso o Adrià Gual.

L’eix central de l’exposició és la figura de Nicolau Raurich i les diferents estades temporals que va passar a Sant Pol de Mar.

Les obres pictòriques es basen en el títol de l’exposició: convertir en nocturns paisatges pintats de dia, tenyint-los de blau. Aquesta tècnica, en l’art cinematogràfic, es coneix com la nit americana.


No us el perdeu!!!


twitter: @Boktoberfest73

#BalancesOktoberfest, al telèfon intel·ligent (smartphone)

Publicat el 4 de juliol de 2012 per aniol

telèfon intel·ligent

en – smartphone

Telèfon mòbil que permet la descàrrega d’aplicacions i la utilització de diverses funcions d’un ordinador de butxaca, especialment agenda electrònica, correu electrònic i accés a Internet.
Font: Termcat

Si en teniu un d’aquests us podeu endur el nostre blog Balances Oktoberfest amb vosaltres gràcies a aquest codi QR que veieu a la imatge.

És tant senzill com pràctic i útil a l’hora. Només necessiteu una aplicació gratuïta que trobareu tant per a Android com per a Iphone i es diu NeoReader. Aquesta aplicació us permetrà desxifrar aquesta imatge que teniu a la pantalla.

Bé, doncs, si ja teniu el NeoReader, col·loqueu-lo sobre la pantalla i ja veureu què passa:

Clink!

Fàcil, ràpid i sorprenent, ja ens teniu amb vosaltres al vostre smartphone!

Gràcies per visitar-nos  i molt agraïts si ens doneu a conèixer!

twitter: @Boktoberfest73


twitter: @BorgesSergi