Feliç dia de Sant Jordi
Sant Jordi mata l’aranya, com deia la meva àvia.
Sant Jordi mata l’aranya, com deia la meva àvia.
L’un llegeix el que l’altre escriu sobre el primer dels primers.
Perejaume dixit: “L’alegria de descobrir que Ramon Llull és un autor auroral, matinal, tant matinal que després d’ell sembla que tot vagi minvant, vagi decreixent…”.
Dos fragments del Quadern Lul·lià de Josep Palau i Fabre.
sergi borges
El cantant nord-americà Elvis Presley va fer un concert a Hawaii. I què?, pensareu. Doncs bé, no era un concert qualsevol, era el primer concert que es retransmetia per televisió a tot el món. La retransmissió va ser tot un èxit i el nombre d’espectadors que el van veure va superar l’aterratge de l’Apolo quan va tornar de la lluna.
Cal recordar aquest fet perquè avui en dia les massives retransmissions de qualsevol event no ens fan ni fred ni calor. Malgrat la guerra ferotge de les grans cadenes per les audiències televisives.
A la ciutat de Los Angeles es va disputar la setena final de la popular Superbowl. En realitat es decidia el campió de l’any 1972. Van ser els Dofins de Miami que van derrotar els Pell-roges de Washington per 14-7. Quin rotllo ens estàs fotent!, deveu pensar. Bé, aquella final de la NFL, disputada al Los Angeles Memorial Coliseum, va ser històrica perquè per primera vegada a la història de la NFL un equip guanyava el títol vencent tots i cadascun dels partits. 17 victòries i 0 derrotes.
Ho recordo perquè em ve a la memòria el Barça i el seus 6 títols de 6 possibles…
Aquell diumenge 14 de gener de 1973 naixia a la ciutat de Roma un coetani dels Balances Oktoberfest. Un noi que tindria tirada per la velocitat i per pitjar a fons l’accelerador. Es tracta de Giancarlo Fisichella, corredor de F1. Ara ja veterà, ai!, la temporada passada li va arribar l’oportunitat de la seva vida, la que somia qualsevol pilot iitalià de Fórmula 1: pilotar un Ferrari. No ho va fer del tot malament donades les circumstàncies –va ser un any horrible per a l’Scuderia– i enguany és el pilot provador i reserva. S’ha retrobat amb Fernando Alonso, amb qui va ser company a Renault.
El títol de l’apunt és el que crec personalment que pretén Una execució ordinària, excel·lent novel·la de l’escriptor francès nascut al Senegal, Marc Dugain.
L’eix central que tot ho vertebra és l’accident del submarí nuclear Kourks que es va enfonsar al mar de Barentzs l’agost de l’any 2000 i en el qual van morir 177 persones. La novel·la fa un recorregut fraccionat en parts diverses que ens transporten a diferents moments de la història de Rússia.
Una de les parts del llibre, intitulada “Només sóc Stalin” li va servir de base a Josep Maria Flotats per adaptar la seva obra de teatre Stalin que es va poder veure a Catalunya fa tres anys enrere.
Mentre el llegia es van produir els atacs al metro de Moscou de fa
aproximadament tres setmanes i em va colpir — i esfereir– la
proximitat que hi ha entre la realitat russa i els fets que es narren
al llibre. Esborrona com el que passa al llibre té un fil tan directe amb la
realitat.
El més impactant de tot és trobar-se amb un
personatge del llibre que existeix a la vida real i que treu rèdit
electoral provocant una guerra a Txetxènia. D’ell, se’ns fa un retrat
ben sinistre.
El llibre fa un retrat pessimista i terrible sobre aquest país tan
seductor i paradoxal com és Rússia. Ens va descrivint certes etapes de
la història d’aquest país, des del govern d’Stalin, passant per la
guerra freda i el Teló d’Acer quan era la Unió de Repúbliques
Soviètiques Socialistes (URSS), la caiguda de l’imperi soviètic i
acabant en l’època actual sota el mandat de Vladimir Vladimorovitx
Putin.
L´única pega de l’edició en català és la traducció
que és pèssima. Molt sovint identifiques que l’han feta amb un
traductor automàtic. Imperdonable. Una mala traducció alenteix el
llibre, no li dóna el ritme necessari i hi ha certs passatges que
esgoten per culpa seva. Tot i aquesta deficiència el llibre és excel·lent.
Dugain ens reflecteix la cruesa de la Rússia actual. Ens reflecteix el seu mal govern. Ens ve a dir que són incapaços d’assimilar la caiguda del comunisme i per pal·liar això aposten per una política sense escrúpols en tots els sentits. Una política de força bruta, perquè sí, hereva de les pràctiques salvatges del KGB. Una política on la corrupció és el pa de cada dia fet que debilita les pròpies estructures de l’estat i que l’encara a la rígida disciplina que havia estat, incorruptible, del comunisme.
sergi borges
Us demanem ajuda.
Diuen que s’han acabat els adjectius qualificatius per definir Lionel Andrés Messi, conegut al Barça amb el nom de Leo Messi.
I és cert.
A Balances blaugranes he fet un apunt que es diu ¡viva messi!. Allà hi trobareu uns quants, d’adjectius.
Vull que m’ajudeu a trobar més adjectius per Leo Messi. Volem que ens ajudeu a definir Leo Messi amb un sol adjectiu.
Quan vulgueu, doncs…
moltes gràcies
sergi borges
Hi ha noms que poden amargar la vida a un alcalde. Aquest és el cas de la petita població austríaca de Fucking, on estan tan farts que la gent els robi la senyal d’entrada del municipi que l’han haguda de canviar per una de ciment.
L’etimologia del curiós nom d’aquesta vil·la no té res d’especial: la va fundar un noble anomenat Focko. I el sufix “ing” en antic alemany es refereix a la família. Vindria a voler dir “la gent d’en Focko”. Però el temps i l’evolució de la paraula anglesa han fet la resta. A la vora també hi trobem els pobles de Kissing i Petting (To Pet, en anglès significa acaronar un animal).