BALANCES OKTOBERFEST

“It is a truth universally acknowledged, that a single man in possession of a good fortune must be in want of a wife.”
Avui fa 200 anys que es va publicar Pride and Prejudice (Orgull i prejudici), un dels clàssics per excel·lència de la literatura anglesa.
Se n’han fet nombroses adaptacions teatrals –entre elles una de musical-, cinematogràfiques -la darrera el 2005 amb Keira Knightly i una de les primeres protagonitzada per Lawrence Olivier el 1940 i la curiosa versió estil Bollywood, anomenada Bride and Prejudice-, i adaptacions per a la petita pantalla. La BBC mateix n’ha fet dues versions, la més moderna el 1995, amb Colin Firth. I també adaptacions literàries, com la revisió friki Pride and Prejudice and Zombies de la qual ja en vaig parlar en aquest apunt i que ha donat peu a tot un gènere – Abraham Lincon, vampire hunter i més propera i en preparació: el Lazarillo Z-, o Pride and Prejudice: Hidden Lusts, una paròdia eròtica. 

I per si no n’hi hagués prou, l’editorial Marvel (la dels mutants i els superherois), en va fer una adaptació al còmic.

Se n’han escrit també preqüeles, seqüeles -en formats diversos, una incloent extraterrestres, una altra de gènere negre escrita per PD James-,  versions de la història des del punt de vista del protagonista masculí, el sr. Darcy i fins i tot allò que en televisió en diuen Spin-offs, obres protagonitzades per algún personatge secundari (en format literari i en novel·la gràfica). 
Amb tantes opcions, es fa difícil no conèixer la novel·la de Jane Austen i la història de les germanes Bennet, dels seus amors, desenganys i embolics, i dels personatges que les envolten i que tant de sí han donat en 200 anys. No cal que us l’expliqui, doncs.

S’engega l’Any Espriu i tothom parla del geni arenyenc amb devoció i quasi submissió. Aquest mes veurem quina relació van tenir Salvador Espriu i Josep Palau i Fabre. Què en pensava d’ell, Palau i Fabre? Compte perquè cauran molts mites. Passar pel sedàs de l’Alquimista acostuma a deixar esgarrinxades i ferides. Com sempre, directe i contundent. I sincer.

http://www.nuvol.com/noticies/espriu-i-lalquimista/

Havia vist el tràiler i tenia bona pinta. Ve avalada per premis a Cannes i Sundance, entre d’altres ( i a sobre ara me l’han nominada als Oscars)  i les opinions de molts espectadors la presentaven com una gran faula imaginativa, una d’aquelles pel·lícules on el món tenebrós en què vivim esdevé màgic a través dels ulls d’un infant, i aquesta visió innocent ens ajuda a veure el cantó positiu de la vida. Doncs jo la devia enxampar en un mal dia perquè a mi em va donar un mal rotllo bestial i em va deixar molt mal sabor de boca. 

El millor de la pel·lícula és la curiosa situació que ens presenta: una mena de campament de barraques a l’americana en mig dels pantans de Lousiana. A la zona inundable, més enllà dels dics de Nova Orleans hi viuen els pàries de la terra dels valents, totalment al marge de la societat. Són autosuficients, viuen de la pesca i dels animals que tenen. L’únic que realment val la pena del film és aquest retrat de l’altra Amèrica, un tercer món dins la primera potència mundial, més enllà del quart món, diria jo.

I a partir d’aquí, la pel·lícula que pretén fer un retrat simpàtic d’aquest món sòrdid a través dels ulls d’una nena de sis anys, fa aigües (literalment, la tempesta inunda la comunitat) i metafòricament. Començant pel personatge del pare, i la relació estranya que té amb la seva filla (amb la qual hi ha moments que literalment es comporta com un boig irresponsable – potser també per culpa d’una interpretació un pèl exagerada en moments puntuals). Però el problema principal és que vol mostrar-nos aquesta relació estranya a través d’uns fets totalment inversemblants que es van concatenant un darrere de l’altre – començant per l’incendi i acabant per la casa de meuques flotant-. I les bèsties que donen títol a la pel·lícula i que se suposa que són l’element màgic irreal (que metafòricament de ben segur que volen representar alguna cosa transcendental) no treuen cap a res, realment. Si les eliminéssim en el muntatge final, no canviaria res de res. 

Sincerament, llegeixo les opinions de la gent dient que els ha il·luminat l’ànima i coses de l’estil de “una de les pel·lícules més màgiques i evocadores de l’any” (ara mateix acabo de llegir una altra d’aquestes opinions a Fotogramas on la qualifiquen de meravellosa i tal)… Doncs a mi m’entraven ganes de trucar als serveis socials. Què voleu que us digui? Què té de màgica la pobresa extrema, el quart món? Què té de màgic i meravellós una pobra nena òrfena amb un pare tarat que li fot crits quan està espantada i la posa en situacions de perill? 
Sí, ja sé que vol ser un conte, una faula, però per mi no se’n surt. Es queda a mitges. I a més està plena d’incoherències i inconsistències. Suposo que és qüestió entrar-hi o no entrar-hi. Jo no hi vaig entrar, ni tan sols em vaig acostar al llindar de la porta.  

La nena del pou