Un amic fotògraf portuguès va venir fa poc de visita a Barcelona amb la intenció, entre d’altres coses, de fer fotos de castells. Es veu que feia temps que li rondava pel cap de venir amb amics de Portugal però no havien trobat mai el moment de fer-ho. Així que mirant el calendari casteller vaig veure que diumenge 15 a Sant Cugat hi havia diada amb quatre colles, entre elles els Minyons de Terrassa, que, pels que no estigueu familiaritzats amb el tema casteller, ara mateix són tercers del rànquing – els primers són els lagartus (que són els de Vilafranca). Les altres tres colles eren els Castellers de Sant Cugat, evidentment, amb el senyor Romeva fent pinya, els Castellers de Cerdanyola i els Castellers d’Esplugues.
I vet aquí quina casualitat que els locals va fer la millor actuació de la seva història aixecant i descarregant el seu primer 5 de 8 -un castell que es coneix com “la catedral”. I a més, els Minyons de Terrassa van descarregar el 5 de 9 amb folre, els Castellers de Cerdanyola van descarregar un 4 de 7 amb agulla i la putada del dia va ser que els Castellers d’Espluguesvanfer llenya descarregant la torre de 7 i una de les noies – justament una que conec- va acabar a l’hospital amb una costella trencada.
Personalment, vaig trobar que el públic era poc participatiu a l’hora de fer pinya però va ser emocionant veure com els membres de les colles s’abraçaven plorant després d’haver descarregat el 5 de 8 i altres castells grossos. Són moltes hores de dedicació i assajos.
No es pot negar que alguns dels fenomens que es produeixen en aquest planeta són certament fascinants – i per sort, sovint passen ben lluny de casa nostra. Avui vull parlar d’un d’aquest fenomens naturals que ens encanta veure per la tele asseguts al nostre sofà i amb la tranquil·litat de pensar que mai ens passarà a nosaltres. A no ser que ens mudem a Washington DC, centre de poder del món mundial, o algunes altres zones de l’Est dels EUA. L’esdeveniment en qüestió es produeix cada 17 anys –a Washington el darrer cop va ser el 2004 i el proper s’espera per al 2021 i jo us aviso amb temps perquè, si algú vol anar a veure-ho es vagi preparant.
Es tracta de l’emergència de sota terra de la “cigala periòdica” (Magicicada septendecim), més concretament la Brood X (Progènie X) o Great Eastern Brood, la variant més concentrada i nombrosa de les 15 existents i conegudes (cada progènie té un número diferent segons dates i lloc d’emergència, per exemple hi ha una Brood V que hauria d’emergir la primavera de 2016 a la zona d’Oklahoma i voltants –per si no teniu paciència- però la X, la de Washington DC, és la més massiva i per mi, la que té més gràcia).
I què coi és una periodical cicada? La també anomenada cigala del faraó o llagosta dels 17 anys, és un insecte natiu de Nord Amèrica, d’uns 3 cm de llargada, carcassa negra, ales translúcides, ulls vermells i unes venes de color taronja, que es distingeix per una particularitat: cada disset anys emergeix de manera sincronitzada amb tots els membres de la seva progènie de sota terra – parlem de milers de milions de bitxos- per aparellar-se i pondre els ous als arbres abans de morir a les poques setmanes. Les larves que surten d’aquests ous s’amaguen ràpidament sota terra a esperar el seu torn durant 17 anys – tota aquesta parafernàlia no és altra cosa que un estratagema per sobreviure als predadors, bàsicament.
A mi em fa certa gràcia pensar que això ocorri en una ciutat com Washington, que la capital del món quedi durant unes setmanes inundada pel so eixordador de milers de milions de cigales gratant les seves potes per atraure les femelles. La darrera emergència de la Brood X es va produir el 2004 i els científics ja havien calculat amb antelació que seria la generació més nombrosa de la història – la manifestació més massiva mai duta terme a la capital americana, la marxa del trilió de llagostes.
Evidentment es van prendre precaucions: es van donar instruccions a les escoles per evitar que els nens agafessin atacs de pànic (els nens, sí, ja); es van posposar o traslladar a pavellons coberts tots els esdeveniments a l’aire lliure, ja fossin públics -com partits de futbol o beisbol- o privats -com casaments (us imagineu una núvia coberta de petits monstres negres d’ulls vermells? O les seves dames d’honor vestides de rosa xiclet?).
Però per sort per als ciutadans de Washington la cosa dura poc i a mitjan juny de 2004 les femelles havien post els ous als arbres, els mascles havien mort i la seva descendència s’endinsava a les entranyes de la terra per desaparèixer una bona temporada. Allà es troben ara mateix, uns 60cm avall, tot esperant que un bonic vespre de primavera de l’any 2021 la temperatura del sòl superi els 17.89ºC per sortir a lligar.
De fet, són animals totalment inofensius – ni piquen ni mosseguen (a no ser que les agafis per emprenyar-les, és clar) i s’alimenten de saba vegetal. No són verinoses ni transmeten malalties i tampoc fan malbé els arbres i les plantes madures. Potser putegen una mica els esquirols però al mateix temps fan molts feliços un munt d’ocells que es posen les botes. I una munió de frikis amants dels insectes.
Com és força lògic, els primers colons que van observar el fenomen el van considerar una senyal de Déu, del tipus plaga bíblica (justament són llagostes i a sobre d’aspecte diabòlic). I evidentment van fascinar els naturalistes, com el suec Pehr Kalm, que va ser testimoni de l’emergència de 1749 a Pennsilvània i va recopilar documents que registraven el fenomen el 1715 i el 1732 arribant a la conclusió de la seva periodicitat de 17 anys en una tesi presentada al seu país natal. Inspirat en aquest treball, Carl Linnaeus va batejar l’insecte com a Cicada septendecim a la desena edició del seu Systema Naturae, el 1758. Un esdeveniment així no deixa ningú indiferent, ni que sigui per angúnia. Quan es va produir l’emergència de 2004, hi havia 3.600 pàgines web amb receptes de cigales (els de la OMS devien estar encantats). I com a dada curiosa destacarem que l’eixam de 1970 va quedar immortalitzat a la cançó The Day of the Locust de Bob Dylan.
Si no voleu esperar fins el 2021 per veure l’espectacle (segur que us n’esteu tots morint de ganes!), podeu consultar el calendari d’emergències a la pàgina www.cicadamania.com/where.html
Dubai no seria mai un dels meus destins turístics o viatgers a triar ni de conya. De fet, per mi, representa tot allò que no hauria de ser: ostentació, malbaratament de recursos, explotació de mà d’obra immigrant i tot el que vulguis i per més inri sota una monarquia absolutista que viola els drets humans dia sí i dia també. Però recentment em vaig trobar fent una escala aèria diürna de 5 hores a l’aeroport de Dubai i amb els meus companys de viatge vam decidir aprofitar l’ocasió per anar a veure l’edifici més alt del món, el Burj Khalifa. I així doncs, vam sortir de l’aeroport poc abans de les 8 del matí i vam agafar el metro, que anava ple de treballadors immigrants (150.000 treballadors, majoritàriament del Pakistan, l’Índia, Bangladesh i Xina viuen en condicions precàries a Sonapur, un camp als afores de la ciutat) per endinsar-nos en un paisatge irreal de gratacels i grues i més grues, un món artificial, i buit, enmig del no res, una gran bombolla immobiliària que no s’atura, com un monstre, en el qual molts dels residents de Sonapur hi treballen 14 hores diàries a temperatures que poden arribar als 50oC.
L’interior del metro
La vista des del darrer vagó del metro
De la parada de metro vam sortir a un passadís quilomètric ben protegit de l’exterior –que és senzillament un immens solar en construcció amb avingudes de sis carrils sense trànsit, com si hi hagués hagut un cataclisme-, a resguard de la temperatura real i del món real, que ens va dur directament a l’interior del Dubai Mall, el centre comercial més gran del món, del qual ens va costar horrors sortir, directament. Era com un malson – on és la porta???? Vam haver de baixar dues o tres plantes fins que finalment vam poder sortir a l’exterior, a una plaça amb fonts i un gran estany artificial.
Eren les 9 del matí i la calor era terrorífica; després de passar hores refrigerats en avions, aeroports i interiors va ser com un cop de realitat: som al mig del desert. Tot i que no ho diries mai, amb tanta aigua i tant de luxe. Davant nostre s’alçaven els 830m del Burj Khalifa, il·luminat per la llum del sol sota el cel blau immaculat i verge de núvols. A mi em presentava un dilema: com a amant de l’arquitectura contemporània no podia evitar admirar aquesta meravella… com a persona conscienciada no podia deixar de pensar que tot això no hauria d’existir. On s’és vist tanta ostentació? Una pista d’esquí al mig del desert? Un aquari gegant? Llacs i fonts? Mil milions de gratacels buits a mig construir? I aquell centre comercial, aquell temple al consumisme, fantasmagòric i desèrtic a aquelles hores del matí per a major efecte? Érem a Matrix, literalment. I més tenint en compte què s’amaga darrere d’aquesta façana de luxe.
Vam tenir temps just de passejar-nos mitja horeta per la plaça fent algunes fotos i tornar cap a l’aeroport travessant el Dubai Mall i el llarguíssim passadís cap al metro. En poques hores seríem a Kolkata, Índia, més contrast amb aquella opulència impossible.