Vint-i-vuit mesos sense Josep Palau i Fabre
Enguany se celebra a Catalunya l’Any Maragall que commemora el 150è aniversari del naixement del poeta i el centenari de la seva mort.
Avui, 23 de juny de 2010, 28 mesos després de la mort de Josep Palau i Fabre, us mostrem què en pensava i com analitzava la seva obra el mestre Palau de Joan Maragall i Gorina.
Dos poetes un dels nexes d’unió dels quals és llur “Cant espritual”: el de Maragall i el d’en Palau i Fabre.
El primer que diu Palau i Fabre, tot parlant del gènere de la tragèdia a Catalunya, és que només hi ha tres obres que es poden prendre en consideració com a tals: Mar i cel, d’Àngel Guimerà, Antígona de Salvador Espriu i Nausica de Joan Maragall. Afirma Palau que Nausica “és una obra pulcra, acurada, escrupolosament escrita, neta“, però acaba per afirmar que “no és una tragèdia” perquè hi trobem “aburgesament”. Diu Palau: “El que resulta interessant per a nosaltres és que aquestes dues obres —Mar i cel i Nausica— ens poden fer veure, a causa de llurs defectes, el que és una veritable tràgèdia“. De Guimerà lloa la seva embranzida, però la falta de sentit artístic — que la fa barroera–; de Maragall li fa nosa el seu aburgesament, però en canvi apunta un motiu que ja mai més abandonarà tota l’obra maragalliana: la paraula. Diu Palau: “Que l’obra s’infli com un fruit madur i no com un pneumàtic. Maragall es va preocupar per aquest aspecte, per aquest pes substancial de l’obra, per la qualitat de la paraula, de cada paraula“. Més endavant Palau i Fabre revelaria que aquestes consideracions sobre aquestes tres obres van ser escrites a París “una mica a les palpentes” i que si bé hi continuava estant d’acord amb l’essència del text, de bon grat l’enriquiria amb matisacions i contextualitzacions.
Per a Palau i Fabre un poeta es fa transparent , el descobrim, per dos camins: pel to –per l’accent, per la veu– i pel contingut. Diu que admira i prefereix els poetes de to divers, de diversos accents. I cita a Joan Maragall i Carles Riba. De Maragall diu que el de Vistes al mar és serè i objectiu, molt diferent de El comte Arnau, que per a Palau és arravatat i romàntic. El Maragall de Cant Espiritual és místic i reflexiu.