Trenta-un mesos sense Josep Palau i Fabre
“Teoria dels colors és un conjunt de set poemes, com el seu nom indica, basats en colors diferents. Però el primer d’aquests poemes, que es titula El danubi blau, és basat sobre un quadre de Picasso, el punt de partida va ser un quadre de Picasso.
De tota la meva producció d’aquests Poemes de l’Alquimista, segurament la Teoria dels colors són els que s’acosten més al que es podria anomenar surrealisme, és a dir, són poemes en els que l’inconscient, l’intent de que l’escriptura gairebé s’avanci al pensament, és més visible“.
Aquest fragment que acabeu de llegir és un comentari de caire oral que Josep Palau i Fabre va fer durant el transcurs d’una lectura de poemes que va ser enregistrada sota el títol de Josep Palau i Fabre x Josep Palau i Fabre en el programa Sonen les paraules, dirigit per Dolors Martínez, de la ja desapareguda Catalunya Cultura.
Considero que aquests enregistraments són una de les joies més preuades que en aquest àmbit es conserven de Palau i Fabre, perquè a part de recitar-los, molt sovint fa petites explicacions que són al·legats de la gènesi dels seus poemes. I a més a més la seva recitació és fresca, pura, gens forçada; en definitiva, marca de la casa. Per a mi representen el súmmum de les recitacions de Josep Palau i Fabre.
Aquests enregistraments es poden escoltar a la Fundació Palau a Caldes d’Estrac
En aquest apunt, vull que descobriu la Teoria dels Colors. En els Poemes de L’Alquimista aquests set poemes els trobem a Laberint i venen precedits d’una dedicatòria unívoca: “Al boig dels colors, Picasso“.
Són set poemes on trobem alguns dels versos més antològics i desconeguts de Palau. Alguns d’aquests versos són els meus versos de capçalera i sempre els tinc a mà per quan s’escau utilitzar-los. Alguns exemples:
De Capítol en blanc (pag. 18 pdf):
– ¿A qui es dirigeix principalment el blanc? ¿A la nostra ploma, al nostre enteniment, al nostre pinzell? A cap d’ells: el blanc es dirigeix sempre al nostre sexe. Cal violar el blanc.
– Cal combatre la inhumanitat del blanc fins a fer-lo plorar, fer-lo gemegar, fer-li confessar tots els secrets, obligar-lo a despullar-se.
– No hi ha cap marbre de Grècia darrere el blanc.
De El primer amor (pàg 32 pdf):
– El vermell és l’únic color que ens mira de cara: no de biaix, com el groc, ni amb els ulls baixos, com el lila.
– Potser mirem el blau, però abracem sempre el vermell.
– La nostra esperança és vermella: hipòcrites quan diem que és verda!
(Aquest sens dubte és el vers de Josep Palau i Fabre. Un dels meus preferits i un dels grans versos de L’Alquimista).
– Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor.
De El danubi blau:
– Els ulls blaus ho veuen tot blau. […] Només els ulls blaus tenen aquesta propietat de permanència.
– Hi ha malalties blaves, hores blaves, músiques blaves.
– La cinta blava en el cabell de les noies i ja no goseu tocar-les.
De Cul d’ampolla (pàg 24 pdf):
– Els crims són verds, les conspiracions són verdes, l’enveja és verda.
– Hi ha els grans ulls verds de Lady Macbeth, sempre oberts.
– El verd procedeix sempre a passos alambinats. Quan us n’adoneu ja us ha pres l’amiga, l’amant, la muller…
-[…]i tots, quan odiem, tenim els ulls verdíssims.
sergi borges
pd: Uns dies després d’escriure aquest apunt me n’assabento d’una pàgina web que conté uns enregistraments extraordinaris de Josep Palau i Fabre que em fa trontollar la teoria que explicava més amunt sobre la recitació de Palau a Sonen les paraules.
Però ja és tota una altra història que ja us donaré a conèixer…