BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Istanbul, una mica de màgia a la vora del Bòsfor

Publicat el 27 d'octubre de 2012 per aniol
Hi ha indrets que, tan sols amb el nom, traspuen màgia, història, llegenda i poesia. Istanbul és un d’aquests indrets. Era la darrera parada del nostre viatge per Turquia. Arribàvem, com els cavallers de la primera croada o els almogàvers de Roger de Flor, a l’antiga Constantinoble, aquella ciutat que el 29 de maig de 1453 va contemplar la caiguda de l’Imperi Bizantí i va posar fi a l’Edat Mitjana en caure en mans dels otomans. A les 7 d’un xafogós matí d’agost, la meva companya de viatge i jo creuàvem el Bòsfor i tornàvem a Tràcia, Europa. El darrer trajecte nocturn en un dels busos de línia que ens havien dut amunt i avall d’aquell país extens. Havíem patit calor, xafogor i desajustos intestinals. L’Anna havia patit nits d’insomni per culpa dels imams que criden a la pregària a l’alba des dels altaveus de les mesquites amb aquella mena de cante jondo primigeni i jo, en aquell moment, necessitava rentar tota la meva roba urgentment, fins i tot la que duia posada. Però tot plegat havia valgut la pena per visitar el país quasi totalment asiàtic més europeu. Havíem gaudit de paisatges fantàstics, àpats boníssims i una fruita (uns préssecs, unes figues) de somni.
Hoz geldiniz; merhaba! 

 


Ara érem a Istambul, parada i fonda de l’Orient exprés, ciutat de la barreja, dels contrastos, de les mil mesquites, els comerços, els mars, les llambordes mal col·locades, els venedors pesats que parlen català; el pont entre occident i orient on passegen els fantasmes de bizantins, de croats, de mercaders, de la Companyia Catalana d’Orient, dels poderosos sultans i les seves favorites, de poetes i aventurers. Aventurers com Petrus Gyllius, que el segle XVI, va descobrir que alguns ciutadans de la ciutat pescaven des dels seus soterranis. Intrigat, es va endinsar al subsòl de la ciutat amb una torxa i va trobar -i més tard explorar amb una barca- la Cisterna Basílica, el dipòsit d’aigua bizantí oblidat pels otomans després de la conquesta. Ara és una visita turística curta però sorprenent. En un altre racó de la ciutat encara s’alça l’aqüeducte que l’alimentava.

Des de l’estació de busos, un tramvia ens va dur a l’alberg, al bell mig de Sultanahmed, just darrere de Santa Sofia, la Reina de Bizanci, Constantinoble i Istambul desde fa 1500 anys, la mare de totes les catedrals, punt culminant de l’arquitectura bizantina i meravella arquitectònica mundial. Llàstima de la immensa bastida que n’ocupava part de l’altíssima nau central des de feia una eternitat. Encarregada per Justinià I l’any 532, avui encara és la quarta església amb l’àrea coberta més gran del món, amb una alçada de 55,60 m. És, senzillament, espectacular. Al seu costat, la Mesquita blava de Sinan (1.000 anys més jove) va ser–per a mi- una gran decepció: ni tan sols és blava; de fet, ni tan sols és la mesquita més bonica de la ciutat (la de Beyazid II, la segona més antiga, és molt més espectacular – i sense tanques per als turistes). A més a més, com totes, és una còpia de Santa Sofia. Per mala sort la de de Suleyman ens la vam trobar tancada per obres de restauració i ens vam haver d’acontentar amb la tomba del sultà i de la seva favorita, Roxelana; la de Fatih no la vam poder visitar perquè el dia que hi vam passar era dia de pregària i estava plena de feligresos vigilats per la policia.

El primer dia a Istanbul vam passar el pont de Gàlata, damunt la Banya d’Or (criador de meduses per excel·lència) per passejar per Beyoglu, fins la torre Gàlata i per Izkital Caddesi (que ve a ser una mena de Portal de l’Àngel i per tant, no té cap gràcia). Ens vam perdre per un barri poc recomanable i decrèpit de carrerons costeruts i roba estesa als balcons i ens en va treure la policia en un cotxe patrulla – 4 agents que tan sols parlaven turc, ens miraven, comentaven i reien. I ens van tornar a deixar al carrer principal del turó. Teşekkür ederim (gràcies), senyors.
Ara sí, vam baixar pel camí bo i vam tornar a passar el pont cap a Eminönü per endinsar-nos al basar de les espècies (Mısır Çarşısı), dissenyat per dos arquitectes de la cort i acabat el 1660. Vam acabar comprant –espècies, evidentment- a un venedor que parlava un català quasi perfecte. Com en saben, de vendre!

Poques ciutats marítimes poden presumir de ser-ho tant com Istanbul, ciutat de mars – Màrmara, el Bòsfor i la Banya d’Or-. Els espigons interminables acullen homes i nens (i alguna dona) que pesquen i es banyen a les aigües. El nostre segon dia, i aprofitant que feia bon temps – Istanbul no és tan calorosa com la resta del país: la prova és que aquí no compràvem ampolles d’aigua i en teníem prou amb els líquids que preníem amb els àpats i algun çai (te) ocasional -, vam agafar el vaixell que puja tot el Bòsfor des de Màrmara fins al Mar Negre. Per l’estret s’alineen els barris bons de la ciutat, amb el Palau de Dolmabaçe i les casetes otomanes de fusta restaurades amb la piscineta i l’embarcador a la vora de la mar –i alguna que altra ambaixada-. Àsia, a una banda, més verda i Europa, a l’altra, més urbanitzada.

Un nou dia en aquesta ciutat de contrastos (noies modernes amb el seu cotxe al costat d’altres completament tapades amb la burka negra, sense comptar les drag queens de Taksim). Ens tocava una altra d’aquestes visites evocadores: el Palau de Topkapi, llar de sultans i els seus harems d’odalisques – una idea que és quasi surrealista, com de conte o llegenda, de mil i una nits i genis de llàntia-. És un palau immens que no té res a veure amb els palaus que veiem per Europa. Està estructurat al voltant de patis amb quioscs enrajolats, pavellons, jardins i estances. T’hi podries passar hores i hores voltant per dins i llegint les mil històries sobre els sultans i la seva costum de matar els germans petits per evitar guerres fratricides pel poder.

Vam descobrir els locals on mengen els treballadors turcs: unes quantes olles de plats per escollir a un preu ridícul i cap turista, sobretot. Eren autèntics i el menjar era molt bo – sopes de llenties, de iogurt (m’encanta l’ús culinari que donen al iogurt en aquest país), estofats de carn, de verdures i l’omnipresent albergínia, que no falti. Ens esforçàvem a saludar –merhaba-, donar les gràcies – teşekkürler– i  demanar tot el que podíem en turc. I ens convertíem en la raresa del dia al local de torn.

I evidentment, calia dedicar una tarda o dues a explorar l’altra visita obligada d’Istanbul: el mercat cobert més gran del món (això sense comptar amb els innombrables carrerons dels voltants), el Kapali Çarsi, altrament conegut com el Gran Basar. És una cosa que s’ha de veure. Que és ultraturístic i moltes botigues venen exactament el mateix? Sí. I és una llàstima però això és el que passa als indrets turístics. Però val molt la pena passejar-hi, sobre tot si com a mi, t’acompanya una brúixola humana, capaç de tornar a trobar sense fer marrades innecessàries qualsevol botiga de dins i dels carrerons del voltant. I l’experiència d’emprovar-se una jaqueta i que un venedor guapíssim et convidi a sortir de festa (són turcs) és impagable. Això sí, a partir del capvespre, cal fugir de la zona, que esdevé totalment fantasmagòrica.

I encara ens quedava temps per descobrir, a Beyoglu, a la vora del mar, la millor “backlaveria” del país (segons el seu propietari, és clar, que ens va explicar tot orgullós que alguns dels seus clients feia 20 anys que hi venien a berenar cada tarda plats de pastissets amb gelat). Precisament amb un passeig per la Banya d’Or, unes baclaves i un sopar d’albergínies en iogurt ens vam acomiadar de la ciutat un vespre calorós d’agost.

Güle, güle, Istanbul; güle güle Turquia.

Cinquanta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 d'octubre de 2012 per aniol














A l’últim post sobre L’Alquimista, abordàvem un dels seus poemes més coneguts i mediàtics, però alhora dels més profunds i transcendents. L’escoltàvem recitar el seu Cant Espiritual, un poema que tanca el seu llibre Laberint.

Avui descobrirem una creació no tan coneguda de Palau i Fabre, que precisament obre Laberint: Les metamorfosis de Crorimitekba.

És un text en prosa que narra la història d’un ésser mitòlogic, de ciencia-ficció, de llegenda, que des de la natura i tots els seus estadis animals, minerals i vegetals arriba a l’androgínia i traça un pla bifrodita que el convertirà en la criatura més poderosa de tota creació coneguda i desconeguda. I ho aconseguirà.

Podeu llegir-lo a google Llibres escrivint el seu títol. També podeu llegir al mateix lloc les interessantíssimes observacions que fa Enric Balaguer Pascual en el seu llibre Poesia, Alquímia i Follia.

Per la meva banda, aporto les que per a mi són les deu frases més impactants d’aquest text narratiu.

Una seducció a la lectura –i a la vida—via Josep Palau i Fabre.


Les deu millors frases de Les metamorfosis de Crorimitekba

 

-En el món de Crorimitekba no hi havia estrelles –o almenys llur lluor erat tan llunyana que encara no havia pogut arribar fins a ell.

 

-Aquest, segons els seus càlculs, era un ésser hermafrodita, o millor, bifrodita, que copulava amb ell mateix i, segons la forma especial de fer-ho engendrava, ara un peix, ara un rèptil, un mineral, una palmera.

 

-Sigui com sigui, de tornada, ell no mostrava mai aquella fosforescència platejada que tenia a l’anada; venia una mica carbonitzat i, a vegades, fins i tot havia arribat arrossegant-se.

 

-[…] quan arribava el matí, engolia el seu desdejuni per a no infondre sospites, el defecava ràpidament, es disfressava d’home, i sortia al carrer.

 

-La seva peculiaritat consistia a lliurar-se amb tanta de força i tanta de rapidesa en el coit que, després d’aquest, queia lassat, en un son màgic, per a despertar-se metamorfosejat.

 

-[…] la seva finalitat era perversa: volia arribar a una fórmula per a copular amb […] fer-se el seu igual, i destronar-lo.

 

-Ja en el seu primitiu estat d’home-com-els-altres, havia començat a experimentar, de molt jove, crisis de desdoblament.

 

-Si pogué sortir endavant pel seu camí del risc fou gràcies a la seva fe immesurada en el coit com a acte central de l’existència i com a mitjà de coneixença metafísica.

 

-Es així com anà creixent en via regressiva i en via evolutiva, i això li donà un poder i un domini sobre les coses del món, que el feien temible per la seva ciència, la qual […] tenia graus de sobrehumana.

 

-[…] però finalment sucumbí i va esflorar-se simultàniament pels dos sexes, passant així el poder demiúrgic a Crorimitekba que, a cops de fal·lus i succions de vagina, impietosament, va acabar de pulveritzar-lo.

Breus curiositats sorprenents sobre el Metro de Barcelona (II)

Publicat el 21 d'octubre de 2012 per aniol








Foto: Sergi Borges

Els Balances Oktoberfest alucinem literalment amb el post Breus curiositats sorprenents sobre el Metro de Barcelona que és d’una manera inexplicable i sorprenent el post més llegit i visitat d’aquestes Balances Oktoberfest.

És una entrada que va ser creada un diumenge al matí pel pur plaer de l’emplenament. Proposa algunes reflexions –convinguem-ne que un pèl absurdes – sobre el metro de la ciutat de Barcelona. No és ni de bon tros el millor escrit d’aquest blog a quatre mans, però arrasa en qüestió de visites, amb tota la publicitat que ens pugui aportar.

Desconeixem el misteri del fenomen. De la mania inicial que li vam agafar pel fet d’enfilar-se tan ràpidament al primer lloc del rànquing, hem passat a la incredulitat i al pasme, i actualment el comencem a mirar amb bons ulls.

Per aquesta raó fem aquesta segona part, una mica com a homenatge, una mica com a experiment, una mica com el primer: des de l’absurditat.

Nota prèvia: aquestes impressions van ser escrites el divendres 15 d’abril de 2011.


Avui divendres he anat amb metro i he vist:

-Una primera dona depressiva sota els efectes dels ansiolítics

-Una sudamericana exuberant que ha canviat sospitosament de seient, vigilada de prop per un home que semblava ser el seu acompanyant

-Una dona trista assolada per l’angoixa

-Un primer home depressiu, amb la cara estrafeta

-Uns adolescents que udolaven crits amenaçadors contra no sé qui o què.

-Una mare okupa amb els ulls vermellosos i esbatanats, potser de cansament, o de no sé què, que anava amb la seva filleta que duia una motxilla groga

-Una dona xinesa encorbada, amb un cap cadavèric i un rostre de trets immòbils, com dibuixada, que maldava, arrossegant-se, per arribar a pujar al vagó

-Un sidós assegut al costat de les seves crosses arrepenjades i que duia una gorra de Ferrari

-Una segona dona depressiva, que feia basarda de veure-la tan i tan i tan lluny

-Dos nois amb síndrome de down, subnormals, saludant-se algunes i repetides vegades des de les seves respectives andanes

-Una parella d’amants que enganyaven les seves parelles

-Un, dos, tres, quatre i fins a cinc homes que duien xandalls del FCB de diferents colors, models i varietats

-Un segon home depressiu que es movia com un autòmat, absolutament aterrit

-Homes negres, xinesos, àrabs, blancs, sudamericans

-Homes i dones que es veia d’una hora lluny que eren delinqüents

-Uns nois amb capacitat intel·lectual límits, borderlines, que parlaven tan fort que cridaven dins el vagó

-Un vigilant de seguretat, gras com un porc, suat de dalt a baix

-Un noi estranger abillat amb un abric tres quarts – i amb la calor que feia!

-Un tercer home depressiu que mirava a terra, trist.

-Un home calb amb ulleres que mirava de reüll el company assegut al costat

-Una noia filipina amb un tatuatge al centre mateix de l’esquena que mirava tothora a dreta i a esquerra

-I molts homes i dones, i nois i noies, i joves i vells, demacrats, desfigurats, horribles, estrafets.

Avui divendres he anat amb metro i he vist tot això mentre intentava llegir Carrer Marsala de Miquel Bauçà, la lectura del qual m’ha influït decisivament a l’hora d’escriure aquestes segones breus curiositats sorprenents sobre el metro de Barcelona

 

 

 

 

‘Sota el volcà’ de Malcolm Lowry

Publicat el 20 d'octubre de 2012 per aniol

Sempre m’he preguntat quina és la línia divisiòria entre una novel·la dolenta, normal i bona, i una novel·la obra mestra.

Em pregunto quines són les causes produïdes per la lectura per haver-nos quedat amb un gust tan especial a la boca després d’haver llegit un llibre de culte.

Tot està inventat ja. Els escriptors malden per col·locar paraula rere paraula tot sortint-los una obra determinada la qual el temps i els lectors la posaran al seu lloc.

Fins que et trobes davant ‘Sota el volcà’ de Malcolm Lowry traduïda per Manuel de Pedrolo, i que em va costar horrors trobar en català (ai, no, no recordava que el llibre en català està totalment normalitzat)


Una traducció difícilissima que Pedrolo aconsegueix fer-la magnífica. M’agradaria saber l’opinió de traductors sobre la versió catalana ‘pedroliana’ de Sota el volcà. A mi m’ha semblat magnífica malgrat algun abús en alguna estructura sintàctica i amb un resultat final que ens ofereix un català ric, culte, variat, i sobretot literari, especialitat de la casa.

I més si tenim en compte que el llibre de Lowry és poesia dins prosa; fragments llargs de monòlegs interiors esquitxats d’una profunda poètica i escrits en prosa. Sota el volcà és un superb exemplar de prosa poètica.

Crec que això és el que la fa obra mestra, la prosa poètica. Des del primer capítol un lector més o menys eixerit copsarà de seguida que allà s’hi mastega la tragèdia. Un cop assumit això, endinsar-se en la lectura és un gran plaer tot i que la lectura és feixuga, densa, poc fluïda a causa d’una combinació entre descripcions, pensaments i al·lucinacions, que són la base d’aquesta poètica convertida en prosa que és tan difícil d’aconseguir (i també de traduir).

Em meravellen les proses poètiques perquè són dificilíssimes de fer i elaborar. Lowry fou un escriptor maleït, que va patir rauxes destructores de la seva pròpia obra i que ara serien exquisits tasts literaris.

Perquè Lowry organitza Sota el volcà com quadres en moviment, fotografies de lapses de temps molt concrets, i ens narra tot allò que es veu, tot allò que va per dins, tot allò que es pensa però que no es diu, tot allò que es diu sense ser pensat.

La novel·la pertany a aquell gènere literari on tot succeeix en un lapse de temps determinat, un període de temps que a l’hora de ser narrat precisa d’un ritme literari molt precís, i assolir-lo és clau si no vols que el llibre es converteixi en un fracàs absolut. Aquest és l’altre gran secret de Sota el volcà, quant i com de bé assoleix aquest ritme literari tan difícil, que dóna moments gloriosos d’exacte simultaneïtat espai – temps els quals provoquen esgarrifances de terror.

I després el senyor Cònsol. Un altre personatge literari que hauríem de guardar en el nostre bagul personal de mites literaris i que ens acompanyaran per sempre més.

Ens acompanyarà el Cònsol, i també els altres personatges de l’obra com Hugh, Yvonne i l’enigmàtic senyor Laruelle. De tots ells, en sabem el seu interior i el seu exterior gràcies a meravellosos monòlegs interiors, ja siguin propis o aliens. Vull dir que mentre un parla de si mateix també retrata l’altre i aquest fenomen és un foc creuat entre tots els personatges. Una autèntica delícia. Plaer literari absolut.

Fa relativament poc, el 2009, es va commemorar el centenari del naixement del senyor Malcolm Lowry. Van aparèixer noves edicions actualitzades, corregides i augmentades d’Under Vulcano, especialment en anglès i castellà. En català, ni rastre de cap nova edició de Sota el volcà.

Menys mal que el llibre en català està totalment normalitzat. Mai me’n recordo.


twitter: @Boktoberfest73