BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

FESTIVAL PROTESTA 2016, CURTS DE CRÍTICA SOCIAL A VIC

Publicat el 25 d'octubre de 2016 per aniol

He de començar aquest apunt dient que les àvies de Vic són fantàstiques. Vénen veure i a votar tots els curts, es queden a les xerrades, sempre tenen alguna cosa per posar a la taquilla inversa i a més, si et descuides, encara et porten unes galetetes a la sessió matinal. A elles els haurien de dedicar un documental. I una menció d’honor.

Dissabte al matí, plovia i hi feia fred, a Vic – això no és cap novetat- i dins el Cine Nou la cosa no millorava gaire. Es nota que ara està tancat i no hi ha calefacció. Aguantar tota la sessió de 3 hores dels 12 curts finalistes tenia molt de mèrit – els curts s’havien anat passant durant els 11 dies del festival, acompanyats de les xerrades, debats, fòrums i activitats diverses que sempre s’organitzen al voltant d’un tema (que en l’edició d’enguany era Dones Rebels), però el darrer matí i abans de la cerimònia de clausura es feia el passi dels 12 finalistes tots seguits (en dos blocs, de fet) per donar una darrer oportunitat de veure’ls i votar-los al Cine Nou. Com ja he dit, eren les 10 del matí d’un dissabte, plovia i feia fred. En algun moment durant el primer bloc de curts, algú de l’organització va anar a buscar mantes a casa – més concretament, va trucar la seva mare perquè portés mantes de casa. Perquè el Festival Internacional de Cinema de Crítica Social Protesta de Vic és un esdeveniment fet amb un pressupost ínfim i dut a terme per un grup de voluntaris que ho donen tot a canvi de res – bé, potser de maldecaps, nervis i alguna úlcera– durant tot l’any i especialment els 11 dies que dura el Festival en sí. És un festival que surt de la convicció que cal fer alguna cosa per canviar el món, que no n’hi ha prou de despotricar des del bar i esperar que el panorama polític canviï, que tots podem aportar el nostre granet de sorra. La idea del Protesta és fer arribar un missatge al màxim de gent possible (perquè com diu l’Àngel Amargant, una de les ànimes del festival: “Si només arribem als 4 motivats de sempre, no fem res”). I aquest any, en la seva 4a edició, gairebé 2000 persones han passat pels espais Protesta repartits per Vic (la Jazz Cava, el Casino, l’ETC, el Cinema Nou, la Biblioteca, la Nyàmera, l’Escola d’Arts, el Fòrum de debats….). De mica en mica s’omple la pica.

Des dels seus inicis el festival ha anat creixent i canviant; en aquesta edició, per primer cop s’han projectat llargmetratges– l’estrena de Jo, Daniel Blake, la darrera pel·lícula de Ken Loach i Palma d’Or a Cannes, en exclusiva per a Catalunya i tot l’estat espanyol, va superar totes les expectatives de l’organització i molta gent es va haver de quedar fora del cinema (els del bar de davant estaven encantats). Al Nou també es va projectar el documental Hija de la Laguna i tots els curts seleccionats fora de concurs (es van projectar un total de 6 llargs i 41 curts – seleccionats d’entre els gairebé 800 curts rebuts de tot el món). També ho va petar la xerrada sobre feminisme amb la Natza Farré i el David Fernández al Fòrum o la conferència sobre dones i processos de pau, entre d’altres; 11 dies donen molt de sí.




Com ja he dit, el Protesta és un festival modest, fet amb il·lusió per voluntaris que han picat pedra des dels seus inicis i aquest any l’organització ha començat a veure reconeguts els seus esforços. La cerimònia de clausura va tenir lloc, per primer cop, a l’Atlàntida – a la sala mitjana i amb actuacions de luxe – La Lu Rois, la Marga Mbande i els Funkystep & The Sey Sisters van posar la nota musical i la Txe Arana ens va llegir el colpidor monòleg La puta al Manicomi de Dario Fo. Mentre dins el teatre s’afinaven els darrers preparatius de la cerimònia – sota la batuta de la Marta Huguet- el jurat es reunia per debatre el veredicte final i triar el millor curt documental i el millor curt de ficció (el premi del públic ja estava recomptat). El jurat d’aquesta edició estava format pel Quim Crusellas, realitzador audiovisual i director de Les Nits de Cinema Oriental, la Clara Roquet, directora i guionista de cinema (10.000km), el Marc Martínez, actor i director de teatre, la Natza Farré, guionista i periodista, el Jordi Borràs, il·lustrador i fotoperiodista i la Txell Bregulat, directora de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya. I d’aquell dinar de germanor en van sortir dos guanyadors: Preferentes, de Nacho Recio, en categoria ficció i Diary of Hunger, de Mireia Pujol, com a documental. Justament el director i la productora de Preferentes havien vingut expressament des de Màlaga (el primer cop que el Protesta tenia finalistes de fora a la gala final, perquè també havien vingut des de Madrid els de La Noche de Todos los Santos, per exemple) i van poder recollir el premi personalment, totalment aclaparats. El premi del públic va anar per Primavera rosa en el Kremlin, de Mario de la Torre. I la menció especial de l’organització va ser per Zero M2, del francès Matthieu Landour. O sigui que l’estafa bancària, els immigrants a la tanca de Melilla, la lluita del col·lectiu LGTBI a Rússia i l’habitatge digne, quatre temes de rabiosa actualitat. Esmentar que els dos guanyadors i el premi del públic reben una dotació econòmica (1000€ per docu i ficció i 500€ el del públic) però es comprometen a donar el 25% del premi a l’associació sense ànim de lucre que vulguin.

L’any que ve serà el 5é aniversari d’aquest petit festival que és el viu exemple d’allò que vol transmetre, que amb esforç i voluntat es poden aconseguir coses.

No deixeu de protestar!

FESTIVAL PROTESTA, PÀGINA OFICIAL

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari