BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Morir… per esdevenir salvatge! Homenatge a Dennis Hooper

Publicat el 29 de maig de 2010 per aniol
S’ha mort el gran Dennis Hopper.

Qui no el recorda fent cabrioles a la seva Harley al so de Born to be wild?

Si cliqueu aquí el podreu veure i sentir la cançó.

Però per a salvatge de debò el reporter de Apocalypse now.

Jo em quedo amb aquest paper de Dennis Hopper. Sublim.

Aquest és l’homenatge dels Balances Oktoberfest


Josep Puntí, un geni

Publicat el 27 de maig de 2010 per aniol
Fa uns mesos que ha tornat. Ha deixat enrere l’Adrià i ha tornat com en Josep Puntí. De fet, ja ho va avisar fa més de deu anys en el seu disc Pepalallarga i…(1997), un disc on vomitava tota la seva fel degut a la quantitat perversa de llegendes urbanes que sempre el rodejaven. Pep a la llarga, ço és, finalment Josep Puntí.

Recordo escoltar aquest disc compulsivament gairebé al llarg d’un any, just abans del meu viatge a Mèxic. És un disc extraordinari. Ara l’he recuperat i em continua semblant magistral.

Si us doneu un tomb pel youtube, us caureu de cul amb la quantitat de vídeos del Josep Puntí (exAdrià). No us perdeu la sèrie de tres parts intitulada Desbunderbart Köncert, produïda per elsabethproduccions, especialment la segona part, on a partir del minut 4 hi ha una versió enmig del carrer de Boulevard dels xiprers, cançó d’Umpah-pah, que és absolutament magistral.

També hi ha Josep Puntí, blog incondicional, un blog on trobem tota la informació relacionada amb aquest geni i també de tot el seu passat. Si cliqueu aquí, trobareu les lletres d’aquest Pepalallarga i… absolutament imprescindible.

Josep Puntí és un dels lletristes en llengua catalana més cabdals de la història de la cançó del nostre país. La societat, els mitjans de comunicació i els promotors musicals en comptes de potenciar i realçar això, s’han quedat en la trista anècdota morbosa i mòrbida. Ja se sap, els genis són incompresos…

Us deixo amb dos vídeos que m’han posat els pèls de punta. El primer és una versió de la mítica Ull x Ull, en una versió que es va realitzar per al documental Rock & Cat (un documental que en el seu conjunt és un trunyo); ara bé, la cançó d’en Puntí és terrorífica, penso que expressa amb més claredat la marginació a què va ser sotmès. La versió transmet una tristesa insuperable:

El segon vídeo…

és una versió acústica de la cançó Atzucac, també del disc esmentat,  amb variació final lliure. És senzillament una delícia.

Apunt entrat per la balança sergi borges.

Vint-i-set mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 25 de maig de 2010 per aniol

Amb un parell de dies de retard, arriba l’homenatge mensual a Josep Palau i Fabre. Un mes més sense ell. I ja en són 27. Molts. 

Avui volem descobrir un llibre clau en la bibliografia palauifabriana. Es tracta d’un estudi dels Poemes de l’Alquimista, un estudi de culte, i que com dic és una obra fonamental per conèixer millor l’obra poètica de Palau i Fabre.

El llibre es diu Poesia, Alquímia i Follia. Aproximació a l’obra poètica de Josep Palau i Fabre d’Enric Balaguer Pascual, publicat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat el setembre de 1995.

És una sort que el puguem consultar gratuïtament gràcies a Google Llibres.

Segueix a continuació…

15 de gener de 1973

Publicat el 18 de maig de 2010 per aniol

La guerra del Vietnam, encara activa, anava arribant inexorablement a la seva fi. Recordem que a París s’hi celebraven unes converses d’alto el foc. Els resultats, lents, s’anaven traduint en fets. La notícia del dia d’aquell dilluns 15 de gener de 1973 fou que el president dels Estats Units, Richard Nixon, anunciava la suspensió total dels bombardejos al Vietnam del Nord. Repetim, una vegada més, que les converses de pau eren dutes a terme, en representació dels USA, per un personatge ben sinistre: Henry Kissinger. Per part vietnamita, hi havia Le Duc Tho.

A Brussel·les,  se celebrava el primer consell de ministres de l’Europa dels 9. La presidència era per a François Xavier Ortoli, representant de França. Va ser un dia de gala per a la CEE (Comunitat Econòmica Europea), ple de grans discursos florits.

I mentre a dues de les grans capitals europees tot era bombo i
platerets, a Berlín es produïa una d’aquelles notícies que amb el temps prenen i tenen una rellevància especial. Un suboficial de les tropes de vigilància
de fronteres de la República Democràtica Alemanya aconseguia fer-se
escàpol i s’evadia cap a l’Alemanya occidental. Ho va fer a primeres
hores del matí, aconseguint creuar el Mur per una zona sense mines. Al
migdia es va notar la seva absència, fet que va comportar una gran
recerca per part de la policia de l’Alemanya oriental.

Si a la República Federal d’Alemanya et descobrien i t’enganxaven com a fugitiu, t’enviaven de nou a la part oriental on eres jutjat. Les penes podien arribar fins a vuit anys de presó. Si eres policia o guàrdia fronterer o militar –com és el cas que
esmentem aquí — et tiraves cinc anys de presó i després la pena que t’havia caigut (per anar armat i posseir secrets d’estat). I el més gros de tot: si ajudaves el fugitiu i l’amagaves, et podia caure…cadena perpètua!!!

sergi borges

“Crim i càstig” de Fiòdor Dostoievski

Publicat el 14 de maig de 2010 per aniol

Sosté Toni Soler, el director del Polònia i del Crackòvia, que cada persona ha de llegir durant un any, com a mínim, un llibre dels considerats clàssics. Doncs bé, el clàssic que m’he llegit aquest 2010 és la magnífica Crim i càstig de Dostoievski. I serà probablement la millor lectura de l’any — amb el permís del llibre que m’estic llegint en aquest moment el títol del qual de moment no revelaré–. 

Us explico l’argument sense descobrir-ne res de res: un home jove, acuitat per la necessitat econòmica i un punt de genialitat mal entesa, es carrega una vella i la seva germana. Les assassina.

A partir d’aquí es va descabdellant la trama principal de la novel·la mentre que, paral·lelament, es van embolicant altres subtrames, més secundàries, però terriblement intenses. Les sis-centes dues pàgines són devorades a ritme trepidant sota la batuta de la novel·la psicològica, l’exemple més impressionant de la qual deu ser aquesta Crim i Càstig.

Recomano d’una manera vívissima la lectura d’aquest llibre després de comprovar que a la darrera llista dels llibres més venuts de Sant Jordi quasi no hi ha escriptors, sinó periodistes, advocats, metges, científics, jugadors de futbol o publicistes.

Ho vaig dir en un altre llloc: considero Crim i càstig com un llibre de literatura en majúscula, de lectura obligatòria i que
cap dels llibres més venuts el darrer Sant Jordi li arriben, no a la
sola de les sabates, no, ni tan sols a la primera línia de la pols de la sola de
les sabates. I no és poca cosa dir que és literatura en majúscula.

La creació, configuració i posada en escena dels personatges és d’un nivell altíssim, i no es redueix al personatge principal, sinó que tots ells són retratats psicològicament d’una manera que posa els pèls de punta. Res, o quasi res sabem d’ells a nivell físic — breus descripcions dels seus aspectes generals–, però sabem tot el que pensen, tot el que senten, com ho expressen, quines contradiccions pateixen, com sofreixen… Tots els personatges, excepte un parell o tres, reben el seu “càstig”.

L’element més imprescindible de la novel·la és el ritme. És àgil, lleuger, que no et deixa aturar la lectura, de la qual en vols més i més i més. No té res a veure com usa l’autor el tempo ni la successió dels esdeveniments. Parlo del ritme entès com a velocitat de lectura. El lector pot llegir més ràpid o més lent, però això dependrà d’ell perquè si us proposeu, Crim i càstig és devorada. Literalment. Quan el ritme del llibre és l’adequat, quan tot s’encavalca magistralment, tant se te’n dóna llegir durant deu pàgines una sola reflexió d’un sol personatge. Ans al contrari, la gaudeixes al màxim. En aquest sentit, l’èxit d’aquest ritme meravellós és degut a la magnífica traducció d’Andreu Nin, que a més a més utilitza un català ric, culte, amb algunes qüestions sintàctiques ben allunyades de la normativa, però que en cap moment provoquen la inintel·ligibilitat del text. És a dir, mai no deixes d’entendre què diu,  més enllà de certes paraules catalanes en desús de les quals en desconeixes el significat.

Em quedo amb dues escenes d’entre les moltes que us colpejaran durant la lectura. Són dos moments tràgics, de gradació diferent, però entesos com la rendició de la psicologia i la conseqüent feblesa de la carn.

Un d’ells és el capítol que dibuixa el periple autènticament lúcid, però penós, d’un dels personatges principals del llibre, el qual inicia un descens als inferns definitiu. Dostoievski ens enganya perquè en cap moment descobrim el desenllaç final. Intuïm alguna cosa d’estranya, no sabem en què acabarà aital bogeria, però el final ens desmunta. Aquest fet proporciona al lector noves teories sobre el desenvolupament final del cas que a la llarga sabrem si es produiran.

L’altre és la rendició de les idees, la rendició de la creença, la rendició de la supervivència. Els fets són narrats sense engany, però el lector dubta. Mentre llegim els últims passos del personatge, el lector es pregunta: ho acabarà fent? I de nou Dostoievski ens fa una mala passada, provoca girs inesperats i penses: això no s’ha acabat. Però no. Parlo, només, d’un descens i d’un ascens d’unes escales de l’edifici d’una de les comissàries de policia de Sant Petesburg. És un moment increïble, d’una bellesa punyent, de màxima impotència, de la derrota final.

Per acabar us deixo amb un cita que em va punyir. Crec que reflecteix i encarna a la perfecció l’essència de la novel·la psicològica de Fiòdor Dostoievski. És una cita que no revela res del desenvolupament de la novel·la:

De la mateixa manera, a vegades, l’home que, caigut a les grapes
d’un bandoler, ha passat mitja hora d’una basarda mortal, no mostra ja
cap mena d’esfereïment quan se sent el punyal a la gorja
.”

Magistral.

sergi borges
 

La Cinta maravellosa (Llegenda rossellonesa)

Publicat el 9 de maig de 2010 per aniol

A la REVUE CATALANE, Tome 1. — 1907 (Société d’Études Catalanes),
Perpinyà, Imp. Comet

I
Contan d’un pastor
natiu de Mirmanda
qu’anava, de nits,
â ]a Cantarana…
Hont vas, ]o pastor
dins la nit geJada ?
Pe) côrrech amunt
l’aspre tramontana,

]os ci’rres vinclant,
xiscJa, endemoniada..
ïo sabs que potser,
potser J’encantada,
per vinyes y prats
estén sa bugada ?
Lo pastor s’en riu.
Solet s’en anava,
y boy somiant
la seua estimada,
la que ten ulls vius
y cofa galana,
la que sab ballar
millor la sardana
y millor cuynar
la sopa escaldada.
Cor enamorat
no creny la ventada.

II
Ne veu en palau
cuan no hi pensava…
la torre qu’hi hâ
n’es afilorada
y sembla un fil d’or,

sembla un fil d’aranya ;
lo palau n’es blanch,
las portes daurades…
Estesa al entorn
trova la bugada,
bocins de mirall
hont s’enmirallava
dels cjures l’aixâm…
Ay ! quina frisança !
Ij sembla haver vist
allí l’encantada…
Princessa, Ii diu,
princessa nevada,
un jove atrevit
perdô vos demana…

IlI
S’enrotlla als seus peus
una cinta blanca ;
un dois remoreig
ven de l’estelada :
Per dona tindrâs
la qu’has desitjada,
la que ten ulls vius
y cofa galana,
la que sab ballar
millor la sardana
y millor cuynar
la sopa escaldada…
Riquesa tindrâs
sota la teulada,
vestits de vellut
y bona maynada.

Joseph Pons.
[Sobre Josep Sebastià Pons: http://www.escriptors.com/autors/sebastiapons/pagina.php?id_sec=1007]

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Els Balances Oktoberfest ens (H)Indignem!

Publicat el 7 de maig de 2010 per aniol

Les autoritats municipals s’omplen la boca amb eslògans de pa sucat amb oli que lloen les seves polítiques culturals. Però a l’hora de la veritat, engegen la burrocràcia i es carreguen espais culturals que treballen per un tipus de cultura, en aquest cas els recitals poètics, totalment deixats de la mà de Déu, però que al bar Horiginal (Ferlandina, 29 de Barcelona) en duien més de 300 i en plena activitat. La burrocràcia en forma d’expedient administratiu pretén clausurar un espai de poesia únic a la ciutat de Barcelona i que ha anat acollint totes les sinergies diferents i variades relatives a la poesia i els seus àmbits.

Jo hi anava sovint en els inicis de la seva activitat. Darrerament fa molt temps que no hi assistia per qüestions de feina i horari. Però he anat rebent puntualment la informació de les seves activitats setmanals i sempre em sorprenia de com tants i tants anys després la salut dels recitals poètics és excel·lent i cada cop a més. En els inicis el boca-orella hi va ajudar molt i després les noves tecnolgies van assentar “la criatura”. Per l’Horiginal han passat els poetes i literats més importants del país. I bé? Aquesta és el foment de la cultura per part de les autoritats municipals de la nostra ciutat, amb una B més de Botiga que no pas B de Barcelona?

Menys Diagonals, i més Horiginals!

sergi borges

Balances Oktoberfest ens sumem a la campanya d’adhesions i publiquem el Manifest Horiginal (seguiu llegint l’article):

El manifest




DENUNCIEM que Barcelona ha perdut l’espai capdavanter
dels recitals poètics, l’anomenada per molts “Catedral” de la poesia a
la ciutat. Des de fa 9 anys, amb l’obertura del bar-llibreria
“l’Horiginal”, Barcelona ha gaudit d’un espai sociocultural inèdit que
ha dinamitzat el teixit urbà del Raval. De llavors ençà, el barri ha
disposat d’un punt de trobada on s’han trenat sinergies literàries
provinents del món acadèmic, institucional, editorial i contracultural.
Durant tots aquest anys l’Horiginal mai no ha demanat cap subvenció
pública ni privada, mai no ha estat objecte de denúncies per aldarulls i
mai no ha cobrat per l’assistència de cap acte ni ha remunerat les
actuacions dels artistes. Amb el temps i gràcies a una programació de
poesia setmanal i ininterrompuda, l’Horiginal ha esdevingut un referent
clau en la vida literària barcelonina, un punt de trobada poètica obert
tant al nou planter com a les veus poètiques més consolidades, obert a
tots aquells que fan de la paraula la millor eina de cultura possible al
servei de la societat.

DENUNCIEM que l’expedient administratiu que clausura
l’espai dedicat a les activitats artístiques ha estroncat una
programació poètica amb vora 300 recitals a l’esquena. Tècnicament, ni
acatant la normativa vigent segons llicència atorgada, no es permet la
realització dels cicles poètics a l’espai esmentat. Només la regidoria
de Ciutat Vella podria normalitzar la situació si, de mutu acord i
realitzant-hi les reformes necessàries, accedís a permetre l’ús del
l’espai per a activitats culturals. Atesos certs precedents on
l’administració pública ha vetllat per la normativa i alhora l’ha
aplicada segons les circumstàncies particulars del cas, els sotasignats MANIFESTEM
la nostra adhesió
a l’Horiginal i RECLAMEM a l’Ajuntament que estudiï el
cas i que, atenint-se a l’excepcionalitat de la nostra activitat i al
caràcter minoritari però essencial de la poesia, atorgui la llicència
necessària per a reobrir l’Horiginal.

El quadre més car del món (si més no en una subhasta d’art)

Publicat el 5 de maig de 2010 per aniol

Aquest matí un senyor o una senyora ha agafat el telèfon i ha marcat el número de la famosíssima casa de subhastes Christie’s. Per aquest mitjà, per telèfon, ha participat en la subhasta del dia i la seva participació l’ha convertida en històrica. Aquest persona anònima ha pagat 106’5 milions de dòlars –un 82 milions d’euros– per l’obra Nude, Green Leaves and Bust, una pintura a l’oli que porta la signatura de Pablo Ruiz Picasso, realitzada el 1932. Pertany a l’època cubista.

Nu, Fulles verdes i Bust és el quadre més car del món.

Aquí el teniu.

Entrada feta per la balança sergi borges