BALANCES OKTOBERFEST

Encetem una nova secció en la qual descriurem els 365 dies del millor any de la història per als autors d’aquest bloc: 1973. Per a nosaltres és el millor perquè sense aquest any no hi seríem aquí, però per a la resta del món quasi va ser el pitjor degut a una greu crisi petroliera que va estar a punt de provocar que tot el planeta s’anés a prendre pel sac. Així mateix és un homenatge a tots els nascuts i nascudes al 73 i que, 35 anys després, sentim que han jugat amb nosaltres com conillets d’Índia i ens han pres el pèl, malgrat que som uns privilegiats pel simple fet de no haver passat gana (en un 90% llarg de casos). Així que comencem pel començament: primer de gener de 1973.

(No cal ni dir que si teniu més notícies d’algun dia concret ens podeu ajudar tot penjant-les als comentaris. Gràcies per endavant!!!)

Foto del calendari: Usuari flakahoo de flickr.com

Per realitzar aquesta feina em basaré en la recent estrenada hemeroteca gratuïta de La Vanguardia (si algú en sap d’alguna altra que ho faci saber). Però resulta que els dos primers dies de l’any 1973 no hi va haver La Vanguardia: el dia 1 perquè era dilluns i els dilluns no sortia el diari, i el dia 2 de gener perquè era festa degut a la nit de cap d’any. Per tant, del dia 1 de gener no he trobat gaire coses. 

1 de gener de 1973
La notícia més important d’aquell dia 1 de gener de 1973 va ser que l’antiga CEE (Comunitat Econòmica Europea), la qual s’havia fundat el primer de gener de 1958 i estava formada per Bèlgica, la República Federal Alemanya, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos, va executar la seva Primera Ampliació, fet que va suposar l’entrada a la CEE del Regne Unit, Irlanda i Dinamarca. Sota el domini danès hi havia Groenlàndia, que va ser admesa, i les illes Feroes, que van quedar excloses. (Més endavant Groenlàndia va celebrar un referèndum el 1982 i van decidir excloure’s de la CEE). A Noruega, la qual també havia d’entrar en aquesta ampliació, s’hi va celebrar un altre referèndum on no es va aprovar la seva entrada a la CEE.

Darrerament, m’han tocat el que no sona dos anuncis de mútues – o de la mateixa mútua, realment no ho sé- irrisòriament dramàtics que fomenten la paranoia per a poder captar clients. Són aquests dos:

1) Una dona es troba malament a mitja nit; el marit es desespera i en un to de pel·lícula catastrofista americana comença a cridar: “on trobaré un metge a aquestes hores? Déu meu, estem perduts!” (només li falta colpejar-se el pit). Doncs, bé, noi, què tal al 112? Telèfon d’emergències mèdiques i bombers. Tan sols has de trucar, explicar el què passa i esperar l’ambulància!!!

2) El segon anunci ja fa riure directament: una dona s’està mirant al mirall i descobreix que té una taca al coll. Es queda impàvida i sembla que està a punt de posar-se a plorar quan se la toca i descobreix que és pintura de la seva filla petita.

Com que no miro gaire la tele, no sé si encara n’hi un tercer – que ja
pot se la bomba!- Els trobo indignants i obscens, directament. Fomenten
la paranoia entre la gent per obligar-los a fer-se d’una mútua, deixant
entendre que si no ets de cap mútua, quan tinguis un problema no rebràs
cap tipus d’atenció mèdica! És vergonyós, directament. Suposo que amb
la crisi temen que molta gent decideixi tallar despeses supèrflues –
entre elles les mútues mèdiques – i que el lema de sempre de “sense les
esperes ni les cues de la seguretat social” ja no sigui suficient per a
atraure a la gent a deixar-se la pasta. Ara ens han de fer creure que
si no som d’una mútua MORIREM!!! I ho fan anant a tocar la fibra
sensible de molta gent que pateix –o amb familiars que pateixen-
malalties greus. Vergonyós. I més quan tenim en compte coses com que, a
l’hora de parir, si hi ha cap complicació, aquestes meravelloses mútues
t’engeguen directament cap a la Vall d’Herbron (l’hospital públic! Vés
per on!) i es desentenen totalment. Llavors de què collons em serveix
pagar la mútua si de totes maneres acabaré a la Vall d’Hebron?

Mentrestant, ens entretindrem amb el anuncis ridículs de la tele.
Patètic.

La nena del pou

El triangle que formen les poblacions de Sant Joan Despí, Cornellà de Llobregat i Sant Boi de Llobregat es troben en estat de risc químic. Uau!!! Sirenes, tancament obligatori a les cases o edificis propers, escoltar la ràdio (només Catalunya Ràdio o Radio Nacional de Españñññña), impossibilitat de fer trucades, impossibilitat d’anar a buscar els nens i nenes a l’escola…uf!!! Els habitants d’aquestes poblacions estan rebent (o rebrant) uns tríptics que expliquen els passos que cal seguir segons el Pla d’emergència de risc químic a Catalunya, Plase Q Cat. I tot això és perquè aquestes tres poblacions tenen a tocar dues empreses importantíssimes que treballen amb productes químics: la Societat General d’Aigües de Barcelona i la Barcelonesa de Drogas y productos químicos.
Sí, ja ho sé, em direu que són protocols de seguretat bàsics en societats civilitzades del primer món; sí, ja ho sé em direu que la setmana pasada es va activar el Plase Q Cat a la Pobla de Mafumet per culpa d’un incendi a una empresa de Repsol; sí, ja ho sé em direu que la societat civil ha d’estar organitzada, informada i preparada davant una situació de risc…

Jo el que vull proposar és un debat: realment la població civil actuaria tal i com demanen les autoritats en cas de pànic generalitzat? Estem (estic) preparats per seguir aquests protocols de seguretat en cas de pànic? Tots i totes els ciutadans i ciutadanes estem preparats i preparades per interpretar correctament les prohibicions i/o consells que ens donen les autoritats competents?

La crítica que faig és que tot plegat em sembla molt ianqui, molt “american way of life”. El que de debò haurien de vetllar les autoritats és que la seguretat d’aquestes empreses químiques fos implacable i de risc zero. D’acord, el risc zero no existeix, però després de l’estiu que portem amb segons quins accidents a Vandellòs, on també se’ns amaguen les causes dels accidents i s’ometen responsabilitats, la ciutadania té la mosca darrere l’orella. Sipeta Vandellòs, ni sirenes ni Catalunyes ràdios que valguin…

Que consti que no estic en contra d’aquests protocols de seguretat, el que dic és que dubto molt sincerament que, en cas de pànic,  la gent no s’amagui dins els seus cotxes, no vagi de pet a buscar els seus fills a l’escola i el primer que faci no sigui trucar per telèfon.

Jo paranoio, tu paranoies, ell paranoia, nosaltres paranoiem, vosaltres paranoieu, ells paranoien…

sergi borges

Quantum of Solace
Sí, sí, ja sé què pensareu: On vas a parar? Què esperaves d’un Bond? La veritat sigui dita, no sóc gaire fanàtica de les pel·lícules de James Bond i mai no n’havia vista cap al cine; per acabar-ho de rematar el Daniel Craig ni tan sols em sembla atractiu. Però el cas és que vaig veure Casino Royale en DVD i em va agradar força – l’escena inicial de persecució parcourt és fantástica- i vaig pensar que Quantum of Solace, essent una continuació, es mantindria dins la mateixa línea. M’equivocava.

La pel·lícula està formada per un seguit de persecucions banals amb un
muntatge d’aquells que les revistes descriuen com “ritme trepidant” i
que bàsicament vol dir que tot va tan ràpid que no tens temps
d’assimilar res de res. Els fanàtics autèntics de la saga Bond trobaran
a faltar en Q i la Moneypenny. El que sí que no falla és l’Aston
Martin, els smokings negres, una festa luxosa, un desplegament de
mitjans per poder filmar en diversos escenaris – Siena, Àustria, el
desert, Port au Prince…-, en James bevent cóctails (tot i que, com
que representa que el personatge està encara en procés de formació no
són martinis “mixed but not stirred”), els dolents super-dolents i
super-poderosos manipulant el món i les noies guapes. Però el que
realment compta és que la pel·lícula és fluixa, fluixa, molt fluixa.

La
niña del pozo

Aquest és el poema amb el qual vaig descobrir Palau i Fabre i vaig restar enamorat per sempre més de la poesia palauifabriana. El poema es diu Nàpols de MARQUET.

Nàpols
MARQUET

Fineix el món
en aquest port.
Dolça és la mort.
El son, pregon.

Tothom va al lloc
que correspon.
El sol es pon.
La vida, un poc.

Josep Palau i Fabre

No sé per què aquesta pel·lícula ha guanyat tants premis, especialment els de festivals tan prestigiosos com el de Sundance. Vejam, m’explicaré…El film no és creïble en cap moment; jo anava pensant: “L’únic que està bé d’aquesta castanya és la música, certament espectacular. Quan arriben els crèdits mires els actors i són perfectes desconeguts: es tracta de Glen Hansard i Markéta Irglová. Bé, desconeguts del tot no, Glen Hansard apareixia a The Commitments, ja fa molts anys. Bé, la cosa em va quedar més clara quan llegeixo els extres. Tant Hansard com Irglová són dos músics de reconegut prestigi. Ell pertany al grup The Frames i ella és una gran compositora txeca. A més a més ara mateix són parella i viuen junts a Dublin.

Jo pregunto: per què no en comptes de fer una pel·lícula que no s’agunta per enlloc no van fer un documental explicant la seva vida i com en són, de feliços i què bé que s’ho passen component cançons?

És la història que no s’aguanta. Ell és un músic de carrer que treballa amb son pare arreglant aspiradores. Ella és una pobre immigrant txeca que es guanya la vida com pot i té una filla mentre el seu marit es va quedar a Txèquia. Ell encara està enamorat d’una ex i viu en una depressió permanent component cançons per a ella amb l’ajut de la pobre noia txeca. Ella només pensa en com tirar endavant amb la seva filla i es passa el dia pensant en el seu marit. Però el que queda del tot evident és que entre el músic i la txeca s’estan…enamorant!!!! En què quedem, doncs!?!!?

Són superpobres, però…com toquen!!! Com els àngels. Però son superpobres. Dues persones que toquen així de bé i componen així no poden ser superpobres, potser pobres, però segur que la música pot ser una sortida, poden donar classes, poden ensenyar, etc. Suposo que la idea era reflectir que hi ha músics bónissims que estan al carrer i no poden sortir endavant. Ho sento, però tal com està filmat no queda creïble.

Són superpobres, però lloguen un cap de setmana un estudi per 2000 lliures per gravar uns cds. 2000 lliures quan de primer valia 3000 i mostrar-nos un regateig per part de la noia txeca i com n’és de bo l’amo de l’estudi. Vinga, home, per favor!

Per gravar aquestes maquetes, el tio rollo bon jan els hi diu a uns músics de carrer que coneix i toquen al mateix carrer. Resulta que la banda són uns cracks!!! Si són uns cracks no poden estar tocant al carrer. Ho siguin que poden estar tocant al carrer, però no ho passaran malament, recollirant euros a cabassos perquè són boníssims.

A mesura que avança la peli ells dos es van enamorant clarissimament, però ell li diu que se’n va a Londres perquè vol recuperar l’ex. I ella també s’està enamorant, però li diu que està contenta perquè per fi pot venir el seu marit. Ell es passa la peli queixant-se de l’ex i en un moment donat el veiem paralant amb ella per telèfon…de super bon rollo!!! No!!!! I a sobre ella li diu que l’espera a Londres i que l’anirà a buscar a l’aeroport!!!! No!!!

Tot plegat amanit amb un ritme lent i espès, ple de cançons en la seva durada íntegra (3 o 4 o minuts de cançons) i un sopor espantós. Ella és insuportable (de debò que mentre durava el rodatge van afirmar la seva relació? Marededéu!!!) i ell va passant de la depressió a l’èxtasi i de l’èxtasi a la depressió com qui canvia de mitjons. Prrrrrffttt!!!!

Per acabar-ho d’adobar, després de tota la pel·lícula passant penúries econòmiques ell se’n va a Londres i el seu pare li dóna uns diners per a la fiança de la casa a Anglaterra. Va i el tio se’ls gasta comprant-li a ella…un piano!!! Bravo!!! Fantàstic!!!

Menys mal de la música, que és boníssima, però si volien reflectir les penúries i dificultats dels músics de carrer no assoleixen l’objectiu. A mi em sembla que aquesta peli és una excusa per ensenyar-nos què bons són Hansard i Irglová, que ho són. Molt bé, d’acord, però per això que haguessin fet un documental.

sergi borges