BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Arxiu de la categoria: Por i fàstic a...

Sürgünlik, un petit homenatge als tàtars de Crimea

Publicat el 6 de març de 2014 per aniol

Els tàtars de Crimea neixen com a nació amb la fundació del Khanat de Crimea per part d’alguns clans de l’Horda d’Or al segle XV. Poc després del seu naixement, concretament el 1475, el khanat esdevé un protectorat de l’Imperi Otomà, una aliança que fou molt important fins al segle XVIII.

Els tàtars no eren uns sants, precisament –cal recordar que eren descendents de Genguis Khan– i es dedicaven, entre d’altres activitats com la ramaderia, al comerç d’esclaus, uns esclaus que capturaven en ràtzies a les veïnes Rússia, Ucraïna, Bielorússia i Polònia, una bonica tradició que anomenaven “la collita de l’estepa”. Cal dir que mentrestant els cossacs els atacaven a ells i saquejaven els seus territoris –era l’entreteniment de l’època, vés, no tenien twitter-.       

Al segle XVIII però, otomans i russos es van enfrontar en una guerra, que va acabar amb la signatura del tractat de Küçüc Kaynarca (1774) per la gràcia del qual Crimea esdevenia un estat independent. No els va durar gaire, però. El 1783 els russos se l’annexionaven, així pel morro. Per estalviar-se les queixes van massacrar una part de la població i en va exiliar una altra a Sibèria (sí, és una mena d’obsessió dels russos) mentre repoblaven el territori amb població eslava, és a dir, amb els seus. Els tàtars que van sobreviure van començar una diàspora cap a terres otomanes. Diàspora a la qual contribuirien també la Guerra de Crimea (1853-1856, la famosa guerra de Crimea amb la càrrega de la Brigada Lleugera i Florence Nightingale), la política tsarista d’extermini deliberat de tota traça dels tàrtars a Crimea i una altra guerra turco-russa (1877-78). Al final 2/3 de la població original havia abandonat la seva terra, morint-ne molts pel camí, entre altres maneres ofegats al Mar Negre. Els descendents dels supervivents d’aquella odissea viuen avui disgregats entre Bulgària, Romania i Turquia.

A finals del segle XVIII, i en part liderat per l’intel·lectual tàtar crimeà Ismail Gasprinski, sorgia un moviment nacionalista tàtar que es va estendre per tota la població de parla turca de l’Imperi rus. Aquest moviment va acabar duent a la Proclamació de la República Popular de Crimea el 26 de desembre de 1917. Però l’alegria els va durar poc. Dos mesos després entraven en escena els bolxevics i un monstre conegut per tots: Joseph Stalin. Per si la Gran Purga que va dur a terme a Crimea no fos prou, va instaurar polítiques de confiscació d’aliments (més de 100.000 tàtars van morir de gana) i desenes de milers de tàtars es van veure obligats a fugir a Turquia i Romania. Els que es van quedar van acabar deportats o exterminats a finals dels anys 20. I per si de cas, un altre episodi de fam als anys 30 va acabar de rematar la cosa del tot. Balanç final? Entre 1917 i 1933 la meitat dels tàtars de Crimea (els que quedaven) havien mort o havien estat deportats.

Però la cosa no s’acaba aquí, perquè encara en quedava algun i això es veu que no podia ser. Els Soviètics van fer servir el cas d’alguns col·laboracionistes nazis com a pretext per acusar tots els tàtars de col·laboració amb Hitler i acabar de deportar-los en massa –un episodi conegut com a Sürgun en llengua tàtara-, i de pas a les poblacions gregues, armènies o búlgares; és a dir, tothom que no fos rus. El 46,3% d’aquests deportats van morir per malalties o per malnutrició i els que no van acabar en GULAGS.

El 1967 el govern soviètic va tenir el detall de retirar els càrrecs contra els tàtars però no va fer res per facilitar el seu retorn a Crimea ni per indemnitzar ningú. De fet, no se’ls va permetre de tornar fins als anys 80.

Als any 50, el Soviet Suprem va decidir transferir la província de Crimea a la República Soviètica Socialista d’Ucraïna, part de la URSS fins que se’n va independitzar el 1991.

La llengua dels tàtars de Crimea és una llengua emparentada amb el turc, que fa servir caràcters llatins i que avui parlen unes 300.000 persones.

La nena del pou 

Ni Oblit ni Perdó #40anysPuigAntich

Publicat el 2 de març de 2014 per aniol

PUIG 74


Ha arribat el temps dels assassins

els que canvien els projectils del seu infern

pel garrot sofisticat i sòrdid que els representa.


Ha arribat el temps dels assassins

que trinxen la teva joventut

que amputen la teva bellesa.


Que mai se’ns acabin les bales

per invertir-les en les seves morts.

Delicat Puig Antich.

 

David Castillo

2 de març de 1974 


Recomano el documental ‘’Dotze hores de vida: l’execució de Puig Antich i Heinz’’, de Francesc Escribano, un reportatge de fa 10 anys que a mi personalment em fa posar la pell de gallina.

I em fa plorar.

Ni oblit ni perdó.

http://youtu.be/_5owikQ2fIE

http://youtu.be/52xqgyhT1Bw

http://youtu.be/ND8OctZhqyo

 

@BorgesSergi

BARCELONA POSA’T PUTA!

Estimo Barcelona. Molt.

Des de la Carretera de les Aigües, en un dia límpid i clar, és un ens formidable, majestuós, meravellós.

En la quotidianitat, però, la meva relació amb Barcelona és d’amor i odi.

Avui toca una bona ració de castanyes, amb aquest títol que li robo a Bruno Oro i que li vaig llegir en un tuit.

 

 

I és que l’abast de la notícia sobre que els ciutadans de Barcelona (i de Catalunya) hàgim de pagar per entrar al Parc Güell és tan greu que jo particularment encara no l’he assimilada. Em sembla directament pornogràfica. Així doncs, després de tants anys de govern socialista a l’Ajuntament de Barcelona, aquest és ‘el canvi en positiu’ que proclamava Trias a la seva campanya electoral? Pagar per entrar al Parc Güell? Els socialistes van canviar la B de Barcelona per la de B de Botiga; ara els convergents mantenen la B de Botiga i afegeixen la B de Bordell.

Aquest és un article que feia molt de temps que volia fer. L’amor que sento per Barcelona queda enfosquit, barrat i transformat en una ràbia profunda i rabiosa que emergeix quotidianament en situacions que em transformen en un Mr.Hyde barceloní.

 -Circulació

Als carrers de Barcelona, hi ha l’absència de la llei. L’antic oest, el western americà. És un desgavell tan extrem que me’n faig creus que no passin situacions i accidents més greus.

Grups de màfies perfectament identificades com taxistes, agències de transport, busos turístics, furgonetes de tot tipus, condició i missió, prenen ‘literalment’ fragments de carrers o xamfrans de l’Eixample i posen en greu perill la integritat física de la resta de ciutadans de Barcelona amb total impunitat.

Exemples. El tram del carrer Sardenya entre Provença i Mallorca, just enfront del temple de la Sagrada Família, al carril central sempre hi ha un taxi aturat esperant que la fila de taxis de la parada situada al carril de la dreta (és gros, un carril de circulació és per la puta cara per als taxistes!!!) es mogui per encabir-hi el seu cotxe, independentment si el carrer és fluid al trànsit o no. 

La conseqüència és un embús absurd i inútil que provoquen o bé els taxistes o bé els autobusos turístics, que allà també tenen parada, com si el carrer fos seu o fossin a casa seva, tot creant situacions de perill d’accidents. La Guàrdia Urbana? Ah sí! Una parella d’agents, bonhomiosos ells, només s’hi acosten si hi ha un accident (ep, si els cau a prop, sinó ja vindrà la patrulla).

Segon exemple. Passeu un dia pel xamfrà de Sant Antoni Maria Claret i Roger de Flor. L’hora punta que jo hagi vist és cap a les set del vespre, però de segur que n’hi ha d’altres (com primera hora del matí, l’hora de dinar o els divendres al migdia/tarda). És un escàndol de tal magnitud que esparvera. Hi ha una agència de transport que no deu notar la crisi (us felicito, fills!) i tota la seva flota de transportistes ha pres literalment, jo diria que dos xamfrans d’aquesta cruïlla. Si ho fessin d’una manera, diguem-ne ordenada i civilitzada, doncs res a dir, qui té feina que ho aprofiti, que la cosa està magre. Ara bé, el desori de camions, furgonetes, i cotxes de tota mida de l’agència és tal que hi ha dies que circulant amb el teu cotxe no pots girar pel carrer Pare Claret cap a Roger de Flor, amb el perill que això implica perquè Pare Claret és una artèria veloç de la ciutat. Un dia els hi ho vaig recriminar i un dels treballadors encara se’m va encarar, xulesc, buscant brega. Els hi vaig dir a ells a la cara, i ho dic aquí, ho sé, és molt barroer, però és la realitat: els de l’agència de transport, amb la cigala/xona fora. 

Hi veieu mai cap  cotxe de la Guàrdia Urbana reglant el trànsit de la ciutat? Mai. Aquest cos de seguretat s’ha destinat a una finalitat recaptatòria segons la B de Bordell de la ciutat i la seva funció és posar multes o dirigir les grues a ‘segrestar’ cotxes. Són vora 300 € per cotxe ‘segrestat’ (grua + multa).

El cap de setmana que no va parar de ploure els semàfors d’Escorial / Pi i Margall estaven fosos. Abans, en aquestes situacions, veies una patrulla d’urbans dirigint i ordenant el trànsit. Ara, res de res. No fos cas que es refredessin.

Un dia, en ple Passeig de Sant Joan, un cotxe patrulla va donar l’alto a un home que anava en bici pel seu carril corresponent, però, ai las!, no duia casc. Què fàcil, senyors agents, multar un cicilista que va per on li toca, perquè no du casc! No podrien detenir i multar els ciclistes kamikazes que van per la vorera o pel mig del carrer a risc d’atropellar qualsevol persona?

La Guàrdia Urbana brilla per la seva absència; només hi és per a funcions recaptatòries. És un escàndol.

Un altre tema que em converteix quasi en un criminal és el de…

-Zones verdes/blaves

Mentre veus com unes grues sinistres blaves amb l’emblema de l’ajuntament de la ciutat circulen com voltors a l’aguait de cotxes aparcats en zones de càrrega o descàrrega, o suposadament mal aparcats, per ‘robar-los’ legalment, un ciutadà de Barcelona que no tingui la sort de tenir una plaça de pàrquing ha de suar la cansalada i malgastar els minuts de la seva vida en aparcar el seu cotxe en una de les zones verda o blava, totes dues de pagament i que no serveixen per a res, només per recaptar més diners dels veïns i veïnes de Barcelona. Abans, quan no existien aquestes maleïdes zones, costava igual aparcar. O fins i tot menys.

La creació de la zona verda ens el volen vendre amb el lema ‘Per una mobilitat millor’ i es basa en a) Frenar el volum i la congestió de trànsit a la zona central de la ciutat; b) Reduir la indisciplina d’aparcament al carrer (en doble fila, sobre la vorera, vehicles abandonats, etc…); c) Fomentar un repartiment millor de l’espai d’aparcament al carrer per tal de maximitzar-ne la utilitat; d) Facilitar l’aparcament dels residents a les zones més deficitàries en què sigui possible; i e) Millorar la qualitat mediambiental gràcies a la reducció de les emissions de fums i sorolls. Cap de les 5 es compleix i algunes o bé fan riure o bé prenen per imbècils els barcelonins/es.

D’entrada no es compleix la següent normativa: Podrà tenir el vehicle estacionat en un mateix lloc sense moure’l un màxim de vuit dies, d’acord amb les ordenances vigents, amb independència del tipus de tiquet que hagi obtingut (diari, setmanal o trimestral). És logic que un usuari/a no mogui el cotxe més de vuit dies si t’estàs més de mitja hora, tres quarts o una hora per aparcar. I encara més lògic si tens un tiquet trimestral (la gent s’hi pixa a la normativa). I encara una mica més si els senyors i les senyores vestides amb petos grocs i gorra que són els ‘’xivatos’’ de l’Ajuntament, que són els que et posen la multa, brillen per la seva absència a l’hora de fer la seva feina, és a dir, o no hi són, o hi són en hores i dies concrets que ja ets saps de memòria, o passen de saber si un cotxe porta més de vuit dies aparcat, encara que aquell cotxe estigui enterrat en fulles d’arbres o tunejat per milers de cagades de coloms en una evidència que el cotxe no porta 8 dies allí, en porta 8 anys i només cal canviar-li el tiquet. Una autèntica camàndula. Un veritable bunyol.

I el súmmum de les zones verdes – i que em posa furiós i pròxim a la histèria –, poques que n’hi han, és ‘’ ‘’l’ocupació’’ que pateixen per elements externs com containers d’obres, tanques grogues d’obres, o la conversió d’un dia per l’altre i durant un any/any i mig de places per als camions d’obres o vehicles relacionats amb les obres, un cop més amb la total impunitat de l’ajuntament o el menyspreu absolut dels qui ho practiquen. És a dir, que a sobre que n’hi ha poques, que a sobre que no es mou ni l’apuntador, que a sobre que no es compleixen les normatives d’aparcament, a sobre les poques que queden estan inutilitzades o ‘ocupades’ per a un altre pròposit. Per a estirar-se els cabells.

Si un dia tens pressa i has d’aparcar el cotxe en una zona verda per a residents per després tornar a agafar-lo, millor que te n’oblidis de la verda i aparquis en una de blava. Més diners, escandalós el preu per hora. El pitjor és a la nit. Després de donar voltes i voltes, només tens dues solucions: o el deixes en zona blava, havent de treure’l el dia següent abans de les 9, o l’aparques en una zona de càrrega i descàrrega i el treus abans de les 8. (Ep! Compte! Hi ha zones de càrrega i descàrrega que comencen a…les 5 de matí!!! Ideals per als lladres de cotxes legals. Quan aparqueu en zona de càrrega i descàrrega mireu bé l’hora, que si no us endureu una sorpresa de 300€). Total, has d’estar sempre pendent del cotxe en les àrees verdes per a residents. I això sí, pagar l’euro setmanal. Compte no et distreguis i se’t passi la data del tiquet, que places de zona verda per aparcar no n’hi ni una i poc treballen per fer-ne’nde més, però ràpidament tens el paperet groc de la multa si se’ t passa el termini. Aleshores sí que són ràpids com falcons. Fàstic.

I les multes. Les de les zones verdes per a residents les pots anul·lar el mateix moment pagant 6€. Però les zones blaves, no. I compte perquè en el meu cas l’última multa no em va arribar mai a casa. El que em va arribar va ser l’avís de constrenyiment, és a dir un avís que em deia que no havia pagat la multa, m’aplicaven els recàrrecs corresponents i m’impossibilitava el fet de poder pagar-la al 50%. Una total indefensió. Vaig pagar la multa i després vaig iniciar un procés de recurs contra el constrenyiment. Vaig cometre un gran error. No la pagueu mai abans. S’han dignat a contestar amb un simple i planer i majúscul DESESTIMAR sense cap explicació més ni raó oportuna. Només CONFIRMAR el procediment de constrenyiment i PROSSEGUIR les actuacions encaminades al COBRAMENT d’aquells expedients que no hagin estat abonats… O sigui que no es creuen que no em va arribar mai la carta o que hagi pogut haver un error en el lliurament o el que sigui… Com una guerra!

Ells ja han cobrat que és el que els interessa en aquesta Barcelona amb B de Botiga i B de Bordell. Barcelona, posa’t Puta!

twitter: @lanenadelpou

#Gernika1937 — Era dia de mercat de Josep Palau i Fabre

Publicat el 26 d'abril de 2013 per aniol








Era dia de mercat. Els infants jugaven a guerra. Les dones triaven les verdures, els ous, l’aviram, les patates. El repertori era una mica limitat, perquè era temps de guerra. Era dia de mercat.

Dos quarts de cinc de la tarda. Els infants jugaven a guerra quan de sobte, del cel, d’on vénen, diuen, els àngels i els ocells, queia un xàfec de foc, el cel era l’infern, l’ordre s’havia capgirat.

Tres hores com una eternitat i aquell joc s’extingia. Els infants ja no jugaven a guerra: la guerra els havia exterminat. Ara tothom pensava igual, perquè tots els cadàvers pensen el mateix. I així començava la gran uniformitat.

Mil sis-cents cinquanta-quatre morts i vuit-cents vuitanta-nou ferits. Quina gesta, senyors, quina gesta! Que el món prengui model, ja sap el que l’espera. ¿No habitaven als Andes, els còndors? ¿Per què escullen aquestes contrades?

I l’arbre allí, al bell mig, també nafrat, però dempeus. I encara no ressuscitat!


Josep Palau i Fabre

12 del 12 del 12 (KEEP CALM and SPEAK CATALAN)



Individu Wert, genocida lingüístic, i ministre espanyol de No-educació,

Que sàpiga que el seu cervell tarat no impedirà que ELS NOSTRES FILLS parlin de la manera següent:

Així que, WERT, cap de fava, seguirem PARLANT, ESCRIVINT I DEFENSANT la nostra llengua! Som i serem!

RESISTIREM! Et fots i pegues bots!

twitter: @Boktoberfest73


Molt i molt alarmant…

Publicat el 19 de juny de 2012 per aniol
Google explica en el seu Global Trasnparency Report que en els darrers sis mesos ha rebut més de 1.000 sol·licituds de funcionaris de governs per eliminar contingut polític, molt d’ells de “democràcies” occidentals no associades amb la censura, com per exemple… sí, ho heu endevinat: AJPAÑA.
 
http://t.co/NExX6deq

http://www.google.com/transparencyreport/removals/government/  

Bankia rima amb Violència (Benvinguts al 1984!)

Publicat el 10 de maig de 2012 per aniol








La nacionalització de Bankia per part d’España, amb la consegüent inserció de diners públics per rescatar aquesta entitat financera és generar Violència.

Culta, si volen, però violència al capdavall.

Al principi de les retallades, vam pensar, fins i tot, que eren necessàries. Més endavant ja les vam començar a trobar desmesurades perquè retrocedíem en allò que tant ens havia costat aconseguir. I ara ja són absolutament salvatges i fora de qualsevol lògica (a Mallorca, tanquen dos hospitals públics i passen els pacients a mútues privades. I es queden tan amples). Però que les retallades serveixin per rescatar una entitat financera deficitària i així poder pagar els sous astronòmics i pornogràfics dels seus gestors, això genera Violència.

A la darrera vaga general, tota l’atenció es va desviar cap als aldarulls al carrer i a la crema de containers. Ui, sí, Ia violència urbana com a tema central, convenientment amplificat i magnificat pels altaveus de certs mitjans de comunicació, ben conservadors i oficialistes, per tal de despistar dels autèntics problemes reals del país.

La conselleria d’Interior desplega tota una repressió fora mida en comptes d’haver planificat una prevenció precisa(no és la primera vegada que hi ha violència urbana a Barcelona i tots saben qui son els qui la promouen.) I no contents amb això, i d’acord amb les forces de seguretat del país, pengen les fotos dels suposats violents per tal que la gent del poble es torni delatora i es ‘xivi’ vulgarment. I ara per què no pengen per violent la foto del senyor Rodrigo Rato?

El senyor Rodrigo Rato, tal i com va tuitejar un amic meu, entra a treballar en una empresa privada en fallida i només se li ocorre demanar que l’estat la intervingui. Per tot això cobra el sou pornogràfic de 600.000 euros. El senyor Rodrigo Rato genera Violència.

El filòsof polonès Zigmunt Bauman ho explica molt bé al seu llibre Els temps líquids, un llibre cabdal per entendre l’època tan incerta que vivim. Els poders públics han dimitit de les seves funcions i han decidit abandonar el ciutadà dins la jungla salvatge dels grans mercats financers. Els serveis públics no poden ser garantits i és per això que la solució és no oferir-los i donar pas a empreses privades per tal que, convenientment retribuïdes per qui pugui pagar-les, ofereixin un servei força pobre i vulgar en molts casos.

1984 és el llibre de George Orwell on es fa una crítica despietada del comunisme en una societat opressora. Podem canviar el Gran Germà per grans empreses multinacionals, lobbies, constructores, bancs  i entitats financeres i la realitat és igual d’opressora i fosca com la literària. Igual de Violenta.

I acabo la intervenció amb una cita d’un altre savi que va escriure un article intitulat Violències i que podeu llegir-lo aquí:

Només volem veure el que volen que veiem

Dinosaure kaput

Publicat el 16 de gener de 2012 per aniol

Avui és el dia per escoltar Campanades a morts. Tot i així deixeu-me que us presenti en Charly García.

Charly García és probablement el milllor cantant argentí que hi ha actualment a l’Argentina. Charly García és un geni per a bé i per a mal. Ell mereix tot un apunt (un altre dia).

Una cançó seva serveix d’homenatge a totes les víctimes dels assassins, que afortunadament també moren.

Assassins que mai van ser jutjats ni condemnats.

Pobres cucs, quina indigestió!

Avui 16 de gener al món s’hi viu una miqueta millor, sense el tuf apestós dels assassins.

EPNoD

sergi borges

Llums de Nadal

Fact: A l’Ajuntament de Barcelona, quan accedeixes a un càrrec, t’obliguen a guardar el teu cervell dins un congelador. No hi trobo cap altra explicació possible. 

L’Ajuntament de Barcelona augmenta la despesa en els llums de Nadal, que estaran encesos més hores

http://www.ara.cat/societat/Ajuntament-Barcelona-augmenta-Nadal-llums_0_599340219.html

El pitjor del cas és que encara hi ha qui ho defensa. No tinc ganes de perdre el temps donant dades sobre el consum energètic, el canvi climàtic, la MAT, les nuclears, els horribles parcs eòlics… Qui no sigui capaç d’adonar-se de la gran bestiesa que és malbaratar energia ja pot deixar de llegir-se aquest bloc. Encara recordo els típics comentaris penosos de “si tanques les empreses papereres deixes sense feina la gent” i bla, bla, bla, bla, bla quan vaig escriure un post contra el paper de regal (aquest símbol del consum pel consum innecessari i del malbaratament de recursos).  

De totes maneres, pensant-ho bé, el problema s’haurà acabat d’aquí a dues generacions: ja no hi haurà llums de Nadal perquè ja no quedarà res!

La nena del pou

 

Johnny, la gente está muy amargada

Publicat el 26 d'octubre de 2011 per aniol
No puc evitar fer aquesta reflexió veient la crispació general, cada cop pitjor, diria jo, de la gent. Es nota, sobretot, a Internet, en fòrums i al twitter, que s’està convertint en l’eina preferida per desfogar-se de la gent a base de matxacar i insultar qualsevol cosa, entitat o persona que no els agradi. Tot el contrari de la tolerància i del “viu i deixa viure” d’una persona tranquil·la, relaxada i feliç. Només cal seguir qualsevol hashtag una mica polèmic (a vegades ni tan sols cal que sigui polèmic) per veure l’agressivitat, la ràbia i l’odi latent en comentaris (el tema de l’ortografia el deixaríem per un altre dia, potser).

L’exemple més surrealista, però, i més significatiu no el vaig trobar pas al twitter, sinó a IMDB.com, the Internet Movie Database, una pàgina molt complerta sobre cinema. Vaig anar a parar a un fòrum a ran de la pel·lícula “l’arbre de la vida” on el tema de debat era Malick vs Tarkovsky. I la gent s’INSULTAVA, defensant el seu cineasta de culte preferit. Els comentaris eren dignes d’un diari esportiu, directament (aquí es on trobem els comentaris més crispats, generalment, amb gent desitjant-li la mort o la mala fortuna a jugadors de futbol que ni tan sols coneixen o alegrant-se de les seves desgràcies). I els fòrums sobre política ja no cal ni anomenar-los.

Una cosa es mostrar passió per defensar allò en què creus i no ser un peix bullit. L’altra és fer servir les eines de les xarxes socials a mode de teràpia per desfogar-te. No sóc psicòloga ni sociòloga per analitzar-ho en profunditat però si això és indicatiu de la societat en què vivim, ho trobo francament preocupant.

Esmento el twitter i Internet perquè és on es veu de forma més contundent i condensada, però no cal anar a la xarxa per adonar-se que la gent està fatal. Aquell home que li fot quatre crits a una pobra caixera del súper em fa reflexionar: la seva vida ha de ser realment merdosa per estar tan amargat. Però, pensem-hi: realment és tan merdosa com per amagar-se fins al punt de cridar-li a una desconeguda o insultar un pseudònim en un diari en línia?

Cada cop veig més clar que la gent en lloc de provar de ser feliç es banya en l’amargor, l’enveja, la decepció i la negativitat i les projecta en agressivitat. Per què? Què és es el que propicia aquesta tendència en la societat? És una manca d’espiritualitat i un excés de racionalisme el que fa que la gent no sigui capaç de superar l’amargura? O el que sigui. El cas és que enlloc d’agrair el que tenim i veure el cantó positiu de les coses, la gent se centra en allò que no els agrada però no per canviar-ho en un enfocament positiu sinó per recrear-s’hi de manera malaltissa. Gent que ho té tot es queixa amargament de ximpleries banals, et matxaquen dia rere dia amb els problemes de la feina o per la baralla que han tingut amb la veterinària dels gats o qualsevol estupidesa, mentre tu per dins vas pensant: I?

La gent no està boja, Johnny, està amargada. I el més trist és que molts no tenen motiu per estar-ho. I els que tenen motiu, prefereixen seguir amargats abans d’intentar canviar d’actitud. Potser jo sóc tan positiva que ratllo la ingenuïtat, però és mil vegades millor que ser un amargat que es dedica a insultar desconeguts per Internet. 

La nena del pou