BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Arxiu de la categoria: Carta a...

Catalans:

Publicat el 14 d'abril de 2011 per aniol
Interpretant el sentiment i els anhels del poble
que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana
com Estat integrant de la Federació ibèrica.

D’acord amb el
President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora,
amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant
Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President
del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català
expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer
aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens
conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb
nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que
calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Tot aquell,
doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana, serà
considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem
donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens
apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles
i, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la
nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i
del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i
enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim
aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble
renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya,
pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els
homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de
Catalunya.

Barcelona, 14 d’abril de 1931.

El President

FRANCESC MACIÀ

Barcelona diu SÍ a la independència (i més de 800.000 persones a Catalunya)

Publicat el 11 d'abril de 2011 per aniol

Classe política de Catalunya,

Espero i desitjo que hagueu recollit el guant que la societat civil catalana us ha llençat amb aquestes Consultes per a la Independència que han durat més d’un any i s’han celebrat per ciutats, viles i pobles de tot Catalunya.

Les xifres de participació d’aquestes consultes –885.000 vots– representen un èxit absolut i desmenteixen aquells que deien que no servien per a res. Potser sí que a efectes legals no tinguin validesa, però les coses que no serveixen per a res algun dia deixen de no servir i aleshores sí que serveixen d’alguna cosa.

Senyores i senyores polítics, aquestes Consultes per a la Independència sí que serveixen. I molt. Han servit per afermar la primera gran pedra del que ha de ser un objectiu imparable: un referèndum oficial que guiï el destí de la nostra nació.

I han servit per a molt més. Han servit per adonar-nos del gran poder que té la societat civil més enllà de vosaltres, classe política, i per creure’ns que sí no sou vosaltres qui recolliu i tireu endavant allò que us demanem la gent, serem nosaltres, la gent, qui caminarà sola per aconseguir allò que vol.

Aquestes Consultes per a la Independència han estat fragmentades i menystingudes i han tingut la paraula ‘onades’ per definir-les. Però ara veiem que no, que ha estat una primera gran onada que s’ha anat engrandint fins als 257 mil i escaig vots d’ahir a Barcelona. I més de 800.000 persones ha votat que SÍ a la independència.

Tant de bo nosaltres, la gent, i també vosaltres, classe política, ens hàgim adonat que la paraula ‘independència’ és molt més que una paraula que es pugui dir alegrement, és molt més que un cantet que de tant en tant puguem cantar, i que deixi de ser tabú per convertir-se en un objectiu real per al nostre país.

I sou vosaltres, classe politica, que heu de començar a treballar per la independència. I no amb paraules i malgastant-la, sinó amb fets. Sou vosaltres que heu d’anar a Brusel·les i començar a buscar aliats; sou vosaltres que heu d’anar als Estats Units i començar a explicar-los qui som, què volem i que ens donin suport en cas que guanyem un referèndum oficial; sou vosaltres qui heu de treballar per aconseguir un referèndum oficial amb tots els ets i uts, sou vosaltres que heu de pencar per establir unes normes i després assolir-les, sou vosaltres que heu d’escoltar la gent.

I si no ho feu, no passa res. Ja serem nosaltres, la gent, que prendrem el comandament i anirem a demanar allò que volem gràcies a les xarxes socials i ciutadanes que s’han bastit amb aquestes Consultes, l’exemple més clar de les quals és la feina de més de 100.000 voluntaris que han dedicat el seu temps per tal que aquesta empresa sigui tot un èxit i a qui vull felicitar des d’aquestes línies.

Tant de bo, si d’aquí a un any o menys temps, no hi ha hagut cap pas per part vostra, classe política, una nova onada de Consultes augmenti les xifres de participació respecte a aquestes i el SÍ cada cop sigui més gran.

Atentament,

sergi borges, balança esquerra dels Balances Oktoberfest

ODA DE LLOANÇA I GRATITUD ALS NOIS DE BLAU I GRANA

Publicat el 28 de gener de 2011 per aniol
Vam créixer sentint allò de “el Barça és més que un club” i ens ho crèiem perquè ho sentíem a la sang. Vam créixer sentint allò de “aquest any sí”, amb la il·lusió que potser es compliria però amb la mateixa que es compra un bitllet de loteria. Més per esperança que no pas per convicció ferma. Vam créixer veient aquells avis a les grades recordar els temps màgics en blanc i negre com una causa perduda en la memòria. Aquella davantera mítica, recitada com un mantra en cançons, llunyana com un poema èpic i remot.
Sí, vam créixer en temps incerts. I sí, també vam viure grans moments, moments fantàstics però llavors gairebé no ens ho crèiem. Pensàvem que allò mai no es repetiria. Segur que mai no es repetiria. Un 5-0 al Madrid? Dream Team? Champions? Una cosa així de bona no podia durar. Havíem nascut per patir. Aquest era l’esperit blaugrana de la meva infància i adolescència.

Fins que vau arribar vosaltres. I ho vau capgirar tot.

Heu esborrat l’aquest any sí i l’heu convertit en l’aquest any també,
més i millor. I ho heu fet deixant el món bocabadat a cada partit.

Són moltes les coses que us podria dir, però ben segur que algú ja ho
haurà fet abans. La gent arreu no es cansa de cantar les vostres
excel·lències. A mi, tan sols em queda donar-vos les gràcies.

Gràcies perquè durant una hora i mitja ens feu oblidar la nostra vida
merdosa i perquè el món absurd en el que vivim deixa de ser-ho amb cada
centrada, cada passada, cada ocasió de gol.

Gràcies per convertir el joc en art i a nosaltres en els testimonis
privilegiats d’un moment històric. És avui, és ara i és en colors i alta
definició. I jo ho estic veient en directe i amb els meus ulls. I m’ho
crec.

Gràcies, perquè sou una font d’inspiració que ens fa sentir que podem
fer grans coses, que tot és possible, que ens en sortirem, passi el que
passi, davant de qualsevol adversitat, crisis o desastre. Ens aixecarem
perquè vosaltres ens heu ensenyat que podem.

Gràcies per fer-nos sentir invencibles, per fer-nos sentir part d’una
cosa excepcional. Gràcies perquè sou un exemple per a les generacions
que ara creixen i es reflecteixen en vosaltres com en un mirall. Les
noves generacions que hi creuen de debò i que poden alçar el cap ben
orgulloses vagin on vagin.

Gràcies perquè heu aconseguit el que cap altre equip havia aconseguit mai: ens heu canviat per dins.

Gràcies Pep, gràcies Víctor, gràcies Dani, gràcies Gerard, gràcies
Carles, gràcies David, gràcies Andrés, gràcies Bojan, gràcies Leo,
gràcies Jeffren, gràcies José Manuel, gràcies Javier, gràcies Seydou,
gràcies Sergi, gràcies Pedro, gràcies Gabi, gràcies Maxwell, gràcies
Ibrahim, gràcies Adriano, gràcies Éric… i mil, mil gràcies Xavi, no
ens deixis mai.

Perquè quan jugueu vosaltres, la vida és meravellosa.

Una aficionada

Homenatge a Joan Maragall (Bones vacances, veïns blocaires!!!)

Publicat el 30 de juliol de 2010 per aniol

Benvolguts i benvolgudes blocaires de la comunitat vilaweb, lectors de la catosfera i públic en general,

Amb el record i la visió ben guardada a la retina de la passada manifestació del 10-J —Som una nació. Nosaltres decidim–, me’n vaig de vacances carregat de bones sensacions.

Com a comiat reto un homenatge a Joan Maragall deixant-vos amb un poema, l’últim vers del qual representa l’esperit de la citada manifestació i actua com a frontissa entre un passat  de submissió i un futur de llibertat.

Bones vacances a tothom!

sergi borges

Foto: xena’s pic

 

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

Joan Maragall (1898) dins Visions i Cants (1900)

Una petició per a Òmnium Cultural

Publicat el 6 de juliol de 2010 per aniol

Aquesta petició li he transmès a la Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, mitjançant un sms que he enviat al programa L’Oracle de Xavier Grasset de Catalunya Ràdio.

M’agradaria demanar als responsables d’Òmnium Cultural la creació de banderes amb aquesta imatge que presideix l’apunt i que podeu descarregar aquí per tal que tots els qui vulguin la pengin a llurs balcons, finestres, terrats…

No ho sé si ja estan fetes o són el que Òmnium anomena Materials per a la difusió, però seria bo que se’n fessin i es repartissin a tots els ciutadans i ciutadanes que en volguessin. Tant de bo poguessin repartir-se gratuïtament, i si això no fos possible, que les venguessin a un preu simbòlic.

Aquestes banderes no només són per lluir-les el dissabte dia 10; ans al contrari, han de restar i deuen restar als balcons, finestres i terrats fins que el tribunal constitucional sàpiga que els catalans i les catalanes –no els seus politics ni polítiques–ja n’estem farts i que s’ha acabat el bròquil.

Tant de bo aquesta petició es pugui dur a terme, si no ara pel dissabte dia 10, sí per més endavant i que onegin a totes les cases dels ciutadans que així ho desitgin.

sergi borges

Breus curiositats sorprenents sobre el Metro de Barcelona

Publicat el 8 de març de 2010 per aniol
He sigut usuari del metro de Barcelona des de sempre, encara que últimament hi vaig menys sobretot perquè treballo fora de la ciutat.

Ara l’agafo especialment els caps de setmana i sempre em trobo amb curiositats sorprenents, algunes de les quals són greus i fàcilment esmenables.

Faré unes quantes preguntes a l’aire, a veure si les llegeix algun responsable de TMB (Transports Metropolitans de Barcelona) i posen fil a l’agulla:

– Per què a dues parades de la línia blava, la 5, (Maragall i Virrei Amat) no s’avisa que la distància entre el vagó i l’andana és superior a la d’altres estacions i hi ha perill de caiguda? A Londres t’avisen constantment amb el famós Mind the gap (vigila la distància, en traducció lliure meva). Al metro de Madrid t’avisen quan arribes a alguna estació d’aquest estil. A París també està indicat correctament. Tant costa posar unes enganxines o avisar per altaveu quan arribes a aquestes estacions?

– Avui m’he quedat esmaperdut quan per l’altaveu que anuncia les parades s’ha sentit: “Propera parada…Alfons Deu”. M’he quedat garratibat. Des de quan anuncien Alfons X de la línia 4, la groga, amb el nom del número 10? Si és des de sempre que l’anomenen així, és encara més greu i us asseguro que mai m’havia fixat. Si us plau, canviïn-ho, això, pel de Alfons Desè o encara que sigui més lleig pel de Alfons Dècim. Penseu una mica: li diem a l’antic papa de Roma Juan Pau Dos? O al sinistre Felip V li diem Felip Cinc? Només faltaria que ara haguéssim de dir al Borbó Juan Carlos U o Un. Com a mínim li podrien dir a la parada Alfons el Savi.

-Per què no es netegen els vagons els diumenges al matí? Més tenint en compte que la nit de dissabte hi ha metro tota la nit. A partir de les 3 de la matinada o quarts de 4 allò no és el Metro de Barcelona, és l’antic Far-west americà. Corres el risc que algú et vomiti les sabates, que algú et fumi a la cara o, fins i tot, que intentin assetjar la teva parella. Fins aquí tot normal, és la llei de la selva i has de sobreviure, però…I diumenge al matí? No volem ni hem d’acceptar que encara puguis trepitjar la trallada de l’energumen, conviure amb les burilles dels fumadors i altres papers de dubtosa procedència que apareixen pels vagons o infectar-te amb alguna malaltia pels efluvis que s’hi respiren…

S’admeten més preguntes i curiositats sorprenents a veure si entre tots i totes podem millorar el transport metropolità de la ciutat (ja que les autoritats no ho fan).

sergi borges

Gràcies, capità!

Publicat el 3 de maig de 2009 per aniol

Benvolgut Carles Puyol,

Gràcies, capità, per haver mostrat i besat la nostra senyera en un dels centres fundacionals de l’espanyolisme més retrògrad, sinistre i ranci.
Sense cap mena de dubte la gran fotografia del partit d’ahir.

Puyol és Puyol.

sergi borges

Preguntes obertes a José Manuel Lara

Publicat el 16 d'octubre de 2008 per aniol

Aquesta secció és Carta a…. però tan sols seran unes preguntes i unes consideracions al senyor propietari i president del grup Planeta, José Manuel Lara. Aquesta entrada també hi podria anar a Por i Fàstic.

Senyor Lara, em pot explicar com és que vostè ha permès que s’atorgui el Premi Planeta 2008 a un xenòfob i a un TERRORISTA LINGÜÍSTIC com és l’individu Fernado Savater?

Senyor Lara, em pot explicar com pot permetre, i admetre, la configuració d’un jurat que atorga 601.000 euros, 100 milions de les antigues pessetes, a un feixista compulsiu com el senyor Savater? Em pot dir el noms de les persones que conformen aquest jurat?  (mare, mareta, marona, déu dels cels, que ja no hi sigui, si us plau, el senyor Juan Marsé).

I només una consideració: el que vostè permet no és sota cap concepte literatura, ni tan sols mediàtica, en tot cas és literatura escombraria.

La taca que embruta el seu grup multinacional cada cop és més gran.

100 milions de les antigues pessetes que serviran per fomentar l’odi entre els diversos pobles d’Espanya i per al al genocidi lingüístic de les diverses llengües de l’Estat.

Cordialment,

sergi borges

Carta oberta (i de despedida) a Ronaldinho Gauxu

Publicat el 16 de juliol de 2008 per aniol

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
@font-face
{font-family:”@Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

En
Ronaldo de Assis Moreira, “Ronaldinho”, se’ns en va. Era la crònica d’una
despedida anunciada. Personalment se me’n va un ídol irrepetible, un artista,
un mag, un jugador d’aquells que t’aixeca de la cadira, pel qual val la pena
pagar una entrada per anar al futbol. A continuació una carta oberta ( i de
despedida) per a un crack, per al cinquè blaugrana que ha canviat l’esdevenidor
d’aquest club tan especial com és el FC Barcelona: Samitier, Kubala, Cruyff,
Diego Armando Maradona…i Ronaldinho Gauxu.

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
@font-face
{font-family:”@Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
@font-face
{font-family:”@Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Benvolgut Gauxu,

 

Primer de tot, moltes gràcies. Moltes gràcies perquè quan
vas arribar, allà al juliol del 2003, vas injectar VIDA per la vena a un club
moribund, agònic, rídicul i en estat de xoc com era el FC Barcelona
postGaspart. Un club que havia passat per una de les seves etapes més fosques i
vergonyants de la seva història.

 

No és fàcil aixecar un club com el Barça. Tu ho vas fer.
Amb el teu somriure, el teu bon rotllo, la teva implicació, la teva actitud i
sobretot i el més important de tot, el teu futbol.

 

El teu futbol ha estat increible. Dels gols, en parlaré més
endavant. Més que futbol has estat un artista de la pilota. Les teves assistències
de gol semblaven tan fàcils que no s’han valorat. Tothom et critica el teu
partit a la final de la Lliga de Campions a París, però ningú se’n recorda de
la teva assistència a Giuly a San Siro, camp del Milan, que ens va donar un 75%
del bitllet a la final.

 

Has fet assistències sense mirar; espaldihes; cues de vaca; barrets; la increible “elàstica” que ens
va deixar a tots amb la boca oberta, extasiats i babejant; rabones; les croquetinhes, i fins i tot, passades amb
el cul. Això no ho havíem vist fer mai al Camp Nou amb la teva assiduïtat i el
teu alt rendiment.

 

He tingut la sort de veure passar pel Camp Nou els milors
cracks del moment. Això només et pot passar a un club com el Barça. He vist a
Schuster, Diego Armando Maradona, Gary Lineker, Koeman, Laudrup, Stòitxkov, el
traïdor Luis Figo, el qual mal ens pesi dir-ho es va partir la cara pel Barça,
el millor Ronaldo, l’incomprès Rivaldo…Potser si exceptuem els tres grans
craks del Dream Team, tu, Gauxu, és el que ens has donat més rendiment i,
sobretot més títols. Ja sabem tots el que ens va donar a nivell de títols el “soci”
Schuster,  o el gran Diego o el
supergolejador Lineker: res de res de res. Sí, sí, més rendiment, tu, Gauxu,
tu.

 

L’entorn d’aquest club tan gran com és el FC Barcelona ha
estat cruelment injust amb tu. Jo sempre dic una cosa. Si un alpinista en un
any puja quatre 8000 (cosa que no sé si és possible) i l’any següent només en
puja un, difícilment se’l pot titllar d’alpinista de merda. Això és el que t’han
dit a tu, Gauxu, futbolista de merda quan vas baixar el teu rendiment. Un
rendiment que mai cap altre jugador de futbol del planeta terra havia estat
capaç de donar. A aquest alpinista ningú gosaria dir-li inútil. Com he sentit
que et deien a tu al Camp Nou la trista tarda del passat desembre que el Madrid
ens va guanyar 0 a 1 amb  golàs de Julio
Baptista. Quina vergonya aliena.

 

Tota la corrua d’opinadors, periodistes, aficionats i
bufons de saló que han parlat de tu aquests darrers dos anys han estat
encantats de la vida de banyar-se i xipollejar en una piscina plena de merda.
Tot removent-la. Han dit de tu que ets un pèssim professional, un alcohòlic, un
drogaadicte, que tancaves discoteques, que te n’anaves de putes, que no
entrenaves, que passaves la ressaca al jacuzzi del Camp Nou, que t’amagaves,
que estaves gras, que passaves de tot, etc. Ningú de tots aquests sap que és
ser un jugador d’elit, i ningú de tots d’aquests sap el que és la paraula
pressió. Pressió. Qui, amb dos dits de front, pensa que tu, Gauxu, després d’haver
aixecat un club com el Barça i haver-lo posat en la primera línia de la
globalització mundial pots rendir davant aquest allau de merda? Algú em dirà: “No tenia pressió per anar a cobrar el xec de
fi de mes
”. Cert, però això són lleis del mercat, això és pura enveja, això
ja estava pactat i ara el Milan segur que et paga, Gauxu, més euros que el
Barça.

Jo em quedo amb els teus gols. Amb les TEVES jugades ja
em vas fer aixecar de la cadira, però els teus gols seran irrepetibles. Difícilment
els tornarem a veure. Potser Leo Messi s’hi acostarà. Però ningú més. Et diré
una cosa. El millor gol amb la samarreta del Barça el vas fer en un partit que
vam perdre 4 a 2. Va ser a Stamford Bridge, el camp del Chelsea, on els duels contra
els londinencs seran sempre recordats. Aquell dia, veient el partit amb uns
amics, i parlo de l’any 2005, ja et criticaven. Instants abans que fessis el
millor gol que has fet amb la samarreta del Barça, aquella punterinha impossible, sense espai, rodejat de tres defenses,
enganyant-los amb un cop de maluc, instants abans et deia un company i amic ja
et criticava tot dient que ja no eres el d’abans. Tot just dir això, punterinha impossible, 3 a 2 i
classificats per a la següent eliminatòria. Un gol de Terry ens eliminaria a la
segona part.

 

El defensa del Chelsea, John Terry, aquest que va fallar
el penal decisiu que li anava a donar la primera Champions al seu equip, també es protagonista d’un altre gol teu,
Gauxu. Al Camp Nou, em sembla que en un partit de lligueta de la Lliga de
Campions, encara recordo com te’l vas endur per davant com si fos un ninot de
peluix, encara el veig caient a terra i tu, Gauxu, passant com un tren per
batre el porter del Chelsea. Com et deia abans, irrepetible.

 

N’hi ha tants, de gols teus! El pepinarro
teu contra el Milan també en un partit de lligueta de la Champions a l’últim minut; tots els gols de falta directa que ens
has fet i que van arribar a dir-te que només en feies de falta, com si fos fàcil;
un altre pepinarro antològic contra el Sevilla la famosa nit del gaspatxo; l’espectacular
xilena contra el Vila-real al Camp Nou, que fins i tot encara la despreciaven
alguns mitjans al dia següent; i parlant de xilenes, l’últim gol amb la
samarreta del Barça és una espectacular xilena al Vicente Calderon, camp de l’At.
Madrid, ara fa uns mesos. Ahir sentia a la ràdio que la televisió italiana,
quan anuncíï el teu fixatge pel Milan, haurà de passar imatges teves de fa tres
anys. Mentida. Només cal que posi el teu últim gol amb la samarreta del Barça,
aquesta antològica xilena.

 

I els gols contra el Real Madrid. “Això és el que em faltava per veure, ara ja em puc morir, ara ja em puc
morir
” udolava en Joaquim Maria Puyal després de veure com el Santiago
Bernabeu s’aixecava per apalaudir-te, Gauxu. Saps qui és en Puyal? Crec que sí,
que ho saps, però et diré que deu ser el periodista esportiu que més partits ha
radiat del Barça. I fixa’t el que deia, el camp del màxim rival t’aplaudia a
tu, Gauxu, després del teu segon gol, el tercer del Barça, al Bernabeu. T’aplaudien
a TU, Gauxu, i també al FC Barcelona, que ningú ho oblidi. Quin jugador del
Barça ha estat aplaudit al Bernabeu? Tu, Gauxu, tu, tu i només tu. (I potser
Johan Cruyff, però no n’estic segur).

 

El segon millor gol amb la samarreta del Barça és el
primer dels dos que fas en aquest partit al Bernabeu. Aquell sprint des del mig
del camp, com te’n vas del defensa, i com te’n vas de l’Ivan Helguera, ell cap
a un costat, tu tranquil·lament cap a l’altra banda, xutarro i Casillas ni la
veu. Casillas diu:”Yo flipo”.

 

Ronnie, em deixo moltes coses per dir-te. Has estat, ets
i seràs sempre el meu ídol. Per culpa teva vaig trencar la promesa de no comprar
mai una samarreta del Barça amb el nom d’un jugador a l’esquena. Després d’una
derrota al camp del Betis, me’n vaig anar al Camp Nou i em vaig comprar una
samarreta amb el 10 a l’esquena i un nom que m’ho ha donat tot: “Ronaldinho”.

 

Muito obrigado!!!

 

sergi borges

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
@font-face
{font-family:”@Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

 

PD. T’ho torno a dir.
Moltes gràcies per haver injectat VIDA per la vena al FC Barcelona.