BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Arxiu de la categoria: Literatura: gènere en extinció

”ELS CIMS INVENCIBLES. Entre Pàndols i Cavalls” de Carme Meix

Publicat el 28 de gener de 2014 per aniol

Sobre la Guerra (in)Civil Espanyola (1936-1939) se’n deuen haver escrit mils de llibres, des dels purament històrics i de tipus cròniques fins a diaris i dietaris. I de novel·les, històriques o no, també hi deu haver un munt sobre el tema.

La que jo avui us ressenyo, Els cims invencibles. Entre Pàndols i Cavalls, és una novel·la històrica excel·lent que té la virtut de ser escrita per una escriptora ebrenca, na Carme Meix, filla de Gandesa i mare de la Glòria Barrobés, coautora d’aquestes Balances Oktoberfest.

I que és converteix en un llibre extraordinari quan revivim la batalla de l’Ebre des dels ulls i amb els ulls d’una gandesana.

 

Foto: Blogs.sapiens.cat

El llibre és un crònica de la guerra civil espanyola des de tres prismes diferents que es complementen i s’enriqueixen entre si. En primer lloc, apareix Gandesa i la seva gent, amb les seves famílies i les seves sorts i dissorts. En segon lloc, la gent de Barcelona, espaordida amb el creixent nombre de bombardejos que l’anaren arrasant a mesura que avançava la contesa. I en tercer lloc, amb els Estats Units i Nova York com a eixos centrals, apareixen els brigadistes internacionals, dels quals s’ofereix una visió magnífica del voluntarisme, altruisme i dedicació que van tenir durant la guerra.

(Em sap greu haver de confessar una gran ignorància sobre aquest fenomen de solidaritat mundial contra el feixisme. No n’hi ha prou amb haver-ne sentit campanes.  D’aquest llibre me’n duc el compromís de llegir, conèixer, comprendre i gaudir el fenomen dels brigadistes internacionals).

L’estil de la Carme Meix provoca que tots tres prismes s’entrellacin entre si i s’encavalquin en petits blocs d’escriptura que fan avançar els esdeveniments. A cadascun dels prismes els hi atorga unes característiques estilístiques que els defineixen perfectament de cara al lector.

De Gandesa, apareixeran una corrua de personatges que representen tots els papers de l’auca de la societat civil catalana abans, durant i després de la guerra. Aquests personatges encarnen els rols que tots de sobra coneixem: els vencedors, els vençuts, els exiliats, els morts, els desapareguts, els giracamises, els traïdors, etc. Tot i que reconec que a l’inici del llibre costen de situar i aprehendre’ls, cada pàgina que avances te’ls fas més teus, els reconeixes més, t’acompanyen més, els estimes/odies – odies/estimes més.

La història de Barcelona la forma un nucli familiar de gent normal i corrent i que representen les peripècies i les desgràcies de qualsevol família normal durant la guerra civil. A més la Carme Meix fa connectar la família barcelonina amb punts de Gandesa, amb punts de la revolució social que s’hi vivia a la ciutat, amb punts que intenten explicar les relacions sentimentals de l’època, etc. Fins i tot l’ofici que li dóna al pare és ben significatiu. És un retrat que li fa justícia a una Barcelona que també va patir molt, i ara que es compleixen 75 anys de la seva presa en mans insurrectes, la història de la família de Barcelona és un angoixós relat, bonic i trist alhora, que creix en cercles concèntrics perfectament connectats.

Els brigadistes internacionals es configuren en format de diari i el seu personatge, Ben Thomas, escriu un dietari de guerra. La Carme Meix crea tot un personatge i el converteix en prototip de brigadista internacional. Quins són els motius que el duen a la guerra civil espanyola? Com és quan hi arriba? Com és quan se’n torna? Es transforma el seu mòbil inicial? Què passa de retorn als Estats Units? Té connexions amb la batalla de l’Ebre? La història de Ben Thomas a través del seu diari és una deliciós relat que com ja s’ha dit és un homenatge als brigadistes internacionals.

Però no ens equivoquéssim. Al llibre de la Carme Meix no hi ha bons ni dolents. Al llibre de la Carme Meix no hi trobareu una corrua d’insults contra els franquistes i una pluja de lloances als rojos. De cap manera. El llibre, ja des del principi, va ficant el dit a la nafra dels uns i dels altres, va ficant el dit a la nafra de les desgràcies dels vencedors i de les desgràcies dels vençuts. De les desgràcies de la GUERRA.

Els capítols s’estructuren des de les diferents formes de la memòria encarnades en quatre elements ben ebrencs: la terra, el foc, l’aigua i el vent. Els Cims invencibles és un assot constant als franquistes i als republicans, als uns i als altres, i fa emergir per sobre de tot l’estupidesa de la condició humana. Els cims invencibles denuncien la crueltat de la guerra, i tot el que diu dels vencedors es fa des d’una subtilesa genial que és digna d’admirar en l’autora.

Dels vencedors, en destaca la tristesa. Mai uns vencedors van ser tan tristos i mai van portar tanta grisor. Dels republicans en lamenta la desorganització, l’extremisme, el campi qui pugui dirigent, la lluita d’interessos absurds.

I tot aquest còctel la Carme Meix el reflecteix en la gent normal i corrent que vivia a casa nostra, i com la va afectar, com va afectar tothom, abans, durant, i després de la guerra, i fins tot com els afecta a dia d’avui.

I per acabar, Gandesa. La terra, la part física, la descripció del terreny. I aquí la Carme Meix juga a casa. És amb diferència el millor de la novel·la. Com de bé coneix la zona, les seves comunicacions, les seves serres, les seves muntanyes, els seus pobles i ciutats, la seva cultura i llegat popular en forma de cançons, dites i corrandes infantils. Una delícia la part de Gandesa, una delícia descobrir episodis com els de les cotes 666 o The pimple a la serra de Pàndols on homes anònims s’hi van deixar la vida resistint dies i dies i més dies.

Així com he d’aprofundir des d’un punt de vista intel·lectual amb els brigadistes internacionals, des d’un punt de vista de país em dec una visita ben atenta, serena i extensa a Gandesa i rodalies, passant per Bot, Miravet, els ports de Beseit, Batea  i tota la Terra Alta en general.

Els cims invencibles, en definitiva, és una novel·la que creix pàgina a pàgina gràcies a la seva brillant estructuració estilística formada per petits blocs concèntrics que despleguen tres visions de la guerra civil des de tres prismes diferents interconnectats, per acabar convertint-se en un relat dur i cruel, però extraordinari, d’uns fets terribles que mai hagueren hagut de succeir. I amb el valor de la DO (denominació d’origen) Gandesa.

PD

Ara que se celebren 75 anys de la invasió franquista a Barcelona i que constatem amb perplexitat i horror que Franco va morir el 1975, però no el franquisme, i que malauradament continua més viu i cada cop més a prop del poder, una última reflexió per dir que el pitjor que li ha passat a aquest país (i al del costat) és el franquisme.

A mesura que avançava la lectura no podia deixar de ser envaït per una creixent sensació de fàstic. A mi els vencedors d’aquesta guerra em produeixen fàstic, un fàstic molt físic. Sí, sí, ja ho sé,
que als dos bàndols s’hi van fer bogeries. Però n’hi ha va haver un, de bàndol, que s’aixecà en armes i d’un mode insurrecte derrocà el govern democràtic de la República. 


@BorgesSergi 

Elogi de La Punyalada de Marià Vayreda

Publicat el 13 d'octubre de 2013 per aniol

No m’havia llegit mai La punyalada de Marià Vayreda i m’ha esborronat des del punt de vista més positiu del terme. L’he trobada senzillament impressionant.

L’he llegida en una edició del 1904, fet que m’ha envaït d’una experiència tel·lúrica sense precedents.

Per a mi ja la podeu incloure en qualsevol de les tres posicions del pòdium juntament amb Solitud de Victor Català/Caterina Albert i Els sots feréstecs de Raimon Caselles.

Davant certa crítica literària que la vol menystenir o no atorgar-li la potència que té, opino que La Punyalada mereix una revisió immediata per tal que mostri a tothom la seva gran força narrativa i se situï, amb justícia, al lloc que correspon i es mereix.

 

Des d’un punt de vista històric, La Punyalada pertany pròpiament a la novel·la naturalista, i forma part d’un ventall molt ampli de les anomenades novel·les ruralistes, que basteix la seva trama des de l’àmbit rural i boscà. Aquestes novel·les ambientades i viscudes al món rural van permetre molts escriptors de l’època iniciar el camí de la transició entre el naturalisme i el modernisme, o si més no, amb novel·les ruralistes iniciaven els seus projectes literaris més o menys exitosos. Dins les novel·les ruralistes, destacava un subgènere, el de les novel·les pairalistes, que retrataven societats organitzades en cases pairals, on els pobles no eren gaire extensos i les trobades les feien tots els habitants en els famosos aplecs, a on s’hi desplaçaven tots junts, per entornar-s’en tots plegats i després arribaven cadascú a ca seva.

La punyalada reflecteix aquest món a la perfecció: una zona muntanyenca feréstega i salvatge, desolada després de les guerres carlines, i que els bandolers han conquerida a base de crims atroços. L’església de torn seguia atemorint la població amb el missatge sempre infalible de ‘com que no us porteu bé, vénen els bandolers i us roben i us maten’, i el ‘mosso de l’esquadra’ feia el que podia per protegir una població totalment indefensa a mans dels bandolers.

Aquest és el marc en el qual Vayreda emmarca la seva història. Hi hem d’afegir els personatges. Hi ha un personatge líder, l’Ibo/L’Esparver; un altre de més fleuma, però noble i íntegre, L’Albert Bardals; una noia ‘pagesívola’, la Coralí, treballadora com ningú i filla de moliner, i un nus de la història com aquest: l’Ibo i l’Albert, amics de la infància, creixen junts i cada cop s’apropen més a una vida de mala mort. L’Albert ho veu i se’n vol allunyar, però sempre acaba per avisar, aconsellar, donar un cop de mà al líder. Fins que l’Ibo vol posseir la Coralí, de qui l’Albert està bojament enamorat, i per aquí no hi passa i es planta. L’Ibo passa de l’Albert i enganyant la noia, la intenta forçar en mig del bosc, però l’Albert ho veu tot i els enganxa, i arriba una baralla a les mans que és a mort. L’Albert té entre els seus dits la gola de L’Esparver per rematar-lo, però…

Vayreda, que encara pertany a la generació anterior del modernisme, ‘presenta’ la història com si el narrador fos l’Albert Bardals. Això li va bé per a dues coses: per allunyar-se’n dels fets i presentar-se com un mer observador (característica més pròpia del modernisme), i també per poder ‘aportar’ la dosi necessària de moralització (característica clarament vuitcentista). Des d’aquest punt de vista La punyalada és molt interessant: Vayreda fa de transició entre dos estils, el final del vuitcentisme i l’eclosió final d’un modernisme català, curt però intens.

Un dels trets de les novel·les modernistes que sí que trobem a La Punyalada és el camí iniciàtic. L’Albert Bardals — un home íntegre, força innocent, poc avesat a la iniciativa, però noble, treballador i fidel– començarà un viatge iniciàtic després de perdonar-li la vida a l’Esparver. En aquest sentit la millor definició de què és aquest viatge que inicia l’Albert ens els dóna el Diccionari de la Literatura Catalana de l’Enciclopèdia Catalana quan parla que a La punyalada hi trobem ”una experiència decebuda del món, que aboca al nihilisme”. A un nihilisme molt proper a la bogeria.

A La punyalada, L’Alta Garrotxa i la Garrotxa Oriental i les seves terres, muntanyes, afraus i balmes i camins es converteixen en uns personatges més del llibre gràcies a la llengua, ríquissima i extraordinària, que fa servir durant tot el llibre en Marian Vayreda (era com li agradava de signar). Aquest és un dels aspectes que més m’ha impressionat i meravellat del llibre, a més a més tenint en compte que l’edició és del 1904 i no ha passat cap revisió ni ortogràfica ni d’estil. Jo he vist fins i tot en molts moments un narrador a l’alçada de mossèn Cinto Verdaguer. I afirmo això perquè a la descripció acuradíssima, variada i perfecta de la natura garrotxina, hi hem de sumar el descens a l’infern del personatge principal, que es va enfonsant psicològicament i que Vayreda descriu tan bé, recordant-me l’infern particular de mossèn Cinto a En defensa pròpia.

La riquesa lingüística de Vayreda també fou elogiada en el seu moment per un dels ‘capos’ del modernisme, el senyor Narcís Oller que, precisament en aquest trànsit entre el naturalisme (hi ha algú aquí que no recordi la brutal i excepcional La bogeria?) i el modernisme, pateix una crisi creativa i ho explicava en els termes següents en una carta a Victor Català: ”El ric vocabulari que vostè, en Ruyra i en Marian Vayreda acabaven d’aportar a la nostra literatura, em feia veure la pobresa del meu,[…]”.

A mi La punyalada m’ha fascinat. Des de la caracterització de l’època, passant per les pors i els terrors del moment, fins al via crucis Garrotxa amunt, Garrotxa avall d’un personatge al límit de la raó humana. El paisatge com a símbol de l’ànima: quan més desesperat està l’Albert, més ombrívola, fosca i morta trobem la descripció de la terra. És gloriosa la descripció del matí el dia de la seva recuperació aparent. Quin dia feia, amics! podríem exclamar perfectament els lectors més apassionats.

I per últim deixeu-me afegir un fragment del llibre, un fragment bell i cabdal al qual el lector murri hi recorrerà sovint. Un fragment que val per a consell de la vida i com a símbol de la grandesa humana:

La fulla, lluhenta com de plata, duya per marca un cor atravessat per un punyal i la llegenda: justícia, may venjansa.

twitter: @sergi_borges


Yossarian lives! Petit homenatge a Joseph Heller

Publicat el 1 de maig de 2013 per aniol

Avui, 1 de maig de 2013, faria 90 anys Joseph Heller, i en honor seu i amb el vostre permís recupero un fragment d’un mail que vaig enviar fa uns anys, quan vivia a Anglaterra, i l’aprofito per convertir-lo en una entrada (allò que se’n diu reciclatge).

CATCH 22

Catch 22 és un llibre sobre un grup d’aviadors de la segona guerra mundial. Evidentment, el que volen és deixar de volar missions i tornar a casa. Segons la normativa militar, la manera de lliurar-se del servei és al·legar bogeria. Però hi ha una pega, un “catch”, el “catch 22”, que especifica que la preocupació per la pròpia seguretat davant un perill real i immediat és un procés propi d’una ment racional. Si un està boig, queda dispensat de la guerra. Només ha d’al·legar-ho, però en el moment en que al·lega bogeria, ja no se’l considera boig i ha de seguir volant missions. Un està boig si segueix volant missions i sa si deixa de fer-ho, però si està sa ha de continuar volant. Si segueix volant està boig i no cal que segueixi volant, però si no vol fer-ho vol dir que està sa i ha de continuar fent-ho. Aquesta és la simplicitat del “catch 22”.

I al seu voltant gira tota una irònica novel·la anti bèl·lica de Joseph Heller, protagonitzada pel capità Yossarian, destacat en una illa del Mediterrani, que sota el lema: “viu per sempre o mor en l’intent” posarà en pràctica tot un reguitzell d’estratègies per tal de sobreviure a la guerra. L’acompanyen un seguit de personatges  estrambòtics, paranoics i absurds en una situació de per sí absurda com és la guerra. 

L’altre gran mèrit de la novel·la és haver donat origen a una expressió de la llengua anglesa, que el diccionari defineix així:

Catch22 – Una situació en la qual la fi desitjada o la solució resulta impossible d’obtenir degut a un grup de condicions o normes inherentment contradictòries.

Molts processos burocràtics tenen un catch 22. Lo típic: per obtenir cert document necessites un paper que només pots aconseguir si tens el document que estàs sol·licitant… El de sempre, vaja.

L’economia mundial té un Catch 22, com diu el Sergi, els països del tercer món i els seus deutes externs estan atrapats en una espiral tan patètica que faria riure si no fes fàstic.

El món laboral té un catch 22. Si no tens experiència ningú et dona feina, si no et donen feina no pots adquirir experiència i si tens experiència no et donen feina perquè ets massa vell o estàs massa qualificat.

Penseu un moment: el sistema legal, el sistema polític, les assegurances, fins i tot la religió… Tot té un catch 22… Si comencem a pensar ens sortiran exemples a dojo. 

Jo crec que el catch 22 és el que defineix la humanitat i la diferencia de les altres espècies. Res de polses oposables ni pensament racional. És l’habilitat de crear un sistema tan contradictori que només s’aguanta gràcies a que, en conjunt, les contradiccions s’acaben anul·lant entre sí, el que ens defineix com a raça humana

 
La nena del pou 

200 anys d’orgulls i prejudicis donen molt de sí

Publicat el 28 de gener de 2013 per aniol
“It is a truth universally acknowledged, that a single man in possession of a good fortune must be in want of a wife.”
Avui fa 200 anys que es va publicar Pride and Prejudice (Orgull i prejudici), un dels clàssics per excel·lència de la literatura anglesa.
Se n’han fet nombroses adaptacions teatrals –entre elles una de musical-, cinematogràfiques -la darrera el 2005 amb Keira Knightly i una de les primeres protagonitzada per Lawrence Olivier el 1940 i la curiosa versió estil Bollywood, anomenada Bride and Prejudice-, i adaptacions per a la petita pantalla. La BBC mateix n’ha fet dues versions, la més moderna el 1995, amb Colin Firth. I també adaptacions literàries, com la revisió friki Pride and Prejudice and Zombies de la qual ja en vaig parlar en aquest apunt i que ha donat peu a tot un gènere – Abraham Lincon, vampire hunter i més propera i en preparació: el Lazarillo Z-, o Pride and Prejudice: Hidden Lusts, una paròdia eròtica. 
I per si no n’hi hagués prou, l’editorial Marvel (la dels mutants i els superherois), en va fer una adaptació al còmic.

Se n’han escrit també preqüeles, seqüeles -en formats diversos, una incloent extraterrestres, una altra de gènere negre escrita per PD James-,  versions de la història des del punt de vista del protagonista masculí, el sr. Darcy i fins i tot allò que en televisió en diuen Spin-offs, obres protagonitzades per algún personatge secundari (en format literari i en novel·la gràfica). 
Amb tantes opcions, es fa difícil no conèixer la novel·la de Jane Austen i la història de les germanes Bennet, dels seus amors, desenganys i embolics, i dels personatges que les envolten i que tant de sí han donat en 200 anys. No cal que us l’expliqui, doncs.

Un best-seller antic: ‘El cazador de barcos’ de Justin Scott

No sé si faig bé de posar aquest apunt a la categoria de ‘Literatura: un gènere en extinció’; parlem d’un llibre, sí, però un llibre trepidant.

Es tracta d’un best-seller de l’any 1978, publicat aquí en espanyol un any després. Ni rastre de cap intent de cap versió en català, malgrat que tots sabem que el llibre en català està del tot normalitzat.

Amb El cazador de barcos he recuperat aquelles sensacions infantils i juvenils que em produïen aquells llibres d’aventures o de misteri.

El llibre respon a l’esquema clàssic d’acció-reacció. En primer lloc hi ha un succès, més tard es planteja un objectiu, la trama fa variar la història en blocs d’intensitat narrativa i al final hi ha la possibilitat (o no) d’assolir l’objectiu.

Molt recomanable per als navegants de velers o aquells que vulguin aprendre a pilotar-ne un.

 

L’objectiu principal del doctor Hardin, el personatge principal de la novel·la, és fer desaparèixer de les aigües del planeta Terra un ULCC (Ultra Large Crude Carrier), és a dir, un monstruós petrolier que arrasa tot el que troba al seu pas. Ja tenim la trama: una persecució per tots els oceans del món a bord d’un veler Nautor Swan.

El més interessant d’aquest llibre és el mestratge de l’autor en el pilotatge i maneig d’aquests tipus de velers. I el gaudim en totes les condicions possibles: de la seva estètica i plàstica i gran velocitat en aigües tranquil·les fins a la lluita extrema com un animal salvatge en situacions límit. El llibre és un manual excel·lent de navegació.

De fet, el veler Nautor Swan Carolyne és un personatge més en la novel·la. Se’ns humanitza fins al punt que el lector hi acaba empatitzant.

L’autor desplega un magnífic exercici de vocabulari tècnic, díficil i enrevessat per a tots els que no estem avesats al món nàutic. Hi ha d’haver bona voluntat per part del lector: si no en sabem res de vaixells ni del món marítim, no podem pretendre voler entendre-ho tot amb una perfecció absoluta. Un consell: cal usar la imaginació i fer servir la part més intuïtiva de la lògica nàutica. En canvi, per a patrons, mariners o aprenents, El cazador de barcos és una lliçó magistral de com pilotar un veler.

Hi ha dos grans blocs d’intensitat narrativa. En els dos Justin Scott hi arriba d’una manera hàbil, augmentant la intriga i fent allargar el zenit. En molts moments la situació és tan límit que el lector hi arriba a dubtar. Però l’autor utilitza el gran recurs del best-seller: explota d’una manera excel·lent totes les possibilitats del veler a les ordres d’Hardin.

Com ho fa? Primer ens meravella amb el condicionament del veler des de la més pura rigorositat. Després presentant-nos-el en diverses situacions i finalment connectant tota l’acció de la novel·la a les més variades condicions de navegació del veler: és el vaixell que fa créixer el llibre tan sols amb la seves reaccions i contrareaccions en benefici de l’objectiu final.

En el primer bloc d’èxtasi narratiu és sens dubte el veler qui salva Hardin d’un desastre inevitable. En el segon — literalment impossible de poder dur-se a terme avui dia a causa de les condicions actuals de seguretat–, l’astúcia d’Hardin, previsible per al lector, aporta l’única solució possible donades les circumstàncies de la situació.

Cal dir, però, que en aquest segon gran bloc d’intensitat narrativa hi ha un coitus interruptus brutal, bestial, que condiciona el final del llibre d’una manera total, que malgrat tot és força plàstic a nivell descriptiu.

Però el mal ja està fet perquè hi ha un punt inverosímil, hi ha massa preguntes sense resposta, s’ha creuat el límit de la credibilitat.

De lectura rapidíssima El cazador de barcos us pot servir de trànsit ‘marítim’ lector entre dos llibres de més envergadura (i mai millor dit).



twitter: @Boktoberfest73

 

‘Sota el volcà’ de Malcolm Lowry

Publicat el 20 d'octubre de 2012 per aniol

Sempre m’he preguntat quina és la línia divisiòria entre una novel·la dolenta, normal i bona, i una novel·la obra mestra.

Em pregunto quines són les causes produïdes per la lectura per haver-nos quedat amb un gust tan especial a la boca després d’haver llegit un llibre de culte.

Tot està inventat ja. Els escriptors malden per col·locar paraula rere paraula tot sortint-los una obra determinada la qual el temps i els lectors la posaran al seu lloc.

Fins que et trobes davant ‘Sota el volcà’ de Malcolm Lowry traduïda per Manuel de Pedrolo, i que em va costar horrors trobar en català (ai, no, no recordava que el llibre en català està totalment normalitzat)


Una traducció difícilissima que Pedrolo aconsegueix fer-la magnífica. M’agradaria saber l’opinió de traductors sobre la versió catalana ‘pedroliana’ de Sota el volcà. A mi m’ha semblat magnífica malgrat algun abús en alguna estructura sintàctica i amb un resultat final que ens ofereix un català ric, culte, variat, i sobretot literari, especialitat de la casa.

I més si tenim en compte que el llibre de Lowry és poesia dins prosa; fragments llargs de monòlegs interiors esquitxats d’una profunda poètica i escrits en prosa. Sota el volcà és un superb exemplar de prosa poètica.

Crec que això és el que la fa obra mestra, la prosa poètica. Des del primer capítol un lector més o menys eixerit copsarà de seguida que allà s’hi mastega la tragèdia. Un cop assumit això, endinsar-se en la lectura és un gran plaer tot i que la lectura és feixuga, densa, poc fluïda a causa d’una combinació entre descripcions, pensaments i al·lucinacions, que són la base d’aquesta poètica convertida en prosa que és tan difícil d’aconseguir (i també de traduir).

Em meravellen les proses poètiques perquè són dificilíssimes de fer i elaborar. Lowry fou un escriptor maleït, que va patir rauxes destructores de la seva pròpia obra i que ara serien exquisits tasts literaris.

Perquè Lowry organitza Sota el volcà com quadres en moviment, fotografies de lapses de temps molt concrets, i ens narra tot allò que es veu, tot allò que va per dins, tot allò que es pensa però que no es diu, tot allò que es diu sense ser pensat.

La novel·la pertany a aquell gènere literari on tot succeeix en un lapse de temps determinat, un període de temps que a l’hora de ser narrat precisa d’un ritme literari molt precís, i assolir-lo és clau si no vols que el llibre es converteixi en un fracàs absolut. Aquest és l’altre gran secret de Sota el volcà, quant i com de bé assoleix aquest ritme literari tan difícil, que dóna moments gloriosos d’exacte simultaneïtat espai – temps els quals provoquen esgarrifances de terror.

I després el senyor Cònsol. Un altre personatge literari que hauríem de guardar en el nostre bagul personal de mites literaris i que ens acompanyaran per sempre més.

Ens acompanyarà el Cònsol, i també els altres personatges de l’obra com Hugh, Yvonne i l’enigmàtic senyor Laruelle. De tots ells, en sabem el seu interior i el seu exterior gràcies a meravellosos monòlegs interiors, ja siguin propis o aliens. Vull dir que mentre un parla de si mateix també retrata l’altre i aquest fenomen és un foc creuat entre tots els personatges. Una autèntica delícia. Plaer literari absolut.

Fa relativament poc, el 2009, es va commemorar el centenari del naixement del senyor Malcolm Lowry. Van aparèixer noves edicions actualitzades, corregides i augmentades d’Under Vulcano, especialment en anglès i castellà. En català, ni rastre de cap nova edició de Sota el volcà.

Menys mal que el llibre en català està totalment normalitzat. Mai me’n recordo.


twitter: @Boktoberfest73

El Casalot (‘Bleak House’) de Charles Dickens

Publicat el 27 de juliol de 2012 per aniol




El meu clàssic d’aquest  2012 és el monumental El Casalot de Charles Dickens, una lectura força oportuna en l’any del bicentenari del naixement de l’escriptor anglès.




El Casalot  — o Casa Desolada seguint la traducció literal de l’anglès Bleak House — va ser escrita fa just ara 160 anys (1852-1853) i és, ras i curt, un extraordinari fulletó – un serial, una telenovel·la, un ‘culebrot’— amb el qual bé podrien fixar-se aquests creadors actuals de brutícies o porqueries que fan avui per la TV, ja siguin veneçolanes, espanyoles o catalanes.

I és que aquest és el punt de partida per entendre l’obra de Dickens en general, i El Casalot en particular: la seva novel·la va aparèixer per lliuraments al llarg de 20 mesos.

Ens hauríem de posar en situació i imaginar que les poques persones que sabessin llegir en aquella època esperaven el lliurament mensual de Dickens com la seva dosi d’evasió, embrancats amb ànsia dins les diverses trames enigmàtiques, de la mateixa manera que avui la gent espera impacient el proper capítol de Lost, Los Serrano, o La Riera (amb la consegüent immediatesa actual que et permet patejar la impaciència i descarregar-te’ls via internet).

Per això Dickens era una superestrella aleshores i ho continua essent a l’actualitat. Una superestrella que va decidir muntar més d’una i de dues revistes literàries, que va viure de la seva literatura, que es relaxava fent d’actor de teatre, que feia gires per tot el món amb les seves lectures dramatitzades i que fou pare de 10 fills.


Quina és la força principal dels ‘culebrots’? Sens dubte, els personatges. I les ‘criatures’ dickensianes són la gran força de la seva literatura, la seva gran raó d’ésser.

Els personatges d’El Casalot, igual que els altres de la resta de les seves novel·les, configuren un univers tan particular i estan treballats d’una manera tan artesanal que són únics i intransferibles.

L’altra gran característica de la novel·la realista victoriana de Charles Dickens és la seva adhesió instintiva amb el feble. Dickens li dóna veu als sectors socials més desfavorits de la societat. Tanmateix estudiosos i biògrafs del geni anglès conten que, un cop el feble es tornava poderós, ja hi tenia Dickens en contra.

En un estudi meticulós sobre Dickens, George Orwell diu que Dickens era cristià, però detestava l’Església. Ara bé, si alguns cristians eren tractats injustament, els defensava.

En aquesta mateixa línia, i seguint amb Orwell, sembla ser que Dickens no suportava l’aristocràcia, però si era abatuda, com per exemple, A Tale of Two Cities, Dickens simpatitzava amb aquells injustament tractats.

Per tant, podem concloure que a part de descriure les condicions infrahumanes de les classes més desfavorides, Dickens donava suport, fos qui fos, a tot aquell que rebés un tracte palesament injust.

Quant a El Casalot, el tema principal que embolcalla tota la novel·la és la ironia punyent, –sovint sarcasme corrosiu implacable–, abocada al sistema judicial anglès encarnat per la Cancelleria (Chancery) i el procés Jarndyce & Jarndyce.

Dic que embolcalla tota la novel·la perquè, efectivament, al primer capítol se’ns explica la boira, impotent i impenetrable, de la Cancelleria i del procés Jarndyce & Jarndyce.

Aquesta boira funciona com una entrada dins una atmosfera global en què tota la novel·la s’hi veu submergida a la força. Totes les trames, subtrames i aventures d’aquest fulletó colossal tenen, inherent, la marca de la Cancelleria i de la seva absurditat.

A internet he trobat aquesta afirmació de la qual estic força d’acord: ‘Gairebé tot està calculat  per afirmar –i reafirmar – la moralitat salvatge que representen les protestes de Dickens contra un mal social en particular’. En el cas de El Casalot el ‘mal social particular’ és la Cancelleria i l’absurd procés judicial.

Els personatges de Dickens en general tenen la virtut — per a mi de gran dificultat– de connectar l’època victoriana en la qual va viure Dickens amb l’època actual nostra. Els personatges d’El Casalot reencarnen les virtuts i els defectes de la condició humana. Per exemple, prenent com a referència personatges que no són principals, trobem que el vell Smallweed i la seva família representen l’avarícia i la mesquinesa dels humans, mentre que la Caddy Jellyby és l’abnegació, la superació, la lluita contra els elements i l’obstinació de la condició humana.

El Casalot és una novel·la força desconeguda de Dickens. Insisteixo en la importància de remarcar que va ser publicada en format de sèrie en revistes mensuals, pràctica habitual de l’època. Havia trobat un públic amb el qual havia connectat i que esperava fervorosament els seus nous lliuraments.

Es pot arribar a afirmar, doncs, que El Casalot no és el seu millor llibre, però sí la seva millor novel·la. Quan l’escriu, Dickens es troba en el seu punt més alt de maduresa intel·lectual i literària. A nivell estilístic, El Casalot és un dels seus treballs més fins, i la seva prosa és la millor que mai ha desplegat.

Es pot arribar a dir que El Casalot és una novel·la d’aventures? Com tot ‘culebrot’ té una sèrie de misteris que primer s’entortolliguen i després es resolen. Però és cert que no són una successió d’esdeveniments – és a dir amb un principi i un final delimitats –; són més aviat un cicle d’incidents, els quals tornen sempre al mateix punt de partida: el Casalot. Hi funciona com un ens al qual s’hi aboquen tot aquest cicle d’esdeveniments que s’hi produeixen, com també la trama policial inclosa. Al final el Casalot, que s’erigeix com un personatge més, ens mostrarà una ambivalència una mica tramposa. 

Quant a la traducció al català de Xavier Pàmies, dir només que és absolutament colossal. Desconec la traducció de l’obra que corre paral·lela en català i que rep el títol de Casa Desolada, però la traducció feta per Pàmies és excel·lent.

Una vegada més, la llengua catalana demostra estar totalment capacitada per ser a la primera línia de qualsevol ús que se li vulgui donar, per a desgràcia de tots aquells genocides lingüístics que la volen veure relegada a un estatus menor. Senzillamnent demolidora, la traducció al català d’El Casalot demostra que qui no s’acosta al català és perquè no ho vol fer.

Per últim m’agradaria referir-me a dos personatges molt concrets. L’un és el de l’Esther Summerson, el personatge que duu el punt de vista principal de l’obra i a l’entorn del qual giren la majoria de trames. Durant la primera meitat de l’obra t’embadaleix la seva capacitat de superació, el seu treball abnegat i eficaç, i la seva gran condició de ‘public relations’. Però la seva personalitat avança cap a una modèstia tan i tan i tan perfecta i alhora tan i tan i tan modesta, que l’acabes confonent per falsa modèstia, fet que provoca que t’allunyis, amb una mica de pena, de la senyoreta Summerson.

I l’altre és Jo, l’escombriaire. Feia temps que no estava a punt del plor com he estat tan a prop amb tot allò referent a la pobre bèstia d’en Jo. Un nus a la gola sempre que hi apareixia. Hi ha un passatge demolidor on Dickens hi aboca tota la ràbia salvatge contra ell, una manera de denúncia de com es trobava la infància en l’època victoriana de la societat anglesa. L’empatia que arribés a conrear amb el personatge d’en Jo demostra un cop més el poder del senyor Dickens en allò que avui en diuen la ‘configuració del personatge’. Un autèntic mestre.

Lectures d’estiu

Publicat el 19 de juny de 2012 per aniol
















Espectacular infografia que, a mode de laberint itinerant, et permet fer un recorregut per diferents estils de lectura sota el títol suggeridor  de ‘Quins llibres podries llegir aquest estiu?’

Aquesta infografia l’ha fet Teach.com i la podeu veure molt millor en aquest enllaç de huffingtonpost.com.

Les fletxes verdes us duen a llibres classificats per categories que comencen amb dues grans matrius(per dir-ho d’alguna manera): ficció clàssica i ficció contemporània. Ara bé, si no voleu llibres de ficció, una fletxa blava a la dreta us dispara directament cap avall, cap a la no ficció.

Són divertides les subclassificacions que parteixen de les grans categories de sempre.

Per exemple, des de la ciència-ficció clàssica surten tres subclassificacions (No puc esperar el futur; Viatge en el temps i La fi del món)  les quals ens cridaran hipotèticament l’atenció i ens menaran a llibres que responguin al títol emmarcat.

Per exemple: des de ‘No puc esperar el futur’ en surten tres subclassificacions més que són ‘Control de la informació’ amb el llibre Fahrenheit 451 del recentment desaparegut Ray Bradbury; ‘Humans genèticament modificats’ amb el llibre ‘Un món feliç’ d’Aldous Huxley i  ‘Pensament policial’ amb el famós i terrorífic 1984 de George Orwell.

Tota l’estona i en vermell una mà on hi posa NO et dirigeix cap a d’altres possibilitats, és a dir cap a d’altres categories (ciència-ficció, aventures, tragèdia, política, drama, etc.).

Els llibres són en anglès, però reconeixereu els títols clarament. També us podrà servir per descobrir tant nous escriptors com noves obres que amb tota seguretat deuen estar traduïdes sl català (és clar, perquè el llibre en català està del tot normalitzat…)

Un cop més les eines TIC ens apropen d’una manera original a la cultura. En aquesta ocasió, com fomentar la lectura, un tema tabú que cada vegada el podem afrontar de maneres més creatives.

LLegir llibres electrònics (II): 1Q84 d’Haruki Murakami

Publicat el 20 d'abril de 2012 per aniol

He acabat de llegir el meu segon e-book. 709 pàgines dels Llibres 1 i 2 de 1Q84 d’Haruki Murakami. Estic desconcertat. Profundament. No us puc dir si m’ha agradat o no.





A estones és trepidant, ple de ritme i excel·lent; i alhora és avorrit, lent i molt pesat. Una pregunta que constantment m’he fet mentre llegia: si aquest senyor es digués Jaume Comes i fos de Manlleu, me’l compraria i me’l llegiria? No n’estic gens segur.

A sobre, com bé sabeu els incondicionals de Murakami, quan acabeu els Llibres 1 i 2 ho deixa tot embastat, tot en el seu punt àlgid de màxima incertesa amb el que passarà i és clar, suposo que hauria de córrer a llegir el Llibre 3. Doncs, ara per ara, per molt que la intriga sigui molt forta, no en tinc gens de ganes.

Per què em passa això?  Ajudeu-me murakamistes!

La contradicció de sensacions amb la lectura d’1Q84 és constant. Ja coneixia l’univers Murakami gràcies a Kafka a la platja, un altre llibre increïble que t’acaba deixant un regust amarg. Amb Kafka a la platja Murakami intenta reblar el clau fins al límit: és això el que atrapa. Igual que Albert Sánchez-Piñol rebla el clau a Pandora al congo, un llibre que ha quedat un pèl a l’ombra de La pell freda

Tinc encara llibres de Murakami pendents de lectura a la prestatgeria, Vaig comprar-me 1Q84 en suport electrònic i per això vaig llançar-m’hi. M’ha tornat a deixar el regust amarg que no necessàriament és dolent.

Però estic embafat. Embafat de tanta xerrameca interior, pesada, un tant repetitiva de les vides privades d’en Tengo (com l’hem de pronunciar, Teng/o/ que queda més japonès o Teng/u/ a la catalana?) i de l’Aomame. Em direu que és clau per entendre tota la història, i us donaré la raó: però és pesada, repetitiva i embafa.

I m’he quedat meravellat amb el teixit que és capaç de bastir Murakami, dels dos mons que és capaç d’acarar, de les històries i personatges secundaris que intercala, de la barreja d’universos que hi congria, de com és capaç de jugar amb el realisme i el surrealisme d’una manera tan i tan aparentment normal i alhora deixar-hi aquest regust tan específic.

El surrealisme, el toc de món oníric, fantàstic, irreal és la marca Murakami. La manera com el tracta i el plasma als llibres és el regust amarg que et deixa fumar-te un gran havà. 

A mi em passa una cosa semblant amb les obres de teatre del senyor Àlex Rigola: les seves posades en escena, tan personals i oníriques, ja em van deixar un regust amarg amb el ja llunyà Titus Andrònic i aquest mateix regust el vaig retrobar a 2666, però ja d’un mode sublim. Em passarà el mateix amb el senyor Murakami?

I m’he quedat aterrit amb la gent petita, que funciona de nexe total i absolut amb 1984. Terror profund i en estat líquid.

I m’ha espantat Sakigake, i la gossa d’en Tamaru, i els persiva i els resciva, i la senyora mestressa, i la Tsubasa, i en Kamatsu, i el personatge aquell horrible que va a l’acadèmia d’en Tengo.

És evident que 1Q84 és un vaivé de sensacions, clarament agredolces. Ara m’hi llençaria de cap al Llibre 3; cinc minuts després no en vull saber res. Serà el procés marca de la casa Haruki Murakami?

I els que l’heu llegit, què en penseu?

 

Dia Mundial de la Poesia 2012

Publicat el 21 de març de 2012 per aniol




Fragment de The Waste Land de T.S. Eliot traduït per Agustí Bartra l’any 1951

 

Terra eixorca

 

A Ezra Pound
il miglior fabbro
.

I. L’ENTERRAMENT DELS MORTS

El més cruel dels mesos és l’abril: engendra
lilàs que broten de la terra morta,
mescla records i anhels,
somou les rels enterques amb ses pluges vernals.
L’hivern ens escalfà cobrint la terra
amb neu oblidadissa,
nodrint un xic de vida amb secs tubèrculs.
L’estiu ens sorprengué caient amb im ruixat
sobre el Starnbergersee, i ens vàrem deturar
sota els pòrtics; amb sol anàrem pel Hotgarten,
i vam beure cafè i xerràrem una hora.
Bin gar Keine Russin, stamm’aus Litauen, echt deutsch.
I quan érem infants, l’arxiduc cosí meu
se’m va endur a passejar amb son trineu.
En veure’m espantada, ell va dir-me: «Maria,
Maria, arrapa’t fort!» I cap a avall!
A les muntanyes un hom se sent lliure.
Llegeixo fins molt tard i a l´hivern me’n vaig cap al Sud.

————————————————–

Si voleu llegir la resta del poema —-> Terra eixorca

Dia de la Poesia Catalana a internet — #JoLlegeixo

Publicat el 17 de març de 2012 per aniol









Era dia de mercat. Els infants jugaven a guerra. Les dones triaven les verdures, els ous, l’aviram, les patates. El repertori era una mica limitat, perquè era temps de guerra. Era dia de mercat.

Dos quarts de cinc de la tarda. Els infants jugaven a guerra quan de sobte, del cel, d’on vénen, diuen, els àngels i els ocells, queia un xàfec de foc, el cel era l’infern, l’ordre s’havia capgirat.

Tres hores com una eternitat i aquell joc s’extingia. Els infants ja no jugaven a guerra: la guerra els havia exterminat. Ara tothom pensava igual, perquè tots els cadàvers pensen el mateix. I així començava la gran uniformitat.

Mil sis-cents cinquanta-quatre morts i vuit-cents vuitanta-nou ferits. Quina gesta, senyors, quina gesta! Que el món prengui model, ja sap el que l’espera. ¿No habitaven als Andes, els còndors? ¿Per què escullen aquestes contrades?

I l’arbre allí, al bell mig, també nafrat, però dempeus. I encara no ha ressuscitat!

Josep Palau i Fabre

Poema dins l’obra de teatre Homenatge a Picasso


Josep Palau i Fabre recita “Era dia de mercat”. Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, 2001 from fundaciopalau on Vimeo.

No m’agrada Dickens!

Publicat el 7 de febrer de 2012 per aniol
Sóc aquí, al meu estudi, esperant que el fantasma dels blocs passats, presents i futurs em vingui a fer una visita per demostrar-me l’error dels meus actes. Per què? Quin crim he comès per esperar tal cosa? És molt senzill: Odio Charles Dickens. Sí, ja ho sé, és una aberració per a una anglòfila com jo, ho reconec. És un dels grans entre els grans però he de confessar que li tinc certa mania. 

I la raó no és el famós conte de Nadal (copiat, adaptat i utilitzat fins a la sacietat i l’avorriment de totes les maneres i mitjans possibles) sinó la novel·la Great Expectations -Grans Esperances-, llibre que, curiosament, a la meva mare l’entusiasma des de ben joveneta i que ha estat adaptat diverses vegades per televisió i cinema, també. Me’l vaig haver de llegir a Literatura Anglesa I, a la facultat. I quan un llibre no t’entra, no t’entra. Estic segura que és exquisit a nivell narratiu i de llengua, no ho dubteu. Però potser en aquell moment no ho vaig saber apreciar perquè no em va arribar. I el retrat de la vella boja que viu en un casalot rònec encara vestida de núvia i amb tota la taula del banquet de casament parada anys després d’haver estat abandonada segur, segur que és impressionant. El retrat social del noi humil que vol rebre educació per ser un cavaller i acaba formant part del pla malèvol i venjatiu de la vella boja contra tots els homes… sí, que sí, que és una història amb suc. Però a mi em va costar molt empassar-me-la, què voleu que us digui?
Això no treu que avui m’hagi assegut aquí a escriure una entrada en honor d’una icona de la literatura anglesa, el més gran dels escriptors victorians, en motiu del segon centenari del seu naixement. 
Charles John Huffman Dickens (1812-1870) és un dels escriptors més populars de tots els temps -en vida va ser el més famós de la història d’Anglaterra i va crear alguns dels personatges més emblemàtics de la literatura anglesa: Ebenezer Scrooge, aquell home repugnant que en una nit de Nadal rep la visita d’uns fantasmes i acaba veient que ha de canviar, Oliver Twist, l’orfe que les passa magres i que va servir per denunciar les condicions de vida dels nens abandonats i abocats al crim, la senyoreta Havisham, la vella boja i amargada que he esmentat abans o David Copperfield, entre molts d’altres.
L’èxit i la gràcia de Dickens recau en el realisme i el retrat social, en la seva crítica de les diferències socials, de la hipocresia de la societat i de les institucions victorianes, com per exemple el sistema judicial, en la seva descripció de les penúries de les classes obreres en clau de denúncia. I les seves obres eren tan influents que van impulsar algunes reformes, i això té mèrit. 
Una de les curiositats de l’obra de Dickens és que en realitat no concebia els seus llibres com a novel·les sinó com a serials, episodi a episodi. Els anava publicant mensualment i això, evidentment els atorga un ritme diferent, perquè deixava el públic en suspens al final de cada episodi, a l’expectativa del capítol següent, com en una sèrie de televisió actual. Potser d’aquí ve també el seu gran èxit. Fons, forma i a més ho sabia vendre? Una excel·lent combinació: potser és per això que gaudeix d’un seient privilegiat al Valhalla particular dels escriptors. 
Per a més informació: google.

The girl in the victorian well

‘El capot’ de Nikolai V. Gógol

Dostoievski va afirmar que [‘El capot’] era el pare de tota la nova literatura del seu país –Nabókov, anys més tard, l’havia de qualificar com el millor relat mai escrit en llengua russa–‘.

Aquest és un petit fragment del text que trobem a la contraportada del llibre Tres relats de Sant Petesburg de Nikolai V. Gógol, editat per Quaderns Crema l’any 1998.

Ja fa temps que li anava al darrere, a aquest conte.

En aquesta edició apareix amb el nom de ‘L’abric’, fet que ens porta a plantejar la primera gran controvèrsia. És una pregunta per a la traductora, Anna Estopà, que, una cosa no treu l’altra, ens ofereix una traducció magnífica i sobèrbia:

Per què L’abric i no El Capot?

Qüestions del títol a banda, aquí van les meves impressions sobre aquest petit gran conte:


Foto
: Fragment de la coberta del llibre


És un conte tragicòmic on la fina ironia i el cruel sarcasme del senyor Gógol es van alternant provocant somriures burletes i grans rialles.

Akaki Akàkievitx és el personatge principal. És conseller titular, que vol dir copista de documents oficials. És un funcionari gris.

De cognom es diu Baixmatxkin. Apareix el sarcasme rus: l’autor ens fa saber que el cognom prové de la paraula ‘sabata’. Gris i sabatot.

L’altre gran ‘personatge’ del conte no és humà, és el capot. Gran moment quan Akàkievitx entra a cal sastre: vol sargir-ne el vell i pagar només 2 rubles.

El sastre, que és borni, li diu que és impossible. Se n’ha de fer un de nou que li costarà…150-200 rubles! En surt esmaperdut i desorientat.

Per tal de fer-se un capot nou li calen sacrificis, retallades i dejú. El dia que l’hi porten tot es disfressa d’una gran transcendència còmica.

Més ironia de l’autor: portar el capot era ‘com si una agradable companya s’hagués avingut a recórrer amb ell el camí de la vida’.

Llueix capot a tort i a dret. Fins i tot a la feina el feliciten i el conviden a una festa. Hi accedeix. S’avorreix. Se’n torna a casa i…

Diu Gógol: […] les desgràcies que hi ha escampades pel camí de la vida […].

A partir d’aquí el relat canvia el to còmic per un de dramàtic que desemboca en tràgic. Tot plegat, ja que parlem de grans noms, esdevé kafkià.

De sobte el relat pren un to seriós i Gógol s’encomana a l’empatia del lector. Apareix la crítica mordaç a les altes instàncies de qualsevol administració pública per petita que sigui.

En un fragment hi trobem: “Val a dir que no feia gaire que el personatge important s’havia convertit en personatge important, i que fins aleshores havia estat un no ningú“.

Mentrestant el drama continua i es converteix en tragèdia.

I aleshores, de cop, al final, torna amb tota la força la comicitat, la ironia i el sarcasme que en aquesta ocasió s’ajuden de la superstició, de la llegenda i de la por irracional.

El capot és un gran retrat de denúncia social on finalment es fa justícia entre grans dosis d’humor i riallades.

sergi borges

Pd: Pròxima estació: Les ànimes mortes.


 

                                                                                                           




CRIMS CONTRA LA LLENGUA (NO UNA, TOTES EN GENERAL)

us reprodueixo íntegrament aquest article de Pau Vidal en el qual denúncia el que jo considero un crim contra la llengua, flagrant, perpetrat per una editorial i un “personatge” mediàtic. Ens demostra clarament la imposició de la mediocritat i l’empobriment de la llengua per part d’institucions que l’haurien de salvaguardar –com una editorial-. Després de l’article, la meva reflexió final:

EL TRADUCTOR AL CATALÀ DE L’OBRA DE JORDI SÁNCHEZ ‘HUMANS QUE M’HE TROBAT’ ARGUMENTA LA SEVA DISCONFORMITAT AMB LES CORRECCIONS QUE S’HI HAN FET

‘Per res em desagrada’

Columna Edicions acaba de publicar un llibre de l’actor Jordi Sánchez, Humans que m’he trobat, en el qual figuro com a traductor. Però el text que jo vaig enviar a l’editorial no és el que s’ha publicat.

Allà on jo escrivia ‘la canalla’ ara hi diu els nens; on deia ‘pansa’ diu herpes al llavi; on deia ‘calamarsada’, ‘marrecs’ i ‘a cabassos’ diu gelada, nens i moltes; on deia ‘una galta a la fresca’ diu una galta a fora, i a ‘cargolar-se de riure’ diu descollonar-se. Més: allà on jo deia ‘paio’, ‘cardar’, ‘clau’, ‘fava’ o ‘cigala’, ‘puta’ i ‘pardal’ diu tio, follar, polvo, polla, puto i minga; on deia ‘orelles de pàmpol’ diu orelles de nansa, per ‘pencar’ diu treballar, per ‘marieta’ efeminat i per ‘es cruspeix les sobralles’ es menja les restes.

L’actor, tot i que no es va veure amb cor d’escriure en català, deu tenir una idea molt sòlida de com s’ha de fer, perquè substitueix ‘beneita’ i ‘fer-se l’orni’ per tonta i fer-se el tonto; ‘poruc’ per espantat, ‘fer el got’ per fer una cervesa, ‘baixeta’ per menuda, ‘barroer i malcarat’ per estúpid i dolent, i ‘socarrats’ per cremats. Els verbs ‘sacsejar’ i ‘enrojolar-se’ li deuen sonar tan decimonònics que els canvia per moure i posar-se vermell, igual que l’expressió ‘roig com un paó’, que per ell és vermell com un pebrot (!); ‘pèl moixí’ i ‘clavar queixalada’ són tan carques que valen més els quatre pèls (del bigoti) i mossegar, així com ‘fer-ne de tots colors’ sucumbeix a putejar; i la metàfora ‘toca’m els ous’ resulta ineficaç davant de menja’m la polla.

El calcs del castellà són tan sistemàtics que el text sembla obra d’un traductor automàtic: ‘estudiábamos de la mañana a la noche’ en català es diu estudiàvem del matí fins a la nit (i no pas, com deia jo, ‘de cap a cap del dia’); ‘se lanzó sobre Miguel’ és es va llençar (falta d’ortografia inclosa), i no ‘es va abraonar’; ‘no me admitieron’ fa no em van voler (sense pronom empipador: ‘no m’hi van voler’) o ‘Conoces algun actor?’ esdevé Coneixes cap actor? (molt més senzilla que ‘Tu en coneixes cap, d’actor?’).

Catanyol, doncs, en estat pur. Arrodonit per unes quantes pífies gramaticals (convèncer a tots i semblants) i quatre barbarismes imprescindibles: bulto, susto i l’inevitable que cabron! (que a sobre han tingut el cinisme de desaccentuar). El retraductor tampoc es descuida els possessius saxons que tota llengua moderna ha de vantar: ‘ens va dir el pare’ ha de ser ens va dir el meu pare (l’original, ves per on, deia ‘nos dijo mi padre’) i ‘la vella treu la llengua’ es converteix en la vella treu la seva llengua (i quina volies que tragués, la de sa cosina?).

Ara, la creativitat d’aquest nou esperanto ateny el zenit en expressions tan plenes de matisos com et fots un tiro de merda (‘et tires daltabaix’ era la meva banalíssima proposta), l’esplèndida [un veí recollia trastos] com si fos un agafamerdes (on la meva trista versió deia ‘com un mort de gana’) o la no menys excepcional es movien amb els colzes en comptes de ‘feien anar els colzes’ (a l’original a codazo limpio). I, finalment, la meravella del títol, que representa el pas definitiu en el procés de catanyolització: la madrilenyització. L’original deia ‘Un año trabajando mucho en un trabajo que me encanta con un equipo que, para nada, me desencanta’ (noteu el subtil doble joc de paraules i les eficaces comes inútils). La versió en català li devia semblar tan antediluviana (‘Un any treballant molt en una feina que em té el cor robat amb un equip que deunidó’), i tan injusta amb el seu joc cacofònic, que el retraductor no es va saber estar de restituir-lo: Un any treballant molt en una feina que m’agrada amb un equip que per res em desagrada. Si

ho hagués sabut li poso ‘treballant de valent’: què t’hi jugues que li salta el miocardi?

Ineptituds personals a part, el veritable problema que planteja un abús com aquest és el de l’autoria: de qui és el text, de qui l’engendra (autor) o de qui li dóna forma (traductor)? Fins a quin punt té dret un escriptor a intervenir en l’obra d’un altre? I, centrats en el cas català, en què es basa l’editorial per creure que un autor en castellà és competent en català? Només perquè el sap parlar? Això vol dir que jo li puc esmenar la plana al meu traductor francès, per exemple, o italià, si mai n’haig de tenir?

Perquè la qüestió de la coherència estilística val més que la deixem córrer. Qui li explica què són la versemblança, l’anacronisme i la variabilitat del llenguatge popular i l’argot? I això em duu a pensar que aquí el problema més aviat és un altre: si els farandulaires sempre es busquen un negre per poder treure la cagadeta de Sant Jordi, qui va enredar el pobre actor fent-li creure que a ell no li calia?

PAU VIDAL

Traductor i novel·lista

La meva reflexió final: no us podeu imaginar la profunda tristesa que em va fer llegir aquest article. De seguida, però, es va transformar en indignació pura. I a la meva família quan ens indignem més val que aparteu les criatures! Perquè no se’n salva ningú. 
Quina merda de llibre ha de ser aquest que CAL, a criteri de l’autor o de l’editor o de qui sigui, rebaixar el llenguatge que s’ha emprat en la traducció. Algú m’argumentarà que l’autor ho considerava una traïció a l’estil original del llibre – aquest argument em serviria si vingués d’un escriptor de veritat que em demostrés que ha emprat un llenguatge mediocre expressament per raons literàries. Però és evident que aquest NO és el cas. L’autor ha emprat un llenguatge mediocre perquè no en déu saber més. Què hi farem, d’on no n’hi ha no en raja-. Bàsicament la reflexió que faig és que s’ha rebaixat el nivell del llenguatge perquè sigui més entenedor al públic objectiu a qui va adreçat el llibre –és a dir, i amb perdó, que aquest llibre déu anar adreçat a una colla d’analfabets! (anava a emprar un terme més fort però m’he contingut). Gran propaganda de promoció. Evidentment, no se m’hagués acudit mai llegir-me’l abans de descobrir aquest article, però ara, encara menys. Havent-hi tantes grans obres literàries de debò, de qualitat i tantes obres menors però amb certa gràcia, tan sols un analfabet es pot permetre perdre el temps amb aquest llibre (ni que sigui perquè s’han pres tantes molèsties per adequar-lo al seu nivell).

 

La nena del pou