BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Arxiu de la categoria: General

Carta oberta a Josep Palau i Fabre en el desè aniversari de la seva mort

Publicat el 23 de febrer de 2018 per aniol

 

 

Benvolgut Josep Palau i Fabre:

A tot arreu et veiem ara que no et podem veure.

Què bèstia! Ja han passat deu anys des que aquella boira alquímica va embolcallar la ciutat de Barcelona per anunciar-nos el teu llarg viatge. Com t’enyorem, com et trobem a faltar, com et necessitem. Han passat tants i tants esdeveniments, i tan i tan gruixuts, en tots els àmbits, que d’entrada crec que no te’n sabries avenir. Vivim en “èxtasi perenne” des de la més absoluta incredulitat i indignació. La llibertat del laberint, que és la nostra llibertat, prové d’un laberint irrespirable, tenebrós, angoixant: impossible. Els teus versos que avui dia més brillen lluminosament per sobre de la resta són aquests:

-De quin país veniu? On aneu?

-Sóc d’aquí. Sóc estranger

Palau, sàpigues que ets ben viu deu anys després. La darrera notícia fa realitat un altre dels teus somnis, potser un de molt gros, de molt desitjat, de molt cobejat. La Fundació Palau, la teva Fundació, acaba d’inaugurar tot just fa una setmana aproximadament una exposició amb obres de Miquel Barceló. Què me’n dius? Absolutament imprescindible, amb obres creades expressament per ser vistes per primer cop a Caldetes, amb obres inèdites de l’autor. No hi faltarem, evidentment. I la setmana que ve s’organitza el Simposi Internacional Josep Palau i Fabre (1917-2008) L’Alquimista. Dos senzills detalls, impressionants diria jo, per només dir-te que hi ets.

Quant a tu, s’han anat acomplint tots els teus somnis. La Fundació Palau segueix endavant, sempre tan original, contracultural, underground i amb el teu esperit present; el Festival Poesia i + l’hauries de veure perquè s’ha convertit en un dels festivals de referència de l’estiu, ha anat creixent exponencialment any rere any, s’ha obert al Maresme i ha comptat amb artistes de renom i amb expressions artístiques brillants i de qualitat; Jordi Coca va portar-te –per fi, Josep–per fi!!– al Nacional de Catalunya amb Mots de ritual per a Electra en una obra esplèndida on hi tornàvem a flairar el teu esperit, malgrat que en Jordi va rebre de valent per part de la crítica perquè la va readaptar, però afirmo que a tu t’hagués encantat; el mateix Jordi Coca va escriure un assaig analitzant tota la teva dramatúrgia, fet que sempre anhelaves, frisós, i amb una presentació antològica i espectacular del mateix Jordi acompanyat d’un lúcid i brillant Xavier Antich a la Seca-Espai Brossa del teu admirat Herman Bonnín; va aparèixer el quart volum de Picasso, Del minotaure al Gernika (1927-1939), la teva obra monumental, en una presentació al remodelat Museu Picasso de Barcelona amb la presència de tots els teus amics i la teva gent més estimada.

I enguany s’ha celebrat l’Any Palau en el marc d’un any convuls i on com sempre la cultura en aquest país no té la visibilitat adequada a les seves figures rellevants.

Estimat Josep Palau i Fabre, seguirem enyorant-te, seguirem llegint-te, seguirem redescobrint-te, seguirem fent-te visible, seguirem promocionant-te, seguirem estimant-te.

Amb afecte,

Sergi Borges

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Adéu, avi Santiago! Que sigui llarg el nou viatge!

Avui 20 de novembre de 2016 ens ha deixat Santiago Felicó Torres a l’edat de 98 anys.

Fill d’Eivissa, arribà de molt petit amb els seu pare, mentre sa mare arribaria mesos després amb les seves germanes. Fou combatent per la República a la guerra (in)civil espanyola, però va ser detingut i empresonat a l’Aragó. Era molt jove i va patir a la seva pell la mesquinesa i la roïnesa del franquisme. Va estar empresonat a presons franquistes de l’Aragó i Castella. El seu expedient l’apujaven en mig de molts altres cap a un judici sumaríssim i cap a un afusellament segur. I cap a una cuneta d’alguna carretera espanyola o, el que és pitjor, sota el vomitiu, pestilent, pudent i fètid Valle de los Caidos. Però una mà salvadora, una mà que l’atzar i la bona sort col·loca en el lloc, en l’espai i temps adequat, va moure aquell expedient cap avall, moviment tàctic que, inicialment servia per per guanyar temps, i que finalment va servir per salvar una vida.

avi santiago

Una vida que va poder refer a la Barceloneta, on hi va viure moltíssims anys amb la seva dona Antònia, al carrer de Baluard. Buscant-se la vida, amb una espasa de Dàmocles permanent al cap en forma de repressió franquista, va aconseguir una feina de secretari al Club Nàutic de Barcelona, on hi va ser una “anima mater” incansable i infatigable. Li encantava organitzar, coordinar i vetllar per les regates que s’hi feien. Paral·lelament a aquesta feina va poder formar una família, que li va donar un fill, el Toni Felicó; tres néts –dos nois i una noia –, i cinc besnéts. Una família que a la llarga, ara, és la meva.

Aficionat al futbol, recorria la ciutat per veure el Barça allà on fos, tant era si jugava a Les Corts, a Sarrià o al camps de l’Europa o Júpiter. Culer reconegut, ha viscut literalment quasi tota la història del FC Barcelona. Era una delícia sentir-lo parlar d’aquells jugadors que mai hem vist jugar, però que tant n’hem sentim a parlar com Kubala o Di Stefano. Ell els va veure jugar a tots.

Filatèlic compulsiu, la seva col·lecció de segells és senzillament espectacular. De ben segur que avui, diumenge ves per on, la Plaça Reial de Barcelona haurà estat de dol perquè allà el coneixien amb escreix.

Aquest és un escrit ràpid. Per fer saber la notícia. Prometo un de més acurat, amb dades que elevin aquestes vides de llegenda. Perquè l’avi Santiago, amb totes i cadascuna de les penúries terribles que li ha tocat viure, ha mort de gran, ha mort perquè la vida acaba la seva funció fisiològica, ha mort pel límit estricte que té l’ésser humà quant a biologia vital. Vaig tenir la sort d’acomiadar-me d’ell divendres passat a la tarda i ho vaig fer amb llàgrimes als ulls per expressar la impotència d’aquesta vida que no podem atrapar, per expressar una nova absència impossible d’omplir.

Adéu, avi Santiago! Adéu, es buelo! Que gaudeixis d’un llarg viatge.

Sergi Borges

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

FESTIVAL PROTESTA 2016, CURTS DE CRÍTICA SOCIAL A VIC

Publicat el 25 d'octubre de 2016 per aniol

He de començar aquest apunt dient que les àvies de Vic són fantàstiques. Vénen veure i a votar tots els curts, es queden a les xerrades, sempre tenen alguna cosa per posar a la taquilla inversa i a més, si et descuides, encara et porten unes galetetes a la sessió matinal. A elles els haurien de dedicar un documental. I una menció d’honor.

Dissabte al matí, plovia i hi feia fred, a Vic – això no és cap novetat- i dins el Cine Nou la cosa no millorava gaire. Es nota que ara està tancat i no hi ha calefacció. Aguantar tota la sessió de 3 hores dels 12 curts finalistes tenia molt de mèrit – els curts s’havien anat passant durant els 11 dies del festival, acompanyats de les xerrades, debats, fòrums i activitats diverses que sempre s’organitzen al voltant d’un tema (que en l’edició d’enguany era Dones Rebels), però el darrer matí i abans de la cerimònia de clausura es feia el passi dels 12 finalistes tots seguits (en dos blocs, de fet) per donar una darrer oportunitat de veure’ls i votar-los al Cine Nou. Com ja he dit, eren les 10 del matí d’un dissabte, plovia i feia fred. En algun moment durant el primer bloc de curts, algú de l’organització va anar a buscar mantes a casa – més concretament, va trucar la seva mare perquè portés mantes de casa. Perquè el Festival Internacional de Cinema de Crítica Social Protesta de Vic és un esdeveniment fet amb un pressupost ínfim i dut a terme per un grup de voluntaris que ho donen tot a canvi de res – bé, potser de maldecaps, nervis i alguna úlcera– durant tot l’any i especialment els 11 dies que dura el Festival en sí. És un festival que surt de la convicció que cal fer alguna cosa per canviar el món, que no n’hi ha prou de despotricar des del bar i esperar que el panorama polític canviï, que tots podem aportar el nostre granet de sorra. La idea del Protesta és fer arribar un missatge al màxim de gent possible (perquè com diu l’Àngel Amargant, una de les ànimes del festival: “Si només arribem als 4 motivats de sempre, no fem res”). I aquest any, en la seva 4a edició, gairebé 2000 persones han passat pels espais Protesta repartits per Vic (la Jazz Cava, el Casino, l’ETC, el Cinema Nou, la Biblioteca, la Nyàmera, l’Escola d’Arts, el Fòrum de debats….). De mica en mica s’omple la pica.

Des dels seus inicis el festival ha anat creixent i canviant; en aquesta edició, per primer cop s’han projectat llargmetratges– l’estrena de Jo, Daniel Blake, la darrera pel·lícula de Ken Loach i Palma d’Or a Cannes, en exclusiva per a Catalunya i tot l’estat espanyol, va superar totes les expectatives de l’organització i molta gent es va haver de quedar fora del cinema (els del bar de davant estaven encantats). Al Nou també es va projectar el documental Hija de la Laguna i tots els curts seleccionats fora de concurs (es van projectar un total de 6 llargs i 41 curts – seleccionats d’entre els gairebé 800 curts rebuts de tot el món). També ho va petar la xerrada sobre feminisme amb la Natza Farré i el David Fernández al Fòrum o la conferència sobre dones i processos de pau, entre d’altres; 11 dies donen molt de sí.




Com ja he dit, el Protesta és un festival modest, fet amb il·lusió per voluntaris que han picat pedra des dels seus inicis i aquest any l’organització ha començat a veure reconeguts els seus esforços. La cerimònia de clausura va tenir lloc, per primer cop, a l’Atlàntida – a la sala mitjana i amb actuacions de luxe – La Lu Rois, la Marga Mbande i els Funkystep & The Sey Sisters van posar la nota musical i la Txe Arana ens va llegir el colpidor monòleg La puta al Manicomi de Dario Fo. Mentre dins el teatre s’afinaven els darrers preparatius de la cerimònia – sota la batuta de la Marta Huguet- el jurat es reunia per debatre el veredicte final i triar el millor curt documental i el millor curt de ficció (el premi del públic ja estava recomptat). El jurat d’aquesta edició estava format pel Quim Crusellas, realitzador audiovisual i director de Les Nits de Cinema Oriental, la Clara Roquet, directora i guionista de cinema (10.000km), el Marc Martínez, actor i director de teatre, la Natza Farré, guionista i periodista, el Jordi Borràs, il·lustrador i fotoperiodista i la Txell Bregulat, directora de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya. I d’aquell dinar de germanor en van sortir dos guanyadors: Preferentes, de Nacho Recio, en categoria ficció i Diary of Hunger, de Mireia Pujol, com a documental. Justament el director i la productora de Preferentes havien vingut expressament des de Màlaga (el primer cop que el Protesta tenia finalistes de fora a la gala final, perquè també havien vingut des de Madrid els de La Noche de Todos los Santos, per exemple) i van poder recollir el premi personalment, totalment aclaparats. El premi del públic va anar per Primavera rosa en el Kremlin, de Mario de la Torre. I la menció especial de l’organització va ser per Zero M2, del francès Matthieu Landour. O sigui que l’estafa bancària, els immigrants a la tanca de Melilla, la lluita del col·lectiu LGTBI a Rússia i l’habitatge digne, quatre temes de rabiosa actualitat. Esmentar que els dos guanyadors i el premi del públic reben una dotació econòmica (1000€ per docu i ficció i 500€ el del públic) però es comprometen a donar el 25% del premi a l’associació sense ànim de lucre que vulguin.

L’any que ve serà el 5é aniversari d’aquest petit festival que és el viu exemple d’allò que vol transmetre, que amb esforç i voluntat es poden aconseguir coses.

No deixeu de protestar!

FESTIVAL PROTESTA, PÀGINA OFICIAL

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sabors de la Catalunya Nord

Publicat el 8 d'abril de 2016 per aniol

L’any 1963 Salvador Dalí va decidir que l’estació de Perpinyà era el centre còsmic de l’univers, perquè segons ell assegut en un dels seus bancs havia experimentat un èxtasi cosmogònic durant el qual havia tingut una visió exacta de la constitució de l’univers. En honor a això li va dedicar la seva pintura La Gare de Perpignan, que es troba al Museu Ludwig de Colònia. Jo em vaig plantar al Centre del Món – els perpinyanesos no podien deixar passar una oportunitat de màrqueting com aquesta i així han batejat l’estació – un diumenge 3 d’abril de 2016 després d’un viatge d’hora i quaranta minuts des de Sants Estació – un lloc amb ben poca capacitat d’inspiració- amb un esperit menys al·legòric i més terrenal: el meu objectiu era assistir a la 8a edició de Le Palais Gourmand, l’aparador gastronòmic més important per als cuiners i productors de la Catalunya Nord. Així doncs, per un dia, la ciutat sí es va convertir en el centre de l’univers, com a mínim el gastronòmic, i vaig tenir el privilegi de tastar com potser una part d’aquesta inspiració daliniana s’ha encomanat als millors xefs. Aquí es feia més evident que mai que la cuina és un art.

Christophe Comes de La Galinette, Perpinyà, Gaspacho de remolatxa Crapaudine amb escuma i caviar d'arengada fumat
Christophe Comes de La Galinette, Perpinyà, Gaspacho de remolatxa Crapaudine amb escuma i caviar d’arengada fumat
Xef Hervé Montoyo de Le Chat qui Rit, Reynes i ajudants
Xef Hervé Montoyo de Le Chat qui Rit, Reynes i ajudants
Esqueixada de morue au yuzu, Michael Matéo, Double Y, Perpinyà

Esdeveniment únic a Europa, Le Palais Gourmand és una mostra de les magnífiques receptes dels xefs de Les Toques Blanches du Rousillon, una associació creada el 2003 amb l’objectiu de dinamitzar el llegat culinari del la regió, encoratjar futures generacions de cuiners i transmetre el coneixement de la riquesa dels productes de la terra. Aplega una quarantena dels millors xefs de la Catalunya francesa sota l’aval de Jean Plozennec.

Entremets Macao, Benjamin Bakir, Le Galie, Prades
Entremets Macao, Benjamin Bakir, Le Galie, Prades
Caneló de cèrvol salvatge perfumat amb tòfona del xef François Will de La Chaumière, Font-Romeu-Odeillo-Via
Caneló de cèrvol salvatge perfumat amb tòfona del xef François Will de La Chaumière, Font-Romeu-Odeillo-Via
Gaspacho de betterave Crapaudine, écume et caviar de hareng saur, Christophe Comes, La Galinette Perpinyà
Gaspacho de betterave Crapaudine, écume et caviar de hareng saur, Christophe Comes, La Galinette Perpinyà

Dins el Palau d’Exposicions de Perpinyà m’hi esperaven més de 50 plats repartits en 52.000 porcions de degustació, cada un d’ells maridats amb un vi. Mala sort que havia dinat de meravella al restaurant del fantàstic l’hotel La Villa Duflot – amb vistes a la piscina rebassant d’alumini-  i no tenia gana. Nota per a edicions posteriors: aquí s’hi ha de venir en dejú.

Cube de saumon mariné aux herbes, écrasé de pommes de trerre Béa du Rousillon, parfumé a l'ail cremat et huile d'olive du Moulin de Millas, rest La Caravelle, Perpignan
Cube de saumon mariné aux herbes, écrasé de pommes de trerre Béa du Rousillon, parfumé a l’ail cremat et huile d’olive du Moulin de Millas, rest La Caravelle, Perpignan
Coca catalana, foie gras, crema lleugera a l'oli d'oliva de la Baillaury, xef Denis Visellach, rest Bellavista de Prats-de-Mollo
Coca catalana, foie gras, crema lleugera a l’oli d’oliva de la Baillaury, xef Denis Visellach, rest Bellavista de Prats-de-Mollo

Però tot i així era impossible no animar-se a tastar aquelles delícies – repartides en 4 categories: entrant, peix, carn i postres. Meravelles com la coca catalana amb foie gras i una crema lleugera a l’oli d’oliva de Baillaury del xef Dennis Visellach del restaurant Bellavista de Prats de Molló, un exquisit caneló de cérvol salvatge perfumat amb tòfona de François Will del restaurant La Chaumière a Font Romeu o la truita de mar al safrà català d’Hervé Montoyo de Le Chat qui Rit, a Reyes.

No hi podien faltar els representants locals del mateix Perpinyà. Gràcies a això vam poder tastar l’esqueixada de bacallà de Michael Máteo, del Double Y mentre que Christophe Comes de La Galinette ens delia amb un gaspatxo de remolatxa amb caviar.

I per acabar, les postres: La xocolata era la reina a l’espai d’Oliver Bajard de l’Ecole Internationale de Pâtisserie de Perpinyà o al de Thibaut Lesage, de la Bartabelle, a Argèles-sur-mer, que ens oferia la seva peculiar “Chocolat Bartaxcentrique” fumada – peculiar i que potser entraria dins la categoria de sabor adquirit, d’aquells que necessites acostumar-t’hi. I també vam poder tastar els originals macarons de sabors rossellonesos de Fréderic Torrès de Prada, amb coscoll o mel i mató.

Embotits de la Maison Xifre
Embotits de la Maison Xifre
Fromagers Fermiers des Terroirs Catalans
Fromagers Fermiers des Terroirs Catalans

Pa del syndicat des Boulangers des Pyrénées-Orientales et les élèves du lycée hôtelier Christian Bourquin d'Argelè-sur-Mer et du CFA Sud Formation, Perpignan

Com ja he esmentat, la fira no se centra tan sols en el lluïment dels xefs, els productors i artesans dels Pirineus Orientals també havien posat els seus estands per enlluernar-nos amb el millor pa – del sindicat de forners dels Pirineus Orientals i els alumnes de l’escola d’hosteleria de Christian Bourqin-, els embotits de la Maison Xifre de Sahorre, la mel del sindicat apícola del Rosselló i els formatges d’ovella, vaca i cabra dels Fromagers Fermiers de Terroirs Catalans – maridats amb un Chateau de Caladrois-, entre altres.

Les Mini Toques, finalistes del concurs escolar convocat per l'associació Toques Blanches per promoure la cuina entre els joves
Les Mini Toques

Com a curiositat, un dels objectius de Les Toques Blanches du Rousillon és perpetuar la tradició culinària i encoratjar els més joves. Per això organitza l’original concurs Minis Toques entre els alumnes de primària que es queden a dinar als menjadors escolars, als quals es repta a elaborar una recepta a base de verdura fresca. I als finalistes se’ls ofereix l’oportunitat de presentar la seva recepta al Palais. Aquest any era l’Arc-en-ciel des saveurs.

També hi presentaven plat Michel Védrines, el xef de La Villa Duflot, on havia tingut el plaer de dinar i Masashi Iijima, el xef de Le 5ème Péché de Cotlliure, on vaig tenir el PRIVILEGI en majúscules de dinar l’endemà.

Déclinaison de Tapas du Pays Catalan, Michel Védrines, Villa Duflot
Déclinaison de Tapas du Pays Catalan, Michel Védrines, Villa Duflot
Bouillinade de Lotte au Sagi
Bouillinade de Lotte au Sagi, Villa Duflot
Sashimi de noix de St Jacques marines à la minute avec vinaigrette à l'orientale (vinaigre de riz, soja, gingembre), champignons enoki travaillé à l'huile de sésame, brocolis sauvage et espuma figues de barbarie
Sashimi de noix de St Jacques marines à la minute avec vinaigrette à l’orientale (vinaigre de riz, soja, gingembre), champignons enoki travaillé à l’huile de sésame, brocolis sauvage et espuma figues de barbarie, Le 5ème Péche
Masashi Iijima a la porta de Le 5ème Péché
Masashi Iijima a la porta de Le 5ème Péché

En resum, un plaer total per als sentits i molt recomanable per als amants del bon menjar. L’entrada a l’edició d’aquest any valia 55€ per persona – per un buffet lliure dels millors plats i els millors vins no és gens desorbitat. I un grandíssim detall de l’organització era el subministrament inacabable d’ampolles d’aigua – amb gas i sense damunt les taules repartides pel pavelló. Una cosa que s’agraïa immensament. L’altre detall era que amb l’entrada et subministraven una bosseta amb coberts metàl·lics i una copa de vidre (òbviament!!!) i bona part de les porcions es presentaven en recipients de vidre o ceràmica – fora plàstics!!! Un gran aplaudiment!!!!

La nena del pou

Publicat dins de General i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Que la força de la nostàlgia ens abandoni, si us plau

Publicat el 2 de març de 2016 per aniol

Digueu-me rareta –cosa que sincerament me la rebufa-, però mai no he aconseguit d’identificar-me amb aquesta dèria de la gent pels exercicis nostàlgics estil “Yo fui a EGB”. Quina mania a recordar els anys 80 – per a mi una de les dècades més “horteres” de la història estètica. Ni els trobo a faltar ni en comparteixo aquesta mena d’enyor que sembla contagiar tothom al meu voltant. Dit això, entenc que sóc un cas apart i veig que d’aquesta venada se’n pot treure molt de profit. I és relativament fàcil d’explotar. I d’això se n’ha adonat la gent amb visió de negoci, és clar.

Aha

En el meu cas parlo dels 80 perquè és la dècada que em toca patir a mi. Els qui amb més de 40 anys no entrem en aquest joc ens toca empassar-nos amb patates que a cada festa, trobada o reunió social amb gent de la nostra generació ens torturin amb les mateixes cançons suades de qualsevol grup literalment merdós – admetem-ho d’un cop- amb arranjament passat de sintetitzador que sonaven quan érem pre/adolescents. Llavors tenia un passi que no tinguéssim cultura ni criteri musical, però ara ja no, senyors. A la quarantena no serà senzillament una evasió mental per ignorar durant uns segons l’inexorable pas del temps? Si no, no ho entenc. Imagineu-vos que si ja ni tan sols m’agradava aquest tipus de música pop ronya al seu dia, ara que sona, passada no, passadíssima, m’ataca directament els sentits (també hi havia bons grups que van passar pels 80, però no sé per què la gent tendeix a recordar els one hit wonders més infames). I tampoc ens escapem que ens refreguin per la cara objectes ja emblemàtics, programes i sèries de televisió –majoritàriament infumables-, pel·lícules o les típiques parrafades que algú fa córrer de tant en tant sobre com la nostra infància era “més autèntica” perquè no teníem una sèrie d’innovacions tecnològiques sense les quals precisament els qui prediquen això no saben viure (i són els primers que endollen el seu fill a fer trencaclosques a la tablet o a l’iPhone).

back-to-the-future

La nostàlgia, doncs, és una eina poderosa per explotar. I això, sospito, ho saben molt bé els executius cinematogràfics darrera de l’última versió de la saga galàctica per excel·lència. Fa tota la fila que un bon dia es van reunir i van dir: “Què podem posar a una peli Star Wars perquè els fans orgasmin recordant temps millors i no se n’adonin que això no és més que una gran campanya de marxandatge per vendre joguines, tasses, disfresses, legos i el que calgui?” I van fer una llista: “Ha de sortir el Falcó, check; ha de sortir una taverna plena de criatures estrambòtiques, check; ha de sortir un planeta nevat i un planeta desert, check; ha de sortir un robot graciós, check, hem de posar una referència a Darth Vader – moment mano incorrupta de Santa Teresa, segurament el més ridícul de tota la pel·lícula-, check…

Darth

I així van anar omplint una llista amb tots els elements que van creure necessaris per crear un llargmetratge que no és més que una explotació de la “força”, en aquest cas la de la nostàlgia de tota una generació. Una generació que s’asseurà al cinema (amb els seus fills, en molts casos) i recordarà que “meravellosa” va ser la seva infància rebobinant cintes de cassette amb un boli bic mentre berenava pa amb Nocilla. I després correrà a gastar-se el sou en tasses, legos o el que sigui perquè com deia Jorge Manrique a las Coplas por la muerte de su padre Don Rodrigo: “A nuestro parecer, cualquier tiempo pasado fue mejor”.

Jo us els regalo, el cassette, la BH, els Madelman, la Bola de Cristal, les avionetes llençant pilotes de Nivea a la platja, els Juegos Reunidos… l’exercici complet de nostàlgia. És tot vostre. No el vull, no m’interessa. I sobre tot, sobre tot – aquesta sé que és una petició impossible – deixeu de torturar-me amb la música pop dels vuitanta a cada puto sopar. Que som al 2016!

La nena del pou

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Cócs de sagí

Publicat el 30 de gener de 2016 per aniol

 

Avui és dissabte i he decidit fer cócs. Els he hagut de fer, no tinc altre remei. Si estigués a Gandesa la cosa seria tan fàcil com anar al Forn del Castell i comprar-ne – i compraria la caixa de quilo de cócs de sagí, d’aiguardent i casquetes de cabell d’àngel-, però aquí a Barcelona i des de la distància això és impossible a dia d’avui, ja que encara no s’han inventat els aparells de teletransport. Per sort, però, corre per casa el magnífic llibre Els cócs a la Terra Alta de la Loreto Meix – relació de parentiu a consultar amb la meva mare, que és la que domina els temes de família.

IMG_0076

El de la Loreto no és un simple recull de receptes (n’ha detallades una cinquantena entre les quals hi trobem cócs, bunyols, ametllats, borraines, casquetes, mostatxons, orelletes, rosquilles, tortades, etc…); l’autora també aprofita per fer-nos cinc cèntims de la història, l’etimologia i els orígens de la gran varietat de dolços que trobem a la comarca, poble per poble – cada poble en té les seves variants, ja pot ser en tècnica o en ingredients.

I què són els cócs? Per a aquells no versats en la matèria i per a aquells que no passeu mai lo riu us en citaré la descripció del pròleg: “Els cócs són els dolços tradicionals que s’han elaborat des de fa segles a la Terra Alta amb la base de farina, oli, mel, ametlla i ous. De vegades s’hi afegeixen altres productes, com ara una mica de mistela o aiguardent, llimona o alguna espècie aromatitzant com el celiandre o la matafaluga”.

El seu origen cal buscar-lo en la influència de tots els pobladors que han passat per la Terra Alta: romans, musulmans i els nous pobladors vinguts dels Pirineus després de la reconquesta i en molts casos les receptes s’han anat passant de generació en generació – com totes les receptes casolanes d’aquest món.

IMG_0077

I havent explicat això, us explico com he fet els meus cócs. Els ingredients són ben senzills: sucre, sagí (conegut en català estàndard com a llard de porc – aquella massa blanca greixosa que molta gent no fa servir mai perquè bàsicament no sap què fer-ne), rovells d’ou, farina i pela de llimona ratllada en la següent proporció: 100 gram de sucre i llard i 200 grams de farina per cada rovell.

A partir d’aquí pastem per parts – jo, tramposa de mena, faig servir la Thermomix (perquè sí i perquè puc). Primer he barrejat el sagí amb el sucre. Després hi he afegit el rovell i la pela de llimona i finalment he anat agregant la farina. M’ha quedat una pasta tova que he posat sobre una superfície enfarinada per acabar-la de treballar. Després l’he aplanada amb un corró per deixar-la amb un gruix a ull (un centímetre diu la recepta) i he anat tallat cercles amb un got – no tinc talladors de galeta amb formes i per tant faig servir un got.

IMG_0083 IMG_0084

La recepta no especifica temps ni temperatura de forn, tan sols que quedin daurats. Els he posat 15 min a 150ºC.  Abans, però, els he pintat amb la clara batuda i els he esquitxat amb sucre.

IMG_0089-001

Com deia la meva iaia: “A nadie le amarga un dulce”.

Segons el llibre, aquesta recepta concreta de cócs de Sagí és la de Corbera d’Ebre.

Els cócs a la Terra Alta, Loreto Meix i Boira, 2003, Cossetània Edicions.

La nena del pou

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les figueres de moro del parc del Guinardó

Publicat el 18 de gener de 2016 per aniol

Les figueres de moro del parc del Guinardó estan totes putrefactes, totes. No en queda ni una de sana. Fa certa angúnia i tot anar a passejar pel parc. Pels que no hi esteu familiaritzats, el del Guinardó és un dels Tres Turons boscosos de Barcelona. Cobreix una superfície de 15,89 hectàrees amb dues zones diferenciades: una de més urbana al voltant de la plaça del Nen de la Rutlla – altrament anomenada el nen de l’aro, que déu el seu nom a la famosa escultura noucentista de Joaquim Ros i Bufarull que la presideix-, i una zona més boscosa, frondosa i més salvatge que forma l’anomenat parc històric, projectat pels paisatgistes Jean Claud Nicolas Forestier i Nicolau Rubió i Tudorí, amb camins i dreceres que s’enfilen amunt i baixen cap al Carmel per l’altra banda. El parc està coronat per un carrer amb un grup de cases –algunes força rònegues- just al peu del Turó de la Rovira, on es conserven les restes de l’antic barri dels canons, que va créixer aprofitant la infraestructura de la bateria antiaèria instal·lada l’any 37 per protegir Barcelona de l’aviació feixista.

DSC_0225

 

Des que jo recordo el turó ha estat un punt de trobada de joves dels barris dels voltants. Es molt típic veure-hi grups d’adolescents repartits entre les restes de les cases, asseguts damunt les velles rajoles que un temps enrere, i no pas gaire remot -les barraques van ser víctimes de la renovació pre-olímpica de Barcelona-, foren el terra del menjador o de l’habitació d’una família de veïns.

DSC_0217

El 2006 el Museu d’Història de Barcelona va decidir museïtzar mínimament l’espai – ara fins i tot hi ha lavabos- i s’ha posat de moda pujar-hi, fins al punt que alguns dies sembla la Rambla, amb grups de ciutadans i turistes barrejats entre els adolescents, que no renuncien al seu espai privilegiat d’aquest gran balcó amb una vista de 3600 de la ciutat, Collserola i el litoral. De fet és un punt magnífic per gaudir d’una sortida o una posta de sol. També hi ajuden els ascensor funiculars que hi ha al carrer Telègraf des del 2011.

Però jo venia a parlar de les figueres de moro, una de les imatges característiques del parc i, sobre tot, al tram de camí que s’enfila cap als antiaeris i per on ara puja tothom. El seu estat és deplorable i llastimós, i gairebé a tocar del cim hi ha un punt en què el camí passa entre un bosquet de plantes pútrides, mig seques, mig desfetes i mig cobertes per una mena de fong blanc llefiscós – algunes fins i tot semblen escultures. No sé què els ha passat i no sé si Parcs i Jardins podria haver fet res per evitar-ho, perquè una cosa és tenir un parc boscós i semi-salvatge i l’altra és donar una imatge d’abandó suburbial. Tampoc sé si hi ha algun pla per salvar-les o treure-les. Només sé que tal com estan ara mateix fan angúnia. I una mica de llàstima.

DSC_0177 DSC_0188 DSC_0148

DSC_0155Esperem que les boniques i acolorides lobèlies laxiflora que també formen part de la vegetació del parc no acabin com les dissortades figueres de moro.

La nena del pou

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Recordant la sèrie Roma

No fa gaire vaig visitar Nîmes, amb un patrimoni arquitectònic romà impressionant. A Les Arènes el guia ens va explicar una mica la història de Nemausa i com els habitants originals de la ciutat, els volques, es van annexionar voluntàriament a l’imperi romà i fins i tot van ajudar Cèsar en la seva campanya de conquesta de la Gàl·lia, a canvi d’esdevenir una colònia de ple dret. Cèsar va ser assassinat l’any 44aC abans de poder oficialitzar aquest títol i els nemausencs es van aliar llavors amb Octavià – el futur emperador August- en la guerra civil contra Marc Antoni i Cleòpatra, guerra que com ja sabeu va acabar de forma nefasta per a la parella.

No vaig poder evitar recordar la sèrie Roma de l’HBO. Si l’heu vista ja sabeu perquè: La trama s’emmarcava justament en aquest període històric de la transició romana de república a imperi. La sèrie tan sols va durar 2 temporades i l’HBO la va cancel·lar per un problema de pressupost – el projecte més ambiciós del canal nord-americà fins al moment sortia molt car de produir (no sé quin pressupost déu tenir Game of Thrones però és evident que tant els fa en aquest cas o que van aprendre dels seus errors). Creada per William J. MacDonald, Bruno Heller i el veterà guionista i director de cine John Milius (entre els seus crèdits com a escriptor es troba la grandiosa Apocalypse Now i com a director Conan el bàrbar) se centrava en dos personatges ficticis, tot i que basats en dos romans esmentats per Cèsar a la seva crònica de la guerra de la Gàl·lia: Titus Pullo i Lucius Vorenus, interpretats per Ray Stevenson (que aviat podrem veure en el paper de Barbanegra a la sèrie Black Sails) i Kevin McKidd (actor escocès ara totalment desaprofitat – a parer meu, és clar- a Anatomia de Grey).

Stevenson i McKidd com a Pullo i Vorenus a la primera temporada de Roma
Stevenson i McKidd com a Pullo i Vorenus a la primera temporada de Roma

Pullo i Vorenus eren dos legionaris -de la Legió XIII- que es veien directament implicats en la història de Cèsar i Marc Antoni (l’actor irlandès Ciarán Hinds – Mance Rayder de Game of Thrones- i l’anglès James Purefoy – que recentment ha protagonitzat la sèrie The Following).

James Purefoy com a Marc Antoni
James Purefoy com a Marc Antoni
James Purfoy com a Marc Antoni i Lyndsey Marshall com a Cleòpatra
James Purfoy com a Marc Antoni i Lyndsey Marshall com a Cleòpatra

Una de les gràcies de la sèrie era que barrejava les trames històriques i polítiques amb elements de la vida quotidiana i familiar a la república romana. No era històricament acurada, és cert, els seus autors reconeixen haver-se pres llicències artístiques – cosa d’altra banda inevitable quan barreges història amb ficció-  però alhora es van esforçar per donar-li un aire d’autenticitat amb els detalls, un treballadíssim vestuari, l’escenografia i l’ambientació – apartant-se de la imatge clàssica de marbre blanc i togues impecablement planxades d’algunes pel·lícules. Ara bé, com el mateix Heller reconeix: “no estàvem fent cap documental”.

Ciaràn Hinds

Ciarán Hinds era Juli Cèsar
Ciarán Hinds era Juli Cèsar

Tenia detalls cruents de sexe i violència que al seu dia van escandalitzar certa gent (la sèrie es va emetre entre els anys 2005 i 2007) però veient coses posteriors de l’HBO – concretament l’esmentada Game of Thrones- aquí encara es van moderar força. Podríem dir que Roma els va servir de laboratori de proves per al que vindria després en nombrosos aspectes.

El vestuari era una meravella. Aquí, l'actriu Kerry Condon com a Octàvia - la germana d'August
El vestuari era una meravella. Aquí, l’actriu Kerry Condon com a Octàvia – la germana d’August
Ian McNiece en el seu paper de pregoner, que informava d'una manera molt teatral els ciutadans de Roma (i els espectadors de retruc) dels esdeveniments
Ian McNiece en el seu paper de pregoner, que informava d’una manera molt teatral els ciutadans de Roma (i els espectadors de retruc) dels esdeveniments

En dues temporades es va guanyar un munt de seguidors –la cancel·lació va trencar molts cors-, va recopilar força d’elogis de la crítica i nombroses nominacions i premis, entre els quals 7 Emmi i 2 nominacions a globus d’or -millor intèrpret femenina per la britànica Polly Walker pel seu paper de manipuladora mare d’Octavià i millor sèrie dramàtica. No va poder ser i els premis aquell any 2006 van anar a parar a Geena Davis i a Lost, respectivament.

Els carrers de Roma
Els carrers de Roma

De fet, l’únic que puc dir-ne realment és que a mi m’encantava. La sèrie, els actors, la trama, l’ambientació… tot plegat. És a la meva llista d’imprescindibles.

L'amistat entre els dos protagonistes principals era l'ànima de Roma
L’amistat entre els dos protagonistes principals era l’ànima de Roma

Us deixo amb els crèdits inicials, amb música de Jeff Beal.

Puella in puteum

 

 

Una diada castellera a Sant Cugat

Un amic fotògraf portuguès va venir fa poc de visita a Barcelona amb la intenció, entre d’altres coses, de fer fotos de castells. Es veu que feia temps que li rondava pel cap de venir amb amics de Portugal però no havien trobat mai el moment de fer-ho. Així que mirant el calendari casteller vaig veure que diumenge 15 a Sant Cugat hi havia diada amb quatre colles, entre elles els Minyons de Terrassa, que, pels que no estigueu familiaritzats amb el tema casteller, ara mateix són tercers del rànquing – els primers són els lagartus (que són els de Vilafranca). Les altres tres colles eren els Castellers de Sant Cugat, evidentment, amb el senyor Romeva fent pinya, els Castellers de Cerdanyola i els Castellers d’Esplugues.

I vet aquí quina casualitat que els locals va fer la millor actuació de la seva història aixecant i descarregant el seu primer 5 de 8 -un castell que es coneix com “la catedral”. I a més, els Minyons de Terrassa van descarregar el 5 de 9 amb folre, els Castellers de Cerdanyola van descarregar un 4 de 7 amb agulla i la putada del dia va ser que els Castellers d’Esplugues van fer llenya descarregant la torre de 7 i una de les noies – justament una que conec- va acabar a l’hospital amb una costella trencada.

Personalment, vaig trobar que el públic era poc participatiu a l’hora de fer pinya però va ser emocionant veure com els membres de les colles s’abraçaven plorant després d’haver descarregat el 5 de 8 i altres castells grossos. Són moltes hores de dedicació i assajos.

Però tot això venia perquè el Vasco, el meu amic portuguès, volia fer fotos. Podeu veure el reportatge que va fer sobre el tema aquí. https://vasco.exposure.co/castellers-de-sant-cugat 

Afegeixo l’enllaç al meu reportatge sobre el dia que vaig fer per a Qtravel:

http://www.qtravel.es/reportajes/escapadas/una-jornada-de-castellers-en-sant-cugat-del-valles/

La nena del pou

Publicat dins de General i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Progènie X, o el Dia de la Cigala

No es pot negar que alguns dels fenomens que es produeixen en aquest planeta són certament fascinants – i per sort, sovint passen ben lluny de casa nostra. Avui vull parlar d’un d’aquest fenomens naturals que ens encanta veure per la tele asseguts al nostre sofà i amb la tranquil·litat de pensar que mai ens passarà a nosaltres. A no ser que ens mudem a Washington DC, centre de poder del món mundial, o algunes altres zones de l’Est dels EUA. L’esdeveniment en qüestió es produeix cada 17 anys –a Washington el darrer cop va ser el 2004 i el proper s’espera per al 2021 i jo us aviso amb temps perquè, si algú vol anar a veure-ho es vagi preparant.

Es tracta de l’emergència de sota terra de la “cigala periòdica” (Magicicada septendecim), més concretament la Brood X (Progènie X) o Great Eastern Brood, la variant més concentrada i nombrosa de les 15 existents i conegudes (cada progènie té un número diferent segons dates i lloc d’emergència, per exemple hi ha una Brood V que hauria d’emergir la primavera de 2016 a la zona d’Oklahoma i voltants –per si no teniu paciència- però la X, la de Washington DC, és la més massiva i per mi, la que té més gràcia).

BS SUNSTOCK CICADA B FERRON

I què coi és una periodical cicada? La també anomenada cigala del faraó o llagosta dels 17 anys, és un insecte natiu de Nord Amèrica, d’uns 3 cm de llargada, carcassa negra, ales translúcides, ulls vermells i unes venes de color taronja, que es distingeix per una particularitat: cada disset anys emergeix de manera sincronitzada amb tots els membres de la seva progènie de sota terra –  parlem de milers de milions de bitxos- per aparellar-se i pondre els ous als arbres abans de morir a les poques setmanes. Les larves que surten d’aquests ous s’amaguen ràpidament sota terra a esperar el seu torn durant 17 anys – tota aquesta parafernàlia no és altra cosa que un estratagema per sobreviure als predadors, bàsicament.

cicadfas

A mi em fa certa gràcia pensar que això ocorri en una ciutat com Washington, que la capital del món quedi durant unes setmanes inundada pel so eixordador de milers de milions de cigales gratant les seves potes per atraure les femelles. La darrera emergència de la Brood X es va produir el 2004 i els científics ja havien calculat amb antelació que seria la generació més nombrosa de la història – la manifestació més massiva mai duta terme a la capital americana, la marxa del trilió de llagostes.

cicada-brood-could-be-big-in-2013_65791_600x450

Evidentment es van prendre precaucions: es van donar instruccions a les escoles per evitar que els nens agafessin atacs de pànic (els nens, sí, ja); es van posposar o traslladar a pavellons coberts tots els esdeveniments a l’aire lliure, ja fossin públics -com partits de futbol o beisbol- o privats -com casaments (us imagineu una núvia coberta de petits monstres negres d’ulls vermells? O les seves dames d’honor vestides de rosa xiclet?).

Cicadas Emerge in Eastern USA

Però per sort per als ciutadans de Washington la cosa dura poc i a mitjan juny de 2004 les femelles havien post els ous als arbres, els mascles havien mort i la seva descendència s’endinsava a les entranyes de la terra per desaparèixer una bona temporada. Allà es troben ara mateix, uns 60cm avall, tot esperant que un bonic vespre de primavera de l’any 2021 la temperatura del sòl superi els 17.89ºC per sortir a lligar.

De fet, són animals totalment inofensius – ni piquen ni mosseguen (a no ser que les agafis per emprenyar-les, és clar) i s’alimenten de saba vegetal. No són verinoses ni transmeten malalties i tampoc fan malbé els arbres i les plantes madures. Potser putegen una mica els esquirols però al mateix temps fan molts feliços un munt d’ocells que es posen les botes. I una munió de frikis amants dels insectes.

Com és força lògic, els primers colons que van observar el fenomen el van considerar una senyal de Déu, del tipus plaga bíblica (justament són llagostes i a sobre d’aspecte diabòlic). I evidentment van fascinar els naturalistes, com el suec Pehr Kalm, que va ser testimoni de l’emergència de 1749 a Pennsilvània i va recopilar documents que registraven el fenomen el 1715 i el 1732 arribant a la conclusió de la seva periodicitat de 17 anys en una tesi presentada al seu país natal. Inspirat en aquest treball, Carl Linnaeus va batejar l’insecte com a Cicada septendecim a la desena edició del seu Systema Naturae, el 1758. Un esdeveniment així no deixa ningú indiferent, ni que sigui per angúnia. Quan es va produir l’emergència de 2004, hi havia 3.600 pàgines web amb receptes de cigales (els de la OMS devien estar encantats). I com a dada curiosa destacarem que l’eixam de 1970 va quedar immortalitzat a la cançó The Day of the Locust de Bob Dylan.

Si no voleu esperar fins el 2021 per veure l’espectacle (segur que us n’esteu tots morint de ganes!), podeu consultar el calendari d’emergències a la pàgina www.cicadamania.com/where.html

En podeu sentir el so també, a www.cicadamania.com/audio/

O directament podeu escoltar Bob Dylan…

http://videos.sapo.pt/2GntSr2rbWHU3Gg0DLdK

https://play.spotify.com/track/5xStgjsb9BdVCHVTAHKwYs

La nena del pou

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dubai, un miratge irreal al mig del desert

Dubai no seria mai un dels meus destins turístics o viatgers a triar ni de conya. De fet, per mi, representa tot allò que no hauria de ser: ostentació, malbaratament de recursos, explotació de mà d’obra immigrant i tot el que vulguis i per més inri sota una monarquia absolutista que viola els drets humans dia sí i dia també. Però recentment em vaig trobar fent una escala aèria diürna de 5 hores a l’aeroport de Dubai i amb els meus companys de viatge vam decidir aprofitar l’ocasió per anar a veure l’edifici més alt del món, el Burj Khalifa. I així doncs, vam sortir de l’aeroport poc abans de les 8 del matí i vam agafar el metro, que anava ple de treballadors immigrants (150.000 treballadors, majoritàriament del Pakistan, l’Índia, Bangladesh i Xina viuen en condicions precàries a Sonapur, un camp als afores de la ciutat) per endinsar-nos en un paisatge irreal de gratacels i grues i més grues, un món artificial, i buit, enmig del no res, una gran bombolla immobiliària que no s’atura, com un monstre, en el qual molts dels residents de Sonapur hi treballen 14 hores diàries a temperatures que poden arribar als 50oC.

20151017_081936L’interior del metro
Durga Puja (11)La vista des del darrer vagó del metro

De la parada de metro vam sortir a un passadís quilomètric ben protegit de l’exterior –que és senzillament un immens solar en construcció amb avingudes de sis carrils sense trànsit, com si hi hagués hagut un cataclisme-, a resguard de la temperatura real i del món real, que ens va dur directament a l’interior del Dubai Mall, el centre comercial més gran del món, del qual ens va costar horrors sortir, directament. Era com un malson – on és la porta???? Vam haver de baixar dues o tres plantes fins que finalment vam poder sortir a l’exterior, a una plaça amb fonts i un gran estany artificial.

A l'exterior del passadís tan sols es veuen obres
A l’exterior del passadís tan sols es veuen obres
Durga Puja (21) Durga Puja (18)
Finalment arribem a l'extrem del passadís, per entrar al macro centre comercial inacabable
Finalment arribem a l’extrem del passadís, per entrar al macro centre comercial inacabable

Eren les 9 del matí i la calor era terrorífica; després de passar hores refrigerats en avions, aeroports i interiors va ser com un cop de realitat: som al mig del desert. Tot i que no ho diries mai, amb tanta aigua i tant de luxe. Davant nostre s’alçaven els 830m del Burj Khalifa, il·luminat per la llum del sol sota el cel blau immaculat i verge de núvols. A mi em presentava un dilema: com a amant de l’arquitectura contemporània no podia evitar admirar aquesta meravella… com a persona conscienciada no podia deixar de pensar que tot això no hauria d’existir. On s’és vist tanta ostentació? Una pista d’esquí al mig del desert? Un aquari gegant? Llacs i fonts? Mil milions de gratacels buits a mig construir? I aquell centre comercial, aquell temple al consumisme, fantasmagòric i desèrtic a aquelles hores del matí per a major efecte? Érem a Matrix, literalment.  I més tenint en compte què s’amaga darrere d’aquesta façana de luxe.

El Burj Khalifa, literalment "la torre del Califa", disseny d'Skidmore, Owings and Merrill (SOM)
El Burj Khalifa, literalment “la torre del Califa”, disseny d’Skidmore, Owings and Merrill (SOM)

Vam tenir temps just de passejar-nos mitja horeta per la plaça fent algunes fotos i tornar cap a l’aeroport travessant el Dubai Mall i el llarguíssim passadís cap al metro. En poques hores seríem a Kolkata, Índia, més contrast amb aquella opulència impossible.

Durga Puja (43)
Miris on miris hi veus grues
Miris on miris hi veus grues

La nena del pou

 

 

 

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

Durga Puja a Kolkata, de deesses i de dones

Publicat el 28 d'octubre de 2015 per aniol

OLYMPUS DIGITAL CAMERATots els països i totes les cultures presenten les seves contradiccions, potser aquesta és la gràcia del ser humà i de les seves comunitats i pobles, l’eterna contradicció. Evidentment, l’Índia no se n’escapa i recentment he tingut l’ocasió de viure una d’aquestes grans antítesis. Abans de començar, us he de fer cinc cèntims sobre l’origen de la festivitat religiosa més important de Bengala Occidental: el Durga Puja. La història comença en el terreny de la mitologia hindú – un dels panteons més complexos i complicats del planeta. Temps era temps, els dimonis campaven al seu aire per la Terra i els déus, desesperats van decidir demanar ajuda. A qui? A una deessa –no deixa de ser curiós que haguessin de recórrer a una dona: Durga, l’esposa de Shiva. Aquesta va atraure l’atenció dels dimonis –temptant-los amb la seva bellesa- i quan els va tenir tots a l’encalç es va posar furibunda. La seva ira es va manifestar en la forma de Kali, la terrible, una deessa negra vestida amb un collar de caps humans i un cinturó de braços tallats (molt fan!).

kali Durga Puja (114)-001

Una figura de Kali al taller on es preparen per al Diwali, que celebra la victòria de la llum sobre la foscor. Curiosament la llum estaria representada per Kali.

Kali, furibunda, va exterminar els dimonis en un tres i no res. Tan sols en va quedar el seu capità, Mahishasur, transformat en un búfal i que fou vençut per Durga (i els seus deu braços armats). Aquest és, si fa no fa, el mite de la Durga guerra. Però la deessa té una altra vessant, molt diferent: és l’esposa soferta de Shiva, l’alcohòlic impresentable, i mare dels seus quatre fills, Lakshmi, Saraswati, Ganesha i Kartikeya (4 fills en la tradició bengalí, al Sud tan sols en té dos, per exemple). És a dir, per una banda és fúria i feminitat desfermada –representada pels seus cabells deixats anar- i alhora és l’esposa submisa que, durant 10 dies l’any, cap al mes d’octubre, deixa el seu marit a la seva llar de l’Himàlaia i torna a casa a veure la família. I això és el que se celebra durant el Durga Puja, el retorn de la deessa a la llar.

Durga Puja (239)-001 Durga Puja (263)-001

Per al Durga Puja, a tot Bengala però sobre tot a Kolkata es construeixen els anomenats pandals – unes espectaculars estructures gegants de diferents temàtiques que acullen els altars on s’exposa la pratima, la imatge de Durga matant el dimoni búfal acompanyada dels fills i alguna altra figura secundària. Durant deu dies – per honorar les deu manifestacions de la deessa, cada una amb el seu nom i història – els calcutencs visiten aquests pandals (a la vora de 5000 tan sols a la ciutat) després de purificar-se al Hoogly (una branca del Ganges) amb la cerimònia del kola bou snan, en què s’honora la dona de Ganesha –que és l’arbre de la banana.

Durga Puja (294)-001 Durga Puja (352)-001

L’arbre de la banana, un dels elements del ritual de purificació

A l’interior d’aquests muntatges impressionants que són els pandals els devots presenten ofrenes diverses a Ma Durga. El darrer dia del festival, aquestes pratimes es duen en processó fins al riu i es llencen a l’aigua. La deessa, feta amb el fang del riu, torna al riu. S’acaba el cicle fins l’any vinent. I el més al·lucinant de tot és que al moment de llençar-la al riu perd tota la divinitat i tot el sentit i es converteix en un objecte sense valor que es pot llençar. Ja no és res. S’ha acabat el ritual. La corrua de grups que van baixant al moll amb la seva pratima és interminable i no para fins a altes hores de la matinada; una grua les va traient de l’aigua per apilar-les formant un munt d’escombraries. Em va quedar gravada la imatge d’un home arrossegant una de les Durga per terra agafada per un peu i arrencant-li la roba sense miraments abans de llençar-la a la pila de residus. Ja no era res. No feia ni mitja hora que havíem vist dones plorant davant la deessa pels carrers.

Durga Puja (770)-001

Preparant la figura per dur-la cap al riu

La contradicció que vull esmentar té a veure amb la deessa i les dones. I justament el missatge reivindicatiu d’un dels pandals que vam visitar, el de l’associació Behala Friends, se centrava en això. Havien muntat una gàbia gegant que representava l’Índia com una presó per a les dones. Aquesta associació havia volgut criticar aquest fet tant evident i tan greu: per una banda es venera la deessa i la feminitat i per l’altra les dones terrenals -esposes, mares, filles, germanes-, són tractades com l’ídol un cop dessacralitzat fora de l’aigua; és a dir, no són res. Com la Durga submisa que es resigna al seu marit alcohòlic – la religió, com sempre, com a excusa per a la resignació a un matrimoni infeliç o, en el cas de l’índia, arranjat. La deessa ens ha tret les castanyes del foc amb els dimonis però la releguem a un paper de mare i esposa. La deessa que tan sols és digna de reverència durant 10 dies l’any. Curiosament, no hi ha gairebé cap temple permanent dedicat a Durga a l’Índia, tot i que la seva manifestació més terrorífica, Kali, és venerada arreu i concretament, a Kolkata, resideix al temple més sagrat de la ciutat, el de Kalighat. Fins i tot se sospita que és la responsable de l’etimologia del nom de la ciutat, que podria provenir de Kalikkhetrô (কালীক্ষেত্র), que significa “el Camp de Kali”. És a dir que la deessa és prou important com per donar nom a la segona ciutat de l’Índia (Mumbai la va superar en població a mitjans dels 80) i per generar cues inhumanes als carrerons que envolten el seu temple però en la seva manifestació més iracunda i violenta. La deessa mare, la dona, la que torna a cada per veure la família, la més real, aquesta tan sols es mereix una setmana d’atenció. I mentrestant, a la Índia mundana els abusos a les dones se succeeixen d’una manera alarmant. Per sort, algunes veus s’alcen per reivindicar aquesta contradicció.

behala-friends-2015-12 behala-friends-2015-3 behala-friends-2015-2

Acabo l’apunt amb les fotos de la pratima i l’interior del pandal reivindicatiu de Behala Friends per al Durga Puja 2015. No era l’únic. Kolkata és coneguda pel seu patrimoni literari, artístic i revolucionari (l’anomenen la ciutat de l’energia creativa i furiosa -la fúria ja sabem de qui l’han heretada) i aquí al Durga Puja es combinen els tres aspectes de la ciutat natal de Tagore, bressol de la literatura i el pensament moderns del país, que va ser governada durant dècades pel partit comunista electe i va ser un focus de la lluita per la independència de la índia. Sembla que aquest esperit de lluita encara perdura.

La nena del pou

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Mu, pastures i vaques als Pirineus

Publicat el 13 d'octubre de 2015 per aniol

Aquesta és la història d’uns sanfermines improvisats i insòlits que van tenir lloc al peu del Costabona, un cim del Pirineu gironí, la tarda de dissabte. El J., la T., el M. i jo havíem deixat el cotxe al peu de la pista forestal que va d’Espinavell a Setcases i havíem fet cap a un dels tres refugis lliures que es troben al peu del Costabona. La idea era fer-hi nit i l’endemà fer cim. El primer que vam fer després de deixar les coses al refu va ser organitzar una partida d’abastiment de llenya pels bosquets dels voltants – tot i que és octubre la temperatura baixa força quan surten els estels. Després de fer un primer viatge amb les branques agafades com bonament podia i clavant-me branquillons per tot arreu me’n vaig adonar que al costat de la llar de foc hi havia un sac gros. Vaig pensar que m’aniria força bé per carregar la llenya i me’l vaig endur.

Costabona2

Un dels tres refugis del Costabona i el cim al fons

Al llindar del bosc em vaig trobar amb la T. i totes dues ens en vam adonar que ens seguia una vaca. Mugia i ens seguia. Ens en vam allunyar pensant que defensava algun vedell o alguna cosa i vam enfilar bosc amunt entre els arbres. I la vaca ens seguia. Ja en aquell moment ens va donar una mica de mal rotllo, perquè no és un comportament normal. Allà al bosc ens vam topar amb el J., que havia aplegat un bon feix. I a tots tres ens va semblar que la vaca desistia i marxava. Vam omplir el sac de llenya i jo el vaig agafar. Vam decidir fer una mica de volta per esquivar les vaques en general, que amb els mugits de la primera s’havien alterat una mica i ens feien més cas del que seria normal. En sortir del bosc i endinsar-nos al prat per dirigir-nos cap al refugi va tornar a fer acte d’aparició la primera vaca però ara ja no anava sola. Baixava d’entre els arbres mugint cap a nosaltres i acompanyada d’unes amigues. Vam accelerar el pas. I llavors, totes les altres vaques que estaven escampades pel prat i que ja havien començat a caminar cap a nosaltres van començar a córrer mugint com boges. Les que baixaven del bosc també van començar a córrer. A córrer! Des de dos flancs diferents, i el millor de tot és que me’n vaig adonar que corrien cap a mi. I tot i que el meu inconscient tenia claríssim que les vaques són inofensives tampoc se m’escapava que un ramat sencer al galop podria llençar-me a terra i trepitjar-me –sense ànims de fer mal però una vaca és un bitxo prou gros, i ja no diguem mig centenar. Quan ja les tenia quasi a tocar se’m va il·luminar el cervell: és el puto sac! I el vaig llençar i vaig arrencar a córrer cap al refugi, que es trobava a uns 20 o 30 metres. En arribar a la porta em vaig girar per contemplar com el ramat havia envoltat completament el sac de llenya. Llavors, l’M., que s’havia quedat tallant troncs a la porta i havia contemplat l’escena de lluny hi va caure. – És que és un sac de pinso. Es devien pensar que els duies menjar! -va dir tan tranquil.

La mare que les va parir! – vaig exclamar.

Però la cosa no s’acaba aquí. Perquè als cinc minuts, en adonar-se que allò no era menjar, es van tombar i van venir totes cap al refugi, com a demanar explicacions. I allà s’hi van estar una bona estona, envoltant-nos i avançant a poc a poc (això sí és més típic en vaques i ja m’havia passat en diverses ocasions). No va ajudar que els meus companys es posessin a dinar al sol.

IMG_0034

IMG_0032IMG_0036

Aquesta marró va ser la darrera en marxar. Es veu que ens va agafar afecte perquè va trigar dues hores ben bones en desistir…

IMG_0048

IMG_0049

L’endemà ens vam llevar i vam fer el cim sense problemes – ningú no ens va confondre amb un sac de pinso.

IMG_0120

La nena del pou

Publicat dins de General i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

LIÓ, ENTRE DUES AIGÜES

Publicat el 8 d'octubre de 2015 per aniol

Fa uns mesos vaig tenir l’ocasió de descobrir la ciutat de Lió, convidada per l’agència SNCF Voyages i l’oficina de turisme de la ciutat. També va ser el meu primer viatge en AVE i per sort, a ningú no se li va acudir tallar cap cable de fibra òptica aquell dia. 5 hores de BCN-Sants al centre de Lió, contemplant els camps de colza florescents des de la finestra amb un fil musical que va incloure la banda sonora de the X-Files.  Confesso que no en sabia res, d’aquesta ciutat que s’alça a la confluència del Saona i el Roine, i em va sorprendre molt gratament. És un destí proper i molt recomanable per al típic pont de 3-4 dies.

La Basílica
La Basílica

La nostra primera parada va ser la basílica de Notre-Dame de Fourvière, al capdamunt d’un turó de 300m, allà on s’erigia la vella Lugdunum (la ciutat de la llum) romana. La Basílica és força moderna, construïda entre 1872 i 1896 i té una història particular i miraculosa. El 1634, la pesta va fulminar la meitat de la població i els lionesos, desesperats, van decidir resar-li una novena a la verge. Al novè dia,  l’epidèmia va passar. Com a agraïment, cada 8 de setembre des de llavors, l’alcalde puja a peu al turó amb una ofrena de 3 quilos d’espelmes i una moneda d’or. El 1832 la ciutat va patir una nova epidèmia: còlera. I els lionesos van tornar a provar sort amb la novena. Contra tot raciocini, va tornar a funcionar i en homenatge, la ciutat va erigir una estàtua d’or a la verge. El dia de la seva inauguració estava previst un festival de focs artificials però una tronada va aigualir –literalment- la festa. Llavors, els lionesos van decidir encendre espelmes de manera espontània a les finestres, donant origen a la Fête des Lumières, que se celebra cada 8 de desembre i atrau milers de visitants. Finalment, el 1870 no va ser una epidèmia sinó els prussians els que es van plantar a les portes de la ciutat. I què van fer els lionesos? Novena de torn – a veure, si funciona?-. Doncs, senyors, el novè dia, atenció, els prussians va decidir llençar la tovallola. Tal com ho sentiu. Tres miracles ja es mereixen una basílica i aquí la teniu. Rep 1.5M de visites l’any.

L'amfiteatre
L’amfiteatre

Tot baixant el turó cap al Vieux Lyon trobem les restes de Lugdunum, desenterrades gràcies a un projecte urbanístic i convertides en el Museu Gal·loromà l’any 75. Hi destaquen un teatre principal per a 10.000 espectadors i un altre de més petit per a 3000. Diuen que l’emperador August volia convertir aquesta ciutat fundada el 43aC en la nova Roma i en va fer un centre de vida intel·lectual i modern de 50.000 habitants, amb un aqüeducte i un sistema de cisternes connectades sota el turó. Però un incendi la va destruir el s.II i va quedar totalment abandonada.

La ciutat medieval es va alçar a la riba del Saona. I va anar creixent fins passar el riu als s.XVII-XVIII i ocupar part de la península que es forma a la confluència de les dues vies fluvials. I al s.XIX va traspassar també el Roine.  Avui és la tercera ciutat del país i capital de la gastronomia francesa.

Traboule-001

Un Traboule
Un Traboule
Un Traboule

La característica més emblemàtica del Viex Lyon, el casc medieval, són els traboule, un laberint de carrerons coberts que connecten les cases amb els carrers principals i que neixen dels problemes d’espai de la Lió medieval, atrapada entre el riu i el turó. Es veu que els lionesos medievals eren reticents a passar el riu i es van entestar en apilar filera rere filera de cases, cada cop més estretes i cada cop més enganxades. Quan ja no podien enganxar-les més, van afegir-hi pisos i van compartir escales. Tot per evitar l’inevitable. Al final no van tenir més remei que expandir-se a l’altra banda igualment. Alguns dels traboule estan oberts al públic i fan de drecera entre els carrers principals. No són fàcils de navegar si no te’ls coneixes i per això la resistència els va fer servir per fugir dels nazis.

Place de la Trinité Vieux Lyon-001

De l’Edad Mitjana passem al Renaixement i a la moda de l’arquitectura italiana – en part impulsada pels mercaders que s’instal·laven a la ciutat. Fins i tot els Médici van passar per aquí a fer de mecenes i els arquitectes van deixar una corrua de palazzos al seu pas.

Confluence4-001

I tot i que els carrerons medievals i els palaus venecians tenen la seva gràcia i encant, Lió no seria el que és sense el contrast brutal amb La Confluence, l’antiga zona industrial que ha deixat 150Ha al cor de Lió per desenvolupar el projecte urbanístic més gran d’Europa a dia d’avui. La renovació es va iniciar fa 10 anys quan, amb el tancament del port Rambaud, la desaparició de les velles instal·lacions portuàries, els molls de càrrega, els magatzems, els escorxadors i les fàbriques va fer lloc per a un barri modern i sostenible amb habitatges, universitats, espais culturals, museus i un auditori, entre d’altres, al bell mig de la ciutat. Ara, La Confluence és un somni per als amants de l’arquitectura contemporània i de l’urbanisme. Hi trobareu obres d’arquitectes internacionals com MVRDV, Coop Himmelbau, Jakob i MacFarlane, Massimiliano Fuksas, Kengo Kuma i Christian de Portzamparc, Odile Decq, Manuelle Gautrand i Jean-Michel Wilmotte. Espais moderns, lluminosos, dissenyats amb criteris mediambientals i energètics (l’edifici Hikari produeix més energia de la que consumeix gràcies a la combinació de panells solars, energia geotèrmica i una planta de cogeneració). Edificis contemporanis com l’espectacular i vistós Cube Orange conviuen amb les velles instal·lacions industrials rehabilitades que s’han volgut mantenir com a homenatge al passat, com La Sucrière, un vell magatzem de sucre amb 10.000m2 d’espai per a exposicions – em vaig perdre la d’Star Wars per una setmana- i biennals d’art o l’Espace Verney-Carron, que ha convertit les velles plataformes de càrrega en balcons.

Sucriere4-001

Confluence6nens

Aquests detalls i uns pocs elements com les grues o les vies conservades com a element paisatgístic ens recorden que això abans era un horror de molls de càrrega i escorxadors (penseu que van haver de treure el 35% de la terra per netejar-la de la contaminació acumulada per dos segles d’activitat industrial abans de començar cap obra). Fins i tot hi havia una presó que estan reconvertint en Universitat. I completant el paquet, al final d’un passeig ajardinat a la vora del riu, a la punta de la península, es troba l’espectacular Musée des Confluences, dels arquitectes austríacs Coop Himmelb(l)au.

MuséeC-001

Val la pena visitar-lo només per l’edifici, que és impressionant, un “núvol” d’acer i vidre en dos nivells. A dins hi podem trobar la col·lecció típica de qualsevol museu de les civilitzacions- mòmies, esquelets de dinosaure, màscares africanes i animals dissecats -, tot i que distribuïda d’una manera més original. També hi ha un pis dedicat a exposicions temporals, que en aquell moment eren més interessants que la permanent. El restaurant de la planta baixa és molt recomanable.

La Confluence

Deixem La Confluence  per tornar al centre en un vaporeto – que surt del moll del costat del centre comercial- i fem cap a la place Bellecour, una de les places peatonals més grans del món, al costat de la zona comercial. I d’allí ens dirigim, en metro, a la Croix-Rousse, el centre de producció de seda únic a França. Situat damunt un turó, va ser un poble separat de Lió fins al 1852, amb la qual cosa conserva la personalitat pròpia. Al s. XIX es va transformar amb l’arribada dels canuts, els artesans de la seda. Joseph Marie Jacquard va revolucionar la indústria de la seda a l’inventar un tela mecànic que funcionava amb un sistema de targetes perforades per fer patrons, una tècnica única i que no es pot reproduir amb mitjans moderns (els pocs artesans que queden a Lió capaços d’operar un telar Jacquard treballen per als grans noms de l’alta costura). Els telers feien 4 metres d’alçada i els artesans treballaven a casa i això obligava a construir sostres altíssims, la característica principal dels habitatges d’aquest barri. La vida no era fàcil per a aquests treballadors, que van protagonitzar dues revoltes al s.XIX.

Sedas-001

I per acabar, no podem parlar de Lió sense parlar de cuina –no paràvem de menjar, crec que em vaig engreixar i tot- i de Paul Bocuse, pare de la nouvelle cuisine. Que Lió sigui la capital de la gastronomia francesa és, en bona part, mèrit d’aquest home, que fa 50 anys que té 3 estrelles Michelin, un rècord absolut. Se’l considera el millor xef de tots els temps i és un heroi local. El mercat central du el seu nom. Lió és la ciutat de món amb més estrelles Michelin per metre quadrat, en part també gràcies a que la regió produeix alguns del millors productes frescos de França.

Saussison a cuire

Els típics restaurants de Lió són els bouchons, d’origen medieval. El bouchon era el raspall amb el qual els empleats de les fondes raspallaven els cavalls del clients i per anunciar que oferien aquest servei en tenien un de penjat a la porta. Les fondes i els cavalls van desaparèixer però el nom ha perdurat. En teoria es caracteritzen per la decoració i per una cuina amb ingredients senzills i plats més mundans, perquè aquí hi venien a menjar els treballadors. Per contra, la nouvelle cuisine té un origen burgés i neix a les llars dels mercaders rics, que contractaven cuineres per oferir àpats als seus clients i parlar de negocis. Aquestes cuineres van acabar obrint els seus propis restaurants. En general, eren dones amb molta personalitat i se les coneixia com les mères. Una d’elles, Eugenie Brazier, va esdevenir la primera dona en guanyar-se tres estrelles Michelin. Al final va decidir abandonar Lió i obrir un restaurant en un poble dels voltants. I allà vivia tan feliç quan una nit a les 4 de la matinada se li va presentar un xaval de 14 anys amb la bici perquè volia aprendre a cuinar. Era Paul Bocuse. Ell heretaria la tradició de les mères i la convertiria en la nouvelle cuisine. Irònic, oi? Al final ha acabat en mans d’homes. Vaig preguntar a la nostra guia quantes dones xef hi havia a Lió i no em va saber respondre. O sigui que deuen ser ben poques. Algunes especialitats locals? El fromage cervelle de canut (formatge fresc, all i cebetes), la saucisson à cuire (un embotit), les andouillettes lyonnaises (un paté) o els grattons (morro de porc), el paté en Croute (una massa farcida de paté), els macarons (no confondre amb macarrons). Cal regar-ho amb un beaujolais rosat o negre o un Côtes du Rhône, per exemple.

Quesos en Les Halles

I tal com havia arribat a Lió, en tren gràcies a es.voyages-sncf.com/es, me’n vaig tornar cap a casa.

Nota: Aquesta entrada és un auto-plagi. He decidit no denunciar-me a mi mateixa.

La nena del pou

Publicat dins de General i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Un arbre amb un rètol

Vam entrar a Cambotja per via fluvial, Mekong amunt, amb un vaixell suposadament ràpid. Sort que vam triar el ràpid, que si no encara hi seríem. Potser sí que el vaixell ho era, de ràpid, no sé, però els tràmits fronterers es van fer eterns, especialment al moll de la duana bananera d’entrada, sobre tot, crec, per la calor inhumana – a les 7 del matí ja suàvem a Chau Doc, al bell mig del delta, encara a Vietnam-. Mentre esperàvem, nens, com sempre a vendre’ns coses i exclamant “Same, same monkey, eat banana!” en veure els pèls de les cames d’un dels meus companys de viatge.

IMG_1015 Frontera bananera, Cambotja

Però finalment, passaports revisats i retornats i visat pagat, vam poder continuar el nostre viatge riu amunt amb aquella mena d’autobús aquàtic claustrofòbic que va acabar atracant a Phnom Pehn a quarts de 4 del migdia, amb molt de retard, la qual cosa ens donava molt poc temps de marge per fer res (l’endemà al matí ja marxàvem cap a Siem Reap). Neguitosos per això i sense haver dinat – l’eixam de taxistes i conductors de vehicles diversos llançant-se’ns al damunt no ajudava pas gaire, tampoc-, vam agafar un taxista que ens va deixar en un hotel sense finestres exteriors però no ens podíem permetre el luxe de triar, i a més, només era una nit i el preu era irrisori. El mateix taxista es va oferir a dur-nos al camp de la mort de Choeung Ek. El meu amic Dani – el “same same monkey”- i jo vam aprofitar l’oferiment. La resta del grup va optar per la Pagoda de Plata. Era tard i no podíem fer totes dues visites.

El taxi va sortir de Phnom Penh i les carreteres van perdre l’asfalt, i, de sobte, vam fer una regressió en el temps, a un entorn totalment rural i salvatge alhora. Cambotja no era Vietnam – l’Àsia d’influència xinesa amb gent d’ulls esquinçats i pell groguenca i estil arquitectònic totalment cantonès, sobre tot els temples-, Cambotja era l’Àsia de tipus hindú, d’estil més aviat tailandès, començant per l’alfabet, però també  en l’arquitectura i la vestimenta. Gent fosca de pell i ulls occidentals; monjos budistes amb les túniques característiques de color carbassa; nens despullats i bruts pels carrers de la capital, imatge que no havíem vist pas al país veí. El contrast era bèstia.

Pel camí, en Khem, el taxista ens va anar posant en situació explicant la seva experiència amb la dictadura: familiars morts i desapareguts, un germà assassinat, un altre perdut a la selva amb el khmer roig, al qual encara buscava. Amb l’horripilant balanç d’un terç total de la població del país assassinada durant el regnat de terror de Pol Pot no és d’estranyar que ens digués que totes les famílies cambotjanes, absolutament totes, hi havien perdut gent. És pura estadística.

IMG_1016 Choeung Ek, the Killing Fields

El Centre d’extermini de Choeung Ek, un lloc absolutament desolat, depriment i incomprensible per a cap persona humana, estava situat al bell mig de la selva, tot i que no gaire lluny de la capital. Com a cartell de benvinguda, una estupa de vidre amb centenars de cranis humans desenterrats de les fosses comunes dels voltants, una visió esfereïdora. Desenes de barretes d’encens cremant en homenatge envaïen l’aire amb aquella olor tan característica a la qual ja ens havíem acostumat. I en marxar nosaltres n’hi hauria una més.

IMG_1018 Choeung Ek, the Killing Fields

Però no van ser els cranis. No va ser l’aroma d’encens ni l’aire de desolació. Va ser un arbre, un simple arbre amb un rètol. Hi deia: “En aquest arbre, els guàrdies del camp hi lligaven els nens per apallissar-los”. Va ser allí, en aquell precís moment, passades les 5 de la tarda d’un 4 d’octubre de 2005, que vaig perdre la poca fe en la humanitat que em quedava (i creieu-me que ja era ben poca després del Museu de la Guerra de Saigon), davant un simple rètol lligat matusserament a un arbre. No cal res més.

La nena del pou

Publicat dins de General | Deixa un comentari