BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Vint-i-dos mesos sense Josep Palau i Fabre

Fa exactament vint-i-tres anys que Josep Palau i Fabre escrivia un article intitulat “El Nadal de Salvat-Papasseit” als seus Quaderns inèdits de l’Alquimista lloant el que per a ell “fulgura amb una llum especial i més intensa que els altres”: el Nadal de Joan Salvat-Papasseit.

Afirma Josep Palau i Fabre que, Renaixença ençà, el tema del Nadal ha estat una constant dins la literatura catalana. Passant per les nadales de JV Foix, de poemes de Nadal n’hi ha molts.

Per a Palau i Fabre, el de Maragall era pura evocació; el de de Josep Maria de Sagarra era fragant; el poema Els treis reis d’Orient de Carles Riba és penetrant. En canvi, el de Salvat-Papasseit “té quelcom de paradigmàtic sobre el qual han coincidit diverses generacions de lectors” i afirma que “el poema s’ha endinsat en les nostres fibres, ha esdevingut substància nostra, s’ha retransmès emocionalment[…].

Diferents aspectes vol destacar en Palau. De primer, la ambivalència que es produeix d’entrada entre la manca de delicadesa inicial, un punt basta, amb la transcendència del missatge que vol comunicar. Un cop més Palau ho atribueix a la llengua acabada de recuperar, com un balbuceig, una mica maldestre, vivíssima; és una llengua “que no sap empolainar-se, ni tan sols vestir-se. El poema se’ns presenta nu“.

Palau li dóna una importància cabdal a la forma del poma Nadal de Salvat-Papasseit. Fixeu-vos que diu i com sonen avui aquestes paraules en dies com els que corren on es menysté el rigor per les formes: “Gairebé sempre és reproduït erròniament, sense respectar la seva distribució tipogràfica original“. Creu Palau que aquesta distribució plàstica incideix, i creu que per a bé, en els defectes auditius que abans esmentava.

Palau considera que el poema s’hauria de reproduir sense puntuar tal i com apareix originalment, en una clara influència d’Apollinaire i Eluard. Això obliga a “reconstruir” el poema, a “endevinar-lo més que a entendre’l“. En aquest sentit Palau posa sobre la taula un debat apassionant, i també molt actual, entre la llengua viva, de carrer, i la llengua normativa, que ens engavanya. Diu Palau: “Comprendre i estimar Salvat-Papasseit és, en alguns casos, com en aquest, comprendre’l en el seu món, en el seu primitivisme lingüístic, que ha estat, en bona part, el nostre primitivisme[…]”.

El poema, formalment de tres estrofes, es va aconseguint progressivament. Creu Palau que “els defectes inicials desapareixen en la darrera estrofa” i més encara en els darrers dos versos.

Poema de Nadal de Salvat-Papasseit: primera estrofa, impressionista, notes d’un barri vell, més aviat pobre. Segona estrofa, descriptiva, del carrer a la casa. Tercera estrofa, intíma, va de dret a la consciència individual.

L’última estrofa també enllaça amb els nostres dies. Avui, però, ja ni tan sols ens parem a pensar. La tercera estrofa és una crítica velada a uns temps que han de ser solidaris, però que no són res més que actes pagans. El poema, a més a més, hi accentua la mala consciència tan típica del cristianisme. Fixeu-vos com acabava Josep Palau i Fabre el desembre de 1986 al voltant d’aquestes reflexions:

“No sé si les generacions actuals llegeixen gaire aquest poema, si el tenen present, si és un element cultural de pes com ho ha estat per a moltes generacions de catalans, creients o no. La socitat de consum més aviat ens distreu d’aquests esquemes, els treu importància
[…]”.

Reflexions de rabiosa actualitat.

sergi borges


  1. Gràcies per aquests poemes de Nadal ! Certament la societat de consum ‘ ens distreu i molt, diria jo’ dels esquemes del poema.
    Bones festes amics ! 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.