BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

‘Jo he servit el rei d’Anglaterra’ de Bohumil Hrabal

Publicat el 29 d'octubre de 2010 per aniol

Aquest llibre que veieu a la foto és precisament l’exemplar que un
anònim/a em va recomanar comprar en un comentari que em va deixar a la
polèmica entrada del tancament de la distribuïdora Arc de Berà.
Com podeu veure li vaig fer cas i me’l vaig comprar gràcies a un portal
de venda de llibres antics en línia. Preu: 3 euros + 7 de despeses
d’enviament. El llibre, nou de trinca. Com si fossim a l’any 1989 i
acabés de sortir, ben fresquet, de la impremta.

Aquest fet em torna a
provocar qüestions ben amargues: aquest llibre no hauria de –i deuria– trobar-se a
qualsevol llibreria de Catalunya i poder-lo anar a comprar el dia que et
vingués de gust? On són els altres exemplars nous de trinca que
seguríssim deuen quedar d’aquesta novel·la? Potser en el fons d’una
caixa, amarats de foscor, això sí, molt ben conservats? La resposta és
ben clara i diafàna: la normalització del llibre en català és falsa i és
una fal·làcia.

Tota aquesta introducció em porta a poder parlar del que debò m’interessa: Jo he servit el rei d’Anglaterra és, per damunt de tot, un llibre BELL. Amb majúscules.

Ja d’entrada afirmo que el gran èxit de la bellesa del llibre és la magnífica traducció a la llengua catalana de Monika Zgustová. Esplèndida. I la base de la bellesa del llibre, que la traducció ha respectat i adaptat amb solvència, és un cop més quan parlem d’un bon llibre el ritme. Sota el meu punt de vista la clau del triomf que determina la qualitat literària en l’escriptura professional és el domini del ritme. I el de Bohumil Hrabal en Jo he servit… és el ritme d’un cavall pura sang, al galop, absolutamnent desbocat i veloç com un llamp. És un ritme abassegador, aclaparador, arravatador.

Els qui em llegiu, deveu conèixer la meva passió per l’encert en el ritme literari; un ritme adequat pot donar-nos una obra mestra. En les cinc històries que componen el llibre, el ritme és una espècie de personatge més encarnat en les aventures, peripècies i tribulacions d’un humil aprenent de cambrer. El ritme del llibre, si no va acompanyat per la tria correcta de les paraules que conformen la novel·la, és paper mullar; s’esdevé obra mestra quan els mots són triats un per un i són deguda i estrictament col·locats per tal que el cavall imaginari on anem muntats es desboqui. I Hrabal ho aconsegueix amb escreix. Llegir Jo he servit el rei d’Anglaterra és muntar el millor pura sang entre els paisatges més bells del món.

L’humil servent de qui parlava no munta en cavall ni va desbocat, però tots els seus actes són tocats per una bellesa amb la qual el lector s’hi submergeix d’immediat. L’humil servent ens cedeix els seus ulls, el seu pensament, el seu cervell i ens llença endavant en un seguit d’aventures enllaçades les unes amb les altres quasi sense pausa. No hi ha cap marca entre un salt i l’altre, i ni te n’adones que ja estàs embrancat en una altrae vaivé la virtut principal del qual és sempre, i en tot moment, la bellesa.

Com quasi bé sempre en els ritmes diabòlics i endimoniats d’un llibre s’hi produeix un viatge iniciàtic. En aquest cas el del nostre humil servent que creix, creix i creix i de cop i volta, també sense adonar-nos, pam!, es gira la truita i s’esdevé una nova història sempre impregnada del mateix ritme, i ritme, i ritme. Només podem exclamar: òstia! El cavall desbocat va de baixada, a tota pastilla en direcció a un mur negre, ben negre.

El nostre humil servent que ens té el cor robat s’endinsa, o sembla que s’endinsi, en les tenebres. Però ara  tot va de fora cap endins. Però no oblideu el cavall on anem muntats, i menys encara que tot el que veiem és bell, intrínsecament bell, encara que ara també patim perquè recordeu que els ulls, el pensament i el cervell del protagonista són nostres. Així, inserits en la seva pell, tot el que veiem és el súmmum de la grandesa –i misèria– humana ben esquitxada de surrealisme.

Les escenes esquitxades de surrealisme que se’ns apareixen a tota pastilla dalt del cavall desbocat fan de Jo he servit el rei d’Anglaterra una obra mestra amb totes les de la llei. La trajectòria és ascendent, descendent i purament interior. El final és pur interior del jo i és un final amb unes pàgines tant belles que quan vaig llegir la darrera frase del llibre, i un cop el vaig tancar, vaig besar el llibre en un gest que agraïa la plenitud que se sent llegint-lo.

Una autèntica meravella.

sergi borges

Guerres, genocidis i altres aficions

Publicat el 25 d'octubre de 2010 per aniol
Ara s’acaben de filtrar els 400.000 documents que detallen la mort, l’execució, l’abús i la tortura sistemàtica de milers d’iraquians per part de l’exèrcit dels Estats Units, en una guerra inventada pels poders econòmics per acabar amb un senyor que no es rendia a les multinacionals. Sí, Saddam Hussein no seria un model de líder a seguir, però tots sabem que n’hi ha de molt pitjors recolzats econòmicament i militar pel mateix país que va engegar la croada contra Irak amb l’excusa de les armes de destrucció massiva. Parlem del mateix país (o millor dit poder a l’ombra) que va corrompre o assassinar (en fallar la primera via) presidents a Equador, Panamà, Nicaragua, Xile, països africans diversos, entre altres (la llista és massa llarga) per poder espoliar sense barreres els recursos naturals del món pel bé de quatre multinacionals.

El món sencer, diuen els diaris, mira cap a les Nacions Unides i cap a
La Haya a l’espera d’alguna reacció davant d’aquests informes. Per
començar, ho dubto. I en segon lloc, em sembla una cosa bastant inútil,
al meu parer, ja que tots sabem qui controla la ONU.
Això sí, mentrestant, després d’haver “genocidat” més d’un milió
d’iraquians, els americans (o qui sigui… “el veritable” eix del mal)
ja està buscant motius per atacar Iran i encetar, d’aquesta manera, un
nou genocidi patrocinat i beneit per tots. Sembla mentida, quan tots
sabem que Estats Units ha provocat absolutament totes les guerres: des
de l’enfonsament del Maine, el 1898, per provocar la guerra de Cuba, a
l’incident del Golf de Tonkin, que ara reconeixen sense cap mena
d’escrúpol que no es va produir mai, per provocar la guerra del Vietnam,
passant pel Lusitània (un vaixell que van enviar expressament a navegar
per aigües alemanyes per a sacrificar-lo), ja n’hem vistes unes
quantes, d’excuses. Algunes teories bastant ben argumentades expliquen
fins i tot com es va orquestrar Pearl Harbour per entrar a la Segona
Guerra Mundial. I tots coneixem la teoria de les Torres Bessones.
Recordo el senyor Antoni Bassas afirmant en un telenotícies que als EUA
gairebé ningú creia en la teoria de la conspiració de les Torres
Bessones… No el podem culpar; tan sols és un altre esbirro de la
corrent periodística borreguera mundial del copy-paste controlada pels
de sempre. Només cal donar un cop d’ull als mitjans alternatius, al
corrent Zeitgeist o senzillament parlar amb la gent que viu i ha viscut
als EUA per saber que n’hi ha molts que no ho tenen gens clar, això. I
fan bé.
A President Kennedy li van presentar un pla que consistia en pintar
alguns avions militars americans de cubans i bombardejar una ciutat del
Mig Oest americà per indignar l’opinió pública americana i que recolzés
la invasió de Cuba. El president Kennedy va rebutjar categòricament
aquell pla horroritzat. Tots sabem què li va passar, a Kennedy.
Fa un temps va començar a ser la por que Iran tingui energia nuclear,
ara, els diaris ja comencen a publicar que els americans sospiten que
els iranians tenen agents infiltrats a Irak per atacar soldats
nord-americans… Ja ens estan tornant a colar el gol. El més greu de
tot és que ja no cola, però els és totalment igual perquè saben que no
trobaran cap oposició i que sempre hi haurà algun Aznar que els
recolzarà. Quan diem que el món està podrit a vegades tenim raó.

La nena del pou

Trenta-dos mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 d'octubre de 2010 per aniol

El passat 30 de setembre de 2010 ens deixava Joan Triadú, poeta, crític, pedagog i professor. Cal dir i recordar ara i aquí que Joan Triadú i Josep Romeu, juntament amb Josep Palau i Fabre, són el trident indiscutible de la recuperació, manteniment i pervivència de la llengua i la cultura catalanes en els temps foscos i sinistres de la immediata postguerra. Qui usem, estimem i valorem la llengua i la cultura catalanes devem un tribut permanent a aquest trident irrepetible, i en tota justícia hem d’atribuir-los una lluita , fins i tot contra els elements del propi país, de la qual a sobre en van sortir malparats i en certa mesura vilipendiats.

Avui toca veure quina estreta relació van mantenir Josep Palau i Fabre i Joan Triadú. Així doncs, aquesta entrada és l’homenatge doble dels Balances Oktoberfest: l’habitual a Josep Palau i Fabre, i un altre per al mestre Joan Triadú.

Foto: Joan Triadú, Josep Palau i Fabre i Jordi Porta, expresident d’Òmnium Cultural. (M.SERRA, Vilaweb)

Abans d’anar-me’n a França, el desembre de 1945, vaig deixar algunes de les coses que tenia entre mans a cura de Joan Triadú“. Això escrivia Josep Palau i Fabre el 6 de juliol de 1974 en el seu article intitulat Una mica d’història. A propòsit de l’entrevista amb Triadú, article on Palau i Fabre narra fil per randa totes les activitats que ell i molts d’altres feien en la immediata postguerra per mantenir amb vida la llengua i la cultura catalanes. El fragment citat reflecteix la confiança extrema que tenia Palau amb un jove Joan Triadú.

Van ser Joan Triadú, Josep Romeu, Miquel Tarradell, Frederic Pau Verrié i Josep Palau i Fabre els qui van fundar Ariel el mateix 1945. Ariel i Poesia són dues revistes que en aquell temps de derrota i desert cultural i intel·lectual van permetre que la literatura catalana, i més concretament la llengua catalana, no quedés reduïda, en paraules de Palau, “a un ús purament domèstic, tan digne i apreciable com ho pot ser el de cuinar un bon gall dindi per al dia de Nadal, però res més“.
Josep Palau i Fabre va patir un autèntic calvari per culpa d’un article que va escriure a La Soli, un pamflet infecte franquista. Palau es va enlluernar amb un company d’institut més gran que ell, Luys Santa Marina, i va estar a punt de caure en el franquisme. Però se’n va adonar de seguida, encara que després va tenir una idea millor: des de dins del franquisme mateix, erosionar el mateix movimiento fins a fer-lo esclatar. No hi va caldre, perquè per sort per a nosaltres, es va convertir en un antifranquista integre i sense fisures. Malgrat tot, insistim, aquest maleït article que va publicar a La Soli el va portar pel camí de l’amargura i va fer que moltes de les ments benpensants barcelonines intel·lectuals del moment el deixessin a l’estacada. És espectacular com Palau narra a les seves memòries com va haver d’aguantar la mirada inquisidora i perplexa de la mateixa Mercè Rodoreda.

Qui no el va deixar mai a l’estacada va ser Joan Triadú. A propòsit de l’arraconament que va patir Palau a causa d’aquest article, Triadú va escriure una carta a en Palau en aquests termes: “Es coneixen les teves activitats polítiques[de resistència antifranquista] i tenen ganes de fer-te mal de debò. A tu i a la revista (es refereix a Ariel). A la revista tots hem pres automàticament l’acord de fer front amb decisió qualsevol insinuació en contra teu. No et preocupi res, te’n responc“. També va rebre una carta de solidaritat de Josep Romeu i en definitiva un suport incondicional de tot el grup Ariel.

És per motius com aquest que Palau i Fabre tenia plena confiança en Joan Triadú. A les seves memòries reclama amb amargor que no se’l deixés liderar la resistència intel·lectual catalana amb la seva rauxa particular. Afirma Palau: “¿Per què el que no s’atrevien a fer ells, la majoria dels intel·lectuals catalans, no m’ho deixavan fer a mi i a algú altre que m’hauria secundat? Penso, en dir això, en  Joan Triadú,  l’únic dels joves que, durant aquells anys, em semblava decidit a menar les coses del tot endavant…“.

Palau i Fabre era conscient, i així ho expressa, que Triadú i la resta del grup Ariel res podien fer contra els intel·lectuals barcelonins benpensants.  Però la confiança en Triadú és  tal que un cop a París, Palau edita el seu llibre Càncer i vol fer-ne arribar deu exemplars a Catalunya mitjançant un activista de la resistència que passaria la frontera. Aquests deu exemplars de Càncer han de ser lliurats a Joan Triadú per tal que els reparteixi a les persones que ell cregui convenient. Palau expressa amargament com mai van arribar aquests llibres a Triadú perquè l’activista en qüestió perd la maleta. Palau se’n fa creus en mans de qui està la responsabilitat de la resistència si algú és capaç de perdre la maleta amb tot el que hi podia haver dins.

Joan Triadú va estar a totes amb en Palau. Hi va ser present en les múltiples trobades clandestines que Palau organitzava per fer-hi recitals de poesia; va ser el primer en conèixer el projecte de Palau que consistia en retre un homenatge de benvinguda a l’exiliat Carles Riba; va organitzar el sopar de rebuda a en Palau, que es va celebrar a La Punyalada, quan aquest tornava de París i que va comptar amb la presència fantasmagòrica de Salvador Espriu (el poeta d’Arenys no s’atrevia a entrar al restaurant i pretenia que Palau l’anés a cercar per pregar-li que entrés. Palau s’hi va negar en rodó perquè tots els altres assistents hi havien anat per voluntat pròpia); Triadú va ser editat per l’editorial La Sirena, editorial que va crear Palau i Fabre el 1944.

Per acabar us torno a deixar amb un fragment que ja va sortir en una altra entrada en homenatge a Palau. Considero un fragment cabdal dins les memòries d’en Palau i que reflecteix el seu compromís insubornable amb la llengua i literatura catalanes. Ara també cal llegir-lo en clau Joan Triadú:

Però sense la generació del 39, sense la generació dels qui, davant
l’ocupació franquista i la interdicció de la llengua, vàrem reaccionar
decididament en contra —
Triadú, Romeu, Perucho, Tarradell, Verrié,
Panyella i Rosa Leveroni, que constituïa l’excepció a la generació anterior–, res no hauria estat possible del que de positiu es pogué fer durant els anys 40

sergi borges

Pd: Joan Triadú se’ns ha mort i  ara no podrem saber què en pensava ell d’en Palau, que en podria dir de totes les històries i anècdotes que ens explica L’Alquimista, com per exemple la que es va produir al Pati de la facultat de Lletres on, en presència de Triadú, Palau li va cantar la Santa Espina als morros d’un infecte líder sindical del SEU (sindicat franquista) quan aquest va dir quelcom ofensiu dels catalans.

sergi borges

La xarxa d’internet i les seves velocitats de descàrrega

Publicat el 15 d'octubre de 2010 per aniol

Espectacular infografia que ens mostra un dels temes que més desconeixem –parlo per mi– a l’hora de connectar-se a la xarxa d’internet: les diferents velocitats amb què funcionen les descàrregues als països del món.

Per començar vull dir que sóc un perfecte ignorant d’aquestes qüestions, que em sembla que la meva connexió és de 6Mb i que l’antiga Telefònica –l’exuberant Movistar d’avui dia — em cobra una pasta bestial cada mes per la connexió, les trucades nacionals i l’antivirus ( i em sento prou babau quan quasi bé tothom paga la meitat que jo amb una altra companyia, o bé es connecta gratuïtament via wifi o compta amb no sé quantes mils d’ofertes de diverses noves empreses del ram que li descompten no sé què per no sé quant).

En aquest grafisme ens expliquen les velocitats de descàrrega mesurada en kilobits per segon (Kbps) i cada país té assignada una velocitat mitjana i una punta de velocitat màxima. L’estat espanyol —Ejpaññññña— no és que estigui molt ben situada la veritat. Bé, de fet, Espanya és l’última entre els països de la UE amb una velocitat mitjana de 2539 Kbps i un pic de màxima de 9340, la més baixa entre les velocitats màximes. Fins i tot Síria té una mitjana superior amb 3024 Kbps. Per a què després ens riguem dels països àrabs.

La reina d’Europa és Suècia amb una mitjana de 6181Kbps i una punta de velocitat de 19209, quasi 10000 Kbps més que aquí. A més a més és la quarta del món. La pregunta és: quant deu costar al mes una tarifa plana d’internet a Estocolm?

Jo pensava que el rei indiscutible seria el Japó, però només es troba en tercera posició. La reina mundial és Corea del Sud amb una mitjana de 12021 Kbps i una punta de velocitat màxima de 32708 Kbps. En segon lloc, Hong-Kong. La segona pregunta és: quant deu costar al mes una tarifa plana d’internet a Seul?

L’únic dubte que em queda del mapa és saber que ha passat amb Holanda que segons les dades dels països europeus té una mitjana de 5992 Kbps i en canvi és absent en el rànquing mundial. Hauria d’ocupar la cinquena posició mundial de ple dret.

Dit tot això, m’agradaria que algun expert en el tema ens pogués aclarir quina relació hi ha entre la velocitat de descàrrega i la velocitat de connexió que nosaltres tenim contractada. Una dada al respecte: sembla ser que la nostra connexió és de 6Mb, però és que al Japó la connexió és de 1000 Mb. És certa aquesta informació?

sergi borges

(Re)Descobrint Joe Strummer

Publicat el 10 d'octubre de 2010 per aniol

Ahir divendres 9 d’octubre La 2 va emetre l’excel·lent pel·lícula documental Joe Strummer: The Future is Unwritten (2007) dirigida per Julien Temple. Em va encantar i em va permetre endinsar-me en el món de The Clash, i només això, sinó de descobrir un “altre” Joe Strummer, el de post The Clash i la seva sincera, pertorbadora i rebosant humanitat.

Fill d’un diplomàtic anglès, va néixer a Ankara (Turquia) i va viatjar i viure a força països com per exemple Mèxic, la pròpia Turquia, Egipte i altres països africans. La crua realitat social d’aquests indrets li va fer prendre una forta consciència social d’injustícia.

La pel·lícula gira entorn la persona de Joe Strummer. La seva etapa a The Clash es tracatada dins de la seva vida com una etapa certament important i memorable. L’etapa The Clash marca indefectiblement la vida d’Strummer, però el documental va molt més enllà dels The Clash.

(Re)Descobreixo Joe Strummer un cop s’acaben The Clash.

L’any 1976 The Sex Pistols arrassava amb la seva aparició i fou després d’un concert d’aquest grup que es configuraria el grup The Clash, una banda que sacsejaria musicalment el Regne Unit, i de retruc, el món sencer.

Els The Clash són considerats com “un dels grups més obertament polítics, excitants i emocionants de la història del rock“. Les excel·lents lletres que compon Strummer tracten els temes socials que colpegen el Regne Unit dels principis dels 80 com la brutalitat policial, el racisme, la repressió social i política, l’okupació,  l’atur, la tornada i auge del feixisme, i el creixent militarisme. Cançons llegendàries com London Calling, White Riot o Rock the Casbah, entre moltes d’altres, van més enllà del rock and roll i es converteixen en himnes que simbolitzen un altre món i que el futur encara no està escrit. Bono, cantant d’U2, explica al film com va el seu primer concert és The Clash a Belfast i afirma que es va produir una tensió en l’ambient que transcendia la pròpia música, una barreja de por i il·lusió que “canviaria les nostres vides”.

 

Londres crida les ciutats llunyanes / Ara que es declara la guerra i la batalla arriba / Londres crida l’inframón / Sortiu de l’armari, tots els nens i les nenes / Londres crida, ara no ens miren / Tota la falsa beatlemanía ha mossegat la pols / Londres crida, veieu que ja no té swing / excepte per a l’anell d’aquesta porra. CHORUS: L’edat de gel està arribant, el sol s’acosta / Les màquines han deixat de funcionar i el blat creix prim / Un error nuclear, però no tinc por / Londres s’està ofegant i jo visc vora el riu. / Londres crida a “la zona d’imitació” / Oblida-ho, germà, vés per lliure/ Londres crida els zombis de la mort / Sortiu a fora de celebració i pinteu un alè nou / Londres crida -i no tinc ganes de cridar / Però quan parlàvem et vaig veure assentint / Londres crida,   veieu que no estem a l’alçada / excepte aquest dels ulls grocs. CHORUS. Ara aconseguim / aquest “Londres crida, sí, jo hi era, també / Saps què deien ells? Bé, tot era veritat! / Londres crida dalt de tot de l’esfera / Després de tot, no m’ofereixes un somriure? / Mai em vaig sentir una mica “com”…

[traducció lliure per part meva amb l’ajut d’un traductor automàtic infecte.  Evidentment s’accepten esmenes per part de traductors qualificats com la pròpia Glòria Barrobés].

Els The Clash van créixer imparablement i van arribar a dalt de tot. Van triomfar als Estats Units i es van convertir en un grup de masses. Joe Strummer es corroïa per dins. Com cantar White Riot davant un públic menjant crispetes en un estadi de beisbol?

El genial i alhora funest Berni Rhodes, manager de la banda, va estar clarament implicat en decisions que serien mortals per The Clash. Primer van fer fora Topper  Headon, bateria, acusant-lo d’heroinòman. Headon, a la pel·lícula, confessa que això no és cert. Caure en l’heroïna no va ser la causa, sinó la conseqüència de sortir de The Clash. Afirma que el van fer fora perquè feia la seva, anava per lliure, símptoma que el grup s’estava disgregant. Quan el van fer fora admet que va començar a punxar-se. 

El següent a caure va ser Mick Jones, guitarrista i fundador dels Clash. És demolidor com narra Jones el dia que Strummer el va fer fora. Diu: “Vaig agafar la guitarra i me’n vaig anar. El pitjor va ser veure com Berni Rhodes em va perseguir amb un xec a la mà, fet que va convertir l’acomiadament en una tristesa immensa. Malgrat tot el vaig agafar“.

L’últim disc de The Clash, Cut the Crape, massacrat per la crítica i el públic, va significar la defunció del grup el 1986.

Vindrien temps durs per a Joe Strummer. Els 10 anys següents van ser els pitjors de la seva vida. Va anar col·laborant en bandes sonores de pel·lícules i grups com The Pogues el convidaven a gires. Ell feia projectes, però no els gaudia. Era una travessia pel desert. La pel·lícula reflecteix amb exactitud aquests anys. Strummer no deixa de fer coses, però afirma que no troba el camí. La gent i els media busquen l’Strummer de The Clash i ell no es cansa de repetir que ja no hi ha l’Strummer de The Clash.

Però la vida segueix i no s’atura. Els temps canvien els registres musicals i apareix el tecno. Strummer és un home absolutament eclèctic i s’acosta al tecno i les raves des d’un punt de vista tribal. Al voltant de grans focs de camp que el retornen a la seva època d’escolta reuneix amics, i gent propera i d’altra gent que no coneix, però tots de diferents races, cultures i estils. N’apren de tot i de tothom. És un Joe Strummer que es deleix per conèixer gent, músiques diverses i ambients nous. També és l’època que munta una família ja que l’any 1995 es casa amb Lucinda Tate i té dues filles. Joe Strummer reneix; per fi ha trobat el camí.

Tot això desemboca amb The Mescaleros. Al festival de Glastonbury coneix un paio que salta nu pels escenaris. Es Antony Geen. Es coneixen i munten un nou grup: Joe Strummer and The Mescaleros. Tornen les gires. Recupera antics col·laboradors que convida a les gires, tot buscant nous sons que enriqueixin les seves propostes, en busca d’una música multicultural. Amb The Mescaleros enregistra tres discos.

Mai van tornar a juntar-se The Clash. Joe Strummer i Mick Jones només van coincidir un cop més a l’escenari. Va ser durant un concert benèfic que recaptava fons per a uns bombers que demanaven un augment de sou i que eren desacreditats i vilipendiats per les autoritats. Mick Jones ho explica molt bé a la pel·lícula: “Jo era allà i vaig pujar a l’escenari perquè em venia molt de gust fer-ho. Vaig agafar la guitarra i vaig pujar. És molt diferent retrobar-se així amb Strummer en comptes de fer-ho cobrant un milió de lliures esterlines“. Posa els pels de punta la versió de White riot que van fer i encara és més emocionant la sincera i gran abraçada que es van fer a l’acabar la cançó.

La pel·lícula és sobre i per Joe Strummer. The Clash és una part molt important, però no l’única. Hi ha testimonis de Bono, de Martin Scorsesse, d’Steve Buscemi, Johnny Deep, entre molts d’altres, que parlen de la bondat, generositat i genialitat de Joe Strummer. És emocionant i encoratjador veure com Strummer tira endavant i es reinventa.

Va ser un fumador empedreït fet que li va provocar algunes discussions amb amics. Sobre el fumar i a la persecució als fumadors, té una frase antològica: “Haurien de prohibir els no fumadors comprar productes ideats, creats i pensats per fumadors“.

Joe Strummer va morir el 22 de desembre de 2002 al sofà de casa seva degut a una aturada cardíaca mentre llegia The Observer.

Pel·lícula, per a mi, antològica.

sergi borges

Aznar vist per “Foreign Policy”

Publicat el 7 d'octubre de 2010 per aniol
La revista Foreign Policy publica un article anomenat Bad Exes, sobre els pitjors expresidents del món, aquells que ni han dedicat la seva vida a fer del món un lloc millor ni han tingut la decència de desaparèixer del mapa. El segon de la llista és José María Aznar.
L’article comença explicant com va caure del poder el PP quan va provar d’encolomar els atemptats de Madrid a ETA per interès polític i com, a partir de llavors, l’ex-president espanyol tan sols ha destacat per les animalades, com acusar el moviment contra l’escalfament global de secta, suggerir que els àrabs haurien de demanar disculpes per la invasió de la Península al segle V, ridiculitzar el diàleg interconfessional, qualificar l’elecció del president Obama d’extravagància exòtica, el famós “ a mí nadie me tiene que decir cuántas copas puedo beber”…
El més divertit de l’article, evidentment són els comentaris dels aznaristes ofesos que es delaten a sí mateixos amb pseudònims com “paquitoelchocolatero” i encara defensen aquest personatge nefast i l’autoria d’ETA a l’11-M.
Si voleu llegir l’article sencer, en anglès:
http://www.foreignpolicy.com/articles/2010/10/01/bad_exes?page=0,1

Publicat dins de General | Deixa un comentari

19 de gener de 1973

Publicat el 4 d'octubre de 2010 per aniol

Pluges torrencials causaven greus i innombrables danys materials en barris perifèrics de la ciutat de Rio de Janeiro (Brasil). Així naixia aquell llunyà divendres 19 de gener de 1973.

A la ciutat de Washington, en un barri residencial, es va produir una matança esgarrifosa on van morir 4 adults i 3 nens. La dada curiosa del terrible succés és que la casa era propietat de Kareem Abdul Jabbar, cèlebre jugador de bàsquet. Les primeres hipòtesis se centraven en el resultat d’unes baralles entre sectes religioses.

A Buenos Aires (Argentina) es produïa una situació insòlita. Els
vigilants, zeladors, ordenances, tècnics i personal administratiu de
l’institut neuropsiquiàtric José T. Borda iniciaven una vaga reclamant
els sous que se’ls devien des de l’agost de l’any anterior. Aquella
tarda es llançaven al carrer per tallar el trànsit i protestar
ferotgement per la situació de precarietat en què es trobaven. Doncs bé,
molts malalts, aprofitant que no estaven atesos ni vigilats, es van
unir a la protesta, provocant situacions surrealistes com per exemple el
cas d’un intern que va intentar fer de guardia urbà en roba interior.
La intervenció de la policia va provocar una autèntica batalla
campal on es van veure implicats els treballadors del centre, els
malalts mentals, els conductors dels vehicles i els vianants. Segons
expliquen les cròniques va costar Déu i ajuda reestablir l’ordre i la
normalitat.

L’institut José T. Borda continua actiu avui dia i el podeu
conèixer per les activitats que organitza l’ONG La colifata, la més
destacada de les quals és Radio La Colifata, un programa de ràdio que
fan els propis interns.

Aquell 19 de gener de 1973 va morir a
l’edat de 69 anys el senyor Àngel Ramonet Pons, cantor de professió i
fundador de l’Orfeó Nova Solsona.

En canvi, naixia una nena a França que de gran tindria la professió
d’actriu porno. El seu nom artístic éra el de Karen Lancaume. Es va suïcidar el 2005 amb una sobredosi de temazepam.

sergi borges