BALANCES OKTOBERFEST

No fa gaire vaig visitar Nîmes, amb un patrimoni arquitectònic romà impressionant. A Les Arènes el guia ens va explicar una mica la història de Nemausa i com els habitants originals de la ciutat, els volques, es van annexionar voluntàriament a l’imperi romà i fins i tot van ajudar Cèsar en la seva campanya de conquesta de la Gàl·lia, a canvi d’esdevenir una colònia de ple dret. Cèsar va ser assassinat l’any 44aC abans de poder oficialitzar aquest títol i els nemausencs es van aliar llavors amb Octavià – el futur emperador August- en la guerra civil contra Marc Antoni i Cleòpatra, guerra que com ja sabeu va acabar de forma nefasta per a la parella.

No vaig poder evitar recordar la sèrie Roma de l’HBO. Si l’heu vista ja sabeu perquè: La trama s’emmarcava justament en aquest període històric de la transició romana de república a imperi. La sèrie tan sols va durar 2 temporades i l’HBO la va cancel·lar per un problema de pressupost – el projecte més ambiciós del canal nord-americà fins al moment sortia molt car de produir (no sé quin pressupost déu tenir Game of Thrones però és evident que tant els fa en aquest cas o que van aprendre dels seus errors). Creada per William J. MacDonald, Bruno Heller i el veterà guionista i director de cine John Milius (entre els seus crèdits com a escriptor es troba la grandiosa Apocalypse Now i com a director Conan el bàrbar) se centrava en dos personatges ficticis, tot i que basats en dos romans esmentats per Cèsar a la seva crònica de la guerra de la Gàl·lia: Titus Pullo i Lucius Vorenus, interpretats per Ray Stevenson (que aviat podrem veure en el paper de Barbanegra a la sèrie Black Sails) i Kevin McKidd (actor escocès ara totalment desaprofitat – a parer meu, és clar- a Anatomia de Grey).

Pullo i Vorenus eren dos legionaris -de la Legió XIII- que es veien directament implicats en la història de Cèsar i Marc Antoni (l’actor irlandès Ciarán Hinds – Mance Rayder de Game of Thrones- i l’anglès James Purefoy – que recentment ha protagonitzat la sèrie The Following).

Una de les gràcies de la sèrie era que barrejava les trames històriques i polítiques amb elements de la vida quotidiana i familiar a la república romana. No era històricament acurada, és cert, els seus autors reconeixen haver-se pres llicències artístiques – cosa d’altra banda inevitable quan barreges història amb ficció-  però alhora es van esforçar per donar-li un aire d’autenticitat amb els detalls, un treballadíssim vestuari, l’escenografia i l’ambientació – apartant-se de la imatge clàssica de marbre blanc i togues impecablement planxades d’algunes pel·lícules. Ara bé, com el mateix Heller reconeix: “no estàvem fent cap documental”.

Tenia detalls cruents de sexe i violència que al seu dia van escandalitzar certa gent (la sèrie es va emetre entre els anys 2005 i 2007) però veient coses posteriors de l’HBO – concretament l’esmentada Game of Thrones- aquí encara es van moderar força. Podríem dir que Roma els va servir de laboratori de proves per al que vindria després en nombrosos aspectes.

En dues temporades es va guanyar un munt de seguidors –la cancel·lació va trencar molts cors-, va recopilar força d’elogis de la crítica i nombroses nominacions i premis, entre els quals 7 Emmi i 2 nominacions a globus d’or -millor intèrpret femenina per la britànica Polly Walker pel seu paper de manipuladora mare d’Octavià i millor sèrie dramàtica. No va poder ser i els premis aquell any 2006 van anar a parar a Geena Davis i a Lost, respectivament.

De fet, l’únic que puc dir-ne realment és que a mi m’encantava. La sèrie, els actors, la trama, l’ambientació… tot plegat. És a la meva llista d’imprescindibles.

Us deixo amb els crèdits inicials, amb música de Jeff Beal.

Puella in puteum

Doncs sí, he trigat 40 anys a veure Quadrophenia, una pel·lícula clarament patològica i de culte per a tots els fans del cinema musical.

Només amb la BSO, amb noms com The Who, Derrick Morgan, James Brown, The Supremes, Marvin Gaye, entre d’altres, ja n’hi ha prou per veure-la.

I un crit: ‘’We are the mods, we are the mods, we are, we are, we are the mods’’. Retrat d’aquesta tribu urbana polèmica i elegant, la influència de la qual arriba fins als nostres dies, i germen d’altres tribus també molt conegudes com els skinheads. 

Quadrophenia és la història d’en Jimmy, un adolescent de Londres, que veu com a poc a poc i d’una manera que no entén se li va esfondrant el seu món quotidià. Ell només viu i es desviu per ser mod, per pertànyer al grup amb orgull i passió.

Però els esdeveniments l’aniran abocant al desengany i a la caiguda dels mites. El seu modus vivendi xocarà frontalment amb la quotidianitat.

El final de la pel·lícula dóna joc a moltes interpretacions: plega Jimmy de ‘ser’ mod  des d’un punt de vista ‘estilístic’? O ben al contrari es converteix en un mod des de l’essència, més enllà de la façana estilística?

Una mica d’història. Els mods (The mods en anglès, és a dir The MODernists) van ser una tribu urbana que va néixer a principis dels 60 a Londres i que van establir la ciutat costanera de Brighton, al sud d’Anglaterra, com el seu temple. Fonamentalment eren joves de classe treballadora, joves que es feien aprenents a qualsevol dels sectors en auge d’una Anglaterra que deixava enrere la segona guerra mundial. Alguns antropòlegs afirmen que la generació mod va ser la primera generació després de la guerra que, tot i ser pencaires i començar a treballar de molt joves, no van tenir la necessitat de donar el seu sou a les finances familiars, fet que els va dur a poder gastar-se’l en ‘estil’: roba elegant, scooters Lambretta, vestits ‘old-style’ dels anys 40/50 i molta roba que encara avui dia està de moda (parques amb caputxa, els polos esportius, les camises de quadres, les jaquetes negres Harrington, etc.). La imatge, doncs, és el primer bastió on fonamenten el seu orgull de pertinença a un grup i la voluntat d’allunyar-se dels altres, de ser diferent a la resta, especialment dels ‘rockers’, a qui consideren desfasats, passats de moda i antiquats.

A Quadrophenia apareixen de seguida dos elements distorsionadors: les drogues, en forma de ‘blue pills’, i la violència, per a mi en forma de bretolada adolescent i com a forma de resposta al tradicional conservadorisme ‘british’. El fet de voler pertànyer a un grup els fa reunir-se i cridar que ho són, els fa cridar l’atenció i  barallar-se amb els ‘rockers’, els fa participar a les ‘riots’ (revoltes de carrer) angleses per reivindicar-se. Tot això en Jimmy ho viu com un flaix, com un èxtasi total que el fa sentir més viu, amb una transcendència desmesurada, mentre que per als seus companys tot plegat són ‘uns riures’, passar el cap de setmana i prou, la vida segueix dia a dia, estan orgullosos de ser mods, però no obliden la quotidianitat.

La pel·lícula avança lentament cap a la tragèdia. És impossible de dissimular. A Jimmy, se li comença a esfondrar tot: l’amor, les amistats, la família i el fet de comprovar que el seu ídol, Ace Face, és ben lluny de ser el model mod que ell ha mitificat. Se sent traït. I continua drogant-se amb pastilles blaves. El desenllaç sembla clar.

La pel·lícula ens deixa unes escenes antològiques que cal recordar:

-El duel a capella entre el ‘Be-bop-A-Lula’ de Gene Vincent i el ‘You Really Got Me’ dels The Kinks en uns banys públics de Londres, interpretats per en Jimmy i el ‘rocker’ Kevin, amic seu de la infància.

-El ball de ‘My generation’ dels The Who per part de la banda mod d’en Jimmy a la festa on es colen.  

-La destrossa d’un cotxàs de luxe per part de Jimmy i els seus amics després que hagin esat timats, donant-los gat per llebre en qüestió de drogues.

-El diàleg generacional entre Jimmy i el seu pare mentre el jove mod mira per la tele, extasiat, el xou dels Who que interpreten ‘Anyway, Anyhow, Anywhere’.

-El clau a peu dret entre Steph i Jimmy en un carreró estret convertit en amagatall improvisat de la revolta que té lloc al carrer. Antològic com descobreixen el sexe, mentre a escassos metres hi ha una batalla campal entre mods, rockers i policia.

-El Jimmy maquillat – i drogat — que va al tren que el duu a Brighton entre gentlemen indignats i espantats de tenir un company de viatge com ell.

-El passeig amb scooter de Jimmy vorejant els penya-segats de Brighton.

En definitiva, Quadrophenia és una pel·lícula clarament patològica, que reflecteix la inflùència de la subcultura expressada en les tribus urbanes i la seva estètica, la seva música i la seva pertinença.  

 twitter: @BorgesSergi

twitter: @lanenadelpou

twitter: @BOktoberfest73

Ja que la Glòria parlava de sèries al darrer article ‘Addicta de les sèries (o la friki que duc dins meu)’, dir-vos que ahir es va acabar Breaking Bad.

Només un mot, en anglès, per definir-la: masterpiece.

Adéu Breaking Bad, adéu, et trobarem a faltar.

La recomano d’una manera incondicional. És imprescindible.

Mort el rei, Visca el rei! Em sembla que ja ha començat la 3a temporada de Homeland

twitter: @lanenadelpou
twitter: @sergi_borges
twitter: @Boktoberfest73

ATENCIÓ! Aquest post conté ‘spoiler’, és a dir desvetllen fets de la trama de Homeland. Si l’estàs veient o la vols veure NO el llegeixis.

Primer de tot he de dir que l’he vista per internet, en anglès i amb subtítols en anglès. I no és postura per fer-me el xulo: estudio anglès en una EOI. Això ha provocat que la visió dels capítols fos lenta i poc fluïda. Vaig començar d’una manera desimbolta, marcant com a únic objectiu entrenar l’oïda i no voler entendre-ho tot. Però fou impossible. T’atrapa tant que al final potser havia de veure dues, tres, fins a quatre vegades la mateixa escena per entendre-ho tot. I encara se m’ha escapat alguna cosa. Per contra, aquesta insistència, basada en l’aprehensió de la lingüística anglesa, va provocar que m’impliqués encara més en la història, la trama, i sobretot, en el lligam emocional amb els personatges.

La trama és fàcil: marine nord-americà combatent a Iraq és segrestat durant 8 anys per Al-Qaeda i, un cop alliberat, torna als USA per recomençar una nova vida al costat de la seva família: la seva dona i dos fills. Però la CIA té coneixement d’un atac imminent al país i una agent del cos d’intel·ligència sospita, ja d’entrada, del marine retornat.

I a partir d’aquesta simple premissa, embolica que fa fort. Aquesta és la gran virtut de Homeland: cada capítol és un nou exercici de portar fins al límit l’embolic de la trama. Això, que pot semblar senzill i raonable, Homeland ho fa magistral perquè molt sovint cada capítol pot ser entès com un ens independent perfectament integrat en un tot perfectament sincronitzat. Cada capítol de Homeland és un altre pas de rosca d’una trama envitricollada i clarament patològica. Per aquesta raó, intitulo aquest post amb Previously on Homeland…

L’altra gran força de Homeland són els personatges de la sèrie, interpretats extraordinàriament per uns actors i actrius que no coneixia i que he descobert amb la sèrie. Permeteu-me una visió personal dels personatges principals:

Nicholas Brody (@lewis_damian): Impressionant. Li fan jugar tots els papers de l’auca tant des d’un punt de vista físic com psíquic. No deu ser fàcil interpretar un paper com el de Brody. A cada escena, nou rol; nova mentida, nova veritat; cara amable, cara fosca; te l’estimes, l’odies a mort; el compadeixes, l’assassinaries. Fa una cosa molt difícil: s’empapa d’aquell caràcter nord-americà de l’Amèrica profunda i el combina amb dos extrems com són el d’un marine i el d’un congressman ianqui. Molt mal parat de cara a la 3a temporada.

Carrie Mathison (Claire Daines): Al·lucinant. La defineix la frase que li diu Saul Berenson al darrer capítol de la sèrie: You’re the smartest and the dumbest person I’ve ever known (Ets la persona més intel·ligent i més estúpida que mai he conegut). Per alguna cosa, Carrie és bipolar. La seva intuïció absolutament increïble resol la majoria de situacions límit. Per contra tira pel dret i fa el que li dóna la gana. No crec que a la vida real durés ni un sol minut a la CIA, però aquest debat és el que volen generar els autors de Homeland: és vàlida una geni impulsiva?

Saul Berenson (Mandy Patinkin): Pronunciar /S?l/si us plau. El meu personatge preferit. També d’una intel·ligència preclara i absolutament fascinant, Saul Berenson és la cara perfecte de l’eficiència en seguretat i la diplomàcia de la CIA. El seu fracàs matrimonial és com un pes del qual no es pot despendre, però no li treu 1mm d’eficàcia professional. La seva empatia amb la terrorista Aileen, que li fot un gol per l’esquadra, quasi li costa la feina. Se salva miraculosament de la manera més paradoxal. Formador i mentor de Carrie, per qui sent devoció, Saul Berenson serà determinant la 3a temporada. L’actor que l’interpreta és Mandy Patikin, el gloriós Iñigo Montoya de La princesa promesa. És un actor impressionant.

David Estes (@DavidHarewood):  El poli dolent de Homeland. Es el màxim responsable de la CIA i té una cara fosca que es va destapant a mesura que avança la sèrie. Peter Quinn li diu clar al final de la 2a temporada: ‘’només t’interessa salvar el teu cul’’. La venjança d’Abu Nazir serà terrible i ell és el primer que en paga les conseqüències. La 3a temporada sense ell no serà el mateix. El seu amor – odi amb Carrie Mathison és una constant al llarg de la sèrie, especialment al final de la 1a i començaments de la 2a. Guanya Carrie de llarg i Estes es va enfonsant pel seu passat fosc. Té un equip increïble, però un superior ‘ignorant’, l’inefable Walden.

Jessica Brody (@missmorenab): Jess és la dona d’en Brody. El seu paper dins la història és realment complicat perquè el retorn de Brody l’enganxa per sorpresa (concretament al llit amb Mike Faber, el millor amic de Brody) i li tornen un Brody que, mai millor dit, és una autèntica bomba de rellotgeria. Però Jess té la virtut d’una força irrompible que li fa resistir la muntanya russa en què es converteix la seva vida. El seu taló d’Aquil·les és Carrie Mathison. Amb un equilibri de ferro intenta combinar el terrabastall que provoca el seu marit– cada cop més lluny d’ella – i l’ascens de la família cap a elits socials per a les quals no estan preparats. Intenta protegir els seus fills, Dana i Chris, de tot plegat però no ho acaba d’aconseguir.Té més protagonisme a la 1a temporada. Ho passaran malament ella i els seus fills a la tercera.

Dana Brody (@morgansaylor16): Dana és la filla de Brody i Jessica. És un personatge que va creixent inversament proporcional a com s’embolica Homeland. No és del tot un personatge principal, però és cabdal en molts moments de la sèrie, especialment a la 1a temporada. Durant la segona, li costa encaixar en la nova classe social dels Brody i li passa coses tan bèsties que crec que a la vida real no sé si ho aguantaria. Té un punt de complicitat amb el seu pare que es va espatllant progressivament. La seva paraula preferida és Bullshit!

Peter Quinn (Rupert Friend): Apareix a la 2a temporada i és una espècie d’analista de la CIA que ha d’ajudar Carrie i Saul en l’afer Abu Nazir. Molt bon professional, desperta sospites entre els seus companys. És antològic –i patològic– el seu interrogatori a Brody. Intenta vacil·lar Carrie, però n’acaba absolutament admirat. És el típic fatxenda que vas odiant i valorant alhora, i que al final demostra que té un parell de collons desmuntant-li la paradeta al seu cap Estes. 

Homeland és un envitricoll que, com ja he dit, creix a mesura que s’embolica. Això té una part crítica: la dificultat de la versemblança total. És difícil creure que moltes coses de les que passin puguin ser reals o les entenguéssim a la vida real. I qui millor encarna això és Dana, la filla de Brody, que ha d’entomar una sèrie de vivències i confessions que a mi em portarien a tallar-me les venes. Però per això és una sèrie de TV i segur que, com diuen sovint, la realitat supera la ficció. 

El gran mèrit de Homeland és que 24 capítols després tornem a ser al punt de partida: és Brody un yihaddista musulmà o és un bon tio, un gran marine, superat per les circumstàncies?

Al setembre, 3a temporada. Friso.

twitter: @sergi_borges

twitter: @Boktoberfest73
 

Ja avisa el fulletó del Verdi que la pel·lícula té una característica clau de l’humor noruec o escandinau: “tracta amb lleugeresa temes molt seriosos”. Realment, els escandinaus déuen tenir un sentit de l’humor particular. La història de la protagonista, Kaja, podria ser un melodrama crudíssim. És una dona amb un complex d’abandó tan brutal que permet que marit i fill (un nen que reprodueix el patró de comportament abusiu del pare) li trepitgin l’autoestima. Una dona amb una necessitat malaltissa de ser acceptada i d’agradar. Sobre tot a un marit que té tants problemes d’autoacceptació com ella, en el fons.

Sí, quan en parlem realment no sembla una comèdia. Però ho és. I t’arrenca somriures constantment. Curiosament, el Sergi ha establert a la primera part del post el paral·lelisme amb la grandíssima Happiness (que es mereix un apunt a part) i potser no és casualitat que totes dues comparteixin la paraula “felicitat” al títol. Allò que tant desesperadament busquen els patètics protagonistes d’ambdues pel·lícules.

Imagineu-vos la situació: estàs en parella, tens un fill adoptat, pateixes una crisi de relació i te’n vas al bell mig del camp a veure si les coses s’arreglen.

Falten dos petits detalls: 1) ets a la campanya noruega en ple hivern i 2) et trobes com a amfitrions una parella que està pitjor que la teva, i que té un fill completament pervers.

No s’ha de ser un setciències per preveure que la cosa anirà a pitjor. A més a més, a la parella en crisi no se li acut res més que apuntar-se a la coral de la comunitat com a gran estímul per millorar relacions.

Mentre a l’exterior neva de manera escandalosa, a dins la casa només pots xerrar, jugar a jocs de taula, anar-te enamorant de la parella rival i en el cas dels nens, un esclavitzar l’altre.

Ah, sí! També pots sortir a fer footing per uns camps meravellosament blancs, o dir que te’n vas a caçar ants i de seguida els altres saben que estàs mentint, o començar a practicar el noble art de les felacions a tort i a dret. Ah! I també mamar, lògicament beure alcohol.

Tot aquest còctel esdevé explosiu, però com passa sovint a les relacions humanes, les explosions regeneren i col·loquen cadascú a lloc. Particularment, crec que qui en surt més beneficiada és el personatge de la Kaya.

És uan comèdia negra, rius per no plorar, i les escenes estan carregades d’una tensió desbordant, i el pitjor de tot és que la tensió es desfà d’una manera còmica, però a la grotesca. Com ja he dit: per no plorar, rius.

Hi ha escenes antològiques que neixen de la pura patologia. Quan un dels fills torna de l’escola i es troba amb l’escena que es troba, o què passa a l’hora d’esmorzar en una de les cases, o què veu un dels marits quan entra al lavabo, o quina excusa posa un dels homes per justificar la seva peculiar manera de follar.

Comèdia? Bé, suposo que els cantaires ‘clàssics’ que apareixen de tant en tant per amenitzar-ho tot plegat justifiquen aquest gènere, però són els mateixos cantaires els que van pintant la tragèdia. Suposo que comèdia pel seu final.

Tots els qui vau veure Happiness, la recordareu mentre veieu Sempre feliç.

twitter: @Boktoberfest73

twitter: @BorgesSergi

twitter: @lanenadelpou

Em costa escriure una entrada sobre aquesta pel·lícula. Per començar, potser no m’atreviria a qualificar-la de magistral, però…  per ben poc. O sí. De fet, és brillant.

L’argument, basat en el llibre Picnic a la vora del camí, d’Akadi i
Boris Strugatski (que ja he afegit a la meva llista per buscar i llegir
i que, a tall d’anècdota també ha inspirat el joc d’ordinador de títol
homònim a la pel·lícula) és tan senzill com això: tres personatges
s’endinsen a La Zona, un lloc prohibit, estrany, encerclat per
l’exèrcit, per a trobar l’habitació on els desitjos es fan realitat.

“Què
va ser, allò? Un meteorit? Una visita dels habitants del abisme còsmic?
Fos el que fos el nostre petit país va veure el naixement d’un miracle:
la Zona. Al moment hi vam enviar les tropes. Però ja no van tornar.
Llavors vam envoltar la Zona amb cordons policials. Potser era el millor
que podíem fer. Tanmateix, no ho sé…”

D’una entrevista al premi Nobel, Professor Wallace.

No
és un camí fàcil ni planer. A la Zona tothom acaba qüestionant els seus
desitjos.
Sobre el paper, és un picnic a la vora del camí. En imatges,
és hipnosi davant la pantalla.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Andrei_Tarkovski

Sens dubte, pel·lícula antològica d’aquest genial director nord-americà. Una autèntica joia de cine negre on, en una primera impressió, així a raig, us diré que comença pel final i algú podria pensar: vaja, ja ens ho diuen tot. Sí, però algú més perspicaç, i encara més tractant-se d’un film de Billly Wilder, pot afirmar amb tota tranquil·litat: aquí hi haurà marro.

Realitzada el 1944, i basada en un llibre de James M. Cain –coautor del guió juntament amb Wilder –, va arribar aquí amb el títol de Perdición.

És un plaer assaborir aquest cine en blanc i negre ara que som dins l’era del 3D i les ulleres tridimensionals. I amb tres magnífics mestres de la interpretació.

Com per exemple el ‘monstre’ Edward G. Robinson, que aquí representa el sagaç inspector d’una gran companyia d’assegurances, Barton Keyes, sempre atent als possibles fraus gràcies al seu “little man” interior i que mai té a mà cap misto per encendre’s els puros que es fuma.

Qui li encén al llarg de tota la pel·lícula — i el saluda amb una cantarella cada cop més definida de ‘Hello Keyes’— és el millor agent d’assegurances de la companyia, un autèntic playboy que mentre intenta renovar les assegurances del cotxe dels marits sedueix impertèrrit les seves dones; parlo d’en Walter Neff, interpretat per un genial Fred MacMurray.

Una de les seves seduccions, però, el portarà a maquinar un assumpte tèrbol que el durà cap a la perdició, tal i com ens indica la traducció del títol. La ‘femme fatale’ que l’atrapa i que el dirigirà com un titella és Phyllis Dietrichson, una excepcional Barbara Stanwyck, que bé podria passar per la germana o la cosina carnal del personatge Margo (Bette Davis) de la pel·lícula All about Eve (Eva al desnudo). Una dolenta entre les més dolentes.

Com deia a l’inici, encara que ja d’entrada sabem què passa, hi ha tota una tensió inherent que no ens abandona. És com si en comptes de fer un puzle, l’anessis desfent i amb les mateixes peces poguessis reconstruir-ne un altre que n’expliqués per si sol el que desfem. Convindreu que fer això en una pel·lícula és difícil perquè si l’espectador té una informació cabdal a la mà només començar, mantenir-li l’interès, si la pel·lícula no està molt ben feta, es pot convertir en una arma de doble tall. I per això hi ha els mestres com Wilder.

Comença un joc de mirall i contramiralls, amb informació que té l’espectador i que li manca a algun dels personatges; informació que té algun dels personatges, però que desconeix l’espectador; informació que coneix l’espectador i desconeixen els personatges. En definitiva, si el cine, normalment, són els personatges que saben què passarà i l’espectador, no, a Double Indemnity la tensió narrativa la manté tot aquest joc de miralls o de peces de puzle que fan i desfan.

I tot amb una senzillesa, naturalitat i qualitat que és d’agrair. Tot amarat d’una quotidianitat que ens pot ser molt propera. Ni calen ulleres de 3D ni les volem per gaudir amb aquest cinema on és molt més important la feina dels actors que els efectes especials, on es demostra de nou que la força és de la història contada i la manera com es desplega.

D’un trio inicial de personatges passem a veure’n un munt de nous, cadascun dels quals amb els seus secrets. A mida que avança la pel·líula, s’accepten teories sobre com fer el puzle que alhora desfem. I en el joc dels miralls, qui ens diu que allò que hem vist al principi és el final? Én el món del cinema, és aquesta darrera la primera i la més elemental de les preguntes.

I per acabar, una imatge: fixeu-vos l’encesa de cigarreta a la darrera escena de la pel·lícula . Billy Wilder en estat pur.

sergi borges

Aquesta entrada té forçosament molts anys de retard. Ahir la nit, i en DVD, vaig veure la primera de les pel·lícules de la saga Saw, que ja té sis entregues.

Des de fa temps que vaig veient al metro els cartells susccessius d’aquesta saga, els títols de la qual tenen la particularitat de ser inscrits en números romans (Saw II, Saw III, Saw IV, Saw V i Saw VI). Finalment em va caure la primera a les mans, i encara més finalment per fi la vaig veure.

La meva expectativa era errònia. Jo m’havia fet la idea d’una pel·lícula gore o alguna cosa així, tipus La matança de Texas o  el típic argument de sobres conegut: un xalat va matant un a un tota la penya que se li posa pel davant. A Saw sí que hi ha un xalat, només faltaria, però ni de bon tros és una pel·lícula de terror típica i tòpica: un gran argument que es va desenvolupat sota una angoixa in crescendo amb cop d’efecte final, magnífic per preparar la continuïtat de la saga.

Abans de continuar llegint heu de tenir en compte que no he vist cap Saw més, per tant perdoneu-me incoherències o ignorància respecte a altres esdeveniments que encara no conec. També agrairia que no se’ns revelés cap dada de les pelis següents.

Ja només per començar l’inici té un paral·lisme inequívoc amb Cube, una altra pel·lícula de culte del gènere on algunes persones apareixen dins d’un habitacle tancat sense recordar com n’han arribat. A Saw són dos homes que apareixen encadenats en un lavabo sòrdid d’un espai desconegut. Fixeu-vos com en l’una i en l’altra s’opera un mecanisme ben fàcil per engegar l’angoixa: la claustrofòbia i el terror que sents d’allò desconegut i d’un esdevenidor de mal auguri.

A Saw els esdeveniments comencen a descabdellar-se entremig de referències als antecedents passats. Antecedents de casos semblants tots amb el mateix resultat: la mort dels atrapats en circumstàncies de desesperació extrema. Són ells mateixos qui es maten perquè no han superat la prova –macabra– que se’ls planteja. Només hi ha hagut una supervivent: ha quedat catatònica i agraïda al monstre perquè, és clar, la va “salvar” d’una mort segura tot perdonant-la o si voleu considerant-la guanyadora d’una prova superada.

Però l’acció que transcorre en el lavabo sòrdid va guanyant en tensió a mesura que avança la peli. Com si es tractés d’un joc de pistes ben innocent els dos protagonistes van aclarint com han arribat fins allà i descobreixen certes relacions amb els casos anteriors. Com diu el subtítol de la peli, es va construint un gran puzle i cada peça és un gran sofriment per als segrestats. La desesperació va en augment i el control psíquic dels protagonistes traspassa les barreres de la normalitat.

Com a espectador, cadascú coneix què és el que més el neguiteja. Jo no suporto el boig carnisser de La matança de Texas ni l’atmosfera que s’hi crea, com també ho vaig passar francament malament a El resplandor o a Alien. A Saw s’apodera de l’espectador una angoixa que augmenta, però crec que en cap moment la cosa esdevé insuportable. Quan la tensió salta pels aires al lavabo sòrdid, també esclata l’angoixa de l’espectador que d’altra ja s’ho veu venir que passarà alguna de grossa. Crec que hi ha un punt on l’espectador està més inquiet per l’enigma de qui és el boig que ha organitzat tot el sacramental i ja no pateix tant amb els ensurts i les abominacions que han de venir.

El millor és que el final és un cop d’efecte realment ben trobat i molt efectiu: la peça final del puzle. Et preparen de moment per a Saw II. No m’en reveleu res. Gràcies.

sergi borges

Ahir divendres 9 d’octubre La 2 va emetre l’excel·lent pel·lícula documental Joe Strummer: The Future is Unwritten (2007) dirigida per Julien Temple. Em va encantar i em va permetre endinsar-me en el món de The Clash, i només això, sinó de descobrir un “altre” Joe Strummer, el de post The Clash i la seva sincera, pertorbadora i rebosant humanitat.

Fill d’un diplomàtic anglès, va néixer a Ankara (Turquia) i va viatjar i viure a força països com per exemple Mèxic, la pròpia Turquia, Egipte i altres països africans. La crua realitat social d’aquests indrets li va fer prendre una forta consciència social d’injustícia.

La pel·lícula gira entorn la persona de Joe Strummer. La seva etapa a The Clash es tracatada dins de la seva vida com una etapa certament important i memorable. L’etapa The Clash marca indefectiblement la vida d’Strummer, però el documental va molt més enllà dels The Clash.

(Re)Descobreixo Joe Strummer un cop s’acaben The Clash.

L’any 1976 The Sex Pistols arrassava amb la seva aparició i fou després d’un concert d’aquest grup que es configuraria el grup The Clash, una banda que sacsejaria musicalment el Regne Unit, i de retruc, el món sencer.

Els The Clash són considerats com “un dels grups més obertament polítics, excitants i emocionants de la història del rock“. Les excel·lents lletres que compon Strummer tracten els temes socials que colpegen el Regne Unit dels principis dels 80 com la brutalitat policial, el racisme, la repressió social i política, l’okupació,  l’atur, la tornada i auge del feixisme, i el creixent militarisme. Cançons llegendàries com London Calling, White Riot o Rock the Casbah, entre moltes d’altres, van més enllà del rock and roll i es converteixen en himnes que simbolitzen un altre món i que el futur encara no està escrit. Bono, cantant d’U2, explica al film com va el seu primer concert és The Clash a Belfast i afirma que es va produir una tensió en l’ambient que transcendia la pròpia música, una barreja de por i il·lusió que “canviaria les nostres vides”.

Londres crida les ciutats llunyanes / Ara que es declara la guerra i la batalla arriba / Londres crida l’inframón / Sortiu de l’armari, tots els nens i les nenes / Londres crida, ara no ens miren / Tota la falsa beatlemanía ha mossegat la pols / Londres crida, veieu que ja no té swing / excepte per a l’anell d’aquesta porra. CHORUS: L’edat de gel està arribant, el sol s’acosta / Les màquines han deixat de funcionar i el blat creix prim / Un error nuclear, però no tinc por / Londres s’està ofegant i jo visc vora el riu. / Londres crida a “la zona d’imitació” / Oblida-ho, germà, vés per lliure/ Londres crida els zombis de la mort / Sortiu a fora de celebració i pinteu un alè nou / Londres crida -i no tinc ganes de cridar / Però quan parlàvem et vaig veure assentint / Londres crida,   veieu que no estem a l’alçada / excepte aquest dels ulls grocs. CHORUS. Ara aconseguim / aquest “Londres crida, sí, jo hi era, també / Saps què deien ells? Bé, tot era veritat! / Londres crida dalt de tot de l’esfera / Després de tot, no m’ofereixes un somriure? / Mai em vaig sentir una mica “com”…

[traducció lliure per part meva amb l’ajut d’un traductor automàtic infecte.  Evidentment s’accepten esmenes per part de traductors qualificats com la pròpia Glòria Barrobés].

Els The Clash van créixer imparablement i van arribar a dalt de tot. Van triomfar als Estats Units i es van convertir en un grup de masses. Joe Strummer es corroïa per dins. Com cantar White Riot davant un públic menjant crispetes en un estadi de beisbol?

El genial i alhora funest Berni Rhodes, manager de la banda, va estar clarament implicat en decisions que serien mortals per The Clash. Primer van fer fora Topper  Headon, bateria, acusant-lo d’heroinòman. Headon, a la pel·lícula, confessa que això no és cert. Caure en l’heroïna no va ser la causa, sinó la conseqüència de sortir de The Clash. Afirma que el van fer fora perquè feia la seva, anava per lliure, símptoma que el grup s’estava disgregant. Quan el van fer fora admet que va començar a punxar-se. 

El següent a caure va ser Mick Jones, guitarrista i fundador dels Clash. És demolidor com narra Jones el dia que Strummer el va fer fora. Diu: “Vaig agafar la guitarra i me’n vaig anar. El pitjor va ser veure com Berni Rhodes em va perseguir amb un xec a la mà, fet que va convertir l’acomiadament en una tristesa immensa. Malgrat tot el vaig agafar“.

L’últim disc de The Clash, Cut the Crape, massacrat per la crítica i el públic, va significar la defunció del grup el 1986.

Vindrien temps durs per a Joe Strummer. Els 10 anys següents van ser els pitjors de la seva vida. Va anar col·laborant en bandes sonores de pel·lícules i grups com The Pogues el convidaven a gires. Ell feia projectes, però no els gaudia. Era una travessia pel desert. La pel·lícula reflecteix amb exactitud aquests anys. Strummer no deixa de fer coses, però afirma que no troba el camí. La gent i els media busquen l’Strummer de The Clash i ell no es cansa de repetir que ja no hi ha l’Strummer de The Clash.

Però la vida segueix i no s’atura. Els temps canvien els registres musicals i apareix el tecno. Strummer és un home absolutament eclèctic i s’acosta al tecno i les raves des d’un punt de vista tribal. Al voltant de grans focs de camp que el retornen a la seva època d’escolta reuneix amics, i gent propera i d’altra gent que no coneix, però tots de diferents races, cultures i estils. N’apren de tot i de tothom. És un Joe Strummer que es deleix per conèixer gent, músiques diverses i ambients nous. També és l’època que munta una família ja que l’any 1995 es casa amb Lucinda Tate i té dues filles. Joe Strummer reneix; per fi ha trobat el camí.

Tot això desemboca amb The Mescaleros. Al festival de Glastonbury coneix un paio que salta nu pels escenaris. Es Antony Geen. Es coneixen i munten un nou grup: Joe Strummer and The Mescaleros. Tornen les gires. Recupera antics col·laboradors que convida a les gires, tot buscant nous sons que enriqueixin les seves propostes, en busca d’una música multicultural. Amb The Mescaleros enregistra tres discos.

Mai van tornar a juntar-se The Clash. Joe Strummer i Mick Jones només van coincidir un cop més a l’escenari. Va ser durant un concert benèfic que recaptava fons per a uns bombers que demanaven un augment de sou i que eren desacreditats i vilipendiats per les autoritats. Mick Jones ho explica molt bé a la pel·lícula: “Jo era allà i vaig pujar a l’escenari perquè em venia molt de gust fer-ho. Vaig agafar la guitarra i vaig pujar. És molt diferent retrobar-se així amb Strummer en comptes de fer-ho cobrant un milió de lliures esterlines“. Posa els pels de punta la versió de White riot que van fer i encara és més emocionant la sincera i gran abraçada que es van fer a l’acabar la cançó.

La pel·lícula és sobre i per Joe Strummer. The Clash és una part molt important, però no l’única. Hi ha testimonis de Bono, de Martin Scorsesse, d’Steve Buscemi, Johnny Deep, entre molts d’altres, que parlen de la bondat, generositat i genialitat de Joe Strummer. És emocionant i encoratjador veure com Strummer tira endavant i es reinventa.

Va ser un fumador empedreït fet que li va provocar algunes discussions amb amics. Sobre el fumar i a la persecució als fumadors, té una frase antològica: “Haurien de prohibir els no fumadors comprar productes ideats, creats i pensats per fumadors“.

Joe Strummer va morir el 22 de desembre de 2002 al sofà de casa seva degut a una aturada cardíaca mentre llegia The Observer.

Pel·lícula, per a mi, antològica.

sergi borges

Seran les imatges -moltes d’elles referents indiscutibles en la història
del cinema? Qui no té present la càrrega dels helicòpters al compàs de
les valquíries de Wagner?
 
Serà la fantàstica narració de Michael Herr, recitada per Martin Sheen?
“I was going to the worst place in the world, and I didn’t even know it
yet. Weeks away and hundreds of miles up a river that snaked through the
war like a main circuit cable and plugged straight into Kurtz. It was
no accident that I got to be the caretaker of Colonel Walter E. Kurtz’s
memory, any more than being back in Saigon was an accident. There is no
way to tell his story without telling my own. And if his story is really
a confession, then so is mine.“
Traducció:
Em dirigia cap al pitjor indret del món i ni tan sols no ho sabia
encara. A setmanes de viatge, centenars de milles amunt d’un riu que
serpentejava a través de la guerra com un cable elèctric que em
connectava directament a Kurtz. No era cap accident que jo hagués
d’esdevenir el marmessor de la memòria del coronel Walter E. Kurtz, tant
com no era cap accident que jo hagués tornat a Saigon. No puc explicar
la seva història sense explicar la meva pròpia. I si la seva història és
realment una confessió, llavors també ho és la meva.

Serà el retrat esperpèntic del caos i la bogeria de la guerra? En
concret de la del Vietnam?
Els càmeres de televisió filmant un atac a un poblat i cridant als
soldats que NO mirin a càmera mentre un oficial sonat envia els seus
homes a fer surf sota el foc de metralladores?

Serà Robert Duvall, encarnant magistralment el tinent Kilgore, amb el
seu “I love the smell of Napalm in the Morning”?
O les conilletes del playboy marxant per potes en helicòpter i acabant
tirades en un campament on no hi queda ni un sol oficial i els soldats
han perdut la xaveta?

Willard: Qui és l’oficial en cap?
Soldat: Què no és vostè? 
I mentrestant, Lance el surfista, col·locat d’àcid fins al cul, s’endú
un cadell de gos a passejar entre les trinxeres enmig d’un foc creuat.

Serà “l’horror, l’horror” de Marlon Brando moribund de malària i que ha
perdut la xaveta totalment?

Alguna cosa em va enganxar totalment a la pantalla de la meva
televisió la primera vegada que vaig veure Apocalypse Now, i ho
continuava fent davant una pantalla del cinema Icària anys després quan
Coppola va tenir la genial idea de muntar “Apocalypse Now Redux”. Fins i
tot en això va ser prou original com per evitar el tòpic “director’s
cut”. 

No cal parlar d’aquesta pel·lícula. Parla per ella mateixa.
Jo crec que Joseph Conrad se sentiria honrat de veure el seu Cor de les
Tenebres posat al dia d’una manera tan magistral.

Sí,és LA PEL·LÍCULA, perquè per a mí no n’hi ha d’altra. I amb ella
Coppola es va guanyar un lloc d’honor al panteó dels déus del cinema.

Qui no sigui capaç d’apreciar-la no sabrà mai què és
el bon cinema.

Charly don’t surf

La nena del pou