BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Vint mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 26 d'octubre de 2009 per aniol

Amb tres dies de retard, recordem Josep Palau i Fabre.

Un poema de gran cruesa, que ha estat cantat i recitat per diversos cantautors.

La soledat és ben dura quan no hi ha companyia:


SOL

A voltes, en llevar-se, l’home sol

sent fred al cor, una dent que el mossega

a causa de no haver sota el llençol,

durant la nit, un cos per a la brega.

I es mou feixuc, amb la recança oberta

d’abandonar un lligam que desconeix,
i mira el llit de nou i empal.lideix,

veient la companyia tan deserta.

Viu amb el pensament alatrencat,

com si tot l’univers mudés de ruta
i no trobés una esfera segura.

I va tot sol i sent nosa al costat:
algú que en el flanc dret se li detura

fent-li present la seva vida eixuta.

Josep Palau i Fabre

Entrada feta per la balança esquerra:
sergi borges

Baudolino

Publicat el 23 d'octubre de 2009 per aniol

Baudolino és un llibre meravellós d’un mestre de la literatura com és l’escriptor i semiòleg italià Umberto Eco. Consumat medievalista, Eco es posa les botes amb aquesta novel·la històrica de debò i no com aquests blufs mediàtics que surten com bolets gràcies al corrent d’imbecilitat que s’ha apropiat del prmer món.

La idea de l’obra és que metaforitza la història de la humanitat com una gran mentida. Sobre els nostres caps plana un gran dubte: què hi ha de veritat en la Història que ens ha arribat? I de mentida?

A tot això hem d’afegir la mestria d’Umberto Eco en endinsar-nos en un període de temps històric concret: el regnat de l’emperador Frederic I fins a la quarta croada que saqueja i destrueix Constantinoble.

Realitat i ficció (o mentida) de la mà d’un personatge entranyable i que se’ns fica a la butxaca de seguida: Baudolino de Galiaudo.

La mentida obre portes. I n’obre especial i especifícament a Baudolino, un personatge fascinant ja des de les primeres planes on ens escriu de pròpia mà un text manuscrit de presentació  mig en llatí mig en vulgar.

Ens anuncia que està aprenent a escriure i ens diu qui és, què fa, què li passa, com viu, on viu i quina gran sorpresa li espera. Baudolino és un fill de pagesos de La Fraschetta a la part septentrional d’Itàlia en teoria analfabet i condemnat a una vida pagesívola. Però Baudolino té uns grans poders: 1) té la capacitat d’aprendre una parla tan sols amb la conversa directa i 2) té una capacitat d’invenció tan gran que al cap i a la fi és creïble per a tohom.

Baudolino viu vagarejant tot el dia per territoris muntanyosos aclaparats de boira una gran part de la jornada. Això li provoca una gran dosi d’imaginació i una gran capacitat de convèncer el seu interlocutor. Si Baudolino diu que ha vist un unicorn, tothom se’l creu. La fortuna el fa topar-se amb un cavaller al qual Baudolino acull a casa seva i es passa la nit explicant-li fàbules i lloant el nostre senyor emperador. I resulta que aquell cavaller perdut en la boira és ni més ni menys que l’emperador Frederic I, dit el Barba-roja.

Immediatament després de tot això trobem un Baudolino ja gran que es troba enmig del saqueig de Constantinoble i just acaba de salvar Nicetas Coniates, un honorable senyor que havia pertangut al govern de la ciutat i el qual, aterrit, intenta fugir de les hordes de croats. Nicetas Coniates és un personatge històric real: es tracta de l’historiador més important de l’imperi bizantí i que va escriure les més fidedignes cròniques sobre les croades.

El llibre ja està “dibuixat”: Baudolino li confessa que ha perdut el manuscrit on escrivia la seva vida i ara la hi vol explicar al senyor Nicetas per tal que aquest sàpiga discernir-hi el que és real del que és fabulat.

Comença així un viatge increïble d’aventures on la mentida i la falsedat entortolliguen la realitat convertint les decisions més cabdals de la humanitat en absurdes situacions que farien partir-se, trencar-se, cargolar-se i rebentar-se de riure el més pintat. Això sí: revestit d’una seriositat encara més ridícula.

La novel·la avança entre els desitjos de Baudolino – arribar al regne del famós Preste Joan – i els fets hìstòrics més importants d’aquells temps.

Hi ha un fet històric particularment important per molts aspectes i absolutament delirant en la novel·la. És el naixement d’Alessandria, ciutat natal del propi Umberto Eco, i que fou construïda el 1168 i batejada inicialment com a Civitas Novas (Ciutat Nova). Baudolino ens narra com neix Alessandria, com es converteix en el principal bastió de la Lliga Llombarda, com és configura com la més poderosa oponent a les tropes de Frederic I i com resisteix en un setge delirant i com venç l’invasor (1174) en una tàctica que fracassa per part de l’assetjador i on Baudolino i son pare Gagiaudo en tenen un paper destacat.

Però Baudolino vol arribar al regne del Preste Joan per enfortir l’imperi de Barba-roja. Astut com és, Baudolino ha engalipat onze companys seus, que provenen de tot tipus de races i condicions, i els quals, des de les seves creences i religions, li aportaran un comodí en aquells viatges a terres estranyes i inexplorades. Baudolino més onze fan dotze persones, és a dir el grup format pels tres reis d’orient més els seus patges i servidors. De cop un altre objectiu se’ls fica entre cella i cella: el Sant Graal. Una autèntic deliri.

L’últim fet que us explicaré és que Baudolino s’enamora d’una de les filles d’Hipàtia. Baudolino arriba a Hipàtia, el lloc més meravellós i fantasiós de la terra i veu l’unicorn que tants cops havia vist entre la boira del Piemont.

Baudolino és un llibre que supera en escreix El nom de la rosa i el recomano a tots aquells que vulgueu gaudir amb la realitat, amb la ficció mitològica, i amb la mentida que ens aporta la Història i entre la qual Umberto Eco es mou com peix en l’aigua.

sergi borges

Ignatius J. Reilly

Publicat el 21 d'octubre de 2009 per aniol
Una gorra de cazador verde apretaba la cima de una cabeza que era como un globo carnoso. Las orejeras verdes, llenas de unas grandes orejas y pelo sin cortar y de las finas cerdas que brotaban de las mismas orejas, sobresalían a ambos lados como señales de giro que indicasen dos direcciones a la vez. Los labios, gordos y bembones, brotaban protuberantes bajo el tupido bigote negro y se hundían en sus comisuras, en plieguecitos llenos de reproche y de restos de patatas fritas. En la sombra, bajo la visera verde de la gorra, los altaneros ojos azules y amarillos de Ignatius J. Reilley miraban a las demás personas que esperban bajo el reloj junto a los grandes almacenes D. H. Holmes, estudiando a la multidud en busca de signos de mal gusto en el vestir. Ignatius percibió que algunos atuendos eran lo bastante nuevos y lo bastante caros como para ser considerados sin duda ofensas al buen gusto y la decencia.

La posesión de algo nuevo o caro sólo reflejaba la falta de teología y
de geometría de una persona. Podía proyectar incluso dudas sobre el
alma misma del sujeto.
Ignatius vestía, por su parte, de un modo cómodo y razonable. La gorra
de cazador le protegía contra los enfriamientos de cabeza. Los
voluminosos pantalones de tweed eran muy duraderos y permitían una
locomoción inusitadamente libre. Sus pliegues y rincones contenían
pequeñas bolsas de aire rancio y cálido que a él le complacían
muchísimo. La sencilla camisa de franela hacía innecesaria la chaqueta,
mientras que la bufanda protegía la piel que quedaba expuesta al aire
entre las orejeras y el cuello. Era un atuendo aceptable, según todas
las normas teológicas y geométricas, aunque resultase algo abstruso, y
sugería una rica vida interior…

O, si preferiu l’original:

A green hunting cap squeezed the top of the fleshy balloon of a
head. The green earflaps, full of large ears and uncut hair and the
fine bristles that grew in the ears themselves, stuck out on either
side like turn signals indicating two directions at once. Full, pursed
lips protruded beneath the bushy black moustache and, at their corners,
sank into little folds filled with disapproval and potato chip crumbs.
In the shadow under the green visor of the cap Ignatius J. Reilly’s
supercilious blue and yellow eyes looked down upon the other people
waiting under the clock at the D.H. Holmes department store, studying
the crowd of people for signs of bad taste in dress. Several of the
outfits, Ignatius noticed, were new enough and expensive enough to be
properly considered offenses against taste and decency. Possession of
anything new or expensive only reflected a person’s lack of theology
and geometry; it could even cast doubts upon one’s soul.

 

Gran, gran, grandíssim personatge de la literatura americana del segle XX.

Ho sento, no l’he trobada en català…

17 d’octubre de 1973

Publicat el 18 d'octubre de 2009 per aniol

El dia que jo vaig venir al món començava la Crisi del Petroli, una crisi econòmica de llarga durada provocada per l’alça sobtada dels preus internacionals del petroli i que va comportar una profunda transformació de les estructures econòmiques dels països desenvolupats.

Les seues manifestacions més importants van ser la devaluació del dòlar , la reducció de la demanda, la caiguda de la producció i l’increment de l’atur.

Potser serà per això que estic condemnada a no trobar feina…

La nena del pou, nascuda amb un crisi i patint-ne un altra.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La pallassada del nen i el globus d’heli

Publicat el 16 d'octubre de 2009 per aniol
Estem mirant les notícies, que se suposa que són serioses i de sobte ens interrompen per posar imatges en directe d’alguna cosa que està passant a Colorado, EUA. S’ha produït un altre atemptat islamista? No. Ha caigut un avió de passatgers? No. Un terratrèmol? Nooooo. Resulta que “suposadament”, -perquè ni tan sols era cert-, un nen de sis anys havia agafat un globus d’heli i estava sobrevolant l’estat americà mentre dispositius de la policia el seguien per recollir-lo a la baixada.
I algú va decidir que això era una notícia prou important per seguir les evolucions del globus en directe!!!!
Penós.
Patètic.
No tinc adjectius.
Una mera anècdota que ni tan sols hauria d’haver sortit als “fets i gent” perquè resulta que no hi havia nen ni res, va acaparar el temps i l’atenció de noticiaris. Què és això? En què collons s’han convertit els informatius? Quin criteri periodístic és aquest?

La nena del pou

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Què podem fer amb Fèlix Millet?

Publicat el 15 d'octubre de 2009 per aniol
Cada dia, el cas del Palau de la Música es va fent més gros i, amb cada nova notícia que surt a la llum, més indignant. Aquest senyor no tan sols robava milions d’euros per al seu benefici personal sinó que, a més, denegava totes les sol:licituds per “falta de pressupost”, tenia els membres de l’orquestra vivint amb sous de becari de 800 euros al mes i els membres del cor no podien assajar el dia abans d’una actuació important perquè s’havia llogat el palau per a unes jornades empresarials privades.

Això tan sols són quatre coses de les tantes que estan sortint a la llum.

Aquest senyor i tota la seva tropa de còmplices es mereixen un càstig ben exemplar. Des d’aquí faig una crida popular per proposar quin tipus d’escarment públic s’hauria de donar a aquesta gentussa.

La meva proposta és: 1) Primer, embargar-los tots els béns
materials–calçotets i calces inclosos- fins a recuperar tots els
milions robats. Si no n’hi ha prou després d’haver embargat propietats,
buidat comptes suïssos i bananers i dissolt societats diverses,
hipotecar-los de per vida a compte d’allò que falti (que cada euro que
guanyin a partir d’ara vagi a parar a la fundació per reparar danys).
I
segon: proposo un auto a l’estil clàssic de la inquisició a la plaça
que porta el cognom de la família Millet, un escarni públic on tots els
empleats del Palau i les víctimes de tan lamentable gestió puguin
escopir a la cara d’una gent que no mereix cap mena de compassió.

Perquè el més trist, el pitjor de tot aquest cas i allò que
tots temem és que aquest personatge infame quedi impune (per raons
humanitàries –allò de que és gran “pobret”) i per postres els diners
desapareguts ja no tornin a reaparèixer mai. Ja sabem com funcionen
aquests casos en aquest país (i en tants d’altres).

La nena del pou

Mapa de los sonidos de Tokyo: una pel·lícula psè

Publicat el 3 d'octubre de 2009 per aniol

Inaugurem la secció Pel·lícules Psè, pel·lícules que et deixen indiferent i amb un punt d’irritació creixent per la decepció que et suposen. La inaugura Mapa de los sonidos de Tokyo (sí, en castellà perquè sembla que a l’autora li mola més, ves), un film que em sap ben greu que sigui aquí perquè sóc un fan incondicional d’Isabel Coixet, fins i tot d’Elegy, pel·lícula que ja va ser força controvertida. Hi ha vegades que les primeres opinions no enganyen i les tres primeres opinions que vaig sentir de Mapa… va ser: psè!
A mi el psè es converteix també en un punt d’emprenyament, sobretot a l’escena final, passat els crèdits. Hauria d’haver marxat un cop comencenn a aparèixer els crèdits contravenint la gran norma cinèfila que diu que t’has de quedar fins al final: jo ho he fet sempre així, però aquest cop no en tenia ganes i al final (qui l’hagi vist ho sabrà) la cosa posa de mala llet.

És una pel·lícula per a pijos i snobs, cosa sorprenent en la Coixet, sobretot per a aquells que hagueu vist Life without me i Things I never told you. El personatage de Sergi López és un autèntic snob i que al final és pijo. Coixet reclama l’atenció de l’espectador pijo i de l’snob. Primera gran decepció.

Diu Coixet: “la força de l’argument és que passa a Tokyo. Aquesta pel·lícula no seria el mateix sinó passés a Tokyo”. Ens has fotut, Coixet, de debò? Si passés a Cornellà, és evident que seria tota una altra cosa.

L’argument és previsible i no dóna lloc a la sorpresa. Tot està tan marcat que ja saps com acabarà. Ara bé, al personatge de Sergi López l’escanyaries i més si veus com acaba al final. És un malparit i s’ha acabat. Que la Coixet no ens ho disfrassi un cop més d’esnobisme romàntic.

Que et reporta aquesta pel·lícula quan l’acabes de veure? Res.
Una creixent sensació de cabreig i d’irritació.
Per sort dura poc i aleshores et quedes amb aquella sensació del psè.

I per què no és una merda de peli? De debò que quasi ho és i vaig pensar que hauria de ser-hi a la nostra secció. Però hi ha tres coses que la salven: com ens mostra i ensenya Tokyo (infinitament millor que Lost in Translation), l’actuació de Sergi López i les actrius/actors japonesos i també pels sons, els quals recullen molt bé l’atmosfera. Això sí.

Els anuncis de vergonya aliena (de nou)

Publicat el 1 d'octubre de 2009 per aniol

– Jo de gran seré bomber!

– Doncs jo faré les mànegues!
– Jo inventaré materials que no es cremin!
– I jo els vendré per tot el món!

– Però primer, tots plegats, anirem al logopeda perquè ens ensenyi a PARLAR!!!!!

(i no tinc res més a dir, Senyoria)

La nena del pou

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari