BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Lire en Français; reading in English

Publicat el 28 d'octubre de 2011 per aniol

Des de fa uns anys intento entrar a l’EOI de la Vall d’Hebron per estudiar anglès. Aquest curs 2011/2012 per fi ho he aconseguit. M’han col·locat a segon (d’un total de 5 cursos).

L’any passat, el curs 2010/2011, vaig entrar a francès, directament a tercer. Després de començar amb molta força, cap a la setmana santa, el vaig abandonar.

Així doncs repeteixo tercer de francès i faig segon d’anglès. Això és degut al particular sistema d’adjudicació de places de l’EOI: és tan difícil entrar a anglès que si tens una plaça d’una altra llengua no la deixes escapar per por a quedar-te’n sense cap (pel fet de no haver-te matriculat a la de francès que ja tenia i que no em toqués la d’anglès que tant anhelava).

No sóc un alumne especialment brillant amb i per a les llengües. M’agraden molt, però em costa assimilar-les. Estic molt motivat, però sé que hauria d’estudiar més i treballar més a casa.

Allò que més m’està agradant –fins i tot encara diria més, m’està encantant– de totes dues llengües és llegir llibres en francès i anglès. I és la primera vegada a la meva vida que ho faig seriosament, amb tots els ets i uts.

Com bé aconsellen –aconsellem — els professors de llengua, no cal que llegim amb un diccionari al costat i anem mirant paraula per paraula què volen dir. Primer, perquè no serveix per gairebé res –només per resoldre un dubte des de la immediatesa i després te’n tornes a oblidar –, i segon perquè perds moltíssim temps (ara amb els smartphones i notebooks és molt més ràpid, certament); en definitiva, és molt carregós perquè llegir et demana un cert ritme, passar a una nova acció: tirar endavant.

Per tant es recomana que llegim un bon fragment extens sense aturar-nos, intentant-ne copsar el sentit general del que llegeixes. Tampoc subratllarem totes les paraules que no entenguem; només hem de subratllar aquelles que ens impedeixin entendre el sentit global de la lectura. Un cop acabat de llegir aquest bon fragment –que pot ser un capítol, per exemple –, aleshores ens podem dedicar a resoldre els dubtes més grossos que tinguem de comprensió lectora.

La veritat és que estic gaudint d’una manera molt especial la lectura en francès i en anglès. L’any passat ja en vaig llegir dos en francès i a més a més descobrint dues autores que han arribat a casa nostra amb escreix, però de les quals no n’havia llegit res: Amélie Nothomb i Irène Némirovsky.

De Nothomb vaig llegir i em va agradar moltíssim amb Stupeur et tremblements (‘Estupor i tremolors‘, Columna, 2000). Si no en sabeu res, no us diré ni de què va perquè una de les gràcies d’aquest llibre és el desplegament de la temàtica realment sorprenent. Em vaig quedar bocabadat amb tot del que parla el llibre. Flipant.

De Némirovsky, em sembla que el seu gran èxit aquí va ser Suite francesa editat per La Magrana l’any 2006. Jo em vaig llegir Chaleur de sang (‘Sang calenta’, La Magrana, 2007). Aquest llibre és un llibre que va de menys a més claríssimament i ens narra els embolics, els secrets, les mentides i els amors i desamors d’una família francesa en un ambient rural de la Borgonya. És molt recomanable descobrir la vida de l’escriptora, que va tenir un èxit total a principis de segle XX, truncat per la II Guerra mundial i la seva deportació a Auswichtz.

I ara mateix de francès estic llegint Le lion de Joseph Kessel (‘El lleó’, Empúries 2002), un cant meravellós a l’Àfrica, i més concretament a la sabana i els seus animals. És el llibre en francès que més m’està costant de llegir i per moltes i diverses circumstàncies ja fa prop d’un any que hi estic posat.

Pel que fa a l’anglès, el repte encara és més apassionant. Hi ha una gran tradició en anglès d’adaptar llibres d’alta literatura als nivells corresponents d’estudiants. És un negoci com una casa de pàgès. Per exemple, si agafeu l’original de Frankestein de Mary W. Shelley, us adonareu que l’anglès que hi trobareu és un dels registres més alts. És a dir, molt i molt difícil. En canvi, a classe de segon de l’EOI, podem llegir Frankestein adaptat al nostre nivell.

És per aquest motiu que jo m’estic llegint A cup of Kindness (Stories from Scotland), un llibre de cinc històries tradicionals i algunes de més modernes d’Escòcia. Es nota molt que són històries adaptades; l’ordre natural de la narració està tallat bruscament i són molt directes en la narració dels fets. Segur que les llegendes que les originen tenen més suc, més matisos, que les fan més completes i més contextualitzades.

No volia tenir aquesta sensació amb llibres d’alta literatura. D’aquí poc, la companya de blog, na Glòria Barrobés, ens dirà que en pensa d’aquests llibres adaptats a estudiants: el titular que ens donarà és la frase que va originar aquest apunt que ara llegiu.

Paral·lelament al llibre adaptat per a estudiants d’idiomes, m’estic llegint un altre que em té totalment captivat. És una biografia específica de David Bowie, concretament la que parla dels seus anys a Berlín. El llibre es diu Bowie in Berlin (A new career in a new town). Aquest llibre l’estic llegint molt a poc a poc, però d’un mode segur, i m’està atrapant, no només per la grandesa del personatge sinó perquè conec bé del que parla i a més a més m’entusiasma la seva música. Té la particularitat que és un llibre en anglès americà. Al principi pensava que això em perjudicaria, però la profe no només m’ho va desmentir, sinó que em va encoratjar a llegir tant en anglès britànic com ianqui.

Ara que corren temps on als catalanoparlants se’ns acusa de talibans només pel fet de parlar en català als nostres fills i defensar la nostra llengua –si no la defensem nosaltres, qui ho farà?–, aquest apunt és un homenatge al necessari multilingüisme enfront d’un bilingüisme fals, ranci, tronat i caduc.

I també el foment del plaer de la lectura en qualsevol llengua.

sergi borges

Johnny, la gente está muy amargada

Publicat el 26 d'octubre de 2011 per aniol
No puc evitar fer aquesta reflexió veient la crispació general, cada cop pitjor, diria jo, de la gent. Es nota, sobretot, a Internet, en fòrums i al twitter, que s’està convertint en l’eina preferida per desfogar-se de la gent a base de matxacar i insultar qualsevol cosa, entitat o persona que no els agradi. Tot el contrari de la tolerància i del “viu i deixa viure” d’una persona tranquil·la, relaxada i feliç. Només cal seguir qualsevol hashtag una mica polèmic (a vegades ni tan sols cal que sigui polèmic) per veure l’agressivitat, la ràbia i l’odi latent en comentaris (el tema de l’ortografia el deixaríem per un altre dia, potser).

L’exemple més surrealista, però, i més significatiu no el vaig trobar pas al twitter, sinó a IMDB.com, the Internet Movie Database, una pàgina molt complerta sobre cinema. Vaig anar a parar a un fòrum a ran de la pel·lícula “l’arbre de la vida” on el tema de debat era Malick vs Tarkovsky. I la gent s’INSULTAVA, defensant el seu cineasta de culte preferit. Els comentaris eren dignes d’un diari esportiu, directament (aquí es on trobem els comentaris més crispats, generalment, amb gent desitjant-li la mort o la mala fortuna a jugadors de futbol que ni tan sols coneixen o alegrant-se de les seves desgràcies). I els fòrums sobre política ja no cal ni anomenar-los.

Una cosa es mostrar passió per defensar allò en què creus i no ser un peix bullit. L’altra és fer servir les eines de les xarxes socials a mode de teràpia per desfogar-te. No sóc psicòloga ni sociòloga per analitzar-ho en profunditat però si això és indicatiu de la societat en què vivim, ho trobo francament preocupant.

Esmento el twitter i Internet perquè és on es veu de forma més contundent i condensada, però no cal anar a la xarxa per adonar-se que la gent està fatal. Aquell home que li fot quatre crits a una pobra caixera del súper em fa reflexionar: la seva vida ha de ser realment merdosa per estar tan amargat. Però, pensem-hi: realment és tan merdosa com per amagar-se fins al punt de cridar-li a una desconeguda o insultar un pseudònim en un diari en línia?

Cada cop veig més clar que la gent en lloc de provar de ser feliç es banya en l’amargor, l’enveja, la decepció i la negativitat i les projecta en agressivitat. Per què? Què és es el que propicia aquesta tendència en la societat? És una manca d’espiritualitat i un excés de racionalisme el que fa que la gent no sigui capaç de superar l’amargura? O el que sigui. El cas és que enlloc d’agrair el que tenim i veure el cantó positiu de les coses, la gent se centra en allò que no els agrada però no per canviar-ho en un enfocament positiu sinó per recrear-s’hi de manera malaltissa. Gent que ho té tot es queixa amargament de ximpleries banals, et matxaquen dia rere dia amb els problemes de la feina o per la baralla que han tingut amb la veterinària dels gats o qualsevol estupidesa, mentre tu per dins vas pensant: I?

La gent no està boja, Johnny, està amargada. I el més trist és que molts no tenen motiu per estar-ho. I els que tenen motiu, prefereixen seguir amargats abans d’intentar canviar d’actitud. Potser jo sóc tan positiva que ratllo la ingenuïtat, però és mil vegades millor que ser un amargat que es dedica a insultar desconeguts per Internet. 

La nena del pou

Quaranta-quatre mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 d'octubre de 2011 per aniol

La dona, per a ell, podia ser un àngel o un
dimoni. Però malgrat tot en depenia’
.

 

Montserrat
Carulla,

a 36 mesos sense JPiF

 

 

 

 

Cliqueu: Vull llegir la resta de l’article


Continuem la nostra anàlisi dels llibres de contes que va escriure Josep Palau i Fabre. Les altres tres les podeu trobar aquí: 38, 39 i 41 mesos sense JPiF.

El volum present, Amb noms de dona, és un recull de deu contes escrits entre 1984 i 1985 –un d’ells acabat l’any 1987 — i publicat per Edicions 62 l’any 1988. El títol és prou explícit sobre la temàtica del volum.

I l’epígraf que l’encapçala encara més. Diu així: ‘La bellesa de les fembres és estada pestilència a mos ulls e tribulacions a ma carn‘. Signa Ramon Llull.

Palau i Fabre pren la figura del sexe femení i en fa tot un homenatge en deu textos on hi combina una mica de tot: xafarderia, art, oratòria, llegendes, secrets, religió, mites i, per descomptat, erotisme i sexe.

He intentat fer-ne parelles per desenvolupar una anàlisi conjunta segons temes i situacions.

Vírginia cristiana, Virgínia pagana i La doctora Jekyll i Mrs. Hyde són dos contes on hi trobem la dualitat de la dona, un aspecte que a parts iguals meravellava i aterrava en Palau i Fabre.

El primer,  Vírginia cristiana, Virgínia pagana és un conte breu que obre el recull. En ell, amb un ús del català preciós i un llenguatge preciocista, descobrim la personalitat de Vírginia, blanca, tímida, insegura a l’hivern, però bruna, segura, voluptuosa i dèspota a l’estiu. 

El segon, La doctora Jekyll i Mrs. Hyde, diria que és el conte més autobiogràfic del recull, i alhora el més analític i teòric sobre la figura femenina. Palau el situa quan ell és un preadolescent i escolta una conversa sobre les dones entre son pare i un amic. Per a Palau, que va passar la major part de la infància i l’adolescència com a intern, escoltar parlar de dones al seu pare el posa en guàrdia i encara més quan son pare en parla en termes d’una dualitat tan extrema com és el cas de Jekill i Hyde, aquest cop aplicat a les dones. Hi segueix un somni ben estrany i una pregunta total el clou, deixant el lector ben atribulat.

Sofia i L’Agustina són dos contes que estan emparentats pels secrets, pel misteri, per la profunda motivació final que empeny els actes (femenins).

A Sofia una dona es veu empesa a mentir per no quedar davant el seu cercle social com una dona extravagant, rara i estranya. Ella té un plaer inconfessable i és a les mans del mestre Ding-Pei. Un cop més amb un català excels, Palau i Fabre descriu totes les sensacions que experimenta Sofia amb Ding-Pei, les seves il·lusions i les seves frustracions.

L’Agustina és una dona que també amaga un secret. Molt diferent de Sofia tant d’edat com de tarannà social, l’Agustina es passeja una volta rere l’altra per la platja de Grifeu buscant quelcom. A més a més només hi va els dies de tramunta forta, fins i tot extrema. El jo-narrador –el propi Palau i Fabre abosolutament analític– l’espia. Per què la busca i se la creua? Què hi descobreix en el rostre de l’Agustina? Aquest conte també entronca amb les llegendes de l’Empordà, amb les llegendes de pescadors, i podria ser ben bé un conte cosí, si voleu llunyà, de La llegenda dels ulls de sirena a Contes despullats.

Una altra parella, potser la més forçada, però amb curiosos punts d’unió, podria ser la formada pels contes Teresa, Rosa i Ernestina (sense oblidar la Trini) i Joguines per a Missenyora la Mort. En tots dos es combinen la xafarderia i l’humor.

El conte Teresa, Rosa i Ernestina (sense oblidar la Trini) és un conte que comença fortíssim on es produeix una tensa relació entre el jo narrador i una noia ben bonica que fa de cangur. El quid de la qüestió és: sabem com és una dona a partir del que duu a la seva bossa?
Palau, que un cop més dissimula molt bé si és ell o no el jo narrador, fixa l’acció principal uns anys enrere en un flaix back on ell, essent un infant, es troba enmig d’una gran trobada social. De la mà de la seva cosina Trini investigaran que duen les dones a les seves bosses de mà. La narració conté permanents tocs d’humor i un subtil erotisme en la relació amb la seva cosina Trini.

A Joguines per a Missenyora la Mort també hi trobem una trobada social. Però és ben tronada i passada de moda. Tradicions que s’enquisten a la societat i que es resisteixen a morir, i Palau retrata el seu patetisme. Hi també hi ha un infant, en Lluís, que descobreix, encuriosit, joguines ben sui generis només per a adults. O hauríem de dir només per a velles? Palau, que aquí aprofita per carregar contra la burgesia més conservadora de Barcelona, ens fa riure de valent en un conte que tanca el llibre, i que és molt més divertit que del que podria semblar.

La penúltima parella la formen dos contes en els quals, i per motius diferents,  l’autèntica protagonista és Itàlia. Els dos contes són: Flòrencia –un dels millors del recull –, i Silvana i l’essència d’Itàlia.

Florència és un conte simbòlic on el nom de la cèlebre ciutat renaixentista és també el nom d’una noia preciosa que fa honors a tots els valors del Renaixement. El jo narrador –el propi Palau i Fabre — teixeix un cant elogiós cap a la noia/ciutat: Florència, la més bella de totes les que han existit i existiran mai. En un constant joc de miralls, Florència és elogiada tant per a bé (els valors del Renaixement) com per a mal (verí florentí, les enveges florentines, els punyals florentins). Fins que un dia el jo narrador introdueix Picasso a la vida de Florència…

Per l’altra banda, Silvana i l’essència d’Itàlia és un conte força divertit en el qual Palau es permet el luxe de fer-nos un passeig per tot Itàlia. Cada ciutat italiana serà vanagloriada dins el context d’una estranya, estranyíssima conferència; de seguida, però, començaran les batusses perquè del que havia de ser només una descrició objectiva es passa a una declaració subjectiva de cada capital. Totes les ciutats volen passar per sobre les altres. Aquest batibull només serà capaç d’apaivagar-lo una dona, Silvana, que en un discurs encertadíssim posa de relleu l’essència d’Itàlia.

I ja per acabar, passem a l’última parella de contes, la millor parella i els millors contes, i la temàtica que encara hi faltava en aquest recull: l’erotisme. Els contes són Eva noucentista a la deriva i Madona Lucrècia.

Eva noucentista a la deriva és un conte deliciós, narrat excel·lentment i que conté un crescendo eròtic d’alta volada. En aquest conte desapareix el jo narrador i passem a la tercera persona per centrar-nos en Helena, una dona madura que es conserva a la perfecció, però que segueix els paràmetres més tradicionals i conservadors de la burgesia. Aquesta Helena és la nostra Eva noucentista amb el seu culte al cos i el seu gust exquisit per totes les seves coses. L’erotisme anirà guanyant terreny gràcies a un mirall secret i sobretot al pas del temps, el qual obre la vida de la nostra Eva. Per què hi anirà a la deriva? El pas del temps la condemnarà o la redimirà? Per a mi un dels millors contes de Amb noms de dona.

El darrer conte és completament sexual. Mentre a Eva noucentista a la deriva l’erotisme se’ns apareix de mica en mica, subtil i d’una manera tòrrida, ara a Madona Lucrècia apareix brutal, de cop, salvatge, i bestial. És el gran conte sexual del recull. Palau hi embolcalla una excusa per picar ben fort: el conte és una carta amagada i inèdita de Lucrècia Borja al seu pare Alexandre. El Vaticà no les vol publicar pel seu contingut irreverent. Només per això? Palau ens aclareix ràpidament que per al Vaticà el sexe, les orgies i els incestos de la família Borja no són l’autèntic motiu per vetar les cartes privades de la família. L’autèntic motiu el trobareu en aquest conte, un conte que l”emparenta amb la seva obra de teatre La confessió o l’esca del pecat i que mostra una sexualitat desenfrenada unida al tabú religiós.

sergi borges

#AgurETA

Publicat el 21 d'octubre de 2011 per aniol

Aquesta entrada que segueix és la reproducció d’un magnífic article aparegut en el blog Profesor en la secundaria i que ens mostra les contradiccions del penós i lamentable final de la banda terrorista ETA.

Enverinats com estem pel neofranquisme i la neoxenofobia que arrassa moltes parts d’Espanya –aquells que coneixem com la caverna mediàtica, mil milions de vegades pitjors que ETA–, convé llegir articles com aquest, un article valent, sincer i reflexiu,  i alhora representatiu d’un final, insisteixo, miserable.

sergi borges


Diario íntimo de un abertzale

Hoy ETA ha anunciado su final. Tengo cincuenta y cinco
años y he seguido su origen, su lucha y hoy su cese definitivo de la lucha armada. Me embargan
sentimientos contradictorios porque yo apoyé con mi alma su combate contra la
dictadura franquista y su defensa radical de los derechos del pueblo vasco.
Tuvimos que matar, primero a torturadores como Melitón Manzanas, a enemigos del
pueblo vasco que se dedicaban a oprimir a nuestras gentes. Iniciamos nuestra
andadura con la lucha del Che y tuvimos la idea de pueblo como raíz de nuestra
acción política y militar. El pueblo inspiraba nuestra acción, una idea
romántica del pueblo en la que nos sumergíamos y nos hacía vivir una especie de
hipnosis colectiva. Matamos a guardias civiles asesinos, matamos a
colaboradores, matamos a taxistas delatores, matamos y matamos… y nunca sentí
que hiciéramos algo que contradijera la moral del pueblo. Nuestra lucha estaba
justificada en sí misma. La justicia revolucionaria nos asistía ya que no
teníamos un estado y una justicia propios. Ajusticiamos a Carrero Blanco en una
acción que inspiró películas y levantó la moral de todos los que luchaban
contra la dictadura. Vino la democracia y sentimos que nada había cambiado. Los
enemigos del pueblo vasco seguían en el mismo sitio. Vino la amnistía y
pensamos que era el momento de intensificar nuestra lucha contra la dictadura
reconvertida. Eran los mismos que querían humillar al pueblo vasco y tuvimos
que matarlos, perseguirlos, acosarlos… La voz del pueblo se hacía oír desde
cualquier esquina. Lo nuestro no era violencia sino justicia. Las masas
luchaban por su libertad y los enemigos reconvertidos en socialistas, en
nacionalistas traidores, en izquierdistas falsos vinieron a enfrentarse a la
razón del pueblo que elevaba la ikurriña como símbolo de nuestra libertad.
Tuvimos que matar. Matar no era un placer pero sentíamos que
era un precio inevitable ante el destino tan glorioso que  tenía reservado
la historia para el pueblo vasco. Nuestros luchadores, nuestros gudaris,
pegaban tiros en la nuca, nuestros gudaris ponían bombas en Hipercor o en el
cuartel de Vic o en la casa cuartel de Zaragoza, en cafeterías concurridas…
El sistema acentuaba sus contradicciones y terminó enfrentándose con nosotros
con las mismas armas que utilizábamos nosotros, pero veíamos un atisbo de épica
en todo lo que pasaba. Sabíamos que cada uno que dudaba, cada uno que miraba
con miedo lo que pasaba allí, cada uno que callaba era una presa fácil para
nosotros. El pueblo vasco escudriñaba a todos y cada uno de los que vivían en
nuestros pueblos. Las miradas eran elocuentes. Muchos tuvieron que huir de
Euskalherría y refugiarse en otras tierras. Los traidores y los tibios no nos
servían. Tuvimos que seguir matando porque la historia estaba de nuestro lado,
y tarde o temprano nos justificaría. Nuestro pueblo era el eje de la historia
más potente, ni siquiera los romanos o los árabes consiguieron doblegarnos.
Nuestra lengua era ancentral. Éramos nosotros los que íbamos a conquistar la
última explicación de la historia.
Matamos, claro que matamos, porque no quedaba otro remedio. Por cada
gudari encarcelado se levantaban veinte nuevos gudaris en los pueblos
de nuestra tierra. Las paredes gritaban y reproducían nuestro emblema.
Allí
estábamos nosotros, en cada calle, en cada plaza, en cada pueblo
alentando la
rebelión contra España y todo lo que significaba… Cuando se fueron sus
guardias civiles llegaron los otros, los colaboracionistas de rojo, y los
gobiernos que intentaban contentarnos pero pactaban con el enemigo…
Nunca dudé. Nunca dudé. Me lo repito una y otra vez y sé que
todo lo que hicimos tuvo sentido. La sangre debió correr porque nuestra lucha
era sagrada como nuestra amada ikurriña.
Hoy, sin embargo, cuando ETA anuncia su final siento un
amargo poso de derrota y empiezo a pensar si todo lo que hicimos mereció la
pena, si cada muerto añadido a la lista y los que tuvimos propios  justificaban este magro resultado. Empiezo a
pensar que fuimos sujetos de una alucinación colectiva, que aquellos muertos
que nos enorgullecían eran en realidad crímenes sin ninguna justificación, que
todo lo que hicimos y que pensábamos que merecía la pena revelaba nuestro
error, nuestro trágico error, ese error que nos llevó a matar sin compasión
pensando que el pueblo algún día nos exoneraría.
Hoy estoy confuso. Yo no he matado pero he contribuido a que
otros lo hicieran y ya no sé muy bien si aquello estaba justificado por la
historia. Hoy reconocemos nuestra derrota, pero no sé muy bien si sentir algo
por lo que hemos hecho, por lo que creíamos que era nuestro destino.

Tengo que pensar sobre ello.

24 de gener de 1973

Publicat el 14 d'octubre de 2011 per aniol

Dimecres.

Ens en ‘nem cap a la Gran Bretanya i veurem uns vídeos d’aquell llunyà 24 de gener del 73.

Primer veureu un vídeo dels The Kinks enregistrat aquell mateix dia als
estudis de la BBc. D’aquell enregistrament The Kinks va fer un àlbum on
es veu clarament la data del dia de què parlem. Però, segur que van anar
així les coses? Si cliqueu aquí,
anireu a una pàgina web on, a part de veure la portada del disc del
qual us parlava, posa en dubte que aquest concert fos realment aquell
dia. En tot cas, amb el vídeo, podreu gaudir dels The Kinks.

I en segon lloc, veureu un resum molt breu del partit de futbol entre dues seleccions
britàniques que servia com a classificació per al mundial de 1974 que se
celebraria a la República Federal d’Alemanya i que si no m’equivoco
guanyaria l’Holanda de Johan Cruyff. El resultat va ser 1-1 i aviam si
reconeixeu un dels golejadors del partit.

 

Molt curiosa també la notícia que va protagonitzar l’actriu Rachel
Kempson, mare de l’actriu Vanessa Redgrave. Aquell dia la
senyora Kempson actuava a Londres i en ple monòleg, i a punt d’acabar la
funció, va saltar a la platea i va agredir dos joves que l’havien estat
molestant durant tota l’obra. La progenitora de Redgrave va declarar:
“Mai havia perdut els estreps a l’escenari, però aquest cop no m’he
pogut resistir. S’han estat rient de mi i emprenyant-me durant tota la
funció, i m’han esguerrat el monòleg final”. Una dona de caràcter, la
senyora Kempson!

sergi borges

#SalvadorIborra: farem córrer els teus mots i els escamparem per la terra

Publicat el 1 d'octubre de 2011 per aniol

Por i fàstic al…barri de Ciutat Vella de la ciutat de Barcelona durant la matinada de divendres 30 de setembre de 2011.

Jo no coneixia en Salvador
Iborra, però des d’ahir que sento una ràbia i un dolor profunds.

 No diré el que penso
perquè segurament cauria en una demagògia i un populisme ranci i barat.



L’únic que diré és: 
Quina puta merda!

Molt sovint Barcelona sembla una ciutat dement habitada per ciutadans dements i
governada per dirigents dements.

Em comprometo a fer
córrer i escampar els mots d’en Salvador Iborra per la terra.

«Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
aquesta inquieta tristesa d’estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l’herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços.»


Salvador Iborra
(Els cossos oblidats)


Foto: Carles Domènec (per al Diari de Balears)

sergi borges