BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Llums de Nadal

Fact: A l’Ajuntament de Barcelona, quan accedeixes a un càrrec, t’obliguen a guardar el teu cervell dins un congelador. No hi trobo cap altra explicació possible. 

L’Ajuntament de Barcelona augmenta la despesa en els llums de Nadal, que estaran encesos més hores

http://www.ara.cat/societat/Ajuntament-Barcelona-augmenta-Nadal-llums_0_599340219.html

El pitjor del cas és que encara hi ha qui ho defensa. No tinc ganes de perdre el temps donant dades sobre el consum energètic, el canvi climàtic, la MAT, les nuclears, els horribles parcs eòlics… Qui no sigui capaç d’adonar-se de la gran bestiesa que és malbaratar energia ja pot deixar de llegir-se aquest bloc. Encara recordo els típics comentaris penosos de “si tanques les empreses papereres deixes sense feina la gent” i bla, bla, bla, bla, bla quan vaig escriure un post contra el paper de regal (aquest símbol del consum pel consum innecessari i del malbaratament de recursos).  

De totes maneres, pensant-ho bé, el problema s’haurà acabat d’aquí a dues generacions: ja no hi haurà llums de Nadal perquè ja no quedarà res!

La nena del pou

 

Quaranta-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

Segurament la millor entrevista per televisió que li van fer a Josep Palau i Fabre va ser la del periodista Emili Manzano en el seu programa llegendari Saló de lectura a BTV.

Va ser una llarga i extensa conversa en què Palau, amb una tranquil·litat reposada guanyada a pols, reveladora d’una assolida realització individual, va desgranar la seva vida d’un mode antològic. Aquesta conversa hauria de ser de domini públic i hauria d’estar penjada a youtube o en algun mitjà en xarxa. És imprescindible.

Una entrevista televisiva molt menys coneguda va ser la que li va fer Josep Maria Espinàs al no menys llegendari programa d’entrevistes intitulat Identitats.

És una entrevista també força extensa, però descobrim un Palau que comença a gaudir de certa popularitat entre els joves després de molts anys de marginalitat. A causa de la barreja entre l’entrevista mateixa i la seva personalitat, penso que en certs moments el trobem a la defensiva. També és molt curiosa la postura d’en Espinàs; tant sembla que l’estigmatitzi, com que caigui rendit d’admiració als seus peus.

Atenció també a la bellesa física d’en Palau tot i la seva edat, la potència de la seva veu i la contundència, com sempre, dels seus arguments.

sergi borges

Glòria Barrobés: la nena sempre surt del pou

Eren temps de balances i la Glòria va tenir la idea de fer-nos mútuament una entrevista estil La contra de la vanguardia.

En aquest apunt va la primera, l’entrevista a la nena de lo pou:

Tinc 38 anys (ja! Uf!). Vaig néixer a Barcelona i visc a Barcelona (accidentalment, de fet). Sóc filòloga anglesa i treballo de traductora. Estic soltera i no tinc fills -ni ganes.
Crec que totes les coses passen per una raó i que a la llarga és per millorar. Sóc creient, però de la doctrina bàsica cristiana, despullada fins l’essència, allò de sigues bo, deixa viure, respecta els altres, porta una vida senzilla i no materialista, etc… i que no té res a veure amb la institució de l’església, que em fa bastant de fàstic. També crec que tot et torna (allò que fas i allò que projectes).
– Penses en anglès? Ho fas sovint?
Sí, bastant. Moltes vegades em surten les expressions en anglès i he de pensar com dir-les en català o castellà.
-Què és el que t’apassiona de la cultura anglosaxona? Perquè mira que mengen fatal…
Potser mengen fatal, però els anglesos són els reis dels pastissos, hehe. Sempre m’ha atret la llengua, suposo que per la música. I és un país on es llegeix molt i es poden comprar llibres per 1 lliura. A la BBC són capaços de fer-te un programa de literatura en Prime Time i la gent el mira (I a més respecten gèneres que aquí no es tenen en compte, com la fantasia i la ciència ficció). I m’agrada l’humor anglès, sempre hi he tingut molta afinitat, no sé per què.


Hi ha més, seguiu llegint…

– Has viscut a Anglaterra i t’apassiona recórrer Escòcia de dalt a baix. Què passa amb el País de Gal·les?
També hi he estat, però poquet. A Cardiff vaig coincidir amb un festival de música a l’aire lliure, tipus BAM de la mercè, però la penya hi anava amb les famílies i s’apalancava a la gespa amb mantes de picnic. Hi vaig veure els Waterboys. http://www.youtube.com/watch?v=_VKouBHarIo

– I Irlanda? Hi aniràs o ja hi has estat?
A Irlanda hi vaig viure el 96-97, quan vaig acabar la carrera. Vaig estar fent d’Au-pair i treballant en un pub espectacular de Dublín, The Playwright Inn (encara conservo la faldilleta negra de pam de l’uniforme). L’altre dia em vaig sorprendre en veure una escena inicial de la pel·lícula Once (només en vaig veure 2 minuts, no t’espantis) i reconèixer que aquell metre i mig de cantonada que es veia era Graffton Street. M’agradaria tornar-hi algun dia, perquè déu haver canviat molt. Excepte aquell tros de Graffton Street, suposo. Va ser un flaix, 12 anys després. Dels irlandesos me’n quedo la música tradicional els diumenges a la tarda als pubs.
– Parlem de la feina de la traducció. Les noves tecnologies estan acabant amb l’art de la traducció?
Home, de moment, no pateixo, em sembla. Tu t’has parat a llegir un text traduït amb traductor automàtic? És fatal. Vull dir, fins i tot els més currats: el Periódico en català n’és un exemple vergonyós. Però per desgràcia hi ha gent a la qual ja li està bé la mediocritat, I guess (tornant a la teva pregunta sobre si penso en anglès). 
– Quin(s) llibre(s) de quin(s) autor(s) anglosaxons traduiries al català.
Evidentment, Prattchett i Gaiman. Entre molts d’altres. Ja saps que el nombre d’autors que ens arriben en català és ridícul, en realitat. Un exemple clar són els bestsellers de La Cançó de Gel i de Foc, de George RRR Martin: es va traduir al català el primer volum (el famós Game of Thrones convertit ara en exitosa sèrie) i ja no se n’ha traduït cap més. L’editorial et dirà que hi ha poc mercat. Quin mercat esperes tenir en català? Som pocs i mal avinguts, a sobre.
-Hi ha algun d’inèdit a Catalunya i que el portaries aquí sense dubtar-ne.
Sí, tots els Pratchetts, els Gaimans, el meu germà Marc va traduir al català un novel·la de l’escriptor nord-americà Sherman Alexie i s’ha quedat en un calaix. Ara la penja per lliuraments al seu bloc.
-Què en penses del llibres adaptats per a estudiants d’idiomes?
Com ja et vaig dir en una ocasió: Llegir qualsevol llibre adaptat a un nivell d’estudiants és un crim contra la literatura.  No entenc perquè no encarreguen a algú que escrigui coses o senzillament trien obres fàcils de llegir (literatura infantil, el que sigui).

Escolta, no has pensat mai de muntar una editorial petita i independent encara que això avui dia soni a clara utopia. LLibres en anglès traduïts al català…
Mm… No sé qui era que m’ho va proposar un dia… hehehe. És la teva idea, Sergi. No sé per què la gent em proposa de muntar coses, no crec que destil·li iniciativa empresarial.

– Quina seria la feina del teu somni…Existeix?
Sí, escriure. Novel·les, guies de viatge. I dedicar-me al cine també: pel·lis, documentals. Això em recorda que tenim un guió pendent…

Podem explicar a la gent la teva puixant animadversió per la ciutat de Barcelona. Són irreproduïbles algunes crítiques, especialment les dedicades als teus conciutadans. Per què t’agrada viure fora de la gran ciutat?
M’agrada la natura, m’agraden els espais oberts i tinc “gentofobia”. No m’agrada gens viure a Barcelona, per moltes raons. La gent, el “pijerio”, les polítiques de l’ajuntament de Barna que l’han convertida en un parc temàtic per a guiris… I perquè hi sents més castellà que català. A Vic, els subsaharians parlen català millor que jo!

– No creus que els qui viuen fora de Barcelona i que s’omplen la boca amb allò dels pixapins o camacos o canfangues, no són uns ‘pueblerinos acabats, que tenen por de Barcelona i que sempre que hi venen diuen que els han atracat, o els han violat o no s’han adaptat?
Alguns potser, és clar, però igual que tu penses que els fora són “pueblerins inadaptats”. No sé si et sona la parella de Barna que va posar una demanda contra el pastor de Vallfogona de Ripollès perquè les esquelles de les vaques els molestaven diumenge al matí. Si això no és ser “pixapí”, no sé què ho és.
 

– Has viscut a Collsuspina, Vic, Ripoll…Adores Gandesa i les Terres de l’Ebre. Al nostre país, on et construiries una caseta si et toqués per a tu sola l’Euromilions?
El meu lloc preferit del món són els Ports de Beseït. Però de fet no em faria una casa enlloc. Tan sols de pensar d’establir-me en un lloc per sempre m’entra un atac d’asfíxia. Em fa sentir lligada a alguna cosa. Jo tinc un cicle vital de dos anys. Cada dos anys he de canviar (de casa, de feina, de vida, el que sigui, canviar).
 

– Som un poble oprimit, som un poble ocupat, Espanya ens ofega i ens té empresonats…No hi ha cap més bandera que la llibertat?
Efectivament. Adéu Espanya, i més ara amb la que ens espera.

-Què veurem abans la independència de Catalunya o com el Barça atrapa i passa el R. Madrid en nombre de Copes d’Europa guanyades?
Espero que la independència de Catalunya. Jo sóc culé a morir i m’empasso fins i tot partits del juvenil però de l’argument de “I si Catalunya fos independent, on jugaria el Barça?” me’n ric una estona. Si el Barça ha de ser un obstacle per a la independència…

-No creus que la independència és impossible amb segons quins lobbies ‘catalans’ totalment unionistes i fortíssims econòmicament i tots els llepaculs i mitjans que els hi fan la rosca? 
Crec que hi ha molta manipulació per part de tothom amb aquest tema i evidentment hi ha molts interessos perquè continuem mantenint Espanya i molt botifler entre l’alta burgesia catalana que es va passar ràpidament al castellà per mantenir l’status quo. I allà s’han quedat (mira el Dexeus, que li parla en castellà fins al gos.)

Coincideixes amb mi que els jugadors del Barça són uns déus futbolístics, però tenen uns valors patètics com a persones que semblen realment subnormals? Moc! Moc!
No, gens, ja ho saps. Jo crec que tens una obsessió estranya amb els jugadors del Barça que no acabo d’entendre. Els has d’entendre, tenen 20 i pocs anys, juguen al millor equip del món, són rics i els reis del mambo. Tu no et comportaries així? Reconec que potser a mi em desperten la “quinzeanyera” interior però em cauen bé (fins i tot el Fàbregas que “no sap distingir” una estelada d’una senyera). A veure, suposo que se m’acabaria ràpid la conversa amb qualsevol d’ells (tot i que no es pot assegurar mai). Han tingut molta sort a la vida, millor per ells, no? Tampoc els hem d’exigir que siguin un exemple a seguir en tot, no sé, no cal.


– Ja acabem: anomena un adjectiu qualificatiu per referir-te a Pilar Rahola?
Al meu company de pis de Vic el feia vomitar. Fins i tot la imitació del Polònia el posava nerviós. La meva mare diu que és una arribista, potser és una bona definició. 

L’última: El proper dia que vagis al FNAC i algú et menyspreï el català, no li parlis en castellà, parla-li en anglès, a veure si en sap o és definitivament un idiota unilingüe.
Ho he pensat més d’una vegada, començar a parlar en anglès amb la gent quan no m’entengui en català

Una profunda amistat perdurable

Na Glòria Barrobés és la meva única amistat que em resta del ‘cau’ i
l’única a qui veig regularment després que m’hagi allunyat força de qui
va ser durant molt de temps el meu àngel de la guarda particular, na
Montse Tarrida. Ves qui ho diria, que na Glòria i jo fóssim amics,
després d’aquella merda de campaments cruels que van acabar ben
cruelment per a mi (parlo de la ruta amb bici per la Catalunya Nord).
Formem una estranya parella que rep el nom de Balances Oktoberfest: AVUI
dia 11 del 11 del 11 FEM 4 anys i llarga vida. Admiro de la Glòria la
seva creativitat — sovint soterrada per la quotidianitat garrula que
ens amara –, la seva passió anglosaxona, el seu anglès meravellós i
fluïd i la seva catalanitat incondicional. Amb ella somio dos projectes
que un dia, segur, durem a terme: la pel·lícula de l’Obèlix i
l’editorial Barrobés & Borges, on portarem per fi a Terry Pratchett o
Neil Gaimann en català..

sergi borges

Silenci, parla #MontserratRoig…

El grup Barnils està penjant des del seu twitter — @GrupBarnils — tot de cites de Montserrat Roig.

Em prenc la llicència de reproduir-les, són tot un luxe. I d’una rabiosa actualitat que fa esfereir… (Gràcies @GrupBarnils).

Les millors per a mi, en vermell i negreta.

Avui és el dia per a #MontserratRoig o #20aniversariMRoig.

— “Els mitjans de comunicació haurien d’educar i informar, no embrutir i fer-nos menystenir la raó i la reflexió”.

“La llengua, la literatura i la cultura catalana poden esdevenir tan universals com altres llengües, literatures o cultures”.

“No podria estimar una cosa que trobés lletja i el meu país m’agrada molt. Això ho vull transmetre. No tantes lamentacions.”

“Hi ha demòcrates de debò i altres que només creuen en la democràcia del vot però no en la participació del poble”

“La gran trampa de l’Estat modern és haver desposseït a l’intel·lectual de les seves facultats crítiques”.

“Veia que si no retornàvem la paraula als qui l’havien de tenir quan els pertocava, nosaltres no la tindríem mai del tot.”

“El nazisme no és fruit d’una època, es reprodueix contínuament. És una manera de veure el món”

“M’agrada parlar tant bé com puc qualsevol llengua, però si em passés a escriure en castellà, esdevindria una altra persona.

“Si fascinem el lector amb allò que escrivim i, a més, ho fem en català, estem fent un treball a favor de la llengua”

“Ja veig que algú s’indigna. Perdonin, aquestes idees et vénen al cap quan vius en un món on sempre reben els mateixos”

“Voldria transmetre als qui vénen una sensació de societat sana i normalitzada. Estic cansada de transmetre malaltia”

“Entrevistar m’ha ensenyat moltes coses. He hagut d’aprendre a observar, a saber escoltar, a precisar i a descriure”

“Quan vaig a Castelló o a les Illes, em trobo a casa.”

“Si vols actuar amb independència i poder dir sempre la veritat, la teva veritat, saps que caus en la marginació”

“Si algú us defensa una idea que us sembla justa i us parla de valors idealitzats, mireu, abans, d’on surten els calés”

“El complex de “poble perseguit” no ens desapareixerà fins que no haguem de recordar, a la vida pràctica, que som catalans”

“Potser arribarà algun dia en què ja no haurem d’explicar a ningú que som catalans perquè ho serem amb tots els drets”

“La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”

“Vull començar a ser catalana d’una manera tan plena que el salt per a sentir-me ciutadana del món sigui tranquil i serè”

— “Diuen que tot això és ser roja i separatista i jo només sóc una noia ben educada”

“Les paraules tenen el significat que ells volen, perquè ells també han volgut ser els amos de les paraules”

“El feminisme tal com jo l’entenc no és res més que l’acceptació de nosaltres mateixes”

–“Escriure en català és una afirmació de supervivència, són ganes d’existir privadament i col·lectivament”

sergi borges

Bankrobber: com créixer amb la passió per la música com a bandera

El dissabte em vaig comprar Romaní, semen i sang d‘Els Surfing Sirles i per una altra banda, quina cosa més tonta, me n’assabento que Bankrobber, la discogràfica dels Sirles, acaba de fer 10 anys. Com passa el temps, o**** p***!

Vaig veure (i sentir) néixer Bankrobber durant les xerrades d’abans i després d’uns mítics partits de futbol els dijous a la nit. A un dels fundadors, el senyor Jordi Pi, li brillaven els ulls de passió mentre ens contava el projecte que tenia entre mans.

Puc dir amb orgull que tinc el primer disc Wellcome to Holland Park dels Holland Park –em vaig quedar sense la també mítica samarreta taronja amb el 14 a l’esquena, ai!–, i l’últim (fins ara!) de la discogràfica, el guapíssim Romani, semen i sang del qual em quedo, així a raig, amb Watusi 65, Annunakis (Reprise), Taxista, i la grandiosa I feel love.

Si mai munto una editorial –el somni de la meva vida — serà com Bankrobber.

Felicitats, nois!

 
sergi borges