Un mes sense Josep Palau i Fabre
El 23 de març va fer un mes d’aquella fatídica tarda de boira que se’ns va endur L’Alquimista. Avui s’inaugura la secció “Josep Palau i Fabre: L’Alquimista”, secció que cada 23 de cada mes versarà sobre la vida i obra d’un dels intel·lectuals i creadors més importants -sinó el més important – del nostre país. Comencerarem per les sensacions i la buidor de la mort .
Una de les sensacions que em va quedar després de la mort de Josep Palau i Fabre és la d’una estrella que s’ha apagat, una estrella que et guia en aquest món.
Vaig pensar quina sensació li deuria quedar a Josep Palau i Fabre quan es va morir Pablo Picasso. Vaig cercar escrits de Palau sobre la mort de Picasso. A “Els quaderns de l’alquimista”, concretament a “La mort de Picasso” diu: “L’any 1973 quedarà marcat, amb pedra roent, per la mort de Picasso”.
El 8 d’abril de 1973 a “Pocas palabras en la muerte de Picasso també dins els Quaderns: “En esta hora de la muerte de Picasso es este vacío el que se me ha hecho patente, y la imposibilidad de formular ningún juicio sobre su obra o persona”. Més endavant afirma:”Pocas imágenes se me antojan más tristes que la de una fuente que no mana[…]. Ésta es la única imagen que la muerte de Picasso me sugiere”.
Per últim, també a “La mort de Picasso” diu Palau i Fabre: “Amb la mort de Picasso sembla que hagi mort una mica prematurament el segle XX, perquè ell l’encarnava, ell l’encarna”.
Jo només voldria plagiar Palau i Fabre en una frase: “L’any 2008 quedarà marcat, amb pedra roent, per la mort de Josep Palau i Fabre”. I una opinió: el segle XX potser va morir prematurament amb la mort de Picasso, però el segle XX ha mort definitivament i s’ha allargat una miqueta amb la mort de Palau i Fabre.
sergi borges
La mort
Ens hem anat trobant tantes vegades,
que no ens ha de sorprendre a cap dels dos
aquest darrer intercanvi de mirades
en un espai de temps misteriós:
ella, reabsorbint les intricades
cavernes del meu ésser rogallós,
i jo, perdut, amb les arrels alçades,
vers un temps de l’espai sense colors.
Ella amb destresa tota femenina
em mostrarà, plena de llum, la sina
on hauré de reprendre el son letal.
I amb la pupil·la encesa i dilatada,
de ben a prop, i sense fer-me mal,
m’esfilarà sencer per la mirada.
21 de gener de 1945
Josep Palau i Fabre
