BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Una sublim pel·lícula patològica: Shame (2011) de Steve McQueen

Publicat el 24 de febrer de 2012 per aniol





Em costa escriure una entrada sobre aquesta pel·lícula. Per començar, potser no m’atreviria a qualificar-la de magistral, però…  per ben poc. O sí. De fet, és brillant.




És una gran pel·lícula, amb una banda sonora que fa posar els pèls de punta (tot i que recorda molt a la de The Thin Red Line), un argument inquietant i una interpretació del protagonista ABSOLUTAMENT SUBLIM. Michael Fassbender –un actor que jo havia conegut fent de Magneto a X-men, First Class, pel·lícula de registre ben diferent–, és Brandon, un malalt del sexe, molt malalt, però que ho compagina prou bé amb la seva vida, dins un cert ordre. Fins que apareix la seva germana i altera aquest ordre. I les coses es precipiten.

No puc explicar gaires més coses de l’argument per no aixafar-li la guitarra a ningú. Però puc dir que està molt ben construïda.

És clarament patològica. La nena del pou té raó: no podem explicar gaire més per no revelar l’esquelet de la peli. I aquesta és la clau: l’estructura. L’estructura,  com si fos un camaleó, es va modificant, es va transformant; tot el film es capgira. L’espectador obre els ulls com unes taronges.

És remarcable els elements que fan de frontissa per dur a terme aquesta metamorfosi. M’explico: són espectaculars els recursos que fa servir el senyor director per anar perpetrant aquesta simbiosi. L’exemple més clar és la interpretació memorable de New York New York per part de l’actriu Carey Mulligan – ha nascut una estrella! –. Allà te n’adones que alguna cosa no va bé, allà es trenca alguna cosa i tot va cap avall.

Un altre element frontissa és la primera cita, un sopar, entre en Brandon i la seva companya de feina. Tots ens hi veurem reflectits, perquè tothom ha viscut (o hauria d’haver viscut) una experiència semblant: sopes amb un estrany, a les antípodes de tu, en un intent de formalitzar –formalitzar? – una relació. Per què li diuen formalitzar una relació quan en realitat el que volen és follar? Finalment… Què li passarà a en Brandon?

Shame és grandiosa per com està feta i per la seva estructura, per les seves interpretacions memorables i pels temes de tan rabiosa actualitat que tracta: la solitud, la relació amb els altres, la pornografia, el sexe… i la vergonya.

La nena del pou i sergi borges


Quaranta-vuit mesos (Quart aniversari) sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de febrer de 2012 per aniol



Avui celebrem el quart aniversari de la mort del poeta, assagista, dramaturg, traductor i picassià Josep Palau i Fabre. Quatre anys o el que és el mateix, mes a mes, 48 mesos sense L’Alquimista.



 En aquest apunt de commemoració hi trobareu una petita biografia de Palau en anglès: no us amoïneu, l’he escrita jo mateix, és de collita pròpia, a l’abast de tots els públics.

I també és l’hora de mirar enrere i mirar què hi ha i que s’ha fet en aquest a secció Josep Palau i Fabre: L’Alquimista. Aquest apunt us serà útil perquè explica en què consisteixen, un a un, els diferents apunts, els diferents mesos a mesos sense Palau; us pot servir per buscar què us interessa de l’autor i anar-hi directament amb l’enllaç corresponent.

No ho oblideu mai: fa quatre anys, el 23 de febrer del 2008, la ciutat de Barcelona fou embolcallada per una boira espessa, una boira alquímica.

A BIOGRAPHY — Josep Palau i Fabre

There is a book whose tittle describes perfectly what Josep Palau i Fabre was like. The tittle is Five Faces and, in effect, Josep Palau i Fabre had five faces: he was a poet, a narrator, a dramatist, an essay writer and a translator.

Josep Palau i Fabre was born in 1917. He was the only son of a Barcelona upper-middle class couple. They gave him an excellent education, but he always said that it was a traumatic experience because he had to stay all the week at school.

The Civil War broke all their plans about his life. He was in contact with the most important Catalan writers and began a personal battle for the restoration of the Catalan language and culture. His personality, rebel and unruly, took him into a lot of trouble.

In 1945 he went to Paris thanks to a French fellowship. He stayed in Paris until 1961. All this time, meanwhile Catalonia was under the fascism blackness, Josep Palau i Fabre lived an amazing life among poets, artists and painters.

 Josep Palau i Fabre met Pablo Picasso one day in Paris. His life changed completely. He gave up his own artistic life and he dedicated his studies to explain all the world Picasso’s life and pictures.

He became the most important international expert Pablo Picasso. Last December Palau’s latest book about Picasso was presented in Barcelona to Picasso’s critics and to his fans.

There is one thing to remark: Josep Palau i Fabre died in 2008. He was known all his life with the name of The Alchimist. I think that this name is good because four years later a new book by this genius appears.

sergi borges

Correcció: Tere Ghiringelli, professora d’anglès de l’EOI Vall d’Hebron



Josep Palau i Fabre: L’Alquimista

Balances Oktoberfest 2008 — 2012


Boira (ALQUÍMICA) sobre Barcelona

Apunt zero sobre la figura de Josep Palau i Fabre. Escrit dos dies després de la seva mort, i des de l’emoció, aquest apunt mostra qui és i què significa per a mi L’Alquimista. Amb aquesta Boira alquímica decideixo recordar-lo cada 23 de cada mes.

Un mes sense Josep Palau i Fabre

S’instaura la secció Josep Palau i Fabre: L’Alquimista. Aquest primer mes és un apunt que versa sobre la buidor de la mort. Hi trobem què va escriure Palau de la mort de Picasso i apareix, en llapis vermell, el poema La mort del propi Palau.

Dos mesos sense Palau i Fabre

Abril de 2008. Dia de sant Jordi (l’apunt va aparèixer el dia 27). Palau i Fabre hagués fet 91 anys el dia 21 d’abril 08. Un poema de L’Alquimista molt adient: La rosa.

Tres mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt que teoritza sobre l’article de Palau i Fabre intitulat Una ocasió perduda. Descobrim com n’era de difícil defensar la llengua i la cultura catalanes en la immediata postguerra, quanta por i covardia, i la gran rauxa d’en Palau. Atenció a l’aparició del senyor Millet pare.

 Quatre mesos sense Josep Palau i Fabre

 De com Josep Palau i Fabre va conèixer i relacionar-se amb Antonin Artaud i les impressions que tingueren ambdós. Una trobada difícil per a Palau, però absolutament fascinant.

Cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

Primer vídeo de Palau i Fabre, en el qual recita La sabata. El vídeo correspon a l’aparició de L’Alquimista al programa de BTV, Saló de lectura.

Sis mesos sense Josep Palau i Fabre

L’acudit que em va explicar Josep Palau i Fabre la Setmana de la Poesia 2004 al pati del Museu Marès. Geni i figura.

Set mesos sense Josep Palau i Fabre

Breu comentari i poema manuscrit d’un dels poemes més bonics de Josep Palau i Fabre: La gran cursa del mar.

Vuit mesos sense Josep Palau i Fabre

Anàlisi d’un text de Josep Palau i Fabre intitulat ‘Picasso: Y yo haciendo dibujos…’, text que ens explica una curiosa anècdota que va viure en primera persona el nostre Alquimista.

Nou mesos sense Josep Palau i Fabre

El meu poema preferit de Josep Palau i Fabre: Nàpols de Marquet.

Deu mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt profund sobre una de les ‘cares’ palauifabrianes: la traducció. Descobrim, aquí, que Josep Palau i Fabre va traduir les Cartes d’amor de Marianna Alcoforado, la monja portuguesa.

Onze mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt divertidíssim i ben lúdic. El número ‘onze’ va associat al nombre de jugadors d’un equip de futbol. Quin seria l’onze de gala de Josep Palau i Fabre? Hi ha multiples combinacions, però no em toqueu a Picasso jugant de Leo Messi.

Dotze mesos (Primer aniversari) sense Josep Palau i Fabre

23 de febrer de 2009: primer aniversari de la mort de Josep Palau i Fabre. És un apunt de creació en base a un text publicat. Vaig agafar l’entrada que hi ha de Josep Palau i Fabre al Diccionari de Literatura Catalana de l’Enciclopèdia Catalana i vaig afegir el meu punt de vista personal.

Tretze mesos sense Josep Palau i Fabre

Poema transcrit i foto visual de ‘CAROLE LOMBARD, ESTRELLA DE CINEMA, MOR CARBONITZADA EN INCENDIAR-SE L’AVIÓ QUE LA CONDUÏA A LOS ANGELES’ de Josep Palau i Fabre.

Catorze mesos sense Josep Palau i Fabre

Aforismes i fragments de versos de Josep Palau i Fabre.

Quinze mesos sense Josep Palau i Fabre

 ‘Vaig com les aus’, poema de Josep Palau i Fabre, que té clares reminiscències de la literatura medieval.

Setze mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt dedicat a Grifeu (Llançà, Alt Empordà), on Josep Palau i Fabre tenia una petita casa que es deia L’Alba i que malauradament ja no existeix. Grifeu va ser importantíssim durant el retorn de L’Alquimista a Catalunya; per a ell, era el seu gran refugi.

Disset mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt clarament filològic que intenta fer un buidatge sobre què pensava i opinava Josep Palau i Fabre d’un dels grans de la literatura catalana: Carles Riba.

Divuit mesos sense Josep Palau i Fabre

 ‘L’estranger’, poema de Josep Palau i Fabre. Apunt pensat, fet i executat des del cor d’Europa: Praga i Cracòvia.

Dinou mesos sense Josep Palau i Fabre

 ‘Jo em donaria a qui em volgués’, poema de Josep Palau i Fabre. Aquest apunt està modificat per la censura d’internet; en l’origen, hi havia un vídeo on podíem veure una xerrada entre Maria del Mar Bonet i el propi Palau.

Vint mesos sense Josep Palau i Fabre

‘Sol’, poema de Josep Palau i Fabre, un poema d’una gran cruesa, cantat i recitat per diversos cantautors.

Vint-i-un mesos sense Josep Palau i Fabre

‘Missiva’, el POEMA de Josep Palau i Fabre. No conec cap altra forma de seducció més eficaç que aquest poema, el meu preferit, exaequo amb ‘Nàpols de Marquet’.

Vint-i-dos mesos sense Josep Palau i Fabre

El poema de Nadal de Joan Salvat-Papasseit va ser analitzat per Josep Palau i Fabre en un dels seus Quaderns de l’Alquimista. Aquest apunt ens l’explica.

Vint-i-tres mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre sentia una profunda devoció per un dels poetes que van marcar tota una generació: Bartomeu Rosselló-Porcel. Analitzem un article de l’Alquimista sobre el jove poeta balear mort massa jove.

Vint-i-quatre mesos (Segon Aniversari) sense Josep Palau i Fabre

Apunt que commemorava el segon aniversari de la mort de l’Alquimista. Eren 24 mesos sense Josep Palau i Fabre; vaig incloure 24 poemes d’ell que m’agraden molt en tot tipus de suport (escrit, àudio i vídeo).  

Vint-i-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

Fragments de la pel·lícula Le salaire de la peur d’Henri-Georges Clouzot on Josep Palau i Fabre hi fa d’extra . No és una faceta del tot coneguda, però l’Alquimista també va ser… actor!

Vint-i-sis mesos sense Josep Palau i Fabre

Un trident de luxe per a un apunt ben sui generis: Perejaume llegeix què diu Palau i Fabre sobre Ramon Llull. En vídeo. Imprescindible.

Vint-i-set mesos sense Josep Palau i Fabre

Un apunt altra vegada imprescindible per a qui vulgui acostar-se a l’obra de Josep Palau i Fabre. Gràcies a les eines TIC (Tecnologia Informació i Comunicació) podem llegir íntegrament un llibre clau en la bibliografia de l’Alquimista escrit per Enric Balaguer Pascual, veí blocaire d’aquesta comunitat.

Vint-i-vuit mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt (incomplet) que intenta explicar què pensava Josep Palau i Fabre d’un altre dels grans de la literatura catalana de tots els temps: Joan Maragall. Quants rostres diferents hi trobem?

Vint-i-nou mesos sense Josep Palau i Fabre

Un altre apunt que teoritza sobre la relació entre Palau i un literat de casa nostra. En aquest cas, una literata sovint menystinguda i poc reconeguda: Rosa Leveroni.

Trinta mesos sem Josep Palau i Fabre

Apunt en portuguès en honor al país des d’on es va fer l’apunt: Brasil. En aquesta ocasió un enllaç ens durà a TV3 on podrem veure un vídeo de títol inequívoc: Les vides de Palau.

Trenta-un mesos sense Josep Palau i Fabre

La teoria dels colors de Josep Palau i Fabre. És un dels apunts més apassionants sobre la poètica de l’Alquimista perquè és un conjunt de poemes imprescindibles per fer-nos una idea de l’abast de la seva figura poètica.

Trenta-dos mesos sense Josep Palau i Fabre

Joan Triadú, còmplice incondicional de Josep Palau i Fabre, moria el 30 de setembre de 2010. Quina relació van tenir ambdós intel·lectuals? És gràcies a ells que avui dia podem gaudir de la llengua catalana? Apunt d’homenatge a dos lluitadors incansables per a la llengua i literatura del nostre país.

Trenta-tres mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, recitador. Un autèntic descobriment: fonoteca de poetes catalans, entre d’ells el nostre Alquimista. Podreu anar a un web on escoltareu 13 poemes de L’Alquimista, tot i les dificultats que hi posen alguns, no sé si per excés de zel o per estupidesa. Palau i Fabre, i tots els poetes catalans, són de tothom.

Trenta-quatre mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, dramaturg. Ens acostem a una de les grans obres de teatre de l’Alquimista: Mots de ritual per a Electra. Qui la veié al Brossa Espai Escènic ja sap de què parlo. Especialment si aquell dia obria l’obra el propi Palau: inoblidable.

Trenta-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

Quan no hi havia res, quan tot era un desert erm i uniformitzador, quan la maquinària anihiladora del franquisme sotmetia la nostra llengua, la nostra cultura i la intel·ligència en general, Josep Palau i Fabre es va ‘inventar’ la revista Poesia. Una aventura personal per a un bé col·lectiu.

Trenta-sis mesos (Tercer Aniversari) sense Josep Palau i Fabre

És l’apunt més important de la secció Josep Palau i Fabre: L’Alquimista. En el dia del tercer aniversari de la seva mort, és a dir 36 mesos després, 36 persones properes, amigues, estudiosos, crítics o seguidors configuraven una enquesta en què destacaven vida i obra de Josep Palau i Fabre.És el segon apunt més llegit de Balances Oktoberfest.

Trenta-set mesos sense Josep Palau i Fabre

Aproximació a una de les obres ‘aurorals’ de Josep Palau i Fabre sobre Pablo Picasso: Vides de Picasso. Anàlisi (incomplet) que emmarca què significà i què volgué aconseguir Palau amb aquesta obra absolutament deliciosa.

Trenta-vuit mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, contista. Anàlisi dels pròlegs que va escriure per a cadascun dels seus llibres de contes. Els pròlegs ens permetran situar-nos de cara a l’anàlisi dels volums en particular.

Trenta-nou mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, contista (II). Anàlisi del volum Contes despullats.

Quaranta mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt lúdic que juga a trobar què hi ha a les pàgines 40 d’alguns llibres de Josep Palau i Fabre. Les cinc cares de l’Alquimista hi són representades.

Quaranta-un mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, contista (III). Anàlisi del volum La tesi doctoral del diable.

 Quaranta-dos mesos sense Josep Palau i Fabre

Vídeo on veiem Josep Palau i Fabre recitar L’home que fa giravoltar l’espasa de Sagarra dins el marc dels cicles de poesia que se celebren els estius a la Fundació Palau.

 Quaranta-tres mesos sense Josep Palau i Fabre

Què pensava en Palau sobre les qüestions lingüístiques? Mentre al nostre país rebrota sense parar l’intent d’anihilació lingüística, la paraula de l’Alquimista, ferm defensor de la llengua catalana, ens mostra de nou el camí.

Quaranta-quatre mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, contista (IV). Anàlisi del volum Amb noms de dona.

Quaranta-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

Vídeo íntegre de l’entrevista que Josep Maria Espinàs li féu a Josep Palau i Fabre en el llegendari programa Identitats. Atenció a la data: 6 de febrer de 1985! Imprescindible.

Quaranta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, contista (V). Anàlisi del volum Un saló que camina.

 Quaranta-set mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, traductor. Li donem veu a un dels poemes que més li agradaven: Sensation de Rimbaud. A força de traduir-lo li van aparèixer cinc versions diferents que prengueren un nom propi: L’aventura. Ell mateix ens ho explica i ens el recita.


sergi borges (Twitter:@sergi_borges
)

A les palpentes (un conte)

Publicat el 16 de febrer de 2012 per aniol

Torno a jugar a futbol. Futbol sala. Feia molts anys que no hi jugava i el cos se’n ressent, ha perdut automatismes i es fa el que es pot.

Dilluns passat vaig jugar un partit. En l’únic moment que vaig guanyar la posició al defensa, i quan anava a rematar una centrada rasa i franca, vaig notar com em ‘caçaven’ per darrere en un penal clamorós que l’àrbitre mai va pitar. El pitjor fou sentir com el genoll es retorçava, i notar aterrit com es contreien totes les articulacions fins al límit: si el defensa em cau a sobre, vaig tenir temps de pensar, adéu genoll, me’l rebenta per tot arreu: em destrossa els lligaments.

No fou així afortunadament. Em va deixar un trauma que se’n va amb antiinflamatoris.

El que m’agradaria contar-vos de veritat va ser el que em va succeir després quan vaig arribar a casa.

P*** COMPANYIA ELÈCTRICA!!!

Intentar aparcar de nit a Gràcia és quasi missió impossible. Després de voltar un quart d’hora a la recerca d’un forat, el deixo en zona de càrrega i descàrrega. Abans de les vuit, fora, sinó la grua se l’emporta.

Són mitjanit tocades.

Coix, molt adolorit, com si dugués una totxana per genoll, arribo a casa i al creuar la porta de ferro de l’espai comunitari em cago en la puta companyia elèctrica: no hi ha gens de llum a cap bloc de pisos.

No s’ha de ser un setciències per deduir que no hi haurà ascensor fins al sisè. Però és indescriptible aquella horrible sensació que hom pot tenir quan obro la porta del vestíbul i comprovo que allà no hi arriba ni la llum del carrer. La gola d’un llop. Empasso saliva. Em batega el cor. Vaig coix.

La cosa és molt fàcil, em tranquil·litzo, ‘ves comptant pisos i al sisè t’atures, encertes la clau i endins, salvat’. Però, hi ha entresòl? I principal? Mai m’hi he fixat. Torno a posar-me nerviós. De tota manera, comptaré.

Pujo agafat de la barana en un ascens penós. Tinc els ulls oberts, però és com si els tingués tancats: absència total de llum. No se sent res de res. Penso: i si hi ha hagut un extermini extraterrestre i estic sol al món? Encara no m’he creuat amb cap ésser viu. Home, és més de mitjanit. Ric nerviós.

Quan em sembla que sóc al tercer pis, en realitat no en tinc ni idea en quin sóc. Com sé realment que és el tercer? I si és el quart real? O el fals segon? Ai, ai, ai. Em torno a calmar: ‘pujaré fins al setè, que és l’últim, i després en baixo un’. Fàcil. Com sabré que sóc al setè? No podré seguir l’ascens. Però, no hi havia més tros d’escala cap al terrat?

Miro de pensar amb altres coses. Que si en francès, que si en anglès, que si en la feina, que si en el Barça, que si en la cama…
 
M’he distret i vaig pujant més tranquil. Recordo que hi ha una tanca que barra el pas a tot aquell que vagi més enllà del setè. Quan hi topi, hauré de recular. Respiro. Vaig coix. Genoll inflat.

No sé quin és el moment que me n’adono que alguna cosa no va bé. Vaig pujant pisos i ja puc afirmar que com a mínim sóc al sisè. Ja fa massa estona que ascendeixo. Bé, el setè serà el proper, ja ve la tanca.

Quan intueixo que passo per davant de les dues portes corresponents al pisos en qüestió, tinc l’esperança que picaré amb la tanca i tan sols hauré de descendir-ne un. Però cada cop que giro, els peus troben escales que pugen.

Vaig a les palpentes.

És al cap d’un moment que noto la suor freda a l’espinada. És impossible. Per molt que pugi coix, tot i que vagi molt lent, el sisè ja l’he deixat enrere. El més inquietant és: i la barrera del setè? Per què no apareix? No hi hauria d’haver més edifici!?!!?

Compto tres pisos més i els peus noten escales que pugen cap amunt. M’aturo al replà… un replà…però, de quin coi de pis?!??!?! La basarda és indescriptible. Molt a poc a poc, molt lentament, toco la porta d’un dels pisos. Fusta massissa. Què haig de fer? Segueixo pujant? Baixo de nou i torno a començar? Vaig coix, un totxo al genoll.

El més fàcil hagués estat treure el mòbil, il·luminar-m’hi o fins i tot trucar la meva parella que malgrat segur que dorm, es despertaria i em treuria d’aquesta bogeria. El mòbil és a casa, com sempre passa en aquests casos: quan més el necessites, mai en pots disposar.

Decideixo seguir amunt, tot i que el pànic augmenta segons vaig pujant cap amunt. La desesperació em fa anar més ràpid, i el genoll se’n ressent. Em dic a mi mateix: ‘mai has pujat caminant, deu ser un ascens molt gran’.

Pujo els graons de dos en dos, de tres en tres, i cada vegada que passo pel replà, reso, prego, suplico trobar-me amb la barrera. Res de res. Més escales, que pugen, a dalt de tot.

Més d’un cop i de dos, ofego un crit. De terror. On sóc?!??!? Quins són aquells pisos que no haurien de ser-hi? I si pico una porta a veure què passa? I si començo a córrer escales avall com un boig? I si se’m parteix per la meitat el genoll de l’esforç?

M’assec als graons. Sento el meu panteix. Impotència. Vull cridar, però em sembla que despertaré no l’edifici, sinó el barri sencer. He anat sumant pisos a la babalà i ara els recompto. Segons els meus càlculs hauria de ser al pis…vint-i-cinquè?!?!?!?! Un gratacel!!!

Ric com un boig, fluix, però ric. Començo a pujar corrent, mentre ric, cada cop més fort, histèric. Me n’adono que corro. LLenço la bossa d’esport. Segueixo corrent cap amunt.

El dolor del genoll és intenssíssim, però m’és igual. Ara ja corro a l’sprint, pujant escales i passant replans, un darrere l’altra. No veig res. Ric histèricament. Cada cop més fort, cada cop més fort, cada cop més fort…

He pujat deu pisos de cop. Els he comptat. M’assec de nou a les escales. El meu cos sua de l’esforç i de la por, cerval. Quanta estona ha passat? Hi penso. Potser mitja hora llarga. He estat ascendint mitja hora llarga?!?!? Les llàgrimes volen saltar dels ulls, és pur desconcert.

Vaig a les palpentes.

Estic tan esverat que sembla que el dolor del genoll ha marxat. Què fer? Baixar, és clar. Començaré de cap i de nou. A la pitjor, sortiré de l’edifici i tornaré a començar. Quin deliri.

El descens és encara més penós. Suat, adolorit, aterrit, i sense esperança ni comprensió, baixo d’esma. De cop un calfred em recorre l’espinada. I si no hi ha cap pis de baix? I si he entrat en una nova dimensió que és una escala negra? I si em passo la resta dels meus dies pujant i baixant escales? I si això és l’eternitat? Accelero el descens, esmaperdut.

Quant temps ha passat? No ho sé. Molta estona. Massa. Una hora? Dificíl de predir. Ho sembla, sembla que hagi passat una hora des que he arribat a casa . Quina fila dec fer? Els ulls fora de les òrbites, tot el cos i la roba amarats de suor, els músculs tensos fins al trencament, el genoll infladíssim.

M’assec de nou. Tanco els ulls. Desfet, m’adormo –o em sembla que m’adormo.

Em desperto –o em sembla que em desperto — d’un bot. Hi ha un llum encès que ve del celobert de l’ascensor!!! M’aixeco. Alguna cosa frega la meva cama. És la bossa d’esports. La recupero. Tiro amunt.

Pujo un pis i quan vull seguir pujant, xoco amb la barrera. Per fi! Mitja volta, baixo un pis com un llamp. M’atanso a l’estora de casa meva. La palpo. És nova i la reconec de seguida. Encerto la clau tan ràpid com mai abans ho havia fet. Tanco la porta i passo tots els pestells.

Miro el mòbil: les dotze i deu minuts!!!

Sóc a casa. Incrèdul.

Obro el llum. Res de res.

Vaig a les palpentes.

@sergi_borges

Les fissures invisibles de la société (apunt en francès)

Publicat el 12 de febrer de 2012 per aniol

À propos de la nouvelle qui est apparue dans le journal Le Soir (voir ici), qui parle d’une squat dans une luxueuse villa, je veux donner mon point de vue en ce qui concerne l’état de la question des squatters.

En premier lieu c’est absolument necessaire de dire qu’il y a deux types de squatters et c’est primordiel de les differéncier.

D’une part, je peux mentionner un groupe qui a fait de l’occupation des logements que sont vides leur manière de vie. Ils les occupent mais en contrapartie ils feront des travaux communautaires avec l’objectif d’aider leurs voisins.

Ça c’est l’ideologie originaire des squatters des années 60, un mouvement qui profite des fissures invisibles de la société.

Ce mouvement degradé avec le temps et souvent les squatters s’est sont devenus des gens qui proviennent d’un coté de la délinquance et aussi d’un type de gens qui ne veulent pas travailler. Et et l’autre des jeunes fils à papa, des jeunes millionaires qui ne savent que faire de leur vie et se mettent a jouer à faire des squatters pour rien faire.

L’autre groupe de personnes qui squattent c’est un type des gens comme la chômeuse de la nouvelle. : des gens qui font une occupation par désespoir, parce qu’ils n’ont rien.

Peut-être que ce n’est pas la situation de Danny mais elle se trouve avec une fissure invisible de la société.

Je suis entièrement d’accord avec l’action de Danny parce qu’elle ne fait rien de mal. La villa est vide… Pourquoi? Nous ne savons pas les raisons mais la realité c’est que la villa est vide.

Danny l’occupe mais elle se met a travailler: elle a nettoyé les grands espaces de la maison, elle s’est occupée de faire du jardinage; en conclusion, elle améliore les conditions de la villa.

Combien d’appartments, logements et maisons sont vides dans les grandes villes européennes? A ma connaissance il y en a un grand nombre. Peut-être ce sont des propietrés d’autres gens. D’accord. Mais il y en a un grand nombre qui sont vides et personne, même pas l’administration, ne les réclame. Et alors?

Il me paraît que Danny n’est pas une sans gêne. À mon avis elle trouve une fissure invisible de la société. Elle l’à bien dit: “Ce serai bien que d’autres que moi puissent également  profiter d’endroits aussi merveilleux…“.

sergi borges (Twitter:@sergi_borges )

No m’agrada Dickens!

Publicat el 7 de febrer de 2012 per aniol
Sóc aquí, al meu estudi, esperant que el fantasma dels blocs passats, presents i futurs em vingui a fer una visita per demostrar-me l’error dels meus actes. Per què? Quin crim he comès per esperar tal cosa? És molt senzill: Odio Charles Dickens. Sí, ja ho sé, és una aberració per a una anglòfila com jo, ho reconec. És un dels grans entre els grans però he de confessar que li tinc certa mania. 

I la raó no és el famós conte de Nadal (copiat, adaptat i utilitzat fins a la sacietat i l’avorriment de totes les maneres i mitjans possibles) sinó la novel·la Great Expectations -Grans Esperances-, llibre que, curiosament, a la meva mare l’entusiasma des de ben joveneta i que ha estat adaptat diverses vegades per televisió i cinema, també. Me’l vaig haver de llegir a Literatura Anglesa I, a la facultat. I quan un llibre no t’entra, no t’entra. Estic segura que és exquisit a nivell narratiu i de llengua, no ho dubteu. Però potser en aquell moment no ho vaig saber apreciar perquè no em va arribar. I el retrat de la vella boja que viu en un casalot rònec encara vestida de núvia i amb tota la taula del banquet de casament parada anys després d’haver estat abandonada segur, segur que és impressionant. El retrat social del noi humil que vol rebre educació per ser un cavaller i acaba formant part del pla malèvol i venjatiu de la vella boja contra tots els homes… sí, que sí, que és una història amb suc. Però a mi em va costar molt empassar-me-la, què voleu que us digui?
Això no treu que avui m’hagi assegut aquí a escriure una entrada en honor d’una icona de la literatura anglesa, el més gran dels escriptors victorians, en motiu del segon centenari del seu naixement. 
Charles John Huffman Dickens (1812-1870) és un dels escriptors més populars de tots els temps -en vida va ser el més famós de la història d’Anglaterra i va crear alguns dels personatges més emblemàtics de la literatura anglesa: Ebenezer Scrooge, aquell home repugnant que en una nit de Nadal rep la visita d’uns fantasmes i acaba veient que ha de canviar, Oliver Twist, l’orfe que les passa magres i que va servir per denunciar les condicions de vida dels nens abandonats i abocats al crim, la senyoreta Havisham, la vella boja i amargada que he esmentat abans o David Copperfield, entre molts d’altres.
L’èxit i la gràcia de Dickens recau en el realisme i el retrat social, en la seva crítica de les diferències socials, de la hipocresia de la societat i de les institucions victorianes, com per exemple el sistema judicial, en la seva descripció de les penúries de les classes obreres en clau de denúncia. I les seves obres eren tan influents que van impulsar algunes reformes, i això té mèrit. 
Una de les curiositats de l’obra de Dickens és que en realitat no concebia els seus llibres com a novel·les sinó com a serials, episodi a episodi. Els anava publicant mensualment i això, evidentment els atorga un ritme diferent, perquè deixava el públic en suspens al final de cada episodi, a l’expectativa del capítol següent, com en una sèrie de televisió actual. Potser d’aquí ve també el seu gran èxit. Fons, forma i a més ho sabia vendre? Una excel·lent combinació: potser és per això que gaudeix d’un seient privilegiat al Valhalla particular dels escriptors. 
Per a més informació: google.

The girl in the victorian well

The story behind a photo (Apunt en anglès + dedicatòria ‘especial’)

Publicat el 4 de febrer de 2012 per aniol

This is the photo of the Ergg Chebi, one of the “doors” to entry Sahara Desert. I took the photo in the summer of 2006 when I was in holiday in Africa.

The Ergg Chebi Desert is in Morocco, in all day journey from Marrakech. It was a very hard journey in a little bus; one of the most tiring journeys of my life. It seemed that it would never finish.

I like this photo because it reminds me of how magic the desert is. It seems that there isn’t anything but when you were there, you discovered a new world.

Especially I remember that I couldn’t climb the dune; at the photo it seems that it’s a normal hill, but in reality it’s very high and it’s difficult to climb.

The thing that was the most amazing and spectacular was sleeping under the desert sky. I’ll never forget it. I saw a lot of shooting stars moving through the sky. I remember that there are a lot of stars, the sky was very, very big and it looked tridimensional, like in 3D. I’m not sure if that night I could sleep. It was incredible.

sergi borges (Twitter:@sergi_borges
)

This post is about the two “catalan” parties whose main purpose is to promote self hatred in Catalonia by means of the Catalan language.

On the one hand, we have Ciudadanos- Partido de la Ciudadanía, whose aim is the annihilation of the Catalan language. They lie to citizens and the rest of public opinion demanding bilingualism when, in fact, what they ultimately seek is unilingualism.

On the other hand, there’s the Partido Popular de Catalunya, whose aim is to impose the Spanish language in Catalonia degrading Catalan to the status of local dialect, being that the main reason why they systematically veto its officialdom in the European Union.

——————————————————————————————————

Apunt dedicat als dos partits “catalans”, l’existència principal dels quals és fomentar l’autoodi a Catalunya mitjançant la llengua catalana.

Per una banda, els Ciudadanos — Partido de la Ciudadanía, que volen anihilar el català. Menteixen els ciutadans i la resta d’opinió pública demanant bilingüisme quan en realitat volen unilingüisme, és a dir parlar única i exclusivament en castellà.

Per l’altra el Partit Popular de Catalunya, que volen imposar la llengua espanyola a Catalunya i denigrar el català a dialecte local, motiu pel qual veten sistemàticament la seva oficialitat a la Unió Europea.

Publicat dins de English | Deixa un comentari