BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Setze mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 25 de juny de 2009 per aniol

Amb un parell de dies de retard, recordem en Josep Palau i Fabre en un dels seus refugis personals que va trobar tot just arribat de París: Grifeu.

Il·lusionat, he cercat a l’Enciclopèdia Catalana l’entrada Grifeu i tot just diu això: Nucli del municipi de Llançà (Alt Empordà).

En efecte, Grifeu pertany a Llançà i és un grup de cases disperses per la muntanya ajuntades en urbanitzacions. El seu nucli central és la platja de Grifeu on hi ha un passeig marítim que ha rebut el nom justament de Passeig Marítim Palau i Fabre. A l’entrada d’aquesta platja trobem un monolit amb un poema d’en Palau i la tarja commemorativa del Passeig(veure foto). Tots els estius en Josep Palau i Fabre hi anava a nedar a la platja de Grifeu. Fins i tot, quan ja  anava amb cadira de rodes, va trobar el suport de molts banyistes que el van ajudar a dur la cadira fins a la riba on ell, extasiat, s’hi va capbussar.

A les seves Memòries, Palau i Fabre té un escrit intitulat Foc sense llar. En ell ens explica com hi va anar a raure a Grifeu. És interessant, però, veure la relació d’en Palau amb el fet de tenir una llar. I tots els llocs que li agradaven tenen mar. Tot parlant d’Eivissa diu:

Eivissa va restar durant molt de temps en la meva vida el Paradís Perdut. A Eivissa vaig entrellucar-hi per primera vegada la possibilitat de tenir-hi una caseta, o un molí, quatre parets […]; el miratge d’Eivissa continuava despert en la meva ment.

Fixeu-vos que diu Palau quan recorda passar per aquelles platges remotes de la Costa Brava camí de París:

En anar-me’n a París, encara recordo que des del tren, en passar per davant de les platges de Grifeu, Garbert i Colera, hi vaig albirar alguna construcció diminuta vora el mar. Si en aquell moment arriben a oferir-me una d’aquelles barraquetes a canvi de renunciar a la beca que tenia i seguir fins a París, estic segur que accepto l’oferta.

En paraules del propi Palau, no sé sap del cert si cap a 1957 o 1958, un amic personal, Pere Folch, li va proposar comprar a mitges una parcel·la de 500 metres quadrats “al capdamunt de tot de la Costa Brava on comencen una urbanització“. Al cap d’un parell d’anys, Folch venia la seva meitat a Palau, el qual afirmava: “Així vaig esdevenir propietari per primera vegada“. El que se’n diu propietari no va ser fins al 1961 quan per fi s’escripturava com a seu aquell terreny, una possessió polèmica fins i tot en termes materno-filials. Tanmateix, tenia el terreny, però sense diners per construir. La sobtada mort del seu pare li va permetre rebre una herència i fer un petit disseny d’una petita caseta.

Escriu Palau: “Hi vaig dormir per primera vegada el 21 d’abril del 1962, quan estava per acabar. Era el dia que jo complia quaranta-cinc anys…“.

La caseta de Grifeu és tan important per a en Palau que no dubta a citar-la com un dels tres factors decisius per a la seva tornada a Catalunya: “[…], el fet de posseir un terreny a la Costa Brava i els diners per fer-m’hi una caseta, per petita que fos, que em permetés treballar i viure independentment, sense haver de demanar favors a ningú, […]“. Ho podeu trobar a El retorn, I; El Monstre; Obra Literària Completa II.

La casa de Palau i Fabre a Grifeu es deia (es diu) L’Alba. Algú hi ha estat? Algú la vista? Algú té alguna fotografia? Si algú sap algunes coses més de la relació  i la estança de Josep Palau i Fabre a Grifeu, que ens ho faci saber.

Foto de Josep Palau i Fabre a Grifeu

sergi borges

Gats envasats, veterans de l’Iraq, nenes malaltes, amenaces víriques i altres meravelles del correu electrònic.

Publicat el 22 de juny de 2009 per aniol
Una de les coses més divertides que ens ha ofert el món d’Internet són les derivacions digitals de la famosa carta de la pesseta, entre d’altres coses. Qui no ha rebut mail un correu sobre una nena malalta en el que se’ns diu que per cada mail reenviat, la família rebrà 1 euro per curar-la o alertant d’amenaces víriques (si té l’arxiu xxxx.exe a l’ordinador, esborri’l immediatament!!!) i reals i fomentant la paranoia sobre els caixers automàtics, productes diversos potencialment perillosos, el crim organitzat o una petició de firma contra alguna cosa inexistent o prometent un ordinador gratuït o altres premis?

 

Els anglesos fan servir la paraula “hoax” per definir aquests falsos missatges d’alarma. Alguns estan realment treballats. Un dels meus preferits ja és tot un veterà i, fins i tot s’ha guanyat un lloc a la Wikipèdia. Es tracta dels “gats envasats”, que incloïa un enllaç a la pàgina www.bonsaikittens.com, on suposadament, un japonès tarat havia inventat aquest element decoratiu vivent i el venia online. Es tractava, suposadament, d’agafar gats acabats de néixer i posar-los dins una ampolla de vidre, on se’ls alimentava amb un tub per mantenir-los vius i que agafessin la forma de l’envàs. Una animalada que va provocar la ira de molts defensors dels animals i ànimes sensibles fins al punt que l’FBI va arribar a iniciar una investigació sobre el tema. Va resultar que tot plegat era una broma d’uns estudiants, que havien creat la pàgina web amb fotos trucades i havien fet córrer ells mateixos el rumor per veure fins on arribava.

http://en.wikipedia.org/wiki/Bonsai_Kitten

Per un arxiu d’enganys diversos i missatges reals:

http://www.rompecadenas.com.ar/hoaxlist.htm

7 de gener de 1973

Publicat el 17 de juny de 2009 per aniol

Aquell diumenge 7 de gener, el món ens ensenyava la foto d’una somrient Sofia Loren que acabava de parir un nadó. Un altre de la lleva del 73.

La vida es contraposava amb la mort…i la paranoia. El cap dictador de l’estat espanyol havia fet una recepció al seu palauet i un dels seus generals, el funest Castañon de Mena (atenció al nom) exposava en veu alta les teories paranoiques i persecutòries d’una ideologia muribunda i decadent. Aquest home deia: “Se habla por todos de defensa; nadie ataca, pero la guerra està presente“. I és clar les forces armades d’aquest estat dictador demanaven  “una mayor atención presupostaria“. Qui eren els còmplices de tot plegat? Els reis d’Espanya, of course.
Una altra notícia que ens transporta cap aquest 2009 és la que deia: “Es reforçen els serveis d’urgència de la seguretat social”. La causa era grans brots de grip. El gran Perich publicava a La Vanguardia Española un acudit on un home, tot veient la televisió, escoltava: “I per acabar les notícies esmentarem un timid brot de grip que ha arribat al nostre país…” i rematava “i a continuació veurem un reportatge de mitja hora sobre la greu grip que assota França…”.

 En política internacional, el conflicte palestino-israelià era tan viu com a l’actualitat. Fa 35 anys, el govern de Tel Aviv acusava el president coronel libi Muahamad El Gaddafi de promoure un boicot contra Israel per part de 5 països africans: Niger, Mali, Uganda, el Txad i la República Popular del Congo trencaven relacions diplomàtiques amb Israel. A l’altre bandol, la notícia es trobava a El Caire, on s’iniciava el congrés anual palestí.  

I per acabar una notícia d’esports. Una notícia funesta. Recordeu fa un parell d’anys que el Sevilla C.F perdia un jugador, Antonio Puerta, que va caure fulminat sobre la mateixa gespa? Van aconseguir reanimar-lo, però moria hores després a l’hospital. Doncs bé, al Sevilla no era la primera vegada que li passava això. Aquell diumenge 7 de gener l’equip andalús jugava a Santiago de Compostela contra el Compos. Un jugador del Sevilla, Pedro Berruezo, extrem esquerra, va caure fulminat a la gespa i va morir a l’acte. Les informacions d’aquell dia encara no sabien si havia estat un infart de miocardi o un infart cerebral.

Fixeu-vos, doncs, com coses que passen avui no són noves. Moltíssimes tenen els seus referents.

sergi borges

  

Què podríem fer amb 96 milions d’Euros?

Publicat el 12 de juny de 2009 per aniol

L’ 11 de juny de 2009, el Real Madrid Club de Futbol ha fitxat Cristiano Ronaldo, jugador de futbol, per noranta-sis milions d’euros.

Opinió personal: pagar aquests diners per un futbolista és directament pornogràfic.

Us proposo un debat.

Què podríem fer amb 96 milions d’euros?

S’accepten tot tipus de propostes, des d’erradicar els deutes externs de països africans fins a calcular quantes piruletes a 40 cèntims cadascuna podríem comprar amb aquests diners.

Vull dir que si voleu podeu arreglar el món (que se’n pot bastant, d’arreglar-lo amb aquests diners) fins a proposar frikades o coses curioses.

Aquí va la meva. A mi m’agrada llegir i jo em compraria llibres amb aquests diners. Si calculem un preu mitjà de 20€ cada llibre, em podria comprar, atenció, quatre milions vuit-cents mil llibres (4.800.000). Necessitaria unes quantes vides més per llegir-los tots.

També m’agrada molt viatjar. Algú podria dir quantes voltes al món podríem fer amb aquests diners? Pregunta ambigua per on es miri.

I per acabar una pregunta?
Què nassos vol dir Prick? (fixeu-vos en la foto!!!!!)

sergi borges

USAP, sempre endavant!

Publicat el 8 de juny de 2009 per aniol

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

La USAP de Perpinyà s’ha proclamat campiona de la lliga de rugbi, cosa que no aconseguia des de 1955 i els seus seguidors han inundat de senyeres l’Stade de France.
Amb aquest títol, podem dir que els catalans coronem un any esportiu inigualable, amb el triplet del Barça i la Lliga de rugbi francesa.

Des d’aquí doncs, vull felicitar l’equip perpinyanès i tots els seus seguidors, valedors de la identitat catalana més enllà del Pirineu.

L’Associació Esportiva Perpinyanesa va néixer el 13 de setembre de 1902 però la trajectòria d’aquest club es veuria truncada amb la primera guerra mundial. El 1919 renaixia com a Unió Esportiva Perpinyanesa (U.S.P) i el 1921 es proclamava campiona de França, cosa que repetiria el 1925. El maig de 1933 es fusiona amb el “Quins” i es converteix en la Unió Esportiva Arlequins Perpinyanesos (U.S.A.P).
Des de llavors, ha viscut alts (l’any 1955 juguen quatre finals i guanyen tres títols)  i baixos (com l’ocupació nazi de Perpinyà durant la segona guerra mundial) i crisis com qualsevol altre club.
El seu lema és “Sempre endavant”, juga a l’estadi Aimé Giral (amb capacitat per a 16.500 espectadors), la seva samarreta és “sang i or” -els colors de l’escut de Catalunya- i el seu himne oficiós és l’Estaca de Lluís Llach.

Aquesta és la seva pàgina oficial, en francès i en català:
http://www.usap.fr/ca/

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El dia més llarg

Publicat el 6 de juny de 2009 per aniol
Avui, 6 de juny de 2009, fa 65 anys del desembarcament de Normandia i jo ho aprofito per homenatjar un dels meus llibres preferits. El dia més llarg de Cornelius Ryan és una treballada crònica dels dies anteriors i posteriors al desembarcament, que l’escriptor va reconstruir després d’entrevistar milers de soldats i veterans -d’ambdós bàndols- i de civils.
El resultat és fascinant. Lluny de tota èpica militar, es centra en els protagonistes i les persones; explica petites històries i fets que formen, entre tots, un trencaclosques divers que no es queda amb els americans i anglesos massacrats a la platja i va més enllà per explicar-nos com ho van viure des dels soldats alemanys dins els bunkers fins la senyora que va veure caure un paracaigudista al seu hivernacle.
És un gran llibre molt recomanable per a qualsevol amant de la història i per a qualsevol friki de la Segona Guerra Mundial.

La foto és la portada del DVD de la versió cinematogràfica.

Cornelius Ryan (5 de juny de 1920-23 de novembre de 1974) va escriure tres obres dedicades a la Segona Guerra Mundial: El dia més llarg (1956), Un pont massa llunyà (1974) i La darrera batalla (1966), una altra obra recomanable que utilitza la mateixa fórmula per narrar la caiguda de Berlín.

Com que no tinc a mà l’edició en català, hauré de posar-vos el primer paràgraf de l’original.

“The village was silent in the damp June morning. Its name was La Roche-Guyon and it had sat undisturbed for nearly twelve centuries in a great lazy loop of the Seine roughly midway between Paris and Normandy. For years it had been just a place that people passed through on their way to somewhere else. Its only distinction was its castle, the seat of the Dukes de La Rochefoucauld. It was this castle jutting out from the backdrop of hills behind the village that had brought an end to the peace of La Roche-Guyon”.

La niña del pozo

Promesa arran del Triplet del Barça

Publicat el 5 de juny de 2009 per aniol

Arran de l’històric 2 a 6 que el Barça li va clavar al R.Madrid al seu estadi, vaig llençar una promesa al vent: si el Barça guanyava el Triplet, deixava de fumar.

Aquell dia la Lliga ja hi era, al sac; érem a la final de Copa i a semifinals de la LLiga de Campions. L’empresa, tanmateix, era força improbable. De fet, Andrés Iniesta la va mantenir viva quatre dies més al minut 93 amb el golàs que tots revivim emocionats. Guanyar dues finals és (era i serà) molt difícil.

Si no recordo malament fumo des dels 17 anys. En progressió ascendent i imparable.

Una sentència també m’hi va ajudar. No és de cap filòsof ni de cap llumenera. És d’un personatge encara molt millor. Persona entranyable, imborrable i un guanyador. Diu així:

Res és difícil. Només es tracta de començar.

Helenio Herrera.

Avui fa tot just una setmana que no fumo ni un sol cigarret (i en fumava un paquet diari segur, i de tant en tant, paquet i mig).

Per a mi això és tan gros que ja em sento molt content.

Que duri, és clar…

sergi borges

Estació de Rodalies de Sant Andreu Arenal

Publicat el 3 de juny de 2009 per aniol

Queixar-se de Rodalies Renfe ha perdut la gràcia. Sobretot si ets usuari, com jo, de la línia de Vic, que crec que s’endú la palma a la línia més desastrosa de Rodalies. Probablement, però, els usuaris de la línia de Vilanova o la de Vilafranca m’ho rebatrien. Però dic que ha perdut la gràcia perquè ja és el pa de cada dia i quan sents ploure cada dia al final ja no et mulles.
Però avui faré una cosa que fa temps que penso de fer; no té res a veure amb els retards i les obres i les avaries. Avui he vingut a queixar-me de l’estat deplorable i tercermundista de l’estació RENFE de Sant Andreu Arenal.
Cada cop que m’hi assec a esperar un tren, penso en escriure una carta de protesta a la companyia. Però als cinc minuts de pujar al tren ja me n’he oblidat. I fins que no hi torno ja no hi penso més.

Començarem per l’enllumenat, que ve a ser el menys terrible. L’estació és fosca, sí, però crec que la cosa milloraria si es pintessin les parets (ara grises i ronyoses – i amb ronyoses vull dir plenes de merda) d’un color més lluminós.
Seguirem per l’estat de les vies laterals, que semblen un abocador d’escombraries. El proper dia que el tren m’arribi amb retard em dedicaré a excavar una mica; qui sap? Potser hi trobo les restes d’un homínid prehistòric!
Després tenim l’olor, que no acaba de ser nauseabunda però tampoc inspiraria un perfum de Chanel. Però això no és el pitjor.
El fet que converteix Sant Andreu Arenal en l’estació més tercermundista i repugnant de Rodalies Renfe són els mosquits. Als cinc minuts d’estar assegut en un banc, apareixen. Un, dos, tres… i al final acabes de passar l’estona d’espera agitant els braços i rascant-te de cap a peus.
SORT que no hi ha malària a Catalunya des dels anys 50.  Ara, si un dia reapareix aquesta malaltia, sabré perfectament on buscar-ne el focus.
Tant els costaria, a la gent de RENFE, netejar l’estació, pintar les parets i FUMIGAR?
La pregunta és retòrica i si tingués resposta seria òbvia: sí. Els costa molt. Perquè aquesta carta fa 5 anys que vaig pensar d’escriure-la per primer cop i la cosa no ha canviat.

La nena de pou