BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

El camp de sègol s’ha quedat sense el seu vigilant

Publicat el 29 de gener de 2010 per aniol

R.I.P

J.D. Salinger

(1/1/1919-27/1/2010)

Ara ja fa uns quants anys, vaig invertir els darrers 6 crèdits que em quedaven per acabar la carrera en l’assignatura “Literatura Nord-americana III”. En acabar el curs, el professor va proposar una votació per triar el llibre que ens havia agradat més i el que ens havia agradat menys del programa. Curiosament, el vencedor de totes dues categories amb empat de vots va ser el mateix: The Catcher in the Rye, conegut en català com “El vigilant al camp de sègol” i publicat per primer cop el 1951. És cert , perquè aquesta novel·la, o bé t’entusiasma o no t’agrada gens però mai no et deixarà indiferent (als anys 70 era alhora el
llibre més censurat i el segon més recomanat a les escoles americanes). La història que desperta aquests odis i passions és tan senzilla com això: Un adolescent de 16 anys no vol ser a casa quan arribi la carta que comunica als seus pares que ha estat expulsat de l’escola privada on estudiava. I per aquest motiu es passa tres dies vagant sol per la ciutat de Nova York, just abans de Nadal. El seu nom –gravat en lletres d’or a la història de la literatura- és Holden Caulfield. I aquest tres dies narrats en primera persona componen un relat intemporal de lectura imprescindible.

Sembla mentida que es pugui escriure una novel·la sobre un adolescent que al s. XXI continuï tenint una vigència absoluta. Però podries situar perfectament el que llegeixes en l’època actual sense problemes (potser canviant els clubs de jazz per un altre tipus de música).

El vigilant al camp de Sègol va ser la primera novel·la d’un escriptor que va renunciar a la fama que li havia reportat i es va aïllar del món. Va ser la seva gran obra i és el llegat que ens ha deixat en la seva mort als amants de la literatura.  J.D. Salinger, descansa en pau, que Holden Caulfield viurà per sempre.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Jerome_David_Salinger

La nena del pou

Vint-i-tres mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de gener de 2010 per aniol

Avui dia 23 de gener de 2010, portem 23 mesos sense Josep Palau i Fabre. Avui ens fixarem en la relació entre Josep Palau i Fabre i un dels grans poetes desconeguts en llengua catalana.

Fixeu-vos la primera declaració de principis de Palau i Fabre: “Un altre gran poeta, mort prematurament, redescobreix pel seu compte, més plenament encara, la tradició alquímica a través de la poesia: és Bartomeu Rosselló-Porcel, mallorquí, com Ramon Llull”.

A Defensa de l’Avantguarda, article que apareix en els seus Quaderns de l’Alquimista, Josep Palau i Fabre afirma:

 “Si Rosselló-Porcel acosegueix d’escriure el millor llibre de poemes de la generació de pre-guerra, Imitació del foc, és gràcies a haver pouat en les fonts més agosarades de l’època – Apollinaire, Éluard… – que alguns epígrafs dels seus poemes delaten“.

No és poca cosa l’elogi que li fa en Palau: millor llibre de poemes de tota una generació.

Per a Palau i Fabre l’obra de Rosselló-Porcel és “importantíssima” per ser la pionera en el nostre país, i dins l’àmbit de la poesia, de revolucionar de manera radical el concepte d’identitat. En què consisteix aquesta revolució? Diu Palau: […] trenca del tot amb la concepció monolítica del jo i ens lliura la del jo diversificat, desintegrat, contradictori, que és el de l’home modern, que som nosaltres“. Això es plasma, això s’esdevé en el seu esplendor a Imitació del foc. Atenció a les paraules de Palau i Fabre sobre la funció que assoleix aquest llibre:

Per això el seu gran llibre Imitació del foc era bandera durant els anys 40 a Barcelona, no sols perquè era un llibre de poemes en català en el moment que la llengua era més perseguida, no sols perquè el seu autor havia mort jove sense poder-lo veure editat, sinó perquè era un llibre que en el moment de la màxima pressió opressora de la nostra identitat personal i col·lectiva ens parlava de la llibertat i de l’expandiment del jo, d’un jo fruint de totes les seves possibilitats en lloc d’encotillar-les. Aquest aspecte lúdic, en aquella Espanya més negra que mai, és el que li conferia un valor inigualable durant aquells anys i és encara una proposta vigent enfront de totes les possibles tiranies o castracions.”

sergi borges

El poema “El corb” d’Edgar Allan Poe traduït al català per Xavier Benguerel

Publicat el 22 de gener de 2010 per aniol
Quina meravella descobrir que el poema El corb està traduït al català!

La de traductor, una faceta que desconeixia de Xavier Benguerel. El gran novel·lista català també va traduir l’obra mestra de J.D. Salinger The catcher in the rye, rebatejant-la amb l’atractiu títol de L’ingenu seductor (Barcelona: Club Editor, 1965 / Barcelona: Grijalbo, 1982).

Us recomano que el llegiu en veu alta, que li doneu el ritme i l’entonació necessària i ja veureu què majestuós que és.

El podeu llegir continuant llegint l’entrada…


 





EL CORB

 

Temps ha, en una nit d’oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d’uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i, somorta, l’armella del picaporta
colpí d’improvís la porta del meu isolat recés.
«Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,
                                                                tan sols això i no res més.»

Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés.
Trigava a venir l’aurora; treva pel mal que em devora
d’ençà que ha mort Leonora: era en va que l’implorés,
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,
                                                             i aquí baix, de nom, mai més.

I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
m’estremia i jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me tot d’una repetint: «Potser és alguna
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que suplica entrada al portal del meu recés;
                                                                    això deu ser i no res més.

Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se’m desarma:
«Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés.»
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;
                                                                   tan sols tenebres, res més.

Escrutant l’ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que l’home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només,
el dolç nom de Leonora que em torna l’eco només.
                                                                 Simplement això i res més.

De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés:
«Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és,
que el cor se’m calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
                                                                    era el vent i no res més!»

Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sants dies d’antany. Com si no em veiés,
no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,
s’encimbellà amb displicència al portal del meu recés,
s’encimbellà al bust de Pal·las del portal del meu recés;
                                                                 va asseure-s’hi, no res més.

L’au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure
en veure’l aposentar-se amb aires tan greus i austers:
«No per xoll i cara aspriva, ets Corb d’anar a la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?»
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»

M’admira en extrem la feta que aquella au tan tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada
d’un ocell que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
                                                        amb un nom tal com «Mai més».

Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir: «Emprendrà la partida com d’altres amics adés;
ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés.»
                                                    Llavors va dir el Corb: «Mai més.»

Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: «El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés
pres d’un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només,
cants de llòbrega esperança, el greu recoble només
                                                    de “Mai més, mai més, mai més.”»

Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure
l’au de banús; vaig asseure’m davant seu mentre a recés
d’apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fóra allò que expressés
                                                          amb tant de grallar «Mai més».

Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava
a l’ocell d’ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més
viag afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
                                                               no podrà estrènyer mai més!

Crec que va espessir-se l’aire, que uns àngels volant al caire
de l’encatifat brandaven invisibles encensers.
«Míser —crido—, Déu t’envia, valent-se d’àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!»
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que l’Horror té assetjada, t’ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T’ho imploro, és cert, digues, ho és?»
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l’altra vida
l’estimada beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!»
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Ocell o diabale, sigui aquest el mot que ens deslligui!»,
vaig vociferar: «L’oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge,
deixa’m sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del teu bec deslliura’m!, deixa el bust del meu recés!»
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»

I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d’un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés
i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
                                                          no es podrà aixecar —mai més!
 


Traducció de Xavier Benguerel
Edgar A. POE, El Corb i altres poemes. Filosofia de la composició, Edicions del Mall, Barcelona, 1982.

 

 Sergi Borges.

11 de gener de 1973

Publicat el 19 de gener de 2010 per aniol

El dijous 11 de gener del 1973 arribava a Minsk (aleshores una ciutat més de la URSS, avui la capital de Bielorússia) el president francès Georges Pompidou, que era rebut per Leonid Breznev, el secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica. És curiós perquè les cròniques de l’època narren que de seguida es van retirar a la població de Zaslavl per iniciar converses polítiques, però les mateixes cròniques remarquen la no oficialitat de la visita de Pompidou. De què dimonis deurien ser, doncs, les converses polítiques?

A la ciutat de Barcelona, al barri d’Horta, i més concretament al carrer Consorts Sans Bernet, es produïa una altra desgràcia (des que havien començat l’any 73 ja en duien unes quantes). Una explosió de gas afectava dues cases d’aquest carrer, concretament els números 67 i 69, i provocava nombroses desfetes materials a les cases i edificis dels voltants. Una família, formada per un matrimoni gran i la sogra, era evacuada degut a les ferides gravíssimes que patien (suposo que a l’hospital de la Vall d’Hebron, però en aquella època ja deveu saber – o us imaginàveu- que aital hospital portava el nom del funest cap d’estat). La família de l’altra casa va salvar la vida perquè no hi eren.

Flaixos informatius d’aquell dia (alguns de frikies)

– Nicolae Ceaucescu, funest president de Romania, era de viatge a Karachi (Pakistan) visitant la central nuclear de la ciutat.

– La ciutat de Venècia debatia desfer-se dels seus coloms per evitar la degradació dels seus monuments.

– El president del partit polític Sinn Fein, Rory O’Brady, era condemnat a sis mesos de presó per pertànyer a una organització “il·legal”: l’anomenat IRA “provisional”.

– Arribada dantesca del general Juan Domingo Perón a Buenos Aires (en la tornada del seu exili). Declaracions de Perón sobre l’exèrcit argentí: “Són una banda de gangsters. Després de 50 anys de servei, se’m cau l’ànima als peus quan veig un exèrcit així.” El pobre home no podia sortir del seu hotel en nom de la seva seguretat: “La cambra de l’hotel és una cel·la de presó“.

– Una antiga religiosa nord-americana, que pertanyia a la congregació de Maryknoll, va ser detinguda a Bolívia per pertànyer a l’Exèrcit de Lliberació Nacional, el mateix que va fundar i dirigir Ernesto Che Guevara. El Departament de l’Estat nord-americà havia pogut accedir a la detinguda i assegurava que no tenia proves per saber si havia estat torturada per funcionaris bolivians tal i com afirmava un sacerdot que l’havia visitada.

– El veredicte d’un primer premi d’un concurs escultòric va ser impugnat pel…segon classificat! Això va passar a Torrevella (Alacant) quan el segon classificat del premi va impugnar el del guanyador al·legant que no se cenyia a les bases del Premi. El premi estava dotat en dos milions de pessetes, quantitat que, donada l’època, no estava gens malament. Aquesta notícia no era estrictament del dia 11, però aquell dia va agafar caire, diguem-ne, “mediàtic”.

– A la Seo de Urgel (sic) – quin horror! – es preguntaven quin impacte econòmic negatiu tindrien amb l’obertura permanent de la frontera amb Andorra (veure aquí).

– Guillermina Motta i Enric Barbat representaven Tango sota la direcció de Mario Gas al Martin’s Café-Teatro, ubicat al Passeig de Gràcia de la ciutat de Barcelona.

-En futbol, aquell cap de setmana que s’acostava no tenia jornada de lliga degut a compromisos internacionals. Us sona? Aleshores, però, els equips programaven partits amistosos. El Barça jugaria el diumenge següent contra l’Eintracht de Frankfurt al Camp Nou, en un partit solidari amb les víctimes d’un terratrèmol bestial que havia destruït Managua (Nicaragua) el 1972.
Vaja! Us sona?

Que s’han tornat tots idiotes?

Publicat el 13 de gener de 2010 per aniol
La cosa ja és directament d’anar-li a prendre el pèl a la ciutadania. Barcelona, seu d’uns jocs d’hivern???? Però quina gran bajanada és aquesta? Què tal si dediquem els diners de la ciutat a les coses que realment necessiten els ciutadans, per variar? Què tal si parem de convertir Barcelona en un parc temàtic per a guiris i tornem a recuperar una ciutat que té prous mèrits per a ser fantàstica sense tanta parafernàlia?
Els pocs venecians que queden a Venècia (perquè el 90% de la població autòctona ha emigrat fastiguejada) es lamenten de la mort de la seva ciutat, convertida en un centre turístic on ja no s’hi pot viure. Haurem d’esperar a veure com Barcelona segueix la mateixa sort, abans de posar-hi remei quan ja sigui massa tard?

I això deixant de banda el tema ecològic i el problema de sostenibilitat energètica que planteja.

Collonades, i de les grosses.

La nena del pou

Gainsbourg

Publicat el 8 de gener de 2010 per aniol
Primera entrada de l’any 2010 – i de la dècada 10 – dedicada a aquest dandi genial que responia al nom artístic de Serge Gainsbourg.

Aquest cantant polèmic, provocador, irreverent i compositor inspirat de grans temes va tenir el seu apogeu durant la dècada del 60, 70 i 80 a França. Posteriorment també va fer d’actor i de director de cinema.

Seductor impenitent, una de les seves parelles més famoses va ser l’actriu i cantant Jane Birkin, amb la qui van tenir una filla que en l’actualitat ha seguit els mateixos passos que mare i pare: l’actriu i cantant, Charlotte Gainsbourg. Altres aventures sonades són les que va tenir amb la sex-simbol de l’època, Brigitte Bardot.

El seu gran hit és Je t’aime moi non plus, de la qual la llegenda diu que mentre la van gravar Birkin i Gainsbourg van fer l’amor. Els gemecs d’àmbdós protagonistes així semblen testimoniar-ho. Quan se li va preguntar si això era veritat, Gainsbourg va respondre: “Això és absolutament fals. Si fos cert, la cançó hauria durat quaranta minuts“.

Aquest homenatge a Serge Gainsbourg ve a tomb perquè un dels plats de la balança d’aquest bloc va ser recentment a París i es va convertir en Serge de GainsBorges, comprovant quant de viva és encara la figura d’aquest artista irrepetible.

I també perquè el proper 20 de gener s’estrena a França una pel·lícula intitulada Gainsbourg (vie héroïque).


(Foto: Quadre que reposa a la seva tomba del cementiri de Montparnasse a París, feta per l’autor d’aquesta entrada, Serge de GainsBorges).

Histoire de Melody Nelson – Serge Gainsbourg from LeGouter on Vimeo.