Acabo de veure un anuci, d'aquests de tipus publi reportage, en que et recomanen com millorar la teva conducció. Començava dient de beure líquids per no deshidratar-se. Fins aquí, encara. Llavors es convertia en publicitat "encoberta" de coca-cola d'una manera aberrant. L'anunci insta l'espectador a beure "antes de tener sed" (ja directament per cagar-s'hi), i sobretot, important, begudes amb cafeïna perquè "està demostrat científicament que milloren l'atenció del conductor" (a les imatges sortien llaunes de coca-cola ara aquí i allà "dissimuladament"). I finalment acabaven recomanant "refrescos amb sucre" com la gran solució per a una conducció efectiva. O sigui, que amagant-se darrera la careta d'un inocent consell per als conductors, t'estan induïnt (pel teu bé, per més INRI) a beure cafeïna i sucre!!!! Bàsicament Coca-cola. Si aquest anunci no és altament denunciable, jo plego. Cal dir que era Antena 3, amb lo qual no és tan sorprenent...
“Ayer, 25, se ha cumplido un mes del victorioso paso del Ebro por las tropas españolas. Además de reintegrarse para la patria buen número de poblaciones, liberándolas de la presencia ominosa del invasor, han sido desarticulados totalmente los planes del adversario, que se estrellaba entonces contra la heroica resistencia de las fuerzas de Levante y hoy sigue consumiendo sus mejores reservas ante la inquebrantable tenacidad del pueblo español. La aviación extranjera intentó desde el primer día, por acciones en masa, aplastar nuestra ofensiva; pero frustrados en absoluto sus propósitos, por la actuación gloriosa de los aviones republicanos que de día en día superan sus hazañas, así como el certero fuego de nuestros antiaéreos y por el fuego de la infantería española, lográndose abatir bajo lluvia de toneladas de metralla tantos aparatos de la invasión.”
Parte de l'altre
“En el sector del Ebro ha seguido su desarrollo nuestra maniobra, castigando duramente al enemigo. Las bajas que se le han ocasionado son numerosas y los prisioneros caídos en nuestro poder pasar de 160. En combates aéreos han sido derribados hoy nueve aviones enemigos y otro más por artillería antiaérea. Ayer, además del que se hizo constar parte, fueron derribados otros cuatro aviones rojos”.
aniol |
Carta a... |
divendres, 30 de juliol de 2010 | 13:43h
Benvolguts i benvolgudes blocaires de la comunitat vilaweb, lectors de la catosfera i públic en general,
Amb el record i la visió ben guardada a la retina de la passada manifestació del 10-J --Som una nació. Nosaltres decidim--, me'n vaig de vacances carregat de bones sensacions.
Com a comiat reto un homenatge a Joan Maragall deixant-vos amb un poema, l'últim vers del qual representa l'esperit de la citada manifestació i actua com a frontissa entre un passat de submissió i un futur de llibertat.
L'any 2010 és prolífic en celebració dels centenaris de poetes i intel·lectuals catalans. L'u d'abril de 1910 naixia a la ciutat de Barcelona, Rosa Leveroni i Valls, poeta catalana. Per tant, enguany se celebra el centenari del seu naixement.
I el proper 4 d'agost es commemoraran els 25 anys de la seva mort, que es va produir a Cadaqués el 1985.
I avui ja fa vint-i-nou mesos que vam perdre Josep Palau i Fabre. En aquest apunt recordem en Palau i de retruc la Rosa Leveroni; veurem què pensava, què sentia i que ens deia d'ella el nostre Alquimista.
Acabo de descobrir l'escriptor canadenc Robertson Davies gràcies a la seva Trilogia de Deptford, composta per El cinquè en joc, La mantícora i El món dels prodigis. Me n'he llegit les dues primeres i em falta la darrera.
Robertson Davies ha estat un autèntic descobriment. He de reconèixer que les primeres pàgines del Cinquè en joc em van agafar ben desprevingut i tot plegat se'm va tornar ben feixuc: en un poblet del Canadà profund una anècdota sense importància aparent desencadena un seguit d'esdeveniments. Època: principis del segle XX. Ambient: el control absolut de les diferents variants religioses del cristianisme en la vida de la gent. Temàtica: un personatge principal, Dunstable Ramsay, que escriu una llarga carta justificativa a causa de l'anècdota ja referida.
A Pamplona va ser segrestat l'industrial Felipe Huarte. Sembla ser que darrere el segrest hi havia la banda terrorista ETA.
El vaixell de càrrega espanyol Ensidesa va naufragar a quinze milles del Cap Sardao (Portugal). El succés va deixar 4 desapareguts. Les causes del naufragi van ser el fort temporal on es va veure immers, amb pluja i fortes ratxes de vent que arribaven als cent quilòmetres per hora.
A les Filipines, l'inefable Ferdinand Marcos era nomenat "president de per vida". Només va durar fins al febrer de 1986 i moriria el 1989.
Per als qui creguin en reencarnacions i traspassos d'ànima, el 17 de gener de 1973 moria l'artista brasilera Tarsila do Amaral a Sao Paulo. Aquell mateix dia va néixer a Mèxic DF el jugador de futbol Cuauthémoc Blanco, que va jugar l'últim mundial de Sud-àfrica. Va ser el jugador més veterà del Mundial. Els de la generació del 73 ens fem grans. Glups!
Faltaven exactament 9 mesos per a què nasqués la balança oktoberfest, Na Glòria Barrobés.
Feia molta calor a Barcelona el 10 de juliol de 2010. L’estiu havia arribat tard però amb contundència, com ja començava a ser habitual. Va venir acompanyat de l’esperada sentència d’un obsolet i caducat Tribunal Constitucional, aferrat a la tradició més rància i casposa, herència directa del franquisme –encara viu, per desgràcia, en la societat espanyola- sobre el nou Estatut. Una sentència que no va sorprendre ningú amb un mínim coneixement de causa. Una sentència que possiblement agrairem profundament la resta de les nostres vides. Perquè gràcies a això, els catalans hem dit prou.
Aquesta petició li he transmès a la Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural, mitjançant un sms que he enviat al programa L'Oracle de Xavier Grasset de Catalunya Ràdio.
M'agradaria demanar als responsables d'Òmnium Cultural la creació de banderes amb aquesta imatge que presideix l'apunt i que podeu descarregar aquí per tal que tots els qui vulguin la pengin a llurs balcons, finestres, terrats...
No ho sé si ja estan fetes o són el que Òmnium anomena Materials per a la difusió, però seria bo que se'n fessin i es repartissin a tots els ciutadans i ciutadanes que en volguessin. Tant de bo poguessin repartir-se gratuïtament, i si això no fos possible, que les venguessin a un preu simbòlic.
Aquestes banderes no només són per lluir-les el dissabte dia 10; ans al contrari, han de restar i deuen restar als balcons, finestres i terrats fins que el tribunal constitucional sàpiga que els catalans i les catalanes --no els seus politics ni polítiques--ja n'estem farts i que s'ha acabat el bròquil.
Tant de bo aquesta petició es pugui dur a terme, si no ara pel dissabte dia 10, sí per més endavant i que onegin a totes les cases dels ciutadans que així ho desitgin.
Por i fàstic en la "indissoluble unitat d'Espanya"
No per esperada, menys indignant.
L'única cosa que de veritat és anticonstitucional és aquesta sentència. Com si d'un partit de tennis surrealista es tractés (6 a 4, 6 a 4 i 8 a 2), ens arriba aquest nyap de sentència després de 4 anys per part d'un Alt Tribunal del Tribunal Constitucional (TC) digne de vergonya aliena: magistrats morts, magistrats amb el mandat caducat (fins i tot la presidenta!!!), magistrats reaccionaris i ultres, magistrats en contra de tot, magistrats adlàters d'altres magistrats...Un Alt Tribunal del TC de por i fàstic.
Resultat de la sentència: 14 articles anul·lats, 27 de reinterpretats, el terme nació a prendre pel sac, la llengua, arraconada i degradada un cop més -- atenció al que arriba a dir La Vanguardia: "no perdamos la perspectiva, solo se trata de un hachazo a la lengua"--, el martelleig constant de la "indissoluble unitat d'Espanya", i retallades en tot: justícia, immigració, caixes, vegueries, ajuntaments, serveis socials, competències pròpies...Fins i tot deixen clar que la convocatòria de referèndums i consultes populars és cosa seva.
Però què significa això? Què és aquest país de pandereta? Què és aquesta vacil·lada?
I això és democràcia? Quina? La seva? La democràcia de la "indissoluble"?
Demano als partits polítics de Catalunya que davant aquesta sentència, hi hagi desobediència. Que diguin: Molt bé, gràcies, torni'ns l'Estatut i el transformin en paper de vàter per a despatxos oficials, públics i privats, i que ens enviïn a tots els ciutadans i ciutadanes rotlles de paper de vàter amb aquest estatut retallat. L'altre, el de debò, que el posin en pràctica immediatament, que ja anem tard, esperant els inútils aquests, i vol ploure.
També demano als partits polítics de Catalunya que d'una vegada per totes arraconin, menystinguin, despreciïn, aïllin, boicotegin, i rebaixin al PP de Catalunya. Que expulsin de manera immediata i fulminant qualsevol representant d'aquest partit o membre proposat per aquest partit que sigui del Consell de Garanties Estatutàries. Ja en tenim molts, d'enemics a fora, com per tenir-los a dins, a casa. I si us plau, traguem-nos les màscares, com diria aquell: aquesta sentència es produeix única i exclusivament pel recurs presentat pel Partit Popular als 10 sinistres personatges del TC. Ja n'hi ha prou!
I també demano als partits politics de Catalunya que des d'avui mateix comencin a promocionar, impulsar, empènyer, en definitiva, a propulsar de manera clara i fefaent el Referèndum per a la Independència de Catalunya. Vinga, senyors convergents, menys "ara no toca" perquè per a vostès mai tocaria, menys por, menys seny i més rauxa que ja seria hora, que per després dir que ens vam equivocar, doncs ves per on, ja n'estem una mica farts d'aquest "nacionalisme"; vinga, senyors socialistes, si de debò voleu passar a la història per alguna cosa verament important, trenqueu les cadenes amb el PSOE d'una vegada per totes i comenceu a treballar única i exclusivament pels catalans --que no us adoneu que us enganyen, que si naps i cols, amb això del federalisme i no sé quantes bestieses més --; vinga, senyors republicans, a veure si us poseu les piles d'una vegada que porteu 70 anys proclamant la indepèndencia i un cop arribeu al poder, us arronseu com peixos bullits, us dividiu, i això és una olla de grills, sou vosaltres que heu de fer més pressió, sou vosaltres els que heu de donar un cop de puny a la taula, sou vosaltres els qui esteu més legitimats per convèncer els demés: vinga collons!!! I vinga, senyors d'Iniciativa, a veure si feu honor al vostre nom, i la preneu, la iniciativa, a veure si recupereu una mica de l'esperit del PSUC que tan bé us va anar desfer per poder pujar a les poltrones i a viure del "cuento", a veure si us adoneu que això no és un "cau", un "esplai", que això és un país i que si sou el govern no podeu dubtar com ho feu, us heu de posicionar clarament, i evidentment heu de ser més professionals i responsables, i alinear-vos en un bàndol i sense fisures.
I vosaltres, senyors del PP i Ciudadanos, feu-nos un favor: deixeu Catalunya en pau, sou els enemics i sempre ho sereu.
Em sembla que queda clar com n'estan de plenes, les Balances...
Por i fàstic a Espanya, a l'estat espanyol, i a la indissoluble unitat d'Espanya.
Tota la informació en relació a la sentència a notícia vilaweb.
Des d'una innocència aparent -- atenció a la musiqueta inicial que se us enganxarà--, de sobte tot es converteix en un sadisme que posa els pèls de punta.
Són els dibuixos de Happy Tree Friends. Suposo que molts de vosaltres ja els coneixeu. Per als qui no, us deixo amb aquests videos youtuberos.
Com diu el tòpic, aquests dibuixos poden ferir la sensibilitat de l'espectador.
Enguany se celebra a Catalunya l'Any Maragall que commemora el 150è aniversari del naixement del poeta i el centenari de la seva mort.
Avui, 23 de juny de 2010, 28 mesos després de la mort de Josep Palau i Fabre, us mostrem què en pensava i com analitzava la seva obra el mestre Palau de Joan Maragall i Gorina.
El passat divendres 18 de juny moria José Saramago, poeta i novel·lista portuguès.
Des de Balances Oktoberfest, ens volem sumar al dol per la figura d'aquest gran escriptor.
Jo el vaig descobrir amb Memorial del convent (1982), un llibre meravellós i poc valorat. La parella literària formada per en Baltasar i na Blimunda són d'aquelles que les recordes per sempre.
En record i homenatge al gran José us deixo amb un fragment a l'atzar d'aquesta novel·la que us recomano vivament:
En l'últim apunt de la categoria Literatura: gènere en extinció us deia el que segueix mentre parlava del llibre Crim i càstig de Dostoievski: "I serà probablement la millor lectura de l'any -- amb el permís del
llibre que m'estic llegint en aquest moment el títol del qual de moment
no revelaré--." Doncs bé, ara sí que el revelo. Los detectives salvajes de Roberto Bolaño és la millor lectura d'aquest 2010.
Ara mateix em trobo sota els efectes d'aquell estat anímic en què es troben els segrestats recentment alliberats, és a dir, en una espècie de síndrome d'Estocolm que em permet afirmar "l'heretgia" següent: Los detectives salvajes és millor --o m'ha agradat més o totes dues coses alhora -- que el llibre 2666 del mateix autor. És una heretgia personal dir això perquè a mi 2666 és un llibre que em va ajudar a sobreviure, em va mantenir en vida, em va fer sentir molt viu. De seguida entendreu perquè ve a tomb aquesta confessió. Los detectives salvajes (LDS) de Roberto Bolaño també és un clàssic com Crim i càstig. Encara diria més: Roberto Bolaño va escriure l'últim clàssic del segle XX --amb LDS -- i el primer del segle XXI amb 2666.
Notíces destacades d'aquell dimarts 16 de gener de 1973:
- Un incendi espectacular consumia l'edifici de les ambaixades d'Irlanda i d'Israel a la ciutat nord-americana de Boston.
- Richard Nixon anunciava que amb tota seguretat el divendres següent podria anunciar l'anhelat alto el foc a Vietnam. En aquell dia se sabia que la part vietnamita havia cedit en quatre punts molt importants.
- Golda Meir, la primer ministre d'Israel arribava a Ginebra (Suïssa) amb la intenció d'entrevistar-se amb el primer ministre de la Costa d'Ivori. La delegació africana desmentia aquest supòsit. Les mesures de seguretat que rodejaven Meir, extremes; ni tan sols els periodistes s'hi van poder acostar.
Una pantalla negra dona pas a la imatge fixa d’un frondós palmeral tropical al compàs d’un batec d’hèlices a càmera lenta. Les palmeres s’alcen, majestuoses, exuberants, mentre comença a sonar una música de fons: són els primers acords de The End, dels Doors. Un núvol de fum groguenc s’escampa per la pantalla ennuvolant-nos la vista. Part de la silueta d’un helicòpter creua la pantalla com una exhalació, i de sobte les palmeres esclaten en flames mentre Jim Morrison ens canta “This is the End”...
Hi ha bones pel·lícules; hi ha obres mestres del cinema; hi ha pel·lícules que mereixen un lloc d’honor en la història del setè art; hi ha pel·lícules totalment imprescindibles... I hi ha Apocalypse Now (amb Redux o sense).
Fa uns mesos que ha tornat. Ha deixat enrere l'Adrià i ha tornat com en Josep Puntí. De fet, ja ho va avisar fa més de deu anys en el seu disc Pepalallarga i...(1997), un disc on vomitava tota la seva fel degut a la quantitat perversa de llegendes urbanes que sempre el rodejaven. Pep a la llarga, ço és, finalment Josep Puntí.
Recordo escoltar aquest disc compulsivament gairebé al llarg d'un any, just abans del meu viatge a Mèxic. És un disc extraordinari. Ara l'he recuperat i em continua semblant magistral.
Si us doneu un tomb pel youtube, us caureu de cul amb la quantitat de vídeos del Josep Puntí (exAdrià). No us perdeu la sèrie de tres parts intitulada Desbunderbart Köncert, produïda per elsabethproduccions, especialment la segona part, on a partir del minut 4 hi ha una versió enmig del carrer de Boulevard dels xiprers, cançó d'Umpah-pah, que és absolutament magistral.
També hi ha Josep Puntí, blog incondicional, un blog on trobem tota la informació relacionada amb aquest geni i també de tot el seu passat. Si cliqueu aquí, trobareu les lletres d'aquest Pepalallarga i... absolutament imprescindible.
Josep Puntí és un dels lletristes en llengua catalana més cabdals de la
història de la cançó del nostre país. La societat, els mitjans de
comunicació i els promotors musicals en comptes de potenciar i realçar
això, s'han quedat en la trista anècdota morbosa i mòrbida. Ja se sap, els genis són incompresos...
Us deixo amb dos vídeos que m'han posat els pèls de punta. El primer és una versió de la mítica Ull x Ull, en una versió que es va realitzar per al documental Rock & Cat (un documental que en el seu conjunt és un trunyo); ara bé, la cançó d'en Puntí és terrorífica, penso que expressa amb més claredat la marginació a què va ser sotmès. La versió transmet una tristesa insuperable:
Amb un parell de dies de retard, arriba l'homenatge mensual a Josep Palau i Fabre. Un mes més sense ell. I ja en són 27. Molts.
Avui volem descobrir un llibre clau en la bibliografia palauifabriana. Es tracta d'un estudi dels Poemes de l'Alquimista, un estudi de culte, i que com dic és una obra fonamental per conèixer millor l'obra poètica de Palau i Fabre.
El llibre es diu Poesia, Alquímia i Follia. Aproximació a l'obra poètica de Josep Palau i Fabre d'Enric Balaguer Pascual, publicat per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat el setembre de 1995.
És una sort que el puguem consultar gratuïtament gràcies a Google Llibres.
La guerra del Vietnam, encara activa, anava arribant inexorablement a la seva fi. Recordem que a París s'hi celebraven unes converses d'alto el foc. Els resultats, lents, s'anaven traduint en fets. La notícia del dia d'aquell dilluns 15 de gener de 1973 fou que el president dels Estats Units, Richard Nixon, anunciava la suspensió total dels bombardejos al Vietnam del Nord. Repetim, una vegada més, que les converses de pau eren dutes a terme, en representació dels USA, per un personatge ben sinistre: Henry Kissinger. Per part vietnamita, hi havia Le Duc Tho.
A Brussel·les, se celebrava el primer consell de ministres de l'Europa dels 9. La presidència era per a François Xavier Ortoli, representant de França. Va ser un dia de gala per a la CEE (Comunitat Econòmica Europea), ple de grans discursos florits.
Pel·lícules totalment prescindibles i que tenen un punt d'irritant per la decepció que suposen. Pel·lícules que són al llindar de Quina merda!, però hi ha aspectes que les salven.
Comentaris sobre obres que no consten al cànon de la literatura catalana, i que generalment no mereixen de no ser-hi. La paraula "anticànon" vol dir això, que sóc en contra d'un cànon que oblida autors de la talla dels que tracto.
Acabo de veure un anuci, d'aquests de tipus publi reportage, en que et recomanen com millorar la teva conducció. Començava dient de beure líquids per no deshidratar-se. Fins aquí, encara. Llavors es convertia en publicitat "encoberta" de coca-cola d'una manera aberrant. L'anunci insta l'espectador a beure "antes de tener sed" (ja directament per cagar-s'hi), i sobretot, important, begudes amb cafeïna perquè "està demostrat científicament que milloren l'atenció del conductor" (a les imatges sortien llaunes de coca-cola ara aquí i allà "dissimuladament"). I finalment acabaven recomanant "refrescos amb sucre" com la gran solució per a una conducció efectiva.
26 d’agost de 1938
Do Brasil, vamos continuar lembrando Josep Palau i Fabre.
Benvolguts i benvolgudes blocaires de la comunitat vilaweb, lectors de la catosfera i públic en general,
L'any 2010 és prolífic en celebració dels centenaris de poetes i intel·lectuals catalans. L'u d'abril de 1910 naixia a la ciutat de Barcelona, 
Acabo de descobrir l'escriptor canadenc Robertson Davies gràcies a la seva Trilogia de Deptford, composta per El cinquè en joc, La mantícora i El món dels prodigis. Me n'he llegit les dues primeres i em falta la darrera. 
A Pamplona va ser segrestat l'industrial Felipe Huarte. Sembla ser que darrere el segrest hi havia la banda terrorista ETA.
Por i fàstic en la "indissoluble unitat d'Espanya"
Enguany se celebra a Catalunya l'Any Maragall que commemora el 150è aniversari del naixement del poeta i el centenari de la seva mort. 
El passat divendres 18 de juny moria José Saramago, poeta i novel·lista portuguès. 
En l'últim apunt de la categoria Literatura: gènere en extinció us deia el que segueix mentre parlava del llibre 
Notíces destacades d'aquell dimarts 16 de gener de 1973:
Amb un parell de dies de retard, arriba l'homenatge mensual a 
La guerra del Vietnam, encara activa, anava arribant inexorablement a la seva fi. Recordem que a París s'hi celebraven unes converses d'alto el foc. Els resultats, lents, s'anaven traduint en fets. La notícia del dia d'aquell dilluns 15 de gener de 1973 fou que el president dels Estats Units, Richard Nixon, anunciava la suspensió total dels bombardejos al Vietnam del Nord. Repetim, una vegada més, que les converses de pau eren dutes a terme, en representació dels USA, per un personatge ben sinistre: Henry Kissinger. Per part vietnamita, hi havia 
