Atenció al minut 7.00. Aneu-hi!
|
Atenció al minut 7.00. Aneu-hi!  La nacionalització de Bankia per part d’España, amb la consegüent inserció de diners públics per rescatar aquesta entitat financera és generar Violència. Culta, si volen, però violència al capdavall.  1961-2011. La revista Cavall fort va fer 50 anys i aquest inici de 2012 ho celebra com cal: amb tota mena de luxes. Diumenge dia 22 d'abril van fer una festa commemorativa al parc de l'Estació del Nord de Barcelona que fou tot un èxit. Quines vivències vaig experimentar amb aquesta revista mítica?  Gosa poder ser fort, i no t’aturis: Gosa poder donar feina a xarnegos. Tu, vailet nou, confia en anys futurs. Barbat Alfons, emperador d’Espanya, Mira-t’hi bé, general, que una pàtria Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. Barcelona: Edicions 62, 1979, p.147 Moltes gràcies, Pep, per haver-nos REGALAT els millors anys FUTBOLÍSTICS de la nostra vida.  Veient l'obsessió malatissa d'algunes persones ("Hay personas...") pel Barça no he pogut evitar fer aquest encreuament friki.
Per als que no capteu d'on ve la referència, us enllaço el vídeo...  Foto: Espiell de la casa de Josep Palau i Fabre al carrer del Bruc de Barcelona. Fixeu-vos les marques negres de les seves ditades, espiant gelós qui gosava importunar-lo de la seva feina. Foto cedida per Anet Duncan. Potser ha arribat l’hora a què em refereixi al perquè d’aquesta passió per Josep Palau i Fabre. Les passions són incontrolabes, indefinibles i arrauxades, fugen del seny i són inexplicables. Per això ens agraden tant. Els meus 50 moments #palauifabre (per ordre cronològic i amb els desgavells propis de la lluita amb la memòria)  Avui és Sant Jordi, malgrat la crisi, les retallades i l'espoli fiscal. 
A sobre, com bé sabeu els incondicionals de Murakami, quan acabeu els Llibres 1 i 2 ho deixa tot embastat, tot en el seu punt àlgid de màxima incertesa amb el que passarà i és clar, suposo que hauria de córrer a llegir el Llibre 3. Doncs, ara per ara, per molt que la intriga sigui molt forta, no en tinc gens de ganes. Per què em passa això? Ajudeu-me murakamistes!  No se m'acut una millor manera d'homenatjar i recordar el meu pare en l'aniversari de la seva mort que penjar alguns dels seus quadres. La pintura era una de les seves passions. L'olor d'aiguarràs inundant el menjador de casa, una de les olors de la meva infància.
Llibres d'història de l'art a les prestatgeries, pinzells i esbossos a carbonet, el cavallet amb una tela que anava prenent forma i color, la paleta incrustada amb les barreges, els olis. I quadres omplint les parets de casa. Quadres, per tot arreu.  El geni, poema de Josep Palau i Fabre, el darrer dels poemes del llibre Càncer inclòs dins els Poemes de l'Alquimista. foto: pais.com El geni ¿Geni? Quin nom més estrany! Jo sóc un geni: única forma possible de conjugar aquest mot. ¿Què vol dir geni? ¿Per què geni? ¿I per què no una altra cosa? ¿Per què no pilota o aire o baldufa? Però, precisament, geni! El nom més espès, més isolat, més irrespirable. No, no és una atmosfera dolça: de cap manera! Que callin els qui encara no ho creuen, si és que algú ho creu. Hi ha els peixos, hi ha els ocells, els simis, els homes i les dones, i hi ha els genis. Hom no ha estudiat aquesta darrera espècie. No hi ha geni sense crim. Cal inventar el crim, un nou crim, un crim diferent. No és tan fàcil com sembla! El propi crim, l’únic: el que només puc fer jo. L’olor de sang m’omple els narius, em taca les mans… ¿On ets, Lady Macbeth, que no et conec encara? Oh, sí, vine, vine, ajuda’m! Sigues el meu braç fort… ¿Quin nom té, digues, el meu crim? Digues el nom… Lady Macbeth, amiga, dolça amiga… 3 de febrer del 1945
 Fragment de The Waste Land de T.S. Eliot traduït per Agustí Bartra l’any 1951
Terra eixorca
A Ezra Pound -------------------------------------------------- Si voleu llegir la resta del poema ----> Terra eixorca  Era dia de mercat. Els infants jugaven a guerra. Les dones triaven les verdures, els ous, l’aviram, les patates. El repertori era una mica limitat, perquè era temps de guerra. Era dia de mercat. Dos quarts de cinc de la tarda. Els infants jugaven a guerra quan de sobte, del cel, d’on vénen, diuen, els àngels i els ocells, queia un xàfec de foc, el cel era l’infern, l’ordre s’havia capgirat. Tres hores com una eternitat i aquell joc s’extingia. Els infants ja no jugaven a guerra: la guerra els havia exterminat. Ara tothom pensava igual, perquè tots els cadàvers pensen el mateix. I així començava la gran uniformitat. Mil sis-cents cinquanta-quatre morts i vuit-cents vuitanta-nou ferits. Quina gesta, senyors, quina gesta! Que el món prengui model, ja sap el que l’espera. ¿No habitaven als Andes, els còndors? ¿Per què escullen aquestes contrades? I l’arbre allí, al bell mig, també nafrat, però dempeus. I encara no ha ressuscitat! Josep Palau i Fabre Poema dins l'obra de teatre Homenatge a Picasso Josep Palau i Fabre recita “Era dia de mercat”. Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, 2001 from fundaciopalau on Vimeo.  Homenatge dels Balances Oktoberfest a Moebius, un crack del món del dibuix. M’agrada el món del còmic encara que n’hauria d’haver llegit molts més per poder parlar del tema amb propietat. Sóc un bon afeccionat, i a ratxes. El que sí que em vaig llegir – em sembla que no completament del tot – va ser L’Incal. Em va fascinar i em va deixar gravat per sempre a la memòria el nom del dibuixant: Moebius. Dissabte passat es va morir Jean Giraud, la persona. Perquè el dibuixant era en Moebius. Un dibuixant mutant. Avui ens ha deixat el darrer representant d'aquest famós estribillo.... No cal dedicar-li cap homenatge, en Serrat ja ho va fer per tots nosaltres.
 Se'n va un dels grans. Avui li desitgem bon viatge, i prometo ampliar l'apunt tal i com es mereix aquest crack. --------------------------------------------------------------------- 17/03 /2012 Aquí teniu l'apunt ----> Moebius
aniol |
dilluns, 5 de març de 2012 | 09:54h
 Fa molts i molts anys, en un país anomenat França, una classe alta formada per nobles i reis tenia el poder al país. Ho aprofitava per viure fantàsticament bé mentre un poble cada cop més empobrit passava gana.
Fa molts i molts anys, a la Rússia tsarista, una classe alta formada per.... sí, el mateix, tampoc cal fer un “copiar i enganxar”. Al cole, als llibres d’història, a la Wikipèdia, a Hollywood i a tot arreu es consideren les dues revolucions com fites històriques de la humanitat, un pas cap a la llibertat, una cosa positiva, un canvi necessari on els poderosos eren els dolents i el poble tenia tot el dret del món a revoltar-se. Així és com ens ho han ensenyat des de petits. Ara anem a fer un cop d’ull al món avui.  Aquell dia el fet més rellevant que succeí fou la mort d'un dels grans actors de cinema de l'època daurada de Hollywood: el gran Edward G. Robinson. El coneixeu? Us sona? De segur que sí. Us el presentem. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosENLLAçOS
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|