aniol |
English |
diumenge, 2 de juny de 2013 | 22:23h
The film was about to start when, all of a sudden, a terrible scream of help sounded inside the cinema. All the people started to move looking towards the person who had screamed. In fact, there was a girl shouting ‘help, help, please, help me’ and we could see just near her a woman suffering some type of attack. The woman had white eyes, was trembling and all her body was shaking. The girl continued shouting: ‘Please, please, call an ambulance, please, please, call a doctor, please please help my mother’.
It was horrifying to hear her. My friend jumped quickly from his seat and ran towards the cinema’s entry. But suddenly he didn’t go out by the principal door. He opened a lateral door and disappeared. I remember that my friend had worked in this cinema and he knew a shorter way to the reception office. Meanwhile there were other spectators who helped the woman, they took her and made her lie on the floor. The woman had just lost consciousness. Also the lights of the cinema were turned on and just at that moment a man and my friend arrived. He was the responsible person of the cinema. He announced he had just called for an ambulance and at that moment another man arrived too, who said he was a doctor, and helped the woman. All the rest of people were scared, shocked, and all people were talking about it. Indeed someone was crying.
A long time passed until the ambulance arrived but, fortunately, the woman had just recovered consciousness and was sitting on a cinema chair. The doctors took the woman away to hospital and my friend and I went to take a drink: we had lost interest in seeing any film.
aniol |
English |
diumenge, 19 de maig de 2013 | 20:36h
I was walking along a country road when suddenly appeared such a bright light that blinded me. The only thing I could see was a big UFO. Then I lost conscience.
When I woke up I was lying in a white bed. All my body was covered by cables. There were a lot of ‘people’ around me, reading papers, consulting graphics, manipulating strange things that I’d never seen before. These people were androgens, I didn’t know if ‘they’ were men or women.
One of these people talked to me in perfect Catalan language: ‘Hello, we are Seugerbafla’. ‘Extraterrestrials?’ I asked. ‘Exactly’, Seugerbafla answered.
They told me that I was receiving a medical check and they were ‘repairing’ all my imperfections: my sight, my audition, etc. They explained that in a few seconds I was going to receive a type of electroshock. And in effect suddenly I received a big shock in all my body that turned me unconscious again.
When I woke up the second time, another ‘person’ was talking to me not in Catalan but I understood all that he/she said. The second Seugerbafla told me that he/she was speaking ‘adrev’, Seugerbafla language. The androgen explained to me that they had ‘installed’ inside me a type of chip which allowed me to talk all the languages of the world. It said: ‘From now on, you become an immortal person, an immune person to all diseases and you’re going to work for us on Earth. You are our Earth spy. The only thing you must do is live.’
Avui, 1 de maig de 2013, faria 90 anys Joseph Heller, i en honor seu i amb el vostre permís recupero un fragment d'un mail que vaig enviar fa uns anys, quan vivia a Anglaterra, i l'aprofito per convertir-lo en una entrada (allò que se'n diu reciclatge).
CATCH 22
Catch 22 és un llibre sobre un grup d’aviadors de la segona guerra mundial. Evidentment, el que volen és deixar de volar missions i tornar a casa. Segons la normativa militar, la manera de lliurar-se del servei és al·legar bogeria. Però hi ha una pega, un "catch", el "catch 22", que especifica que la preocupació per la pròpia seguretat davant un perill real i immediat és un procés propi d’una ment racional. Si un està boig, queda dispensat de la guerra. Només ha d’al·legar-ho, però en el moment en que al·lega bogeria, ja no se’l considera boig i ha de seguir volant missions. Un està boig si segueix volant missions i sa si deixa de fer-ho, però si està sa ha de continuar volant. Si segueix volant està boig i no cal que segueixi volant, però si no vol fer-ho vol dir que està sa i ha de continuar fent-ho. Aquesta és la simplicitat del "catch 22".
Era dia de mercat. Els infants jugaven a guerra. Les dones triaven les verdures, els ous, l’aviram, les patates. El repertori era una mica limitat, perquè era temps de guerra. Era dia de mercat.
Dos quarts de cinc de la tarda. Els infants jugaven a guerra quan de sobte, del cel, d’on vénen, diuen, els àngels i els ocells, queia un xàfec de foc, el cel era l’infern, l’ordre s’havia capgirat.
Tres hores com una eternitat i aquell joc s’extingia. Els infants ja no jugaven a guerra: la guerra els havia exterminat. Ara tothom pensava igual, perquè tots els cadàvers pensen el mateix. I així començava la gran uniformitat.
Mil sis-cents cinquanta-quatre morts i vuit-cents vuitanta-nou ferits. Quina gesta, senyors, quina gesta! Que el món prengui model, ja sap el que l’espera. ¿No habitaven als Andes, els còndors? ¿Per què escullen aquestes contrades?
I l’arbre allí, al bell mig, també nafrat, però dempeus. I encara no ressuscitat!
In these times of contention it's not my intention to make things plain I'm looking through mirrors to catch the reflection that can't be mine I'm losing control now I'll just have to slow down a thought or two I can't feel the future and I'm not even certain that there is a past
I believe in the worker's revolution And I believe in the final solution I believe in I believe in I believe in the shape of things to come And I believe in I'm not the only one Yes I believe in I believe in
When I poison my system I take thoughts and twist them into shapes I'm reaching my nadir and I haven't an idea of what to do I'm painting by numbers but can't find the colours that fill you in I'm not even knowing if I'm coming or going if to end or begin
I believe in the immaculate conception And I believe in the resurrection And I believe in I believe in I believe in the elixir of youth And I believe in the absolute truth Yes I believe in I believe in
There is no love in this world anymore There is no love in this world anymore
I've fallen from favour while trying to savour experience I'm seeing things clearly but it has quite nearly blown my mind It's the aim of existence to offer resistance to the flow of time Everything is and that is why it is will be the line
I believe in perpetual motion And I believe in perfect devotion I believe in I believe in I believe in the things I've never had I believe in my Mum and my Dad And I believe in I believe in
There is no love in this world anymore There is no love in this world anymore
I'm skippin' the pages of a book that takes ages for the foreword to end Triangular cover concealing another aspect from view My relative motion is just an illusion from stopping too fast The essence of being these feelings I'm feeling I just want them to last
I believe in original sin And I believe what I believe in Yes I believe in I believe in I believe in the web of fate And I believe in I'm going to be late So I'll be leavin' What I believe in
There is no love in this world anymore There is no love in this world anymore There is no love in this world anymore There is no love in this world anymore There is no love in this world anymore There is no love in this world anymore There is no love in this world anymore There is no love in this world anymore
Avui celebrem els seixanta mesos sense Josep Palau i Fabre. Cinc anys sense l’Alquimista.
Avui us ofereixo un regal molt íntim. És l’única fotografia que tinc amb en Josep Palau i Fabre. Va ser feta al pati del museu Marès una tarda del mes de maig de l’any 2004 en un acte de la setmana de la Poesia de Barcelona, que reunia poetes gallecs, bascos i catalans. Jo acabava d’aterrar de l’Argentina i va ser la tarda en què em va explicar el famós acudit de les tribus de la Patagònia.
Força amics del barri del Congrés compartim un curiós record d'infància: els nostres avis o àvies duent-nos a veure les curses de gossos al canòdrom algun matí assolellat de dissabte.
Pot resultar bucòlic i entranyable pensar-ho: un avi i el seu net, passejant per les grades. La gent, els lladrucs, la catifa de butlletes no premiades a terra, les fotos dels gossos campions a les parets, els altaveus anunciant les curses, els pobres gànguils escanyolits perseguint la llebre automàtica, l'olor, aquella flaire inigualable, aquella fortor única de canòdrom que a mi em feia pensar en el gust de les cols de Brussel·les (una de les raons per les quals no els hi tinc gaire estima, a aquests vegetals).
Sí, la imatge podria ser fins i tot poètica sinó fos per un petit detall: aquells nens es van fer grans i van descobrir la crua veritat; el canòdrom meridiana era un antre. Un punt de trobada de gent rara, un indret de vici i de maltractament animal, un símbol ranci d’una època pretèrita. Alguns d’aquells infants hi van tornar, de grans, ja ni tan sols a apostar, directament a comprar-hi droga. Era un dels punts de “trapitxeo” més coneguts de la zona (potser, fins i tot de Barna, no ho sé).
- 1 camp de futbol – on els caps de setmana hi jugava el club “Viviendas del Congreso”, que va ser subcampió d’Espanya aleví la temporada 72-73...
- 1 pista de patinatge – on entrenava el C.P. Congrés, amb els seus equips de hockey i una secció de patinatge artístic molt premiada en campionats de Catalunya.
-Pistes de tenis
-Un rocòdrom (tot i que bastant posterior a les altres instal·lacions) del qual jo n’havia estat sòcia durant uns anys.
“It is a truth universally acknowledged, that a single man in possession of a good fortune must be in want of a wife.” Avui fa 200 anys que es va publicar Pride and Prejudice (Orgull i prejudici), un dels clàssics per excel·lència de la literatura anglesa. Se n’han fet nombroses adaptacions teatrals –entre elles una de musical-, cinematogràfiques -la darrera el 2005 amb Keira Knightly i una de les primeres protagonitzada per Lawrence Olivier el 1940 i la curiosa versió estil Bollywood, anomenada Bride and Prejudice-, i adaptacions per a la petita pantalla. La BBC mateix n’ha fet dues versions, la més moderna el 1995, amb Colin Firth. I també adaptacions literàries, com la revisió friki Pride and Prejudice and Zombies de la qual ja en vaig parlar en aquest apunt i que ha donat peu a tot un gènere – Abraham Lincon, vampire hunter i més propera i en preparació: el Lazarillo Z-, o Pride and Prejudice: Hidden Lusts, una paròdia eròtica.
I per si no n’hi hagués prou, l’editorial Marvel (la dels mutants i els superherois), en va fer una adaptació al còmic.
S’engega l’Any Espriu i tothom parla del geni arenyenc amb devoció i quasi submissió. Aquest mes veurem quina relació van tenir Salvador Espriu i Josep Palau i Fabre. Què en pensava d’ell, Palau i Fabre? Compte perquè cauran molts mites. Passar pel sedàs de l’Alquimista acostuma a deixar esgarrinxades i ferides. Com sempre, directe i contundent. I sincer.
Havia vist el tràiler i tenia bona pinta. Ve avalada per premis a Cannes i Sundance, entre d’altres ( i a sobre ara me l’han nominada als Oscars) i les opinions de molts espectadors la presentaven com una gran faula imaginativa, una d’aquelles pel·lícules on el món tenebrós en què vivim esdevé màgic a través dels ulls d’un infant, i aquesta visió innocent ens ajuda a veure el cantó positiu de la vida. Doncs jo la devia enxampar en un mal dia perquè a mi em va donar un mal rotllo bestial i em va deixar molt mal sabor de boca.
Vaig descobrir el poema narratiu Conte de Josep Palau i Fabre durant la meva estada a l'Argentina on, és clar, m’hi acompanyava el seu Poemes de l’Alquimista.
La seva lectura, la seva interpretació, la seva reelectura qui sap quantes vegades més, l’aventura increïble que vivia a Buenos Aires i el propi influx de L’Alquimista van provocar que profanés el meu Poemes amb aquest dibuix que podeu veure a la fotografia.
Balances Oktoberfest fa una crida a algú que hagi nascut el 29 de gener de 1973 i estigui disposat a ser entrevistat per nosaltres sense coneixement previ ni cita a cegues.
L’entrevista que se’n derivi serà publicada en aquest blog al post 29 de gener de 1973
Només necessitarem una fotografia que serà penjada al costat de l’entrevista.
Qui estigui interessat que escrigui un correu electrònic a:
Apunts i entrades relacionades amb Argentina, un país amb el qual m'uneix una química molt especial i pel qual sento una estima profunda per la seva terra i sobretot per la seva gent.
Pel·lícules totalment prescindibles i que tenen un punt d'irritant per la decepció que suposen. Pel·lícules que són al llindar de Quina merda!, però hi ha aspectes que les salven.
Comentaris sobre obres que no consten al cànon de la literatura catalana, i que generalment no mereixen de no ser-hi. La paraula "anticànon" vol dir això, que sóc en contra d'un cànon que oblida autors de la talla dels que tracto.
La Fundació Palau es va inaugurar al mes de maig de l’any 2003 i té com a vocació conservar, exhibir i difondre el fons artístic i documental de Josep Palau i Fabre.
