 BAIXAVA DE COLL FORMIC AL BRULL, I EN ÉSSER PROP DE LA MORERA EM VAN ATURAR ELS CICLOPS. VOLIA FUGIR, PERÒ, BURXANC EN MÀ, EM VAN FORÇAR A MIRAR COM ENSACAVEN LLIBRES I MÉS LLIBRES MEUS, IMPRESOS I INÈDITS, PERGAMINS DELS AVANTPASSATS SOSTRETS AL RECTOR DELS TORRENTS DE LLADURS I MANIFESTS EVERSIUS. EL MEU COS FULLAVA COM UN FAIG, I UN ULL DESCLÒS ALS BRULLS DEL FRONT EM VA FER VEURE, AIGUOSA I TRANSPARENT, LA MEVA PRÒPIA IRREALITAT S'havia estat cultivant per Grècia i havia après que és tan important viatjar, i jo me l'escoltava i deia. sí, sí, està clar, clar. Son pare acumulava grans riqueses i vaig dir ‘caram en aquest cas anul•li, si us plau la cervesa i posi’ns vi car. Li va semblar genial. Va fer un glopet, em va mirar i va dir: ‘Vull viure com viuen els altres, vull fer les coses que fa la gent normal. Vull dormir amb qui dormen els altres, Ficar-me al llit amb gent normal com tu. I assumint aquell paper vaig dir: ‘Bé, veurem què s'hi pot fer’. Vaig passejar-la pel mercat del barri, em va semblar un escenari adequat per començar. Vaig dir: ‘D'acord, ara fes veure que no tens ni un duro. I va riure i va dir ‘ai, quina gracia, què boig que estàs, ets molt divertit’. Doncs, francament maca, no em sembla que ningú estigui rient per aquí, ja t'ho has pensat bé això de: Viure com ho fan els altres, veure les coses que veu la gent normal. Dormir amb qui dormen els altres. Ficar-te al llit amb gent normal com jo. Però ella no entenia res i m'agafava del bracet. Comperteix pis amb estranys, busca una feina formal, puja al metro pels matins, ves al cine alguna nit. Però igualment mai entendràs el que és anar comptant els anys. Esperant la solució que s'emporti tanta por. Però tu mai viuràs com viuen els altres, ni patiràs com pateix la gent normal, mai entendràs el fracàs dels altres, mai compendràs com els somnis se’ns van quedant, en riure i beure i anar tirant, i si es pot, ja ho saps, follar de tant en tant. Prova cantar si ho fan els altres, canta fort si et sembla interessant, Riu a pulmó com ho fan els altres, però no t’estranyi que si et gires que es riguin de tu. Que no et sorprengui si estan farts de tu jugant a ser com és la gent normal. Vull dormir amb gent normal com tu, vull dormir amb gent normal com tu... Recherche d'autres artistes comme Manel sur Myspace Music
 Un dia anodí: A qui dels dos preferiu? 
 No és ficció, s'ha fet realitat... però amb fina i mordaç ironia.  Avui és el dia per escoltar Campanades a morts. Tot i així deixeu-me que us presenti en Charly García. Charly García és probablement el milllor cantant argentí que hi ha actualment a l'Argentina. Charly García és un geni per a bé i per a mal. Ell mereix tot un apunt (un altre dia). Una cançó seva serveix d'homenatge a totes les víctimes dels assassins, que afortunadament també moren. Assassins que mai van ser jutjats ni condemnats. Pobres cucs, quina indigestió! Avui 16 de gener al món s'hi viu una miqueta millor, sense el tuf apestós dels assassins. EPNoD  Primer apunt del 2012. I primer apunt de protesta. Dit avall i xiulada de protesta #ForaFora contra la botiga Laie Museu Picasso i el seu horari comercial. A quina hora tanca la botiga Laie Museu Picasso? Oficialment, a les 20h. Doncs bé, a les 19.50 m'han barrat el pas i no m'han deixat passar. Els meus precs han estat inútils. Les mentides de la noia, cremada per l'allau de turistes de tot el dia, flagrants. La queixa és només contra Laie Museu Picasso; deu minuts abans, una dependenta m'ha atès exquisidament a Laie Llibreria-Cafè de Pau Claris, que tot sigui dit és una de les meves llibreries preferides de Barcelona. Vagi per endavant que la culpa és meva: si hagués anat a la botiga Laie del Museu Picasso abans, aquest post no existiria. Un cop dit això, però, m'agradaria llençar algunes reflexions. Aquí va la pel·lícula dels fets.  Se'n va el 2011 i li diem adéu, igual que jo li dic adéu al barri de Sant Andreu de Barcelona que m'ha acollit durant 7 anys de la meva vida. Oficialment des de l'1 de novembre i realment des del 25 del mateix mes, vivim al barri de Gràcia. Hi ha una sentència que diu: 'A l'home no se'l jutja pels cops que cau, sinó pels cops que és capaç d'aixecar-se'. Totalment 'argentinitzat', físicament a Barcelona, però mentalment a Buenos Aires, els murs, les parets, els carrers i la gent de Sant Andreu em van ajudar a aixecar-me. Aquí va un record per a la gent de Sant Andreu, a qui els dedico aquest apunt de comiat: Foto: Naldos (cliqueu-hi a sobre)  'Dostoievski va afirmar que ['El capot'] era el pare de tota la nova literatura del seu país --Nabókov, anys més tard, l'havia de qualificar com el millor relat mai escrit en llengua russa--'. Aquest és un petit fragment del text que trobem a la contraportada del llibre Tres relats de Sant Petesburg de Nikolai V. Gógol, editat per Quaderns Crema l'any 1998. Ja fa temps que li anava al darrere, a aquest conte. En aquesta edició apareix amb el nom de 'L'abric', fet que ens porta a plantejar la primera gran controvèrsia. És una pregunta per a la traductora, Anna Estopà, que, una cosa no treu l'altra, ens ofereix una traducció magnífica i sobèrbia: Per què L'abric i no El Capot? Qüestions del títol a banda, aquí van les meves impressions sobre aquest petit gran conte: Foto: Fragment de la coberta del llibre  “[...] la figura del doctor Jeroni Amargós, protagonista de “El peix” (a Un saló que camina), qui millor representa el lloc del poeta en la societat”. Màrius Serra, a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre  La crisi pica fort. Ens retallen fins i tot l'esperança i la passió de viure. Posen en risc els nostres sous i la rumorologia paranoica s'extén com una taca verinosa. I a sobre ve Nadal, una època propensa a la melangia i a la tristesa. Però avui 15 de desembre de 2011 s'ha produït la notícia de l'any des del punt de vista cultural. Avui s'ha presentat el Quart Volum. Picasso. Del Minotaure al Gernika. 1927-1939. El quart volum de Josep Palau i Fabre sobre l'obra de Pablo Picasso, un quart volum esperadíssim des de tot arreu, des dels àmbits picassians fins a la legió de seguidors de L'Alquimista que, com diuen en d'altres latituds, no veiem l'hora de l'aparició d'aquest volum. És quan passen esdeveniments com aquests que ens ensenyen que cal lluitar més que mai i no llençar la tovallola en cap moment.  Eren temps de balances i la Glòria va tenir la idea de fer-nos mútuament una entrevista estil La contra de la vanguardia. (I clicant aquí podeu veure la primera)
Tinc 38 anys. Vaig néixer (accidentalment) a Pamplona, vaig viure el meu primer any de vida a Bilbao i ara visc al barri de Gràcia, a Barcelona. Sóc filòleg català i treballo de tècnic de normalització lingüística, una 'espècie' de profe de català per a adults. Tinc parella i no tinc fills. El que més m'agrada en aquesta vida és llegir: t'ajuda a sobreviure. D’on et ve el teu amor per la literatura? Uf, quina pregunta només per començar! Ve de llegir, simplement de llegir molt. De petit ja m’agradava molt. Els meus pares mai van escatimar-me un cèntim per llibres. I sempre estava llegint, des de còmics fins a llibres d’aventures i misteri com Enid Blyton o La colla dels 5. Vaig llegir llibres frontissa, és a dir llibres clau que recordes per sempre més i que et permeten passar a nous registres. Avui encara em produeix plaer només recordar-ne la lectura, com per exemple La guerra dels botons o El corsari negre d’Emilio Salgari. Aquests llibres són fonamentals perquè amb ells aprehens –copses-- la lectura per sempre més. De fet llegir m’ha ajudat a sobreviure en molts moments de la meva vida. Dos llibres fonamentals en aquest sentit són Rayuela de Julio Cortázar i 2666 de Roberto Bolaño, tots dos sudamericans. No us heu sentit mai en un perill que no sabeu definir molt bé? Doncs una lectura et salva. Llegir o escoltar l’Enric Casasses et salva; llegir Les cròniques de la veritat oculta de Calders et salva; llegir les Històries naturals de Perucho et salva, llegir Totes les bèsties de càrrega de Manuel de Pedrolo et salva... I tants i tants i tants d’altres que et salven de la mediocritat quotidiana. I Palau i Fabre?  us reprodueixo íntegrament aquest article de Pau Vidal en el qual denúncia el que jo considero un crim contra la llengua, flagrant, perpetrat per una editorial i un "personatge" mediàtic. Ens demostra clarament la imposició de la mediocritat i l'empobriment de la llengua per part d’institucions que l’haurien de salvaguardar –com una editorial-. Després de l’article, la meva reflexió final: EL TRADUCTOR AL CATALÀ DE L'OBRA DE JORDI SÁNCHEZ ‘HUMANS QUE M'HE TROBAT' ARGUMENTA LA SEVA DISCONFORMITAT AMB LES CORRECCIONS QUE S'HI HAN FET ‘Per res em desagrada' Columna Edicions acaba de publicar un llibre de l'actor Jordi Sánchez, Humans que m'he trobat, en el qual figuro com a traductor. Però el text que jo vaig enviar a l'editorial no és el que s'ha publicat. Allà on jo escrivia ‘la canalla' ara hi diu els nens; on deia ‘pansa' diu herpes al llavi; on deia ‘calamarsada', ‘marrecs' i ‘a cabassos' diu gelada, nens i moltes; on deia ‘una galta a la fresca' diu una galta a fora, i a ‘cargolar-se de riure' diu descollonar-se. Més: allà on jo deia ‘paio', ‘cardar', ‘clau', ‘fava' o ‘cigala', ‘puta' i ‘pardal' diu tio, follar, polvo, polla, puto i minga; on deia ‘orelles de pàmpol' diu orelles de nansa, per ‘pencar' diu treballar, per ‘marieta' efeminat i per ‘es cruspeix les sobralles' es menja les restes. 
 Fact: A l'Ajuntament de Barcelona, quan accedeixes a un càrrec, t'obliguen a guardar el teu cervell dins un congelador. No hi trobo cap altra explicació possible. L'Ajuntament de Barcelona augmenta la despesa en els llums de Nadal, que estaran encesos més horeshttp://www.ara.cat/societat/Ajuntament-Barcelona-augmenta-Nadal-llums_0_599340219.htmlEl pitjor del cas és que encara hi ha qui ho defensa. No tinc ganes de perdre el temps donant dades sobre el consum energètic, el canvi climàtic, la MAT, les nuclears, els horribles parcs eòlics... Qui no sigui capaç d'adonar-se de la gran bestiesa que és malbaratar energia ja pot deixar de llegir-se aquest bloc. Encara recordo els típics comentaris penosos de "si tanques les empreses papereres deixes sense feina la gent" i bla, bla, bla, bla, bla quan vaig escriure un post contra el paper de regal (aquest símbol del consum pel consum innecessari i del malbaratament de recursos). De totes maneres, pensant-ho bé, el problema s'haurà acabat d'aquí a dues generacions: ja no hi haurà llums de Nadal perquè ja no quedarà res! La nena del pou Segurament la millor entrevista per televisió que li van fer a Josep Palau i Fabre va ser la del periodista Emili Manzano en el seu programa llegendari Saló de lectura a BTV.
Va ser una llarga i extensa conversa en què Palau, amb una tranquil·litat reposada guanyada a pols, reveladora d'una assolida realització individual, va desgranar la seva vida d'un mode antològic. Aquesta conversa hauria de ser de domini públic i hauria d'estar penjada a youtube o en algun mitjà en xarxa. És imprescindible. Una entrevista televisiva molt menys coneguda va ser la que li va fer Josep Maria Espinàs al no menys llegendari programa d'entrevistes intitulat Identitats. És una entrevista també força extensa, però descobrim un Palau que comença a gaudir de certa popularitat entre els joves després de molts anys de marginalitat. A causa de la barreja entre l'entrevista mateixa i la seva personalitat, penso que en certs moments el trobem a la defensiva. També és molt curiosa la postura d'en Espinàs; tant sembla que l'estigmatitzi, com que caigui rendit d'admiració als seus peus. Atenció també a la bellesa física d'en Palau tot i la seva edat, la potència de la seva veu i la contundència, com sempre, dels seus arguments.  Tota? Gràcies a Déu, no.  Eren temps de balances i la Glòria va tenir la idea de fer-nos mútuament una entrevista estil La contra de la vanguardia. En aquest apunt va la primera, l'entrevista a la nena de lo pou: Tinc 38 anys (ja! Uf!). Vaig néixer a Barcelona i visc a Barcelona (accidentalment, de fet). Sóc filòloga anglesa i treballo de traductora. Estic soltera i no tinc fills -ni ganes. Crec que totes les coses passen per una raó i que a la llarga és per millorar. Sóc creient, però de la doctrina bàsica cristiana, despullada fins l’essència, allò de sigues bo, deixa viure, respecta els altres, porta una vida senzilla i no materialista, etc... i que no té res a veure amb la institució de l’església, que em fa bastant de fàstic. També crec que tot et torna (allò que fas i allò que projectes).
- Penses en anglès? Ho fas sovint? Sí, bastant. Moltes vegades em surten les expressions en anglès i he de pensar com dir-les en català o castellà.
-Què és el que t'apassiona de la cultura anglosaxona? Perquè mira que mengen fatal... Potser mengen fatal, però els anglesos són els reis dels pastissos, hehe. Sempre m’ha atret la llengua, suposo que per la música. I és un país on es llegeix molt i es poden comprar llibres per 1 lliura. A la BBC són capaços de fer-te un programa de literatura en Prime Time i la gent el mira (I a més respecten gèneres que aquí no es tenen en compte, com la fantasia i la ciència ficció). I m’agrada l’humor anglès, sempre hi he tingut molta afinitat, no sé per què.
Hi ha més, seguiu llegint...
aniol |
dijous, 10 de novembre de 2011 | 23:39h
 El grup Barnils està penjant des del seu twitter -- @GrupBarnils -- tot de cites de Montserrat Roig. Em prenc la llicència de reproduir-les, són tot un luxe. I d'una rabiosa actualitat que fa esfereir... (Gràcies @GrupBarnils). Les millors per a mi, en vermell i negreta. Avui és el dia per a #MontserratRoig o #20aniversariMRoig. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosENLLAçOS
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
