BALANCES OKTOBERFEST

El 23 de maig de 1985 – avui fa just 23 anys – Josep Palau i Fabre escrivia el seu article “Una ocasió perduda” que apareix en el volum II de les seva Obra Literària Completa, concretament en les seves memòries intitulades “El monstre”. La primera notícia que vaig tenir de Josep Palau i Fabre va ser la de ferm activista en la recuperació de la llengua i la cultura catalanes. Aquest llarg i extens article així ho demostra.
Només des de la rauxa d’un jove Palau i Fabre s’explica el que ell mateix considera una ocasió perduda.

Palau ens explica una reunió que es va produir a casa de Josep Maria de Sagarra amb un seguit d’intel·lectuals catalans. Eren presents: l’esmentat Sagarra, Carles Riba, Jordi Rubió, l’editor en llengua castellana Josep Janés, Josep Pous i Pagès, Pere Puig Quintana i Josep Palau i Fabre. Data: juliol de 1945. Situació: Josep Janés, editor en castellà i que servia de refugi econòmic a molts escriptors catalans els ofereix acceptar condicions del govern franquista de Madrid per poder escriure en català; fins i tot Janés editarà un setmanari en català que es dirà Panorama.

Tots, amb més o menys abrandament, acceptaven que calia cedir a les condicions de Madrid. Tots MENYS dos intel·lectuals catalans, el més vell i el més jove, Pous i Pagès i Josep Palau i Fabre. Pere Puig Quintana deia que érem uns perdedors i que devíem acceptar les condicions del vencedor; Jordi Rubió apostava per una nova Renaixença a través del castellà per introduir coses d’aquí; Carles Riba sostenia que no es podia menysprear res i que calia aprofitar-ho tot; Sagarra, més dubtós, va alinear-se amb el grup majoritari. I Palau?

Palau diu el següent: “El que jo defensava – i ho defenso encara – és que calia rebutjar aquella oferta miserable, aquell plat de llenties que se’ns donava a canvi de la primogenitura, i tirar pel dret“. Ras i curt: Palau proposava agafar els diners que se’ls oferia i publicar clandestinament amb un resultat predictible i claríssim, anar a la presó.

Palau proposava que anessin a la presó uns quants intel·lectuals catalans. Ell mateix si fos necessari. I ho defensava amb arguments sòlids:
1) Lligam de solidaritat entre els intel·lectuals i el poble, ambdós molt divorciats al llarg del segle XX.
2) Explotar l’empresonament de tal manera que la premsa europea es fes ressò fent transcendir el fet català. Diu Palau: “Hauria estat una victòria moral, que ens era molt necessària, perquè Catalunya, a més de la derrota bèl·lica, duia al damunt una derrota moral, de poble que no ha sabut governar-se ell mateix, que ha malbaratat els seus pocs recursos“.
3) Presó era una victòria perquè publicaven el que els havien ofert i ho havien fet d’una manera independent “en lloc d’anar apareixent d’una manera paulatina i vergonyant com després es va fer, com si encara demanéssim caritat“.
4) El feixisme a Europa acabava de caure i el règim franquista se’n ressentí. No les tenien totes. Duien a l’esquena -la duen encara i la duran sempre – l’assassinat de Federico García Lorca. Tenien por de perdre el tro, però ningú va moure res i passada la mala maror, el franquisme es va endurir de nou.

Diu Palau: “Tot això jo ho veia clar com poques vegades en la vida he vist clara una situació“. Ell predicava amb l’exemple, publicava clandestinament. Fins i tot ell es prestava voluntari amb algú altre que l’hagués secundat a fer de cap de turc i anar a la presó. Però els altres no van voler cedir a la rauxa i, alhora seny, de Palau. Hi havia una figura de pes que ho impedí: Fèlix Millet.

Qui era Fèlix Millet? Fundador dels Fejocistes abans de la guerra, s’havia passat a l’Espanya de Franco. Tenia les portes obertes del Ministre de Comerç i Indústria i volia redreçar Catalunya a partir del seu redreçament econòmic personal. Diu Palau: “Amb la seva influència, crec que és l’home que, sota l’aparença de mecenatge, de la religió i del patriotisme, més mal ha fet a Catalunya durant aquests anys. Crec que ell és el responsable directe que en aquell moment la reacció del país – de la intel·lectualitat – no fos la que hauria hagut de ser“.En aquella famosa reunió a Can Sagarra Fèlix Millet no hi era, peró sí el seu espieta personal: Pere Puig Quintana.

Així acaba Palau el seu article Una ocasió perduda:” Si uns quants escriptors catalans arribem a anar a la presó en aquella ocasió, potser s’haurien evitat molts empresonaments i moltes tortures després“.

Visca la rauxa palauifabriana!!!

sergi borges

El passat 23 d’abril Josep Palau i Fabre ens deixava. Cada mes aniré descobrint algun escrit, poema, anècdota o història relacionada amb L’Alquimista. I ara que som a l’abril us faig saber que el passat dia 21 hagués estat l’aniversari de Palau i hagués fet 91 anys. Així doncs, dia 21, aniversari, i dia 23, Sant Jordi, avui us deixo amb un poema de Palau molt adient per a aquestes dates.

La rosa

Has fet parlar massa de tu, del teu perfum, de la
teva beutat. No val la pena! Però que consti, des d’ara,
que sempre el meu instint ha estat de fer-te malbé; que
t’he esfullat, que t’he premut dins la mà fins a deixar-te
sense respiració, que no t’he respectat amb aquella mena
d’adoració estúpida amb què t’anomenen els altres, amb
què parlen de tu uns quants poetes desgraciats que tam-
bé has seduït. Ja ens coneixem! Conec bé els teus enci-
sos, les teves arts, la teva perversitat, i no m’arreplega-
ràs! Tu ets una d’aquelles noies que tota la vida semblen
dir-te sí, et donen esperances, van passant temps i et cor-
ven l’espinada inútilment. Conec la teva col·lecció de ves-
tits esplendorosos, les teves faldilles innumerables: –
però les cuixes, no les
trobem mai. Ja n’hi ha prou, del
teu imperi, de la teva
tirania! M’avergonyeix d’haver-me
deixat, per un moment,
endur per la música del teu ros-
tre. Si et trobo un altre
cop et masegaré, com quan era
infant, et llançaré a un
toll i t’anomenaré pel teu nom

veritable, perquè ets la puta rosa!

21 de desembre de 1944

El 23 de març va fer un mes d’aquella fatídica tarda de boira que se’ns va endur L’Alquimista. Avui s’inaugura la secció “Josep Palau i Fabre: L’Alquimista”, secció que cada 23 de cada mes versarà sobre la vida i obra d’un dels intel·lectuals i creadors més importants -sinó el més important – del nostre país. Comencerarem per les sensacions i la buidor de la mort .

Una de les sensacions que em va quedar després de la mort de Josep Palau i Fabre és la d’una estrella que s’ha apagat, una estrella que et guia en aquest món.
Vaig pensar quina sensació li deuria quedar a Josep Palau i Fabre quan es va morir Pablo Picasso. Vaig cercar escrits de Palau sobre la mort de Picasso. A “Els quaderns de l’alquimista”, concretament a “La mort de Picasso” diu: “L’any 1973 quedarà marcat, amb pedra roent, per la mort de Picasso”.
El 8 d’abril de 1973 a “Pocas palabras en la muerte de Picasso també dins els Quaderns: “En esta hora de la muerte de Picasso es este vacío el que se me ha hecho patente, y la imposibilidad de formular ningún juicio sobre su obra o persona”. Més endavant afirma:”Pocas imágenes se me antojan más tristes que la de una fuente que no mana[…]. Ésta es la única imagen que la muerte de Picasso me sugiere”.
Per últim, també a “La mort de Picasso” diu Palau i Fabre: “Amb la mort de Picasso sembla que hagi mort una mica prematurament el segle XX, perquè ell l’encarnava, ell l’encarna”.
Jo només voldria plagiar Palau i Fabre en una frase: “L’any 2008 quedarà marcat, amb pedra roent, per la mort de Josep Palau i Fabre”. I una opinió: el segle XX potser va morir prematurament amb la mort de Picasso, però el segle XX ha mort definitivament i s’ha allargat una miqueta amb la mort de Palau i Fabre.

sergi borges

La mort

Ens hem anat trobant tantes vegades,
que no ens ha de sorprendre a cap dels dos
aquest darrer intercanvi de mirades
en un espai de temps misteriós:

ella, reabsorbint les intricades
cavernes del meu ésser rogallós,
i jo, perdut, amb les arrels alçades,
vers un temps de l’espai sense colors.

Ella amb destresa tota femenina
em mostrarà, plena de llum, la sina
on hauré de reprendre el son letal.

I amb la pupil·la encesa i dilatada,
de ben a prop, i sense fer-me mal,
m’esfilarà sencer per la mirada.

21 de gener de 1945

Josep Palau i Fabre

Dissabte 23 de febrer de 2008, cap a un quart de cinc de la tarda, i cap al final de la platja de la Mar Bella, una boira estranya, densa i impròpia ens va embolcallar de cap a peus. No veiem els edificis de l’altra banda de la Ronda Litoral. Aquesta boira, encara no ho sabia, era Josep Palau i Fabre, era ELL que ens embolcallava per dir-nos adéu en el seu últim experiment.
Per això li deien, i sempre ho serà, L’ALQUIMISTA.

Nàpols
MARQUET

Fineix el món
en aquest port
Dolça és la mort
El son, pregon.

Tothom va al lloc 
que correspon.
El sol es pon.
La vida, un poc.

Josep Palau i Fabre

“Ha mort Palau i Fabre”. Vaig rebre aquest punyent i escuet missatge via sms a les 17:58:03 del dissabte 23 de febrer. Va ser com rebre un cop de puny a la panxa, em vaig quedar sense respiració. Sempre havia pensat com rebria la notícia de la pèrdua de Palau i Fabre. I com succeeix en aquests casos, arriba en el moment més inesperat. Aquest tipus de notícies sempre són inesperades. Aixecant el cap al cel vaig entendre aquella estranya boira que ens embolcallava. Era ELL, L’ALQUIMISTA.

Vaig tenir la sort, el privilegi, el luxe de coneixe’l personalment. Gràcies a una carta manuscrita que li vaig enviar a casa seva del carrer Bruc, em va convidar a anar-hi una tarda. Fou el 20 de febrer del 2001 i l’audiència – per a mi era tota una audiència- va durar aproximadament 40 minuts. Només li vaig poder expressar la sensació d’extasi que em produïa – em produeixen- els seus Poemes de l’Alquimista. I també les ganes de seguir aprofundint en el seu món. Em va parlar de Picasso al qual Palau adorava com un Déu. Recordo que em va confessar que ell escrivia en els seus viatges en tren i que feia poc havia agafat per primera vegada a la seva vida un avió, concretament per anar a Estocolm. Al final de la trobada, i per a la meva absoluta felicitat, em va regalar dos llibres, degudament dedicats: el seu Vides de Picasso i el catàleg de l’exposició “Josep Palau i Fabre. L’Alquimista” que es va poder veure al Centre d’Art Santa Mónica.

Vaig descobrir la poesia de Palau i Fabre amb el poema “Nàpols (de Marquet) transcrit més amunt. Aquest poema corria literalment enganxat a les finestres del metro de Barcelona en una brillant idea dels organitzadors de la Setmana de Poesia. A partir d’aquí, Palau i Fabre esdevé un torrent per a mi. El meu poema preferit és Missiva, una autèntica, salvatge i voluptuosa declaració d’amor que obre les portes dels cors més esquius:

T’escric amb llapis vermell, mots de foc;
parlo del bes i ja és besar-te un poc.

Aquest poema va significar la meva primera trobada real amb Palau. Després d’un acte a la Facultat de Lletres de la Universat de Barcelona al qual no vaig assistir, vaig entrar al final per demanar-li que em dediqués Missiva. L’ascens de l’èxtasi palauifabrià seguia el seu ascens. Això s’esdevingué el 26 de març de l’any 1998.

Però el que de debò produïa èxtasi era veure’l (i sentir-lo) recitar. Cal aclarir que una cosa és llegir poesia amb més o menys traça i l’altra és recitar poesia que vol dir recitar un poema de memòria, sense el text davant. Dir poesia en veu alta és recitar. En el marc de la Setmana de la Poesia al pati del Museu Marès va recitar durant més d’una hora els poemes dels seus poetes preferits en català, castellà i francès. Li deien – i ho serà l’Alquimista- perquè ocorrien fets com va succeir aquella nit. Palau recitava un poema que deia “…sonen les campanes…” i just acabar-ho de dir sonaven les campanes de la Catedral. Increïble. Aquella nit del Museu Marès és una nit d’antologia.

Vam tornar a coincidir al pati del Museu Marès. Era dins la Setmana de la Poesia del 2004 en una trobada amb poetes catalans, bascos i gallecs. Jo acabava de tornar d’Argentina i estava completament fora de mi, però si pel mig hi havia Josep Palau i Fabre em mobilitzava immediatament. Vaig tenir la sort de tornar a parlar amb ell i em vaig fer una fotografia amb ell. Digital, és clar. Se’m va ocórrer explicar-li que havia estat a Argentina i em va escoltar pacientment. Al final, novament per a la meva absoluta felicitat em va explicar un acudit referents als habitants de la Patagonia i els seus membres. Un acudit totalment palauifabrià. Un acudit marca de la casa.

L’he vist recitar a peu dret al Port, recitant el seu poema increïble i brutal La gran cursa del mar; l’he vist recitant a peu dret a la plaça central de Folgueroles el poema de Verdaguer Los dos campanars en el marc de l’Any Verdaguer, un acte que era una obra en si de Perejaume posant sobre Folgueroles a poetes i oïdors; l’he vist a un pam de la meva cara en el Brossa Espai Escènic recitant la introducció de la seva obra de teatre Mots de ritual per a Elektra que va dirigir Hermann Bonnín en un dels moments més brutals que he sentit en un acte seu; i NO el vaig poder veure, perquè era a Argentina, en el recital del Palau de la Música Catalana juntament amb Enric Cassasses i Patti Smith on diuen les cròniques que li van retre una ovació de deu minuts a peu dret. 

No crec en reencarnacions ni més enllà ni res de tot això, però quina abraçada es deuen encara estar fent amb Picasso. Palau i Fabre era -i ho serà sempre- l’expert més important en l’ambit internacional de Pablo Picasso. Palau, lluitador incansable, arraconat per les altes esferes literàries d’aquest trist país nostre, pateix, pateix de debò quan no se li reconeix la seva feina amb PIcasso. Diu Palau a les seves memòries: “La marginació en què se m’ha tingut des del primer moment del Museu Picasso considero que és una de les injustícies majors que el país ha comès amb mi i que encara no m’ha estat reparada”. Menys mal que ens ha deixat per sempre la Fundació Palau a Caldes d’Estrach, Fundació que vaig visitar acompanyat un dissabte a la tarda i estàvem completament sols…sols!!! imagineu-vos quin goig, quin privilegi i quin trist, covard i dissortat país.

Ara, orfe de l’estrella que m’ha guiat dins el món de les lletres i l’art, només espero que una espurna de l’alquímia de Josep Palau i Fabre entri en mi inoculant-me el seu esperit de força i lluita indestructibles. 

Josep Palau i Fabre: Descansi en pau.

twitter: @BorgesSergi