BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

El CAC desaprova les paròdies de Montilla

El CAC és un d’aquells organismes que s’esforcen contínuament per despertar antipaties (es podrien agermanar amb l’SGAE, per exemple). 
Per començar, la meva sincera i radical opinió és que no hauria d’existir. Per què? Si es un organisme “regulador” que fa una funció pública, segons ells, de mantenir “a ratlla” les televisions i ràdios i evitar que emetin continguts no apropiats i que respectin les lleis, etc, etc, etc? Sí, aquesta seria la base del CAC, cosa que en sí mateixa no està malament; el problema és, com sempre, quan a partir d’aquí confon el terme “regulador” i es converteix en un organisme repressor que, per començar, es dedica a posar multes constantment a les pobres ràdios i televisions locals per no haver lliurat dins de termini tota una sèrie de paperassa burocràtica i tota la programació anual perfectament detallada per triplicat i a doble espai – com si la petita emissora de ràdio de La Pobla de Mafumet, per posar un exemple, es pogués equiparar amb la RAC i comptés amb els mitjans i el personal que els permet de programar tot un any amb antelació (em puc imaginar una reunió del comitè executiu de Corbera d’Ebre TV, per exemple). Si el que pretenen és asfixiar les iniciatives locals i eliminar totes aquestes petites i simpàtiques emissores inofensives –les que la TDT no ha destruït ja-, van per bon camí.

Però evidentment, s’han de finançar
la bona vida d’alguna manera, no? Ho dic perquè potser el que m’indigna
més és la manera com el CAC es gasta els diners públics en enviar els
seus dirigents a absurds congressos internacionals (a tot luxe,
evidentment) d’altres institucions similars.
Fa un parell d’anys m’havia llegit –per qüestions laborals- bona part
dels informes que tenien penjats a la WEB en format PDF -en català,
castellà i atenció: anglès (perquè jo crec que els deu interessar
moltíssim a l’estranger llegir els informes del CAC sobre les multes
que posen a les ràdios locals i aquells en els que es llepen la polla
ells mateixos orgullosos de la “gran feina” que fan editant pamflets
que expliquen als pares com veure la televisió amb els seus fills i
coses similars)- i cada un d’ells m’indignava més i més. Des de llavors
que no en feia el mínim cas i gairebé m’havia oblidat que existien fins
que avui he llegit aquesta notícia al diari. I m’ha pujat la mosca al
nas. Afegim una nova funció: la censura política. Curiosament, ja no
ens deixaran parodiar al senyor Montilla. M’agradaria saber quants
càrrecs del CAC tenen carnet del PSC –segurament tots perquè els que no
el tinguin ja hauran desaparegut, un curiós fenomen que té lloc en
moltes institucions catalanes, darrerament. Però aquest article no és
per criticar al PSC i la manera com s’ha retratat definitivament amb el
tema de les consultes, entre d’altres assumptes, si no per criticar el
CAC, un organisme “xupòpter” i, al meu entendre, bastant inútil. Una
gent a la qual es va donar un càrrec i se’l van creure massa.

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/09/el_cac_veu_dificilment_justificable_la_parodia_de_montilla_a_tv3_amb_motiu_de_la_diada_72628.php

La nena del pou

Pride and Prejudice and Zombies (Fent el gamberro amb els clàssics de la literatura)

L’anglosaxona és una cultura tan segura de sí mateixa que es pot permetre fer broma i que tothom s’ho prengui amb bon humor. Per a aquells que no estigueu familiaritzats amb la literatura britànica, Pride and Prejudice (Orgull i Prejudici) és l’obra cabdal de l’escriptora Jane Austen (1775-1817), autora també de Sense and Sensibility, Emma o Persuasion, entre d’altres. Alguns potser coneixereu la seva obra a través del cinema. És una col·lecció d’obres costumistes que retraten la societat britànica de l’època i sobretot la situació de les noies que, per llei no podien heretar i l’única sortida de les quals era casar-se en una societat altament classista.

L’obra original ens presenta les cinc germanes Bennet, de família
modesta i amb una mare obsessionada per casar-les amb homes de fortuna.
Entren en escena dos homes rics –Bingley i Darcy- i un pocavergonya
–Wickham- i els embolics i malentesos estan servits.
L’obra d’Austen és un magnífic retrat de la societat anglesa de l’època
i molt recomanable. Qui no tingui temps ni ganes de llegir, també es
pot mirar alguna de les adaptacions –jo destacaria la pel·lícula Sense
and Sensibility d’Ang Lee amb l’Emma Thompson o una adaptació bastant
recent de Pride and Prejudice amb la Keira Knightly.
I
dit això, per ser breu i no estendre’m massa, el llibre que m’ocupa a
mi avui és una senzilla gamberrada que reescriu el text original
afegint-hi zombies (com el seu títol indica sense subtileses). I on les
noies cultes com les germanes Bennet i les joves de bona família són
instruïdes en les arts de combat per a que puguin lluitar contra la
plaga que assola la nació. La història de base continua essent la
mateixa, amb petits afegits i modificacions. No hi aporta realment, res
destacable, però és graciós. Evidentment és només apte per aquell que
s’hagi llegit l’obra original i hi estigui familiaritzat. I tampoc he
fet aquest post per a recomanar-la, la veritat. És una pura anècdota.
Però em fa pensar.
Provo d’imaginar si algú fes alguna cosa similar amb alguna clàssic de
la literatura catalana: Solitud o la Plaça del Diamant, per posar dos
exemples. Probablement causaria indignació entre els cercles
intel·lectuals més recalcitrants que ho trobarien un insult o alguna
cosa similar. Els catalans som així (recordo perfectament la xiulada a
una versió inofensiva dels Segadors i la polseguera que va causar). I
si algú provés de fer-ho amb el Quixot, tampoc en sortiria, em temo,
gaire airós.
Tornant als clàssics catalans, de fet, en el cas de Solitud no seria
gaire difícil (aquella ermita en mig del no-res, el pastor, l’ànima..)
i seria tan fàcil convertir Els sots feréstecs en una història de
vampirs (convertint la lluita de mossèn Llàtzer contra la bagassa per
salvar les ànimes de la gent miserable i fosca del Montmany en una
lluita autèntica entre el bé i el mal) que gairebé n’estic temptada.
Pràcticament no s’hauria de canviar el text. (Per cert, aquest post té
data d’entrada, que a ningú se li acudeixi robar-me la idea. Tampoc
crec que arribés gaire lluny amb ella. O potser si? Si les editorials
s’ensumen que vendran més exemplars de l’adaptació friki que de
l’original són capaces de retirar l’original de les llibreries).
En tot cas, per què no? Juguem una mica amb els nostres clàssics.
Tampoc serveix de res tenir-los en un altar si s’hi han de podrir en
l’oblit i plens de pols mentre la gent llegeix la trilogia de Stieg
Larsson, el Codi da Vinci, l’Ombra del Vent o altres subproductes -que
poden resultar entretinguts, no ho nego, però difícilment els podríem
qualificar de literatura.

Alguna idea?

La nena del pou (a punt de profanar algun clàssic català)

Auf der anderen seite (Al otro lado) de Fatih Akin

Aquest Fatih Akin és de la Generació 1973 i és alemany amb tots els ets i uts, i evidentment de descendència turca. És fill de les primeres generacions de turcs que van haver d’emigrar a Alemanya per “problemes econòmics i existencials” en paraules del propi Akin.

Aquest home ens regala per a tots nosaltres l’excel·lent Auf der anderen seite (Al otro lado), una pel·lícula que tracta de la causalitat i de la casualitat com a fenòmens que menen els nostres destins. Un minut abans o un minut després i la vida pot ser de tota una altra manera. 

No és una novetat cinematogràfica ni de bon tros, és una pel·lícula que va veure la llum el 2007 i va guanyar el Premi al Millor Guió Original al Festival de Cinema de Cannes del mateix any. Respecte al premi va dir Fatih Akin: “Rebre el premi al millor guió original és el màxim que pot rebre la teva obra creativa, molt més que el de millor pel·lícula o millor direcció“.

Ja podeu correr al vostre DVD-club a llogar-la.

La pel·lícula és la típica d’estil europeu que segur que ha costat quatre rals i és una joia de la cinematografia. El director ni se n’amaga ni enganya ningú perquè afirma que ell no vol reinventar el cine, en tot cas agafarà el que més li agrada més i farà un poti poti amb el seu segell personal. Fatih Akin es declara “un DJ del cine: ara agafo un disc d’Antonioni i ara el mesclo amb un de Fassbinder, tot plegat amb el meu estil i visió pròpia“.

Al otro lado té de tot: violència, amor, lluita per la llibertat, reafirmació personal, ingenuïtat, valentia, prejudicis i antiprejudicis, rectificacions, obertures i tancaments, murs externs i interns, i glopades molt dures de sensibilitat.

Sensibilitat no entesa com una cosa xarona i romanticona, sinó sensibilitat empàtica, la sensibilitat de la puta vida, que la vius ingènuament i et destrossa per darrere.

Pares i mares i filles i fills tots entremesclats en un laberint. La situació de cadascú és antagònica de l’altre. Un laberint mogut per l’atzar en el sentit més cruel del terme. Senyors i senyores: sí que existeix la bona/mala sort!!! Existeix encara que t’enganxi treballant com un animal o gandulejant com si tinguessis un ós a l’esquena. Si no li voleu dir bona/mala sort, digueu-li coordenades espai/temps. Ser-hi o no ser-hi en el moment just.

El DJ del cine Fatih Akin també es preocupa de tenir uns bons “plats” de mescla i entre el seu instint i els actors escollits, els quals són uns autèntics desconeguts però fan una gran feina, converteixen Al otro lado en una pel·lícula imprescindible.

sergi borges

Apartheid extraterrestre (o no totes les naus espacials aterren a Washington)

Un gran nau espacial aterra un dia a Johannesburg (no a Washington ni a Nova York, per sorpresa de molts). Al principi, tothom està emocionat. Però quan, cansats d’esperar que passi alguna cosa, els humans entren a la nau, tan sols hi troben milers d’extraterrestres esmaperduts, desnodrits i moribunds. Una gran decepció per a tothom. Es decideix portar-los a un camp de refugiats construït a sota de la nau espatllada, on aviat acabaran convertint-se en un problema per al govern.

Vint anys després, els refugiats continuen allà, al Districte 9, sota un règim d’Apartheid, vivint en condicions deplorables i patint els atacs racistes, el menyspreu de la humanitat (que els anomena “gambes”) i els abusos de les bandes mafioses nigerianes.

En veure que no se’n podia treure res de profitós –tan sols són obrers ignorants-, s’ha deixat el camp en mans d’una empresa privada (una empresa d’armament sense escrúpols a la qual tan sols li interessa aprendre a fer servir les armes dels alienígenes).

Cedint a les protestes dels humans de Johannesburg, el govern ha decidit traslladar l’1.8 milions d’extraterrestres a un nou camp, el Districte 10, a 250 km de la ciutat.

Aquest és el plantejament inicial de District 9, una pel·ícula sobre extraterrestres molt diferent a allò que estem acostumats a veure –races superiors molt intel·ligents i normalment amb afanys conqueridors o històries ensucrades com E.T-.
District 9 no té res d’ensucrat; és un film cru que ens mostra la pitjor cara de la humanitat, la que abusa d’uns éssers desvalguts. Veiem la policia matant els alienígenes, que es veuen obligats a remenar els abocadors d’escombraries, per diversió (el mateix que passava sota el règim de l’Apartheid però canviant les víctimes). De fet, la pel·lícula està rodada en un barri de barraques real dels afores de la ciutat sud-africana, cosa que li dona un to molt realista, malgrat ser un film de ciència ficció.
El millor de la pel·lícula és el seu tractament mig documental, que sap proporcionar una dosi de realisme tan gran que ens fa entrar en la història… de fet, sembla un documental sobre la vida a les faveles però amb extraterrestres. Una curiosa barreja de ciència ficció i denúncia social.

Dirigida pel desconegut Neil Blomkamp, basada en el seu curt Alive in Joburg i produïda per Peter Jackson (amb un pressupost de 30 milions de dòlars que va recuperar la primera setmana), District 9 és una petita joia de la ciència ficció on, per variar, no hi surt ni un americà en tot el  metratge .

http://www.district9movie.com/

http://www.sonypicturesreleasing.es/sites/district9/site_oficial/  (en castellà)

http://www.d-9.com/

Els botxins i els dobermans (Por i Fàstic a Arenys de Munt)

Por i fàstic a Arenys de Munt,

Por i fàstic a Catalunya.

Aquesta és la “democràcia” que tenim (no la que ens mereixem, que ningú es confongui).

En aquesta “democràcia” que il·legalitza els partits que li dóna la gana (veure un país anomenat Euskalherria, us sona?), els jutges són “botxins” i no permeten una consulta popular per part d’una iniciativa privada, una consulta que no és ni tan sols vinculant ni res.

Per altra banda, la justícia d’aquesta “democràcia” sí que permet la presència dels dobermans, el braç  armat de la democràcia, la cara fosca i vomitiva de l’engranatge democràtic; en definitiva permet la presència del feixisme impune i legal que assegura els aldarulls, la violència i el desordre el proper diumenge a Arenys de Munt. Aquesta “democràcia” permet la provocació i amb la presència del feixisme assegura la por en molts dels ciutadans. Més clar l’aigua.

Vilaweb ens ha penjat per a tots nosaltres la interlocutòria on
es prohibeix la consulta popular amb arguments rídiculs com que l’estat
sí que va permetre el referendum de l’OTAN (aquesta jutgessa es pensa
que som imbècils o què?!?!?!) i la sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que deixa amb el cul a
l’aire la Conselleria d’Interior i permet la provocació feixista.

Podríeu analitzar-les una miqueta i us adonareu del llenguatge ranci,
carrincló, desfasat i initel·ligible que fan servir evidentment en
castellà (i encara s’atreveixen a escriure Ronda Universidad o Cataluña, amb la inefable ñ).

És evident que estem patint (i em sembla que mai ens hem mogut gaire) una regressió al franquisme.

I unes preguntes per als senyors polítics del Parlament de Catalunya,
els quals molts són veïns actius d’aquest edifici blocaire: no fareu
res per defensar els interessos dels catalans? No veieu que la justícia
d’Espanya ens trepitja amb total impunitat? No podeu fer res per 
impedir la presència feixista en una tranquil·la matinal en un poble
que vol fer la seva i com ha dit el seu alcalde, fer bullir l’olla amb
tota tranquil·litat?

No em crec que no podeu fer res d’aquí a diumenge.

Després, si diumenge passa alguna desgràcia, no se us passi pel cap de plorar.

sergi borges

9 del 9 del 9

Coses que duen tres 9:

A Anglaterra quan hi ha una emergència truquen al 999.

Un grup ha utilitzat el dia (i el número d’avui) per avisar que cal fer canvis en la política ambiental a la terra.

També hi ha la moto Ducati 999-RS.

Un grup de música, em sembla que punk, que va perdre el baixista a finals de 2008.

Bé, un homenatge en aquest dia numericament curiós.

Us demano ajuda: quines més coses tenen, duen o incorporen el 999?

999 gràcies

 

sergi borges

El Mur

Els murs del món provoquen por i fàstic.

Aquest estiu he estat a Berlín i m’he topat de front amb les restes encara imponents de l’actual exponent (i residual) turístic Mur de Berlín.

Quatre metres d’alçada infranquejable. Imagineu-vos que viviu en un carrer i als edificis del davant viu la vostra parella. Un dia us lleveu i davant us trobeu un Mur que us impedeix travessar el carrer.

Això és el que va passar d’un dia per l’altre a Berlín, aberració que va durar 28 anys i va dur a la mort molts berlinesos els quals, presos per la desesperació, intentaven creuar-lo com fos. L’aberració era tal que dins l’edifici pertanyies, posem per cas, al bloc soviètic i la vorera de davant de casa pertanyia al bloc occidental. Alguns, doncs, intentaven saltar fins a la vorera i trobaven la mort; a d’altres els enreixaven les finestres i els tapiaven les portes externes, podent-ne sortir només pel sector on visquessis. Alguns agosarats el saltaven com podien i es trobaven davant seu una extensió erma plena de trampes infranquejables com filats de filferro, filats electrificats i torres de guaita amb franctiradors. Va haver dissortats que van ser disparats impunement just abans d’assolir la salvació o d’altres que van morir desagnats perquè les autoritats del bàndol soviètic impediren els occidentals atendre els ferits per dispars. L’últim dels morts va ser el febrer de 1989, imagineu-vos quina ràbia…

Ara per sort les restes del Mur són una atracció turística de la qual la gràcia és trobar-ne fragments. ( I en trobes  i gratuïts).  El pitjor de tot, però, és la proliferació d’altres murs al llarg de les fronteres de molts països en nom d’una suposada seguretat. Els més famosos són els de la frontera USA – Mèxic; el Mur de la Vergonya entre el Marroc i els territoris saharahuis i el Mur que separa Palestina i Israel.

El cantant Roger Waters, ex de Pink Floyd, que en el seu dia ja va rodar la pel·lícula The wall,  ha fet un documental que parla precisament de com afecta aquesta constrla vida dels habitants fronterers entre Palestina i Israel, sens dubte una de les zones més calentes del planeta. El documental es diu Walled Horizons.

Roger Waters parla de combatre i conèixer tant els murs externs com també els murs interns. Els externs són els murs físics, aquestes moles que coneixem com el sortosament extint de Berlín o els actuals de les fronteres esmentades. Uns altres murs són els interns, els murs que cadascú es crea per no afrontar una por que el venç, que l’aïlla d’enfrontar-se al problema que té.  Tothom té murs interns i el pitjor és que molts murs interns creen els externs.

Quan d’aquí pocs dies se celebrin els actes commemoratius del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, constatarem que en comptes de caure els murs existents, se n’aixequen d’altres més potents i sòlids.

sergi borges

La foto també és meva, feta amb telefon mòbil, que cada cop menys és telèfon i cada cop més és càmera de fotos.

Us animeu a travessar el desert amb un cotxe tronat?

El Plymouth-Dakar

Aquesta és una iniciativa de l’anglès Julian Nowill que va néixer com a crítica del París-Dakar i que ha anat guanyant adeptes i creixent amb els anys. Es tracta d’un ral·li alternatiu amb fins benèfics i sense els grans mitjans, despeses i parafernàlia del Dakar original. Les regles són senzilles:

– El cotxe participant no pot superar el valor de 100 lliures (113,67 euros a dia d’avui, 2 de setembre).

-Els participants no es poden gastar més de 15 lliures (17 euros) en preparar el cotxe.

-Un cop al desert, no rebran cap mena d’assistència oficial de l’organització: els equips s’han d’espavilar sols.

-Tots els vehicles que arribin a la meta seran lliurats a l’organització, que els subhastarà per destinar els fons a associacions benèfiques locals.

-Si la ruta triada acaba a Gambia, els vehicles hauran de tenir el volant a l’esquerra (no oblidem que és una iniciativa britànica i allà els cotxes duen el volant a la dreta).

La ruta original, el Banjul Challenge, la primera que es va fer, dura
tres setmanes i acaba a Gambia. Amb el temps s’ha diversificat i ara
també existeix el Timbucktu Challenge, que acaba a Mali; el Silk Road
Challenge, que acaba al mar Caspi; i per a aquells que no es poden
permetre regalar el cotxe s’ha creat el Morocco Offroad Trial.
Finalment, el Sierra Leone Challenge amplia la ruta africana per a
aquells que no n’hagin tingut prou.

Us recomano que visiteu la pàgina
WEB i si teniu esperit d’aventura potser us hi animeu:

http://www.plymouth-dakar.co.uk/

Encara sou a temps de participar en l’edició d’aquest any! No serieu el
primer equip català de fer-ho. El 2006 ja hi vam tenir representació:


http://forum.totsrucs.cat/viewtopic.php?f=33&t=2575

Bon viatge pels deserts!

La nena del pou

Publicat dins de General | Deixa un comentari