BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Arxiu de la categoria: Argentina: un país, un sentiment

Gustavo Cerati In Memoriam

D74A4D1B23C96441C3FE6F6D36041

Buenos Aires. El 29 de desembre de 2003 la Carolina Charles em va trucar i em va dir: ‘Compré dos entradas para ver a Charly en el Luna Park.’ Quina il·lusió! Per a mi Charly García és el millor músic argentí i l’havia descobert tan sols uns mesos abans amb el disc ‘Yendo de la cama al living’, un disc de culte per a tota una generació. Seria, doncs, la primera vegada que veuria Charly García en directe, i a més a més, al Luna Park, el mític recinte del centre de la capital argentina.

En un moment del concert, la Caro m’assenyalà l’home que tenia just davant meu i em digué:

-¿Sabés quién es?

-No

-Gustavo Cerati, ex Soda Stereo

-¿Y la mina de al lado?

-!Idiota!

I em va fotre un calbot al cap tot rient. La ‘mina’ (la noia) del costat era Deborah del Corral, model argentina i en aquells moments parella de Cerati.

La cosa va quedar aquí. Però uns minuts més tard, quan Charly Garcia va presentar Gustavo Cerati a tot el Luna Park, vaig flipar és clar. Va anar acompanyada d’un petit discurs de Charly: ‘Dicen que estamos peleados, que vivimos muy lejos el uno del otro, pero los dos vivimos en Palermo Bagdad (era l’època de la guerra de l’Iraq) y es mi amigo… !Gustavo Cerati!

Arran d’aquesta anècdota vaig descobrir Gustavo Cerati y Soda Stereo. Només un disc, però un disc que el vaig ratllar de tan escoltar-lo, un disc per a mi excepcional: Comfort y música para volar. I d’aquest disc LA cançó: En la ciudad de la fúria

La mort de Cerati no és una mort convencional. Mor després d’estar 4 anys en coma a causa d’un ictus cerebral. Se’n va un gran del rock argentí, una icona de la música argentina.

Ara és el moment de (re)descobrir Soda Stereo y conèixer la seva carrera en solitari. Pregunta per a argentins/es: Per quin disc començo? Quin és el millor disc del grup? I quin és el millor disc en solitari? S’admeten suggeriments i comentaris.

———————————————————————————————————

Buenos Aires. El 29 de diciembre de 2003 Carolina Charles me llamó y me dijo: ‘Compré dos entradas para ver a Charly en el Luna Park.’ !Qué ilusión! Para mí Charly García es el mejor músico argentino y lo había descubierto tan sólo unos meses atrás con el disco ‘Yendo de la cama al living‘, un disco de culto para toda una generación. Sería, pues, la primera vez que vería a Charly Garcia en vivo, y además, en el Luna Park, el mítico recinto del centro porteño.

En un momento dado del concierto, Caro me señaló el hombre que tenía justo delante mío y me dijo:

-¿Sabés quién es?

-No

-Gustavo Cerati, ex Soda Stereo

-¿Y La mina de al lado?

-!Idiota!

Y me dio un golpe en la cabeza, riendo. La mina de al lado era Deborah del Corral, modelo argentina y en aquellos tiempos pareja de Cerati.

La cosa quedó ahí. Pero minutos más tarde, cuando Charly García presentó a Gustavo Cerati para todo el Luna Park, flipé, flasheé, claro. Acompañaba la presentación un pequeño discurso de Charly: ‘Dicen que estamos peleados, que vivimos muy lejos el uno del otro, pero los dos vivimos en Palermo Bagdad (era la época de la guerra de Irak) y es mi amigo… !Gustavo Cerati!

Esta anecdota me permitió descubrir a Gustavo Cerati y Soda Stereo. Sólo un disco, pero un disco que lo rayé de tanto escucharlo, un disco para mí excepcional: Comfort y música para volar. Y de este disco LA canción: En la ciudad de la furia

La muerte de Cerati no es una muerte convencional. Muere después 4 años en coma debido a un ictus cerebral. Se va un grande del rock argentino, un icono de la música argentina.

Ahora es el momento de (re) descubrir Soda Stereo y conocer su carrera en solitario. Preguntas dirigidas a argentos/as: ¿Con que disco empiezo? ¿Cuál es el mejor disco del grupo? ¿Y cuál es el mejor disco en solitario? Se admiten sugerencias y comentarios.

 

Sergi Borges

@BorgesSergi

 

Rèquiem per a River Plate

Publicat el 27 de juny de 2011 per aniol

El Club Atlético River Plate se’n va a la B. És a dir que baixa a la segona divisió del futbol argentí, coneguda com a B Nacional.

Per a mi és la notícia futbolística més important de la dècada, la més transcendent, la de més impacte, la més greu; en una paraula: la més tràgica.

Per a tots aquells que no capteu l’abast de la desfeta, us faig una pregunta: us imagineu el Real Madrid baixar a la segona divisió del futbol espanyol?

(Nota para los amigos argentinos: esta vez no hace falta que recurráis al Google translator, debajo de todo está este artículo en castellano).

Foto: Diario Ole

La màgnitud de la tragèdia és inabastable.

Per començar cal recordar qui és River Plate en el context del futbol argentí i del panorama internacional en general. River Plate és un equip gran, grandiós, l’equip argentí amb més títols de lliga (33), dues copes Libertadores –l’equivalent a la nostra Copa d’Europa–; una copa Intercontinental (1986) guanyada a l’Steaua de Bucarest–us sona quin equip hauria d’haver jugat aquesta final?– i una supercopa Sudamericana. Segons la seva pàgina web, River té 18 milions d'”hinchas” per tot el món i 81.000 socis i amb el següent leitmotiv: “[River] conocido en el mundo por el estilo de su fútbol, basado en la habilidad,
el buen trato de la pelota y la búsqueda permanente del arco contrario
.”

River Plate pertanyia al selecte grup de tres clubs que mai havia baixat a segona divisió, juntament amb Independiente de Avellaneda i Boca Juniors.

I és que ho han hagut de fer molt i molt i molt malament per baixar de categoria. Com alguns de vosaltres sabreu el futbol argentí té les seves normes particulars molt sui generis. Les lligues són el Clausura i l’Apertura que en realitat són una volta de tots els equips contra tots. És a dir que d’una lliga en global en fan dos títols.

Però el més increïble és el sistema de descens de categoria. Per als qui no esteu avesats en la materia heu de saber que River Plate no ha quedat entre els 4 últims de la classificació on en les lligues europees  baixen els dos últims i els altres dos promociones contra un equip de segona. Per determinar el descens d’un equip usen un embrollat sistema on es tenen en compte els partits guanyats, empatats i perduts de les darreres tres lligues, a partir dels quals fan unes envitricollades mitjanes aritmètiques que determinen uns punts que et fan baixar o mantenir la categoria. Aquest sistema va ser ideat precisament per protegir els equips poderosos (River, Boca, Independiente, Racing i San Lorenzo); podies tenir un any dolent, però mai tres de seguits. River ha fet saltar pels aires la protecció de la federació argentina envers els grans. El que sí que va pesar com una llosa per a River fou el fet de quedar últim en una de les darreres tres lligues. Us imagineu el Real Madrid quedant últim ni que fos durant una volta?

I com un club tan poderós ha pogut arribar a aquesta situació?

Doncs claríssimament fent la feina molt mal feta. La directiva, presidida per l’il·lustre Daniel Passarella, no ha sabut atorgar una direcció esportiva correcta, si més no ferma i amb unes directrius clares i concises. Els canvis d’entrenador de l’equip –d’altra banda un fet ben comú a tot el futbol argentí — han sigut constants; l’entrenador que va començar el curs 2010/2011 va ser Ángel Cappa i em perdo si han tingut més entrenadors fins arribar a l’actual Juan José López, un entrenador per cert que amb el de River suma el seu quart descens. Per llogar-hi cadires.

He seguit per internet els darrers partits de River. En fa 8 que no guanyen cap. Tot són empats excepte les derrotes contra Lanús (0 -2), la qual el va condemnar a la promoció, i la derrota que va ser la seva fossa, el 2 – 0 contra Belgrano de Córdoba. En aquests sis empats podies comprovar que River era un equip a qui li cremava la pilota. Sense un estil de joc definit i  amb una barreja entre jugadors molt joves i molt bons (Erik Lamela –que va voler fitxar pel Barça sent un nen –, Manuel Lanzini, Pereyra, Funes Mori) i una sèrie de veterans que ja estan de tornada i que no han pogut sostenir el pes de la pressió d’un club tan bèstia com River (Matías Almeyda –ex del Sevilla; Juan Pablo Carrizo, ex del Saragossa; Pavone, ex del Betis). A més a més la manca de bona sort en aquests casos, les errades puntuals i grolleres en molts partits (aquí qui s’emporta la palma és el porter Carrizo) i el pes de l’escut han consumat la tragèdia.

Com no podia ser d’una altra manera, els “hinchas” de Boca Juniors, l’equip rival i arxienemic de River Plate, no només es freguen les mans, sinó que fan mofa i befa d’una manera sagnant. Només cal que doneu un cop d’ull per webs, fòrums i xarxes socials per comprovar com s’acarnissen amb la desgràcia aliena. A l’Argentina no és com aquí, que per un anunci on els jugadors del Barça feien 5 amb els dits de la mà hi va haver un enrenou de por; a l’Argentina és tradicional i normal que els uns se’n riguin dels altres i viceversa. Aquest matí, sense anar més lluny, Buenos Aires es despertarà plena de pòsters que han penjat els seguidors de Boca fent al·lusió al descens de River. Entre totes les bromes que s’han fet vull destacar el canvi de nom que ha patit l’equip “millonario”: els “hinchas” de Boca li han canviat el nom: ara es diu RiBer Plate.

Em sap molt de greu el descens de River i això que jo simpatitzo i, encara diria més animo a Boca com un “bostero” més. Però sóc català i també tinc amics “gallinas” i de debò que un descens deu ser una cosa tan grossa i tan bèstia i tan horrible que no la desitjo ni al meu pitjor enemic. O sí. Al Real Madrid, sí que li desitjo.

I això últim em fa preguntar-vos: desitjaríeu un descens del Real Madrid a segona divisió? O creieu que un hipotètic descens del Madrid li trauria la gràcia a la rivalitat? Com ha quedat ben clar, a mi sí que m’agradaria veure el Madrid a segona.

sergi borges

Traducció al castellà de l’apunt

REQUIEM PARA RIVER PLATE

El Club Atlético River Plate se va a la B. Es decir que baja a la segunda división del fútbol argentino, conocida como B Nacional.

Para mí es la noticia futbolística más importante de la década, la más trascendente, la de mayor impacto, la más grave, en una palabra: trágica.

Para todos aquellos que no captéis el alcance de la derrota, les hago una pregunta: ¿se imaginan el Real Madrid bajando a la segunda división del fútbol español?

————————————————————————

La magnitud de la tragedia es inalcanzable.

Para empezar hay que recordar quién es River Plate en el contexto del fútbol argentino y del panorama internacional en general. River
Plate es un equipo grande, grandioso, el equipo argentino con más
títulos de liga (33), dos copas Libertadores – el equivalente a nuestra
Copa de Europa -, una copa Intercontinental (1986) ganada al
Steaua de Bucarest – ¿os suena qué equipo debería haber jugado esa final? – y una supercopa Sudamericana. Según
su página web, River tiene 18 millones de hinchas en todo el mundo y
81.000 socios y con el siguiente leitmotiv: “[River] conocido en el
mundo por el estilo de apoyo fútbol, ??basada en la HABILIDADES, el buen
trato de la pelota y la búsqueda permanente del arco contrario. “

River
Plate pertenecía al selecto grupo de tres clubes que nunca había bajado
a segunda división, junto con Independiente de Avellaneda y Boca
Juniors.

Y es que lo han tenido que hacer muy, muy y muy mal para bajar de categoría. Como algunos de vosotros sabréis el fútbol argentino tiene sus normas particulares muy sui generis. Las ligas son el Clausura y el Apertura que en realidad son una vuelta de todos los equipos contra todos. Es decir que de una liga global hacen dos títulos.

Pero lo más increíble es el sistema de descenso de categoría. Para
los que no estéis acostumbrados en la materia debéis saber que River Plate
no ha quedado entre los 4 últimos de la clasificación donde en las ligas
europeas bajan los dos últimos y los otros dos promocionan contra un
equipo de segunda.
Para determinar el descenso de
un equipo usan un embrollado sistema donde se tienen en cuenta los
partidos ganados, empatados y perdidos de las últimas tres ligas, a
partir del cual hacen unas medias aritméticas que
determinan unos promedios que hacen descender o mantener la
categoría. Este
sistema fue ideado precisamente para proteger a los equipos poderosos
(River, Boca, Independiente, Racing y San Lorenzo); podías tener un año
malo, pero nunca tres seguidos.
River ha hecho saltar por los aires la protección de la federación argentina para con los grandes. Lo que sí pesó como una losa para River fue el hecho de quedar último en una de las últimas tres ligas. ¿Se imaginan al Real Madrid quedando último aunque fuera durante una vuelta?

¿Y como un club tan poderoso ha podido llegar a esta situación?

Pues clarísimamente haciendo el trabajo muy mal hecho. La
directiva, presidida por el ilustre Daniel Passarella, no ha sabido
otorgar una dirección deportiva correcta, al menos firme y con unas
directrices claras y concisas.
Los cambios de
entrenador del equipo – por otra parte un hecho común en todo el fútbol
argentino – han sido constantes; el entrenador que comenzó el curso
2010/2011 fue Ángel Cappa y me pierdo si han
tenido
más entrenadores hasta llegar al actual Juan José López, un entrenador que, 
por cierto, con el de River suma su cuarto descenso.
De no creer.

He seguido por internet los últimos partidos de River. Hace 8 que no ganan ninguno. Todo
son empates salvo las derrotas contra Lanús (0 -2), la cual lo condenó a
la promoción, y la derrota que fue su fosa, el 2 – 0 contra Belgrano de
Córdoba.
En estos seis empates podías comprobar que River era un equipo al que le quemaba la pelota. Sin
un estilo de juego definido y con una mezcla entre jugadores muy
jóvenes y muy buenos (Erik Lamela – que quiso fichar por el Barça siendo
un niño -, Manuel Lanzini, Pereyra, Funes Mori) y una serie de
veteranos que ya están
de vuelta y que no han
podido sostener el peso de la presión de un club tan bestia como River
(Matías Almeyda – ex del Sevilla, Juan Pablo Carrizo, ex del Zaragoza,
Pavone, ex del Betis).
Además la falta de
buena suerte en estos casos, los errores puntuales y groseras en muchos
partidos (aquí quien se lleva la palma es el portero Carrizo) y el peso
del escudo han consumado la tragedia.

Como
no podía ser de otra manera, los “hinchas” de Boca Juniors, el equipo
rival y archienemigo de River Plate, no sólo se frotan las manos, sino
que se burlan de una manera sangrienta.
Sólo tenéis que echar un vistazo en webs, foros y redes sociales para comprobar cómo se ensañan con la desgracia ajena. En
Argentina no es como aquí, que por un anuncio donde los jugadores del
Barça hacían 5 con los dedos de la mano hubo un revuelo de miedo, en
Argentina es tradicional y normal que unos se rían de los
otros y viceversa. Esta
mañana, sin ir más lejos, Buenos Aires se despertará llena de pósters
que han colgado los hinchas de Boca haciendo alusión al descenso de
River.
Entre todas las bromas que se han
hecho quiero destacar el cambio de nombre que ha sufrido el equipo
“millonario”: los “hinchas” de Boca le han cambiado el nombre: ahora se
llama RiBer Plate.

Me sabe muy mal el descenso de River y eso que yo simpatizo y, aún diría más animo a Boca como un “bostero” más. Pero
soy catalán y también tengo amigos “gallinas” y de verdad que un
descenso debe ser algo tan grande y tan bestia y tan horrible que no
lo deseo ni a mi peor enemigo.
O sí. Al Real Madrid, sí que se lo deseo.

Y esto último me hace preguntaros: deseariais un descenso del Real Madrid en segunda división? O creeis que un hipotético descenso del Madrid le sacaría la gracia a la rivalidad? Como ha quedado claro, a mí sí que me gustaría ver al Madrid en segunda.

sergi borges

‘Un poco de diente por diente’ (Cançó en homenatge a un assassí)

Aquesta entrada hauria d’anar inequívocament a la categoria Por i fàstic…, però n’obrim una de nova que es diu Argentina: un país, un sentiment, categoria que reunirà totes les entrades i apunts relacionades amb aquest país meravellós.

Canta Andrés Calamaro: “Hay que respirar la historia y cada tanto reviente alguno para conservar la memoria abierta…”.

Doncs, bé, dilluns 8 de novembre a la ciutat de Buenos Aires (Argentina) en va rebentar un. Es tracta d’un dels monstres repressors més sanguinaris que van pertànyer a la sinistra Junta Militar que va gobernar el país entre el 1976 i el 1979 portant a terme un autèntic genocidi i extermini de tot tipus, fins i tot gent afí al seu bàndol. Una autèntica bogeria.
Aquest monstre és Emilio Eduardo Massera, àlies El Negro o el Almirante
Cero. De professió, assassí. Però també torturador, segrestador de
nens, lladre, mentider, i genocida. Sobretot, genocida perquè va ser el
director de l’extermini que es va produir a la Escuela de Mecánica
Armada (ESMA) al llarg de tota la dictadura argentina.

Tal i com recull el llibre Nunca más, un informe que va elaborar la Comisión Nacional sobre la Desaparición de Personas (CONADEP), aquest individu es va atrevir a afirmar que a l’ESMA mai havia hagut ni hi hauria cap detingut. Mentider.

Aquest energumen va encapçalar el cop d’estat que va derrocar el govern de Isabel Martínez de Perón el 24 de març de 1976 i va ser membre de la primera Junta de Comandants, juntament amb dos ogres més: Videla i Agosti. La tasca principal de Massera va ser dirigir el centre d’extermini que va funcionar a l’ESMA. Un cop acabada la dictadura, la bèstia va tenir la vergonya de voler ser president del país, i va fundar un partit polític, Partido para la Democracia Social. Fins a quin punt es poden embrutar les paraules.

El 1983 en el judici de les Juntes Militars va ser condemnat a cadena perpètua per homicidi, privació de la llibertat, robatori i tortura. La Cort Suprema confirmava la sentència l’any 1986 — ja havia estat expulsat de l’Exèrcit–, però aleshores va arribar l’inefable Carlos Menem i el va indultar l’any 1990 amparant-se en les lleis popularment conegudes com les lleis de la impunitat, la Ley del Punto Final (1986) i la Ley de la Obediencia Debida (1987), totes dues promulagdes sota ek mandat de Raul Alfonsín. El criminal Massera només havia estat 5 anys a la presó.

Lluny de penedir-se i quedar-se tancat a casa seva, aquest pobre home encara afirmava que havia lluitat contra el “terrorisme subversiu” i es vanava d’haver muntat aquest genocidi amb l’aval de polítics, empresaris i capellans com declarava al diari Página12 el 1995.

Però els càrrecs contra ell anaven sortint com bolets. L’any 1998, el van acusar de segrestar un nen — havien provat un cas, però evidentment hi havia molts més–, delicte que no s’havia inclòs en el gran Judici de l’any 1983. Va ser detingut, però per aquelles coses dels poderosos i mafiosos va gaudir d’arrest domiciliari. No us penseu que era en un pis de 50 metres quadrats, no, va quedar arrestat a una finca de 9000 metres quadrats, amb dues piscines, dues piscines de tennis. El molt burro, com no tenia espai, sortia a fora del perímetre que tenia assignat fins que va ser descobert per familiars de desapareguts i se li va acabar el xollo. A la presó.

L’any 2002 va tenir un vessament cerebral i posteriorment un infart. Ja tenim, doncs, l’excusa per anar esquivant totes les causes que li queien al damunt. L’any 2005 la jutgessa María Servini de Cubría va suspendre tots els judicis pendents declararant que patia “involució mental”. Els informes mèdics eren explícits: “no controla esfínteres”, “se babea por momentos” i “emite quejidos”, “en
el marco de un trastorno psicoorgánico que trae aparejado un deterioro
cognitivo global, crónico e irreversible”
. Com? Que babejava, que no controlava esfinters i que tenia deteriorament cognititu crònic? Això li impedia ser jutjat? Babós, cagat i sense cervell ho havia estat tota la seva vida.

Ha mort sense ser jutjat, encara que mentre babejava, es cagava a sobre i (es) feia el subnormal, la justícia argentina li va anular l’indult. Pero, llàstima, cap causa va arribar prou ràpida per asseure’l a la banqueta d’acusats. Properament s’ha de celebrar un macrojudici per la causa ESMA i el seu lloc quedarà buit, però tot el món sabrà que ell hauria de seure allà.

Desitgem — a nom personal — que des del 2002 la seva vida hagi estat un infern i que la seva mort sacsegi la justícia i decideixi si vol portar els genocides per crim de lesa humanitat a les banquetes d’acusats o no. Ja en són massa que se’n lliuren.

I per últim, el nostre pèsam: NO descansis MAI en pau, Massera.

sergi borges

twitter: @BorgesSergi

Luca not dead

Luca no és mort. Parlo de Luca Prodan, cantant i líder del grup de rock argentí Sumo (1982-1987).

La història de Luca Prodan és una història del tot coneguda: jove rebel amb una infància i adolescència torturades, que es refugia en les drogues, que després en vol fugir i acaba dins de l’alcohol, i que es converteix, mitjançant el rock, en el símbol espiritual de tota una generació i en un mite vivent.

La particularitat del cas és que no és el mite d’una generació (nord-)americana com en els cèlebres casos d’Elvis Presley, Jim Morrison, Janis Joplin, Jimi Hendrix, Bob Marley, i fins i tot Kurt Cobain, sinó que la història de Luca Prodan comença a Itàlia, passa pel Regne Unit (Escòcia i Anglaterra) i acaba a l’Argentina, país que capgira de dalt a baix amb la introducció d’estils com el punk, post-punk, el new wave i el reagge, i on Joy Division, els Sex Pistols i el ritme dub jamaicà –tan influents en l’escena musical anglesa de la dècada dels 70– són els referents de capçalera. És un tòpic, però el rock argentí viu un abans i un després de Luca Prodan i Sumo.

Us convido a llegir la seva història. És força llarga, però crec que val la pena fer l’esforç. 

El rock nacional argentí és tot un fenomen de masses que aquí a Europa desconeixem força. I Sumo és un dels grups de referència. La trajectòria vital d’aquesta banda va intrínsecament lligada a la del seu líder espiritual, Luca Prodan, un jove de vint-i-molts que arriba a l’Argentina després d’una dura adolescència marcada pel rigor disciplinari del seu pare i per l’adicció a les drogues, especialment a l’heroïna.

El nucli familiar dels Prodan se les porta: el pare era turc de naixement, però de descendència –i de caràcter– austríaca i resident a Itàlia. La mare era xinesa de naixement, de descendència escocesa i italiana d’adopció. Com van viure a la Xina durant la II Guerra Mundial, van ser reclosos en un camp de concentració de l’Exèrcit Imperial Japonès fins que van ser alliberats. Aleshores es van establir a Itàlia i allà van néixer tres dels seus 4 fills (dos homes, Luca i Andrea, i dues dones, Michela, que va néixer a la Xina, i Claudia).

El pare, Mario Prodan, era un home perfeccionista i feia de la disciplina el seu leitmotiv. Com en molts casos, Luca no va saber encaixar aquest rigor disciplinari. Però el pare va reblar el clau: el va enviar a estudiar a Escòcia en una de les institucions privades més exclusives i prestigioses, l’escola Gordonstoun, i va ser company de classe del mateix príncep Carles d’Anglaterra. En aquells temps, i en aquest tipus de centres, era habitual castigar físicament els alumnes indisciplinats. Però a la Gordonstoun, no. S’intentava evitar el càstig físic al màxim. Hi va haver una excepció: Luca Prodan. En un trimestre, el van castigar físicament fins a tres cops. I aleshores Luca es va escapar.

No se sap ben bé que va fer aleshores, però tot indica que es va estar a Londres on va descobrir la música i les drogues. Imagineu-vos als 70 a Londres en aquell esclat de revolució musical. Fins i tot va arribar a formar un grup de música que va ser efímer, The New Clear Heads, i sembla ser que mantenia contactes amb molts dels components de grups com Joy Division o Sex Pistols. A Londres va conèixer a Sthepanie Nuttal, bateria del grup Manicured Noise i que després seria la primera bateria de Sumo. Les llegendes urbanes se succeixen: parlen de Luca Prodan com a corista del grup New Musik a la cançó Living By Numbers.

Quan va tornar a Itàlia, a finals dels 70, Luca Prodan era un home atrapat per les drogues, especialment els àcids, i perillosament per l’heroïna. És una etapa molt dura: quasi mor per sobredosi, és detingut i empresonat per tinença i consum d’haixix, i a sobre rep un cop psicològic duríssim quan sap que la seva germana Claudia se suïcida amb una sobredosi d’heroïna. Només pot fer una cosa. Truca el seu amic Timmy MacKern, excompany a la institució escocesa, que viu a Traslasierra, Cordoba (Argentina) i li diu: Che, ¿puedo venir? El to deu ser tan desesperant que MacKern accepta.

Traslasierra és un poble de muntanya a la regió de Cordoba. Imagineu-vos una espècie de paratge suís. Allà no hi ha heroïna. Luca Prodan fuig a l’Argentina per desintoxicar-se. I ho aconsegueix. Gràcies al bucolisme i la pau espiritual de la natura, i més endavant, a la música. Una de les seves frases de capçalera era: “Morí en Inglaterra en el 78, resucité en Argentina en el 81“.

Sumo neix d’un mode improvisat. Com acostuma a passar, Sumo es va formant a poc a poc, inconscientment, d’una manera que creix sense adonar-se, una banda d’amics que toquen per divertir-se fins que un dia se n’adonen que el fan és material exportable. Luca Prodan fa una cosa única fins aleshores a l’Argentina: els “ensenya” tot el que es movia, se sentia i es plasmava en el “seu” Londres dels 70. Imagineu quina cara devien fer els amics i companys del grup quan descobrien, a més a més de Joy Division o Sex Pistols, gent com Lou Reed o David Bowie, grups com Peter Hammill & Van der Graaf Generator o els mateixos Pink Floyd, i les bandes punk que acabaven d’esclatar com XTC, The Fall, o Wire. Insisteixo: aquells sons mai abans havien arribat a l’Argentina i Sumo, clarament influenciats, se’n beneficiarien i en farien bandera, fet que acabaria per influenciar tot el rock argentí posterior.

A més a més Luca Prodan fa una cosa encara més inèdita per a un grup de rock argentí: canta en anglès. Més endavant el castellà també hi serà present, però els primer disc del grup és tot en anglès i el segon, mescla les dues llengües. Els seus companys, lluny de mostrar-se incòmodes, semblen encantats de la vida. Una altra característica molt important que va introduir Prodan va ser la de ser cantant solista sense cap instrument. Era de les primeres vegades que això passava a l’Argentina, i els altres dos que també van instaurar aquesta innovació van ser Federico Moura, del grup Virus, i Miguel Abuelo, de Los Abuelos de La Nada, banda d’on va sorgir un joveníssim Andrés Calamaro, avui dia una ombra del que va ser.

El primer disc de Sumo, Corpiños en la madrugada, neix primer en format cassette (1983) i es reeditat, canviant-ne la seva configuració, el 1992. Ja podem trobar grans cançons com Night & Day, Debede, Mejor no hablar, Fuck you (un autèntic cant als Sex Pistols) i d’altres que seran més mediàtiques com el hit La rubia tarada. En la demo de 1983 hi ha una cançó extraordinària, Heroin, que trobarem editada al seu àlbum Llegando los monos i que es convertirà en un autèntic himne per a Sumo i els seus seguidors. Luca Prodan la fa per dir-nos que la seva nova vida a l’Argentina segueix el seu curs, però hi ha una cosa que no pot oblidar, “que està dins el seu cap”, l’heroïna. És curiós com tots els artistes que han patit els seus efectes li reten grans homenatges en forma de cançons sublims com és el cas de la Velvet Underground.

Divididos por la felicidad (1985) és el segon disc del grup, però en realitat és el primer perquè l’anterior va ser en cassette i d’una tirada limitada. Se’n repetien cançons, però hi havia de noves, i el to del disc és clarament reagge i dub, amb algunes sensacionals com Regtest o Kaya.

Llegando los monos (1986) i After Chabon (1987) són, sens dubte, els dos millors discos de Sumo. En ells trobem les millors cançons i els himnes llegendaris que canviaran les vides d’una generació d’argentins que sortien d’una dictadura, s’enduien un ensurt de mort amb la Guerra de les Malvines i començaven a entrar en la tendra democràcia d’Alfonsín. Un italià mig anglès els estava revolucionant. Cançons com Estallando desde el oceano, Next Week, la mediàtica Los viejos vinagres o un altre reagge excel·lent com Que me pisen, acompanyen Heroina i també la cançó més bona per a mi que és TV Caliente a.k.a. Virna Lisi(veure vídeo); després de molt rumiar aquesta és la cançó que crec que reuneix tots els ingredients amb els quals es forma Sumo.

After Chabon és, segurament, i segons la crítica, el disc més madur i més ben elaborat de Sumo. Hi ha una cançó impressionant que es diu “Hola Frank“i que us recordarà el millor Lou Reed. Però d’entre totes les cançons destaca “Mañana en el abasto“. Es tracta d’un cant melòdic i nostàlgic on descobrim que Luca Prodan s’ha argentinitzat, o per ser més exactes, s’ha fet porteño.

“Mañana en el Abasto” és una cançó deliciosa, fins i tot trista, on aquell noi que havia arribat a les serralades de Cordoba, que estava fent amb Sumo un fenomen del qual encara no era conscient, que s’havia instal·lat primer a Hurlingham, Gran Buenos Aires, i a la pròpia Capital Federal després — concretament a la frontera dels barris de San Telmo i Montserrat–, ara passejava per l’Abasto com un porteño més, com un argentí més.

Luca Prodan i Sumo van ser una espècie de fúria plena d’energia i ràbia que va sacsejar el rock argentí. La quantitat d’energia despresa va passar factura a Luca Prodan. És cert que va oblidar les drogues i moltíssims testimonis afirmen que Luca no va tastar drogues dures a l’Argentina. Ara bé, va caure en un mal pitjor, l’alcohol. El 22 de desembre de 1987 va ser trobat mort a casa seva al carrer Alsina 451. Una aturada cardíaca, provocada per greus hemorragies internes, li va provocar la mort. Tenia només 34 anys.

Us deixo amb un fragment significatiu que he trobat al wikipedia sobre la mort de Luca Prodan
 “Lo encontraron en la cama, en posición casi fetal y con una sonrisa de
felicidad y tranquilidad que se marcaban en la expresión de su rostro.
La muerte de Luca inició el fin del rock hecho en Buenos Aires
post-Malvinas de la década de los 80, ya que un año después habrían desaparecido otras dos importantes luminarias: Miguel Abuelo (26 de marzo de 1988) y Federico Moura (21 de diciembre de 1988), líderes de Los Abuelos de la Nada y Virus, respectivamente”.

Gaudiu el vídeo.

sergi borges