BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Adéu, (Sant) Andreu

Se’n va el 2011 i li diem adéu, igual que jo li dic adéu al barri de Sant Andreu de Barcelona que m’ha acollit durant 7 anys de la meva vida.

Oficialment des de l’1 de novembre i realment des del 25 del mateix mes, vivim al barri de Gràcia.

Hi ha una sentència que diu: ‘A l’home no se’l jutja pels cops que cau, sinó pels cops que és capaç d’aixecar-se‘.

Totalment ‘argentinitzat’, físicament a Barcelona, però mentalment a Buenos Aires, els murs, les parets, els carrers i la gent de Sant Andreu em van ajudar a aixecar-me.

Aquí va un record per a la gent de Sant Andreu, a qui els dedico aquest apunt de comiat:

Foto: Naldos (cliqueu-hi a sobre)

Adéu al forn de pa Can Tur, amb el seu pa de pagès excel·lent i els seus croissanets de xocolata; adéu als embotits i les carnasses de Can Nofre, per llepar-s’hi els dits; adéu al Bonpreu del carrer Santponç amb tantes i tantes hores gastades a les seves maleïdes cues; adéu a la biblioteca de Can Fabra Ignasi Iglesias; adéu a la ferreteria Timoneda de Fabra i Puig que em va aguantar (i ajudar un piló) les meves perorates de bricolatge de pa sucat amb oli, compensades per la gran despesa feta; adéu als bons amics del millor racó de Sant Andreu, La Lira del carrer Coroleu, on vam anar a sopar tants i tants dijous amb els seus bocates de botifarra, i els seus frankfurts gegants; adéu al Diego de Fabra i Puig, on érem sempre ben rebuts i molt ben atesos quan ens venia de gust una pizza, un plat combinat, una amanida; adéu al petítissim i desconegut carrer Cervera, allà on teníem el nostre piset i on tots els veïns vivíem harmoniosament, especialment adéu al Ricard, la Roser, en Marc i en D’artagnan, els entranyables i estimats veïns del segon segona; adéu …

Adéu, Sant Andreu.

(Continuarà)

‘El capot’ de Nikolai V. Gógol

Dostoievski va afirmar que [‘El capot’] era el pare de tota la nova literatura del seu país –Nabókov, anys més tard, l’havia de qualificar com el millor relat mai escrit en llengua russa–‘.

Aquest és un petit fragment del text que trobem a la contraportada del llibre Tres relats de Sant Petesburg de Nikolai V. Gógol, editat per Quaderns Crema l’any 1998.

Ja fa temps que li anava al darrere, a aquest conte.

En aquesta edició apareix amb el nom de ‘L’abric’, fet que ens porta a plantejar la primera gran controvèrsia. És una pregunta per a la traductora, Anna Estopà, que, una cosa no treu l’altra, ens ofereix una traducció magnífica i sobèrbia:

Per què L’abric i no El Capot?

Qüestions del títol a banda, aquí van les meves impressions sobre aquest petit gran conte:


Foto
: Fragment de la coberta del llibre


És un conte tragicòmic on la fina ironia i el cruel sarcasme del senyor Gógol es van alternant provocant somriures burletes i grans rialles.

Akaki Akàkievitx és el personatge principal. És conseller titular, que vol dir copista de documents oficials. És un funcionari gris.

De cognom es diu Baixmatxkin. Apareix el sarcasme rus: l’autor ens fa saber que el cognom prové de la paraula ‘sabata’. Gris i sabatot.

L’altre gran ‘personatge’ del conte no és humà, és el capot. Gran moment quan Akàkievitx entra a cal sastre: vol sargir-ne el vell i pagar només 2 rubles.

El sastre, que és borni, li diu que és impossible. Se n’ha de fer un de nou que li costarà…150-200 rubles! En surt esmaperdut i desorientat.

Per tal de fer-se un capot nou li calen sacrificis, retallades i dejú. El dia que l’hi porten tot es disfressa d’una gran transcendència còmica.

Més ironia de l’autor: portar el capot era ‘com si una agradable companya s’hagués avingut a recórrer amb ell el camí de la vida’.

Llueix capot a tort i a dret. Fins i tot a la feina el feliciten i el conviden a una festa. Hi accedeix. S’avorreix. Se’n torna a casa i…

Diu Gógol: […] les desgràcies que hi ha escampades pel camí de la vida […].

A partir d’aquí el relat canvia el to còmic per un de dramàtic que desemboca en tràgic. Tot plegat, ja que parlem de grans noms, esdevé kafkià.

De sobte el relat pren un to seriós i Gógol s’encomana a l’empatia del lector. Apareix la crítica mordaç a les altes instàncies de qualsevol administració pública per petita que sigui.

En un fragment hi trobem: “Val a dir que no feia gaire que el personatge important s’havia convertit en personatge important, i que fins aleshores havia estat un no ningú“.

Mentrestant el drama continua i es converteix en tragèdia.

I aleshores, de cop, al final, torna amb tota la força la comicitat, la ironia i el sarcasme que en aquesta ocasió s’ajuden de la superstició, de la llegenda i de la por irracional.

El capot és un gran retrat de denúncia social on finalment es fa justícia entre grans dosis d’humor i riallades.

sergi borges

Pd: Pròxima estació: Les ànimes mortes.


 

                                                                                                           




Quaranta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre









“[…] la figura del doctor Jeroni Amargós, protagonista de “El peix” (a Un saló que camina), qui millor representa el lloc del poeta en la societat”.

Màrius Serra, a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre




Amb quatre dies de retard –temps de Nadal, ai! — us presento el meu homenatge mensual amb el nostre Alquimista.

Seguim el repàs als seus llibres de contes. En aquesta ocasió, Un saló que camina, la particularitat del qual radica en el fet que tots els contes foren escrits en algun dels trajectes en tren que feia Josep Palau i Fabre, el seu mitjà de transport favorit.

En el pròleg del llibre que duu el mateix títol homònim ens explica què volia dir amb això d’un ‘saló que camina’.

Són 10 contes. Aquests:

El most

Narra les peripècies d’un nen petit que té el desig d’embriagar-se, d’emborratxar-se, d’una manera ben especial. És un altre conte de Palau, un de més, on els nens són els protagonistes. En ell hi barreja la candor i la innocència dels infants amb el món dels adults. És un conte clarament que va de més a menys, amb una expectativa inicial molt forta que es va diluint de mica en mica.

La tercera edat, i la quarta

En aquest conte el protagonista és en Jaume, un acabat de jubilar que té el ferm propòsit d’anar guanyant anys… per esdevenir cada cop més jove! En Jaume fa tot una anàlisi detallada de com aconseguir la plenitud vital en què el cos suma anys, però l’interior és regressiu cap a l’eterna joventut. Per això es planifica curosament la seva vida, des de l’alimentació… fins al sexe, naturalment.

El peix

El filòleg Jeroni Amargós s’aïlla cada cop més de la gent. Se sent incomprès. Ningú l’entén i ningú sembla acollir la seva teoria de l’origen de l’ésser humà: el medi aquàtic. Tota creació literària humana pren el model del vaivé marí. Amargós es deixa anar cada cop més en la seva nova passió, el submarinisme, fins a límits perillosos…

La loteria

Un home mor i les seves últimes paraules són: ‘…una loteria’. La seva dona, l’Enriqueta, es fa il·lusions amb algun dècim que quedi per ser jugat. Tot és en orris. Ni és ni serà milionària. Aleshores el dubte s’introdueix en el camp dels gelos. Volia, el seu marit, guanyar la loteria per mantenir una amant? Tampoc. Al final se’ns aclareix el desllorigador d’aquest conte clarament psicòlogic i que aniria a buscar la inspiració del mateix Freud.

El noi de la barca

No hi podia faltar el conte que connecti Palau i Fabre amb la Costa Brava. Un altre homenatge al món mariner, al món dels pescadors, al món dels vaixells de pesca, l’encesa i el mar. En aquesta ocasió se’ns narra la relació gairebé amorosa entre en Quimet i el seu petit, petitíssim bot. Al final la ‘relació’ s’intensifica i apareix una ombra de dubte: és en Quimet qui està enamorat realment de la Rosa?

Les receptes de Landrú

Qui era Landrú? Fou un famós assassí en sèrie francès, conegut també amb el malnom de Barbablava de Gambais. En aquest conte Palau i Fabre fa una peculiar simbiosi entre les atrocitats de Landrú i la gastronomia. Estructurat i narrat en tercera persona per un personatge del propi conte, se’ns conta els gustos exquisits de Landrú que acaben en unes enigmàtiques inicials que donaran accés a plats ‘deliciosos’.

L’última guerra francoprussiana

Per llegir aquest conte, primer heu d’anar a aquest enllaç i escoltar la cancó que s’hi amaga. Crec que resumeix l’esperit del ‘saló que camina’. Tot el que pot succeir en un viatge de tren pot acabar en una guerra molt especial: mirades, gestos, seduccions. El que cal veure si hi haurà vencedors i vençuts.

És el conte d’aquest recull que més m’ha agradat, el meu preferit.

La model

Un altre dels grans contes d’Un saló que camina. Se’ns explica d’una manera angoixant com la bellesa d’una model acaba per obsessionar un artista plàstic. La Feliciana, model no professional, de mica en mica va acceptant totes les demandes de l’artista Fèlix Fornells, establint-se un joc salvatge entre el poder creixent de la model i la submissió de l’artista. Com acabarà aquesta relació? El final, amb un toc d’ironia, impagable, és sublim.

La napolitana agosarada

Un altre relat pròpiament de vagó de tren. Si a L’última guerra francoprussiana la música hi tenia un paper cabdal, ara hi juga un paper fonamental la lectura. El personatge principal és una simpàtica napolitana que li explica al nostre protagonista la seva particular manera de llegir llibres i la reinterpretació que se’n deriva d’aquesta lectura sui generis.

El dia aquell

El conte que tanca el recull  és propi per als temps d’indignació que corren en els nostres dies. Amb un toc surrealista, el conte ens narra les demandes d’en Ferrandis que són acceptades pel mateix Diable. Com s’acabarà tot plegat? Canviarà alguna cosa? Tot seguirà igual?

sergi borges

Us recordo els enllaços dels apunts que parlen dels altres llibres de contes de Josep Palau i Fabre per si us interessa:

Pròlegs – 38 mesos sense JPiF

Contes despullats 39 mesos sense JPiF

La tesi doctoral del diable41 mesos sense JPiF

Amb noms de dona44 mesos sense JPiF



 

 

 

 


La gran notícia de l’any 2011: el Quart Volum

La crisi pica fort. Ens retallen fins i tot l’esperança i la passió de viure. Posen en risc els nostres sous i la rumorologia paranoica s’extén com una taca verinosa.

I a sobre ve Nadal, una època propensa a la melangia i a la tristesa.

Però avui 15 de desembre de 2011 s’ha produït la notícia de l’any des del punt de vista cultural. Avui s’ha presentat el Quart Volum.

Picasso. Del Minotaure al Gernika. 1927-1939. El quart volum de Josep Palau i Fabre sobre l’obra de Pablo Picasso, un quart volum esperadíssim des de tot arreu, des dels àmbits picassians fins a la legió de seguidors de L’Alquimista que, com diuen en d’altres latituds, no veiem l’hora de l’aparició d’aquest volum.

És quan passen esdeveniments com aquests que ens ensenyen que cal lluitar més que mai i no llençar la tovallola en cap moment.

La presentació del quart volum de Josep Palau i Fabre s’ha dut a terme al Centre de Coneixement i Recerca del Museu Picasso de Barcelona, unes noves dependències de l’espai, modernes i  funcionals, que s’han quedat petites per acollir la gran expectació que hi havia.

I la presentació ha estat esplèndida, amb quatre discursos afins als seus responsables.

Primer ha parlat Julià Guillamon,  que juntament amb Alícia Vacarizo s’han encarregat de l’edició de l’obra, el qual ha fet un discurs magnífic sintetitzant com va ser el procés d’encarrregar-se d’una obra ingent i ha glossat el llibre, explicant que es tracta de molt més que un assaig, perquè hi són presents tots els elements de l’escriptura de creació d’en Palau. A més a més ha lloat el caràcter artesanal fins i tot evidenciant el fracàs de les noves tecnologies.

En segon lloc, un emocionat Joan de Muga, editor i fill del fundador d’Edicions Poligrafa, ha parlat sobre la relació de Poligrafa amb Palau que va més enllà dels 50 anys. Del seu discurs em quedo del que ha dit sobre la Fundació Palau: la dedicació i professionalitat de tots els seus membres els van donar totes les garanties per tirar endavant el projecte. I acabat dient que Palau estaria orgullós d’aquest quart volum.

En tercer lloc ha arribat el discurs institucional, a càrrec de Tomàs Nofre, president de la Fundació Palau de Caldes d’Estrach. Lluny de ser un discurs feixuc, avorrit o neutre, propi dels discursos institucionals, Nofre ha fet un discurs reposat, pausat i seductor de què és, què significa i què representa la Fundació Palau: ser Palau i Fabre després de Palau i Fabre mateix. Ha insistit en l’emoció que produïa tenir a les mans el Quart Volum, del qual ha dit que té un títol atractiu, magnètic: Picasso. Del Minotaure al Gernika. 1927-1939. I de com ha costat arribar a tenir-lo a les mans, i de la manera ingent que han treballat totes les persones que han participat en el projecte.

Per últim, el director del Museu Picasso, Pepe Serra, ha repetit dos conceptes del tot verídics: és un regal per als picassians del món, especialment els internacionals, però també per a tothom i per a la cultura en general, i ha felicitat des de l’emoció tant els responsables directes de l’edició com a la Fundació Palau i a Poligrafa.

Només m’agradaria afegir que aquest llibre està fet quasi bé a mà i que en ell s’hi representa tot l’esperit del mot Alquimista que era Josep Palau i Fabre. I malgrat que ell no ho pugui veure, avui s’ha acomplert un vell somni. Pell de gallina.

sergi borges

Sergi Borges: ‘Un somni? Viure plenament en català’.

Eren temps de balances i la Glòria va tenir la idea de fer-nos mútuament una entrevista estil La contra de la vanguardia.

En aquest apunt va la segona, l’entrevista a Sergi Borges:

(I clicant aquí podeu veure la primera)

Tinc 38 anys. Vaig néixer (accidentalment) a Pamplona, vaig viure el meu primer any de vida a Bilbao i ara visc al barri de Gràcia, a Barcelona.

Sóc filòleg català i treballo de tècnic de normalització lingüística, una ‘espècie’ de profe de català per a adults. Tinc parella i no tinc fills.

El que més m’agrada en aquesta vida és llegir: t’ajuda a sobreviure.

No sóc creient, malgrat estigui batejat (dues vegades!!!), tingui la 1a comunió (ja de grandet!!!) i confirmat (quin horror!!!).

No podem perdre la capacitat que tenim de somiar.

 

D’on et ve el teu amor per la literatura?

Uf, quina pregunta només per començar! Ve de llegir, simplement de llegir molt. De petit ja m’agradava molt. Els meus pares mai van escatimar-me un cèntim per llibres. I sempre estava llegint, des de còmics fins a llibres d’aventures i misteri com Enid Blyton o La colla dels 5.

Vaig llegir llibres frontissa, és a dir llibres clau que recordes per sempre més i que et permeten passar a nous registres. Avui encara em produeix plaer només recordar-ne la lectura, com per exemple La guerra dels botons o El corsari negre d’Emilio Salgari. Aquests llibres són fonamentals perquè amb ells aprehens –copses– la lectura per sempre més.

De fet llegir m’ha ajudat a sobreviure en molts moments de la meva vida. Dos llibres fonamentals en aquest sentit són Rayuela de Julio Cortázar i 2666 de Roberto Bolaño, tots dos sudamericans. No us heu sentit mai en un perill que no sabeu definir molt bé? Doncs una lectura et salva. Llegir o escoltar l’Enric Casasses et salva; llegir Les cròniques de la veritat oculta de Calders et salva; llegir les Històries naturals de Perucho et salva, llegir Totes les bèsties de càrrega de Manuel de Pedrolo et salva… I tants i tants i tants d’altres que et salven de la mediocritat quotidiana.

I Palau i Fabre?

 

 

I Palau i Fabre?

Josep Palau i Fabre és el meu propi demiürg, és la meva llum enmig de la foscor més tenebrosa; crec que entraria dins la categoria de divinitat. Podria afirmar que no crec en tu senyor, però sí en Josep Palau i Fabre.

Descobrir el seu poema ‘Nàpols’, que viatjava en metro enganxat a la finestra, va ser alguna cosa més que descobrir un nou autor. És una revelació, és descobrir un camí iniciàtic que no saps on et durà. Un dia contaré que em va passar el dia que em vaig comprar els Poemes de l’Alquimista.

El vaig conèixer molt tard, però guardo com tresors els moments que vam compartir plegats. El que més m’emociona és que puc dir que en una d’aquestes breus, brevíssimes estones, concretament a la plaça central de Folgueroles, mentre recitava Los dos campanars del Canigó de Verdaguer, em va reconèixer, em va ubicar. Per a mi va ser –i significa — tot un triomf.

Recordar-lo mes a mes des que va morir com estic fent a Balances Oktoberfest em permet conèixer-lo millor i seguir gaudint-lo tot descobrint-lo.

La literatura és un gènere en perill d’extinció. Per què?

És una frase provocativa, que té la voluntat de sacsejar, de crear una alarma entorn d’una disciplina que estimem. Dol molt que no s’ensenyi literatura als instituts. De fet, algú va dir que la pèrdua dels estudis d’humanitats estan portant aquesta manca de valors i aquesta idiotització general a la societat. Montserrat Roig sostenia que la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini. Doncs sense literatura, la cultura no serà revolucionària ni res. De fet crec que als governs ja els va bé empobrir la cultura, és la manera més ràpida d’idiotitzar amb mitjans com la teleescombraria, que actualment és la reina de les audiències.

Malgrat tot, afortunadament, hi ha molt bons escriptors que segueixen escrivint llibres extraordinaris. 

Com està o què en penses del món editorial català? Quin creus que és el problema?

És una pregunta molt complexa i difícil de contestar per la senzilla raó que no conec l’àmbit editorial per dins. Puc respondre com a usuari que sóc d’editorials catalanes i aquí anem a raure a la mare dels ous que és la llengua catalana.

La politització de la llengua catalana, entesa quasi bé sempre com una arma política i en què sempre en surt perdent la pròpia llengua, no fa cap bé a una cultura i a un consum pròpiament en català.

Hem parlat tantes vegades, d’això! Per què no puc llegir Terry Pratchett en català? Perquè no hi ha mercat, et diuen. I per què no el creen d’una punyetera vegada?

I per acabar-ho d’arrodonir m’indigna que em diguin talibà i almogàver per defensar i estimar la meva llengua, amb la qual visc, respiro i sento.

Una passió / passions a part de la lectura.

Moltes passions, algunes perdudes que vull recuperar com per exemple l’esquí alpí, excursions per la muntanya o més planerament fer esport. Una altra és el cine, que el tinc molt abandonat.

Una de les meves passions més curioses és la meva veneració pels genis que hi ha pel món. Els venero com els meus déus humans.

I no podria oblidar aquí la meva passió pel Barça i pel seu futbol actual contracultural i revolucionari, Marcelo Bielsa dixit.

Alguna cosa o coses que et posin dels nervis… que realment et sulfuri.

Moltíssimes. Em passa com a tu, no sé si deu ser el signe ‘balança’, però jo també tinc un punt de misantrop. Allò que em sulfura de debò és l’abús de poder, la mentida convertida en dogma, i fer el fatxenda des de la ignorància. No hi ha res pitjor que tenir poder sense autoritat.

Em sulfura la injustícia terrible que avui governa el planeta terra.

Un somni…

Molts, també. Podria estar una hora seguida. Alguns són somnis per gaudir-los només de pensament i d’altres si t’hi poses a treballar de valent poden convertir-se en realitat.

N’hi ha un, però, que sí que m’agradaria verbalitzar: és poder viure plenament en català. I això no vol dir excloure cap altra llengua; ho explico perquè sinó després apareixen ‘els savis’, que aspiren llengües per l’aire, i ens acusen d’imposició.

La mentalitat ha de ser plurilingüe, no bilingüe.

 

Un viatge… fet i un per fer.

Començo pel que he de fer. Sense cap mena de dubte, el Japó. Sento una gran atracció pel país del sol naixent. Em plantejo un viatge força lliure encara que deu ser difícil moure’t fora de les grans ciutat. I jo que sóc un gran amant de les ciutats, desitjo perdre’m per Tokio. Fins i tot m’agradaria viure-hi, al Japó.

I el viatge, el meu gran viatge, és a Buenos Aires, Argentina.

Què vas aprendre dels argentins?

Que es poden aconseguir diners sota les pedres, però que t’ho has de currar moltíssim, sense parar. Que no t’has de quedar mai quiet. Són molt bona gent malgrat el seu aire altiu, fins i tot xulesc, que et repta. Com a gran part del continent americà, si ells tenen dos i tu no tens cap, et donaran un. Em va encantar que defensin el que és seu a mort. Això es reflecteix en el món de l’esport, on són ultracompetitius, fins al punt que semblen agressius.

Allà vaig conèixer gent a qui considero els meus germans, la meva família. Me’ls estimo molt.

I ara tornes a Gràcia?

Oh!!! Per fi! És la millor notícia del 2011. Ho veus com els somnis es compleixen? Viure a Gràcia per a mi és importantíssim, és el meu territori, és la meva república independent.

Et planteges tenir criatures?

Sí. D’allò que estic segur és que em canviaran per a bé.

És molt difícil triar un llibre, una pel·lícula o una cançó… Tens algun himne? O llibre o pel·lícula?

Sí, i tant!. Més amunt n’he dit alguns, de llibres. I els himnes i les pel·lícules van variant segons vas vivint les diferents etapes de la teva vida. Però em mullaré i et diré que el meu llibre és Poemes de l’Alquimista de Josep Palau i Fabre, la cançó de la meva vida és Ziggy Stardust de David Bowie i la meva gran pel·lícula, després de pensar-ho molt,  pot ser amb tota seguretat la teva: Apocalypse Now (Redux o sense com tu dius).

La Laia, ta germana, em va dir que et preguntés per la disfressa d’Spiderman que no vas tenir. No sé si té algun sentit…

Un trauma infantil. Quan amb sis anys demanes del tot convençut una disfressa d’Spiderman i et porten una de Superman, et queda un trauma infantil per a tota la vida. Però com dirien aquells: I no passa res… I no passa res… I no passa res.

L’amistat tardana sorgida d’un retrobament

El Sergi i jo ens vam conèixer al cau (quan jo era l’autèntica Nena del pou) però, com en el cas dels meus amics de l’institut, la nostra amistat va sorgir anys després de deixar l’agrupament. De fet, abans vaig ser amiga de la seva germana (uns quants anys més jove) que d’ell. Suposo que si en aquella època algú ens hagués dit que acabaríem sent amics i compartint un bloc haguéssim flipat. Si a sobre, haguéssim d’incloure un projecte de guió i d’editorial… Suposo que ens uneix aquest esperit “destroyer” amb tot allò que no ens agrada i la passió irracional per allò en què creiem o que estimem.  Del Sergi n’admiro l’esperit de lluita i li agraeixo que cregui en mi més que jo mateixa.  

  

CRIMS CONTRA LA LLENGUA (NO UNA, TOTES EN GENERAL)

us reprodueixo íntegrament aquest article de Pau Vidal en el qual denúncia el que jo considero un crim contra la llengua, flagrant, perpetrat per una editorial i un “personatge” mediàtic. Ens demostra clarament la imposició de la mediocritat i l’empobriment de la llengua per part d’institucions que l’haurien de salvaguardar –com una editorial-. Després de l’article, la meva reflexió final:

EL TRADUCTOR AL CATALÀ DE L’OBRA DE JORDI SÁNCHEZ ‘HUMANS QUE M’HE TROBAT’ ARGUMENTA LA SEVA DISCONFORMITAT AMB LES CORRECCIONS QUE S’HI HAN FET

‘Per res em desagrada’

Columna Edicions acaba de publicar un llibre de l’actor Jordi Sánchez, Humans que m’he trobat, en el qual figuro com a traductor. Però el text que jo vaig enviar a l’editorial no és el que s’ha publicat.

Allà on jo escrivia ‘la canalla’ ara hi diu els nens; on deia ‘pansa’ diu herpes al llavi; on deia ‘calamarsada’, ‘marrecs’ i ‘a cabassos’ diu gelada, nens i moltes; on deia ‘una galta a la fresca’ diu una galta a fora, i a ‘cargolar-se de riure’ diu descollonar-se. Més: allà on jo deia ‘paio’, ‘cardar’, ‘clau’, ‘fava’ o ‘cigala’, ‘puta’ i ‘pardal’ diu tio, follar, polvo, polla, puto i minga; on deia ‘orelles de pàmpol’ diu orelles de nansa, per ‘pencar’ diu treballar, per ‘marieta’ efeminat i per ‘es cruspeix les sobralles’ es menja les restes.

L’actor, tot i que no es va veure amb cor d’escriure en català, deu tenir una idea molt sòlida de com s’ha de fer, perquè substitueix ‘beneita’ i ‘fer-se l’orni’ per tonta i fer-se el tonto; ‘poruc’ per espantat, ‘fer el got’ per fer una cervesa, ‘baixeta’ per menuda, ‘barroer i malcarat’ per estúpid i dolent, i ‘socarrats’ per cremats. Els verbs ‘sacsejar’ i ‘enrojolar-se’ li deuen sonar tan decimonònics que els canvia per moure i posar-se vermell, igual que l’expressió ‘roig com un paó’, que per ell és vermell com un pebrot (!); ‘pèl moixí’ i ‘clavar queixalada’ són tan carques que valen més els quatre pèls (del bigoti) i mossegar, així com ‘fer-ne de tots colors’ sucumbeix a putejar; i la metàfora ‘toca’m els ous’ resulta ineficaç davant de menja’m la polla.

El calcs del castellà són tan sistemàtics que el text sembla obra d’un traductor automàtic: ‘estudiábamos de la mañana a la noche’ en català es diu estudiàvem del matí fins a la nit (i no pas, com deia jo, ‘de cap a cap del dia’); ‘se lanzó sobre Miguel’ és es va llençar (falta d’ortografia inclosa), i no ‘es va abraonar’; ‘no me admitieron’ fa no em van voler (sense pronom empipador: ‘no m’hi van voler’) o ‘Conoces algun actor?’ esdevé Coneixes cap actor? (molt més senzilla que ‘Tu en coneixes cap, d’actor?’).

Catanyol, doncs, en estat pur. Arrodonit per unes quantes pífies gramaticals (convèncer a tots i semblants) i quatre barbarismes imprescindibles: bulto, susto i l’inevitable que cabron! (que a sobre han tingut el cinisme de desaccentuar). El retraductor tampoc es descuida els possessius saxons que tota llengua moderna ha de vantar: ‘ens va dir el pare’ ha de ser ens va dir el meu pare (l’original, ves per on, deia ‘nos dijo mi padre’) i ‘la vella treu la llengua’ es converteix en la vella treu la seva llengua (i quina volies que tragués, la de sa cosina?).

Ara, la creativitat d’aquest nou esperanto ateny el zenit en expressions tan plenes de matisos com et fots un tiro de merda (‘et tires daltabaix’ era la meva banalíssima proposta), l’esplèndida [un veí recollia trastos] com si fos un agafamerdes (on la meva trista versió deia ‘com un mort de gana’) o la no menys excepcional es movien amb els colzes en comptes de ‘feien anar els colzes’ (a l’original a codazo limpio). I, finalment, la meravella del títol, que representa el pas definitiu en el procés de catanyolització: la madrilenyització. L’original deia ‘Un año trabajando mucho en un trabajo que me encanta con un equipo que, para nada, me desencanta’ (noteu el subtil doble joc de paraules i les eficaces comes inútils). La versió en català li devia semblar tan antediluviana (‘Un any treballant molt en una feina que em té el cor robat amb un equip que deunidó’), i tan injusta amb el seu joc cacofònic, que el retraductor no es va saber estar de restituir-lo: Un any treballant molt en una feina que m’agrada amb un equip que per res em desagrada. Si

ho hagués sabut li poso ‘treballant de valent’: què t’hi jugues que li salta el miocardi?

Ineptituds personals a part, el veritable problema que planteja un abús com aquest és el de l’autoria: de qui és el text, de qui l’engendra (autor) o de qui li dóna forma (traductor)? Fins a quin punt té dret un escriptor a intervenir en l’obra d’un altre? I, centrats en el cas català, en què es basa l’editorial per creure que un autor en castellà és competent en català? Només perquè el sap parlar? Això vol dir que jo li puc esmenar la plana al meu traductor francès, per exemple, o italià, si mai n’haig de tenir?

Perquè la qüestió de la coherència estilística val més que la deixem córrer. Qui li explica què són la versemblança, l’anacronisme i la variabilitat del llenguatge popular i l’argot? I això em duu a pensar que aquí el problema més aviat és un altre: si els farandulaires sempre es busquen un negre per poder treure la cagadeta de Sant Jordi, qui va enredar el pobre actor fent-li creure que a ell no li calia?

PAU VIDAL

Traductor i novel·lista

La meva reflexió final: no us podeu imaginar la profunda tristesa que em va fer llegir aquest article. De seguida, però, es va transformar en indignació pura. I a la meva família quan ens indignem més val que aparteu les criatures! Perquè no se’n salva ningú. 
Quina merda de llibre ha de ser aquest que CAL, a criteri de l’autor o de l’editor o de qui sigui, rebaixar el llenguatge que s’ha emprat en la traducció. Algú m’argumentarà que l’autor ho considerava una traïció a l’estil original del llibre – aquest argument em serviria si vingués d’un escriptor de veritat que em demostrés que ha emprat un llenguatge mediocre expressament per raons literàries. Però és evident que aquest NO és el cas. L’autor ha emprat un llenguatge mediocre perquè no en déu saber més. Què hi farem, d’on no n’hi ha no en raja-. Bàsicament la reflexió que faig és que s’ha rebaixat el nivell del llenguatge perquè sigui més entenedor al públic objectiu a qui va adreçat el llibre –és a dir, i amb perdó, que aquest llibre déu anar adreçat a una colla d’analfabets! (anava a emprar un terme més fort però m’he contingut). Gran propaganda de promoció. Evidentment, no se m’hagués acudit mai llegir-me’l abans de descobrir aquest article, però ara, encara menys. Havent-hi tantes grans obres literàries de debò, de qualitat i tantes obres menors però amb certa gràcia, tan sols un analfabet es pot permetre perdre el temps amb aquest llibre (ni que sigui perquè s’han pres tantes molèsties per adequar-lo al seu nivell).

 

La nena del pou