La mare que em va parir!

Avui que recordem l’absència de Palau i Fabre ens n’adonem de com n’és de viu a la catosfera.
Us recomano vivament que cliqueu cadascun dels 24 poemes…
Balances Oktoberfest s’afegeix a l’homenatge que realitza el bloc Antaviana a la commemoració dels 25 anys sense Salvador Espriu (1985-2010).
Na Glòria Barrobés i en Sergi Borges, els dos plats de les Balances Oktoberfest, tenim una vinculació extra amb Salvador Espriu; en efecte, no és només una relació literària, sinó que també hi ha una altra que ens marca tota una trajectòria vital. En aquest cas, el nom sí que fa la cosa.
Homenatgem el grandíssim poeta i literat de Sinera, home que va conrear la llengua catalana d’una manera tan àmplia, des de tots els registres possibles, que li va conferir la màxima modernitat i una gran quantitat d’usos lingüístics, mostrant-nos a tots la seva qualitat, la qualitat inherent de la llengua catalana.
Balances Oktoberfest us deixa amb Assaig de càntic en el temple, un poema del tot adient per als dies que corren per al nostre país, i on trobem un dels versos més famosos de la producció espriuana:
Aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada (covarda) pàtria.
Nota: “Covarda” no surt en aquest vers, però és el nostre afegitó, el dels Balances Oktoberfest, que ens sumem a la denúncia que feia Espriu i que tants anys després sembla que no ha servit de res.
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL
TEMPLE
Oh, que cansat estic de la
meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Assaig de càntic en el temple
El caminant i el mur (1954)
Salvador Espriu
Les veus del Pamano de Jaume Cabré és un llibre de lectura obligatòria per constatar una vegada més que el franquisme va ser el pitjor que va patir l’estat espanyol al llarg del segle XX. I malauradament també ens serveix per comprovar — també una vegada més — que les ferides del franquisme no estan tancades, resten impunes i són amagades, tapades, comprades amb diners i poder. Així és com et quedes al final de la lectura: sense restar en pau, neguitós, amb una sensació creixent d’enuig, fins i tot d’emprenyament.
El llibre és com un gran trencaclosques buit on l’autor hi va omplint les peces de mica en mica. I com quan estàs fent un trencaclosques et demana atenció i estar al cas per tal que totes les peces quadrin correctament. Aquest “quadrar” les peces és l’estil personalíssim de Jaume Cabre, el qual va bastint la novel·la amb tot un repertori de giragonses literàries que captiven el lector, però que no el deixen ser passiu; el lector ha de ser actiu, més d’un cop i de dos tornarà enrere a buscar un passatge que ara em fa recordar de…
Les giragonses literàries tan presents en el llibre es basen en els personatges de la novel·la. Personatges sòlids, magníficament construïts, que s’aniran emmascaran i desenmascarant a mesura que les peces siguin col·locades al tauler del gran trencaclosques. El puzle resultant podrien ser les cares dels personatges de Les veus del Pamano, unes cares ben definides i que portaran gravades els seus trets característics. Aquests trets característics també hauran de ser aportats pels lectors: d’aquí llur caràcter actiu, tan necessari. Ja m’ho direu, ja, sinó sou vosaltres mateixos els qui aporteu trets de caràcter a l’Oriol Fontelles, o a l’Elisenda Vilabrú o al Valentí Targa o fins i tot al Ventureta.
La meva opinió personal és que al llibre queda ben clar que un bàndol es va aixecar en armes, va conquerir un país mitjançant una guerra injusta determinada i tendenciosa, i el va sotmetre al seu jou mafiós, barroer, destraler, potiner, matusser, bunyoler, sapastre i assassí. Principalment assassí, un règim assassí. Un únic bàndol eminentment assassí. A veure si ja deixem de banda la idea falsa dels dos bàndols.
Al llibre també queda clar que una part de la resistència antifranquista era bàsicament ignorant i va cometre accions basades en greus errors que van dur a terribles venjances. Aquesta seria una de les moltes trames que recorren aquest llibre. I a més a més, tot plegat, dins del marc incomparable d’una zona profunda dels Pirineus, amb subtrames relacionades amb el contraban com a teló de fons.
És un llibre apassionant, dinàmic, amb girs inesperats i sorprenents, amb voltes de rosca que semblen impossibles. I és un llibre traïdor.
És un llibre traïdor perquè comporta un pessimisme inherent que no deixa reposar el lector. Normalment quan hom acaba de llegir un llibre resta en pau; li haurà agradat molt, poc o gens, però resta tranquil. Com he dit, per a mi aquest llibre és un gran trencaclosques i les últimes peces que es col·loquen al tauler són pessimistes, són dures, sacsegen per com certs personatges entomen certes notícies o els preus que han de pagar alguns altres segons el que fan. I és justament per això que és un llibre antifranquista, perquè no deixa de constatar el poder invisible del franquisme avui dia. I encara de la seva força. Lés últimes peces del llibre serveixen com a clara denúncia d’aquesta lacra que encara no està erradicada.
Per a mi, doncs, és un llibre antifranquista.
Antifranquista sempre.
sergi borges
1 mort, 8 ferits, 2 cases derruïdes i una altra d’evacuada, i 10 famílies sense sostre era el balanç final d’una explosió de gas ocorreguda al barri d’Horta de Barcelona (vegeu aquí). Les autoritats de Barcelona demanaven que se suspengués temporalment el subministrament de gas natural per al seu ús domèstic.
La Universitat Autònoma de Madrid tancava sine die la Facultat de Filosofia per ser un “focus de subversió”. La foscor dels temps en què es vivia era pal·lesa en notícies com aquesta. A principis de curs, es va despedir una sèrie de professors, fet que va provocar el rebuig dels alumnes, que van passar de ser “alumnes oficials” a ser “alumnes lliures”. Intel·lectuals del país i de l’estranger, entre els quals figuraven Jean Paul Sartre o Louis Althusser, havien enviat escrits en protesta d’aquests acomiadaments, argüint que s’havien d’admetre les idees “no oficials” perquè les idees podien ser motiu de discussió, però mai podien ser sancionables. L’any 1973, doncs, el franquisme era malauradament ben viu.
Tan viu era el sinistre franquisme que a últimes hores d’aquell 12 de gener es va anunciar el restabliment imminent de relacions entre l’estat espanyol i la Republica Federal d’Alemanya, fet que va ser rebut amb gran fredor pels polítics, la premsa i el poble germànics.
Aquell divendres 12 de gener de 1973 se celebrava a Beirut el Congrés de l’OAP (Organització per a l’Alliberament de Palestina) i era reelegit com a president un vell conegut de la política internacional, Iàssir Arafat.
A París es produien 6 hores més de reunió infructuosa per aturar la guerra del Vietnam.
Un dia més de 1973…
sergi borges
Jo creia que els
Pulitzer eren uns premis de prestigi i que guanyar-lo era garantia de qualitat
literària; hem de tenir en compte que ha premiat obres com Els raïms de la Ira, de
John Steinbeck, Matar un rossinyol, de Harper Lee, El Vell i el Mar de
Hemingway o La conxorxa dels enzes, de John Kennedy Toole, entre d’altres.
De La carretera, de
Cormack McCarthy, ara que s’ha estrenat la pel·lícula, n’he llegit crítiques fantàstiques
en diaris: que si és una obra mestra o fins i tot una de les grans obres de la
literatura universal… La gran novel·la de la nova ficció americana… Com???
Novel·la heu dit? Perdò? La carretera no és una novel·la. És un tractament de
guió! O sigui, el seguit d’escenes esquemàtiques escrites prèviament a l’elaboració
del guió cinematogràfic. I res més. Sincerament. Sembla escrita expressament
per a vendre’n els drets a Hollywood, cosa que em sembla molt bé –un escriptor
té tot el dret a guanyar-se la vida i vendre els drets cinematogràfics és una
gran manera de fer-ho-. Però que es consideri alta literatura i se li
concedeixi un premi, vaja, on hem anat a parar!
L’argument? Un pare
i un fill vaguen per un món apocalíptic destruït i erm (oh, quina gran cosa! Què
original, oi? Encara no ho havíem vist mai!). Troben cases enrunades, remenen a
la recerca de menjar, fugen de les bandes de caníbals i de penya xunga i tenen
converses minimalistes… tot això durant 200 pàgines en petites escenes que se
succeeixen en salts; com ja he dit: un tractament de guió. Moltes d’aquestes
escenes són diàlegs entre pare i fill a les quals l’autor ni tan sols s’ha
molestat a donar format de diàleg. Simplement són una llista de frases amb punt
i apart. Un exemple d’una d’aquests brillants converses:
¿Se te curará la
pierna?
Sí.
No lo dices por
decir.
No.
Porque tiene mala
pinta.
No hay para tanto.
Ese hombre quería
matarnos, ¿verdad?
Así es.
¿Lo mataste tú?
No.
¿No me mientes?
No.
Vale.
¿Todo bien?
Sí.
¿No tienes ganas de
hablar?
No.
La història no té
un inici i al final ens deixa igual que al principi, sense que pel camí hagi
passat absolutament res. Ni haguem conegut els personatges d’una manera
introspectiva, que sol ser la gràcia de les narracions sense acció.
I això és un
Pulitzer? Això és una obra mestra de la literatura? I llavors un s’atura i
pensa: Potser per als estàndards actuals ho sigui, realment. I això senyors, és
molt trist.
El llibre m’ha
caigut a les mans per casualitat i me l’he llegit en tres hores… això sí, no
costa de llegir. Déu ser per això que ha estat un èxit. Reitero: és molt trist.
La nena del pou
Por i fàstic a Catalunya.
Algunes veus (autoritzades) parlen de no posar mai més els peus als cinemes que avui 1 de febrer de 2010 han fet vaga en protesta per la Llei del Cinema de Catalunya.
Jo proposo el contrari: hem d’anar-hi, comprar la nostra entrada i a canvi donar-li al taquiller o la taquillera una enganxina com la que il·lustra aquesta entrada. Una frase que podem dir és: Si us plau, li pot donar això al director d’aquest cinema monolingüe? Gràcies.
Omplim la taquilla d’aquests cinemes monolingües amb enganxines de la Plataforma per la Llengua.
sergi borges