‘’L’Aventura és un poema, és una aventura vital i lírica, en el sentit que és un poema que sorgeix d’un altre poema, d’un poema francès de Rimbaud que em seduïa molt, em fascinava, que vaig intentar traduir, però la traducció em semblava sempre mancada; vaig insistir i en la insistència, en lloc d’aconseguir perfeccionar la traducció, vaig adonar-me que el poema em duia cap a mi. I les cinc versions que hi han, la primera és la més pròxima a la traducció i les altres, en lloc d’anar cap cap al poema, vaig cap a mi mateix’’.
Josep Palau i Fabre al programa Sonen les paraules de Catalunya Cultura.
Segurament la millor entrevista per televisió que li van fer a Josep Palau i Fabre va ser la del periodista Emili Manzano en el seu programa llegendari Saló de lectura a BTV.
Va ser una llarga i extensa conversa en què Palau, amb una tranquil·litat reposada guanyada a pols, reveladora d'una assolida realització individual, va desgranar la seva vida d'un mode antològic. Aquesta conversa hauria de ser de domini públic i hauria d'estar penjada a youtube o en algun mitjà en xarxa. És imprescindible.
Una entrevista televisiva molt menys coneguda va ser la que li va fer Josep Maria Espinàs al no menys llegendari programa d'entrevistes intitulat Identitats.
És una entrevista també força extensa, però descobrim un Palau que comença a gaudir de certa popularitat entre els joves després de molts anys de marginalitat. A causa de la barreja entre l'entrevista mateixa i la seva personalitat, penso que en certs moments el trobem a la defensiva. També és molt curiosa la postura d'en Espinàs; tant sembla que l'estigmatitzi, com que caigui rendit d'admiració als seus peus.
Atenció també a la bellesa física d'en Palau tot i la seva edat, la potència de la seva veu i la contundència, com sempre, dels seus arguments.
Apunt dedicat a la meva neboda Bruna que avui celebra el seu primer aniversari(Cliqueu aquí )
Després de la intimidant interlocutòria per part del TSJC on es demanava que s'apliqui l'Estatut i s'aturi la immersió lingüística a les escoles en la nostra llengua, crec que és hora de donar-li la veu a Josep Palau i Fabre per tal que un cop més aboqui llum sobre el tema de la llengua catalana.
Transcric integrament un petitíssim article inèdit que surt publicat al volum II de la seva Obra Literària Completa:
'Una
llengua ha de ser sobirana en tots els ordres en el seu àmbit natural.
Si
formulo aquesta proposició de signe humanista és perquè considero que la via política,
amb els estatuts dits d’autonomia, són objecte de tota manera de malentesos i
tergiversacions, i només la proposició anterior, aprovada i avalada per
organismes com la UNESCO, podria tornar les coses al seu lloc.
Caldria,
per part de les noves generacions, l’obtenció d’una declaració d’aquesta mena
per una organització d’abast internacional per a salvar-nos del daltabaix que
ens amenaça.'
En Palau tenia un gran talent per identificar els millors poemes de cada poeta. Alguns dels seus preferits, "L'home que fa giravoltar l'espasa" de Carner, o"Eugènia" de Sagarra ara ho són meus.
"Els contes
“La tesi doctoral del diable”
(al recull homònim) i […] defineixen d’una manera magnífica la percepció
artística de Palau i la seva relació amb l’Acadèmia".
Aparegut l'any 1984, La tesi doctoral del diable és el segon
volum de contes de Josep Palau i Fabre.
La temàtica general de l'obra és
l'erotisme, excepte en un parell o tres de contes. El que dóna nom al recull, La tesi doctoral del diable, és un d'ells, el qual, segons el meu parer, és el millor de tot el volum.
"La frescor i l'alegria dels [...]
primers llibres de contes:Contes despullats". Julià Guillamon a 36 mesos sense JPiF.
"De tots els contes en destaco un, no sabria explicar per què, es tracta
de Gargallo nocturn de Contes despullats". Elias Gaston a 36 mesos sense JPiF.
Contes
despullats és el primer recull de contes de Josep
Palau i Fabre, publicat per Llibres del Mall de Sant Boi de Llobregat l’abril
de 1983 i que es compon de 10 relats escrits entre el 1969 i el 1982. Elias
Gaston, a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre, els qualifica de “narracions curtes delicioses” i diu això
sobre aquest primer volum de narracions d’en Palau: “Vaig llegir els contes intentant trobar algun pòsit picassià, però hi
vaig trobar poesia i imaginació.”
"[...]Palau i Fabre era l'artista de les cinc cares, les cares de poeta, dramaturg, assagista i picassià, narrador i traductor." Sam Abrams a 36 mesos sense JPiF.
I dins el rostre del narrador, Josep Palau i Fabre va ser un excel·lent contista.
Iniciem una sèrie d'apunts on analitzarem aquesta vessant narrativa de L'Alquimista.
'Palau [...] és l'autor català que més bé representa la figura de l'escriptor-intel·lectual del segle XX. Per entendre-ho, només cal llegir un volum de la seva producció. En proposo, de manera arbitrària, un per cada gènere: [...] Vides de Picasso[...]'
Vides de Picasso fou el
primer llibre que Josep Palau i Fabre va escriure sobre el genial pintor
malagueny. Palau l’escriví el 1946
a París i ell mateix el qualificà en el seu llibre
Lorca-Picasso com un “llibre desbordant de joventut i entusiasme”. Fou l’any
següent, el 1947, que Ferran Canyameres li presentà per primera vegada Pablo
Picasso.
Josep Palau i Fabre s’estimava Vides de Picasso com si fos un fill seu. Fou el seu primer fill picassià.Tant des d’un punt de vista personal, vital i
emocional, com sociològic i literari, Vides de Picasso és un llibre
transcendental per a en Palau.
Sobre aquest llibre recau tot el pes de la maledicció i
la marginació a què fou sotmès. Aquest primer Picasso ‘auroral’ – tal i com a
Palau li agradava anomenar-lo – conté les dues essències més representatives de L’Alquimista: una
excelsa qualitat literària i el drama dels somnis romputs.
Avui commemorem els trenta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre --el tercer aniversari de la mort de L'Alquimista-- amb un apunt d'homenatge ben especial, tal i com us avançàvem en el darrer apunt.
En aquests Trenta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre apareixen trenta-sis persones (poetes, pintors, crítics literaris, representants d'institucions, traductors, amics personals, seguidors, etc...) que han respost un parell de preguntes en exclusiva per a Balances Oktoberfest.
Les respostes configuren una gran enquesta que permet donar a conèixer, projectar i engrandir la figura i obra del nostre estimat Alquimista.
Les dues preguntes són:
1. Segons la teva opinió, què ha de saber la gent sobre Josep Palau i Fabre?
2. Digue'ns quina és la peça artística (poema, article, frase, obra de teatre, conte) que prefereixes de Josep Palau i Fabre i explica'ns per què.
Aquí teniu la portada de la revista Poesia, un dels projectes més íntims que Josep Palau i Fabre va tirar endavant tot sol.
Va ser editada durant dos anys (març de 1944-desembre de 1945) i van sortir un total de 20 números, amb un tiratge de 100 exemplars, perfectament numerats. Al final de cada exemplar, trobem aquesta llegenda: "Edició numerada de cent exemplars en paper de fil Guarro", acompanyada del número litografiat.
El seu exili a París va estroncar aquest projecte i va descartar qualsevol successor que el pogués continuar. Diu Palau: "Deixar-la en unes altres mans era gairebé impensable, perquè la comesa havia estat molt personal".
Per què va existir Poesia? Quins eren els motius d'en Palau per dur-la a terme? Com la va fer?
En aquests 35 mesos sense L'Alquimista, descobrim un dels instruments més aurorals de textos en llengua catalana quan el país era immers de ple en la nefasta postguerra: la revista Poesia.
PRÒLEG (amb veu contundent).
Tots coneixeu la llegenda: Agamèmnon, Rei de Reis, ha sacrificat la seva filla Ifigènia per tal d'obtenir la caiguda de Troia. El setge ha durat deu anys. Mentrestant, a Argos, Clitemnestra, muller d'Agamèmnon, s'és unida amb Egist, i quan aquell retorna, pletòric de glòria i de poder, és assassinat pels dos amants. Resten, però, Electra i Orestes, fills d'Agamèmnon i de Clitemnestra. Electra, que ja covava un odi tenaç contra la seva mare, aconsegueix de preservar Orestes, el seu germà petit, que l'oracle assenyala com a venjador d'Agamèmnon, enviant-lo a l'exili i esperant-ne el retorn. Fins que Orestes retorna i s'acompleixen els vaticinis.
Aquesta és la història, tal com ens la llegaren els grecs. Però l'autor d'aquesta interpretació pretén que no ens digueren tota la veritat; que, horripilats pel triple assassinat, no gosaren, de por d'acumular desgràcia sobre desgràcia i de por de semblar inversemblants, de revelar-nos la resta de la tragèdia; car, perquè les coses succeïssin tal com varen succeir, ens falta una peça de convicció essencial.
Altrament: ¿qui són aquesta Electra i aquest Orestes, que l'autor es vana de conèixer tan bé, i d'on surten?
A part de la seva condició de poeta, dramaturg, crític d'art, contista i assagista, Josep Palau i Fabre era un excel·lent recitador de poemes.
La definició de 'recitador' és fàcil: 'Que recita'. I a 'recitar' trobem 'Dir en veu alta de memòria' i l'exemple ens va com anell al dit: Recitar un poema.
El passat 30 de setembre de 2010 ens deixava Joan Triadú, poeta, crític, pedagog i professor. Cal dir i recordar ara i aquí que Joan Triadú i Josep Romeu, juntament amb Josep Palau i Fabre, són el trident indiscutible de la recuperació, manteniment i pervivència de la llengua i la cultura catalanes en els temps foscos i sinistres de la immediata postguerra. Qui usem, estimem i valorem la llengua i la cultura catalanes devem un tribut permanent a aquest trident irrepetible, i en tota justícia hem d'atribuir-los una lluita , fins i tot contra els elements del propi país, de la qual a sobre en van sortir malparats i en certa mesura vilipendiats.
Avui toca veure quina estreta relació van mantenir Josep Palau i Fabre i Joan Triadú. Així doncs, aquesta entrada és l'homenatge doble dels Balances Oktoberfest: l'habitual a Josep Palau i Fabre, i un altre per al mestre Joan Triadú.
Foto: Joan Triadú, Josep Palau i Fabre i Jordi Porta, expresident d'Òmnium Cultural. (M.SERRA, Vilaweb)
"Teoria dels colors és un conjunt de set poemes, com el seu nom indica, basats en colors diferents. Però el primer d'aquests poemes, que es titula El danubi blau, és basat sobre un quadre de Picasso, el punt de partida va ser un quadre de Picasso.
De tota la meva producció d'aquests Poemes de l'Alquimista, segurament la Teoria dels colors són els que s'acosten més al que es podria anomenar surrealisme, és a dir, són poemes en els que l'inconscient, l'intent de que l'escriptura gairebé s'avanci al pensament, és més visible".
Aquest fragment que acabeu de llegir és un comentari de caire oral que Josep Palau i Fabre va fer durant el transcurs d'una lectura de poemes que va ser enregistrada sota el títol de Josep Palau i Fabre x Josep Palau i Fabre en el programa Sonen les paraules, dirigit per Dolors Martínez, de la ja desapareguda Catalunya Cultura.
Considero que aquests enregistraments són una de les joies més preuades que en aquest àmbit es conserven de Palau i Fabre, perquè a part de recitar-los, molt sovint fa petites explicacions que són al·legats de la gènesi dels seus poemes. I a més a més la seva recitació és fresca, pura, gens forçada; en definitiva, marca de la casa. Per a mi representen el súmmum de les recitacions de Josep Palau i Fabre.
Aquests enregistraments es poden escoltar a la Fundació Palau a Caldes d'Estrac
L'any 2010 és prolífic en celebració dels centenaris de poetes i intel·lectuals catalans. L'u d'abril de 1910 naixia a la ciutat de Barcelona, Rosa Leveroni i Valls, poeta catalana. Per tant, enguany se celebra el centenari del seu naixement.
I el proper 4 d'agost es commemoraran els 25 anys de la seva mort, que es va produir a Cadaqués el 1985.
I avui ja fa vint-i-nou mesos que vam perdre Josep Palau i Fabre. En aquest apunt recordem en Palau i de retruc la Rosa Leveroni; veurem què pensava, què sentia i que ens deia d'ella el nostre Alquimista.
Enguany se celebra a Catalunya l'Any Maragall que commemora el 150è aniversari del naixement del poeta i el centenari de la seva mort.
Avui, 23 de juny de 2010, 28 mesos després de la mort de Josep Palau i Fabre, us mostrem què en pensava i com analitzava la seva obra el mestre Palau de Joan Maragall i Gorina.
Apunts i entrades relacionades amb Argentina, un país amb el qual m'uneix una química molt especial i pel qual sento una estima profunda per la seva terra i sobretot per la seva gent.
Pel·lícules totalment prescindibles i que tenen un punt d'irritant per la decepció que suposen. Pel·lícules que són al llindar de Quina merda!, però hi ha aspectes que les salven.
Comentaris sobre obres que no consten al cànon de la literatura catalana, i que generalment no mereixen de no ser-hi. La paraula "anticànon" vol dir això, que sóc en contra d'un cànon que oblida autors de la talla dels que tracto.
La Fundació Palau es va inaugurar al mes de maig de l’any 2003 i té com a vocació conservar, exhibir i difondre el fons artístic i documental de Josep Palau i Fabre.
Apunt dedicat a la meva neboda Bruna que avui celebra el seu primer aniversari (Cliqueu 
'Palau [...] és l'autor català que més bé representa la figura de l'escriptor-intel·lectual del segle XX. Per entendre-ho, només cal llegir un volum de la seva producció. En proposo, de manera arbitrària, un per cada gènere: [...] Vides de Picasso [...]'
Aquí teniu la portada de la revista Poesia, un dels projectes més íntims que Josep Palau i Fabre va tirar endavant tot sol. 
El passat 30 de setembre de 2010 ens deixava Joan Triadú, poeta, crític, pedagog i professor. Cal dir i recordar ara i aquí que Joan Triadú i Josep Romeu, juntament amb Josep Palau i Fabre, són el trident indiscutible de la recuperació, manteniment i pervivència de la llengua i la cultura catalanes en els temps foscos i sinistres de la immediata postguerra. Qui usem, estimem i valorem la llengua i la cultura catalanes devem un tribut permanent a aquest trident irrepetible, i en tota justícia hem d'atribuir-los una lluita , fins i tot contra els elements del propi país, de la qual a sobre en van sortir malparats i en certa mesura vilipendiats. 
"Teoria dels colors és un conjunt de set poemes, com el seu nom indica, basats en colors diferents. Però el primer d'aquests poemes, que es titula El danubi blau, és basat sobre un quadre de Picasso, el punt de partida va ser un quadre de Picasso. 
L'any 2010 és prolífic en celebració dels centenaris de poetes i intel·lectuals catalans. L'u d'abril de 1910 naixia a la ciutat de Barcelona, 
Enguany se celebra a Catalunya l'Any Maragall que commemora el 150è aniversari del naixement del poeta i el centenari de la seva mort. 
