BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Vint-i-dos mesos sense Josep Palau i Fabre

Fa exactament vint-i-tres anys que Josep Palau i Fabre escrivia un article intitulat “El Nadal de Salvat-Papasseit” als seus Quaderns inèdits de l’Alquimista lloant el que per a ell “fulgura amb una llum especial i més intensa que els altres”: el Nadal de Joan Salvat-Papasseit.

Afirma Josep Palau i Fabre que, Renaixença ençà, el tema del Nadal ha estat una constant dins la literatura catalana. Passant per les nadales de JV Foix, de poemes de Nadal n’hi ha molts.

Per a Palau i Fabre, el de Maragall era pura evocació; el de de Josep Maria de Sagarra era fragant; el poema Els treis reis d’Orient de Carles Riba és penetrant. En canvi, el de Salvat-Papasseit “té quelcom de paradigmàtic sobre el qual han coincidit diverses generacions de lectors” i afirma que “el poema s’ha endinsat en les nostres fibres, ha esdevingut substància nostra, s’ha retransmès emocionalment[…].

Diferents aspectes vol destacar en Palau. De primer, la ambivalència que es produeix d’entrada entre la manca de delicadesa inicial, un punt basta, amb la transcendència del missatge que vol comunicar. Un cop més Palau ho atribueix a la llengua acabada de recuperar, com un balbuceig, una mica maldestre, vivíssima; és una llengua “que no sap empolainar-se, ni tan sols vestir-se. El poema se’ns presenta nu“.

Palau li dóna una importància cabdal a la forma del poma Nadal de Salvat-Papasseit. Fixeu-vos que diu i com sonen avui aquestes paraules en dies com els que corren on es menysté el rigor per les formes: “Gairebé sempre és reproduït erròniament, sense respectar la seva distribució tipogràfica original“. Creu Palau que aquesta distribució plàstica incideix, i creu que per a bé, en els defectes auditius que abans esmentava.

Palau considera que el poema s’hauria de reproduir sense puntuar tal i com apareix originalment, en una clara influència d’Apollinaire i Eluard. Això obliga a “reconstruir” el poema, a “endevinar-lo més que a entendre’l“. En aquest sentit Palau posa sobre la taula un debat apassionant, i també molt actual, entre la llengua viva, de carrer, i la llengua normativa, que ens engavanya. Diu Palau: “Comprendre i estimar Salvat-Papasseit és, en alguns casos, com en aquest, comprendre’l en el seu món, en el seu primitivisme lingüístic, que ha estat, en bona part, el nostre primitivisme[…]”.

El poema, formalment de tres estrofes, es va aconseguint progressivament. Creu Palau que “els defectes inicials desapareixen en la darrera estrofa” i més encara en els darrers dos versos.

Poema de Nadal de Salvat-Papasseit: primera estrofa, impressionista, notes d’un barri vell, més aviat pobre. Segona estrofa, descriptiva, del carrer a la casa. Tercera estrofa, intíma, va de dret a la consciència individual.

L’última estrofa també enllaça amb els nostres dies. Avui, però, ja ni tan sols ens parem a pensar. La tercera estrofa és una crítica velada a uns temps que han de ser solidaris, però que no són res més que actes pagans. El poema, a més a més, hi accentua la mala consciència tan típica del cristianisme. Fixeu-vos com acabava Josep Palau i Fabre el desembre de 1986 al voltant d’aquestes reflexions:

“No sé si les generacions actuals llegeixen gaire aquest poema, si el tenen present, si és un element cultural de pes com ho ha estat per a moltes generacions de catalans, creients o no. La socitat de consum més aviat ens distreu d’aquests esquemes, els treu importància
[…]”.

Reflexions de rabiosa actualitat.

sergi borges

10 de gener de 1973

Dues notícies catastròfiques per a un dia sense suc ni bruc.

La matinada del dimecres 10 de gener de 1973 va començar malament a casa nostra.

A l’Argentina tampoc va ser un dia fàcil…

A l’AP-7, a l’alçada de Granollers direcció Barcelona, i com a
conseqüència de la boira espessa que hi havia en aquell moment, va
provocar la col·lísió entre un Seat 1430 i un camió francès que
transportava productes químics inflamables. La copilot del 1430 va
morir carbonitzada. De retruc, també es van veure involucrats en el xoc
un camió alemany i un turisme, que va quedar irreconeixible degut a
l’incendi, i amb el seu pilot amb cremades molt greus. Sembla ser que
com a conseqüència del xoc els productes químics del camió francès es
van escampar per l’asfalt i van provocar grans boles de foc.

Al continent sud-amer¡cà, concretament a l’Argentina, a la província de Sante Fe, un tornado va arrassar la ciutat de San Justo, a 100 quilòmetres de la capital, Santa Fe. Aquest tornado va provocar més de cent morts i moltíssims ferits. El tornado era una bestiesa: 209 metres d’ample per un quilòmetre i mig de llarg que evidentment va aixecar cases, arbres, cotxes i tot el que trobava al seu pas. La ciutat de San Justo, d’uns trenta mil habitants, va ser declarada zona catastròfica.

La màquina d’escriure aèria

Invent
espectacular del tipotopògraf manresà MaRC anToni Malagarriga i Picas.

Amb les imatges que veiem des de l’aire de Google Maps, si hi parem atenció,
descobrirem totes les formes de l’alfabet en tots els llenguatges i formes
d’escriptura possibles. Podeu escriure un missatge i us sortirà reconvertit en
forma de tipografia
àeria

Si cliqueu Balances
Oktoberfest
,  el veureu escrit des del cel i amb els GEOglifs, nom amb que
l’autor ha batejat aquestes geolletres. 

Com diu el seu autor, i agraint a Joan Coromines, som davant de l’Onomasticon
Terrae del segle XXI.

La foto d’aquesta entrada és un dels referents en què es basa MaRC
anToni Malagarriga
per iniciar el seu projecte. La foto
correspon al
Google Maps Tipography,
l’alfabet buscat i creat per Rhett Dashwood.
N’hi ha més, de referents, i els podeu trobar aquí.

Ha nascut un nou verb i una nova tipografia: googlemapejar i els GEOglifs.

El projecte és espectacular,
però es troba en fase inicial i ha de combatre algunes limitacions tècniques
com per exemple la limitació a 60 caràcters per missatge.

L’invent obre un camp il·limitat en en l’àmbit del disseny o en la formació
d’una nova tipografia. En nous mitjans d’espai comunicatiu com el Twitter, per
exemple, imagineu-vos poder escriure missatges curts amb els rius, volcans,
edificis, i camps de futbol del món.

El millor de tot és que ens podem convertir en caçadors de lletres o com els ha
batejat l’autor en GEOglifs. Malagarriga ens explica com fer-ho pas a pas aquí.

sergi borges

L’anècdota divertida apareix és una de les GEOglifs que simbolitzen la lletra
“o”. Doncs bé, us pot sortir des de l’aire un estadi de futbol que
pugui ser no gaire afi amb els vostres sentiments.(O sí). Ho arregleu ràpid:
tireu enrera i la màquina d’escriure aèria us tornarà a reconvertir els
GEOglifs fins que no surti la “o” indesitjable.

A banda de tot això, cal remarcar que aquesta entrada és dins la categoria El fons del pou, però hauria de ser en una que es digués A dalt del cel, mai millor dit.

De Pedrito a Pedro Rodríguez Ledesma

El dia 16 de desembre de 2009 a Abu Dhabi,
el jugador de futbol Pedro Rodríguez Ledesma ha entrat a la història
del futbol mundial per marcar un gol com a mínim en les sis
competicions oficials que ha jugat: Copa del rei, Liga, Lliga de
Campions, Supercopa de Espanya, Supercopa d’Europa i Copa
Intercontinental o Mundial de Clubs.

Us passo l’enllaç d’un nou bloc de creació pròpia que tindrà clar color blaugrana

sergi borges

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’endemà de la consulta per la independència, per l’Eduard



Ahir vaig estar tot el matí de suport en una de les meses de
Vilafranca del Penedès, aguantant el fred i la pluja, veient com la
gent venia a
votar. Va venir molta gent, no van parar de venir. De totes les edats.
Famílies senceres. I molta, molta gent gran, contradient els que volen
vendre l’independentisme com un moviment de joves radicals.


Més de 7100 vilafranquins va dipositar el seu vot. Més de 6.900 van dir
que volien la independència. Potser un 23% del cens no sembla gaire…
però a les eleccions “normals”, els partits que s’autodefineixen com a
independentistes no sumen ni la meitat d’aquesta xifra. Molta gent ahir
va fer un acte d’afirmació, una mena de sortida de l’armari. Jo vaig
veure votar veïns, companys de feina, exalumnes… que no hauria dit
mai que eren independentistes. Com deia a l’acte de la nit un dels
organitzadors, “avui, més de set mil vilafranquins han recuperat
l’autoestima”.


No serem independents l’any que ve, ni l’altre. Però això d’ahir ha
valgut la pena. I el més important és que s’ha fet un acte polític
SENSE els partits polítics. Ha estat com una revenja de la societat
civil. I jo crec que els partits, encara que no ho vulguin admetre,
segur que n’han pres nota.


No es pot ser derrotista. Jo vull que el constitucional destrossi
l’estatut i que al Montilla li quedi cara d’imbecil (més encara de la
que té). I al febrer i a l’abril tornem-hi. I anar sumant.



Eduard



Publicat dins de General | Deixa un comentari

Kubala de Joan Manuel Serrat

Ara que vivim temps gloriosos en clau blaugrana -i que potser canvien els ADN’s dels seguidors culés que vénen – avui recordem el primer gran mite del FC Barcelona, el millor jugador de la història del club durant els primers 100 anys: Laszlo Kubala.

I el vull recordar mitjançant la cançó d’en Joan Manuel Serrat que em sembla una cançó extraordinària: (Si seguiu llegint, trobareu la lletra)

[Nota d’última hora!!!]: Quin goig recordar en Kubala avui que en Lionel Messi l’han proclamat Pilota d’Or 2009.

En Pelé eran en Pelé
i Maradona un i prou.
Di Stéfano era un pou
de picardia.
Honor i glòria als qui
han fet que brilli el sol
del nostre futbol
de cada dia.

Tots tenen els seus mèrits;
lo seu a cadascú,
però per mi ningú
com en Kubala.

Es prega al respectable silenci,
que pels qui no l’han gaudit
en faré cinc cèntims:

La para amb el cap,
l’abaixa amb el pit,
l’adorm amb l’esquerra,

travessa el mig camp
amb l’esfèrica
enganxada a la bota,

se’n va del volant
i entra en l’àrea gran
rifant la pilota,

l’amaga amb el cos,
empenta amb el cul
i se’n surt d’esperó.

Es pixa al central
amb un teva meva
amb dedicatòria

i la toca just
per posa-la en el
camí de la glòria.

Visca el coneixement
i l’alegria del joc
adornada amb un toc
de fantasia.
Futbol en colors,
bocada de “gourmet”,
punta de ganxet,
canyella fina.

Permeteu-me glossar
la glòria d’aquests fets
com ho feien els grecs
uns anys enrera
amb la joia de qui
ha jugat al seu costat
i du el seu retrat
a la cartera.

La para amb el cap,
l’abaixa amb el pit,
l’adorm amb l’esquerra

[Entrada “entrada” per la balança esquerra (o dreta) sergi borges, qui fa saber tothom que si algú coneix o pot arribar a contactar amb Joan Manuel Serrat li pregui faci una cançó similar amb un crack del Barça actual].