BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

4 de gener de 1973

Publicat el 26 de gener de 2009 per aniol

El dijous 4 de gener de 1973 va ser un dia on la veritat sigui dita no van passar gaire coses. Una botiga de joguines a L’Hospitalet es va cremar; hi va haver un intent de segrest d’una avió a Detroit, Estats Units, el qual es va solucionar gràcies a l’ajuda d’un reverend; un fortíssim temporal havia arrassat el passeig marítim de Mataró i a la capital del Maresme s’obria un debat sobre com prevenir aquestes catàstrofes, a part de reclamar d’una vegada per totes la construcció d’un port marítim; a Naranjo de Bulnes van trobar els cossos congelats dels alpinistes desapareguts feia dies: una allau se’ls havia endut per sempre; uns nens trobaven un cadàver mentre jugaven i es presentava un llibre sinistre titulat Falange hoy. Aquell 4 de gener les notícies més destacades i curioses les trobem en l’apartat cultural.
A la ciutat de Mallorca el cèlebre pintor Joan Miró rebia, de mans de l’ambaixador xilè a Espanya, les insignies de Comendador de la Orden de Bernardo de O’Higgins, la condecortació més alta que dóna el govern de Xile. El president de Xile, Salvador Allende, retia aquest homenatge a Miró per la donació que el pintor havia fet d’un quadre seu al Museo de la Solidaridad.

L’aspecte cultural de la ciutat de Barcelona venia farcida de novetats en quant al teatre i el cinema. L’any anterior s’havia estrenat “El último tango en Paris” i els diaris d’aquí en feien la crítica i la destacaven com la novetat més recomanable per a l’any 1973. El que no sabien, de moment, és que no es podria estrenar a casa nostra, fent cèlebres les escapades dels catalans i espanyols a Perpinyà per veure-la.

Al Tívoli de Barcelona, que aleshores no era un teatre sinó un cinema, s’estrenava la pel·lícula XY ZEE, traduïda com Salvatge i perillosa, del director Brian G. Hutton i protagonitzada, entre d’altres, per Elizabeth Taylor i Michael Caine. En desconec si és un bona pel·lícula o és un trunyo total. Si algú ho sap que ens ho digui.

Pel que fa al teatre, al Teatro Moratín de Barcelona, ara desaparegut, s’hi representava l’obra Les alegres casades de Windsor de William Shakespeare, representada per la companyia Àngel Guimerà. El director era Antoni Chic i entre d’altres actors hi apareixia el mític Rafael Anglada.

Onze mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de gener de 2009 per aniol

Onze mesos sense en Josep Palau i Fabre i un onze de gala, sense parangó mundial, capitanejats des de la banda pel propi Palau i Fabre.

S’admeten propostes sobre les diverses posicions en el camp dels tan excepcionals jugadors.

I també suplents.

Un equip demolidor.

El dream team d’en Palau.

                                                   Ramon Llull

Marià Manent              Jacint Verdaguer            Ausiàs March     Salvat-Papasseit

 

              Joan Maragall             Antonin Artaud          Federico García Lorca         

               

   Arthur Rimbaud                                                               Charles Baudelaire
      

                                            

                                             Pablo R. Picasso

Vergonya, Gaza, vergonya!!!

Publicat el 9 de gener de 2009 per aniol

Por i fàstic a la franja de Gaza. Personament no sóc partidari d’omplir entrades del bloc amb temes polítics, sempre tan i tan i tan avorrits. La política ho empastifa tot, ho espatlla tot, ho divideix tot. Però el que està passant a la franja de Gaza és una vergonya a escala planetària. Odi engendra odi. El que està passant a la franja de Gaza és una massacre en viu i en directe per a tot el planeta, aturat i impàvid, i a qui només li falten les crispetes i els refrescs. Però això no és una peli, això és la vida real. Qui és el responsable del bombardeig a una escola de la franja de Gaza on van morir més de 40 persones, la majoria nens? Aquesta bèstia ha d’anar de pet al tribunal de La Haia, però no d’aquí 40 anys, avui mateix, acusat de crims contra la humanitat. Sinó ja hi tornarem a ser.

Aquesta entrada s’escriu en vermell per la sang innocent vessada aquesta setmana a la franja de Gaza.
A mi m’agradaria fer algunes consideracions i algunes preguntes.

No sé si va ser l’últim dia de l’any, a El Periodico, sortien dues columnes que parlaven sobre l’atac d’Israel a Gaza. El debat consistia en saber si era desproporcionada o no l’acció sionista. Signaven Joan B. Culla, reconegut historiador, i Antoni Segura, catedràtic d’història internacional de la UB.

Joan B.Culla d’una manera molt raonada defensava l’acció israelita argüint que des de la franja de Gaza es llançaven uns coets a poblacions frontereres jueves com Aqsalon. Culla es preguntava que quin país del món deixaria que ataquessin els seus ciutadans des de fa sis mesos amb coets i el govern d’aquell país no fes res per evitar-ho.  

Antoni Segura defensava la desproporció de l’acció de l’exèrcit israelita. També deia que aquesta sangonera només podia portar-li més problemes a Israel perquè tornaria a escalfar una de les zones més calentes de la terra. Antoni Segura, en un altre lloc,  també deia que Israel havia sortit cremat del Liban ara fa un parell d’anys i la seva ansietat l’havia dut a envair el lloc més fàcil d’entrar, però segurament el més difícil de sortir. Per últim Segura en deia que ara cal esperar com reaccionaran els aliats històrics com Síria, el Liban, o el mateix Egipte o Iran. 

És evident que és una desproporció. I més encara: és una massacre. Israel no està atacant objectius militars, està atacant escoles, hospitals i edificis basant-se amb què hi poden haver membres destacats d’Hamas amagats. Total impunitat. Em fa recordar el que deien alguns sobre les armes de destrucció massiva a l’Iraq.

Ahir vaig sentir per la ràdio un metge que treballa en un hospital de Gaza. Deia que estaven bomberdejant l’hospital, que la situació era desesperant, que no tenien llum per operar, no tenien recursos per guarir ferits i la seva veu traspuava un odi naixent. Que ningú s’estranyi.

Avui entrevistaven un cooperant que es trobava enmig de Gaza denunciant la desesperació de la situació. A més a més deia que no poden repartir l’ajut humanitari perquè Israel està esperant que la gent surti a buscar aquest ajut per bomberdajar tant a civils palestins com els propis cooperants. Diu que de treva de tres hores d’Israel res de res; mentre treballaven els cooperants van sentir bombardejos i atacs. Ha dit: “Cada minut que passa la situació és pitjor”.

La consideració és sobre Hamas. Segons sembla només són una colla d’arreplegats, terroristes, assassins, fanàtics religiosos i els autèntics culpables de la massacre que viu Palestina. Joan B. Culla en la seva columna els en fa responsables; diu que Hamas no vol el progrés de Gaza, sinó la destrucció d’Israel. Els llançaments de coets cap a Israel els llença Hamas. No puc ni vull desmentir el senyor Joan B. Culla que, a part que sap moltíssim més que jo sobre el tema, em mereix un gran respecte. Però li vull dir a ell, i a tots els qui creuen que Hamas és un problema, que qui mana a Palestina i a qui vol la majoria de la gent a Palestina és a Hamas. Són ells qui manen allà, i no els homes de palla dels USA. Més enllà de religions i fanatismes qui mana a Gaza és Hamas i si es vol aconseguir alguna cosa en aquella regió bé els hauran d’escoltar.

La qüestió arabo-israeliana és una troca tan embolicada que sembla impossible arribar a cap acord. La ciutat de Jerusalem és l’exemple. L’esplanada de les mesquites és Israel; Betlem i tota la simbologia cristiana es troba a l’estat de Palestina. Un garbuix que sembla fet amb mala llet.

Ara bé, qui ha tornat a mostrar la força d’una manera salvatge i impròpia d’una cultura civilitzada i progresista com la jueva ha estat Israel. És l’herència del sinistre assassí Ariel Sharon que em sembla que encara és en coma.

I les preguntes:
Qui ens va dir que vivíem en la cultura de la pau?
Qui ens va dir que vivíem en la cultura del diàleg?
Quina era aquella mamarratxada del consens?

Ni pau, diàleg, ni consens. Només guerra, sang i destrucció.

Vergonya, Gaza, vergonya. Por i fàstic a Palestina.

Signa la balança: sergi borges

Una rata d’11 milions d’anys

Publicat el 8 de gener de 2009 per aniol

Sembla mentida però en la darrera dècada s’han descobert més de mil noves espècies al continent asiàtic, entre plantes, peixos, granotes, mamífers, rèptils i aus. I això sense comptar els invertebrats. Tots a la vora d’aquesta meravellosa artèria aquàtica que és el Mekong.
Entre elles destaquen l’aranya de la fusta més gran del món, amb potes de 30 cm, o un miriàpode tòxic de color rosa fúcsia (a la foto). De fet és relativament fàcil trobar espècies noves a les grans selves inexplorades de Cambotja, per exemple, que havent estat amagatall dels Khmers Rojos durant temps van quedar a recer de l’explotació – paradoxalment en aquest cas el genocidi de la població humana del país va afavorir la conservació de l’ecosistema i de la biodiversitat -.
Però és curiós que algunes de les espècies s’hagin descobert en llocs concorreguts. És el cas de la rata de roca de Laos (foto), que es creia extingida des de fa més d’11 milions d’anys i que va aparèixer en un mercat. O el cròtal siamès que algú va descobrir a les bigues d’un restaurant del Parc Nacional de Kaho Yai, Tailàndia.
Però el Gran Mekong és ara una de les regions amb major creixement del planeta. Això vol dir que el repte consisteix en mantenir un creixement econòmic sostenible alhora que es preserven els ecosistemes naturals, cosa que, per desgràcia i com ja sabem tots, els homes som incapaços de fer. Creuem els dits i confiem que, per un cop, siguem capaços de no destrossar tot el que toquem.

L?informe complert de World Wild Fund es pot trobar en Pdf a
http://assets.wwf.es/downloads/first_contact_final_report.pdf

En podeu llegir el resum en castellà a http://www.wwf.es/noticias/sala_de_prensa/?7320

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Eppur si muove

Publicat el 5 de gener de 2009 per aniol

2009, Any internacional de l’astronomia

Ara fa 400 anys, Galileu va enfocar el seu telescopi –un enginy patentat un
any abans per Hans
Lipperhey i que ell mateix havia millorat-
cap al cel. I va veure
per primer cop els cràters de la Lluna, les estrelles que formen la Via Làctia
i quatre satèl·lits que giraven al voltant de Júpiter – cosa que va demostrar
que no tots els cossos celestes orbitaven la Terra. La seva defensa de
l’univers heliocèntric li costaria una condemna de l’Església a cadena perpètua
el 1633, que per sort es va commutar per un arrest domiciliari que li va
permetre seguir treballant en les seves obres.

Molts segles després de la seva mort, la sonda planetària que porta el seu
nom faria aquesta foto d’Io, un d’aquells quatre satèl·lits de Júpiter.

La Unió Astronòmica Internacional i les Nacions Unides han declarat el 2009 Any internacional de l’astronomia, en
honor a Galileu.

Però ara fa 400 anys també, el fill d’una presumpta bruixa, un home
obsessionat per la recerca de la precisió absoluta i la mesura de totes les
coses, publicava la seva Nova astronomia, on formulava dues lleis
planetàries que encara s’ensenyen avui: la llei de les el·lipses i la llei de
la igualtat de les àrees
.
Es deia Johannes Kepler. I el seu
descobriment de les òrbites el·líptiques va encetar una nova era en astronomia.

I per això també el volem incloure en les celebracions de l’Any
internacional de l’astronomia.

Un home que sempre anava curt de diners, que es va veure obligat a
treballar com a astròleg – assolint un èxit inesperat quan les seves
prediccions d’un hivern molt fred i d’una incursió del turcs es van acomplir -,
que va haver de lluitar per evitar que cremessin la seva mare a la foguera, que
va veure morir la majoria dels seus fills, que va patir la Guerra dels Trenta
Anys, que va tenir problemes religiosos i malgrat tot encara va tenir temps per
a establir que els cubs de les distàncies mitjanes dels planetes al Sol són
proporcionals als quadrats dels seus períodes de revolució es mereix un
homenatge. Seria aquesta tercera llei de Kepler, la llei dels moviments
planetaris, la que conduiria Isaac Newton a formular la seva famosa llei de la
gravitació.

Diu el seu epitafi, escrit per ell mateix:

“Vaig mesurar els cels; ara mesuraré les ombres de la terra. La meva ànima
era del cel, però l’ombra del meu cos reposa aquí”.

Molts segles després de la seva mort, una sonda amb el seu nom vaga a la
recerca d’una segona Terra per a mesurar-ne les ombres.

Per a
aquells interessats en l’univers, aquí van alguns links astronòmics a l’atzar.

http://observacionsastronomiques.blogspot.com/2008/06/2009-s-lany-internacional-de.html

http://www.astronomia2009.cat/

http://astronomyonline.org/

http://www.seti.org/?gclid=COySrYHI6pcCFQJvswod1HZYDg

http://www.astronomynow.com/

http://www.astrosabadell.org/

http://www.astronomy.com/asy/default.aspx

http://apod.nasa.gov/apod/

http://www.estudiagratis.com/cursos/astronomia/online

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

3 de gener de 1973

Publicat el 3 de gener de 2009 per aniol

El 3 de gener de 1973 era dimecres. Durant els dos primers dies de l’any no hi havia hagut diaris i La Vanguardia obria el dia amb una foto de portada des de la plaça de sant Jaume de Barcelona on els ciutadans barcelonins van donar la benvinguda el 1973. He fet un recull de notícies, molt breu i esquemàtic i massa ràpid, d’aquell dia. És una primera aproximació que més endavant, si puc, ampliaré. De tot això fa just avui 36 anys.

Notícies que podrien ser com les d’avui. Per exemple, a Mataró s’havien produït greus desperfectes al passeig marítim a causa d’un fort temporal, o que dos alpinistes restaven desapareguts als Picos de Europa, on havien de suportar temperatures de menys 25 graus centígrads.

Hi ha d’altres notícies que sortosament ja no són com les d’avui. O sí. A Pamplona, s’acabava de reinaugurar un monument al general Sanjurjo, el qual havia estat reparat perquè un “artefacto explosivo” l’havia destruït. Recordem que el general Sanjurjo, a pert de ser el nom d’un carrer de Barcelona durant massa anys, va ser un sinistre i pèrfid militar, una de les mans dretes de Franco.

També s’anunciava amb “bombo y platillo” la construcció a Castelló d’un…aparcament subterrani!!! Deuria ser l’especulació del moment.

Els diaris de l’època recollien les reaccions que havia produït el missatge de cap d’any del Jefe del Estado. Aaaaaarrrrgggghhhh!!! A les primeres de canvi ja ens trobem amb el pollastre. Les reaccions al discurs destacaven per “l’optimisme i l’esperança en el futur”, marcat per un canvi “aperturista”. Ha ha ha ha!!! Suposo que l’optimisme es devia a que cada vegada el veien més cascat. Avís per a navegants: el jefe de estado que governava Espanya era Franco, of course.

Una de les notícies més divertides fa referència a Telefonica. La cèleberrima companyia anunciava que “San Andres de la Barca” y “San Celoni” s’integraven a la  “red automática provincial de Barcelona y red automática nacional”. Els habitants d’aquestes poblacions havien de marcar el 00, esperar el to i marcar el número. Increïble avui dia!!!

A principis de gener de 1973 el FC Barcelona anava…líder!!! de la lliga espanyola. Aquesta sí que es com ara!!!